L’any 1891 Espanya era governada per la reina regent Maria Cristina d’Habsburg-Lorena en el marc d’una monarquia constitucional, sustentada en la constitució de 1876, promulgada arran de la Restauració borbònica. En l’àmbit local, l’organització municipal es regia per la llei municipal de 1877 (1) , vigent fins a l’aprovació d’un nou text legal de l’any 1935, malgrat que durant la dictadura de Primo de Rivera es promulgà una nova llei que no arribà a aplicar-se (2).
 |
| Gaceta de Madrid, 4 d'octubre de 1877. |
La llei del 1877 establia que cada dos anys s’havien de celebrar eleccions per renovar la meitat dels regidors, que tenien un mandat de quatre anys. En municipis amb una població compresa entre 801 i 1000 habitants, com era el cas de Palafolls, el consistori estava integrat per vuit membres: l’alcalde, dos tinents d’alcaldes i sis regidors. Així mateix, es preveia la divisió del terme municipal en dos districtes electorals.
D’acord amb l’article 40 de la llei, el dret de sufragi es limitava inicialment als homes caps de família majors de 25 anys, amb una residència mínima de dos anys al municipi i subjectes al pagament d’alguna contribució “ ...vengan ganando por bienes propios alguna cuota de contribución de inmuebles, cultivo y ganaderia, o de subsidio industrial y de comercio con un año de anterioridad a la formación de listas electorales...”. Tanmateix, aquesta restricció fou modificada amb la reforma de 1890, que introduí el sufragi universal masculí, una mesura impulsada pel polític liberal Práxedes Mateo Sagasta (1825-1903), que ocupà en diverses ocasions la presidència del president del Govern espanyol.
Pel que fa a l’elegibilitat, l’article 41 establia que, en municipis d’entre 400 i 1.000 habitants, podien accedir al càrrec de regidor aquells contribuents situats dins els quatre cinquens de l’ordre quantitatiu de les llistes fiscals dels impostos territorial, industrial o de comerç. En canvi, als municipis de més de 1.000 habitants, el requisit es restringia als dos primers terços. També es contemplaven vies alternatives d’accés, com la possessió de títols acadèmics o professionals, sempre vinculats a la condició de contribuent. Aquest sistema, en la pràctica, excloïa les classes socials més desfavorides, especialment els jornalers, de qualsevol possibilitat d’accés als càrrecs públics. Cal destacar que per als càrrecs d’alcalde i síndic era imprescindible saber llegir i escriure, requisit no exigible a la resta de regidors.
D’altra banda, la normativa també establia diverses incompatibilitats. Restaven exclosos de ser elegibles els diputats provincials a Corts i Senat, exceptuant si eren de Madrid (3), així com jutges municipals, notaris i altres càrrecs públics o persones vinculades a serveis o contractes amb l’administració local. Igualment, quedaven fora aquells que mantinguessin litigis amb l’Ajuntament o entitats dependents, les persones majors de 60 anys i aquelles amb impediments físics.
En aplicació a aquesta normativa, el municipi de Palafolls es dividia en dos districtes electorals. El primer comprenia el nucli de les Ferreries i els seus disseminats, així com els veïnats del Castell i Casanons; el segon, era format pel nucli de Sant Genís, amb els seus disseminats i el veïnat de Vallplana. La carretera nacional actuava com a línia divisòria aproximada entre ambdós districtes, coincidint en gran mesura amb la posterior delimitació parroquial del 1929. Aquesta divisió territorial tenia com a objectiu garantir una representació equilibrada de les diferents zones del municipi.
Durant el període comprès entre 1872 i 1891, el nombre de regidors oscil·là entre vuit o nou. Quan el consistori estava format per vuit membres, la representació es distribuïa equitativament entre els dos districtes, en canvi, quan n’hi havia nou, el segon districte districte disposava d’un representant addicional.
La designació de l’alcalde responia a un acord consensuat, no formalitzat, orientat a mantenir l’equilibri entre els dos sectors del municipi. Així l’alcaldia i la primera tinença d’alcaldia es repartien entre districtes, si l’alcalde elegit era del primer districte el primer tinent alcalde era del segon districte i si l’alcalde era del segon districte el primer tinent alcalde era del primer. Aquest sistema es mantingué fins a l’any 1891, moment en què fou elegit per darrera vegada un alcalde procedent del segon districte, Sant Genís. A partir d’aleshores, l’alcaldia va recaure sistemàticament en representants de les Ferreries, mentre que a la primera tinença corresponia a Sant Genís, fins a la ruptura d’aquest equilibri durant el període franquista, com a conseqüència de la transformació demogràfica del municipi a favor de les Ferreries.
Malgrat que la legislació fixava la celebració d’eleccions al mes de novembre, en la pràctica aquestes tingueren lloc majoritàriament al maig. Així, els comicis de 1891 se celebraren el diumenge 10 de maig i donaren lloc a un consistori de vuit regidors, amb una distribució equitativa entre districtes. Aquestes eleccions tingueren una significació especial en ser les darreres en què l’alcalde fou escollit entre els representants del segons districte, és a dir Sant Genís.
Aquell 1891, el cens electoral es distribuïa en 156 electors al primer districte i 68 al segon, amb un total de 224 homes amb dret a vot. D’aquests, 77 complien els requisits per ser elegits, 48 del primer districte i 29 del segon (4). En aquells comicis del 1891 (5) calia renovar cinc regidors en comptes de quatre a causa de la renúncia d’un membre del consistori, Josep Dalmau Sala del segon districte, per la seva marxa del municipi. Els nous elegits pel districte primer foren Damià Puig Fornaguera, Joan Moner Alsina i Josep Roura Gili, i pel segon districte Esteve Borrell Puig i Salvador Fontseca Masferrer. I els que continuaven com a regidors eren pel primer districte Joan Planas Planchart i Aleix Bigas Vilà i pel segon districte Josep Alsina Cambrerol.
Els regidors elegiren, amb set dels vuit vots, alcalde a Josep Alsina Cambrerol de Sant Genís. Com a tinent d'alcalde es va elegir a Damià Puig Fornaguera i com a síndic a Joan Planas Planchart, tots dos de les Ferreries.
Les meses electorals d’aquells comicis s’ubicaren a la casa consistorial pel que fa al primer districte, i la casa número 8 de la plaça de Sant Genís, coneguda com a can Crosetes en aquell moment, al segon districte. En d’altres ocasions la seu del segon districte seria la casa número 12 de la plaça de Sant Genís, cal Ferrer, que allotjava la ferreria de la família Martí, o també el número 5 de l’anomenat llavors carrer del Mig de Sant Genís, ara carrer Nou, coneguda com a cal Fuster.
L’anàlisi sociològica dels càrrecs electes posa de manifest una clara hegemonia de les elits locals, especialment grans propietaris rurals i contribuents destacats pels càrrecs d’alcalde, tinent i síndic. Només de manera excepcional i per a la resta de regidors hi accedien individus de condició més modesta, com petits propietaris o artesans.
Els comicis d’aquell 1891 són un moment rellevant, amb l’elecció per última vegada d’un alcalde de Sant Genís, un fet que obeeix a la pèrdua del seu pes demogràfic respecte a la resta del municipi. A partir de les eleccions de 1893, la composició del consistori quedarà definitivament fixada en vuit regidors, amb una distribució de cinc representants pel primer districte i tres pel segon, d’acord amb el que va establir la legislació fins al 1935. Aquesta situació de minoria generarà tensions i reivindicacions en dècades posteriors, incloent-hi propostes d’annexió a Malgrat o pretensions de formar municipi separat de Palafolls.
En una ocasió, i en unes circumstàncies de dimissió del primer alcalde sorgit després de la restauració constitucional, Enric Font Llopart, serà nomenat al 1982, noranta-un anys després, el genissenc Joan Puigdefàbregas Ribot, rellevat a les eleccions del 1983.
 |
| Cens 1893 segon districte. |
1 https://www.boe.es/gazeta/dias/1877/10/04/pdfs/GMD-1877-277.pdf.
3.La ciutat de Madrid, com a capital del Regne, tenia diverses excepcions. Una d’elles era que l’alcalde era elegit pel rei sense haver hagut de passar per cap procés electoral. Els Tinents d’alcalde, també triats a dit pel rei, havien de formar part del consistori electe però. A les capitals de província i caps de partit judicial o les ciutats amb igual nombre d’habitants que aquestes, sempre que superin els 6000 habitants, el rei podrà nomenar l’alcalde entre els regidors elegits.
5. Actes plens 1891.
https://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/#/cercaavancada/detallunitat/ACM71-23-T2-79
Xevi Salicrú.
Bibliografia.
Amat i Teixidó, Jordi. Vivències de la República i de la Guerra Civil a Palafolls. Palafolls: Ajuntament de Palafolls, 2007.
Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX. Palafolls: Ajuntament de Palafolls, 2004.
Salicrú, Xavier. “Alcaldes de barri, ajuntaments de proximitat.” Vilelles. Recerca i difusió del patrimoni de Palafolls. Núm. 1 (2021)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada