Palafolls, entre Girona i Barcelona.

 

El municipi de Palafolls forma part de la comarca del Maresme, i aquesta és dins la província de Barcelona, per tant és un municipi barceloní, fins aquí cosa ben sabuda per  tots.  Però aquesta realitat no sempre ha estat així, podem dir que la pertinença a terres barcelonines és de fa quatre dies.

La primera referència d’un territori anomenat Palafolls  és el 29 de setembre de 947, quan ja és situat a l’antic  comtat de Girona. Per trobar les primeres vinculacions a la zona de Barcelona  hem d’anar fins al segle XIX. Som per tant davant d’una adscripció  a Girona  quasi mil·lenària.

                                    Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Parcial mapa 1619.

                                                    Principat de Catalunya. Gerard Mercator

Tot el  que coneixem com Alt  Maresme, d’Arenys fins Tordera,  s’ha mantingut   dins les jurisdiccions de Girona durant molts segles. En època medieval formava part de la vegueria de Girona. Amb l’aplicació del decret de Nova Planta al 1716,  que comportarà l’abolició de les institucions, lleis,  justícia i administració de la Corona d’Aragó, es crea el corregiment de Girona, mantenint-nos dins ell.

Amb l’arribada de l’ocupació francesa desapareixeran  els corregiments per passar a anomenar-se departaments i per primera vegada el riu Tordera serà frontera en el seu  tram final.   S’agafarà el riu com a límit, entre el territori gironí i barceloní.   Mirant el  nostre territori des d’un mapa a París el riu els devia semblar  una línia molt  marcada, massa lluny per voler endreçar un país.

El Departament  francès del Ter, amb capitalitat a Girona, no acollirà Palafolls, quedarà aquest adscrit dins el departament de Montserrat, amb capital a Barcelona. Hem de situar aquesta nova divisió l’any 1810, en un projecte fet per l’afrancesat figuerenc Tomàs Puig i Puig. Pla que acabarà  sent executat pel mariscal Augerau.

Mentre Napoleó signava l’annexió de Catalunya al 1812, les Corts, reunides a Cadis, aprovaven dins la nova constitució l’elaboració d’una nova divisió territorial.

Entre 1820 i 1822 es van dur a terme varis projectes per dividir Catalunya en províncies, pel que fa al nostre cas, l’Alt Maresme,  va ser un dels punts de discòrdia. Els   arguments a  formar part  de Barcelona eren econòmics,  com el vincle comercial amb la indústria de puntes de coixí, lones i mitges de cotó,  que tenien Canet i Calella amb la Ciutat Comtal, en contra els vincles  socials i eclesiàstics amb Girona,  tot i que  afirmaven els defensors de la “barcelonitat” que   si d’Arenys a Malgrat  quedaven dins la demarcació política de Barcelona,  el bisbat canviaria els límits en contra de la poca vida  comercial i social  que radiava Girona en aquell moment, molt castigada per les guerres napoleòniques i amb un endarreriment  industrial i comercial notori.

Al 1820 el  projecte fet pel mallorquí Felip Bauzà  proposava que els pobles a l’entorn de la Tordera; Fogars, Tordera, Palafolls, Malgrat i Santa Susanna, quedessin dins la proposta de província   de Girona.

Al 1821  Bauzà i el basc José Agustín de Larramendi,  per encàrrec del Govern d’Espanya, realitzen un projecte on     la província de Girona arribava  fins Canet.  

Al 1822 es promulgarà finalment la divisió provincial, basant-se amb  el  projecte anterior però  amb alguns canvis proposats per la Diputació de Catalunya, quedant només dins Girona  els municipis de Palafolls, Tordera i l’antic municipi de Vallmanya (actualment incorporat a Tordera).

Aquesta divisió del 1822 obeïa, en el cas d’aquests pobles anteriorment esmentats, a que formaven part del partit judicial de Santa Coloma de Farners, que conjuntament amb  el  d’Olot, Figueres, Girona, la Bisbal d’Empordà, formats al 1820,  havien de formar la província amb capital a Girona. Però aquesta divisió va durar ben poc, al 1823, amb la tornada de l’absolutisme de les mans  de Ferran VII,  s’encarrega al 1825  de nou a Larramendi una nova divisió territorial,  aprovada al 1833.  Aquesta divisió  basant-se també amb els partits judicials  ens inclou dins la província de Barcelona, doncs s’havia creat el nou partit judicial d’Arenys de Mar format pels pobles que coneixem ara com a integrants de l’Alt Maresme.  

Amb la Mancomunitat de Catalunya l’any 1914 es posa sobre la taula la divisió administrativa   comarcal del país, però no serà fins  la Segona  República que es crearà el mapa comarcal. La pertinença dels pobles anomenats ara de l’Alt Maresme han estat centre de debat sempre que s’ha parlat de noves divisions internes del país. 

Amb el projecte divisió comarcal, aprovat per la Generalitat Republica, de  l'any 1936, Palafolls quedarà dins  la  comarca del Maresme, mantenint la Tordera com a límit comarcal, provincial i  judicial. L’any 1931, quan s’inicia  aquest projecte,  es fa  arribar un qüestionari a tots els municipis de Catalunya, on es preguntava a quina comarca pensaven que pertanyien i a quins dos mercats  anaven principalment. Palafolls afirmava llavors formar part de la comarca de la Tordera ( majoritàriament els pobles no costaners de l’actual Maresme no es sentien formar part d’ell)   Tordera deia ser de la comarca de la Baixa Tordera i curiosament Blanes afirmava pertànyer a la Maresme del Gironès.

Després del franquisme, l’any 1987,  es restauren les comarques republicanes del 1936, obrint-se de nou  la possibilitat de fer-hi modificacions.  La Generalitat demana la conformitat als Ajuntaments  amb la integració del seu municipi a la comarca que se li ha assignat. Palafolls, Pineda,  Tordera i Blanes van aprovar formar una nova comarca amb els  pobles de l’entorn de la Baixa Tordera. Malgrat, tot i tenir l’equip de govern a favor de la nova comarca va votar mantenir-se al Maresme per falta d'una majoria absoluta que es demanava. Com moltes vegades les decisions estaven marcades per consignes polítiques de partit, i en el  cas dels pobles que ens ocupen els regidors del PSC van votar a favor de  la  nova comarca i els regidors de CiU i ERC votaren de mantenir-se al Maresme. El Maresme no veié modificades les seves fronteres en aquesta ocasió tampoc.

L’any 2001 a petició del Parlament de Catalunya es crea una comissió per revisar les comarques de nou, del que en surt el conegut com a  Informe Roca, fruit de la comissió presidida per Miquel Roca Junyent. Aquest informe proposava la creació de sis noves comarques, entre elles la Selva Marítima, una comarca a  l’entorn de la Tordera, segregada de  La Selva i el Maresme, tornant a l’etern debat. Aquest informe no va passar de ser una proposta.

Del  passat gironí  que hem descrit fins a les primeries del segle XIX només ens queda el rastre en dues jurisdiccions. La primera, la més antiga,  com a integrants d’una jurisdicció eclesiàstica, la  Diòcesis de Girona, on manté uns límits mil·lenaris a la nostra zona arribant  fins Arenys, integrant tot el  que coneixem com a Alt Maresme. El bisbat  ha mantingut a la nostra zona  una  de les fronteres més antigues dins Catalunya, la divisió  entre  el comtat de Girona amb el de Barcelona. Dins les subdivisions d’aquest bisbat,  el nostre municipi, juntament amb Tordera, Tossa, Lloret, Blanes i Malgrat.  forma  l’arxiprestat de Tordera, convertint la Tordera al seu tram final eix vertebrador del  territori. I si reculem més enllà aquest tram final del riu, banda i banda, formava part del terme i  parròquia de Palafolls  fins al 1601, quan  la riba esquerra del  riu  es va  segregar  i va  passar a formar part  de la jurisdicció eclesiàstica i del terme de Blanes.

I la segona jurisdicció , molt més recent, i fruit de les actuals relacions sòcio-econòmiques a l’entorn de la part baixa de la Tordera, la  Regió Sanitària de Girona,  arribant fins a Canet, deixant fora tan sols Arenys del pobles pertanyents a l’Alt Maresme. Crec que molts   hem descobert aquesta regió ben recentment, a causa de l’estat d’alarma, decretat per la pandèmia que fustiga el nostre món i que limitava els nostres moviments entre les regions sanitàries. Si que teníem ben present però la  Corporació de Salut del Maresme i la Selva, l’organització  que  cobreix les necessitats públiques sanitàries d’un territori que va de Canet fins a Tossa.

Aquest  límit provincial que és ara  el riu Tordera no és una frontera real, i estic convençut que si es torna a posar sobre la taula la divisió comarcal o la divisió en vegueries, el debat a l’entorn de la Tordera tornarà. El  nostre riu no separa res,  ni pels ibers ho feia, (els laietans poblaven de Blanes fins Badalona)  el Tordera  és  el nexe d’un espai, siguem de Barcelona o de Girona.

 

Xevi Salicrú.

 

Bibliografia:

Pons i Guri J.M/ Rodriguez Blanco J. Els noms de lloc a l’Alt Maresme dels segles IX-XII. Llibreria El set-ciències, s.l. Arenys de Mar 2000.

Burgueño, Jesús. De la vegueria a la provincia. Rafel Dalmau Editor.1995.

Burgueño, Jesús. Del Bisbat a la província. La configuració territorial de la regió de Girona. Revista Estudi General, núm. 13 Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. Pag. 113-126. 1993.

Ajuntament de Malgrat. Dossier La Tordera: de límit provincial a eix vertebrador d’una comarca?.Perspectiva històrica de la divisió territorial a Malgrat de Mar. 21-10-2001.

 

 

 

 

 

Vallplana, entre la vall i el veïnat.

 

Vallplana, és així com anomenem aquesta   vall situada entre el Turó Gros de Miralles i el Turó del Castell, i entre la serra d’en  Tort o mas Xuclar i la petita carena que ressegueix el límit entre  Palafolls i Tordera. Una vall per on hi discorre   una riera, que passant per sota el mas Reixach, on  hi  agafa el nom, segueix cap al veïnat  de Casanons, unint-se a la riera d’en Roquet  camí de la Tordera.

A la part baixa hi trobem camps de dalla i cereals, a la part mitjana s’hi  combinen aquests  camps amb   boscos de suros i alzines, que ho cobriran tot a la part alta. Amagades dins el bosc hi trobem la joia de la corona, les Roques d’en Vinyals,  unes pedres granítiques de mides fetes per gegants  posades capriciosament  a la llera de la riera, i  també la Font del Bolet, espai d’eternes berenades a l’ombra de grans plataners.

Ara, d’ençà el segle XVIII,  la part baixa és  travessada per  la carretera N.II, la carretera de França, o més antigament el camí ral de Barcelona a Girona, tancant-la  com si es tractés d’una  muralla,  deixant a  fora  la part més baixa, el pla  del mas Reixach que es fon cap a Casanons. La urbanització de Mas Reixach actualment fa que aquesta última zona de la vall hagi agafat entitat pròpia no essent integrada dins la denominació  de Vallplana.

La vall geogràfica comparteix topònim i àmbit territorial amb el veïnat documentat ja al segle XV (1).  El llistat de masies que pinten la vall és extens, totes són a la part més baixa, vora les terres  de cultiu.

Arribant-hi   per la carretera trobem primer de tot can Nofre i can Tos, les dues a peu de l’antiga carretera, la primera refeta de nou al 1940 i la segona encara conservant un pou cobert de volta de pedra molt característic de la zona.

Enfilant la vall trobem a l’esquerra   can Jesús de Baix , dit també  can Jaume Gras quan hi vivia un secaire ( músic que fa sonar la cornamusa, que anomenem per les nostres contrades   coixinera o sac de gemecs),  ara convertida en un establiment de turisme rural. Més  amunt can Jesús de Dalt i sobre  la carena la capella de Sant Pere,  documentada a la catorzena centúria,  can Jordi, que porta el nom d’un antic propietari del segle XIX ,  i  el mas Xuclar, el  més veterà  ara en ruïnes. Aquest últim té una gran extensió de terreny i durant molts anys de la segona meitat del segle passat fou un vedat de caça de porcs senglars.

A la banda dreta de la vall, tres cases alineades a peu del turó de mas Reixach; cal Santpare,  molt senzilla originàriament  i ara molt embellida amb elements de pedra, can Segimon, que deu el nom al propietari de principis del segle XIX, Segimon Valls, i a baix can Planes, antiga propietat dels Planes, família  amb  solera a la vall. Vall amunt, el mas Martí, on recorden els antics escolanets, quan hi passaven a fer el salpàs, que hi  feien parada a dinar i on no hi faltava mai  l’escudella amb  carn d’olla i rostit. Can Cotera o també dit a can  Titiula, una petita casa de planta baixa, i més amunt can Xalandric, motiu provinent de l’evolució de l’antic cognom dels propietaris Salandrich, ara molt reformada.  

Carena amunt, aquella   que marca els límits de  Palafolls  amb Tordera, can Boix, que porta el cognom del Pere Boix, francès vingut  a la vall a mitjans del segle XIX.

I seguint  la  riera  també a mà dreta can Claric, que guarda una misteriosa   mina que porta dins del  pou de la casa, tot un element ben curiós. I  finalment la més endinsada a la vall,  can Vinyals, l’antic mas Valls ampliat per la família  Torrent Rabell, descendents d’indians, donant-li un aire senyorial amb una escala exterior  de grans dimensions, i sota la casa,  mig amagat per les bardisses,  un antic forn de coure rajols.

 

Can Vinyals.

Amb la divisió parroquial de Sant Genís i Santa Maria  l’any 1929, el veïnat es mantindrà a la parròquia mare, sent-ne l’excepció, ja que  els límits de la separació  obeiran  a una cosa tan natural com les conques de les rieres, i com hem dit abans les aigües de la vall van cap a la Tordera. Els  acords de la creació de la nova  parròquia  diran que  tot el territori per on  s’esmunyís l’aigua cap a la riera de Sant Genís, que desemboca al mar directament, es mantindria dins l’antiga parròquia, i tot el territori on  les seves aigües davallessin  cap a la Tordera formaria la nova parròquia.  De seguit però  totes les que quedaven a l’altra banda de la carretera nacional,  respecte Sant Genís, van demanar formar part de la parròquia de Santa Maria, desplaçant el límit parroquial,  a excepció també de can Vila que es mantindrà  fidel a  l’antiga jurisdicció. La carretera esdevenia doncs ara frontera de parròquies.

Com a comunitat diferenciada el veïnat ha tingut les seves festes. La Festa de Vallplana  és  el vuit de setembre, el mateix dia que la Festa Major de Santa Maria de Palafolls. Segons la versió d’algun testimoni  que  afirma que això era degut a que   com  eren de Palafolls celebraven la festa aquest dia. No sabem de quan es celebrava la festa però semblaria més lògic que la festa la haurien d’haver  celebrat, segons aquesta afirmació,  per Sant Genís, el vint-i-cinc de setembre, festa major de la seva seu parroquial.

Als anys quaranta quan aquesta  festa encara gaudia de  plena salut es feia ball a l’era del mas Reixach, on algunes vegades hi havia tocat el Joan Estiu Vila, flabiolaire del veïnat, de can Jordi. En alguna ocasió també s’havia fet ball a can Nofre per aquesta data, però en aquesta casa ja es feia ball  cada diumenge amb un manubri. La casa era a peu de la carretera a França i s’hi servien menjars als viatgers i alhora era  punt de trobada de tot el veïnat.

Però la festa més lluïda  era per Sant Pere, on abans i després de la Guerra Civil s’hi havia fet un aplec, fins a l’entorn de 1955,  al camp de davant la capella de Sant Pere de Vivelles,  molt concorregut per gent dels pobles del voltant. Algun any hi havien tocat fins i tot un parell de cobles, amb tir a la rodella i algun firaire passavolant que aprofitava la gran gentada que s’hi reunia, que  era tanta, que a can Jordi, a tocar la capella, guardaven les bicicletes al pati de la casa on donaven números fins i tot  per poder identificar la “màquina” de cadascú (3), amb pagament  inclòs.

A can Jordi havien guardat durant els anys quaranta la clau de la capella i rentaven tot el parament  per fer missa. Més endavant ho va fer  la família de cal Viudo Ric, de sota el castell, amb molta vinculació amb la capella. Durant algunes temporades s’havia fet  missa un diumenge al mes i altres cops només per la diada de Sant Pere. Ara malauradament la capella resta en estat ruïnós.

La parròquia de Vallplana era  Sant Genís, per tant per a tots els serveis religiosos s’havia de baixar cap a la seu parroquial. Només hi havia una excepció al veïnat ,  el mas Reixach, que depenia de  la parròquia de Tordera. Els antics vells,  per explicar aquesta situació, deien que això era degut a que el terme passava pel mig de la casa, i deien que aquesta era la manera salomònica de solucionar-ho, pels afers del cel a Tordera i pels afers terrenals Palafolls. El cert és que no sempre els límits parroquials i municipals han coincidit, tot i que s’ha tendit amb el temps a igualar-los.

Altres dues masies de Palafolls repetien la mateixa casuística, can Roquet i el desaparegut mas Enveja, tots dos del veïnat de Casanons.  Amb el terme de Malgrat també havia passat amb algunes masies on eclesiàsticament  pertanyien a  Sant Genís i municipalment a Malgrat, aquests últims casos van passar a tots els efectes de Malgrat  al 1893 (4).

Al igual que pels serveis religiosos la canalla també baixava cap a  Sant Genís a escola, primer a la rectoria i més endavant  a l’escola unitària. Tot i que a principis del segle XX  com alguns infants de Sant Genís havien anat  a Tordera, durant una temporada que el  rector de Sant Genís no exercia de professor.  A Palafolls ja hi havia mestres, normalment un  matrimoni, el marit pels nens i la muller per les nenes, però Tordera era més a prop per aquella canalla que hi havia d’anar a peu.

Ha estat un veïnat amb un gran sentiment de pertinença a una comunitat,  com quan s’aplegaven tots els veïns a can Jordi per baixar tots junts cap a l’aplec de can Gibert a Sant Genís  als anys quaranta i cinquanta. Aquells espais i moments  on es compartien festes ja  hi no són  vigents, però un territori tan ben definit i encara molt ben conservat, deixeu-me dir verge, ajudarà a mantenir  aquest  sentiment de pertinença  d’un  paisatge  que és i ha estat  de masies, camps i boscos.

 

 Xevi Salicrú.

 

1. “ ....vicinatu de Vallplana....”  Soldevila, Xavier. Entre el Capspre i la Tordera. Orígens i primeres passes de Malgrat ( segles X-XV. 11a beca d’investigació de Malgrat de Mar. Ajuntament de Malgrat. 2018. Pàg 82.

2. http://valldebossagay.blogspot.com/2019/07/sant-pere-de-vivelles-patrimoni-en.html

3. Entrevista amb  Pepita Estiu. 25-7-2020.

4. Paradeda, Felix. La Vila de Malgrat i els seus contorns. Apuntaments històrics. Blanes 1915. Pàg. 62.

 

 

 

 

 

Tres unces de sagí.

Amb l’ús generalitzat del Sistema Internacional d’Unitats (SI)  les mesures tradicionals com l’unça van entrar en total desús. La nostra unça catalana és   la dotzena part d’una lliura,  es divideix   en setze argenços,  i equival  a 33,33 grams, per tant una lliura son quatre-cents grams i quan diem tres unces  de sagí parlem de cent grams.

El sagí és greix de porc,  però no un  simple tros de greix, el sagí és una part concreta del greix porcí, el  de la part baixa del ventre del marrà  que cobreix els budells per davant. Recordo encara que després de matar el porc es deixava un tros de sagí penjat al porxo per quan es volia greixar un clau per clavar-lo suaument.

Però no vull parlar d’això, encara que no  ho sembli, vull parlar d’allà on podies anar a comprar tres unces de sagí a Sant Genís.

Explicava la Teresa Sensat (1854-1945) , que va viure a Sant Genís tota la vida, que de petita la seva mare l’enviava  a comprar a una botiga del carrer Nou, que segurament tindria més l’aspecte d’un magatzem que del que podem entendre ara per una botiga. En aquest  establiment, potser amb un taulell i tot, hi podies trobar molts de productes diferents ; com espardenyes, vi i aiguardent, cereals, peix salat, betes o alguna peça de roba  per exemple(1).  

Ella recordava especialment un dels encàrrecs que li feia    la seva mare, la Cinta Reig, que deia: 

-Tereseta ves a can Joan Verro a buscar tres unces de sagí.

Can Joan Verro era una casa de Sant Genís del carrer Nou, el Joan qui anomenaven verro era el Joan Carbó Comes, cap de casa i qui regentava el negoci.

Un verro és un  porc no castrat destinat al cobriment de les truges o també defineix un home  brut o groller, però no voldria anar més enllà....  potser només que si comercialitzava  sagí criava més porcs dels estrictament necessaris per una economia de subsistència i venia els excedents a la botiga, però tot el que pugui dir d’aquest malnom és especular.

La casa, anys més tard, quan ja no hi havia la botiga però hi vivien encara els descendents del Joan, s’anomenarà cal Groc, motiu que en desconeixem l’origen.

L’any 1789 encara era un cos amb alguna paret construïda per l’Antoni Carbó Sagrera que uns anys abans, el dotze de juliol de 1786,  havia estat establert  per la Josepa Puigvert, vídua del Josep Valldejuli de la Torre, amb el compromís de construir-hi una casa i que sembla no va tardar a fer. Per l’establiment l’Antoni pagava tres lliures anuals (2).

1920 aprox. en segon terme cal Groc, la casa de tres plantes

Aquesta finca a principis del segle XX destacava de la resta per tenir tres plantes, suposem que va ser reformada al tombar del segle XIX. La dedicació al comerç segurament va donar a la família uns ingressos superiors a la resta de veïns dedicats a la pagesia. No sabem quan es va deixar l’activitat, a principis del segle XX sabem del cert que ja no existia i els descendents del Joan es dedicaven a l’agricultura com la majoria dels seus veïns.

Si el negoci va tenir continuïtat o va ser substituït per una altre en pensem que no, no en tenim cap més dada fins passada la Guerra Civil  quan al mateix carrer s’obre una botiga, can Pepet, coneguda uns anys abans com a can Xanito quan hi havia una taverna.  

Xevi Salicrú

1. Testimoni oral de la seva neta Teresa Sala Martí.

2. Salicrú Siscart, Xavier. Cases amb eixida i hort. Aproximació als orígens de Palafolls s. XVI-XX. Edicions del Roig.2016.

L'home del sac.

Tots hem sentit a parlar  de l’home del sac,  aquell personatge que quan érem  petits   vagava  per carrers i camins, amb un sac a l’esquena, i qui no es portés bé se l'enduria  dins la saca.  Fer creure a la canalla amb la  por  era una pràctica corrent quan érem petits. No era  el meu cas, diuen que jo era un tros de pa beneït, però tot i així,  l’home del sac l’havia vist més d’un cop, diria més, moltes vegades.

A entrada de fosc, baixava pel carrer de Sant Genís un home , a qui no vaig veure mai la cara, que anava mig encongit, amb un sac a l’esquena. Recordo un home fosc  de   vestimenta,  una imatge negra, la minsa llum que hi havia al carrer suposo hi ajudava.

Més d’un dia arrecerat a la porta esperava veure’l passar, l’home del sac em deia la iaia, de fet crec que  ben aviat ja vaig saber que no era l’home del sac, només era un home amb un sac.

I fins i tot, més endavant i ja de més gran, en vaig saber el nom, i d’on venia i on anava.

Era en Salvador de can Puiggorri, en Salvador Fontseca Relat, l’hereu de can Puiggorri, que  vivia sol al mas, i al  fer-se gran va anar a dormir cada dia  a casa del seu germà.  A entrada de fosc marxava del mas i travessant tot el poble de dalt a baix anava cap a la casa del seu germà carregat amb un sac a l’esquena, on hi duia pertinences que traginava amunt i avall. I  de bon matí tornava cap al mas a passar el dia, cuidar de bosc, la terra, l’aviram, i tot el que es podia fer en una casa de pagès  que no era pas poc.

Ell va ser l’últim habitant del  mas, una casa que feia sis-cents anys que era habitada.

Descendent d’aquella nissaga que s’hi va instal·lar al 1581, quan el Joan Puiggorri , un mestre d’aixa compra un mas, anomenat Carreres,  de tres jornals, a Elisabet, vídua del Benet Pica. Els Pica havien estat establerts feia poc, al 1572, pel Joan Dalmau de la Franquesa, el propietari directe.

Aquest mas, que a partir de l’arribada del Joan Puiggorri va passar a anomenar-se mas Puiggorri, ja el podem  documentar  al 1415, quan era habitat pel Bertomeu Carreres, àlies Simó, i la seva esposa Joana.

Els Puiggori hi van fer  profundes arrels, al 1789, després de dos-cents anys  d’haver-se instal·lat al mas casen una pubilla, la Maria Puiggorri amb un noi  de Sant Feliu de Buixalleu, el Francesc Fontseca, fill de l’Isidre Fontseca i la Maria Torres, que en aquell moment vivia a Hortsavinyà.

A partir d’aquest moment la nissaga canviarà de cognom, però la casa mantindrà el nom de can Puiggorri, i així arribarà al segle XX quan el Salvador  l’últim habitant del mas, però no l’últim descendent d’aquella nissaga, tancà la porta per sempre més.

Estat actual de can Puiggorri

Ara la casa és mig enrunada, el sostre fa temps que es va ensorrar, però encara en queden moltes parets amb la portalada sencera. Diuen que fa temps que l’admisnitració  en va al darrere  per fer-ne un equipament, potser encara serem a temps de conservar alguna cosa de la masia, situada en una  finca que forma  una illa de bosc enmig de la urbanització de Ciutat Jardí.

Moltes d’aquestes masies centenàries es perden, els que les tenen no les valoren, i els que no les tenen les voldrien conservar, els que  tingueu a les vostres mans la preservació d’aquests llegats preserveu-los  o vindrà l’home del sac i se us els emportarà.

Xevi Salicrú.

Bibliografia

Salicrú, Xavier. Cases amb era i quintana. Les masies de Palafolls i la seva gent. S. XIV- XX. Edicions del Roig. Palafolls 2018.

Nissagues de Palafolls IV. Els Bonet.

Si hi ha una nissaga a Sant Genís que fa de morter per emparentar moltes cases d’aquest poble és Bonet. Una gran majoria de la gent que  vivia al nucli de Sant Genís als anys quaranta tenia més a prop o més lluny en el seu arbre genealògic el cognom Bonet.

El primer santgenissenc que  tenim documentat amb aquest cognom és el Rafel Bonet al segle XVII, tots els que vindran darrera  seu seran  descendents d’ell.

El Rafel era fill de Santa Susanna. La relació entre aquests dos pobles ha estat molt intensa al llarg de la història, dues comunitats  molt properes geogràficament i per tant amb molts lligams. Les relacions socials entre els dos pobles ha estat constant, casaments entre un contraient de cada comunicat en tenim molts de documentats, prova d’aquests lligams.   El camí natural per comunicar-se ha estat de sempre per la creu d’en Cabreta i can Salada, un petit coll entre les muntanyes que s’enfilen cap a Montagut i Miralles marcant  el cordó umbilical  entre els dos pobles.

En Bonet es va casar amb la pubilla de  can Ferrerhosta, la Magdalena Hosta, filla del Jacint  Hosta i la Mariana Bosch.  Va entrar a formar part de la casa de la seva dona continuant  l’ofici de ferrer del seu sogre. Els seus descendents, que seran cognominats Bonet, arrossegaran en segon lloc el cognom Hosta fins a finals del segle XIX.

Poca cosa sabem del Rafel, sabem que es va casar a l’entorn del 1683, disposem de la proclama d’anunci del  matrimoni del 5-2-1683. A les capitulacions del matrimoni d’aquell mateix any ell  aporta un dot de 100 lliures i terres i la Magdalena  casa i terres. Al 1707 serà acusat d’assassinar al seu  cunyat, Isidre Jubert(1)  marit d la Maria Hosta, tot i així però serà perdonat per l’hereu de l’Isidre, el Nicolau Jubert. I al  1715  sabem que  era  mort per un document notarial on la  seva dona  hi consta com a viuda.

Els Bonet s’aniran succeint al capdavant de la casa, no serà fins que els fills d’un  Josep Bonet  iniciaran  altres  branques  conquerint moltes cases santgenissenques.

Abans però el germà del Josep, el Cinto, nascut al 1805,  iniciarà una branca a la casa coneguda fins al segle XX com a can Cinto. Aquesta branca però quedarà extingida de seguida amb el fills del Cinto.

El Josep  serà  molt prolífic, tindrà sis fills; el Geroni, que serà l’hereu  continuant a la casa, la Júlia,  el Quirze, la Rosa, la Maria i el Joan, que es casarà   al 1873 amb la Maria Freixes Fontseca.  Aquest últim serà   el més prolífic  amb onze fills, la majoria d’ells casats a Sant Genís. La Maria Freixes era de can Xanito (2) , casa on els seus pares i avis hi van regentar una taverna coneguda amb el mateix nom fins als anys vint del segle passat.

A can Ferrerhosta, on residia  la línia primogènita,   naixerà al 1883 una  pubilla ,  Marina Bonet Freixas, que es casarà amb un altre susannenc, el Nicolau Salichs Vilà. El cognom Bonet serà substituït   pel Salichs.

Arbres genealogics dibuixats als expedients de dispenses matrimonials per consanguinitat: 

Dispensa de 1873 

Dispensa de 1878

Aquesta Marina portarà els mateixos cognoms que els seus cosins de can Xanito, fills del Joan Bonet i la Maria Freixes. També la fórmula Salichs Bonet es veurà repetida en tres cases al mateix moment.  L’any 1936 al nucli de Sant Genís hi havia dinou  cases, on vuit  estaven emparentades pel cognom Bonet, i aquestes vuit estaven alhora emparentades amb les onze restants a través d’altres cognoms. Com tots els nuclis petits podríem dir que Sant Genís ha estat una gran família.

Actualment no  hi ha cap descendent del Rafel que porti el cognom Bonet a Sant Genís,  les línies maternes han anat extingint el llinatge.  

GENEALOGIA BONET DE CAN FERRERHOSTA

I Rafel Bonet * Sta. Susanna  =1683  Magadlena Hosta Bosch  *Can Ferrerhosta St. Genís. 

  Josep, que segueix.

  Maria Bonet Hosta = 1707 Pau Reig Comas * Can Reig. St. G.

II Josep Bonet Hosta =Maria Comas * Can Comas. St. G.

III Guerau Bonet Comas =1751 Maria Reig Serra * Can Reig. St. G. (3)

IV Josep Bonet Reig = 1796 Mariangela March Comes.

V Francesc Bonet March =Mariangela Valls Dalmau *St.Genís.

 Josep, que segueix.

 Jacint, que segueix genealogia can Cinto.

VI Josep Bonet Valls= Rosa Pibernat  Roquet *Tordera.

Quirze, que segueix.

Rosa Bonet Pibernat.

Geroni Bonet Pibernat.

Julia Bonet Pibernat * 1842 = Josep Salichs Estrach *Sta. Susanna 1827

   Ramon Salichs Bonet*St. Genís 1865.

   Teresa Salichs Bonet *St. Genís 1868.

   Gràcia Salichs Bonet *St. Genís 1870.

   Quirze Salichs Bonet *St. Genís 1872.

Maria, que segueix genealogia can Dalmau.

Joan, que segueix genealogia can Xanito.

VII Quirze Bonet Pibernat * 1850 =1 1879 Eulàlia Vilà Estiu *St. Cebrià de V. 1854.(3)

                                                            =2 1885 Serafina Freixas Puig * Cal Fuster St. Genís 1854.

  Marina, que segueix.

  Dolors Bonet Freixas *1889.

VIII Marina Bonet Freixes * 1887 = Nicolau Salichs Vilar *Sta. Susanna 1883
 Nicolau Salichs Bonet *1905= Joaquima Freixas Freixas * Cal Fuster 1903.(3)
 Joan Salichs Bonet * 1907= Maria Alsina Bonet *Cal Ros 1913 (3).
 Josep Salichs Bonet * 1909 = Dolors Cassola Bonet *Pineda 1916.
 Norbert Salichs Bonet * 1912 = Vicenta Xarbau Salichs * Can Quim 1918.
 Quirze Salichs Bonet * 1915 = Sofia Guix Vila. 
 Joaquima Salichs Bonet *1929= Salvador Martorell Maresme *Pineda 

 

 GENEALOGIA BONET DE CAN CINTO

I Jacint Bonet Valls *can Ferrerhosta St. G. 1805 =   Josepa Bofí Sala *St.Genís 1805

  Francesc, que segueix.

  Josep Bonet Bofí * 1844.

II Francesc Bonet Bofí *Can Cinto St. G. 1841= Maria Puig *Caldes de Melavella 1859

   Eduard Martí Plaris (afillat) *Calella 1880.

GENEALOGIA BONET DE CAN XANITO

 I Joan Bonet Pibernat*Can Ferrerhosta 1855 =1873 Maria Freixas Fontseca*Can Xanito St.G 1857  

  Josep Bonet Freixas = Consol

  Francisca Bonet Freixas* 1873  = Llorenç Martí Bonet *Can Dalmau del c. Nou St. G. (3)

  Dolors Bonet Freixas

  Josep Bonet Freixas (à) hereu xanito  = Consol * Can Regalat

     Joaquim Bonet

     Concepció Bonet

  Josepa Bonet Freixas = Isidre Alsina Cuní  * St. Genís 1890

      Isidre Alsina Bonet àlies Ros *1918 = 1942 Pilar Torrent Agustí

       Josep Alsina Bonet * 1927

       Joan Alsina Bonet

       Maria Alsina Bonet

  Aurora Bonet Freixas

  Mercè Bonet Freixas = Isidre  Salichs Alsina  *Can Forn St. G. 1892

     Josep Salichs Bonet * Can Xanito 1919

      Joan Salichs Bonet *Can Xanito 1921
      Francisca Salichs Bonet *Can Xanito 1925

  Emilia Bonet Freixas *1881 + 1883

  Anna Bonet Freixas *1887

  Joan Bonet Freixas  1889 = Josepa Salichs Buscarons

       Isidre Bonet Salichs *1819 = 1947 Dolors Turró Moneu *Malgrat

        Joan Bonet Salichs * 1924 = 1947 Antonia Dellundé Tenas *Malgrat

        Assumpció Bonet Salichs

  Maria Bonet Freixas  *1878 = Jaume Siscart Buch *Sta. Susanna 1873

       Enric Siscart Bonet

       Joan Siscart Bonet

       Jaume Siscart Bonet

       Josep Siscart Bonet 

  Marina Bonet Freixas *1874= Deugràcies Salichs Vila Can Mestroi *Sta. Susanna 1882
     Maria Salichs Bonet 1901-1986= Joan Heras Nualart
     Enriqueta Salichs Bonet 1907- 1982
     Josep Salichs Bonet
     Joan Salichs Bonet
     (noia) Salichs Bonet.

GENEALOGIA BONET DE CAN DALMAU DEL CARRER NOU

I Maria Bonet Pibernat *Can Ferrerhosta 1836 = 1  Josep Dalmau Nualart  *Can Dalmau.

                                                                                    = 2  Josep Martí Puig *Cal ferrer St. G. 1840

 Josep Dalmau Bonet,  que segueix.

 Llorenç Martí Bonet *Can Dalmau 1875= Francisca Bonet Freixas *Can Xanito (3)

      Maria Martí Bonet *Can Valldejuli 1901= Josep Sala Sensat*Can Reig (3)

       Josep Martí Bonet *1894 +1896.

       Josep Martí Bonet *Can Valldejuli 1897 = Isabel Hernandez Hernandez *Malgrat.

 Andreu Martí Bonet *Can Dalmau 1870 = Teresa Oller Comas *Plf 1873.

     Maria Martí Oller *SG 1902

      Teresa Martí Oller *SG  1903

      Francisco Martí Oller *SG 1913

      Josep Martí Oller *SG

 Maria Martí Bonet *Can Dalmau .

 Josepa Martí Bonet*Can Dalmau 1865 = Salvador Crosas Muntaner *PLf 1868

     Pere Crosas Martí *Plf 1893 = Enrica Tió Muñoz * 1893

      Francisca Crosas Martí *Plf 1909.

II  Josep Dalmau Bonet * Can Dalmau 1855 = Carme Sala Subirana * Gaserans

  Carme Dalmau Sala

  Joan Dalmau Sala

  Martí Dalmau Sala

  Josep Dalmau Sala *Can Dalmau = Teresa Comas Roura *Montgat

     Josep Dalmau Comas

      Joan Dalmau Comas

      Montserrat Dalmau Comas

 1.      A partir del net  de l’Isidre Jubert, propietari de l’actual mas Gibert,   la família adoptarà  a mitjans del  segle XVIII  la forma Gibert.
2. Segons el testimoni de Ricard Núñez Casanovas,  descendent d’uns Bonet que van anar cap a Malgrat  anomenen al motiu com a can  Xinito. La tradició oral parla d’algun familiar Freixes amb els ulls axinats. Amb aquestes dues premisses  podríem tenir en compta  que  la forma original  per una contracció fonètica, de  [ ʃinitu ] a  [ ʃnitu ] esdevingués  Xanito  [  ʃənitu ] amb el pas del temps.

          3.  Els matrimonis amb negreta tenen algun grau de parentiu per consanguinitat.

Xevi Salicrú

Fonts Documentals:

Padrons Municipals Palafolls Carpeta 934/1268

Escriptura Notarial de compra venda de Magdalena Hosta 1715. Fons  Mariana Salichs Alsina.

Dispenses matrimonials. Arxiu Diocesà de Girona.

Bibliografia:

Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX. Edicions del Roig 2004. Palafolls,

Salicrú, Xavier. Cases amb eixida i hort. Aproximació als orígens urbans de Palafolls. S. XVI-XX Edicions del Roig 2016. Palafolls

Salicrú, Xavier . Cases amb era i quintana. Les masies de Palafolls i la seva gent. S. XIV-XX. Edicions del Roig 2018. Palafolls.

Pirates a la costa.

A partir del segle XIV  el  Mediterrani  va tornar a convertir-se en un mar  perillós.  Corsaris d’origen  barbaresc, habitants del Magreb, sota  bandera de la mitja lluna i protegits per  l’imperi  otomà, piratejaven pel nostre mar.

Al segle XVI el problema es va aguditzar, moltes poblacions eren   preses  de saqueig, ràtzies amb l’objectiu  d’obtenir  un  botí fàcil i ràpid. Especialment les  costes  de les comarques de la Selva i el Maresme varen ser de les més castigades del país, hi tenim un munt d’atacs documentats; Badalona 1527, Palamós 1543, Pineda 1545.....

Al 1566 el rei de Castellà i Aragó, Felip II , ordenarà  al virrei de Catalunya, Diego Hurtado de Mendoza,  un estudi per fortificar la costa catalana, a partir d’aquí  mica en mica el litoral s’anirà omplint amb torres de defensa.

Esquema d'una torre. Xevi Salicrú.

Les torres  seran  aixecades a semblança de les que es construïen durant l’edat mitjana, una arquitectura  obsoleta pels atacs  d’artilleria. Aquestes servirien per albirar les galeres  i avisar a la població al crit de “Moros a la costa!” (1) i guardar-s’hi dins a l’espera que els  corsaris es retiressin amb el botí.  Les ràtzies eren ràpides, per això guardar-se dins les torres era una bona solució. Si podien, segrestaven  algun personatge de qui  poder demanar rescat, notaris, comerciants o pagesos benestants.

 Les torres, de  base rectangular o  cilíndrica, foren construïdes per les Universitats per defensar la comunitat  o per particulars per protegir les seves famílies i bens.

A Palafolls, concretament a Sant Genís,  tenim dues torres cilíndriques , les dos úniques que es van construir. Una de particular, la torre de Valldejuli, i l’altra, la de l’església de Sant Genís de Palafolls, feta construir pels obrers de la parròquia, que actuaven també com a administradors de la Universitat.

A Sant Genís hi havia dues famílies amb el mateix cognom, els Valldejuli de Dalt i els d’Avall. Els  Valldejuli d’Avall són els que construeixen al segle XVI una torre al costat del seu mas. A partir d’aquell moment aquests començaran a anomenar-se  Valldejuli de la Torre.

La torre dels Valldejuli ha estat transformada, especialment al segle XIX i XX, segons les necessitats dels seus propietaris, a partir del moment que ja havia perdut  el seu ús pel que havia estat construïda. Es va obrir una porta a la base, quan per motius defensius aquestes torres no tenien cap porta a nivell de terra. L’entrada que era a la primera planta va ser comunicada amb la masia a través d’un pont,  originàriament s’hi accedia amb una escala de fusta que es treia en moments de setge, i la corsera  va ser  mutilada conservant-se la part inferior.  

Torre de Valldejuli.

Té una base atalussada d’un diàmetre a la part baixa de 3,90 metres. La planta baixa  està aïllada de la resta per una volta de pedra. A la primera planta, que s’hi entra pel pont esmentat anteriorment hi ha un petit oratori, una  escala de cargol que comunica amb el terrat,  una finestra i  tres espitlleres, una defensa l’entrada de la  masia, l’altre el pou i la tercera la part de darrera.

Al pis superior hi  ha un matacà que defensava l’entrada de la primera planta on hi ha el pont actualment. Aquest pis superior es veu el castell de Palafolls i la torre de Sant Joan de Blanes.

Torre de Sant Genís. 

A l’església, l’any 1573, s’hi  construeix la  torre de defensa, annexa a l’angle  sud-oest de   l’edifici. Els obrers de la parròquia, Francesc Pedrer, Jaume Bruguet àlies Viader i Roig des Prat,     encarreguen  a Pere Jautor, mestre de cases d’origen francès, trenta-tres cantons de pedra per portes i espitlleres per ser posats a la torre. Aquests van costar tres ducats, l’equivalent a tres lliures i dotze sous.

L’accés a la torre és fa  a través  de  l’interior de l’església, pel cor, que és a l’alçada d’un primer pis. Ara la torre és coronada per un teulat de teules  però hem de suposar que ha estat escapçada i havia estat coronada per un terrat. Podem apreciar tres espitlleres a la primera planta; una defensant la porta una altra a l’accés al recinte i una a la façana de migdia.

De banda de l’ús defensiu la torre també va servir de comunidor, des d’on es beneïa el poble, cosa que ens reforça la teoria d’estar cornada per un terrat. Les dues torres es troben en bon estat de conservació, la de Valldejuli es troba en una propietat privada i no es pot visitar, la de l’església només podem veure-la de l’exterior, la visita a l’interior està pendent d’una intervenció per adequar-la.

Xevi Salicrú.

1-L’expressió “Moros a la costa “ és ara el que en diem políticament incorrecte, el mot moro pot tenir  una connotació despectiva segons l’ús i el to en que es faci servir. Es podria suplir per “Pirates a la costa” però  per ser fidel a la història  mantinc la primera. De la mateixa manera que pirates provinents de  les costes africanes piratejaven   el nostre litoral,   hi va haver un  temps que eren els nostres vaixells els que  atemorien  les seves costes.

Bibliografia:

Roig, Jesús. Les fortificacions medievals del Maresme. La Impremta d’Argentona. Argentona 2006.  

Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Edicions del Roig. Palafolls 2004.

Salicrú, Xavier. Cases amb era i quintana. Edicions del Roig. Palafolls 2018.

Del Campo, Ferran. Castells medievals del Maresme. Guies del patrimoni comarcal, 13. Edicions Brau. 1998.