El rec Viver, una història que ve de lluny.

L’actualitat a la Baixa Tordera passa pel debat sobre quina ha de ser l'opció que reguli el Pla de Motes. El temporal Glòria, el gener de 2020,  va evidenciar que la morfologia del riu necessitava intervencions que puguessin reduir els efectes que es varen patir. 

L’Agència Catalana de l’Aigua va plantejar tres possibles opcions per desenvolupar un Pla de Motes que garantís la seguretat. Durant el congrés  La Tordera delta inundable, celebrat a Malgrat el passat mes d’abril, es va anunciar que l’ACA havia escollit la tercera: la més àmplia, la que convertiria gairebé  el 40% del Pla de Grau en una zona inundable (1). 

Aquesta  tercera opció condemna les explotacions agropecuàries situades entre el riu Tordera i el rec Viver a l’ostracisme, posant en risc un territori treballat durant generacions. L’agricultura d’horta del segle XXI, amb un elevat grau de tecnificació, dificilment pot desenvolupar-se en un territori on periòdicament pugui convertir-se en una zona de laminació del riu. Els cultius arboris de ribera que predominaven fins al segle XIX ho podien tolerar, però avui això ja no és viable. L’actual valor agropecuari del Pla de Grau rau, precisament, en l’horta que s’hi cultiva.  

Perquè és evident que la Tordera necessita espai, i entenem que no pot actuar com un conducte en tot el seu tram, però el preu no pot ser escapçar un dels sectors considerats estratègics per a la sobirania alimentària d’aquest país. La desembocadura s’ha d’obrir per facilitar la sortida de les torderades que vindran;  s’han de crear espais  on el riu pugui perdre pressió, però no a canvi de sacrificar la pagesia. L’administració ha de buscar alternatives i sobretot, no prendre decisions  sense comptar amb la gent del territori. 

Un dels arguments que es donen per establir el rec Viver com a límit d’aquesta tercera opció és que aquest rec hauria estat un antic braç del riu. És una afirmació repetida moltes vegades i que sovint es dona per bona. Però què ens diu realment la documentació històrica sobre el rec Viver?  

El mateix nom de “Viver” ja parla d’aigua. Joan Coromines al seu Diccionari Etimològic i complementari de la Llengua Catalana (2) relacionava aquest topònim amb fonts, espais humits o llocs destinats a mantenir-hi peixos vius. 

El tram final de la Tordera variava constantment el seu curs, i les torderades de fa segles provocaven la creació de braços secundaris que formaven illes. Quan les aigües es retiraven, deixaven noves aportacions de terres en una plana que ja en època medieval era coneguda com el Pla de Grau (3). Els límits del terme del castell de Palafolls i de la parròquia de Sant Genís de Palafolls són una mostra d’aquesta mobilitat fluvial. Aquestes jurisdiccions van acabar fixant els seus límits en un curs més estable, la riera de s’Auguer, a tocar de les muralles de Blanes (Soldevila 2026: 33). 

Un exemple clar d’aquest  moviment del riu i els seus braços el trobem l’any 1502 (4), quan Eulàlia, muller de Bartomeu Bruguer, capbreva diverses  feixes al pla de Grau separades pel canvi del curs del riu  (Soldevila 2026: 33-34).

Fa molts segles que els palafollencs modelen aquest tram baix del riu. Ja l’any 1430 es documenta per primera vegada la construcció d’un rec que sortia de la cellera de Tordera i arribava fins al molí de Padrosell, l’actual Molí Vell,  i d’aquí fins al mar. Aquesta  construcció  va despertar els recels dels pagesos del pla de la Molera, dins el  pla de Grau, i del pla de la parròquia de Sant Genis de Palafolls fins al mar que temien que el nou rec, quan baixés ple,  inundés els camps pròxims (Soldevila 2026:38). 

Aquest rec podria tenir un recorregut molt semblant al del rec Viver,  documentat per primera vegada quinze anys després, el 1445 (5), en les afrontacions orientals d’una peça de terra (Soldevila 2018: 75). 

Durant l’època moderna  continuem trobant referències del rec. El 1583 (6), Joan Francesc Desclapers, mercader de la Vilanova de Palafolls, capbreva al comte d’Aitona una gran peça de setanta-cinc jornals al Pla de Grau, on apareixen el rec Viver i el rec Moledor. Més endavant, el 1681 (7),  el seu descendent Miquel Desclapers continua declarant el pas del rec Viver per la mateixa propietat. 

Capbrevació de Joan Francesc Desclapers. 1583. Peça de terra a “lo Rech Viver”.

El 12 de març de 1727 (8), les autoritats ordenaren refer un trenc del riu Tordera i del rec Viver provocat pels aiguats de finals de 1726. L’esvoranc havia causat greus danys a les terres d’en Puigvert, emportant-se vint quarteres de sembradura. El trenc devia ser considerable, ja que es manà reconstruir-lo amb quatre mil estaques reforçades amb pedres i ramatge de bosc i vinya. Les autoritats advertien que un nou trencament  posaria en perill tot el pla de Palafolls i Malgrat. 

El rec Viver també  rebia manteniment regular perquè continués  fent funcions de desguàs, tal com es documenta el 1785 (9) . L’Ajuntament de la parròquia de Sant Genís nomenà dos batlles d’aigües (10) encarregats d’avaluar-ne l’estat. La descripció del traçat indica que el rec anava des del terme de Tordera fins al mar. Hi apareixen propietaris i topònims que encara avui podem identificar: terres que havien estat del Felip de Mercader, dels  Borrell de Sant Genís, dels March Gelpí de Malgrat o el camí de mas Bages, entre d’altres. 

Els batlles d’aigües acordaren recompondre els trams totalment colgats, escurar la terra, netejar la vegetació de la llera  i eixamplar aquells punts  que no arriben als vint  pams d’amplada. Destacaven  que l’experiència demostrava que, quan el riu es desbordava, el rec es podia convertir en un braç secundari i, sí no estava net, l’aigua no podia arribar correctament fins al cap de la Tordera. Quan això passava, es formaven gorgs com el que  anomenaven al camp d’en Miquel Parareda. També localitzem el rec en tot el seu traçat actual.

Així,  Caterina Jovanet, del mas Lledó -l’actual Can  Viudo Pobre, vora el castell-, capbreva el 1791 pel duc de Medinacelli una peça de terra al pla de la Ginesta travessada pel rec Viver (11). 

Ja al segle XIX disposem d’un document cartogràfic  de gran valor: el plànol del Pla de Grau i del terme municipal de Palafolls de 1856 (12). Aquest parcel·lari identifica totes les peces de terra, els propietaris i els cultius o vegetació existents. Fou elaborat en el context de la definició dels límits municipals entre Palafolls i Malgrat. En aquest document s’hi identifica perfectament el traçat del rec Viver i,  a la seva part final, diversos gorgs situats a la zona on avui hi ha un càmping.  

              Retall parcel·lari terme de Palafolls 1856.

La construcció del ferrocarril torna a esmentar el rec l’any 1859, quan es comunica a l’Ajuntament de Palafolls la necessitat de construir un pont sobre el rec per part de l’empresa del Ferrocarril de Arenys al empalme de la rambla de Santa Coloma (13). 

Durant el segle XIX es desenvolupa una xarxa de recs, alguns de nova creació i d’altres transformats, que connectats entres  si portaven aigua als molins de Palafolls i Malgrat, així com a la fàbrica Maristany. Era un sistema més propi d’un procés industrial que agrícola. 

En el tram malgratenc,  el rec Viver adquirí un nou paper: connectat com a desguàs del Molí de la Pedrera i d’en Puigvert, proveïa d’aigua una comunitat de regants durant la primera meitat del segle XX (14). Paral·lelament, en èpoques de pluges seguia actuant com a desguàs del Pla de Palafolls i de Grau. Ja a la segona meitat del segle XX, el rec quedà reduït de nou a aquesta funció de drenatge agrícola. 

Com a conclusió, amb la documentació disponible des del segle XV es fa difícil afirmar categòricament que un dels antics braços de la Tordera -que, com hem vist, variaven segons les torderades- es transformés  en el rec Viver. Si que sembla  que quan el riu desbordava l’aigua agafava el curs del rec, una circunstància  normal si la funció d’aquest era de desguàs dels camps, una situació semblant a la que vam viure durant el Glòria quan l’aigua va buscar el camí del rec per anar cap al mar. 

També, la possiblitat, que al segle XV o abans, els habitants del territori aprofitessin un antic braç del riu per reconvertir-lo en un rec de desguàs cap al mar es fa força complicat de demostrar.  

Xevi Salicrú.

1.https://www.elpuntavui.cat/societat/article/2637339-els-pagesos-de-malgrat-rebutgen-la-proposta-de-l-aca-per-reduir-inundacions-al-delta-de-la-tordera.html

2.. https://decat.iec.cat/veuredoc.asp?id=276777

3. Arxiu Històric Fidel Fita. Notarial. Palafolls. Vol. 591. 21-4-1446. 

4. Arxiu Històric Municipal Sils. Fons Medinaceli. Capbreu del 1502. 15-11-1502. 

5. Arxiu Històric Fidel Fita.  Notarial. Palafolls. Vol. 591. 15-11-1445.

6. AHMS. Fons Medinaceli. Capbreu núm 5. 28-3-1583. f. 125.

7. AHMS. Fons Medinaceli. Capbreu núm. 7. 21-3-1681. f. 270.

8. AHFF . Notarial. Palafolls. Vol. 884. 12-3-1727  f.26. 

9. Arxiu Municipal de Palafolls. Aprofitament de les Aigues 1785.

10. Els dos batlles d’aigües eren el Narcís Alsina Batlle i el Salvador Rovira i Jordà, pagesos i veïns de la parròquia de Sant Genís.  

11. AHMS. Capbreu núm. 26. 10-6-1791. f. 256.

12. Parcel·lari de rústica de Palafolls 1856. Centro Nacional de Información Geográfica de Fomento. Madrid. 

13. AMP. Caixa 1054. Correspondència d’entrada. 

14. AMP. Fons Roura Mateu. LListat de regants 1940. 

Bibliografia:

Coromines, Joan. Diccionari etimològic i complementari de la Llengua Catalana. Barcelona: Institut d’EStudis Catalans, 2024. https://decat.iec.cat/veuredoc.asp?id=276777

Salicrú, Xavier. “Palafolls, terra de recs i molins”. Vall de Bossagay. Cròniques del passat de Palafolls, la seva gent i el seu territori.  Xevi Salicrú3 d’octubre de 2021. https://valldebossagay.blogspot.com/search?q=terra+recs

Soldevila, Xavier.  Entre el Capaspre i la Tordera. Orígens i primeres passes de Malgrat (segles X-XV). 11a beca d’investigació Vila de Malgrat de Mar. Malgrat: Ajuntament de Malgrat, 2018. 

Soldevila, Xavier.  “Un riu en la història: el darrer tram de la Tordera a finals de l’edat mitjana”. Vilelles, recerca i difusió del patrimoni de Palafolls.  Núm. 6 (2016): 33-38. https://www.palafolls.cat/actualitat/revistes-municipals/vilelles/vilelles-6/@@display-file/publication_document

Les eleccions municipals de 1891.

L’any 1891 Espanya era governada per la reina regent Maria Cristina d’Habsburg-Lorena en el marc d’una monarquia constitucional, sustentada en la constitució de 1876, promulgada arran de la Restauració borbònica. En l’àmbit local, l’organització municipal es regia  per la llei municipal de 1877 (1) , vigent fins a l’aprovació d’un nou text legal de l’any 1935, malgrat que durant la dictadura de Primo de Rivera es promulgà una nova llei que no arribà a aplicar-se (2). 

Gaceta de Madrid, 4 d'octubre de 1877.

La llei  del 1877 establia que cada dos anys s’havien de celebrar eleccions per renovar la meitat dels regidors, que tenien un mandat de quatre anys. En municipis amb una població compresa entre 801 i 1000 habitants, com era el cas de Palafolls, el consistori havia d'estar integrat per vuit membres: l’alcalde, dos tinents d’alcaldes i sis regidors. Així mateix, es preveia la divisió del terme municipal en dos districtes electorals. 

D’acord amb l’article 40 de la llei, el dret de sufragi es limitava inicialment als homes caps de família majors de 25 anys, amb una residència mínima de dos anys al municipi i subjectes al pagament d’alguna contribució  “ ...vengan ganando por bienes propios alguna cuota de contribución de inmuebles, cultivo y ganaderia, o de subsidio industrial y de comercio  con un año de anterioridad  a la formación de listas electorales...”. Tanmateix, aquesta restricció fou modificada amb la reforma de  1890, que introduí el sufragi universal masculí, una mesura impulsada pel polític liberal Práxedes Mateo Sagasta (1825-1903), que ocupà en diverses ocasions la presidència del   president del Govern espanyol.   

Pel que fa a l’elegibilitat, l’article 41 establia que, en municipis d’entre 400 i 1.000 habitants, podien accedir al càrrec de regidor aquells contribuents situats dins els quatre cinquens de l’ordre quantitatiu de les llistes fiscals dels impostos territorial, industrial o de comerç. En canvi, als municipis de més de 1.000 habitants, el requisit es restringia als dos primers terços. També es contemplaven vies alternatives d’accés, com la possessió de títols acadèmics o professionals, sempre vinculats a la condició de contribuent. Aquest sistema, en la pràctica, excloïa les classes socials més desfavorides, especialment els jornalers, de qualsevol possibilitat d’accés als càrrecs públics. Cal destacar que per als càrrecs d’alcalde i síndic era imprescindible saber llegir i escriure, requisit no exigible a la resta de regidors. 

D’altra banda, la normativa també establia diverses incompatibilitats. Restaven exclosos de ser elegibles els diputats provincials a Corts i Senat, exceptuant si eren de Madrid (3), així com jutges municipals, notaris i altres  càrrecs públics o persones vinculades a serveis o contractes amb l’administració local. Igualment, quedaven fora aquells que mantinguessin litigis amb l’Ajuntament o entitats dependents, les persones majors de 60 anys i aquelles amb impediments físics. 

En aplicació a aquesta normativa, el municipi de Palafolls es dividia en dos districtes electorals. El  primer comprenia el nucli de les Ferreries i els seus disseminats, així com els veïnats del Castell i Casanons;  el segon,  era format pel nucli de Sant Genís, amb els seus disseminats i el veïnat de Vallplana. La carretera nacional actuava com a línia divisòria aproximada entre ambdós  districtes, coincidint en gran mesura amb la posterior delimitació parroquial del 1929. Aquesta divisió territorial, on cada districte elegia els seus regidors, tenia com a objectiu garantir una representació equilibrada de les diferents zones del municipi. 

Durant el període comprès entre 1872 i 1891, el nombre de regidors oscil·là entre vuit o nou. Quan el consistori estava format per vuit membres, la representació es distribuïa equitativament entre els dos districtes, en canvi, quan n’hi havia nou, el segon districte districte disposava d’un representant addicional. 

La designació de l’alcalde responia a un acord consensuat, no formalitzat, orientat a mantenir l’equilibri entre els dos sectors del municipi. Així l’alcaldia i la primera tinença d’alcaldia es repartien entre districtes, si l’alcalde elegit era del primer districte el primer tinent alcalde era del segon districte i si l’alcalde era del segon districte el primer tinent alcalde era del primer.

Malgrat que la legislació fixava la celebració d’eleccions al mes de novembre, en la pràctica aquestes tingueren lloc majoritàriament al maig. Així, els comicis de 1891 se celebraren el diumenge 10 de maig i donaren lloc a un consistori de vuit regidors, amb una distribució equitativa entre districtes. Aquestes eleccions tingueren una significació especial en ser una de les últimes en què l’alcalde fou escollit entre els representants del segons districte, és a dir Sant Genís.

Aquell 1891, el cens electoral es distribuïa en 156 electors al primer districte i 68 al segon, amb un total de 224 homes amb dret a vot. D’aquests, 77 complien els requisits per ser elegits, 48 del primer districte i 29 del segon (4).  En aquells comicis del 1891 (5) calia renovar cinc regidors en comptes de quatre a causa de la renúncia d’un membre del consistori, Josep Dalmau Sala del segon districte,  per la seva marxa del municipi. Els nous elegits pel districte primer foren  Damià Puig Fornaguera, Joan Moner Alsina i Josep Roura Gili, i pel segon districte Esteve Borrell Puig i Salvador Fontseca Masferrer. I els que continuaven com a regidors eren pel primer districte Joan Planas Planchart i Aleix Bigas Vilà i pel segon districte Josep Alsina Cambrerol. 

Els regidors elegiren, amb set dels vuit vots, alcalde a Josep Alsina Cambrerol de Sant Genís. Com a tinent d'alcalde es va elegir a Damià Puig Fornaguera i com a síndic a Joan Planas Planchart, tots dos de les Ferreries. 

Les meses electorals d’aquells comicis s’ubicaren a la casa consistorial pel que fa al primer districte, i la casa número 8 de la plaça de Sant Genís, coneguda com a can Crosetes en aquell moment,  al segon districte. En d’altres ocasions la seu del segon districte seria  la casa número 12 de la plaça de Sant Genís, cal Ferrer, que allotjava la ferreria de la família Martí, o també el número 5 de l’anomenat llavors carrer del Mig de Sant Genís, ara carrer Nou, coneguda com a cal Fuster.   

L’anàlisi sociològica dels càrrecs electes posa de manifest una clara hegemonia de les elits locals, especialment grans propietaris rurals i contribuents destacats pels càrrecs d’alcalde, tinent i síndic.  Només de manera excepcional i per a la resta de regidors hi accedien individus de condició més modesta, com petits propietaris o artesans.

Els comicis d’aquell 1891 són un dels últims moments de l’elecció d’un alcalde de Sant Genís, un fet que obeeix  a la pèrdua del seu pes demogràfic respecte a la resta del municipi. S'haurà d'esperar fins al 1912 quan serà elegit ja per última vegada de nou un genissenc alcalde, el Joan Alsina Rabassa, curiosament fill de l'anterior alcalde de Sant Genís. A partir de les eleccions de 1893, la composició del consistori quedarà definitivament fixada en vuit regidors com marcava la llei, amb una distribució de cinc representants pel primer districte i tres pel segon, d’acord amb el que va establir la legislació fins al 1935 i obeint a l'augment de població del primer districte. Aquesta situació de minoria generarà tensions i reivindicacions, incloent-hi propostes d’annexió a Malgrat o pretensions de formar municipi separat de Palafolls.

En una ocasió, i en unes circumstàncies de dimissió del primer alcalde sorgit després de la restauració constitucional, Enric Font Llopart, serà nomenat al 1982, setanta anys després, el genissenc Joan Puigdefàbregas Ribot, rellevat a les eleccions del 1983. 

Cens 1893 segon districte.

 

1 https://www.boe.es/gazeta/dias/1877/10/04/pdfs/GMD-1877-277.pdf.

2.Salicrú, Xavier. “Alcaldes de barri, ajuntaments de proximitat.” Vilelles. Recerca i difusió del patrimoni de Palafolls. Núm. 1 (2021): pàg. 40-49.
3.La ciutat de Madrid, com a capital del Regne, tenia diverses excepcions. Una d’elles era que l’alcalde era elegit pel rei sense haver hagut de passar per cap procés electoral. Els Tinents d’alcalde, també triats a dit pel rei, havien de formar part del consistori electe però. A les capitals de província i caps de partit judicial o les ciutats amb igual nombre d’habitants que aquestes, sempre que superin els 6000 habitants,  el rei podrà nomenar l’alcalde entre els regidors elegits. 

4. Document d’entrada del jutjat de Palafolls, cens electoral  1891. Fons. per catalogar.

5. Actes plens 1891.

https://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/#/cercaavancada/detallunitat/ACM71-23-T2-79

Xevi Salicrú.  

Bibliografia.

Amat i Teixidó, Jordi. Vivències de la República i de la Guerra Civil a Palafolls. Palafolls: Ajuntament de Palafolls, 2007.

Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX. Palafolls: Ajuntament de Palafolls, 2004.

Salicrú, Xavier. “Alcaldes de barri, ajuntaments de proximitat.” Vilelles. Recerca i difusió del patrimoni de Palafolls. Núm. 1 (2021)

Ca l'Estiu, noves dades del mas.

Ara fa vuit anys de la publicació del meu segon llibre, “Cases amb era i quintana, les masies de Palafolls i la seva gent s. XIV-XX”. Un treball que parla de totes les masies o disseminats que havien existit en algun moment fins al 1921: un total de cent seixanta-set cases, de les quals setanta-nou ja només formaven part de la documentació i havien estat oblidades de la memòria oral.

De cada casa hi vaig abocar  tota la informació que tenia a les mans. Una gran part d’aquesta informació era inèdita, fruit de la recerca feta i especialment recollida durant els dos anys anteriors. 

Però el món de la recerca sempre evoluciona i, de tant en tant, apareix nova informació. D’ençà de la publicació del llibre he anat trobant més dades d’algunes de les cases de les quals parlava. Potser ara, després de vuit anys, començaria a tenir sentit una nova edició actualitzada. 

Una de les masies de les quals sabem noves coses és ca l’Estiu. En podem destacar especialment dues: el motiu de la marxa de la família Estiu i la transformació del mas en un casal noucentista. Abans, però, fem cinc cèntims del que és i ha estat aquest mas, anomenat antigament mas Alfós. 

Les primeres dades del mas són del 1355, quan hi habitava Guillem Alfós. Al segle XV, per matrimoni, la nissaga del mas passarà als Oliver de Calella amb el casament de la pubilla Eulàlia Alfós amb Pere Oliver, d’ofici mariner. En aquell moment, el mas, que estava sota el domini dels Cabrera, constava de quaranta jornals. Tenia també quinze finques que sumaven quaranta-un jornals més, sota el domini de diferents senyors directes: el vescomte de Cabrera, l’abat de Breda i la casa de Sant Julià. 

A finals del segle XVI hi arriba la família Estiu, que donarà nom al mas fins al dia d'avui. A l’amirallament de 1862, el conjunt de les propietats del mas estava format per 120 quarteres entre boscos i terres de cultiu. A les acaballes del segle XIX adquireix el mas la família Oms, provinents d’Olot, que  a principis del segle XX reformaran el mas convertint-lo en un casal noucentista, donant-li l’aspecte actual. 

La primera de les noves dades que tenim del mas és el motiu de la marxa dels Estiu, amb la consegüent arribada dels Oms. Fins ara només sabíem el canvi de propietat, però en desconeixíem els detalls. La troballa d’un lligall amb documentació de finals del segle XIX, provinent del registre d’entrada del Jutjat de Palafolls i trobat en una casa particular, ens dona la resposta. 

El 24 de març, el jutge Fernando Casadevall, regent del jutjat de primera instància del partit judicial de Girona, comunicava al jutjat de Palafolls que se subhastarien les finques de Pau Estiu Vila a raó dels deutes que tenia el 21 d'abril següent. Qui exigia la subhasta era el seu germà, Joan Estiu Vila, del que desconeixem quin devia ser el seu interès.   

 

Les finques que es van subhastar eren dues: el mas Estiu, amb una casa de planta baixa i primer pis, amb un pati al davant i porxo per posar-hi els carros, tot tancat amb una paret, més quaranta-cinc quarteres entre terra de secà, vinyes, boscos de suros, de feixina1 i de construcció2, tot valorat  en 14850 pessetes; i una finca a Miralles formada per boscos de feixina, de suros i de construcció valorada en 7900 ptes.

Document d'entrada del jutjat de Palafolls.
Fons: per catalogar.
Imatge: Xevi Salicrú. 2026.

Pau Estiu tenia també tres finques més, que sembla no van anar a subhasta, tot i que en un primer moment formaven part del lot, del qual varen ser retirades a última hora. Aquestes eren: una d’una quartera valorada en 540 pessetes, una peça de l’antic mas Raurell de tres quarteres, valorada en 290 pessetes; i una a Vallmala3, també de tres quarteres valorada en 130 pessetes. 

La finca fou adquirida per la família Oms d’Olot. No sabem el preu que en van pagar, però el preu de sortida no podia ser inferior als dos terços de la seva valoració, que era la xifra que sumaven els deutes de Pau Estiu. Quan aquest va perdre el mas, estava casat des del 1881 amb la segona muller, Joaquima Torrent Castella, de Sant Genís, amb qui no va tenir cap fill. Del primer matrimoni, amb Josepa Moner Crosas, de les Ferreries, va tenir dues filles, la Leonor i la Balbina, nascudes al 1879.

La segona dada, no menys important, fa referència a l’antic mas abans de la seva renovació noucentista duta a terme pels Oms. Fins ara se suposava que de l’antic mas només en quedava la pallissa o quadra annexa situada a la dreta del mas, però a partir d’unes reformes fetes a la part posterior del mas fa un parell d’anys sabem que el mas noucentista fou aixecat sobre l’antic mas, creixent en volum i transformant-ne l’aparença i l’interior. 

En aquestes reformes es va repicar tot l’arrebossat i es va descobrir la silueta de l’antic casal,  diferenciant-lo de la part més moderna. S'ha deixat aquesta part de l’antic mas amb la  pedra vista i s’ha recuperat alguna obertura tapiada durant les reformes d’ampliació, podent-se diferenciar perfectament l’antic mas. 

Reformes a la paret nord del mas.
Per sobre la bastida es veu la línia de l'antiga teulada de ponent.
Imatge: Xevi Salicrú. 2024

A Sant Genís hi ha altres masos que es van reformar d’una forma semblant, can Cabreta i can Borrell. El primer el 1903 es va reformar amb una ampliació i el segon la reforma fou el 1940; en tots dos casos, els edificis antics varen quedar amagats. 

Xevi Salicrú.

1. El bosc de feixina està destinat a la producció de feixos de llenya prima per alimentar els forns. 

2. El bosc de construcció està destinat a la producció de fusta per fer bigues i taulons.

3. La zona del vessant nord del Turó d’en Serra era conegut com a Vallmala antigament.

Un tresor, la fotografia del contrapàs.

Un dels tresors més valuosos que conservem a casa són les fotografies heretades de la família. Durant anys i panys han reposat dins de dues caixes metàl·liques grosses de galetes, i moltes d’aquestes imatges superen ja, de llarg, el centenar d’anys d’antiguitat. 

Malauradament, d’algunes d’elles n’hem perdut la memòria dels qui hi apareixen retratats, i probablement no sabrem mai més qui són. Les persones que haurien pogut reconèixer aquells rostres, moltes nascudes al segle XIX o a principis del XX, ja no hi són.

Sortosament, una part important de les fotografies més antigues, la meva àvia1 ens les va anar identificant durant els seus últims anys. Jo, pacientment, anotava en un paper qui eren els seus protagonistes a mesura que me’ls anava desvetllant. Més enllà d’aquesta tasca, recordo amb enyorança aquelles tardes de petits asseguts vora el foc, mirant i remirant  fotografies que ens feien viatjar al món d’una gent que no era el nostre. 

Entre totes aquestes imatges, n’hi ha una a la que avui dediquem l’article. Es tracta d’una fotografia muntada sobre cartó de 8 cm x 13 cm, feta amb una càmera plegable de manxa als anys vint del segle passat, i de la que sabem que n’hi ha una altra còpia que conserva una família de Malgrat, però amb la curiositat que en aquesta la imatge és desplaçada més cap a la dreta, tot i ser còpies de la mateixa placa de vidre. 

És una imatge que sempre ens havia despertat curiositat, perquè els qui hi apareixien, entre ells el meu besavi, anaven vestits de manera estrafolària. La meva àvia ens va descriure la majoria de protagonistes, tots homes de  Sant Genís, excepte dos de Santa Susanna que duien instruments, i situava la fotografia davant d’una casa del veïnat de Vallplana, immortalitzats just abans o després de ballar el contrapàs, explicava. Les estranyes vestimentes eren disfresses de Carnestoltes, època en què es ballava la dansa. La ubicació, però, no l’encertava. A la fotografia hi sortia el seu pare, i ella sempre havia sentit a dir que per Carnestoltes el contrapàs s’havia ballat a la plaça de Sant Genís i el Dimecres de Cendra, durant l’enterrament de la sardina els homes sols el ballaven a Vallplana. Segura que aquella imatge no era a Sant Genís, suposava que, per tant, era Vallplana i afegia que era davant de can Nofre, una casa enderrocada als anys quaranta.

Santgenissencs davant l'església de Tordera. Dècada de 1920. 
Autor. J. Alonso.
Fons: Xevi Salicrú.

Posteriorment, després d’una mica de recerca per situar la fotografia, ja que era evident que aquella construcció que sortia darrere no podia ser de cap manera can Nofre, un mas que sabíem que havia tingut una estructura senzilla, vam poder concloure que es tractava de les escales de l’església de Sant Esteve de Tordera. Un cop localitzat l’espai, també vam poder deduir, per la situació del sol, que havia estat presa al migdia. Quan es congregava gent a Tordera al migdia? Indiscutiblement els diumenges, un dia de mercat, moment en què hi podia haver un fotògraf ambulant que aprofitava el trànsit de gent per fer negoci. I no un diumenge qualsevol, sinó el Diumenge de Carnestoltes.  

Tenim una altra imatge familiar, d’una rebesàvia també de Sant Genís, presa a Malgrat un dia de  mercat; per tant, devia ser força habitual que fotògrafs ambulats resseguissin els mercats i fires a la recerca de clients.    

Al revers de la fotografia hi ha el nom de l'autor: Fotografia Alonso. Salón de San Juan, Barcelona, un estudi situat al Passeig Sant Joan 133 amb cantonada amb Trafalgar 63. Aquesta era la seu central del fotògraf José Alonso, que tenia altres delegacions a la ciutat. Posteriorment a la nostra fotografia va crear la marca Alograff. Fotografias del Triunfo. A banda de tots aquests estudis, també donava servei a comarques amb algun fotògraf ambulant. L’activitat d’Alonso es dugué a terme durant el període 1900-1940 2.

Estudi Alonso, Ronda de Sant Pau (1910).
Autor. Josep Craner. Fons: L'Abans Poblenou3

Els tres ingredients de la imatge: balladors santgenissencs, músics de Santa Susanna i localització a Tordera ens posa en context el contrapàs, conegut pel Contrapàs de Sant Genís de Palafolls, no perquè fos exclusiu d’aquest poble, sinó perquè fou l’últim lloc on es ballà i on els folkloristes el descobriren. Era una dansa comuna al territori que anomenem ara Baixa Tordera, format pel triangle de  Fogars de la Selva, Pineda i Tossa. Per tant, no ha de sorpredre que la imatge fos presa a Tordera, amb homes de Sant Genís i dos músics de Santa Susanna, els germans Perissó. 

Ens preguntem, ja que les fonts orals mai ens ho havien indicat, si aquesta visita a Tordera fou ocasional o hi havia el costum d’anar-hi cada any, i també si s’hi afegia gent a la ballada més enllà dels santgenissencs. Els folkloristes dels anys vint ens han dit que l’últim reducte del contrapàs fou Sant Genís, i que altres poblacions de l’entorn s’havia deixat de ballar una cinquantena d’anys abans. Aquesta dada podria fer suposar que la ballada a Tordera fou ocasional. 

Pel que fa a la indumentària, van vestits de manera estrafolària: a manera de disfressa: alguns porten barrets d’estiu o atrotinats, bates o abrics desmanegats, i fins i tot un (el besavi) duu un forc d’alls penjat al coll. Els germans Perissó de Santa Susanna eren els  músics, un porta un flabiol amb timbal i l’altre una coixinera4. A darrere dels homes que centren la fotografia n’hi apareixen d’altres que la meva àvia no va identificar, però que, amb les eines que tenim ara per escanejar i ampliar potser hauria pogut reconèixer algú més. I al voltant del grup s'hi veu canalla que tampoc va ser identificada, entenem que s'hi van afegir per la curiositat de sortir a la fotografia, un fet molt habitual en les imatges d'aquella època.

1.Nicolau Salichs Vilar, de can Ferrerhosta.

2. Serildo, de can Plantera.

3. Desconegut.

4. Genís Mateu Cuello (a) Guinyols, de can Grinyola.

5. Anton Mollfulleda Framis, de can Perissó (Sta. Susanna).

6. Pepet Martí Oller, de can Baltassar.

7. Josep Carbó Freixes, de can Peptoni.

8. Pepet Sala Sensat, de can Reig.

9. Josep Mollfulleda Framis, de can Perissó (Sta. Susanna).

10. Desconegut.

11. Desconegut.

12. Segimon Caimel Valls, de can Segimon.

13. Pepet Botijo.

14. Pepet Salichs Bonada, de can Forn.

15. Nicolau Salichs Bonet, de can Ferrerhosta.

16. Desconegut.

a. Coixinera. b. Ninot de Carnestoltes. c. Flabiol i timbal.

Xevi Salicrú. 

 

1. Teresa Sala Martí (1921-2005).

2. Ministerio de Cultura “Mueso Arqueológico Nacional.”Data d’accés: 22 de novembre de 2025, José Alonso

3. “Arquitectura modernista.” Data d’accés: 22 de novembre de 2025, https://www.arquitecturamodernista.cat/obres/es/barcelona/tots/galeria-fotografica-jose-alonso

4. Forma tradicional com s’anomena a la zona la cornamusa.