Palafolls, entre Girona i Barcelona.

 

El municipi de Palafolls forma part de la comarca del Maresme, i aquesta és dins la província de Barcelona, per tant és un municipi barceloní, fins aquí cosa ben sabuda per  tots.  Però aquesta realitat no sempre ha estat així, podem dir que la pertinença a terres barcelonines és de fa quatre dies.

La primera referència d’un territori anomenat Palafolls  és el 29 de setembre de 947, quan ja és situat a l’antic  comtat de Girona. Per trobar les primeres vinculacions a la zona de Barcelona  hem d’anar fins al segle XIX. Som per tant davant d’una adscripció  a Girona  quasi mil·lenària.

                                    Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Parcial mapa 1619.

                                                    Principat de Catalunya. Gerard Mercator

Tot el  que coneixem com Alt  Maresme, d’Arenys fins Tordera,  s’ha mantingut   dins les jurisdiccions de Girona durant molts segles. En època medieval formava part de la vegueria de Girona. Amb l’aplicació del decret de Nova Planta al 1716,  que comportarà l’abolició de les institucions, lleis,  justícia i administració de la Corona d’Aragó, es crea el corregiment de Girona, mantenint-nos dins ell.

Amb l’arribada de l’ocupació francesa desapareixeran  els corregiments per passar a anomenar-se departaments i per primera vegada el riu Tordera serà frontera en el seu  tram final.   S’agafarà el riu com a límit, entre el territori gironí i barceloní.   Mirant el  nostre territori des d’un mapa a París el riu els devia semblar  una línia molt  marcada, massa lluny per voler endreçar un país.

El Departament  francès del Ter, amb capitalitat a Girona, no acollirà Palafolls, quedarà aquest adscrit dins el departament de Montserrat, amb capital a Barcelona. Hem de situar aquesta nova divisió l’any 1810, en un projecte fet per l’afrancesat figuerenc Tomàs Puig i Puig. Pla que acabarà  sent executat pel mariscal Augerau.

Mentre Napoleó signava l’annexió de Catalunya al 1812, les Corts, reunides a Cadis, aprovaven dins la nova constitució l’elaboració d’una nova divisió territorial.

Entre 1820 i 1822 es van dur a terme varis projectes per dividir Catalunya en províncies, pel que fa al nostre cas, l’Alt Maresme,  va ser un dels punts de discòrdia. Els   arguments a  formar part  de Barcelona eren econòmics,  com el vincle comercial amb la indústria de puntes de coixí, lones i mitges de cotó,  que tenien Canet i Calella amb la Ciutat Comtal, en contra els vincles  socials i eclesiàstics amb Girona,  tot i que  afirmaven els defensors de la “barcelonitat” que   si d’Arenys a Malgrat  quedaven dins la demarcació política de Barcelona,  el bisbat canviaria els límits en contra de la poca vida  comercial i social  que radiava Girona en aquell moment, molt castigada per les guerres napoleòniques i amb un endarreriment  industrial i comercial notori.

Al 1820 el  projecte fet pel mallorquí Felip Bauzà  proposava que els pobles a l’entorn de la Tordera; Fogars, Tordera, Palafolls, Malgrat i Santa Susanna, quedessin dins la proposta de província   de Girona.

Al 1821  Bauzà i el basc José Agustín de Larramendi,  per encàrrec del Govern d’Espanya, realitzen un projecte on     la província de Girona arribava  fins Canet.  

Al 1822 es promulgarà finalment la divisió provincial, basant-se amb  el  projecte anterior però  amb alguns canvis proposats per la Diputació de Catalunya, quedant només dins Girona  els municipis de Palafolls, Tordera i l’antic municipi de Vallmanya (actualment incorporat a Tordera).

Aquesta divisió del 1822 obeïa, en el cas d’aquests pobles anteriorment esmentats, a que formaven part del partit judicial de Santa Coloma de Farners, que conjuntament amb  el  d’Olot, Figueres, Girona, la Bisbal d’Empordà, formats al 1820,  havien de formar la província amb capital a Girona. Però aquesta divisió va durar ben poc, al 1823, amb la tornada de l’absolutisme de les mans  de Ferran VII,  s’encarrega al 1825  de nou a Larramendi una nova divisió territorial,  aprovada al 1833.  Aquesta divisió  basant-se també amb els partits judicials  ens inclou dins la província de Barcelona, doncs s’havia creat el nou partit judicial d’Arenys de Mar format pels pobles que coneixem ara com a integrants de l’Alt Maresme.  

Amb la Mancomunitat de Catalunya l’any 1914 es posa sobre la taula la divisió administrativa   comarcal del país, però no serà fins  la Segona  República que es crearà el mapa comarcal. La pertinença dels pobles anomenats ara de l’Alt Maresme han estat centre de debat sempre que s’ha parlat de noves divisions internes del país. 

Amb el projecte divisió comarcal, aprovat per la Generalitat Republica, de  l'any 1936, Palafolls quedarà dins  la  comarca del Maresme, mantenint la Tordera com a límit comarcal, provincial i  judicial. L’any 1931, quan s’inicia  aquest projecte,  es fa  arribar un qüestionari a tots els municipis de Catalunya, on es preguntava a quina comarca pensaven que pertanyien i a quins dos mercats  anaven principalment. Palafolls afirmava llavors formar part de la comarca de la Tordera ( majoritàriament els pobles no costaners de l’actual Maresme no es sentien formar part d’ell)   Tordera deia ser de la comarca de la Baixa Tordera i curiosament Blanes afirmava pertànyer a la Maresme del Gironès.

Després del franquisme, l’any 1987,  es restauren les comarques republicanes del 1936, obrint-se de nou  la possibilitat de fer-hi modificacions.  La Generalitat demana la conformitat als Ajuntaments  amb la integració del seu municipi a la comarca que se li ha assignat. Palafolls, Pineda,  Tordera i Blanes van aprovar formar una nova comarca amb els  pobles de l’entorn de la Baixa Tordera. Malgrat, tot i tenir l’equip de govern a favor de la nova comarca va votar mantenir-se al Maresme per falta d'una majoria absoluta que es demanava. Com moltes vegades les decisions estaven marcades per consignes polítiques de partit, i en el  cas dels pobles que ens ocupen els regidors del PSC van votar a favor de  la  nova comarca i els regidors de CiU i ERC votaren de mantenir-se al Maresme. El Maresme no veié modificades les seves fronteres en aquesta ocasió tampoc.

L’any 2001 a petició del Parlament de Catalunya es crea una comissió per revisar les comarques de nou, del que en surt el conegut com a  Informe Roca, fruit de la comissió presidida per Miquel Roca Junyent. Aquest informe proposava la creació de sis noves comarques, entre elles la Selva Marítima, una comarca a  l’entorn de la Tordera, segregada de  La Selva i el Maresme, tornant a l’etern debat. Aquest informe no va passar de ser una proposta.

Del  passat gironí  que hem descrit fins a les primeries del segle XIX només ens queda el rastre en dues jurisdiccions. La primera, la més antiga,  com a integrants d’una jurisdicció eclesiàstica, la  Diòcesis de Girona, on manté uns límits mil·lenaris a la nostra zona arribant  fins Arenys, integrant tot el  que coneixem com a Alt Maresme. El bisbat  ha mantingut a la nostra zona  una  de les fronteres més antigues dins Catalunya, la divisió  entre  el comtat de Girona amb el de Barcelona. Dins les subdivisions d’aquest bisbat,  el nostre municipi, juntament amb Tordera, Tossa, Lloret, Blanes i Malgrat.  forma  l’arxiprestat de Tordera, convertint la Tordera al seu tram final eix vertebrador del  territori. I si reculem més enllà aquest tram final del riu, banda i banda, formava part del terme i  parròquia de Palafolls  fins al 1601, quan  la riba esquerra del  riu  es va  segregar  i va  passar a formar part  de la jurisdicció eclesiàstica i del terme de Blanes.

I la segona jurisdicció , molt més recent, i fruit de les actuals relacions sòcio-econòmiques a l’entorn de la part baixa de la Tordera, la  Regió Sanitària de Girona,  arribant fins a Canet, deixant fora tan sols Arenys del pobles pertanyents a l’Alt Maresme. Crec que molts   hem descobert aquesta regió ben recentment, a causa de l’estat d’alarma, decretat per la pandèmia que fustiga el nostre món i que limitava els nostres moviments entre les regions sanitàries. Si que teníem ben present però la  Corporació de Salut del Maresme i la Selva, l’organització  que  cobreix les necessitats públiques sanitàries d’un territori que va de Canet fins a Tossa.

Aquest  límit provincial que és ara  el riu Tordera no és una frontera real, i estic convençut que si es torna a posar sobre la taula la divisió comarcal o la divisió en vegueries, el debat a l’entorn de la Tordera tornarà. El  nostre riu no separa res,  ni pels ibers ho feia, (els laietans poblaven de Blanes fins Badalona)  el Tordera  és  el nexe d’un espai, siguem de Barcelona o de Girona.

 

Xevi Salicrú.

 

Bibliografia:

Pons i Guri J.M/ Rodriguez Blanco J. Els noms de lloc a l’Alt Maresme dels segles IX-XII. Llibreria El set-ciències, s.l. Arenys de Mar 2000.

Burgueño, Jesús. De la vegueria a la provincia. Rafel Dalmau Editor.1995.

Burgueño, Jesús. Del Bisbat a la província. La configuració territorial de la regió de Girona. Revista Estudi General, núm. 13 Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. Pag. 113-126. 1993.

Ajuntament de Malgrat. Dossier La Tordera: de límit provincial a eix vertebrador d’una comarca?.Perspectiva històrica de la divisió territorial a Malgrat de Mar. 21-10-2001.

 

 

 

 

 

Vallplana, entre la vall i el veïnat.

 

Vallplana, és així com anomenem aquesta   vall situada entre el Turó Gros de Miralles i el Turó del Castell, i entre la serra d’en  Tort o mas Xuclar i la petita carena que ressegueix el límit entre  Palafolls i Tordera. Una vall per on hi discorre   una riera, que passant per sota el mas Reixach, on  hi  agafa el nom, segueix cap al veïnat  de Casanons, unint-se a la riera d’en Roquet  camí de la Tordera.

A la part baixa hi trobem camps de dalla i cereals, a la part mitjana s’hi  combinen aquests  camps amb   boscos de suros i alzines, que ho cobriran tot a la part alta. Amagades dins el bosc hi trobem la joia de la corona, les Roques d’en Vinyals,  unes pedres granítiques de mides fetes per gegants  posades capriciosament  a la llera de la riera, i  també la Font del Bolet, espai d’eternes berenades a l’ombra de grans plataners.

Ara, d’ençà el segle XVIII,  la part baixa és  travessada per  la carretera N.II, la carretera de França, o més antigament el camí ral de Barcelona a Girona, tancant-la  com si es tractés d’una  muralla,  deixant a  fora  la part més baixa, el pla  del mas Reixach que es fon cap a Casanons. La urbanització de Mas Reixach actualment fa que aquesta última zona de la vall hagi agafat entitat pròpia no essent integrada dins la denominació  de Vallplana.

La vall geogràfica comparteix topònim i àmbit territorial amb el veïnat documentat ja al segle XV (1).  El llistat de masies que pinten la vall és extens, totes són a la part més baixa, vora les terres  de cultiu.

Arribant-hi   per la carretera trobem primer de tot can Nofre i can Tos, les dues a peu de l’antiga carretera, la primera refeta de nou al 1940 i la segona encara conservant un pou cobert de volta de pedra molt característic de la zona.

Enfilant la vall trobem a l’esquerra   can Jesús de Baix , dit també  can Jaume Gras quan hi vivia un secaire ( músic que fa sonar la cornamusa, que anomenem per les nostres contrades   coixinera o sac de gemecs),  ara convertida en un establiment de turisme rural. Més  amunt can Jesús de Dalt i sobre  la carena la capella de Sant Pere,  documentada a la catorzena centúria,  can Jordi, que porta el nom d’un antic propietari del segle XIX ,  i  el mas Xuclar, el  més veterà  ara en ruïnes. Aquest últim té una gran extensió de terreny i durant molts anys de la segona meitat del segle passat fou un vedat de caça de porcs senglars.

A la banda dreta de la vall, tres cases alineades a peu del turó de mas Reixach; cal Santpare,  molt senzilla originàriament  i ara molt embellida amb elements de pedra, can Segimon, que deu el nom al propietari de principis del segle XIX, Segimon Valls, i a baix can Planes, antiga propietat dels Planes, família  amb  solera a la vall. Vall amunt, el mas Martí, on recorden els antics escolanets, quan hi passaven a fer el salpàs, que hi  feien parada a dinar i on no hi faltava mai  l’escudella amb  carn d’olla i rostit. Can Cotera o també dit a can  Titiula, una petita casa de planta baixa, i més amunt can Xalandric, motiu provinent de l’evolució de l’antic cognom dels propietaris Salandrich, ara molt reformada.  

Carena amunt, aquella   que marca els límits de  Palafolls  amb Tordera, can Boix, que porta el cognom del Pere Boix, francès vingut  a la vall a mitjans del segle XIX.

I seguint  la  riera  també a mà dreta can Claric, que guarda una misteriosa   mina que porta dins del  pou de la casa, tot un element ben curiós. I  finalment la més endinsada a la vall,  can Vinyals, l’antic mas Valls ampliat per la família  Torrent Rabell, descendents d’indians, donant-li un aire senyorial amb una escala exterior  de grans dimensions, i sota la casa,  mig amagat per les bardisses,  un antic forn de coure rajols.

 

Can Vinyals.

Amb la divisió parroquial de Sant Genís i Santa Maria  l’any 1929, el veïnat es mantindrà a la parròquia mare, sent-ne l’excepció, ja que  els límits de la separació  obeiran  a una cosa tan natural com les conques de les rieres, i com hem dit abans les aigües de la vall van cap a la Tordera. Els  acords de la creació de la nova  parròquia  diran que  tot el territori per on  s’esmunyís l’aigua cap a la riera de Sant Genís, que desemboca al mar directament, es mantindria dins l’antiga parròquia, i tot el territori on  les seves aigües davallessin  cap a la Tordera formaria la nova parròquia.  De seguit però  totes les que quedaven a l’altra banda de la carretera nacional,  respecte Sant Genís, van demanar formar part de la parròquia de Santa Maria, desplaçant el límit parroquial,  a excepció també de can Vila que es mantindrà  fidel a  l’antiga jurisdicció. La carretera esdevenia doncs ara frontera de parròquies.

Com a comunitat diferenciada el veïnat ha tingut les seves festes. La Festa de Vallplana  és  el vuit de setembre, el mateix dia que la Festa Major de Santa Maria de Palafolls. Segons la versió d’algun testimoni  que  afirma que això era degut a que   com  eren de Palafolls celebraven la festa aquest dia. No sabem de quan es celebrava la festa però semblaria més lògic que la festa la haurien d’haver  celebrat, segons aquesta afirmació,  per Sant Genís, el vint-i-cinc de setembre, festa major de la seva seu parroquial.

Als anys quaranta quan aquesta  festa encara gaudia de  plena salut es feia ball a l’era del mas Reixach, on algunes vegades hi havia tocat el Joan Estiu Vila, flabiolaire del veïnat, de can Jordi. En alguna ocasió també s’havia fet ball a can Nofre per aquesta data, però en aquesta casa ja es feia ball  cada diumenge amb un manubri. La casa era a peu de la carretera a França i s’hi servien menjars als viatgers i alhora era  punt de trobada de tot el veïnat.

Però la festa més lluïda  era per Sant Pere, on abans i després de la Guerra Civil s’hi havia fet un aplec, fins a l’entorn de 1955,  al camp de davant la capella de Sant Pere de Vivelles,  molt concorregut per gent dels pobles del voltant. Algun any hi havien tocat fins i tot un parell de cobles, amb tir a la rodella i algun firaire passavolant que aprofitava la gran gentada que s’hi reunia, que  era tanta, que a can Jordi, a tocar la capella, guardaven les bicicletes al pati de la casa on donaven números fins i tot  per poder identificar la “màquina” de cadascú (3), amb pagament  inclòs.

A can Jordi havien guardat durant els anys quaranta la clau de la capella i rentaven tot el parament  per fer missa. Més endavant ho va fer  la família de cal Viudo Ric, de sota el castell, amb molta vinculació amb la capella. Durant algunes temporades s’havia fet  missa un diumenge al mes i altres cops només per la diada de Sant Pere. Ara malauradament la capella resta en estat ruïnós.

La parròquia de Vallplana era  Sant Genís, per tant per a tots els serveis religiosos s’havia de baixar cap a la seu parroquial. Només hi havia una excepció al veïnat ,  el mas Reixach, que depenia de  la parròquia de Tordera. Els antics vells,  per explicar aquesta situació, deien que això era degut a que el terme passava pel mig de la casa, i deien que aquesta era la manera salomònica de solucionar-ho, pels afers del cel a Tordera i pels afers terrenals Palafolls. El cert és que no sempre els límits parroquials i municipals han coincidit, tot i que s’ha tendit amb el temps a igualar-los.

Altres dues masies de Palafolls repetien la mateixa casuística, can Roquet i el desaparegut mas Enveja, tots dos del veïnat de Casanons.  Amb el terme de Malgrat també havia passat amb algunes masies on eclesiàsticament  pertanyien a  Sant Genís i municipalment a Malgrat, aquests últims casos van passar a tots els efectes de Malgrat  al 1893 (4).

Al igual que pels serveis religiosos la canalla també baixava cap a  Sant Genís a escola, primer a la rectoria i més endavant  a l’escola unitària. Tot i que a principis del segle XX  com alguns infants de Sant Genís havien anat  a Tordera, durant una temporada que el  rector de Sant Genís no exercia de professor.  A Palafolls ja hi havia mestres, normalment un  matrimoni, el marit pels nens i la muller per les nenes, però Tordera era més a prop per aquella canalla que hi havia d’anar a peu.

Ha estat un veïnat amb un gran sentiment de pertinença a una comunitat,  com quan s’aplegaven tots els veïns a can Jordi per baixar tots junts cap a l’aplec de can Gibert a Sant Genís  als anys quaranta i cinquanta. Aquells espais i moments  on es compartien festes ja  hi no són  vigents, però un territori tan ben definit i encara molt ben conservat, deixeu-me dir verge, ajudarà a mantenir  aquest  sentiment de pertinença  d’un  paisatge  que és i ha estat  de masies, camps i boscos.

 

 Xevi Salicrú.

 

1. “ ....vicinatu de Vallplana....”  Soldevila, Xavier. Entre el Capspre i la Tordera. Orígens i primeres passes de Malgrat ( segles X-XV. 11a beca d’investigació de Malgrat de Mar. Ajuntament de Malgrat. 2018. Pàg 82.

2. http://valldebossagay.blogspot.com/2019/07/sant-pere-de-vivelles-patrimoni-en.html

3. Entrevista amb  Pepita Estiu. 25-7-2020.

4. Paradeda, Felix. La Vila de Malgrat i els seus contorns. Apuntaments històrics. Blanes 1915. Pàg. 62.