diumenge, 19 de juliol del 2020

Tres unces de sagí.




Amb l’ús generalitzat del Sistema Internacional d’Unitats (SI)  les mesures tradicionals com l’unça van entrar en total desús. La nostra unça catalana és   la dotzena part d’una lliura,  es divideix   en setze argenços,  i equival  a 33,33 grams, per tant una lliura son quatre-cents grams i quan diem tres unces  de sagí parlem de cent grams.

El sagí és greix de porc,  però no un  simple tros de greix, el sagí és una part concreta del greix porcí, el  de la part baixa del ventre del marrà  que cobreix els budells per davant. Recordo encara que després de matar el porc es deixava un tros de sagí penjat al porxo per quan es volia greixar un clau per clavar-lo suaument.

Però no vull parlar d’això, encara que no  ho sembli, vull parlar d’allà on podies anar a comprar tres unces de sagí a Sant Genís.

Explicava la Teresa Sensat (1854-1945) , que va viure a Sant Genís tota la vida, que de petita la seva mare l’enviava  a comprar a una botiga del carrer Nou, que segurament tindria més l’aspecte d’un magatzem que del que podem entendre ara per una botiga. En aquest  establiment, potser amb un taulell i tot, hi podies trobar molts de productes diferents ; com espardenyes, vi i aiguardent, cereals, peix salat, betes o alguna peça de roba  per exemple(1).  

Ella recordava especialment un dels encàrrecs que li feia    la seva mare, la Cinta Reig, que deia: 

-Tereseta ves a can Joan Verro a buscar tres unces de sagí.

Can Joan Verro era una casa de Sant Genís del carrer Nou, el Joan qui anomenaven verro era el Joan Carbó Comes, cap de casa i qui regentava el negoci.

Un verro és un  porc no castrat destinat al cobriment de les truges o també defineix un home  brut o groller, però no voldria anar més enllà....  potser només que si comercialitzava  sagí criava més porcs dels estrictament necessaris per una economia de subsistència i venia els excedents a la botiga, però tot el que pugui dir d’aquest malnom és especular.

La casa, anys més tard, quan ja no hi havia la botiga però hi vivien encara els descendents del Joan, s’anomenarà cal Groc, motiu que en desconeixem l’origen.

L’any 1789 encara era un cos amb alguna paret construïda per l’Antoni Carbó Sagrera que uns anys abans, el dotze de juliol de 1786,  havia estat establert  per la Josepa Puigvert, vídua del Josep Valldejuli de la Torre, amb el compromís de construir-hi una casa i que sembla no va tardar a fer. Per l’establiment l’Antoni pagava tres lliures anuals (2).

1920 aprox. en segon terme cal Groc, la casa de tres plantes
Aquesta finca a principis del segle XX destacava de la resta per tenir tres plantes, suposem que va ser reformada al tombar del segle XIX. La dedicació al comerç segurament va donar a la família uns ingressos superiors a la resta de veïns dedicats a la pagesia. No sabem quan es va deixar l’activitat, a principis del segle XX sabem del cert que ja no existia i els descendents del Joan es dedicaven a l’agricultura com la majoria dels seus veïns.


Si el negoci va tenir continuïtat o va ser substituït per una altre en pensem que no, no en tenim cap més dada fins passada la Guerra Civil  quan al mateix carrer s’obre una botiga, can Pepet, coneguda uns anys abans com a can Xanito quan hi havia una taverna.  

Xevi Salicrú

1. Testimoni oral de la seva neta Teresa Sala Martí.
2. Salicrú Siscart, Xavier. Cases amb eixida i hort. Aproximació als orígens de Palafolls s. XVI-XX. Edicions del Roig.2016.



dimarts, 7 de juliol del 2020

L'home del sac.




Tots hem sentit a parlar  de l’home del sac,  aquell personatge que quan érem  petits   vagava  per carrers i camins, amb un sac a l’esquena, i qui no es portés bé se l'enduria  dins la saca.  Fer creure a la canalla amb la  por  era una pràctica corrent quan érem petits. No era  el meu cas, diuen que jo era un tros de pa beneït, però tot i així,  l’home del sac l’havia vist més d’un cop, diria més, moltes vegades.

A entrada de fosc, baixava pel carrer de Sant Genís un home , a qui no vaig veure mai la cara, que anava mig encongit, amb un sac a l’esquena. Recordo un home fosc  de   vestimenta,  una imatge negra, la minsa llum que hi havia al carrer suposo hi ajudava.

Més d’un dia arrecerat a la porta esperava veure’l passar, l’home del sac em deia la iaia, de fet crec que  ben aviat ja vaig saber que no era l’home del sac, només era un home amb un sac.

I fins i tot, més endavant i ja de més gran, en vaig saber el nom, i d’on venia i on anava.

Era en Salvador de can Puiggorri, en Salvador Fontseca Relat, l’hereu de can Puiggorri, que  vivia sol al mas, i al  fer-se gran va anar a dormir cada dia  a casa del seu germà.  A entrada de fosc marxava del mas i travessant tot el poble de dalt a baix anava cap a la casa del seu germà carregat amb un sac a l’esquena, on hi duia pertinences que traginava amunt i avall. I  de bon matí tornava cap al mas a passar el dia, cuidar de bosc, la terra, l’aviram, i tot el que es podia fer en una casa de pagès  que no era pas poc.

Ell va ser l’últim habitant del  mas, una casa que feia sis-cents anys que era habitada.

Descendent d’aquella nissaga que s’hi va instal·lar al 1581, quan el Joan Puiggorri , un mestre d’aixa compra un mas, anomenat Carreres,  de tres jornals, a Elisabet, vídua del Benet Pica. Els Pica havien estat establerts feia poc, al 1572, pel Joan Dalmau de la Franquesa, el propietari directe.

Aquest mas, que a partir de l’arribada del Joan Puiggorri va passar a anomenar-se mas Puiggorri, ja el podem  documentar  al 1415, quan era habitat pel Bertomeu Carreres, àlies Simó, i la seva esposa Joana.

Els Puiggori hi van fer  profundes arrels, al 1789, després de dos-cents anys  d’haver-se instal·lat al mas casen una pubilla, la Maria Puiggorri amb un noi  de Sant Feliu de Buixalleu, el Francesc Fontseca, fill de l’Isidre Fontseca i la Maria Torres, que en aquell moment vivia a Hortsavinyà.

A partir d’aquest moment la nissaga canviarà de cognom, però la casa mantindrà el nom de can Puiggorri, i així arribarà al segle XX quan el Salvador  l’últim habitant del mas, però no l’últim descendent d’aquella nissaga, tancà la porta per sempre més.

Estat actual de can Puiggorri


Ara la casa és mig enrunada, el sostre fa temps que es va ensorrar, però encara en queden moltes parets amb la portalada sencera. Diuen que fa temps que l’admisnitració  en va al darrere  per fer-ne un equipament, potser encara serem a temps de conservar alguna cosa de la masia, situada en una  finca que forma  una illa de bosc enmig de la urbanització de Ciutat Jardí.

Moltes d’aquestes masies centenàries es perden, els que les tenen no les valoren, i els que no les tenen les voldrien conservar, els que  tingueu a les vostres mans la preservació d’aquests llegats preserveu-los  o vindrà l’home del sac i se us els emportarà.


Xevi Salicrú.

Bibliografia
Salicrú, Xavier. Cases amb era i quintana. Les masies de Palafolls i la seva gent. S. XIV- XX. Edicions del Roig. Palafolls 2018.