La Carretera General de Madrid a França, al seu pas per Palafolls.

Quan t’endinses a les actes dels  plens municipals hom troba sempre coses interessants  que desperten  curiositats.

En una d’aquestes actes, la del vint-i-dos de març de 1891, s’aprova sota la presidència de l’alcalde Damià Puig Fornaguera, que Palafolls  passarà  a tenir dos districtes electorals, tal com estableix la llei electoral del moment, a raó del seu nombre d’habitants segons l’últim padró de 1890.

El primer districte serà format pels veïnats de les Ferreries, el del  Castell i el de Casanons. I el segon el  formarà els   veïnats de Sant Genís i Vallplana,  agafant en tot el terme com a línia divisòria entre els dos districtes la Carretera General de Madrid a França , l'ara anomenada Nacional II.

I aquí és on  rau la curiositat, la carretera mai havia estat un element divisori de cap territori, en el cas de Sant Genís algunes cases històricament sempre del veïnat, quedaven ara dins el districte electoral de les Ferreries. Podría semblar una cosa banal, però aquelles cases, per temes de representació política a l’Ajuntament, passaven a formar part  d’un altre veïnat, elegint els seus representants entre els candidats del veïnat veí. Recordem que a cada districte electoral es presenten candidats per cadascun d’ells, on la suma dels electes de cada districte  formaran  el nou consistori. En aquell moment els regidors, anomenats en aquella època  consellers,  que formaven l’Ajuntament de Palafolls eren vuit, cinc pel primer districte i tres pel segon. 

Parcel·lari 1856, amb la carretera al seu pas per Palafolls, al punt on creuava la Riera de Sant Genís.

 

Aquesta nova podríem dir frontera, serà una línia que  condicionarà els veïnats, i mica en mica anirà quedant en l’imaginari de Palafolls que Sant Genís i Vallplana acaben o comencen a la Carretera General.

Però què en sabem d’aquesta carretera que agafava  aquesta  notorietat territorial dins el municipi?  més enllà de ser una via important de comunicació a nivell estatal.

Fins a la segona meitat del segle XVIII les  principals vies del país eren els antics Camins Reials. La  principal per anar de Barcelona a França passava per l’interior. Pel Maresme hi havia un ramal que pujant de Barcelona resseguia la costa arribant  fins Malgrat, i allà pujava cap a les Ferreries arribant a   Tordera. Alguns viatgers ens diuen que un ramal d’aquest camí travessava per un gual  el riu anant cap a Blanes(1) i  altres també ens diuen d’un segon ramal, que  un cop passat el veïnat de les Ferreries anava  a buscar el riu, creuant-lo  i unint-se amb el ramal que havia passat per Blanes (2). El ramal que venia de Tordera i havia passat per les Ferrries travessava el riu passat Tordera,  i les dues que pujaven ja unides  després d’haver  travessat el riu a Malgrat i a Palafolls confluien al lloc conegut com el Suro de la Palla a Maçanet,  on s’unien al Camí Reial de l’interior, vora l’Hostal de la Tona  a la Creu de la Mà,  terme de Caldes de Malavella. 

  

El Camí Reial de la Marina, com era anomenat aquest que passava per la costa maresmenca, va propiciar  al segle XVI, en el tram de Malgrat a Tordera, el naixement del nucli del veïnat de les Ferreries (3).  El seu traçat era el mateix que el que segueixen els carrers actuals de Passada, Major i Pau Casals. Les primeres cases que formaran el nucli s’instal·laran a la plaça i al carrer Major, aprofitant la seva bona comunicació. El primer punt a construir-hi  cases  serà a la plaça, no en va, allà hi havia un encreuament de camins, el camí reial de Malgrat cap a Girona i la via secundaria  que anava cap a Sant Genís i que més enllà seguia cap a Sant Pere de Riu, Sant Andreu de l’Arbosseda, Sant Cebrià...resseguint aquestes poblacions interiors del Maresme. Aquest camí que passava per Sant Genís  algun autor l’ha anomenat el Camí dels Contrabandistes (4). Tenim  el relat del Francesc Borrell de can Borrell de Sant Genís  per on passava aquest camí, al 1714 on diu que hi marxa escapant-se d’uns miquelets  anant fins Sant iscle on és finalment segrestat, ell l’anomena el camí de Sant Andreu (5). 

Hi havia una altra via secundària que sorgia d’un trencall del camí ral abans d’entrar a Malgrat anava cap a Sant Genís, d’aquí cap a Vallplana i cap a Tordera, anomenat antigament el camí de Casanons i més modernament  el camí de la Serra o també de Sant Pere(6).

I així era la trama de les vies de comunicació a l’entorn de Palafolls , fins que el rei Carles III va voler començar a posar ordre i modernitzar  les principals carreteres dels seus regnes peninsulars. El 10 de juny de 1761 es promulgava un Real Decreto on deia textualment “ para hacer caminos rectos y sólidos en España, que faciliten el comercio de unas provincias a otras, dando principio por lo de Andalucia, Cataluña, Galicia y Valencia”. (7)

Com dèiem anteriorment el principal, fins llavors,   Camí Reial a França passava per l’interior, donant prosperitat al seu pas per  totes les poblacions que trobava. Però el Real Decret canviarà aquesta via, fent-la passar per la costa de Barcelona fins a la Tordera, on aquí retornarà a l’interior fins a la Creu de la Mà per continuar l’antic traçat cap a Girona i França (8).

Un dels  possibles motius del canvi  és el moment de bonança que viuen els pobles del Maresme, un augment espectacular de la població al llarg del segle XVIII a causa de la gran riquesa comercial, industrial i agrícola, molta d’ella dirigida a l’exportació. 

L’antic Camí Reial de la costa és modernitzat, en detriment del de l’interior que a falta d’un interés oficial s’anirà deteriorant. S’aplanen  pujades, s’aixamplen    i es fan  trams més rectes, obres dificultoses especialment entre Caldes i   Calella per lo accidentat del terreny i la proximitat del mar. El tram final de l’antic camí serà modificat amb aquestes reformes de finals del segle XVIII abans d’entrar a Malgrat, on s’endinsarà cap a l’interior anant a buscar la població de Tordera sense passar per l’antiga Vilanova de Palafolls ni pel veïnat de les Ferreries. Aquesta  carretera es farà  paral·lela   a l’antic camí  secundari que unia Sant Genís amb Tordera, sent més ample, planer  i sòlid. 

I aquest és l’origen del nostre trosset de Carretera General que divideix el nostre municipi en dues parts, i que sembla que a finals del XVIII ja era el tram oficial. Al llarg dels segles  XIX i XX es va  millorant el seu traçat. Encara podem distingir antics trams d’aquestes millores d’aquells segles; com un dels carrers de la urbanització mas Reixach, on la masia del mateix nom quedava a peu de carretera, o l’entrada al veïnat de Vallplana on les masies de can Nofre i can Tos quedaven també  a peu de carretera, i el tram que queda paral·lel a l’actual nacional que va de la rotonda de Sant Genís fins davant al restaurant Reverter II amb més pujada i corbes. També en queda un petit tram just passat can Reverter a l’esquerra que continuava  passant pel sot d’en Có  fins que l’autopista se’l va endur per endavant, obligant també a refer el tram que salvava aquest sot ara desaparegut. 

Xevi Salicrú. 

1. Aquest  ramal que anava de Malgrat a Blanes, i que sembla que en època medieval perd importància davant de la via que travessa el riu passat el veïnat de les Ferreries era el tram de la costa de la Via Augusta que enllaçava lesantigues ciutat romanes Betulo,   Illuro i  Blanda.

Hurtado, Víctor. Atles Manual d’Història de Catalunya. Del Paleolític a la Unió amb Aragó. Edicions Rafael Dalmau.barcelona 2014. p. 107.

2.Costa, Francesc. El Camí Real de França I. Història. Per camins històrics IV. Mataró 2016 .p.89-90.

3. Als capbreus del terme de Palafolls del segle XVII i XVIII dipositats a l’Arxiu Municipal descriuen les finques d’aquests carrers amb les façanes al camí reial d’anar a Girona. 

Salicrú Siscart, Xavier. Cases amb eixida i hort. Aproximació als orígens urbans de Palafolls s. XVI-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2016. pàg 16, 35,39,49. 

4. Clariana i Roig, Joan Francesc. Les vies de comunicació del Maresme a l’antiguitat. Estat de la qüestió. Butlletí del Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell, [en línia], 2004, Núm. 17, p. 13 https://www.raco.cat/index.php/Fonts/article/view/128934. 

5.Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2004. p. 299.

6.Diversos autors. Palafolls passejades. Edicions del Roig. Palafolls 2008. p. 59.

7/8. Costa, Francesc. El Camí Real de França I. Història. Per camins històrics IV. Mataró 2016 .p.65.

Centraletes i conferències, el telèfon a Palafolls.

 

Graham Bell patentava al 1876 el telèfon als Estats Units, just un any després d’haver-se inventat per Antonio Meucci. Les primeres comunicacions telefòniques a Espanya van arribar a Barcelona l’any 1877. La seva extensió pel territori serà lenta, l’Estat Espanyol no va creure en el projecte, bàsicament per motius  econòmics, i va acabar donant concessions a empreses privades, que per donar rendiment a les seves inversions es concentraven només en les àrees urbanes, deixant el mon rural pels elevats costos i dificultats tècniques.

Fins al 1914  només  a 38 dels 1087 municipis catalans  hi havia arribat el telèfon. A partir d’aquí hi hauria un punt d’inflexió, l’Estat concediria, el 9 de setembre de 1915,  a la Mancomunitat de Catalunya  la construcció i explotació del servei de telefonia a Catalunya.

Aquest nou ens nascut al 1914, que agrupava a les quatre diputacions catalanes, apostava en tots els àmbits per fer arribar el progrés a tots els racons. L’any 1917 ja havia instal·lat més de 1500 quilòmetres de xarxa, i alhora comprava i unia concessions de petites empreses, creant  una veritable xarxa de telefonia.

Al 1925 la dictadura de Primo de Rivera suprimirà la Mancomunitat, un any  abans però  havia estat obligada, pel nou règim,  a vendre la xarxa a la Compañia Telefónica Nacional de España, obtenint  el monopoli del servei fins al 1982.

No  sabem amb exactitud quan va arribar el telèfon a Palafolls, però en podem fer una aproximació. A l’any 1922  la Mancomunitat ja havia traçat una línia que, passant per Palafolls, anava de Malgrat fins a trobar la línia que comunicava Sant Celoni amb Hostalric. I Malgrat, ja almenys d’ençà el  1917, formava part d’un traçat que anava de Pineda fins a Tossa. En aquest últim tram ja hi havia una línia que anava fins a Hostalric  i un ramal que arribava fins Tordera.

Suposem que si al 1922 ens   passava una línia ja hi estiguéssim connectats, però no serà fins cinc anys més tard que tenim la certesa d’estar comunicats telefònicament.

El vint de gener de 1927 l’Ajuntament de Palafolls intentava crear un impost municipal sobre el servei. Demanava al Joan Mateu, l’empleat de telefònica que gestionava la centraleta local, que cobrés en nom del consistori 0,25 cèntims per cada trucada i que les ingressés a la caixa municipal.  Creiem però  que la mesura no es va arribar a executar mai. El Joan serà l’únic encarregat home, a partir d’ell totes les operadores seran dones.

Al 1927 el Joan Mateu era un jove de vint anys, que vivia a casa els pares, a can Francesc del carrer Passada, on hi tenien un cafè, el que ara és carrer Major i on ara encara hi ha el bar-restaurant-estanc  can Mateu. Per tant, tot ens fa suposar que la centraleta era situada aquí.

Al desembre del 1934 l’operadora de la centraleta era la jove Maria Carbó Mas, nascuda al 1913. Tenia la centraleta a la casa natal on vivia amb els seus pares, a l’actual carrer Passada número 5. Ella demanava  a l’Ajuntament que deixaria la feina si no se li subvencionava amb  80 pessetes  el tancament de  l’any,  i afegia que de cara a l’any vinent, el 1935, demanava 400 pessetes  amenaçant que deixaria el servei si no s’atenia la petició.  L’Ajuntament va acordar pagar-li les 80 pessetes i a estudiar el que fos més convenient per l’any seguent.  

Al 1937 se li van adjudicar  200 pessetes de subvenció  anuals, per estimular i compensar el servei i que no quedés desatès  el municipi per falta d’operadora. Al 1953 encar percebia les 200 ptes anuals però ja al 1957 sabem que cobrava 800 ptes i que l'any seguent, 1958, se i va pujar a 1200 ptes. 

Al 1940, després de la Guerra, ja ens consta que portava  el servei la Pepeta Sadurní Campà del carrer Major, una casa més avall de can Mateu, on llavors amb    26 anys hi   vivia amb els pares. Encara queda al record dels palafollencs el motiu que se li donava la casa, ca  la Pepeta telèfons.  

Al ple del vint-i-u de març de 1952 l'Ajuntament  acordava fer tots els tràmits per instal·lar definitivament la crentaletra de Sant Genís ja que ja hi havien en principi cinc peticions d’abonats, que era el mínim que demanava la companyia, però no entrarà amb funiconament fins al 24 de desembre de 1958 amb un cost de 50000 ptes, on  la Diputació en va posar 30000 a fons perdut i 20000 a retornar en sis anualitats sense interés. Fins a les hores  si els genissencs volien trucar s’havien de desplaçar fins a Malgrat o a les Ferreries. La centraleta es va muntar a can Reig, a tocar la plaça, i anava  a càrrec de la Teresa Sala Martí, modista d'ofici i amb l'assignació de 100 ptes mensuals ( al mateix moment també s'igualava l'assignació per l'encarregada de Palafolls) Sabem també que el locutoride Sant Genís va costar 2125 ptes i va ser fet pel fuster Quirçe Martí Jordà. la instal·lació es va endarrerir molt pel problema que van donar molts propietris perposar els postes del cable fins a can Reig, arribant a aplaçar per tres vegades la inauguració del locutori, anant descartant dates d'aquell anys , 18 de juliol, 25 d'agosti 15 desembre d'aquell 1958. 

En aquell mateix ple del 1952 també es demanava ampliar la centraleta de les Ferreries, doncs era insuficient pel creixement agrícola i industrial dels últim anys d'ençà la seva instal·lació. 

L’arribada de la xarxa telefònica a una població anava sempre associada a la instal·lació de la  centraleta. De com funcionaven i quin eren les tasques de les operadores en tenim el relat de l’Enriqueta Jofre, filla de la Pepeta Sadurní, i el de la Teresa Sala.  

Els  telèfons no tenien per marcar números, tan sols es posaven en contacte amb l’operadora de la centraleta fent la petició del abonat que volien demanar. Cada abonat tenia la seva clavilla a la centraleta que era connectada a la línia quan demanava trucada. Els abonats de Palafolls  demanaven línia a la seva centraleta i aquesta demanava connexió a Malgrat, en el cas de Sant Genís si volien trucar a Malgrat primer l’operadora de Sant Genís demanava línia a Palafolls  i aquesta a Malgrat.  Aquest sistema, agreujat pel fet d’haver-hi només una línia entre Sant Genís i Palafolls i aquest amb Malgrat requeria moltes vegades esperes a tenir la petició trucada.

Aquesta tipologia de centraletes ubicades en cases particulars la companyia les anomenava  centraletes familiars. S’establia un contracte entre l’encarregada i l’empresa, sempre amb la implicació  de la resta de la unitat familiar. La de Malgrat ja no era una centraleta més complexa,  catalogada a una altra categoria amb   varies operadores.

El servei s’havia de donar de 8 del  matí a 9 del vespre tots els dies de l’any, atenent la centraleta i el telèfon públic que també hi havia. A aquest horari s’hi havia d’afegir les urgències que havien d’atendre. A banda de la centraleta la Pepeta i la Teresa tenien un locutori a l’entrada de la casa on hi havia el telèfon d’ús públic, el que venia a ser com una cabina que anys  més tard s’instal·larien als carrers però de fusta, tota una obra d’art, on el que feia o rebia una trucada podia tenir intimitat.  També una de les tasques de les operadores era recepcionar telegrames que els eren dictats des de Calella, on hi havia el servei de telegrames. Elles en prenien nota i l’havien de dur a casa del destinatari. Si era un palafollenc que havia d’emetre’l elles el dictaven a Calella i aquest l’enviava. Per això requeria la complicitat de la resta de la família, un o altre membre solia fer els desplaçaments amb bicicleta. Una altra tasca era  notificar a algun veí, d’arreu  del terme,  l’avís d’una conferència, on  s’havia de personar a la centraleta a l’ hora determinada. Formava part de les seves tasques també el cobrament de les mensualitats als abonats i les trucades, que havien de dur un control de totes. Malgrat, que era el centre de referència, els passava la mensualitat a passar a cobrar als abonats. Aquestes mensualitats més el que havien cobrat de  les trucades fetes al locutori en restaven el seu sou i havien de baixar a l’Elvira,  l’encarregada de la centraleta de Malgrat.

Tenim alguns records explicats per l’Enriqueta com els recollits fa anys de la Teresa de Sant Genís. L’Enriqueta  recorda  molts viatges als nous barris fruit de la migració comunicant conferències de familiars de les seves poblacions d’origen, o les visites diàries de l’Agricopa, empresa agrícola formada per varis pagesos,  per la centraleta per recollir el telegrama amb comandes de gènere. La Teresa explicava quan algun moment, petit que havia deixat la centraleta desatesa per estendre la roba o donar de menjar a l’aviram algun abonat, com els de can Gibert a l’altra banda de la riera cridaven que atengués la centraleta que volien trucar, o les queixes dels abonats reclamant la conferència demanada que no arribava i ella dient-los que ja havia fet la feina i que era cosa de Palafolls que tenien la línia ocupada. O quan les noies, que tenia a aprendre a cosir la Teresa, que   ocasiolment també atenien la centraleta, que era al costat del volador on cosien. 

Quan la Pepeta es va fer càrrec de la centraleta de Palafolls  només eren vint abonats, més endavant es va ampliar la capacitat de la centraleta per trenta abonats. Eren abonats l’Ajuntament, l’Agricopa, l’Hostal del Molí Vell, can Quim, can Prats, can Puig, can Calau, can Pere Carbó.... Al moment de traspassar el servei a la Maria Grimal, l’any 1969, els faltava un per arribar als trenta abonats. De fet eren més els abonats de tot Palafolls, ja que els de Sant Genís eren connectats a la seva centraleta.

El cinc primers abonats que varen permetre l’arribada del servei  a Sant Genís, ja que la companyia demanava un mínim de cinc per fer arribar la línia i posar la centraleta, eren can Borrell, cal Fuster, can Pepet (on hi havia una botiga) can Gibert i can Dalmau  amb els números d’abonats del 1 al 5, respectivament.

Les dues encarregades de les centraletes de Palafolls cobraven un sou de la companyia més un lloguer per l’espai, segons un contracte del 1963 es cobraven 800 pessetes de sou i 60 pessetes per lloguer de l’espai de la casa. També ens consta algun suplement que hi afegia l’Ajuntament de 100 pessetes mensuals, que durant el mandat de l’alcalde Miquel Roca van ser suprimides. Aquest pagament que feia el consistori potser era el llegat   d’aquells pagaments reclamats als anys trenta , com el fet l’any 1937 a la Maria Carbó que en parlàvem al principi  de l’article.

La Pepeta tindrà la centraleta fins al 1969, moment en que  va renunciar al contracte amb telefònica. La centraleta es va traslladar al carrer Francesc Macià on va agafar el servei la Maria Grimal Borrell,

Al 1972 tant la centraleta de Sant Genís, amb la Teresa Sala al capdavant, com la de les Ferreries, amb la Maria Grimal  van plegar , el servei es va automatitzar desapareixent  l’ofici d’operadora a Palafolls. La Teresa però va mantenir el locutori algun any més mentre no es va posar la cabina a la plaça de Sant Genís. Darrera l'Ajuntament on hi havia hagut l'antiga vivenda del mestre s'hi habilita un espai per posar-hi tots els automaticismes de la nova xarxa automàtica. 

 

 

Xevi Salicrú.

 

Fonts consultades:

Arxiu Municipal de Palafolls. Actes de plens.

https://mnactec.cat/blog/del-telegraf-a-internet.

Entrevista a l’Enriqueta Jofré  Sadurní.3-11-20.

Entrevista Teresa Salichs Freixas. 31-10-20.

Llargues converses  amb la iaia Teresina, Teresa Sala Martí.

 

.