M’adono que dissabte vaig penjar en aquest bloc l’entrada número noranta-nou , per tant aquesta és la número 100. Tinc una entrada a punt de sortir del forn sobre nissagues, els Martí, però penso que ja que és un número tan rodó potser caldria fer una entrada ben especial.
D’aquestes noranta-nou en tinc algunes de predilectes, d’altres que per ves a saber quina raó han tingut moltes visites, el bloc en porta 34.000, altres han despertat amb algun o altre comentari gratificant, però aquesta d’avui ha de ser especial, avui no és un dia qualsevol al calendari, és la diada de Santa Llúcia.
El tretze de desembre és un dia assenyalat, arreu del país es fan moltes fires de Santa Llúcia vinculades a l’adveniment de Nadal. A Barcelona és documentada de molt antic als voltants de la Seu, on es venien elements per fer el pessebre, i ara també tota classe de guarniments acords a les noves modes. El refranyer també ens parla de la proximitat de Nadal i el solstici d’hivern: ” Santa Llúcia la bisbal, a tretze dies de Nadal” hi ha que diu que santa Llúcia era de la Bisbal i d’altres que va néixer davant el palau episcopal de Barcelona, per tant una o altra sempre bisbal, també “Per Santa Llúcia un pas de puça” o “ Per Santa Llúcia creix un pas de puça, no creix ni disminueix, fins que el Nen Jesús no neix” quan els dies paren d’escurçar-se arribant al solstici d’hivern.
Però també Santa Llúcia és la patrona de tots aquells que treballen amb agulla, advocada contra les malalties de la vista, doncs qui feia anar l’agulla l’havia de tenir molt bona com el col·lectiu de les modistes. I és aquí on volia arribar, per parlar-vos de la modista de casa, la iaia Teresina, qui avui hauria complert cent anys, curiosament va néixer el dia de la que seria la seva patrona d’ofici.
La iaia va néixer al 1921, la primera de tres germanes, per tant la pubilla que va viure tota la vida a la casa que la va veure néixer, can Reig a Sant Genís. Filla d’en Pepet Sala Sensat i la Maria Martí Bonet. Es va dir Teresa per la seva àvia paterna, la Teresa Sensat Reig, tota una dona amb caràcter que va ser molt longeva, no va morir fins al 1943 podent conèixer al seu primer besnet.
La vida no li va posar les coses fàcils a la petita Teresina, la discapacitat física que patia fruit d’uns medicaments que es prenien a principis de segle contra les nàusees, que havia pres la seva mare, no la va fer estar d’aconseguir tots els reptes que es va proposar. I els va aconseguir amb escreix.
La seva va ser una generació que va viure de ple la Guerra Civil, un conflicte que els va sorprendre en plena joventut. Just abans d’esclatar va conèixer el que havia de ser el seu marit, el Miquel. Arribat llavors al carrer i instal·lat amb els pares i germans en una casa de ben a la vora, a can Joanteresa. Sempre explicava que el dia que van arribar-hi va anar a can Reig a demanar una escala i que la iaia , que el va atendre, ja li va fer peça.
Però com a jove que era el promès aviat va ser cridat a files, la sort el va fer tornar a casa acabada la guerra, sempre n’explicava moltes de les “batalletes”, mai tant ben dit, al front.
La iaia també n’explicava de relats d’aquells anys, l’entrada de les tropes nacionals la recordava a la perfecció, explicava: “ Quan van entrar a la plaça vaig treure el cap per la porta i un soldat feixista em va dir: tu roja a dentro!”
Just acabada la guerra es van casar de seguida, un quinze d’octubre, diada de Santa Teresa, sempre marcada per dies assenyalats. De seguida va arribar el primer fill, en Joan. Llavors eren a casa quatre generacions, la besàvia, els avis, pares i ties solteres i el fill. Cinc anys més tard arribaria una neta, la Conxita.
Aquells anys, al 1950, la Teresina va convertir una afició en ofici, es va treure el títol de confecció amb la nota màxima. De seguida es va fer amb una bona clientela, tots la tenim al record hores i hores cosint en una habitació a l’entrada que anomenàvem el cosidor. El que ella havia fet de joveneta, anar a prendre a cosir a ca l’Estiu, ara ho feien moltes noies del poble a can Reig.
Al 1956 arribava el telèfon a Sant Genís, calia buscar una casa on instal·lar la centraleta. La Teresina va veure que podia ser una bona oportunitat per l’economia familiar, sempre cosint a casa se’n podria fer càrrec. I així fou fins als anys setanta amb la implantació dels automàtics i la instal·lació d’una cabina a la plaça, que va suplir el locutori de fusta que hi havia a l’entrada.
L’àvia fou la primera a marxar, després les germanes s’anaren casant marxant cap a Torruella de Montgrí i Montgat. Els fills es van casar també marxant cap a Pineda i Malgrat, quedant-se amb el marit i els pares ja grans.
Amb quaranta-sis anys va ser àvia per primera vegada, al 1968, després vindrien un altre net més i dues netes, els pares en Pepet i la Maria per llei de vida anirien marxant. Amb l’arribada de la seva jubilació no va deixar de cosir, ara només per alguna amistat i família, les noies que venien a aprendre també van anar plegant, ja no hi havia feina. D’aquells anys de jovenet recordo veure-la sempre cosint al cosidor amb la Paquita de can Peptoni i de fons a la ràdio el consultori de l’Elena Francis.
Va ser una gran modista però tenia una altra gran faceta, la de cuinera...molts diumenges, festes majors i festes de guardar les germanes i els fills amb nets tornaven a can Reig. Trobaven molts plats, l’ànec pel gendre, canelons per la canalla...realment la taula ben guarnida de plats ha estat per excel·lència la reunió familiar.
Per les voltes que dona la vida en Miquel i la Teresina van rebre amb alegria la decisió del net gran, jo mateix, d’anar a viure amb ells, instal·lant-me al quarto fondo que dèiem.
I amb els anys el net els va portar nova canalla omplint la casa de jocs d’infants després de més de cinquanta anys, una nova generació tornava a néixer a can Reig. La Teresina va viure amb passió amb els besnets, defensora dels petits a ultrança.
Uns anys feliços enfosquits tan sols per la malaltia de l’avi Miquel que ens va deixar primer. La iaia va seguir cosint una que altra cosa, disfresses pels petits potser va ser de les últimes coses que va cosir.
Podem dir que més enllà de l’artrosi i les cervicals molt castigades per la feina que va fer, va gaudir de bona salut.
Va morir amb 83 anys amb quatre besnets, en Xavier, la Mariona, el Francesc i el Miquel, dos anys més tard n’arribaria una altra, la Joana, que ja no coneixeria.
Sempre he pensat que la mort li va venir massa aviat, provocada per la malaurada i prematura mort del fill, en Joan, quatre mesos abans que ella. El metge recordo que ens va dir: no vol viure...la seva marxa va ser ràpida, una setmana de complicacions, just quinze dies abans de la seva mort encara ens va fer un diumenge vedella amb albergínies, insuperable.
El llegat que ha deixat és gran, molt gran, defensora del seus com mai, sacrificada per tots com qui no es pot imaginar.
Cent anys avui d’aquell dia que naixia aquí mateix d’on escric avui, can Reig, cent entrades al bloc on algunes coses que hi he explicat han sortit d’aquelles històries explicades vora el foc i que moltes vegades la recerca en arxius ha complementat i confirmat.
La suma de les històries dels habitants d’una casa en fan la seva història, al igual que la suma de totes les cases fan el relat dels nostres carrers, i la suma dels carrers construeixen la història d’un poble, la història que intento explicar en aquests primers cent articles.
Xevi Salicrú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada