L’últim camí que prenien els palafollencs era cap a Sant Genís. Al llarg dels segles tots han estat enterrats a l’església de Sant Genís i al seu cementiri fins al desembre de 1933, quan l’Ajuntament de Palafolls inaugurarà el Cementiri Municipal, a mig camí entre Sant Genís i les Ferreries.
Amb la revolució liberal del XIX van aparèixer els primers cementiris civils, especialment a les grans ciutats, però a Palafolls no serà fins l’arribada de la Segona República que es crearà el cementiri de titularitat municipal (1). Fou ben habitual fins els segles XIX i XX que tots els cementiris parroquials fossin a l’entorn de les esglésies, dins l’espai de les celleres, un fet que ja venia de molt enrere. Amb les assemblees de Pau i Treva, fa mil anys, es va establir un espai de trenta pases a l’entorn de les esglésies on era, sota pena d’excomunió, prohibida la violència a les persones i als seus béns. Aquest fou també el motiu del naixement de molts pobles, com Sant Genís, a redolç de les esglésies amb el seu espai sagrat.
Els enterraments més antics que tenim documentats són a dins l’església, diverses llicències donades pel bisbe de Girona ens ho certifiquen. Autoritzacions donades a persones rellevants de la comunitat que demanaven ser inhumades a l’interior. El gruix de la població era enterrada en sepultures a l’exterior, la no necessitat de demanar llicència i la destrucció de l’arxiu parroquial durant la Guerra Civil n’ha esborrat les proves . Sí que en el llarg llistat d’últimes voluntats de molts palafollencs, conservades en arxius notarials, deixen dit que volen ser enterrats al vas o túmul dels seus avantpassats, sense deixar clar a quin lloc era situat. Evidentment que el gruix de la població no podia ser enterrat en cap altre lloc i estem segurs d’aquesta continuïtat d’enterraments a l’exterior des d‘època medieval fins a la primeres dècades del segle XX.
De les llicències obtingudes per tenir sepultura dins el temple en destaquen alguns membres de la família Palafolls; Guillem de Palafolls, fill i hereu de Berenguer de Palafolls el 18 de març de 1354, o la de Constança de Palafolls l’any 1352 a la capella de Santa Catarina. Però no només els senyors del terme demanaran de ser-hi enterrats, també tenim exemples d’autoritzacions de pagesos benestants com Joan Oliver de Palomeres al primer de juny de 1589, o la del mercader de Malgrat Joan Francesc Desclapers a la capella del Roser amb llicència del 20 d’abril de 1592, o la de Marianna Oliver i de Palou el 14 de març de 1606, i la de Àngela Llenas (2), propietària del mas Sabater de la Borina (actual can Comas), que el 20 de novembre de 1629 se li donava llicència per tenir sepultura davant l’altar de la Pietat.
 |
| Foto. Arxiu Fidel Fita |
Un cop inaugurat el nou cementiri municipal, el parroquial va seguir obert sense enterrar-hi ningú ni fent-hi cap trasllat al nou. No serà fins a la dècada dels 70 que el rector de l’època, Manel Boadas, decidirà enderrocar-lo. Segons testimonis de l’època es va fer de males maneres, donant poques oportunitats de fer els trasllats de les restes. Cal dir que després de 40 anys de no enterrar-hi ningú moltes tombes i nínxols havien quedat abandonats.
 |
| Foto: Manel Boadas |
En un principi les inhumacions al cementiri van ser fetes a terra, les més simples amb un túmul de terra i altres amb alguna làpida. Les sepultures en format de nínxol, formant dos pisos, es van imposar al segle XIX per falta d’espai.
De totes aquelles sepultures fetes al llarg de tants de segles a Sant Genís només tenim vestigis de molt poques làpides i tombes, totes de personatges d’un cert status social de la parròquia.
 |
| Foto. Xevi Salicrú |
A la paret nord trobem una ossera amb data del 4 de setembre de 1687 i tres restes de làpides, dues penjades de la paret posteriorment i una a terra. Aquestes tres no en sabem si son provinents de l’interior o eren sepultures exteriors, contenen alguna inscripció de difícil lectura per no ser completes.
 | ||
Foto. Xevi Salicrú
|
 |
| Foto: Xevi Salicrú |
 |
| Foto. Xevi Salicrú |
A l’interior del temple hi tenim quatre llocs on s’hi troben restes de làpides o sepultures.
El primer a la capella lateral, a la dreta del presbiteri on ara hi ha la imatge de Sant Sebastià, hi ha quatre lloses, totes de la mateixa mida, que intuïm que no són al seu lloc originari i sense saber si havien format part de la mateixa sepultura. La primera té un escut amb un arbre, la segona un símbol de difícil descripció, on hi ha qui diu que semblaria un rellotge de sorra, la tercera una creu dins un cercle i la quarta sense cap inscripció.
 |
| Foto: Xevi Salicrú |
El segon enmig de la nau central, sota la filera de bancs de l’esquerra, hi ha la sepultura més documentada del conjunt. Es tracta de dues làpides de la toma de Guerau Jaubert, beneficiat de l’església de Sant Genís, mor l’any 1584. Les inscripcions de les dues lloses diuen; a una “ ACI IAV MOSSEN GARAU IAUBERT BENEFICIAT DE SANCT GEINESI” i a l’altra “ MORT LANY 1584 EL MES DE IANER”.
 |
| Foto: Alfons Codina |
Mossèn Guerau Jaubert era fill de can Gibert. Rector de Joanet i Arbúcies i ostentor del benefici de la Pietat de Sant Genís i del benefici del Roser de Malgrat. Al seu testament va demanar ser enterrat a la capella de la Pietat de Sant Genís, tot i que ara trobem les làpides al mig de l’església. Com a fill i germà de l’hereu, Pere, fou clau a la supervivència del mas, les males collites i diferents deutes portaren a l’hereu a vendre’l l’any 1555. El Pere recorrerà als estalvis del seu germà per recuperar el mas.
Vora l'anterior, a l'altra banda de les fileres dels bancs, una formada per dues lloces, on en una d'eles s'hi deixa entreveure un escut amb el camp practicament desdibuixat, en el que potser podríem intuir un dels fragments d'una creu.
 |
| Foto. Xevi Salicrú |
I la quarta una sepultura a la sala que hi ha al costat de la sagristia i que dona accés al túnel, un espai utilitzat com a quarto de malsendreços, però no sempre ha estat aquí. És la tomba de la Montserrada Estornell, filla del mas Estornell de la parròquia i coneguda per la Santa Montserrada, tot i que mai va estar santificada.
La Montserrada va morir al segle XVI amb 17 anys, assassinada, quan van assaltar-la amb la intenció d’abusar d’ella, i on sembla que no van poder fer-ho. Un cop morta la van tirar dins d’un pou. Al aparèixer el cadàver ho va fer amb un pomell de farigola o marduix segons diferents versions. Fou enterrada al cementiri fins que al cap de 70 anys, ja al segle XVII, quan per unes reformes les despulles van ser exhumades i canviades de lloc. El cos de la jove havia quedat incorrupte tot i els anys passats. Davant això es va decidir reubicar la sepultura vora l’altar major. En aquell moment es va dibuixar a la partida de defunció un lliri com a símbol de puresa, i aquí fou com començà la llegenda de la Santa, aquella noia que va ser morta per defensar la seva virginitat.
Anys més tard es van tornar a fer reformes i la tomba de la Santa tornava a fer nosa, i seguia incorrupte!. En aquest nou trasllat es va aixecar una acta on es descrivia que tenia una ferida al coll i una o dues al ventre on encara hi havia els draps ensangonats que havien tapaven la ferides.
I així va descansar fins a l’any 1936, quan amb la crema de l’església i profanació de les tombes de l’interior va estar exposada a la porta del temple, ara només ja l’esquelet amb la roba. Passada l’ensulsiada fou tornada a la sepultura.
I finalment l’any 1956 durant una de les reformes per anar adequant el temple de les destrosses d’aquell fatidic 22 de juliol del 1936, el rector Salvador Coll i el paleta Martí van deixar testimoni de l’adequació de la tomba de la Montserrada. El document diu que van vestir-la de rajols en una sala on tots eren negres en van disposar set de vermells en forma de creu per indicar on reposaria finalment la Santa, ara si només l’esquelet.
 |
| Foto: Manel Boadas |
Però encara en tenim un altra més enllà de les que hem dit, tot i que ara no es troba ni a l’església ni a l’antic cemetiri.
En una casa a tocar la plaça, coneguda com a ca la Carme, hi ha un fragment d’una làpida encastada a la façana. És la làpida del domer Bernat d’Auleda, on diu que va morir el 7 de juliol de 1348. El fragment va ser localitzat a la casa per el veí de Sant Genís, Xavier Soldevila, i que Alfons Codina va relacionar amb la làpida que havia transcrit sencera Pons i Guri als anys 40 del segle passat quan encara era a la l’església . El periple d’aquesta lauda funerària, de la descoberta per Pons i Guri a anar a acabar, un fragment d’ella ,a la façana d’una casa, ara per ara és un misteri. Mossèn Paradeda prevere de Malgrat en el seu llibre " La vila de Malgrat i sos contorns " editat al 1915 ubicava a la capella del Santíssim una pedra funeraria amb data de 1348, possiblement a la que ens referim.
 |
| Foto. Xevi Salicrú |
Xevi Salicrú.
1.La constitució de 1931 deia que “los cementerios estarán sometidos exclusivament a la jurisdicción civil” així un decret del Govern central del juliol d’aquell anys otorgava la gestió als ajuntaments.
2.Àngela Llenas era membre de la petita noblesa, propietària del mas Sabater de la Borina com hereva del cavaller Benet de Pons, i muller del ciutadà honrat d’Urgell Andeu Llenas.
Bibliografia:
Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Edicions del Roig. Palafolls 2004.
Codina, Alfons. Can Gibert. El mas i la seva gent en el transcurs del temps (1387-2004) Impremyta Rodriguez. Palafolls 2011.
