Ca l'Estiu, noves dades del mas.

Ara fa vuit anys de la publicació del meu segon llibre, “Cases amb era i quintana, les masies de Palafolls i la seva gent s. XIV-XX”. Un treball que parla de totes les masies o disseminats que havien existit en algun moment fins al 1921: un total de cent seixanta-set cases, de les quals setanta-nou ja només formaven part de la documentació i havien estat oblidades de la memòria oral.

De cada casa hi vaig abocar  tota la informació que tenia a les mans. Una gran part d’aquesta informació era inèdita, fruit de la recerca feta i especialment recollida durant els dos anys anteriors. 

Però el món de la recerca sempre evoluciona i, de tant en tant, apareix nova informació. D’ençà de la publicació del llibre he anat trobant més dades d’algunes de les cases de les quals parlava. Potser ara, després de vuit anys, començaria a tenir sentit una nova edició actualitzada. 

Una de les masies de les quals sabem noves coses és ca l’Estiu. En podem destacar especialment dues: el motiu de la marxa de la família Estiu i la transformació del mas en un casal noucentista. Abans, però, fem cinc cèntims del que és i ha estat aquest mas, anomenat antigament mas Alfós. 

Les primeres dades del mas són del 1355, quan hi habitava Guillem Alfós. Al segle XV, per matrimoni, la nissaga del mas passarà als Oliver de Calella amb el casament de la pubilla Eulàlia Alfós amb Pere Oliver, d’ofici mariner. En aquell moment, el mas, que estava sota el domini dels Cabrera, constava de quaranta jornals. Tenia també quinze finques que sumaven quaranta-un jornals més, sota el domini de diferents senyors directes: el vescomte de Cabrera, l’abat de Breda i la casa de Sant Julià. 

A finals del segle XVI hi arriba la família Estiu, que donarà nom al mas fins al dia d'avui. A l’amirallament de 1862, el conjunt de les propietats del mas estava format per 120 quarteres entre boscos i terres de cultiu. A les acaballes del segle XIX adquireix el mas la família Oms, provinents d’Olot, que  a principis del segle XX reformaran el mas convertint-lo en un casal noucentista, donant-li l’aspecte actual. 

La primera de les noves dades que tenim del mas és el motiu de la marxa dels Estiu, amb la consegüent arribada dels Oms. Fins ara només sabíem el canvi de propietat, però en desconeixíem els detalls. La troballa d’un lligall amb documentació de finals del segle XIX, provinent del registre d’entrada del Jutjat de Palafolls i trobat en una casa particular, ens dona la resposta. 

El 24 de març, el jutge Fernando Casadevall, regent del jutjat de primera instància del partit judicial de Girona, comunicava al jutjat de Palafolls que se subhastarien les finques de Pau Estiu Vila a raó dels deutes que tenia el 21 d'abril següent. Qui exigia la subhasta era el seu germà, Joan Estiu Vila, del que desconeixem quin devia ser el seu interès.   

 

Les finques que es van subhastar eren dues: el mas Estiu, amb una casa de planta baixa i primer pis, amb un pati al davant i porxo per posar-hi els carros, tot tancat amb una paret, més quaranta-cinc quarteres entre terra de secà, vinyes, boscos de suros, de feixina1 i de construcció2, tot valorat  en 14850 pessetes; i una finca a Miralles formada per boscos de feixina, de suros i de construcció valorada en 7900 ptes.

Document d'entrada del jutjat de Palafolls.
Fons: per catalogar.
Imatge: Xevi Salicrú. 2026.

Pau Estiu tenia també tres finques més, que sembla no van anar a subhasta, tot i que en un primer moment formaven part del lot, del qual varen ser retirades a última hora. Aquestes eren: una d’una quartera valorada en 540 pessetes, una peça de l’antic mas Raurell de tres quarteres, valorada en 290 pessetes; i una a Vallmala3, també de tres quarteres valorada en 130 pessetes. 

La finca fou adquirida per la família Oms d’Olot. No sabem el preu que en van pagar, però el preu de sortida no podia ser inferior als dos terços de la seva valoració, que era la xifra que sumaven els deutes de Pau Estiu. Quan aquest va perdre el mas, estava casat des del 1881 amb la segona muller, Joaquima Torrent Castella, de Sant Genís, amb qui no va tenir cap fill. Del primer matrimoni, amb Josepa Moner Crosas, de les Ferreries, va tenir dues filles, la Leonor i la Balbina, nascudes al 1879.

La segona dada, no menys important, fa referència a l’antic mas abans de la seva renovació noucentista duta a terme pels Oms. Fins ara se suposava que de l’antic mas només en quedava la pallissa o quadra annexa situada a la dreta del mas, però a partir d’unes reformes fetes a la part posterior del mas fa un parell d’anys sabem que el mas noucentista fou aixecat sobre l’antic mas, creixent en volum i transformant-ne l’aparença i l’interior. 

En aquestes reformes es va repicar tot l’arrebossat i es va descobrir la silueta de l’antic casal,  diferenciant-lo de la part més moderna. S'ha deixat aquesta part de l’antic mas amb la  pedra vista i s’ha recuperat alguna obertura tapiada durant les reformes d’ampliació, podent-se diferenciar perfectament l’antic mas. 

Reformes a la paret nord del mas.
Per sobre la bastida es veu la línia de l'antiga teulada de ponent.
Imatge: Xevi Salicrú. 2024

A Sant Genís hi ha altres masos que es van reformar d’una forma semblant, can Cabreta i can Borrell. El primer el 1903 es va reformar amb una ampliació i el segon la reforma fou el 1940; en tots dos casos, els edificis antics varen quedar amagats. 

Xevi Salicrú.

1. El bosc de feixina està destinat a la producció de feixos de llenya prima per alimentar els forns. 

2. El bosc de construcció està destinat a la producció de fusta per fer bigues i taulons.

3. La zona del vessant nord del Turó d’en Serra era conegut com a Vallmala antigament.

Un tresor, la fotografia del contrapàs.

Un dels tresors més valuosos que conservem a casa són les fotografies heretades de la família. Durant anys i panys han reposat dins de dues caixes metàl·liques grosses de galetes, i moltes d’aquestes imatges superen ja, de llarg, el centenar d’anys d’antiguitat. 

Malauradament, d’algunes d’elles n’hem perdut la memòria dels qui hi apareixen retratats, i probablement no sabrem mai més qui són. Les persones que haurien pogut reconèixer aquells rostres, moltes nascudes al segle XIX o a principis del XX, ja no hi són.

Sortosament, una part important de les fotografies més antigues, la meva àvia1 ens les va anar identificant durant els seus últims anys. Jo, pacientment, anotava en un paper qui eren els seus protagonistes a mesura que me’ls anava desvetllant. Més enllà d’aquesta tasca, recordo amb enyorança aquelles tardes de petits asseguts vora el foc, mirant i remirant  fotografies que ens feien viatjar al món d’una gent que no era el nostre. 

Entre totes aquestes imatges, n’hi ha una a la que avui dediquem l’article. Es tracta d’una fotografia muntada sobre cartó de 8 cm x 13 cm, feta amb una càmera plegable de manxa als anys vint del segle passat, i de la que sabem que n’hi ha una altra còpia que conserva una família de Malgrat, però amb la curiositat que en aquesta la imatge és desplaçada més cap a la dreta, tot i ser còpies de la mateixa placa de vidre. 

És una imatge que sempre ens havia despertat curiositat, perquè els qui hi apareixien, entre ells el meu besavi, anaven vestits de manera estrafolària. La meva àvia ens va descriure la majoria de protagonistes, tots homes de  Sant Genís, excepte dos de Santa Susanna que duien instruments, i situava la fotografia davant d’una casa del veïnat de Vallplana, immortalitzats just abans o després de ballar el contrapàs, explicava. Les estranyes vestimentes eren disfresses de Carnestoltes, època en què es ballava la dansa. La ubicació, però, no l’encertava. A la fotografia hi sortia el seu pare, i ella sempre havia sentit a dir que per Carnestoltes el contrapàs s’havia ballat a la plaça de Sant Genís i el Dimecres de Cendra, durant l’enterrament de la sardina els homes sols el ballaven a Vallplana. Segura que aquella imatge no era a Sant Genís, suposava que, per tant, era Vallplana i afegia que era davant de can Nofre, una casa enderrocada als anys quaranta.

Santgenissencs davant l'església de Tordera. Dècada de 1920. 
Autor. J. Alonso.
Fons: Xevi Salicrú.

Posteriorment, després d’una mica de recerca per situar la fotografia, ja que era evident que aquella construcció que sortia darrere no podia ser de cap manera can Nofre, un mas que sabíem que havia tingut una estructura senzilla, vam poder concloure que es tractava de les escales de l’església de Sant Esteve de Tordera. Un cop localitzat l’espai, també vam poder deduir, per la situació del sol, que havia estat presa al migdia. Quan es congregava gent a Tordera al migdia? Indiscutiblement els diumenges, un dia de mercat, moment en què hi podia haver un fotògraf ambulant que aprofitava el trànsit de gent per fer negoci. I no un diumenge qualsevol, sinó el Diumenge de Carnestoltes.  

Tenim una altra imatge familiar, d’una rebesàvia també de Sant Genís, presa a Malgrat un dia de  mercat; per tant, devia ser força habitual que fotògrafs ambulats resseguissin els mercats i fires a la recerca de clients.    

Al revers de la fotografia hi ha el nom de l'autor: Fotografia Alonso. Salón de San Juan, Barcelona, un estudi situat al Passeig Sant Joan 133 amb cantonada amb Trafalgar 63. Aquesta era la seu central del fotògraf José Alonso, que tenia altres delegacions a la ciutat. Posteriorment a la nostra fotografia va crear la marca Alograff. Fotografias del Triunfo. A banda de tots aquests estudis, també donava servei a comarques amb algun fotògraf ambulant. L’activitat d’Alonso es dugué a terme durant el període 1900-1940 2.

Estudi Alonso, Ronda de Sant Pau (1910).
Autor. Josep Craner. Fons: L'Abans Poblenou3

Els tres ingredients de la imatge: balladors santgenissencs, músics de Santa Susanna i localització a Tordera ens posa en context el contrapàs, conegut pel Contrapàs de Sant Genís de Palafolls, no perquè fos exclusiu d’aquest poble, sinó perquè fou l’últim lloc on es ballà i on els folkloristes el descobriren. Era una dansa comuna al territori que anomenem ara Baixa Tordera, format pel triangle de  Fogars de la Selva, Pineda i Tossa. Per tant, no ha de sorpredre que la imatge fos presa a Tordera, amb homes de Sant Genís i dos músics de Santa Susanna, els germans Perissó. 

Ens preguntem, ja que les fonts orals mai ens ho havien indicat, si aquesta visita a Tordera fou ocasional o hi havia el costum d’anar-hi cada any, i també si s’hi afegia gent a la ballada més enllà dels santgenissencs. Els folkloristes dels anys vint ens han dit que l’últim reducte del contrapàs fou Sant Genís, i que altres poblacions de l’entorn s’havia deixat de ballar una cinquantena d’anys abans. Aquesta dada podria fer suposar que la ballada a Tordera fou ocasional. 

Pel que fa a la indumentària, van vestits de manera estrafolària: a manera de disfressa: alguns porten barrets d’estiu o atrotinats, bates o abrics desmanegats, i fins i tot un (el besavi) duu un forc d’alls penjat al coll. Els germans Perissó de Santa Susanna eren els  músics, un porta un flabiol amb timbal i l’altre una coixinera4. A darrere dels homes que centren la fotografia n’hi apareixen d’altres que la meva àvia no va identificar, però que, amb les eines que tenim ara per escanejar i ampliar potser hauria pogut reconèixer algú més. I al voltant del grup s'hi veu canalla que tampoc va ser identificada, entenem que s'hi van afegir per la curiositat de sortir a la fotografia, un fet molt habitual en les imatges d'aquella època.

1.Nicolau Salichs Vilar, de can Ferrerhosta.

2. Serildo, de can Plantera.

3. Desconegut.

4. Genís Mateu Cuello (a) Guinyols, de can Grinyola.

5. Anton Mollfulleda Framis, de can Perissó (Sta. Susanna).

6. Pepet Martí Oller, de can Baltassar.

7. Josep Carbó Freixes, de can Peptoni.

8. Pepet Sala Sensat, de can Reig.

9. Josep Mollfulleda Framis, de can Perissó (Sta. Susanna).

10. Desconegut.

11. Desconegut.

12. Segimon Caimel Valls, de can Segimon.

13. Pepet Botijo.

14. Pepet Salichs Bonada, de can Forn.

15. Nicolau Salichs Bonet, de can Ferrerhosta.

16. Desconegut.

a. Coixinera. b. Ninot de Carnestoltes. c. Flabiol i timbal.

Xevi Salicrú. 

 

1. Teresa Sala Martí (1921-2005).

2. Ministerio de Cultura “Mueso Arqueológico Nacional.”Data d’accés: 22 de novembre de 2025, José Alonso

3. “Arquitectura modernista.” Data d’accés: 22 de novembre de 2025, https://www.arquitecturamodernista.cat/obres/es/barcelona/tots/galeria-fotografica-jose-alonso

4. Forma tradicional com s’anomena a la zona la cornamusa. 

El contrapàs, de Sant Genís al Palau de la Música Catalana.

A la Baixa Tordera, un territori situat dins el triangle format per les poblacions de Fogars de la Selva, Lloret i Pineda, s’havia ballat una variant més dels molts contrapassos que històricament es dansaven a les comarques catalanes  nord-orientals i pirinenques (Mas, 1988:15). Aquesta variant és coneguda com a Contrapàs de Sant Genís de Palafolls, no perquè fos exclusiva d’aquest poble, sinó perquè és allí on fou documentada per primer cop pels folkloristes. Les expressions culturals i lingüístiques del nostre entorn no  poden encapsular-se mai dins els límits d’un sol poble, sinó que formen part d’una història compartida. 

Sant Genís fou l’últim reducte on es va ballar, mantenint-se com a repertori de Carnestoltes fins a la Guerra Civil. La seva preservació s’explica per la situació allunyada de les comunicacions i pel seu caràcter eminentment rural. A Pineda, on també s’havia ballat, es va deixar de fer-ho el 1870 (Llorens, 1931: 35).

Abans, però, d’explicar com aquesta dansa popular ballada a peu de plaça acabà convetida en  espectacle escènic, cal contextualitzar-la.

El contrapàs, com a gènere, va estar en constant evolució i es transmetia com una dansa col·lectiva i popular. Arribà un moment en què aquesta continuïtat temporal es va trencar i, si els folkloristes de l’època no l’haguessin recollit i documentat a partir dels darrers balladors, hauria caigut en l’oblit. Transmès als esbarts, es convertí en una dansa d’exhibició en el moment que deixava  de ballar-se a plaça. 

Com moltes manifestacions  de la cultura de la tradició oral no es poden datar. Ara bé, la relació entre la seva estructura musical, l’espai col·lectiu, el ritme i el fraseig melòdic no tenen res a veure amb els balls aportats per la cultura postrenaixentista, barroca, classicisme, romanticisme o altres danses del segle XVII al XIX. Vol dir això que el contrapàs és un gènere medieval o del renaixement? No. Només podem afirmar que els elements que el defineixen formen part del substrat tardomedieval, i que va continuar evolucionant fins al segle XIX (Mas, 2011).

El nostre contrapàs, el de Sant Genís, és definit pels musicòlegs com un contrapàs curt, en contraposició amb els catalogats com a llargs, i ha evolucionat de manera particular a la resta de curts convertint-se en una dansa de gresca associada al Carnestoltes. Els nostres avantpassats no haurien concebut mai un Carnestoltes sense aquesta dansa. 

La dansa s’inicia amb els balladors en rengle, agafats de les mans i formant mitja lluna, amb el capdanser i la cua a cada extrem. Comença amb una introducció de flabiol amb compassos curts seguits d’uns llargs, aquests compassos s’aniran intercalant amb figures; pont simple, pont doble, caragol i voleianta. Un cop acabada la volaianta es balla una sardana curta. Tot i estar definit com a contrapàs curt si el balla molta gent acaba esdevenint un contrapàs molt llarg, ja que per fer i desfer les figures s’hi està molta estona. En el Costumari Català de Joan Amades (1890-1959), obra publicada per primera vegada durant el període 1950-1956, ja ens diu que el contrapàs que es balla a Sant Genís no té res a veure amb el contrapàs pròpiament dit, afegint que per Carnestoltes el ballen un nombre variable i imprecís de balladors sense tenir en compte les parelles, a diferència de com el ballen per la Festa Major on l’executen set parelles (Amades, 2005: 144). La tradició oral, però, no ens ha transmès aquesta versió de Festa Major, més solemne i semblant a la resta de contrapassos, i deduïm potser que s’obviava alguna de les figures, qui sap si la voleianta, la més engrescadora d’elles. 

La seva crisi arriba al segle XIX, quan  apareixen noves formacions musicals que introdueixen nous balls, deixant enrere la cobla de tres quartans, que havia estat per excel·lència la formació tradicional.

La primera folklorista que recollí el nostre contrapàs fou Sara Llorens Carreras (1881-1954) mestra i escriptora, nascuda a l’Argentina i filla d’una família d’emigrants originària de Pineda retornats a Catalunya l'any 1884. Casada amb el polític i escriptor Manel Serra Moret (1884-1963)  s’instal·là a Pineda l’any 1912. Deixebla de l’eminent folklorista Rossend Serra i Pagès (1863-1929) emprengué entre 1902 i 1927 una recerca sobre el folklore de Pineda, en què entrevistà persones procedents de Sant Genís. Juntament amb Rossend, donà a conèixer a l’Esbart Folklore de Catalunya el nostre contrapàs, recollit en el seu estudi. L’esbart l’estrena el dijous dos de febrer de 1928 al Palau de la Música Catalana: era el  primer cop que es representava com espectacle dalt d’un  escenari. Posteriorment, Llorens publicà tota la  recerca duta a terme des de Pineda a l’obra Cançoner de Pineda (1936), on també hi figura el nostre contrapàs.  

Programa del Palau de la Música Catalana, 2-2-1928.

Fons: Esbart Floklore de Catalunya.

 

El gènere del contrapàs no era aliè a l’Esbart Folklore de Catalunya. L’any 1922, el president de l’entitat Timoteu Colominas i el vocal Joan Rigall formen  part d’un comitè per a la restauració d’una antiga dansa anomenada contrapàs, un projecte gestat pel músic Salvador Raurich Ferriol (1869-1945) i liderat per l’Ateneu Empordanès. Per tant, l’esbart, interessat  en el gènere, continuà representant el nostre contrapàs en diverses ocasions. 

L’any 1936 coincidien a Barcelona dos esdeveniments musicals: el XIV Festival de la Societat Internacional per a la Música Contemporània, celebrat del 18 al 25 d’abril, i el III Congrés de la Societat Internacional de Musicologia, que incloïa el Festival de Danses i Ballets Populars al Poble Espanyol el 25 d’abril.

Cartell XIV Festival per la Música Contemporànea i
III Congrés de Musicologia.
Fons: Orfeó Català.

Dos dels grans compositors que assistiren al Festival de la Internacional per la Música Contemporània foren els britànics Benjamin Britten (1913-1976) i Lennox Berkeley (1903-1989).  El 22 d’abril i en el Palau de Música Catalana  Britten va interpretar, amb el Nou Quartet Hongarès, la seva peça Suite per a violí i piano, i l’endemà, el 23 d’abril, l’Orquestra Simfònica de Madrid va interpretar, entre altres peces, la Simfonia de Berkeley, també al Palau.

El dia 25 d’abril els dos compositors acompanyats del també britànic Peter Burra (1909-1937), escriptor i crític literari,  assistiren com espectadors al Festival de Danses i Ballets Populars, on varen quedar captivats per les melodies i danses de la tradició basca i catalana. Les cobles Barcelona i la Principal de la Bisbal  interpretararen,  entre d’altres, La Patum amb seixanta  dansaires vinguts de Berga, i l’Esbart Folklore de Catalunya ballà el Ball del Ram de Sant Cugat, la Bolangera de Solsona i el Contrapàs de Sant Genís de Palafolls.

Programa Festival de Danses i Ballets Populars. Poble Espanyol 1936.
Fons. Orfeò Català.

Un cop retornats a Anglaterra, Britten i Berkeley van compondre conjuntament Mont Juic1  (1937), una obra en quatre moviments dedicada a la memòria del seu amic Peter Burra, mort en un accident d’avió l'abril d’aquell mateix any. Berkeley va desvelar, anys més tard,  que ell havia escrit els dos primers temps i Britten els dos últims. 

I   Andante maestoso,

II  Allegro grazioso, 

III Lament: Andante moderato “Barcelona, july 1936”, i 

IV Allegro moto. 

El tercer, Lament, va ser escrit com a homenatge a Catalunya, pensant amb el país que era immers en plena Guerra Civil quan ells l’escrivien.  L’obra fou estrenada el 8 de gener de 1938 en una emissió de la BBC Ràdio i interpretada en directe per l’Orquestra Simfònica de la mateixa emissora. 

Tornant a  l’Esbart Folklore de Catalunya, l’entitat havia comptat, des del 1915, amb Josep Maria Castells Andilla (1897-1988), primer com a ballador i després com a col·laborador en molts viatges per la geografia catalana fent treball de camp amb el folklorista Joan Rigall Casajuana (1889-1960), comptador2 i vocal de l’entitat. L’any 1923 Castells va ser nomenat mestre auxiliar de l’esbart. Desvinculat posteriorment de l’entitat  l’any 1943, ja com a reconegut folklorista, encapçalava la direcció del Grup Folklòric d’Horta. 

En aquest context, el 24 de novembre de 1950 Castells contacte amb el rector de Sant Genís, Mn. Salvador Coll, amb la voluntat de poder-se entrevistar amb en Nicolau Salichs Vilà, l’avi Calau, per recollir-ne el testimoni sobre el Contrapàs, el Patatuf i l’Espolçada, tres danses que recordava perfectament.  La trobada es va produir el 17 de gener de 1951 i, com a conseqüència, el Grup Folklòric d’Horta interpretà aquestes tres danses al III Aplec de la Verge Miraculosa, a can Gibert. Rigall també participà en la restauració de les danses i assistí a l’aplec. 

Acta celebrció III Aplec de can Gibert. 1951. 
Imatge: Anna Maria Anglada. 

Durant un temps es pensà que Castells havia reconstruït el contrapàs en aquesta visita, però el fet que l’Esbart Folklore de Catalunya ja el tingués en repertori des de 1928 i que Castells n’hagués format part permet concloure que la visita fou motivada especialment per recuperar el Patatuf i l’Espolsada.

El gener de 1974, amb motiu d’un homenatge a l’avi Calau durant la Festa de Sant Sebastià a Sant Genís, es va tornar a interpretar a càrrec de l’Esbart Mar Blava de Malgrat. El  maig de 1981, per commemorar  els trenta anys de la ballada de can Gibert, l’Esbart Joventut de Molins de Rei el va tornar a interpretar (Codina, 2004: 178). 

A la dècada de 1990, els músics especialistes en el contrapàs —Marc Riera, Cesc Sans i Carles Mas— visitaren Sant Genís cercant informació. Encara pogueren entrevistar Marina Gibert i Norbert Salichs, fill de l’avi Calau, que recordaven les ballades de la seva infantesa.

La  tasca d’aquests tres músics va retornar l’any 2007 a Sant Genís, quan l’entitat Vivelles, cultura i entorn de Sant Genís impulsar el retorn  del contrapàs a peu de plaça, defugint de l’escenificació dels esbarts, que sovint oblida l’esperit popular i transforma la dansa.  Durant deu anys es van organitzar tallers i ballades sota la direcció de Carles Mas, músic, ballarí, coreògraf i estudiós del contrapàs. 

Balladors santgenissencs del contrapàs a Tordera amb els dos germans Perissó, músics de Santa Susanna.
 Diumenge de Carnestoltes, dècada de 1920.
Autor desconegut. Fotografia: Xevi Salicrú.  

Taller de contrapàs 2014 amb Carles Mas. 
Fotografia: Xevi Salicrú. 

Després de molts d'anys el contrapàs retornava a la plaça, sortint de la folklorització iniciada aquell dia de la Candelera de 1928 al Palau de la Música Catalana. 

Xevi Salicrú.

                    

     

1. Britten’s op.12 / Berkeley’s op.9

2. Qui revisa, controla i verifica els comptes d’una entitat, un càrrec diferenciat de tresorer. Actualment, aquest càrrec en moltes entitats s’integra al de tresorer.

Bibliografia:

Amades, Joan. Costumari Català. Edicions Salvat: Barcelona 2005. 

Anglada, Anna Maria. “El Contrapàs de Sant Genís de Palafolls.” Vilelles. Recerca i difusió del patrimoni de Palafolls. 1 (2021): 28-39.

Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX. Palafolls: Ajuntament de Palafolls, 2004. 

Llorens, Sara. Folklore de la Maresma. El Cançoner de Pineda Vol. 1. Joaquim Horta impressor: Barcelona 1931.  

Mas, Carles, flabiolaire, cornamusaire, ballarí, etnomusicòleg  i mestre de dansa, correu electrònic 1 de desembre de 2011. 

Mas, Carles. Aproximació coreogràfica a la tècnica del contrapàs. Institut del teatre: Barcelona 1988.

Webgrafia:

https://patrimonicultural.diba.cat/element/contrapas-de-sant-genis

https://recullsbibliotequesmaresme.cat/recull-2015-article14/?utm_source=chatgpt.com

https://xarxanet.org/cultural/noticies/xavier-salicru-el-contrapas-es-una-dansa-popular-que-no-es-correspon-al-ball-que?utm_source=chatgpt.com

https://www.animadedansa.com/poblacio/folklore-de-catalunya-esbart/

https://www.barcelonaobertura.com/ca/2024/09/two-britons-put-music-to-montjuic/

https://www.barcelonaclasica.info/es/mont-juic-el-homenaje-de-britten-a-catalunya-2/

https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/benjamin-britten

https://patrimoni.gencat.cat/es/catalunyapaisdarxius/recurso-digital/recurso/document/cartell-del-xiv-festival-de-la-societat-internacional-per-a-la-musica-contemporania-i-el-iii-congres-de-la-societat-internacional-de-musicologia/

https://esbartfolkloricdhorta.wordpress.com/qui-som/