Els Martí, nissagues de Palafolls VII.

 

Les primeres notícies que tenim del cognom Martí a Palafolls son del registre de cédules personals del 1857 amb els germans Andreu i Josep Martí Buch, provinents de Trentapasses (1), l’actual Vilalba Sasserra, i  establerts a Sant Genís.

D’ençà el segle XIX trobem  també el  mas Martí, aquest però no fa cap referència a un cognom sinó al nom  del Martí Planes Casalins documentat al 1818.

Posteriorment a l’arribada dels germans de Trentapasses  trobem alguns altres Martí  provinents d’altres pobles. Al 1880 tenim documentats el Narcís Martí fill de Fogars, amb quinze anys, fent de mosso dels masovers del mas Tortós i  el nen Eduard Martí Planis de Calella de nou mesos afillat pels Bonet Puig de can Cinto de Sant Genís, cap d’aquests dos farà arrels al poble.  

A la primera dècada del segle XX arribarà   el fuster  Pere Martí Ferrer procedent de Malgrat, primer s’estarà al carrer Passada i als anys vint comprarà una casa a la plaça, ara dependències de l’Ajuntament,  a la família Grimal, coneguda a partir  de la seva arribada com a cal Fuster. La fusteria va  funcionar fins als anys setanta ja a mans del seu fill Quirze, solter. Una de les filles del Pere, la Dolors Martí Jordà, es  casarà amb en Lluís Pica Carbó instal·lant-se  al carrer Calvo Sotelo, actual Francesc Macià.

A primers dels anys 20 procedent de Querforadat arriba la Maria Pernal Martí casant-se amb l’hereu de can Gibert, el Joan Gibert Alsina. 

Al 1936 trobem en qualitat de masover de can Plantera el Joan Martí Torrent de 66 anys i provinent de Maçanet,  marxant pocs anys després cap a Malgrat.

Tornant als primers Martí la seva arribada no la sabem amb exactitud, al 1857 és el primer cop que els tenim documentats, però si van venir de molt joves o infants amb els pares no ho podem saber ara per ara, si que podem afirmar però que el Josep almenys al 1834 ja era aquí pel naixement del seu primer fill, i l’Andreu  al 1844 també per l'arribada del seu primogènit. L’Andreu, que era el gran, havia nascut al 1774, aquest ja ens consta difunt al 1861, i el Josep era nat al 1802.

L’Andreu Martí Buch es va casar amb  l’Antònia Puig Marquès, filla del  Baltassar Puig que fou establert pels Valldejuli en un cos al 1796 on va construir-hi una casa i on l’Andreu hi va viure de casat. La pubilla del Baltassar era però la Josepa que va viure soltera tota la vida deixant la casa a la seva germana. L’ofici de l’Andreu ens consta com a treballador, segurament jornaler. La casa ara és coneguda com a cal Groc, carrer Nou 19, doncs a finals del XIX es va vendre  incorporant-se a la finca del costat, cal Groc, de la família Carbó. Durant la Segona República hi havia la sala de ball del Centre Català Republicà de tarannà d’esquerres,  coneguda popularment com la sala de cal Groc.

L’Andreu va tenir varis fills, només hem pogut seguir la pista del que es va quedar a Sant Genís. El primer, el Josep Martí Puig, es va casar amb la vídua de Josep Dalmau Nualart, la Maria Bonet Pibernat. Aquests van viure a la casa del Josep Dalmau, amb el fill d’aquest i la Maria més els fills del nou matrimoni. Aquesta casa com a patrimoni dels Dalmau l’heretà el fill Josep Dalmau Bonet, que al 1935 va vendre al Pau Cuní. Els seus germanastres el Llorenç i l’Andreu  Martí Bonet  es van casar a Sant Genís i la Josepa Martí Bonet a les Ferreries.

Un cop venuda la casa pel germà Dalmau  l’Andreu Martí Bonet, ja casat   i després d’haver-hi viscut un temps amb la seva dona,  la Teresa Oller del carrer Passada, van anar  a viure  entre el 1910 i 1925 a  cal Tito, l’antiga casa del Benefici de la Pietat (2). Als anys trenta el trobem amb la muller, fills, la  jove i nets a can Baltassar al carrer Primo de Rivera, l’actual Francesc Macià. Als anys quaranta un fill de l’Andreu, el Francisco, es desplaçarà al carrer de Dalt, a la casa anomenada ca l’Esperança, nom de la seva dona filla de can Marti just al costat, que res tindria a veure aquest últim motiu amb el cognom del Francisco. Un altre fill de l’Andreu el Josep Martí Ollé viurà a la casa de pagès coneguda com a  can Baltassar, avui desapareguda on hi ha el polígon que porta el nom de la casa.  

La Josepa Martí Bonet es casarà amb el Salvador Crosas Muntaner, viuran a la casa de la plaça coneguda com a  can Roca.

El Llorenç  Martí Bonet  viurà gran part de la seva vida a Sant Genís, casat amb la Francisca Bonet Freixas,  filla de  can Xanito del carrer Nou de Sant Genís, s’estaran de masovers a can Valldejuli (3), a finals dels anys vint  aniràn a can Cabreta, i finalment a primers dels anys quaranta   compraran terra al pla de Grau i una casa a Malgrat al carrer Llibertat, on  hi aniran amb el fill Josep Martí Bonet, que curiosament portarà els mateixos cognoms que el pare. L’altra filla del matrimoni, la Maria,  es casarà a can Reig de Sant Genís.

El Josep Martí Buch,  casat amb una noia de Lloret, el trobem documentat amb fills al 1857 vivint a la plaça de Sant Genís i fent de ferrer. La casa que era part de l’antic mas Reig, dividit al segle XVIII serà coneguda com a cal Ferrer. La família deixarà la casa a principis del segle XX, al padró del 1911 ja no hi residiran, tot i que encara ens consta que fins els anys trenta perdurarà el motiu de cal Ferrer. Tot i no viure-hi els germans Martí Freixas no vendran la casa fins al 1948 al Joaquim Xarbau Pons, fins llavors hi viuran diferents llagoters.

Cal Ferrer de Sant Genís 1921. 

 

 

GENEALOGIES

 

MARTÍ DE SANT GENÍS.

I  Josep Martí Buch 1796 Trentapasses = Francisca Macià Rovira 1804 Lloret

        Pau, que segueix.

 

II Pau Martí Macià 1834 St Genís = Joaquima Masferrer Ferraguda 1836 Palafolls

       Josep 1856

      Teresa 1859

      Vicenç 1861

      Joan 1863

      Mateu 1866

      Ramon 1871

     

 

I Andreu Martí Buch 1802 Trentapasses = Antònia Puig Marqués 1816 St. Genís.

       Josep, que segueix.

       Francesc 1860.

       Francisca.

 

II Josep Martí Puig 1844 St G. = Maria Bonet Pibernat 1836 St. G.

      Josepa, que segueix.

      Andreu, que segueix.

      LLorenç, que segueix.

 

III a  Josepa Martí Bonet 1868 St. G. = Salvador Crosas Muntaner 1868 Plf.

            Pere Crosas Martí 1893 Plf. = Enrica Tió Muñoz 1893 Plf.

                    Teresa Crosas Tió 1922 Plf.

            Francisca Crosas Martí 1909 Plf.

 

III b  Andreu Martí Bonet 1869 St G.= Teresa Ollé Comas 1872 Plf.

           Josep 1900

           Maria 1902

           Teresa 1903

           Francisco Martí Ollé 1913 St. G. = Esperança Fluvià Pol 1912 Plf.

                    Mª Teresa Martí Fluvià 1941 Plf.

 

III c Llorenç Martí Bonet 1875 St. G. = Francisca Bonet Freixas 1876 St. G.

          Maria Martí Bonet 1901 St G. = Josep Sala Sensat 1894 St. G.

                    Teresa Sala Martí 1921 St. G. = Miquel Salicrú Andreu 1914 Cassà de la S.

                    Paquita Sala Martí 1924 St. G = Emili Ayats Costals 1921 Torroella de Montgrí.

                    Conxita Sala Martí 1927 St. G. = Josep Rius Comas 1927 Montgat.

 

          Josep Martí Bonet 1907 St. G = Isabel Hernandez Hernandez Malgrat.

                    Llorenç Martí Hernandez 1950  Malgrat.

 

MARTÍ DE CAL FUSTER.

 I Pere Martí Ferrer 1881 Malgrat = Dolors Jordà Pons 1887 Tordera.

            Miquel 1905 Calella.

            Maria 1913 Plf.

            Carmen 1916 Plf.

            Quirze 1919 Plf.

            Dolors 1923 Plf. = Lluís Pica Carbó 1915 Plf.

                      Josep Pica Martí 1955.

                      Dolors Pica Martí 1959.

 

MARTÍ DE CAN PLANTERA.

I Joan Martí Torrent 1869 Maçanet = Dolors Figueras Nadal 1871 Vidreres.

          Ramon, que segueix.

 

II Ramon Martí Figueras 1911 Maçanet = Maria Cardona Verdalet 1911 Massanes.

          Maria 1930 Massanes

          Josep 1940 St. G.

 

 

Xevi Salicrú.

 

1. El poble de Vilalba Sasserra, anomenat popularment Trentapasses (200 m d’altitud), és l’únic nucli de població agrupada del terme i és situat al seu extrem N, just al límit amb els de Vallgorguina i Llinars. El poble (tot i que el topònim de Trentapasses suggeriria que es tractés de la sagrera d’una antiga església, de fet no hi ha cap prova que ho documenti) es formà al pas de Trentapasses, coll que separa les conques del Besòs i de la Tordera (on neix la riera de Trentapasses, afluent del darrer curs), per on passava la via romana, que es devia continuar usant en època medieval, ja que el 1199 s’esmenta l’estrada de Trentapasses. Només com a hipòtesi consignem que no gaire lluny de Trentapasses es devia aixecar l’església de Sant Martí de la Strata , que el 1133, juntament amb l’església de Santa Maria de Vulpeies, constituïa la dotació de la parròquia propera de Collsabadell, de la qual les ruïnes de l’església de Sant Martí no eren gaire allunyades, segons l’arxiver del segle XVIII A. Campillo. En època moderna, al poble de Vilalba Sasserra, situat al llarg de la carretera de Girona, es formà l’únic nucli de poblament agrupat del terme i s’hi traslladà la parròquia, primer en un edifici provisional i el 1927 a la nova església, neoromànica, construïda per l’arquitecte J.M. Pericas, edifici d’una nau capçada per un absis semicircular i precedida d’un porxo amb arcs de mig punt sobre columnes (enciclopedia.cat).

2. https://valldebossagay.blogspot.com/2021/05/la-placa-sense-nom.html

3. En aquells moments els senyors estiuejaven  a la casa modernista, avui desapareguda,  i els masovers vivien a la casa medieval. 

Cent anys i cent articles.

M’adono que dissabte vaig penjar en aquest bloc  l’entrada número noranta-nou , per tant aquesta és la número 100. Tinc una entrada a punt de sortir del forn sobre nissagues, els Martí, però penso que ja que és un número tan rodó  potser caldria fer una entrada ben especial.

D’aquestes noranta-nou en tinc algunes de predilectes, d’altres  que per ves a saber quina raó han tingut moltes visites, el bloc en porta 34.000, altres han despertat amb algun o altre comentari  gratificant, però aquesta d’avui ha de ser especial, avui no és un dia qualsevol al calendari, és la diada de Santa Llúcia.

El tretze de desembre és un dia assenyalat, arreu del país es fan moltes fires de Santa Llúcia vinculades a l’adveniment de  Nadal. A Barcelona és  documentada de molt antic als voltants  de la Seu, on es venien elements per fer el pessebre, i ara també tota classe de guarniments acords a les noves modes. El refranyer també ens parla de la proximitat de Nadal i el solstici d’hivern: ” Santa Llúcia la bisbal, a tretze dies de Nadal” hi ha que diu que santa Llúcia era de la Bisbal i d’altres que va néixer davant el palau episcopal de Barcelona, per tant una o altra sempre bisbal,  també  “Per Santa Llúcia un pas de puça” o “ Per Santa Llúcia creix un pas de puça, no creix ni disminueix, fins que el Nen Jesús no neix” quan els dies paren d’escurçar-se arribant al solstici d’hivern.

Però també Santa Llúcia és la patrona de tots aquells que treballen amb agulla, advocada contra les malalties de la vista, doncs qui feia anar l’agulla l’havia de tenir molt bona com el  col·lectiu de les modistes. I és aquí on volia arribar, per parlar-vos de la modista de casa, la iaia Teresina,  qui avui hauria complert cent anys, curiosament va néixer el dia de la  que seria la seva patrona d’ofici.

La iaia va néixer al 1921, la primera de tres germanes, per tant la pubilla que va viure tota la vida a la casa que la va veure néixer, can Reig a Sant Genís. Filla d’en Pepet Sala Sensat  i la Maria Martí Bonet. Es va dir  Teresa per la seva àvia paterna, la Teresa Sensat Reig, tota una dona amb caràcter que va ser molt longeva, no va morir fins al 1943 podent conèixer al seu primer besnet.

La vida no li va posar les coses fàcils a la petita Teresina, la  discapacitat física que patia fruit d’uns medicaments que es prenien a principis de segle contra les nàusees, que havia pres la seva  mare,  no la va fer estar d’aconseguir tots els reptes que es va proposar. I els va aconseguir amb escreix.

Dels seus relats, que van ser molts, explica que va viure una infantesa feliç, l’escola a la rectoria i anar a aprendre a cosir a ca l’Estiu, com feien la majoria de noies.  Les seves germanes tenien tres i sis anys menys que ella, assumint  sempre el rol de germana gran com havia de ser. D’aquells anys d’infantesa recordava moltes de les històries de vora el foc que els explicava la seva àvia, i que ens va explicar  a nosaltres dotzenes de vegades fins memoritzar-les, cultura oral per excel·lència, les tinc  totes transcrites....

La seva va ser una generació que va viure de ple la Guerra Civil, un conflicte que els va sorprendre en plena joventut. Just abans d’esclatar va  conèixer el que havia de ser el seu marit, el Miquel. Arribat llavors al carrer i  instal·lat  amb els pares i germans  en una casa de ben a la vora, a can Joanteresa. Sempre explicava  que el dia que van arribar-hi  va anar a can Reig a demanar una escala i  que la iaia , que  el va atendre,   ja li va fer peça.

Però com a jove que era el promès aviat va ser cridat a files, la sort el va fer tornar a casa acabada la guerra, sempre n’explicava moltes de les “batalletes”, mai tant ben dit,  al front.

La iaia també n’explicava de relats d’aquells anys, l’entrada de les tropes nacionals la recordava a la perfecció, explicava:  “ Quan van entrar a la plaça vaig treure el cap per la porta i un soldat feixista  em va dir: tu roja a dentro!”

Just acabada la guerra es van casar de seguida, un quinze d’octubre, diada de Santa Teresa, sempre marcada per dies assenyalats. De seguida va arribar el primer fill, en Joan. Llavors eren a casa quatre generacions, la besàvia, els avis, pares i ties solteres i el fill. Cinc anys més tard arribaria  una neta, la Conxita.

Aquells anys, al 1950, la Teresina va convertir una afició en ofici, es va treure el títol de confecció amb la nota màxima. De seguida es va fer amb una bona clientela, tots la tenim al record hores i hores cosint en una habitació a l’entrada  que anomenàvem el cosidor. El que ella havia fet de joveneta, anar a prendre a cosir a ca l’Estiu,  ara ho feien moltes noies del poble a can Reig.

Al 1956 arribava el telèfon a Sant Genís, calia buscar una casa on instal·lar la centraleta. La Teresina va veure que podia ser una bona oportunitat per l’economia familiar, sempre cosint a casa se’n podria fer càrrec. I així fou fins als anys setanta amb la implantació dels automàtics i la instal·lació d’una cabina a la plaça, que va suplir el locutori de fusta que hi havia a l’entrada.  

L’àvia fou la primera a marxar, després les germanes s’anaren casant marxant cap a Torruella de Montgrí  i Montgat. Els fills  es van casar també marxant cap a Pineda i Malgrat, quedant-se amb el marit i els pares ja grans.

Amb quaranta-sis  anys va ser àvia per primera vegada, al 1968, després vindrien un altre net més i dues netes, els pares en Pepet i la Maria per llei de vida anirien marxant.  Amb l’arribada de la seva jubilació no va deixar de cosir, ara només per alguna amistat i família, les noies que venien a aprendre també van anar plegant, ja no hi havia feina. D’aquells anys  de jovenet recordo veure-la sempre cosint al cosidor amb la Paquita de can Peptoni i de fons a la ràdio el consultori de l’Elena Francis.

Va ser una gran modista però tenia una altra gran faceta, la de cuinera...molts diumenges, festes majors i festes de guardar les germanes i els fills amb nets tornaven a can Reig. Trobaven molts plats, l’ànec pel gendre, canelons per la canalla...realment la taula ben guarnida de plats ha estat per excel·lència  la reunió familiar.

Per les voltes que dona la vida en Miquel i la Teresina van rebre amb alegria la decisió del net gran, jo mateix, d’anar a viure amb ells, instal·lant-me al  quarto fondo que dèiem.

I amb els anys el net els va portar  nova canalla omplint  la casa de jocs d’infants després de més de cinquanta anys, una nova generació tornava a néixer a can Reig. La Teresina va viure amb passió amb els besnets, defensora dels petits a ultrança.

Uns anys feliços enfosquits tan sols per la malaltia de l’avi Miquel que ens va deixar primer. La iaia va seguir cosint una que altra cosa, disfresses pels petits potser va ser de les últimes coses que va cosir.

Podem dir que més enllà de l’artrosi i les cervicals molt castigades per la feina que va fer, va gaudir de bona salut.

Va morir amb 83 anys amb quatre besnets, en Xavier, la Mariona, el Francesc i el Miquel, dos anys més tard n’arribaria una altra, la Joana, que ja no coneixeria.

Sempre he pensat que la mort li va venir massa aviat, provocada per la malaurada i prematura mort del fill, en Joan, quatre mesos abans que ella. El metge recordo que ens va dir: no vol viure...la seva marxa va ser ràpida, una setmana de complicacions, just quinze dies abans de la seva mort encara ens va fer un diumenge vedella amb albergínies, insuperable.

El llegat que ha deixat és gran, molt gran, defensora del seus com mai, sacrificada per tots com qui no es pot imaginar.

Cent anys avui d’aquell dia que naixia aquí mateix d’on escric avui,  can Reig, cent entrades al bloc on algunes  coses que hi he explicat  han sortit d’aquelles històries explicades vora el foc i que moltes vegades la recerca en arxius ha complementat i confirmat.

La suma de les històries  dels habitants d’una casa en fan la seva història, al igual que la suma de totes les cases fan el relat dels nostres carrers,  i la suma dels carrers construeixen  la història d’un poble, la història que  intento  explicar en aquests primers cent articles.

 

Xevi Salicrú.

 

D'en Xicu Gibert a Glop de Bosc.

 

Avui hem celebrat a Palafolls el Primer Aplec de la Ratafia de la Baixa Tordera organitzat per Glop de Bosc. Paradetes de ratafia, sardanes, taller de glosa, dinar popular, tast de ratafies, postres amb corrandes i premiats al primer concurs de ratafia de la Baixa Tordera, han donat el tret de sortida, amb èxit, del que seran ben segur moltes més edicions.

La ratafia ha esdevingut  tot un fenomen de país en pocs anys, convertit en  un producte nacional, han sortit com bolets noves marques d’aquest licor i sobretot molts ens hem llençat a l’elaboració d’aquest tan preuat beuratge que conté varis elements que el fan un producte de país.

La ratafia catalana ha de tenir nous verdes, el seu signe d’identitat, i tot un seguit d’espècies botàniques que l’uneixen al territori de ple. La recerca de les herbes que han de macerar amb les nous i l’aiguardent o anís és potser el que ens captiva a molts, reconèixer a bosc i camps tot el llarg llistat que cal posar-hi el fan un producte de territori, l’exposició a sol i serena quaranta dies i el xinxollar de la garrafa, tot un ritual, embolcallat a la proximitat del solstici d’estiu li donen la màgia del producte.

Moltes comarques i pobles en tenen una tradició de temps, passada d’avis a fills. A Palafolls podem dir que  no ha estat així, doncs tan sols sabem d’un palafollenc que en feia ja als anys quaranta.

En Xicu Gibert, de can Gibert de Sant Genís, feia ratafia! (1) Tothom de Sant Genís ho sabia però ningú més en feia, per la simple raó que no  hi havia tradició com a moltes comarques de més cap a l’interior. Tampoc ens consta que ningú fes cap més beuratge, més enllà de vi,  el més elaborat era moscatell o garnatxa en aquelles botes del racó.

I doncs perquè feia ratafia un santgenissenc de soca arrel com en Xicu? Segurament l’explicació ha de ser la procedència de la seva mare, la Maria Pernal Martí. Ella era filla de Querforadat, al Cadí, un país de trementinaires i de dones coneixedores d’herbes. És possible, altra resposta no la tenim, que la recepta i el costum de fer ratafia l’hagués heretat de la seva mare.

El següent precedent, ja arribat amb la popularització de la ratafia, a l’any 2007, fou amb els tallers de ratafia organitzats a Sant Genís, primer de la ma de l’Associació de Veïns i després agafant el relleu l’entitat Vivelles, cultura i entorn de Sant Genís.  Tallers que van gaudir de molt bona participació durant més de deu anys. 

Ara Glop de Bosc, amb força i la trempera d’un jovent amant del territori, reprèn aquests antecedents. El primer aplec i concurs de ratafia ha començat amb molt bon peu i espero i estic segur de la seva continuïtat.

Fer ratafia és molt més que fer un licor, fer ratafia és territori i és posar un tros de país dins una ampolla. Un xarrup de la nostra ratafia  és un glop de bosc de la Baixa Tordera.

 

Xevi Salicrú.

 

Pd. Si mai hem de posar nom a l’aplec en Xicu Gibert és un bon pretendent.

 

1.      1.  Tinc el goig de fer ratafia amb les nous d’una noguera plantada  per en Xicu Gibert.

En Nona, un ninotaire palafollenc.

 

Avui és la diada de Sant Andreu i per aquest motiu Sant Andreu de Llavaneres celebra la seva Festa Major i el passat diumenge la Colla Gegantera de Palafolls vàrem participar a la trobada de gegants que s´hi va fer. Érem varies colles, els geganters de la Llàntia de Mataró ,  Malgrat, Teià, Pineda i Sant Vicenç de Montalt. Quina va ser la meva sorpresa en saber, tot i que amb Llavaneres ja havíem fet varies trobades, que els seus gegants vells són obra d’en Nona, els nous són una rèplica dels vells.   

 

En Nona, Josep Cardona Vives,  ha estat  un dels creadors  més prolífics  d’imatgeria popular i tradiconal,  tot i la seva prematura  mort. Constructor  de peces tan significatives com el sol d’Els Comediants  i  una gran llista de gegants, capgrossos, màscares i figures de totes mides, com els gegants de Cabrils, de Sitges, de Sant Feliu de Llobregat, l’Odèon dels Comediants o el drac de Malgrat. El seu llegat va  més enllà d’aquestes figures, havia dirigit també als seus inicis la direcció  artística de la Fira de Calella o el Mercat d’Ocasió de l’Espectacle d’Alella, el seu taller botiga de Mataró fou un referent a tot amant de la imatgeria festiva dels anys vuitanta i noranta, obert sempre a tothom amb la seva bonhomia. La seva marxa als 45 anys va deixar un buit en aquest món de creació,  l’entitat o col·lectiu que disposa d’una peça seva diu amb la boca ben plena: és d’en Nona!.

El sol d'Els Comediants

 A Palafolls també tenim una de les seves obres, la figa que penja al  Camp de la Figuerassa, una peça de fibra de vidre, exposada a l’exterior,  que el lliga amb el seu passat palafollenc.

 

La figa de la figarassa al barri de Sant Lluís. 

Moltes biografies que corren per les xarxes diuen que era natural de Calella, i haig de dir que no és pas mentida si ens ajustem al que deu posar  la seva partida de naixement. Però tot i el que diu en Nona era santgenissenc. El seu naixement a Calella fou diguem circumstancial, va néixer a l’hospital Sant Jaume, i va ser inscrit a Calella.

En Nona va passar la infantesa i part de la joventut a la casa familiar coneguda com a cal Tatxo, al carrer Nou de Sant Genís, amb els seus pares, un germà més petit i  els besavis. El  motiu de la casa  l’havia  arrossegat el seu pare, el Genís Cardona Tenas, de Malgrat d’on n’era fill. Encara molts genissencs per referir-se a en Nona,  qui va ser el seu veí o company de jocs,  s‘hi refereixen  com al Tatxo.

Les arrels palafollenques li venien per part de mare, la Àngela Vives Solé, coneguda pels veïns com l’Angeleta  de can Daniel,  filla del Pere Vives Torrent, hereu d’aquesta masia de Sant Genís, i de l’Àngela Solé Massa de Mallorquines (1).

L’Angeleta  va quedar sense mare de ben petita, el seu pare, l’hereu,  es va tornar a casar i, sense saber-ne  els motius,  els avis paterns amb la neta varen marxar de la casa pairal cap al poble, anant a viure a la  casa del carrer Nou que l’avi havia comprat uns anys abans, anomenat-se llavors també can Daniel. Quan l’Angeleta  va  casar-se amb el malgratenc Genís Cardona la parella va continuar  vivint  a la casa, i així fou com  el petit Nona i els seu germà es varen criar a Sant Genís.

Els orígens de la casa cal buscar-los al segle XVII. Al 1680 el Francesc Valldejuli de la Torre va establir en un cós de 30 pams a l’Antoni Crosas perquè s’hi construís una casa. El cós formava part de tota una serie de solars que formarien el carrer Nou en terres dels Valldejuli i que durant aquest segle i el posterior hi establirien molts nous santgenissencs.

Al 1749 la casa era propietat del teixidor de lli Joan Font, al 1788 el fill d’aquest, el Cristòfol Font, la va vendre al Josep Dalmau de la Franquesa (2) . Al 1866 seguia  en mans dels  Dalmau, en aquell moment al capdavant de la casa hi havia el matrimoni format pel Joan Dalmau Mateu i la Teresa Martell Font. D’aquella època és el motiu encara recordat pels més grans de can Joantresa, contracció d’en Joan de la Teresa, que va perdurar fins al segle XX quan ja  la família propietària no hi vivia i hi passen diferents llogaters, a la primera dècada la família Carbó Freixas i als anys vint i trenta  la família Marqués Xaubet.

Als anys vint  el Pere Vives Martori, el  pubill  de can Daniel, casat amb la pubilla del mas la Dolors Torrent Dalmau i besavi d’en Nona, compra la casa (3). En aquell moment creiem que és quan s’hi fan reformes,  donant-li l’aspecte que ha arribat als nostres dies.  Els Vives Torrent  també hi tindran llogaters, als anys quaranta després de la marxa dels Marquès hi viura la família Salicrú Andreu. A finals d’aquella dècada és quan el Pere Vives  amb la seva dona la Dolors Torrent Dalmau  i la neta Àngeleta s’instal·laran a la casa, deixant el mas pairal, quedant-s’hi el pare amb una nova muller.  

Els Cardona Vives vendran la casa a la dècada dels vuitanta a un ciutadà alemany que no en modificarà massa l’estructura, conservant l’aspecte exterior.

 

Cal Tatxo  o Can Joantresa al carrer Nou de Sant Genís

I aquesta és la història de les arrels i la casa  on va criar-se en Nona, tot un referent al món de la imatgeria popular i tradicional d’aquest país, un personatge que ha de formar part dels més il·lustres genissencs i per extensió palafollencs.

 

Genealogia can Daniel

 

I      Jaume Brunet 1682

II     Daniel Brunet 1746 = Maria March.

III    Francesc Brunet 1779 = 1 Caterina Creixell

                                               =2 Salichs.

IV    Brunet = Salichs

V     Maria Salichs Brunet 1815 = Pau Torrent Estiu 1812.

       Concepció 1848.

       Filomena 1850.

       Josepa 1858.

       Emilia 1860.

       Josep, que segueix.

VI   Josep Torrent Salichs 1853 = Josepa Dalmau Martell 1858

VII  Dolors Torrent Dalmau 1879 = Pere Vives Martori, Sant Pere de Riu 1878.

       Pere, que segueix.

       Josep 1907.

       Maria 1909.

       Concepció 1912.

       Marcel·lí 1915.

       Mercè 1919.

VIII Pere Vives Torrent 1904 =1 Àngela Solé Massa, Sils  1904.

                                                   = 2  Elisa Surós Tomàs 1916.

            Àngela, que segueix.

M. Teresa Vives Surós 1946

IX  Àngela Vives Solé 1930 = Genís Cardona Tenas, Malgrat 1931.

           Josep Cardona Vives 1955

          Ramon Cardona Vives 1961

 

Genealogia Dalmau

I     Pere Dalmau 1389 = Avinyet

         Guillem

         Eulàlia

         Jaume

II    Guillem Dalmau 1390 = Constança

         Antònia

         Miquel

III   Miquel Dalmau 1434 = Blanca.

IV   Rafel Dalmau 1502.

V    Pau Dalmau 1531.

VI   Joan Dalmau 1583 = Caterina.

VII  Pau Dalmau 1634 = Maria Presses.

VIII Antoni Dalmau 1694.

IX   Pau Dalmau 1723.

X    Francesc Dalmau 1735 = Margarida Vallouri

XI   Pere Dalmau = Rosa Torrent 1791.

XII  Dalmau = Mateu

XIII Joan Dalmau Mateu 1823 = Maria Martell Forn 1822

          Josep 1853.

          Josepa Dalmau Martell1858, que segueix a Genealogia can Daniel.

          Genís 1859.

          Joaquima 1863.

          Cinta 1867.

          

 

Xevi Salicrú.

 

1. L’Àngela Solé  i el seu germà el Ramon Solé vàren bixar ben joves  de Mallorquines, casant-se tots dos a Sant Genís.  

2. Els Dalmau de la Franquesa eren els propietaris del mas del mateix nom situat a la cellera de Sant Genís. La casa comprada del carrer Nou va passar al caps d’uns anys en mans d’una línia secundària de la nissaga Dalmau.

3.El Pere Vives va comprar la casa natal de la seva sogra, la Josepa Dalmau Martell,  al oncle de la seva dona, el Joaquim Dalmau Martell, per tant els Dalmau eren també avantpassats d’en Nona.