Sant Genís compta amb diverses fonts amb les seves corresponents deus d’aigua, que fins no fa pas massa, en temps pretèrits, totes rajaven normalment. Ara, però la meitat d’elles han deixat de fer-ho i les que ho fan passen llargs períodes de sequedat.
A la vall de Sant Genís hi neixen varis torrents que transcorren fins a formar un curs d’aigua que segueix el seu camí fins desembocar a Malgrat, esdevenint aquest fet un tret diferencial de la resta del municipi, on totes les aigues discorren cap al Tordera, que alhora ha marcat profundament l’evolució social dels santgenissencs. Aquest curs d’aigua és la riera de Sant Genís que neix sota el Turó de Miralles i que amb els seus contraforts tanca la vall per la banda de ponent. Els dos principals brancals de la riera neixen a banda i banda de la petita carena on es situa el poble, a la banda nord la Riera d’en Jordà i a la banda sud la Riera de can Borrell o can Cabreta segons en quin tram estiguem del seu traçat. Al punt on es troben aquestes dues rieres és on es forma propiament el que anomenem la riera de Sant Genís, altres petits torrents i rierots (1) aporten les seves aigües cap a aquestes dues primeres o més avall davallant cap a buscar el mar.
I és a la conca d’un aquests brancals, la Riera de can Borrell, on hi trobem les fonts de la vall. Aquestes són la Font de can Cabreta, la Font de can Gibert, la desapareguda Font dels Capellans i la que ens ocupa avui la Font dels Enamorats.
La Font de can Cabreta està situada a la capçalera i és coneguda actualment com a Font de Sant Sebastià. A partir de la urbanització de tota la finca de can Cabreta va ser arreglada com zona verda de la Urbanització de Ciutat Jardí a les primeries dels anys setanta. Situada a tocar del camí que portava cap a la serra de Miralles i la creu d’en Cabreta, pas natural cap a Santa Susanna, era parada obligatòria per refrescar els seus transeünts. Encara raja si la pluvimetria hi ajuda.
.jpeg) |
| Autor desconegut. Anys cinquanta. Fons X. Salicrú. Mossèn Salvador Coll amb canalla de Sant Genís. |
La de can Gibert, a tocar de la masia homònima, ha estat l’embrió d’un espai històric començat a posar en valor el dia que s’hi va inaugurar l’ermita de la Mare de Déu de la Miraculosa l’any 1949. Indret on s’hi van construir taules i bancs de pedra convertint-lo en un paratge de referència pel gaudi de la natura i que amb els anys va ser l’origen del restaurant a la masia. La deu d’aigua que proveía la font sembla perduda.
.jpeg) |
| Fons Can Gibert. |
La tercera és la desapareguda Font dels Capellans, situada al marge dret de la riera de Sant Genís, a l’alçada del Camp d’en Rabassa i a cinquanta metres del seu encreuament amb la carretera N II. En una de les intervencions de neteja de la llera de la riera va ser destrossada, tot i que la deu d’aigua que la nodria es conserva dins el camp d’en Rabassa.
 |
| Fons Arxiu Municipal de Malgrat de Mar. |
I sí, ara arribem a la Font dels Enamorats, a qui dedico l’entrada. Situada dins la finca de can Valldejuli, és coneguda també a Sant Genís com la Font de can Vidal. No sabem a que es deu aquest nom tant suggerent, bé podria ser per la seva ubicació, que a diferència de les altres es troba més amagada dins el Sot o Canal de can Vidal, i qui sap si era lloc on es gestaven amors eterns. Si ja en origen era una espai recollit, actualment arribar-hi suposa tota una missió complicada si no es va acompanyat d’un bon dall per obrir-se pas.
.jpeg) |
| Autor desconegut. Anys cinquanta. Fons X. Salicrú. D'esquerra a dreta Mossèn Salvador Coll, Montserrat Gibert i Pilar Clopés. |
Existeix una documentació, descrita per l’Alfons Codina (2), sobre un expedient d’un plet del segle XVII, on es denúncia la creació d’un vall que canviava el curs de l’aigua d’una font, un litigi entre propietaris veïns de la zona que l’aprofitaven, el Francesc Valldejuli i el Ramon Oliver Palomeres. Aquesta font era al sot d’en Vidal, tot ens fa suposar que si no era la Font dels Enamorats sí que devia ser la mateixa deu d’aigua que la proveeix.
Tot i que n’havia sentit a parlar tota la vida no hi vaig estar per primera vegada fins al gener de l’any 2010. Vaig tenir la sort de conèixer al Josep Fontseca, conegut com l’avi Fontseca, amb el que vaig poder tenir llargues converses on em parlava del Sant Genís que ell havia viscut. Ell va ser durant molts anys el masover de Valldejuli, era un coneixedor pam a pam d’aquesta gran propietat. Aquell gener el Josep ja patia una ceguera que només el deixava veure ombres, el cap però el tenia nítid i podia descriure al detall cada racó de Valldejuli. En una d’aquelles parades que feia per xerrar amb ell em va dir que si volia anar a la Font del Enamorats ell m’hi acompanyaria... tot i la seva minsa visió.
Així un matí vàrem quedar i el vaig anar a buscar amb el cotxe per arribar fins al porxo de Valldejuli, on hi podríem aparcar. Però com hi arribaríem a la font si en Josep no hi veia pràcticament? Ell em va dir que anés davant i ell aniria darrera meu a tocar, amb una mà sobre la meva espatlla per seguir-me just sobre les meves passes. I així, començàrem a caminar a la recerca de la font. Quan penso en aquell dia me’n faig creus de com em vaig aventurar a portar un home de quasi noranta anys pel mig del bosc, realment una inconsciència però una experiència que no oblidaré mai.
En Josep tenia al cap cada racó d’aquell bosc i començarem a caminar endinsant-nos per corriols mig perduts i feixes abandonades. Transcric un exemple de com en Josep m’anava guiant:
Josep: -Ara hem de tenir un eucalipto molt gran aquí davant.
Jo: -Sí Josep el veig.
Josep: -Segueix el marge que hi ha sota i veuràs una pared de pedra seca, ves-la seguint.
Jo: - D'acord però cuidado que et decanto unes romagueres.
I d’aquesta manera amb les seves indicacions, i ell ben agafat a la meva espatlla, de cop i volta em vaig trobar amb la font davant dels meus nassos. Era a peu d’un marge amb un petit replà, l’espai on gaudir de berenades d’estiu i qui sap si on es devien confessar els vells enamorats. Hi rajava un petit bri d’aigua dins del que era una petita caseta d’obra, a forma de mina enclavada al marge, on s’hi distingien diverses etapes de diferents reformes. Vàrem asseure-hi una estona, tot fent petar la xerrada, i un cop refets vam desfer el camí cap al cotxe.
La memòria d’en Josep era sorprenent, si hi ha hagut gent coneixodora del territori de Sant Genís ell n’ha estat un. Després de l’aventura amb en Josep, just dos mesos més tard, ens va caure la històrica nevada del vuit de març, on molts arbres van tombar pel pes de la neu i encara van fer més inexpugnable la nostra font. La zona no es va netejar i d’ençà llavors només hi he tornat una altra vegada, ara mateix amb l’estat del bosc no em plantejo tornar-hi, és una selva.
Xevi Salicrú
1. Enllaç on es detallen tots els afluents de la riera de Sant Genís
https://valldebossagay.blogspot.com/2021/07/torna-la-riera-de-bossagay.html
2. Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2007.
