La Festa Petita de Palafolls, més de cent anys de festa.

Els dies de Setmana Santa  són unes diades carregades de tradicions; tortells, palmes i palmons, bunyols, el salpàs antigament, processons i misses omplen i omplien  els dies que es tanquen  amb l’eclosió de la Pasqua. Aquesta última, que es celebra arreu d’una forma semblant, té a Palafolls un tret distintiu quan celebrem també la Festa Petita.

 

Tots hem tingut sempre ben clar que aquesta festa és per Pasqua, que per ser correctes l’hauríem d’anomenar  Festa Petita de les Ferreries, tot i que és acceptat i extès  que ara és reconeguda com la Festa Petita de Palafolls  (hem de recordar que una part de Palafolls, la parròquia de Sant Genís,  té una altra Festa Petita) o també Festa Major Petita de Palafolls, que és una incongruència doncs o és petita o és major... però a banda de la nomenclatura i de quan la celebrem, el que no hem tingut massa clar és el perquè de celebrar-la en aquest moment.

Palafolls ha estat un poble eminenment agrícola històricament, encara avui però la pagesia segueix estant  present al nostre paisatge, així com també  la petjada que ha deixat a la història del municipi. Un exemple és el complex Teatre-cafè, un equipament aixecat pels pagesos l’any 1948 i que encara és vigent avui. I és amb aquest pedigrí arrelat a la pagesia on hem de buscar l’origen de la festa que ens ocupa avui.

 

Entre 1880 i 1888 es va crear la Societat de Socors Mutus de Sant Antoni Abat (Anglada, 2023: 29) , coneguda popularment com a Germandat de Sant Antoni Abat. El seu objectiu era donar aixopluc als socis en cas de malaltia, tot i que també dedicaven molt d’esforç a dinamitzar la vida social dels seus membres. Així en  un poble com Palafolls dinamitzar els seus socis volia dir també dinamitzar la vida de tot un poble.

 

La germandat tot i estar sota l’advocació de Sant Antoni Abat celebrava la seva festa el Dimarts de Pasqua. La primera vegada que trobem  documentada la festa és al 1916, quan s’anuncia dies abans que la junta de la germandat, sota la presidència de Pere Martí, ha acordat celebrar ofici amb sermó del rector de Salt al matí, i a la tarda rosari i sis sardanes a la plaça. També ens diu que han contractat l’orquesta Els Serafins del Baix Montseny per amenitzar els actes 1. Passada la festa tenim la crònica de com va anar, segons la nota a  La Costa Llevant, on ens diu que fou un goig veure “...els vuitanta-nou socis endiumenjats en uns actes esplendorosos...” 2.

 

A l’any 1918 seguim tenint notícies de la festivitat. Aquell any es beneeix un altar dedicat al Sagrat Cor de Jesús, la imatge de Sant Antoni Abat i dos àngels destinats per l’altar major, també durant l’ofici es va comptar amb la presència d’un cor de capellans de la zona,  i amb un sermó a càrrec del rector de Salt, Joan Alabau. A la tarda es van cantar els goigs en honor del patró i rosari. Tots els actes van ser acompanyats per l’orquesta La Principal de Santa Coloma de Farners 3. Al 1919 es repeteix el format de l’any anterior, amb la mateixa orquesta, celebrant l’ofici el beneficiat de Malgrat mossèn Fèlix Paradeda, acompanyat dels capellans Pere Sagrera, Francisco Monfulleda, Pere Figueras i Josep Masseguer i amb el cor dels preveres Pere Vila, rector de  Sant Genís i per tant també de la sufragània església de Santa Maria, Sebastià Regí i Felip Tenas. El sermó va anar a càrrec de mossèn Bonaventura Guardiola.

 

Però fins aquí encara no tenim dades que aquesta Festa de Dimarts de Pasqua sigui la nostra Festa Petita. Tot ja fa pensar que és la mateixa, però la minsa documentació a partir dels anys trenta i especialment passada la Guerra Civil, quan la festa és ben present a la memòria dels palafollencs no ens dona prou informació.  Es recorda especialment que venia també als anys cinquanta i seixanta La Principal de la Bisbal com ho feia per la Festa Major. Aquesta orquestra ha estat el referent per més d’una generació de palafollencs establint gran amistat amb els components de la formació, una època on molts feien els àpats a casa dels veïns. Però més enllà d’aquests records, explicats per molt palafollencs 4, tenim ben poques referències  documentals que facin referència a la festivitat.

 

En un ple de 1953 5 es situa el Dilluns de Pasqua com a festiu, explicitant que és festa local per tradició. Per tant, sabem que el Dilluns de Pasqua era festa a Palafolls en un moment on aquest dia no era festiu arreu del país com ho és ara. Al 1970 6 també a partir de l’acta d’un ple tenim la sol·licitud de Rafael Crus Pueyo per a la instal·lació d’una atracció d’autos de xoc per a la  Festa de Pasqua i  Festa Major.

 

Tot i que en aquests documents no es parla de Festa Petita sinó de Festa de  Pasqua entenem que és  la mateixa festa, recolzant-nos en la tradició oral que ens ha arribat. I és a partir d’un document concret, que podem afirmar que és la continuació de la Festa de la Germandat de Sant Antoni Abat, documentada almenys  ja a la segona dècada  del segle XX.

 

El document que ens ho rebla tot, i ens dona aquesta continuïtat en el temps, és la troballa aquests dies d’una nova nota a La Costa de Llevant  del 18 d’abril de 1920, on més enllà de descriure’ns els actes de la festa, amb la participació de l’orquesta Els Montgrins i la primera vegada que hi documentem ball de nit, ens diu que “[l]a festa del dimarts de Pasqua, festa de la Germandat Socors Mutus baix la advocació de Sant Antoni Abat y festa petita de la població...” 6. Doncs sí en teníem alguna sospita,  aquesta nota de la revist, és la clau per poder-ho afirmar. Fixem-nos també que si s’anomenava Petita és que hi havia una Major, per tant la festivitat del 8 de setembre ja era considerada Festa Major tot i no ser encara l’església elevada a parròquia, cosa que no va passar fins al 1929, i que creiem que havia estat a partir de llavors quan s’havia començat a anomenar Major, cosa errònia. Però, ens queda encara algun serrell per esclarir, i és que en quin moment la festa va passar de celebrar-se el dilluns en comptes del dimarts i es va desvincular  de la Germandat. No ho tenim massa clar però jo personalment em decantaria a pensar, sent tan sols  només una proposta, que podríem situar-ho passada la Guerra Civil. La República i la Guerra van provocar molts canvis a la societat en general tranformant i canviant moltes coses, i la nostra Festa Petita en va ser, possiblement, una més.  

La Costa de Llevant. 18-4-1920

La festa a partir dels anys vuitanta va entrar en forta crisis, arribant a passar quasi desapercebuda. A la primera dècada del segle XX es va tornar a promocionar des de l’Ajuntament, tot i que també amb alts i baixos. Enguany s’ha programat amb nous actes, i per fer-la més lluïda s’han inclós els actes propis de la Setmana Santa, actes que per la seva naturalesa religiosa recordant la mort de Jesús mai es poden considerar actes festius a diferència de la Pasqua, que sí que és un moment de joia. En tenim diversos exemples de com des de l’Ajuntament, en els plens que esmentàvem anteriorment , separaven molt bé l’assistència de les autoritats a dits actes, esmentant específicament que assistien als actes de Setmana Santa i als de Pasqua, per tant dues coses diferents 8.  Més enllà d’això, actualment és evident que els actes es viuen com a societat d’una forma molt diferent, i penso que s’ha volgut englobar tot els actes d’aquesta  setmana de vacances sota el paraigües de la Festa Petita,  tot i que ortodoxament no sigui del tot correcte.  

 

Xevi Salicrú

 

 

1. “Les Ferreries (Palafolls)”. La Costa de Llevant, 26 de març de 1916. Any XXIII núm. 13. Canet. pàg. 6.

2. “Les Ferreries (Palafolls)”. La Costa de Llevant, 7 de maig de 1916. Any XXIII núm. 19. Canet. pàg. 7.

3. “Les Ferreries (Palafolls)”. La Costa de Llevant, 21 d’abril  de 1918. Any XXV núm. 14. Canet. pàg. 7.

4. Turón, Josep (1989): L’Estany Bufador. Palafolls: Edicions del Roig. Pàg. 78. 

5. Arxiu Municipal de Palafolls. Actes de ple. 16-3-53.

6. Arxiu Municipal de Palafolls. Actes de ple.  26-2-1970.

7. “Les Ferreries (Palafolls)”. La Costa de Llevant, 18 d’abril de 1920. Any XXVII núm. 15. Canet. pàg. 7.

8. Arxiu Municipal de Palafolls. Actes de ple. 7-4-1954.

 

Bibliografia:

 

Anglada, Anna Maria (2023): “Mn. Fèlis Paradeda, pioner en la història de Palafolls”, Vilelles, recerca i difusió del patrimoni de Palafolls, núm. 03. Palafolls: Ajuntament de Palafolls, p. 24-31.

La Costa de Llevant (1894-1922). Canet: Llevant Gràfic. Disponible a:  https://trencadis.diba.cat/dem/catalog/details/diba74880/document_list?type=Diaris-i-revistes&doc=197577&page=&query= [consulta: 22 de març de 2024].

Turón, Josep (1989): L’Estany Bufador. Palafolls: Edicions del Roig.  

 

 

 

 

 

 

Francisco Vilacrosa, un palafollenc a la Guerra de la Independència dels Estats Units.

La Guerra de la Independència dels Estats Units fou un conflicte que va enfrentar les colònies britàniques d’Amèrica del Nord amb la Gran Bretanya. França, eterna enemiga de la Gran Bretanya, es va posar de banda de les colònies, així com també Espanya.  Tot i que al llarg de la història la corona hispànica  s’havia enfrontat en diverses ocasions a la  francesa, en  aquell moment  compartien tenir totes dues un  membre de la Casa de Borbó al capdavant  del regne i  interessos contra la Gran Bretanya, fet que els convertia en aliats.  Per a  Espanya la recuperació  de Menorca i Gibraltar era un dels seus grans motius per a enfrontar-se als britànics, que d’ençà la Guerra de Successió eren a les seves mans. Espanya va donar  suport econòmic i militar a les colònies revoltades, a la que serà anomenada la Guerra Anglo-espanyola, contesa iniciada el 1779 i finalitzada el 1783, moment en que les colònies esdevindrien independents.

 

Davant aquesta guerra el rei espanyol Carles III va mobilitzar tropes cap a Amèrica per reforçar les seves possessions  i combatre a la zona britànica revoltada contra la metròpolis. I és aquí on comença la increïble història del nostre palafollenc en Francisco Vilacrosa, un mosso de la lleva del 1776 que es va veure immers, per la seva condició de soldat, a la Guerra Anglo-espanyola de 1779. Al Francisco l’esperaven vuit anys de servei a l’exèrcit,  però que a causa  de la guerra es veurien allargats uns quants més fora de casa, doncs al 1784, quan havia d’acabar el servei, es trobava encara al Regne del Perú.

Fons Can Borrell. Carta Francisco Vilacrosa. ACM71-38-T2-487.

Fons Can Borrell. Carta de Francisco Vilacrosa. ACM71-38-T2-487.

El relat de la seva història el sabem gràcies a la carta de quatre fulls escrits en castellà que va escriure el dia  trenta de juny de 1784 des de Lima a un prohom de Sant Genís, el Damià Borrell. La carta és un document conservat a can Borrell i que ara ha sortit a la llum després de la seva digitalització1. En Francisco demanava que es fes arribar i llegir als seus familiars.  Suposem que la seva família no sabia llegir ni escriure.  Tot i que disposem de moltes dades de qui eren els habitants de Palafolls durant aquells anys no he pogut localitzar de quina casa era, de fet ni ens  consta cap família que en aquell moment s’anomenés Vilacrosa. Aquest cognom era freqüent a Malgrat aquell final de segle XVIII, i potser era una família originària d’allà que es va estar un temps a Sant Genís, doncs no ens consta ni abans ni després d’aquells anys. La lletra, més enllà d’explicar les peripècies del seu servei militar, que detallarem més endavant, ens explica forces detalls per conèixer el seu vincle amb Sant Genís. El nostre protagonista demana al Damià que faci perquè es llegeixi la carta al seu pare, germà i germana, entenem que la seva mare és difunta. Més enllà de la família directe  també demanava "...no deje usted de escrivirme dandome razon de las niñas de casa Molas, y mis parientes de casa Freichas [2] si se han casado...", i especialment donava records a la jove de ca la Ferrereta i que li digui que té  amb molt bon  record l’excursió que van fer a la Mare de Déu del Coll 3. I dubtant del seu retorn, que tem sigui  llarg i perillós, li demana també que vetlli pel compliment del seu testament, demanant que es pagui el lluïsme de la vinya que té, es doni  la seva roba al seu germà, que recuperi  la fanga i el magall que té el ferrer Garau Hosta 4, i que es pagui al Ramon Pla, un mariner de Malgrat que va trobar a l’Havana al 1782, els quatre pesos fuertes (nom popular del ral de vuit de plata), que li va deixar per sortir-se d’una forta enfermetat que estava passant.

 

A la carta explica també tot el periple com a soldat, escrita al juny de 1784 inicia el relat  a partir de la seva mobilització a causa de la nova guerra el trenta de juny de 1779 quan estava destinat a León. El seu regiment va sortir cap al Camp de Gibraltar per a “...hacer  rendir las fuerzas enemigas...”. Al cap de quatre mesos arribaven a Algecires, a dues llegües del seu objectiu,  on va rebre la última carta de casa seva. Al març del 1780 el seu regiment va marxar cap a Cádiz per embarcar-se amb destí a Amèrica, moment que diu que va escriure una carta informant de la seva partida. El vint-i-vuit d’abril d’aquell any embarquen,  però no és  fins el vint-i-sis de juny que no arriben al port de La Habana. Aquí el seu regiment s’uniria a un exèrcit de 15000 homes d’infanteria.

 

Al mes de febrer de 1781 l’exèrcit  sortirà cap a Pensacola, Florida. Aquesta terra havia estat cedida per España a la Gran Bretanya a raó dels acords del Tractat de París de 1763. Allà s’hi lliurarà una batalla entre les forces espanyoles i britàniques que serà coneguda com la Batalla de Pensacola, on tota Florida quedaria de nou sota poder espanyol.  En Francisco ens diu que el nou de maig els britànics es van rendir,  i hi van deixar una guarnició tornant el gruix de l’exèrcit cap a La Habana.

 

Al mes de maig de 1782 va tornar a sortir part de l’exèrcit, ara cap a la illa de Guanahami, per combatre la pirateria que actuava sota  bandera britànica, els quals diu es van entregar de seguida i on s’hi va quedar una guarnició, i la resta tornaren de nou cap a La Habana, on allà diu que havia escrit varies cartes sense rebre cap resposta. Allà hi van arribar uns mariners vinguts de  Malgrat  a qui  els va preguntar per la salut del seus parents i amics, responent que quan havien sortit de la pàtria estaven tots bé.

 

Al mes de març de 1783 va sortir  amb tota la flota cap al port de Guarico, plaça francesa, per prendre les illes de Providència on hi havia ja la resta del exèrcit espanyol,  i on es van unir també a l’exèrcit francès. En aquell moment diu que estant a Guarico els va arribar “...el aviso de suspensin de Armas por virtud del tradtado de las Paces... ", el que coneixem ara com a Tractat de París. L’exèrcit espanyol va tornar cap a La Habana. En aquesta plaça van rebre l’ordre  que tot soldat que hagués complert el servei a finals de juny del 1783  havia de passar-se als regiments que partirien cap a Espanya, obtenint la llicència a la seva arribada a la península,  i els que no hauran d’unir-se als regiments que es queden a les amèriques.  Ell encara no havia complert els seus vuit anys i no va poder marxar amb el seu regiment,  i es va incorporar al regiment d’infanteria Extremadura que es quedava. El dotze de juliol de 1783 van sortir cap al Perú. Relata que va ser un llarg viatge, fent parada per habituallar-se  al port francès de Mur de Sant Nicolàs  i al port de Cartagena de Indias. A Portobello, a finals de setembre, van desembarcar, tornant els vaixells cap a l’Havana.

 

Al mes d’octubre van sortir a peu de Portovelo cap a la ciutat de Panamà, ell no ho diu però van travessar tot el istme per arribar a la costa del Pacífic. Després de cinc mesos, al febrer de 1784, van arribar al port de Panamà on hi havia un comboi d’embarcacions comercials que els portarien cap a la ciutat de Lima, capital del  Regne del Perú.

 

Fins el dinou de maig no van arribar a Lima. Aquí en Francisco ens descriu una ciutat que el deixa meravellat “...no se puede comparar acomparar con ninguna Ciudad de España...". Diu que és una ciutat de tres llegües de terra dins muralles,  on hi ha sis parròquies, quaranta convents de religiosos i trenta-un de religioses, tres grans hospitals de caritat, el de San Andrés per a la gent de color, el de Santa Ana per a indis i el de San Bartolomé,  magnífics palaus, com el del virrei o el  de l’arquebisbe, la casa de la Moneda on es sella i fabrica  tota la moneda  del Regne del Perú. Diu que és un país on tots els dies són iguals,  on la nit dura sis hores, que no hi plou mai i que només es mantenen amb la humitat de la nit,  i amb la neu que hi ha a la serra es reguen camps i horts. Descriu un clima atemperat que dóna abundants fruites com a Espanya. Es sorprèn que es fan dues collites de blat i crien  bestiar de tota mena. Ens parla de les seves dones, desitjoses per casar-se amb un espanyol. Afirma que és la millor terra del món que cap altre lloc la supera, i que ha estat la última a ser conquistada, però tot i això avui encara els pares caputxins van conquistant terres als bàrbars  que van convetint a la nostra llei.

 

Explica que li falten tan sols cinc mesos per acabar el servei militar, però no podrà tornar a Espanya i llicenciar-se fins que el seu regiment no sigui substituït per una nova lleva, i això no passarà els diuen fins l’any 1787 o 1788. Explica que li fa molt respecte tornar a creuar el “xarco”, una  ruta de sis mesos de navegació amb bon temps.

 

Com explicava a l’inici del article tota la informació que tenim d’en Francisco Vilacrosa és la carta. Més enllà d’això no sabem res més, ni sabem si va acabar tornant mai. El relat  d’aquest palafollenc de finals del segle XVIII, guardat curosament durant més de dos-cents anys pels descendents de qui la va rebre, ens explica la duresa del seu servei militar, el paper que jugaven els pocs que sabien escriure i els moviments de l’exèrcit en una de les tantes guerres del regne d’Espanya, que lliga fil per randa amb el que explica la història de les conquestes americanes, és un d’un gran valor.  

 

Aquest document és la prova que la gran història s’escriu a partir de la suma de les  petites històries del país, i és aquí on rau el valor de digitalitzar aquests fons particulars com el de can Borrell i d’altres del municipi, que no només expliquen  la seva història sinó que van més enllà. Una magnífica tasca que es duu a terme gràcies a l’Arxiu Municipal de Palafolls,  l’Arxiu Comarcal del Maresme i amb la mai prou agraïda col·laboració dels propietaris dels fons.  

 

Xevi Salicrú.

1.Document del fons de can Borrell. ACM71-38-T2-487. Consultable a https://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/#/cercaavancada/llistatCercaAvanc

2. Can Freixes és una casa situada vora l’església de Sant Genís.

3. La Mare de Déu del Coll és una església situada al nord de les Guilleries, actual municipi  d’Osor.

4. Garau Hosta era el motiu del ferrer de can Ferrerhosta  que es deia Garau Bonet, descendent dels Hosta.

 

 

 

Bibliografia:

 Gibernat, Antònia (2018): “Cabanesemporda”, Les quintes: el sistema de reclutament (s.XVIII).12 de desembre de 2018, < https://cabanesemporda.com/2018/12/23/quintes-xviii/> [Consulta: 1 març 2024].