Les eleccions municipals de 1891.

L’any 1891 Espanya era governada per la reina regent Maria Cristina d’Habsburg-Lorena en el marc d’una monarquia constitucional, sustentada en la constitució de 1876, promulgada arran de la Restauració borbònica. En l’àmbit local, l’organització municipal es regia  per la llei municipal de 1877 (1) , vigent fins a l’aprovació d’un nou text legal de l’any 1935, malgrat que durant la dictadura de Primo de Rivera es promulgà una nova llei que no arribà a aplicar-se (2). 

Gaceta de Madrid, 4 d'octubre de 1877.

La llei  del 1877 establia que cada dos anys s’havien de celebrar eleccions per renovar la meitat dels regidors, que tenien un mandat de quatre anys. En municipis amb una població compresa entre 801 i 1000 habitants, com era el cas de Palafolls, el consistori havia d'estar integrat per vuit membres: l’alcalde, dos tinents d’alcaldes i sis regidors. Així mateix, es preveia la divisió del terme municipal en dos districtes electorals. 

D’acord amb l’article 40 de la llei, el dret de sufragi es limitava inicialment als homes caps de família majors de 25 anys, amb una residència mínima de dos anys al municipi i subjectes al pagament d’alguna contribució  “ ...vengan ganando por bienes propios alguna cuota de contribución de inmuebles, cultivo y ganaderia, o de subsidio industrial y de comercio  con un año de anterioridad  a la formación de listas electorales...”. Tanmateix, aquesta restricció fou modificada amb la reforma de  1890, que introduí el sufragi universal masculí, una mesura impulsada pel polític liberal Práxedes Mateo Sagasta (1825-1903), que ocupà en diverses ocasions la presidència del   president del Govern espanyol.   

Pel que fa a l’elegibilitat, l’article 41 establia que, en municipis d’entre 400 i 1.000 habitants, podien accedir al càrrec de regidor aquells contribuents situats dins els quatre cinquens de l’ordre quantitatiu de les llistes fiscals dels impostos territorial, industrial o de comerç. En canvi, als municipis de més de 1.000 habitants, el requisit es restringia als dos primers terços. També es contemplaven vies alternatives d’accés, com la possessió de títols acadèmics o professionals, sempre vinculats a la condició de contribuent. Aquest sistema, en la pràctica, excloïa les classes socials més desfavorides, especialment els jornalers, de qualsevol possibilitat d’accés als càrrecs públics. Cal destacar que per als càrrecs d’alcalde i síndic era imprescindible saber llegir i escriure, requisit no exigible a la resta de regidors. 

D’altra banda, la normativa també establia diverses incompatibilitats. Restaven exclosos de ser elegibles els diputats provincials a Corts i Senat, exceptuant si eren de Madrid (3), així com jutges municipals, notaris i altres  càrrecs públics o persones vinculades a serveis o contractes amb l’administració local. Igualment, quedaven fora aquells que mantinguessin litigis amb l’Ajuntament o entitats dependents, les persones majors de 60 anys i aquelles amb impediments físics. 

En aplicació a aquesta normativa, el municipi de Palafolls es dividia en dos districtes electorals. El  primer comprenia el nucli de les Ferreries i els seus disseminats, així com els veïnats del Castell i Casanons;  el segon,  era format pel nucli de Sant Genís, amb els seus disseminats i el veïnat de Vallplana. La carretera nacional actuava com a línia divisòria aproximada entre ambdós  districtes, coincidint en gran mesura amb la posterior delimitació parroquial del 1929. Aquesta divisió territorial, on cada districte elegia els seus regidors, tenia com a objectiu garantir una representació equilibrada de les diferents zones del municipi. 

Durant el període comprès entre 1872 i 1891, el nombre de regidors oscil·là entre vuit o nou. Quan el consistori estava format per vuit membres, la representació es distribuïa equitativament entre els dos districtes, en canvi, quan n’hi havia nou, el segon districte districte disposava d’un representant addicional. 

La designació de l’alcalde responia a un acord consensuat, no formalitzat, orientat a mantenir l’equilibri entre els dos sectors del municipi. Així l’alcaldia i la primera tinença d’alcaldia es repartien entre districtes, si l’alcalde elegit era del primer districte el primer tinent alcalde era del segon districte i si l’alcalde era del segon districte el primer tinent alcalde era del primer.

Malgrat que la legislació fixava la celebració d’eleccions al mes de novembre, en la pràctica aquestes tingueren lloc majoritàriament al maig. Així, els comicis de 1891 se celebraren el diumenge 10 de maig i donaren lloc a un consistori de vuit regidors, amb una distribució equitativa entre districtes. Aquestes eleccions tingueren una significació especial en ser una de les últimes en què l’alcalde fou escollit entre els representants del segons districte, és a dir Sant Genís.

Aquell 1891, el cens electoral es distribuïa en 156 electors al primer districte i 68 al segon, amb un total de 224 homes amb dret a vot. D’aquests, 77 complien els requisits per ser elegits, 48 del primer districte i 29 del segon (4).  En aquells comicis del 1891 (5) calia renovar cinc regidors en comptes de quatre a causa de la renúncia d’un membre del consistori, Josep Dalmau Sala del segon districte,  per la seva marxa del municipi. Els nous elegits pel districte primer foren  Damià Puig Fornaguera, Joan Moner Alsina i Josep Roura Gili, i pel segon districte Esteve Borrell Puig i Salvador Fontseca Masferrer. I els que continuaven com a regidors eren pel primer districte Joan Planas Planchart i Aleix Bigas Vilà i pel segon districte Josep Alsina Cambrerol. 

Els regidors elegiren, amb set dels vuit vots, alcalde a Josep Alsina Cambrerol de Sant Genís. Com a tinent d'alcalde es va elegir a Damià Puig Fornaguera i com a síndic a Joan Planas Planchart, tots dos de les Ferreries. 

Les meses electorals d’aquells comicis s’ubicaren a la casa consistorial pel que fa al primer districte, i la casa número 8 de la plaça de Sant Genís, coneguda com a can Crosetes en aquell moment,  al segon districte. En d’altres ocasions la seu del segon districte seria  la casa número 12 de la plaça de Sant Genís, cal Ferrer, que allotjava la ferreria de la família Martí, o també el número 5 de l’anomenat llavors carrer del Mig de Sant Genís, ara carrer Nou, coneguda com a cal Fuster.   

L’anàlisi sociològica dels càrrecs electes posa de manifest una clara hegemonia de les elits locals, especialment grans propietaris rurals i contribuents destacats pels càrrecs d’alcalde, tinent i síndic.  Només de manera excepcional i per a la resta de regidors hi accedien individus de condició més modesta, com petits propietaris o artesans.

Els comicis d’aquell 1891 són un dels últims moments de l’elecció d’un alcalde de Sant Genís, un fet que obeeix  a la pèrdua del seu pes demogràfic respecte a la resta del municipi. S'haurà d'esperar fins al 1912 quan serà elegit ja per última vegada de nou un genissenc alcalde, el Joan Alsina Rabassa, curiosament fill de l'anterior alcalde de Sant Genís. A partir de les eleccions de 1893, la composició del consistori quedarà definitivament fixada en vuit regidors com marcava la llei, amb una distribució de cinc representants pel primer districte i tres pel segon, d’acord amb el que va establir la legislació fins al 1935 i obeint a l'augment de població del primer districte. Aquesta situació de minoria generarà tensions i reivindicacions, incloent-hi propostes d’annexió a Malgrat o pretensions de formar municipi separat de Palafolls.

En una ocasió, i en unes circumstàncies de dimissió del primer alcalde sorgit després de la restauració constitucional, Enric Font Llopart, serà nomenat al 1982, setanta anys després, el genissenc Joan Puigdefàbregas Ribot, rellevat a les eleccions del 1983. 

Cens 1893 segon districte.

 

1 https://www.boe.es/gazeta/dias/1877/10/04/pdfs/GMD-1877-277.pdf.

2.Salicrú, Xavier. “Alcaldes de barri, ajuntaments de proximitat.” Vilelles. Recerca i difusió del patrimoni de Palafolls. Núm. 1 (2021): pàg. 40-49.
3.La ciutat de Madrid, com a capital del Regne, tenia diverses excepcions. Una d’elles era que l’alcalde era elegit pel rei sense haver hagut de passar per cap procés electoral. Els Tinents d’alcalde, també triats a dit pel rei, havien de formar part del consistori electe però. A les capitals de província i caps de partit judicial o les ciutats amb igual nombre d’habitants que aquestes, sempre que superin els 6000 habitants,  el rei podrà nomenar l’alcalde entre els regidors elegits. 

4. Document d’entrada del jutjat de Palafolls, cens electoral  1891. Fons. per catalogar.

5. Actes plens 1891.

https://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/#/cercaavancada/detallunitat/ACM71-23-T2-79

Xevi Salicrú.  

Bibliografia.

Amat i Teixidó, Jordi. Vivències de la República i de la Guerra Civil a Palafolls. Palafolls: Ajuntament de Palafolls, 2007.

Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX. Palafolls: Ajuntament de Palafolls, 2004.

Salicrú, Xavier. “Alcaldes de barri, ajuntaments de proximitat.” Vilelles. Recerca i difusió del patrimoni de Palafolls. Núm. 1 (2021)

Ca l'Estiu, noves dades del mas.

Ara fa vuit anys de la publicació del meu segon llibre, “Cases amb era i quintana, les masies de Palafolls i la seva gent s. XIV-XX”. Un treball que parla de totes les masies o disseminats que havien existit en algun moment fins al 1921: un total de cent seixanta-set cases, de les quals setanta-nou ja només formaven part de la documentació i havien estat oblidades de la memòria oral.

De cada casa hi vaig abocar  tota la informació que tenia a les mans. Una gran part d’aquesta informació era inèdita, fruit de la recerca feta i especialment recollida durant els dos anys anteriors. 

Però el món de la recerca sempre evoluciona i, de tant en tant, apareix nova informació. D’ençà de la publicació del llibre he anat trobant més dades d’algunes de les cases de les quals parlava. Potser ara, després de vuit anys, començaria a tenir sentit una nova edició actualitzada. 

Una de les masies de les quals sabem noves coses és ca l’Estiu. En podem destacar especialment dues: el motiu de la marxa de la família Estiu i la transformació del mas en un casal noucentista. Abans, però, fem cinc cèntims del que és i ha estat aquest mas, anomenat antigament mas Alfós. 

Les primeres dades del mas són del 1355, quan hi habitava Guillem Alfós. Al segle XV, per matrimoni, la nissaga del mas passarà als Oliver de Calella amb el casament de la pubilla Eulàlia Alfós amb Pere Oliver, d’ofici mariner. En aquell moment, el mas, que estava sota el domini dels Cabrera, constava de quaranta jornals. Tenia també quinze finques que sumaven quaranta-un jornals més, sota el domini de diferents senyors directes: el vescomte de Cabrera, l’abat de Breda i la casa de Sant Julià. 

A finals del segle XVI hi arriba la família Estiu, que donarà nom al mas fins al dia d'avui. A l’amirallament de 1862, el conjunt de les propietats del mas estava format per 120 quarteres entre boscos i terres de cultiu. A les acaballes del segle XIX adquireix el mas la família Oms, provinents d’Olot, que  a principis del segle XX reformaran el mas convertint-lo en un casal noucentista, donant-li l’aspecte actual. 

La primera de les noves dades que tenim del mas és el motiu de la marxa dels Estiu, amb la consegüent arribada dels Oms. Fins ara només sabíem el canvi de propietat, però en desconeixíem els detalls. La troballa d’un lligall amb documentació de finals del segle XIX, provinent del registre d’entrada del Jutjat de Palafolls i trobat en una casa particular, ens dona la resposta. 

El 24 de març, el jutge Fernando Casadevall, regent del jutjat de primera instància del partit judicial de Girona, comunicava al jutjat de Palafolls que se subhastarien les finques de Pau Estiu Vila a raó dels deutes que tenia el 21 d'abril següent. Qui exigia la subhasta era el seu germà, Joan Estiu Vila, del que desconeixem quin devia ser el seu interès.   

 

Les finques que es van subhastar eren dues: el mas Estiu, amb una casa de planta baixa i primer pis, amb un pati al davant i porxo per posar-hi els carros, tot tancat amb una paret, més quaranta-cinc quarteres entre terra de secà, vinyes, boscos de suros, de feixina1 i de construcció2, tot valorat  en 14850 pessetes; i una finca a Miralles formada per boscos de feixina, de suros i de construcció valorada en 7900 ptes.

Document d'entrada del jutjat de Palafolls.
Fons: per catalogar.
Imatge: Xevi Salicrú. 2026.

Pau Estiu tenia també tres finques més, que sembla no van anar a subhasta, tot i que en un primer moment formaven part del lot, del qual varen ser retirades a última hora. Aquestes eren: una d’una quartera valorada en 540 pessetes, una peça de l’antic mas Raurell de tres quarteres, valorada en 290 pessetes; i una a Vallmala3, també de tres quarteres valorada en 130 pessetes. 

La finca fou adquirida per la família Oms d’Olot. No sabem el preu que en van pagar, però el preu de sortida no podia ser inferior als dos terços de la seva valoració, que era la xifra que sumaven els deutes de Pau Estiu. Quan aquest va perdre el mas, estava casat des del 1881 amb la segona muller, Joaquima Torrent Castella, de Sant Genís, amb qui no va tenir cap fill. Del primer matrimoni, amb Josepa Moner Crosas, de les Ferreries, va tenir dues filles, la Leonor i la Balbina, nascudes al 1879.

La segona dada, no menys important, fa referència a l’antic mas abans de la seva renovació noucentista duta a terme pels Oms. Fins ara se suposava que de l’antic mas només en quedava la pallissa o quadra annexa situada a la dreta del mas, però a partir d’unes reformes fetes a la part posterior del mas fa un parell d’anys sabem que el mas noucentista fou aixecat sobre l’antic mas, creixent en volum i transformant-ne l’aparença i l’interior. 

En aquestes reformes es va repicar tot l’arrebossat i es va descobrir la silueta de l’antic casal,  diferenciant-lo de la part més moderna. S'ha deixat aquesta part de l’antic mas amb la  pedra vista i s’ha recuperat alguna obertura tapiada durant les reformes d’ampliació, podent-se diferenciar perfectament l’antic mas. 

Reformes a la paret nord del mas.
Per sobre la bastida es veu la línia de l'antiga teulada de ponent.
Imatge: Xevi Salicrú. 2024

A Sant Genís hi ha altres masos que es van reformar d’una forma semblant, can Cabreta i can Borrell. El primer el 1903 es va reformar amb una ampliació i el segon la reforma fou el 1940; en tots dos casos, els edificis antics varen quedar amagats. 

Xevi Salicrú.

1. El bosc de feixina està destinat a la producció de feixos de llenya prima per alimentar els forns. 

2. El bosc de construcció està destinat a la producció de fusta per fer bigues i taulons.

3. La zona del vessant nord del Turó d’en Serra era conegut com a Vallmala antigament.