L'estiueig a Palafolls.

Ara que sembla que l’estiu va arribant a la seva fi, una part de la població del país, amb  l’excepció de totes aquelles persones vinculades als sectors del lleure i del turisme, hem fet vacances. 

Avui ens sembla ben normal disposar d’un temps de descans i marxar de vacances, però aquest és un fenomen  que no es va popularitzar fins els anys seixanta del segle passat, impulsat per un fort creixement econòmic i per l’arribada de les vacances pagades. 

Durant la Segona República, es va introduir per primera vegada el dret dels treballadors a una setmana de vacances pagades, una mesura  inclosa a la nova Constitució Espanyola Republicana de 1931. Abans d’això, fer vacances, o el que aleshores s’anomenava estiuejar, era una pràctica reservada a les famílies de classes benestants. 

Aquesta burgesia, que va començar a estiuejar entre finals del segle XIX i principis del segle XX, practicava  dues modalitats d’estiueig. D’una banda, hi havia les famílies que es desplaçaven a les seves propietats rurals, de l’altra, les que  buscaven una destinació on prendre banys o gaudir d’un clima sec i d’aire pur, lluny de la ciutat. Alguns d’aquests indrets  eren recomanats pels metges per fer un canvi d’aires i millorar la salut.

Així, alguns d’aquests metges es van convertir en promotors de balnearis com els de Caldes de Malavella, Ribes de Freser, Caldes de Montbui, Santa Coloma de Farners o Caldetes, entre d’altres, i  també de poblacions de clima fresc d’alta muntanya, com Viladrau, Camprodon o Puigcerdà. L’afluència d’aquestes famílies va propiciar la construcció d’hotels i balnearis adaptats als gustos i les necessitats dels estiuejants. 

En aquestes destinacions, moltes famílies hi aixecaven les seves segones residències, cases senyorials anomenades sovint torres, construïdes seguint diferents estils arquitectònics: historicista, noucentista, modernista, neogòtic, eclèctic o neoclàssic. Algunes d’aquestes famílies no només s’emportaven de la ciutats el servei que les atenia, sinó que també hi feien anar els arquitectes que havien projectat les seves residències urbanes. D’aquesta manera, les tendències arquitectòniques es traslladaven al món rural. 

Les llargues estades d’aquestes famílies van crear autèntiques colònies d’estiuejants, amb espais d’oci exclusius. La construcció de les torres va comportar, sovint, que alguns pobles desenvolupessin zones ajardinades i de passeigs, en un procés en què aquesta burgesia actuava moltes vegades com a mecenes. 

El seu alt poder adquisitiu va provocar la diversificació i l’especialització del comerç local, que es transformava per satisfer les necessitats de la colònia d’estiuejants. Un exemple d’aquesta especialització és l’obertura de pastisseries amb productes més refinats destinats a una clientela exigent, com la confiteria Trias, a Santa Coloma de Farners, o la confiteria Birba, a Camprodon.

Aquesta burgesia necessitava, a més, un nombre considerable de servei domèstic, que en part era traslladat des de les seves residències habituals, tot i que també se’n contractava al mateix lloc d’estiueig. Un dels grans trets distintius d’aquest servei era que anava convenienment uniformat. No només la vestimenta permetia identificar el servei, sinó que també la indumentària dels estiuejants els diferenciava dels habitants autòctons (Puigvert, 2022:12).

Palafolls no fou un destí habitual de la burgesia ni un lloc recomanat per prendre banys o gaudir d’un aire més saludable. Tanmateix, algunes famílies acomodades que disposaven de propietats al municipi hi van venir-hi a estiuejar. 

La família De Manresa davant el seu nou casal de Valldejuli.
Fons Aleix Freixa. 

Aquestes famílies foren quatre, i cadascuna va adoptar una tipologia d’estiueig ben diferent. 

La família De Manresa va aixecar una casa d’estiueig a la seva propietat can Valldejuli, els Oms, van transformar i ampliar el seu antic mas per disposar d’una residència on passar-hi temporades, els Ruyra venien a passar part de l’estiu a un dels seu masos, can Batlle, on hi tenien reservades unes habitacions, i els Benguerel reformen la casa amb trets modernistes.  

Ramon de Manresa i Castell, notari de Barcelona, va comprar el mas Valldejuli als anys noranta del segle XIX. Quan  la família Torrent, descendents del Valldejuli, li van vendre, a la finca hi havia dues vivendes, la masia i una casa anomenada “la fundició” que feia de masoveria.

Els De Manresa van mantenir la residència habitual a Barcelona i van aixecar, al costat de la vella masia, un nou casal per passar-hi les estades a la finca. A la vella masia, que havia esta la pairalia dels Torrent Valldejuli durant vuit-cents anys, hi van instal·lar masovers. 

Can Valldejuli, l'antic mas a l'esquerra i la nova casa a la dreta.
Fons Aleix Freixa. 

Conservem diverses imatges de la casa en què apareix la família gaudint de l’entorn, i hi destaca la vestimenta  pròpia dels d’estiuejants. La transmissió oral dels anys vint i trenta del segle passat explica que feien berenars a les fonts del voltant,  moltes vegades acompanyats de convidats. Una de les fonts més visitades, situada a la mateixa finca, era  l’anomenada font dels Enamorats. 

Segons testimonis dels anys vint, els masovers del mas tenien sempre a punt la casa dels senyors. Fora de la temporada d’estiu, només hi venia el senyor acompanyat d’algun secretari, per passar comptes. Era durant l’estiu quan tota la família s'instal·lava a la casa. 

Amb la família  hi venia alguna minyona de Barcelona, però els masovers del mas i de la fundició quedaven a la seva disposició durant tota l’estada. Sabem que la masovera exercia de cuinera per als senyors i que anaven a comprar a Malgrat tot els que els feia falta. 

La casa neogòtica fou enderrocada al 1969, quan els nous propietaris, la família Narbon, van comprar a la finca a les dues germanes hereves dels De Manresa, netes de Ramon de Manresa. 

La família d’origen blanenc Oms va comprar el mas al 1656. Aquest mas era hereu de l’antiga Casa de Sant Julià, d’origen medieval, i els nous propietaris  en van canviar el nom amb la seva arribada. 

Al mas hi havia una família de masovers, mentre que la família, resident a Barcelona, utilitzava la casa com a segona residència i hi tenia unes estances reservades per a les seves estades. 

A finals del segle XIX,  els Oms van reformar el mas i hi van construir una casa d’estil modernista, destinada a les seves estades a Palafolls i adossada a la vella masia. 

Les reformes del casal van crear una nova façana a migdia, alhora que es conservava la façana gòtica a ponent, i van dividir el mas en dues vivendes. La part modernista era ocupada durant les estades de la família, mentre que la part medieval continuava exercint de masoveria. 

Ca n'Oms, façana modernista.
Fons Dolors Ribot.

El membre de la família que va impulsar les reformes del mas per convertir-lo en una residència d’estiueig fou Trinitat Maria Oms Ruyra, advocat i polític liberal, diputat provincial a cavall dels segles XIX i XX. Nascut a Blanes, va exercir la seva professió a Barcelona, on va morir l’any 1921. 

La tercera família benestant que passava alguna temporada a Palafolls era la família Ruyra. Amb grans propietats al terme, estiuejaven alguns dies cada estiu a Can Batlle, on gaudien d’unes habitacions reservades durant tot l’any per al seu ús. També eren propietaris de can Florit, can Tortós i de diverses  peces de terres.

Can Batlle és un mas documentat ja al segle XV quan era conegut com a mas Joia, un casal que els Batlle van adquirir l’any 1619. Els Ruyra van esdevenir propietaris d’aquest llegat quan la pubilla del mas, Antònia Alsina, descendent dels Batlle, es va unir en matrimoni amb el Joaquim Ruyra Miralbell. 

Aquesta parella eren avis de l’escriptor Joaquim Ruyra, qui va mantenir una estreta relació amb Palafolls i va arribar a escriure els goigs de la Mare de Déu de les Ferreries, patrona del pla de Palafolls. 

En Pepet Florit, Josep Turón, ens descriu les estades a can Batlle que feia l’eminent escriptor a Palafolls:  “ …Per la Festa Major, els amos estaven a can Batlle on hi tenien la seva residència de pagès. Allà hi feien la festa, sempre amb col·laboració dels masovers, la família Ribot [...]  amb els carros de can Batlle i can Florit, ben nets i guarnits, anaven a ca n’Oms on es reunien les famílies Ruyra Oms. Ells organitzaven la seva festa, d’una gran elegancia, distinció i qualitat…” ( Turón, 1989: 22). 

Els Ruyra i els Oms eren cosins per dues bandes, la mare del Joaquim era Oms i la mare d’en Trinitat Oms era una Ruyra. 

I la quarta família foren els Benguerels. El Francesc Benguerel, resident a Barcelona, adquireix varies finques a Palafolls a fnals de la dècada dels anys deu del segle passat. Aquest arriba a tenir tres cases a la plaça Major, els actuals números 5, 3 i 22. Les estades de la família a Palafolls les faran a la casa número 5 de la plaça, un habitatge que conserva la façana d'estil modernista fruit de les reformes que van fer al coprar-la, amb motllures vegetals, treballs de forja i elements decoratius a les cornises.

Casa dels Benguerels. 
Foto: Àlvar Saez Puig. 

La viuda del Francesc, la senyora Concha Massanella, va donar el solar per construir la primera escola a Palafolls, un projecte que tot i iniciar-se durant la República no va veure la llum fins passada la Guerra Civil. Ara aquests terrenys formen el conjunt de la Forum Palatiolo, amb el local d'entitats, la caserna de la policia i l'edifici del MiD.

L’estiueig de les famílies benestants va transformar la manera d’entendre el lleure i va deixar una empremta profunda en molts pobles del país. A Palafolls, tot i no ser una destinació d’estiueig  pròpiament dita, les famílies De Manresa, Oms, Ruyra i Benguerel van convertir les seves propietats en espais d’estada i relació social. Les seves cases, costums i formes de fer són avui un testimoni d’aquella manera d’entendre l’estiu i del paper que aquestes famílies van tenir en la història local. 

Xevi Salicrú

Bibliografia: 

Puigvert Solà, Joaquim M. “Impactes sòcioculturals de l’estiueig. Unes reflexions.” Estiueig i viatgers al Maresme. XIV Trobada d’entitats de recerca local i comarcal del Maresme 2021  9-16. Argentona. Arxiu Comarcal del Maresme, 2022. 

Turón Puig, Josep. L’Estany Bufador. Història de Palafolls des de la memòria familiar d’en Pepet Florit. Palafolls: Edicions del Roig, 1989. 

Mestres, Jordi. Genealogies Gironines. Els orígens de protagonistes de la història de Girona i comarques. Girona: Difusió Publicacions i Vídeos, 2022.

Maria Fitó i Joan Pujol, una parella de mestres de final del segle XIX.

No és fins a la segona meitat del segle XIX quan documentem  els primers mestres a Palafolls. El deu d’octubre de 1859(1) sabem del nomenament d’un mestre, Antoni Gahué Guix, i el 30 de març del 1860 (2) documentem el nomenament de la primera mestra de nenes, Maria Baret. Aquestes primeres referències evidencien que els nens nenes rebien l’ensenyament per separat, sempre una mestra per a les nenes i un mestre per als nens. 

L’Antoni Gahué, que percebia un sou anual de 3300 rals de billó, va ser rellevat per Josep Pascual Domenech el 8 d’octubre de 1862 (3),  quan va marxar a exercir al Pla de Penedès. Maria Batet, per la seva banda, va ser substituïda el 8 de juny de 1861(4) per  Dolors Fitó, amb un sou de 2200 rals de billó. Aquesta va ser reemplaçada el 7 de febrer de 1862(5)  per la mestra interina Teresa Ruscalleda, que deixaria el càrrec amb l’arribada de la nova titular, Rosa Deltri, l’1 d’agost de 1862 (6). La seva estada tampoc no seria gaire llarga, ja que va renunciar per incorporar-se a Sant Pere de Premià el 31 de març de 1863. El deu de juliol d’aquell any (7) arribà Maria Carlota Rimeng, que mantingué el mateix sou que les seves predecessores.

Aquesta successió de mestres es va estabilitzar amb l’arribada, el 8 d’octubre de 1865 (8), de la mestra Maria Fitó Armengou. La Maria s’instal·là en una casa de la plaça amb el seu marit, Joan Pujol Galceran, i la seva sogra, Maria Galceran. Joan Pujol, també mestre, no fou nomenat oficialment mestre d’instrucció primària de Palafolls fins el 23 de març de 1873, tot i que  sembla que, almenys des de 1872,  ja exercia. A l’Arxiu Municipal hi ha un buit  documental entre l’octubre de 1868 i el gener de 1872, fet que impedeix  documentar la marxa del mestre Josep Pascual i l’arribada de Pujol. 

L’escola estava formada per dues  aules. Sabem que l’any 1862 l’aula dels nens ocupava la planta baixa de la casa consistorial, mentre que la de les nenes era en una casa de propietat de Rosa Fonlladosa, on l’ajuntament tenia llogada una habitació destinada a aula. 

L’any 1872 (9), l’aula de les les nenes era situada en una casa de la plaça, l’actual número 16, on l’Ajuntament continuava tenint llogada una habitació. L’aula dels nens, en canvi,  seguia ubicada a la casa consistorial. 

El consistori també tenia llogat un habitatge a la plaça per a la parella de mestres, l’actual número 17, conegut com a can Roca, on els documentem residint almenys des de 1866. Tant aquesta casa com la del costat, habilitada com a aula de les nenes,  eren propietat de Salvador Crosas Surell. La primera l’havia adquirida l’any 1854 i la segona li havia arribat per herència materna. 

Joan Pujol havia nascut a Bagà l’any 1835 i era fill de Jaume i de Maria, tots dos de Camprodon. Maria Fitó havia nascut a Alentorn l’any 1842 i era filla de Joan Fitó, mestre i fill de Cabanova, i de Rosa, natural d’Avià. 

El matrimoni va tenir sis fills,  tots nascuts a Palafolls. La primogènita, Maria, va néixer poc després de l’arribada de la família, l’any 1866. Posteriorment van néixer Joan (1868), una altra filla anomenada Maria (1872), Hermenegildo (1876) i Maria Neus (1880). 

Joan Pujol va desenvolupar una vida municipal molt activa més enllà de la seva tasca docent. Al llarg de la seva estada a Palafolls  acabà compaginant les funcions de mestre amb les de secretari i jutge municipal. 

A partir del 6 de gener 1872 (10) consta com a secretari  de l’Ajuntament fins el 27-10-1873 (11), data en què presentar la dimissió i fou substituït per Melcior Comelles. El seu cessament coincideix pocs  mesos després del nomenament oficial com a  mestre dels nens, fet que probablement responia a la incomptabilitat entre tots dos càrrecs. Aquesta incomptabilitat queda confirmada posteriorment quan, el 2 de gener de 1877 (12), Joan Pujol va presentar un recurs davant l’Ajuntament  per ser inclós en les llistes electorals. La petició fou desestimada el 25 de febrer d’aquell mateix any (13), precisament perquè l’exercici del magisteri era imcompatible amb aquest fet. 

 

La documentació continua aportant informació sobre la trajectòria d’aquesta parella de mestres.  El 22 de març de 1878 (14), les actes municipals deixen constància que els exàmens dels alumnes havien obtingut uns resultats molt satisfactoris. Entre els nens es destaca, en lectura, Joan Pujol Fitó, de deu anys, fill dels mestres —que sabem que als dinou anys estudiava fora de Palafolls—, i en aritmètica Josep Martori Parés. Pel que fa a les nenes, les actes assenyalen que també van obtenir uns resultats brillants, amb una distinció especial per a Teresa Borrell en lectura i en la resta d'assignatures, així com molt bones qualificacions per a Joaquima Mompió i Antònia Borrell.

Aquesta menció als resultats escolars és excepcional, ja que no es torna a trobar en cap altra acta municipal conservada del segle XIX. Cal pensar, per tant, que els resultats assolits gràcies a la tasca dels mestres devien ser especialment remarcables.

Joan Pujol devia ser un home de caràcter. Així ho posa de manifest la seva negativa a satisfer l'impost de consums, al·legant que els mestres n'havien d'estar exempts (15).

Tot i haver renunciat anteriorment al càrrec de jutge, una visita de l'inspector d'ensenyament públic l'any 1881 (16) posa de manifest que Joan Pujol continuava exercint com a jutge suplent municipal, una funció incompatible amb la de mestre i a la qual, segons l'informe de la inspecció, havia de renunciar. Malgrat aquesta observació, l'inspector es mostrava plenament satisfet de la feina desenvolupada tant per Joan Pujol com per Maria Fitó.

Tanmateix, set anys més tard tornà a assumir responsabilitats municipals en ser nomenat secretari interí (17), coincidint amb el nomenament de Joaquim Ruhí, de can Calau, com a secretari titular.

Sembla, però, que les relacions entre tots dos no van ser especialment bones. Segons la documentació (18), Joaquim Ruhí es queixava que no podia continuar exercint el càrrec perquè el secretari interí percebia la meitat del sou assignat a la secretaria. Joan Pujol va respondre que, si Ruhí preferia continuar sense ell, no hi tenia cap inconvenient, ja que amb les seves obligacions com a mestre de l'escola de nens ja tenia prou feina. Finalment, es va decidir que Joaquim Ruhí continuaria exercint la secretaria tot sol.

L'abril de 1890 (19) una nova visita de l'inspector provincial d'instrucció primària constatava que els mestres havien corregit algunes de les deficiències detectades anteriorment, especialment pel que feia al control dels fons destinats a la compra de material escolar i a la necessitat de disposar d'un local adequat per a l'escola de nenes, situada al costat de l'Ajuntament. Desconeixem si aquell mateix any es va produir un canvi d'ubicació o de millora d'aquesta aula. 

El 8 de març de 1891 (20), Joan Pujol i Maria Fitó van cessar definitivament com a mestres de Palafolls. Ignorem quin fou el seu nou destí professional, però sabem que tota la família abandonà el municipi.

La marxa de la parella de mestres deixa dos document d’un valor excepcional (21), els inventaris de tots els objectes existents a les aules en el moment del seu cessament. Es tracta d’una font de gran interès per conèixer els recursos didàctics de què disposava l’es escola pública de Palafolls a la fi del segle XIX. 

Joan Pujol, que fou substituït per Lluís Alsina, va redactar l’inventari del material existent a l’aula dels nens en el moment de deixar el càrrec. 

Un escriptori per al mestre, set cossos  de fusta amb els seus corresponents quadrets de mostra per a l’escriptura, tres encerats, un tauler comptador amb un joc de cilindres per a l’ensenyament  dels nombres fraccionaris, una colecció de làmines d’història sagrada, un mapa d’Espanya i Portugal, i un altre també d’història i naturals, una colecció de pesos i mesures mètriques, una colecció de quadres d’agricultura “incluitiva”, les quatre taules de sumar, restar, multiplicar i dividir, una colecció de cartells de flors, una regla d’un metre graduat, un compàs graduat, un punter per a la geografia, un quadre de nombres, un quadre de distribució del temps i numeració aràbiga, un quadre amb  el programa d’ensenyament i un retrat del rei, un crucifix, un rellotge de paret  que marca les hores, les mitges hores i el dia del mes, un armari per col·locar-hi llibres i altres objectes d’ensenyament, dos plumiers, un termòmetre, un quadre  per registrar les entrada i sortides, quaranta-cinc pissarretes de pedra, una obra de l’Evangeli en quatre volums, tres llibres de matrícules, dos registres de resum de faltes d’assistència, un registre de faltes d’assistències diàries, un registre d’administració i un altre d’inspecció i varis llibres. 

Inventari de l'aula de nens. AMP Registre d'entrada Caixa 1057. 

El 20 de març d’aquell mateix any es nomenà mestra interina Josepa Puig Comas, de can Puig de Palafolls (22). Ben aviat, però, fou substituïda per Antònia Ferrer Roca, l’abril de 1891 (23). Tan sols vint dies després, aquesta va sol·licitar una llicència per presentar-se a oposicions, motiu pel qual Josepa Puig tornà a ocupar interinament la plaça (24). Finalment, el juliol de 1891 (25), fou nomenada Rosa Capdevila, que redactà, a l’arribada, l’inventari del material que trobà a l’aula de les nenes.

La lectura del document presenta diverses dificultats paleogràfiques i alguns mots són avui il·legibles, però l’inventari permet reconstruir bona part del mobiliari i del material escolar existent:

Un crucifix, en estat regular; un retrat d’Alfons XII, regular; un retrat de la reina regent, regular; un retrat de Pius IX, regular; un quadre del temps de treball, en mal estat; un quadre d’honor, regular; una tarima, regular; tres caixes de cosir, regulars; dos cartells amb les oracions d’entrada i sortida, regulars, i un altre amb el registre de les faltes diàries, regular; diverses col·leccions de làmines de moralitat, en bon estat; dos mapes, en bon estat; dos encerats de pissarra, en mal estat, i un de regular; un armari; un tauler comptador; un tinter per a la professora, regular; dotze tinters de fusta per a [il·legible], regulars; una [il·legible] mètrica, regular; vuit [il·legibles] per a les mostres d’escriptura, regulars, i dues en mal estat; una campaneta, regular; sis pissarres de pedra, bones; una [il·legible], en mal estat; una cadira, regular; quaranta cartespai, en bon estat, i unes cortines per a la vidriera, regulars.Diversos llibres: un llibre de matrícules, regular; un llibre de visites, bo; un llibre de comptes, bo; un llibre de llengua, regular; un manuscrit, regular; un llibre de l’Evangeli, regular, i un llibre d’higiene personal, bo.

Inventari aula de nenes. AMP Registre d'entrada. Caixa 1057. 

Aquests dos inventaris constitueixen un testimoni excepcional dels materials pedagògics i dels recursos disponibles a les escoles públiques de Palafolls a les acaballes del segle XIX. Permeten conèixer amb força precisió com eren aquelles aules i amb quins instruments aprenien els infants de l’època. Alhora, recorden una realitat educativa molt diferent de l’actual, marcada encara per la separació entre nens i nenes i per una forta presència d’elements religiosos dins l’escola pública, aspectes que es van mantenir fins ben entrada la segona meitat del segle XX. 

Xevi Salicrú. 

1. AMP Actes de plens. 10-1-1859.

2. AMP Registres d’entrada. Caixa 1054.

3. AMP Actes de plens. 8-10-1862. 

4. AMP Actes de plens. 8-6-1861. 

5. AMP Actes de plens. 7-2-1862.

6. AMP Actes de plens. 1-8-1862.

7. AMP Actes de plens. 10-7-1863.

8. AMP Actes de plens. 8-10-1865.

9. AMP Actes de plens. 20-1-1872.

10. AMP Actes de plens. 6-1-1872.

11. AMP Actes de plens. 27-10-1873.

12. AMP Actes de plens. 2-1-1877.

13. AMP Actes de plens. 25-2-1877.

14. AMP Actes de plens. 22-3-1878.

15. AMP Actes de plens. 22-5-1880.

16. AMP Actes de plens. 17-5-1881.

17. AMP Actes de plens. 15-3-1888.

18. AMP Actes de plens. 19-1-1890.

19. AMP Actes de plens. 23-4-1890.

20. AMP Actes de plens. 8-3-1891. 

21. AMP Registre d’entrada. Caixa 1057. 8-3-1891.

22. AMP Registre d’entrada. Caixa 1057. 20-3-1891. 

23. AMP Registre d’entrada. Caixa 1057. 3-4-1891. 

24. AMP Registre d’entrada. Caixa 1057. 22-4-1891. 

25. AMP Registre d’entrada. Caixa 1057. 8-7-1891.

Un espai amb memòria, un mas a peu del camí ral.

Aquests dies, el centre de Palafolls s'ha omplert de pancartes que expressen el rebuig a la benzinera que es projecta instal·lar a l'entrada del poble, a la cruïlla del carrer Passada amb el carrer Ramon Turró. Es tracta d'un espai situat al  nucli urbà del municipi, carregat d'història.

El carrer Passada és l'hereu de l'antic camí ral que venia de Malgrat i es dirigia cap a Tordera. Avui només conserva aquesta denominació un petit tram del que havia estat el vell camí ral. Antigament, però, la plaça Major, el carrer Major, l'avinguda Pau Casals, el carrer Roig i Jalpí i el camí que mena cap a Tordera formaven part del camí ral de la costa, una via de comunicació que unia Barcelona amb Girona.

L'actual carrer Passada i la plaça Major compartiren denominació fins ben entrat el segle XIX. La documentació del segle XVI els esmenta indistintament com a camí ral, camí de Girona o camí de Tordera. Entre els segles XVII i XVIII, el tram que avui coneixem com a carrer Passada apareix documentat amb el nom de via de baix (vico inferiore), una denominació que el diferenciava de la plaça i que feia referència a la seva situació topogràfica més baixa.

Ja al segle XIX, els primers padrons municipals introdueixen una nova nomenclatura que ara pot resultar confusa. El que avui són el carrer Passada i la plaça Major hi apareixen sota el nom de carrer Ferreries, mentre que l'actual carrer Major és identificat com a carrer Passada. Cal tenir present, doncs, que l'antic carrer Passada no correspon exactament amb l'actual.

La denominació Passada no és exclusiva de Palafolls. És un topònim força habitual en poblacions on els carrers es van formar arran dels antics camins principals. La veïna vila de Malgrat també conserva un carrer Passada que, igual que el nostre, havia format part del camí ral. Aquesta via va perdre la seva funció principal durant el segle XVIII, quan es va obrir un nou traçat que seguia un recorregut semblant al de l'actual carretera N-II.

A mitjan segle XVI ja hi trobem documentades cinc cases contigües a l'actual carrer Passada, les corresponents a les actuals adreces del carrer Sindicat, número 2, i Passada, números 3, 5, 7 i 9. Aquest petit conjunt d'habitatges, juntament amb tres cases situades a la part baixa del carrer Major i dues més a la plaça, constitueix el primer embrió del nucli de les Ferreries.

Aquest nucli començà a configurar-se al llarg del segle XVI, coincidint amb la progressiva substitució del nom de veïnat de la Burgada pel de les Ferreries. El canvi de denominació no fou casual. L'any 1501 s'hi establí una ferreria a l'espai que més endavant esdevindria la plaça, un fet que va actuar com a embrió del desenvolupament urbà i econòmic de l'indret. A partir d'aquell moment, el nou nucli aniria creixent i consolidant-se durant els segles següents.

Entrada al nucli de Palafolls als anys seixanta. A la dreta can Bonosi.
Autor desconegut. Fons Pere Moner. 

Tanmateix, a tocar de la cruïlla on avui es planteja la construcció de la benzinera hi trobem encara un altre element patrimonial de gran interès: la masia de can Bonosi, testimoni privilegiat de més de cinc segles d'història. Els seus orígens es remunten, com a mínim, al segle XV, quan la documentació la identifica amb el nom de mas Roig des Prats.

La primera notícia coneguda és de l'any 1434 (1). Aquell any, Marc de Colomers i la seva esposa Caterina adquiriren el mas per cinquanta-una lliures a Guillem Rossell, àlies Roig, veí de la parròquia de Pineda i propietari útil de la finca. 

Uns anys més tard, el capbreu de 1502 (2) del terme del castell de Palafolls ens ofereix una descripció més precisa de la propietat. El seu titular útil era Antoni Roig des Prats, home propi i soliu del senyor de Palafolls, aleshores el vescomte de Cabrera. Antoni declarava posseir un mas de vint jornals situat al puig de Saguer, el petit turó que avui corona la plaça i on es va situar la primera ferreria. 

Les afrontacions permeten reconstruir amb força exactitud el paisatge de l'època. A llevant limitava amb terres del mas Joanysacreu, del mas Pedrer i del mas Fonolleda; a migdia, novament amb el mas Joanysacreu, que abans havia pertangut al mas Banyul Ferrer; a ponent, un camí el separava del mas Pinell; i al nord confrontava amb el mas Bages, altres terres del mas Joanysacreu, les possessions d’en Vallouri i una altra peça del mateix Antoni Roig, també separada per un camí.

El capbreu revela més dades del patrimoni dels Roig. A més del mas principal, Antoni declarava la possessió del mas Poch de les Brugueres, ja aleshores derruït; una quintana de tres jornals; una peça de terra de dos jornals a la Clariana, i una feixa de quatre jornals a les Ravareres. Una explotació agrícola de dimensions considerables, distribuïda en diferents indrets del terme.

La família Roig conservà la propietat durant bona part del segle XVI. Tanmateix, l'11 de gener de 1599 (3), el mas fou venut a l'encant per ordre de la cúria de Palafolls. Ignorem quines circumstàncies provocaren aquesta venda forçosa, però sabem que l'adquirí Pere Riera, iniciant així una nova etapa en la història de la finca.

Vuitanta anys més tard, el 1681, el seu nét Esteve Riera comparegué  per capbrevar de nou el mas. Aquest limitava a llevant amb les terres de Jaume Pedrer; a migdia amb les de Maria Esquena; a ponent, un camí el separava del mas Pinell, propietat de Maria Jordà; i al nord confrontava amb les terres de Joan Joanysacreu i, en part, amb les de Jaume Alsina, també separades per un camí.

L'any 1750 (4) es produí el fet que acabaria donant a la casa el nom amb què encara avui és coneguda. La pubilla del mas, Maria Riera, néta d'Esteve Riera, es casà amb Bonosi Vives i el mas passà a ser conegut com a can Bonosi, una denominació que ha perdurat fins als nostres dies.

Gràcies a aquesta successió de documents és possible seguir el fil de la història del mas durant més de tres segles i observar com una antiga explotació agrícola, situada als afores del primer nucli de les Ferreries, acabaria envoltada pel creixement urbà del poble.

Un dels documents més interessants que conservem sobre can Bonosi és l'inventari aixecat l'any 1784 (5) arran de la mort de Francesc Vives. La seva vídua, Marianna Vives Sagrera, féu inventariar els béns de la casa, deixant-nos un testimoni excepcional sobre com era una masia de les Ferreries a les acaballes del segle XVIII.

El document descriu primer la finca. La casa afrontava a sol ixent amb terres del mas Jordà Moresch, procedents de l'antic mas Pinell; a migdia i a ponent, amb el camí ral, i a tramuntana amb diversos casalots. Aquesta darrera referència és especialment significativa, perquè evidencia que el nucli de les Ferreries ja havia començat a créixer al voltant del mas. Les noves cases anaven ocupant l'espai que fins aleshores havia estat agrícola, fins al punt que, amb el pas dels anys, la trama urbana acabaria absorbint completament l'antiga explotació.

Però el valor d'aquest inventari va molt més enllà de la descripció de les afrontacions. Habitació rere habitació, el document ens permet entrar dins la casa i descobrir una manera de viure marcada per l'austeritat, on gairebé tots els objectes són qualificats d'«usats» o «dolents», una expressió que els inventaris notarials de l'època utilitzen sovint per indicar el seu estat de conservació.

A l'entrada hi havia una taula vella amb dues cadires de boga, tres portadores, un banc pla de fusta, unes arpelles, un magall de tall i un tràmec de ferro amb mànec de fusta. Tot plegat conformava un espai eminentment funcional, destinat tant a les feines del camp com a les tasques quotidianes de la casa.

A la cuina hi trobem una pastera plana i una taula d'escó, també en mal estat; un cassó i una caldera d'aram, una olla de ferro de mida mitjana, una paella, unes graelles, unes lleves i una serra de foc, tots utensilis indispensables per preparar els àpats i mantenir el foc encès. Entre la vaixella de terrissa i vidre sobresurt un detall revelador: tres culleres i quatre forquilles de llautó, però també cinc culleres de plata daurada, probablement les peces de més valor que es conservaven a la casa.

El celler disposava de dues bótes, una amb capacitat per a quatre càrregues i una altra per a tres, totes dues plenes de vi. La presència d'aquestes bótes confirma la importància que continuava tenint la vinya dins l'economia del mas.

A la cort hi havia una vaca, una burra amb el seu pollí i un porc. No era un bestiar abundant, però sí el necessari per garantir la viabilitat d'una explotació pagesa moltes vegades de subsistència. 

La sala feia també les funcions de magatzem. S'hi guardaven dues quarteres de blat de moro i bona part de la roba de llit: dos màrfegues, una flassada, dues vànoves i set llençols, tots ells ja força gastats per l'ús.

En una de les cambres, la que donava al galliner, hi havia un llit de pilars i dues caixes. A l'interior s'hi conservaven tres camises del difunt, dos llençols —un de tenyit i un altre guarnit amb puntes—, sis tovallons, unes estovalles, unes sabates, un gambeto, unes calces i una jupa. L'inventari puntualitza novament que gairebé totes aquestes peces eren velles o en mal estat, una mostra de fins a quin punt la roba representava un bé valuós que s'aprofitava fins al límit.

La cambra contigua, orientada cap a la cuina, contenia un altre llit i les reserves d'aliments: dues quarteres de mestall i tres mesures de faves, productes bàsics de l'alimentació pagesa.

L'inventari es completa amb la relació dels béns immobles que posseïa el difunt: un camp de dues quarteres al pla de Grau i una altra peça de terra de quatre quarteres situada a la Bosia.

Gràcies a aquest document podem reconstruir, gairebé tres segles després, el dia a dia dels habitants de can Bonosi. Cada moble, cada eina i cada peça de roba ens parla d'una família pagesa que vivia amb senzillesa, profundament vinculada al treball de la terra i perfectament integrada en aquell petit nucli de les Ferreries que, amb el pas del temps, acabaria convertint-se en el centre urbà de l'actual Palafolls.

Malgrat haver quedat envoltada pel creixement del poble, la masia encara conserva bona part dels elements que en delaten l'antiguitat. El portal adovellat i diverses finestres de pedra amb llinda recta continuen recordant els seus orígens. Les intervencions dels darrers anys hi han incorporat noves obertures, especialment a la façana de ponent, però l'edifici manté encara la imatge característica de les masies.

A mitjan segle XIX, una filla de la família Vives es casà amb un membre de la família Roure, de la qual desconeixem l'origen. Des d'aleshores aquest cognom ha restat vinculat a la propietat i és el que encara avui porten els descendents del mas.

Actualment, un cop finalitzat el termini de presentació d'al·legacions, només resta esperar la resolució que determinarà si el projecte de construcció de la benzinera prospera o no. Durant aquest període, veïns i persones afectades han presentat diverses al·legacions amb l'objectiu d'evitar-ne la implantació, argumentant els possibles impactes urbanístics, ambientals i patrimonials que comportaria.

Aquesta mobilització ciutadana ha anat acompanyada de la recollida de prop de 2.000 signatures, una xifra gens menyspreable si tenim en compte que representa aproximadament una cinquena part de la població de Palafolls. Més enllà del resultat final del procediment administratiu, aquesta participació posa de manifest que una part important del veïnat considera que aquest espai mereix una reflexió acurada abans de transformar-lo de manera irreversible.

I és que la cruïlla del carrer Passada amb el carrer Ramon Turró no és un indret qualsevol. És un dels espais on es pot resseguir l'evolució històrica de les Ferreries. Hi conflueixen l'antic camí ral, origen de l'actual carrer Passada; el primer nucli urbà format al llarg del segle XVI; i la masia de can Bonosi, hereva del vell mas Roig des Prats documentat des del segle XV absorbida pel nucli urbà. 

Transformar aquesta zona en allò que es proposa no contribuirà a millorar la qualitat de vida dels seus veïns; ans al contrari, la pot perjudicar.

Xavier Salicrú.

1.Arxiu Històric Fidel Fita. Not. Ll-582. 22-1-1434. Dades facilitades per Xavier Soldevila

2.Arxiu Municipal de Sils. Capbreu 1 f.15 12-11-1502.

3.AMS Capbreu 7 f. 303 2-6-1681.

4. AMS Capbreu 13 f.175 17-4-1750.

5.AMFF. Notarials Ll. 945 f.1. 7-12-1784.

Bibliografia

Salicrú, Xavier (2018). Cases amb era i quintana. Les masies de Palafolls i la seva gent. , XIV-XX. Palafolls: Edicions del Roig. 

El rec Viver, una història que ve de lluny.

L’actualitat a la Baixa Tordera passa pel debat sobre quina ha de ser l'opció que reguli el Pla de Motes. El temporal Glòria, el gener de 2020,  va evidenciar que la morfologia del riu necessitava intervencions que puguessin reduir els efectes que es varen patir. 

L’Agència Catalana de l’Aigua va plantejar tres possibles opcions per desenvolupar un Pla de Motes que garantís la seguretat. Durant el congrés  La Tordera delta inundable, celebrat a Malgrat el passat mes d’abril, es va anunciar que l’ACA havia escollit la tercera: la més àmplia, la que convertiria gairebé  el 40% del Pla de Grau en una zona inundable (1). 

Aquesta  tercera opció condemna les explotacions agropecuàries situades entre el riu Tordera i el rec Viver a l’ostracisme, posant en risc un territori treballat durant generacions. L’agricultura d’horta del segle XXI, amb un elevat grau de tecnificació, dificilment pot desenvolupar-se en un territori on periòdicament pugui convertir-se en una zona de laminació del riu. Els cultius arboris de ribera que predominaven fins al segle XIX ho podien tolerar, però avui això ja no és viable. L’actual valor agropecuari del Pla de Grau rau, precisament, en l’horta que s’hi cultiva.  

Perquè és evident que la Tordera necessita espai, i entenem que no pot actuar com un conducte en tot el seu tram, però el preu no pot ser escapçar un dels sectors considerats estratègics per a la sobirania alimentària d’aquest país. La desembocadura s’ha d’obrir per facilitar la sortida de les torderades que vindran;  s’han de crear espais  on el riu pugui perdre pressió, però no a canvi de sacrificar la pagesia. L’administració ha de buscar alternatives i sobretot, no prendre decisions  sense comptar amb la gent del territori. 

Un dels arguments que es donen per establir el rec Viver com a límit d’aquesta tercera opció és que aquest rec hauria estat un antic braç del riu. És una afirmació repetida moltes vegades i que sovint es dona per bona. Però què ens diu realment la documentació històrica sobre el rec Viver?  

El mateix nom de “Viver” ja parla d’aigua. Joan Coromines al seu Diccionari Etimològic i complementari de la Llengua Catalana (2) relacionava aquest topònim amb fonts, espais humits o llocs destinats a mantenir-hi peixos vius. 

El tram final de la Tordera variava constantment el seu curs, i les torderades de fa segles provocaven la creació de braços secundaris que formaven illes. Quan les aigües es retiraven, deixaven noves aportacions de terres en una plana que ja en època medieval era coneguda com el Pla de Grau (3). Els límits del terme del castell de Palafolls i de la parròquia de Sant Genís de Palafolls són una mostra d’aquesta mobilitat fluvial. Aquestes jurisdiccions van acabar fixant els seus límits en un curs més estable, la riera de s’Auguer, a tocar de les muralles de Blanes (Soldevila 2026: 33). 

Un exemple clar d’aquest  moviment del riu i els seus braços el trobem l’any 1502 (4), quan Eulàlia, muller de Bartomeu Bruguer, capbreva diverses  feixes al pla de Grau separades pel canvi del curs del riu  (Soldevila 2026: 33-34).

Fa molts segles que els palafollencs modelen aquest tram baix del riu. Ja l’any 1430 es documenta per primera vegada la construcció d’un rec que sortia de la cellera de Tordera i arribava fins al molí de Padrosell, l’actual Molí Vell o de la Pedrera,  i d’aquí fins al mar. Aquesta  construcció  va despertar els recels dels pagesos del pla de la Molera, dins el  pla de Grau, i del pla de la parròquia de Sant Genis de Palafolls fins al mar que temien que el nou rec, quan baixés ple,  inundés els camps pròxims (Soldevila 2026:38). 

Aquest rec podria tenir un recorregut molt semblant al del rec Viver,  documentat per primera vegada quinze anys després, el 1445 (5), en les afrontacions orientals d’una peça de terra (Soldevila 2018: 75). 

Durant l’època moderna  continuem trobant referències del rec. El 1583 (6), Joan Francesc Desclapers, mercader de la Vilanova de Palafolls, capbreva al comte d’Aitona una gran peça de setanta-cinc jornals al Pla de Grau, on apareixen el rec Viver i el rec Moledor. Més endavant, el 1681 (7),  el seu descendent Miquel Desclapers continua declarant el pas del rec Viver per la mateixa propietat. 

Capbrevació de Joan Francesc Desclapers. 1583. Peça de terra a “lo Rech Viver”.

El 12 de març de 1727 (8), les autoritats ordenaren refer un trenc del riu Tordera i del rec Viver provocat pels aiguats de finals de 1726. L’esvoranc havia causat greus danys a les terres d’en Puigvert, emportant-se vint quarteres de sembradura. El trenc devia ser considerable, ja que es manà reconstruir-lo amb quatre mil estaques reforçades amb pedres i ramatge de bosc i vinya. Les autoritats advertien que un nou trencament  posaria en perill tot el pla de Palafolls i Malgrat. 

El rec Viver també  rebia manteniment regular perquè continués  fent funcions de desguàs, tal com es documenta el 1785 (9) . L’Ajuntament de la parròquia de Sant Genís nomenà dos batlles d’aigües (10) encarregats d’avaluar-ne l’estat. La descripció del traçat indica que el rec anava des del terme de Tordera fins al mar. Hi apareixen propietaris i topònims que encara avui podem identificar: terres que havien estat del Felip de Mercader, dels  Borrell de Sant Genís, dels March Gelpí de Malgrat o el camí de mas Bages, entre d’altres. 

Els batlles d’aigües acordaren recompondre els trams totalment colgats, escurar la terra, netejar la vegetació de la llera  i eixamplar aquells punts  que no arriben als vint  pams d’amplada. Destacaven  que l’experiència demostrava que, quan el riu es desbordava, el rec es podia convertir en un braç secundari i, sí no estava net, l’aigua no podia arribar correctament fins al cap de la Tordera. Quan això passava, es formaven gorgs com el que  anomenaven al camp d’en Miquel Parareda. També localitzem el rec en tot el seu traçat actual.

Així,  Caterina Jovanet, del mas Lledó -l’actual Can  Viudo Pobre, vora el castell-, capbreva el 1791 pel duc de Medinacelli una peça de terra al pla de la Ginesta travessada pel rec Viver (11). 

Ja al segle XIX disposem d’un document cartogràfic  de gran valor: el plànol del Pla de Grau i del terme municipal de Palafolls de 1856 (12). Aquest parcel·lari identifica totes les peces de terra, els propietaris i els cultius o vegetació existents. Fou elaborat en el context de la definició dels límits municipals entre Palafolls i Malgrat. En aquest document s’hi identifica perfectament el traçat del rec Viver i,  a la seva part final, diversos gorgs situats a la zona on avui hi ha un càmping.  

              Retall parcel·lari terme de Palafolls 1856.

La construcció del ferrocarril torna a esmentar el rec l’any 1859, quan es comunica a l’Ajuntament de Palafolls la necessitat de construir un pont sobre el rec per part de l’empresa del Ferrocarril de Arenys al empalme de la rambla de Santa Coloma (13). 

Durant el segle XIX es desenvolupa una xarxa de recs, alguns de nova creació i d’altres transformats, que connectats entres  si portaven aigua als molins de Palafolls i Malgrat, així com a la fàbrica Maristany. Era un sistema més propi d’un procés industrial que agrícola. 

En el tram malgratenc,  el rec Viver adquirí un nou paper: connectat com a desguàs del Molí de la Pedrera i d’en Puigvert, proveïa d’aigua una comunitat de regants durant la primera meitat del segle XX (14). Paral·lelament, en èpoques de pluges seguia actuant com a desguàs del Pla de Palafolls i de Grau. Ja a la segona meitat del segle XX, el rec quedà reduït de nou a aquesta funció de drenatge agrícola. 

Com a conclusió, amb la documentació disponible des del segle XV es fa difícil afirmar categòricament que un dels antics braços de la Tordera -que, com hem vist, variaven segons les torderades- es transformés  en el rec Viver. Si que sembla  que quan el riu desbordava l’aigua agafava el curs del rec, una circunstància  normal si la funció d’aquest era de desguàs dels camps, una situació semblant a la que vam viure durant el Glòria quan l’aigua va buscar el camí del rec per anar cap al mar. Un element també a tenir en compte és que la riera de can Jordà i la riera de la Burgada actualment desguassen al rec Viver, la primera al pla de ca n'Oms i la segona a tocar la zona anomenada el Gorg d'en Puig. El rec de la Mina d'en Puig, conegudament antigament com rec de Sabadell, desguassa també al rec Viver dos-cent metres més avall d'on ho fa la riera de la Burgada. Al plànol de 1856 el rec Viver i el rec de Sabadell transcorren paral·lels fins al molí de la Pedrera, i la riera de la Burgada desemboca al riu.

La possiblitat, després d'haver-lo documentat ja al segle XV, que a l'edat mitjana els habitants del territori aprofitessin un antic braç del riu per reconvertir-lo en un rec de desguàs cap al mar es fa complicat d'afirmar. Si que és evident que la funció principal ha estat d'ençà la primera documentació de desguàs, que fa d'una extensa zona del territori del delta que no desemboca cap al riu.

Xevi Salicrú.

1.https://www.elpuntavui.cat/societat/article/2637339-els-pagesos-de-malgrat-rebutgen-la-proposta-de-l-aca-per-reduir-inundacions-al-delta-de-la-tordera.html

2.. https://decat.iec.cat/veuredoc.asp?id=276777

3. Arxiu Històric Fidel Fita. Notarial. Palafolls. Vol. 591. 21-4-1446. 

4. Arxiu Històric Municipal Sils. Fons Medinaceli. Capbreu del 1502. 15-11-1502. 

5. Arxiu Històric Fidel Fita.  Notarial. Palafolls. Vol. 591. 15-11-1445.

6. AHMS. Fons Medinaceli. Capbreu núm 5. 28-3-1583. f. 125.

7. AHMS. Fons Medinaceli. Capbreu núm. 7. 21-3-1681. f. 270.

8. AHFF . Notarial. Palafolls. Vol. 884. 12-3-1727  f.26. 

9. Arxiu Municipal de Palafolls. Aprofitament de les Aigues 1785.

10. Els dos batlles d’aigües eren el Narcís Alsina Batlle i el Salvador Rovira i Jordà, pagesos i veïns de la parròquia de Sant Genís.  

11. AHMS. Capbreu núm. 26. 10-6-1791. f. 256.

12. Parcel·lari de rústica de Palafolls 1856. Centro Nacional de Información Geográfica de Fomento. Madrid. 

13. AMP. Caixa 1054. Correspondència d’entrada. 

14. AMP. Fons Roura Mateu. LListat de regants 1940. 

Bibliografia:

Coromines, Joan. Diccionari etimològic i complementari de la Llengua Catalana. Barcelona: Institut d’EStudis Catalans, 2024. https://decat.iec.cat/veuredoc.asp?id=276777

Salicrú, Xavier. “Palafolls, terra de recs i molins”. Vall de Bossagay. Cròniques del passat de Palafolls, la seva gent i el seu territori.  Xevi Salicrú3 d’octubre de 2021. https://valldebossagay.blogspot.com/search?q=terra+recs

Soldevila, Xavier.  Entre el Capaspre i la Tordera. Orígens i primeres passes de Malgrat (segles X-XV). 11a beca d’investigació Vila de Malgrat de Mar. Malgrat: Ajuntament de Malgrat, 2018. 

Soldevila, Xavier.  “Un riu en la història: el darrer tram de la Tordera a finals de l’edat mitjana”. Vilelles, recerca i difusió del patrimoni de Palafolls.  Núm. 6 (2016): 33-38. https://www.palafolls.cat/actualitat/revistes-municipals/vilelles/vilelles-6/@@display-file/publication_document