El palauet d'en Pelavulves.

Dues teories tenim de l’origen etimològic del topònim Palafolls, una es decanta per ser un topònim que van fer-se seu els senyors del castell i l’altra per ser un malnom dels senyors  que adoptaren com a cognom,  passant a ser també el topònim del lloc.

Haig de dir que sempre oficialment m’he decantat per la primera....aquella que diu  que l’origen de Palafolls ve de Palatiolo, palauet petit, que del cert era el que havia estat originariament el castell. I  on és ben  documentada l'evolució de la forma de Palatiolo  a l’actual  Palafolls, una falsa regressió de c/ti passada a f.

Però com deia hi ha una altra teoria, de la qual sempre m'hi arriben  periòdicament  cants de sirena i haig de tornar-la a rellegir cegament. 

I diu que, i no ho diu pas cap aventurat en teories , el gran filòleg de la llengua catalana Joan Coromines, que Palafolls vindria d’un malnom adjudicat als senyors del castell. Té clar que Palafolls era  primer el nom dels senyors i acaba convertint-se en el nom de lloc. Explica que la forma originaria fou Pelafolls , on diu que a la nostra comarca es  confonen, com  a català central,   les dues vocals àtones e/a.

Pelafolls és segons Coromines un compost de verb en imperatiu i un complement, el verb pelar i folls (poca solta). L’argumentació d’aquest compost el compara amb altres exemples de topònims de llengües romàniques com el topònim italià Battifolle, Vergafolle o el topònim també català Torcafelló. I el malnom seria  pela folls, qui pela als poca soltes, és a dir  oprimeix o escanya als pobres pagesos, un senyor abusiu de la seva força.

Però hi ha un document de l’acta de dotació i edificació  del monestir de Roca-rossa de l’any 1145  que ho rebla tot. S’ hi anomenen tota una colla de senyors presents i signataris de l’acta,  entre d’altres Berenguer Pere de Fogars,  Berenguer de Maçanet i en Berenguer de Pelavulves( el document fet en llatí hi diu  Berengarius de Pellansvulvam.) una variant de Palafolls molt diferent a  totes les  documentades.

L’eminent filòleg  en destaca la e de Pelas per reforçar la seva teoria del verb pelar i dona un  caràcter satíric a vulvam com un joc de paraules amb foll, on suposa a l’escrivà del document, Erbert, un bon humor i finura en que ningú s’adonés de tal broma, fins i tot el mateix Berenguer signant l’acta.

Segons diu Coromines l’escrivà juga amb el cognom Palafolls, sabedor ell de ser un malnom, no sabem si per pura burla o s’hi havia alguna dispusta entre el monjo escrivent i Berenguer,  o potser jugant amb la possible fama d’abusiu també amb les pageses del terme.....  i volgué venjar-se a l’acta.

Dues teories etimològiques, agafeu la que més us agradi, totes dues són ben argumentades per eminents filòlegs.

En una cosa estàn d’acord una i altra,  etimològicament s’hauria de pronunciar Palafolls amb  o tancada tant per Pelafolls com per Palatiolo, però el treball de camps dels filòlegs diuen que Palafolls és pronunciat  amb o oberta pels palafollencs i gent dels pobles dels voltants, però que només la diuen amb o tancada els forasters...això dit a la primera meitat del segle XX. Un dilema fora de lloc si parlem de Pelavulves. 

Xevi Salicrú

Biblbiografia:

Coromines, Joan.Onomasticon. Volum VI, 120-123.

Pons i Guri, J. M/ Rodriguez Blanco. J. Els noms de lloc a l’Alt maresme dels segles IX-XII. El set-ciències. Arenys de Mar. 2000.

La taverna, l'embrió de la casa de la Vila

Era un cinc de setembre de 1650 quan es va reunir el Consell General de la Universitat de la parròquia de Sant Genís de Palafolls, sota llicència i permís del batlle de la Vilanova i  terme del Castell de Palafolls, Francesc Borrell.

El Consell General era l’assemblea de tots els caps de casa i el lloc habitual per reunir-se era al cementiri, certament  un lloc ben  simbòlic, on s’hi  trobava el present convocat  i tot el passat dels palafollencs. El consell es reunia per prendre grans acords, però el dia a dia era gestionat pels obrers de la parròquia, que en aquell moment eren tres. L’any 1667  es substitueixen els obrers per jurats, quan es va concedir a la universitat  poder elegir-los, que en aquell primer moment foren dos, escollits  per primera vegada al 1668. També es forma llavors  un consell de deu, dos veïns de cada un dels cinc veïnats per poder gestionar millor els assumptes de la comunitat. Els obrers varen passar a dedicar-se simplement a la gestió dels afers de l’església.

Varen assistir  a la convocatòria d’aquell dilluns de setembre tota una geografia humana palafollenca,  el batlle Francesc Borrell, els obrers de la parròquia Francesc Riera, Francesc Estiu i Antoni Puig,i els caps de casa Pere Jordà Moresch, Geroni Batlle, Joan Puigvert, Geroni Vidal Roquet, Antoni Rupià, Pau Mitjà, Pere Iglesies, Narcís Estolt, Joan Bigas, Jaume Valls del mas, Isidre Tos, Pere Puig, Francesc Tortós, Miquel Estolt, Pau Dalmau, Gaspar Viader, Bertomeu Comas, Pere Mercader, Antoni Padrer, Josep Oller (major de dies), Jacint Ribas, Joan Tosell, Joan Rupià, Antoni Crosas, Josep Riera, Bernat Puigvert, Jaume Valls, Pere Pau Burguet, Isidre Tosell, Jaume Aygües, Rafel Mitjà, Francesc Forn, Pere Escarrà, Miquel Vives, Miquel Camps, Jaume Rabassa, Joan Puig, Jaume Reig, Joan de Canyas, Joan Fexas, Francesc Valldejuli, Salvador Alsina, Joan Moner, Pere Plana, Bernat Puigvert, Pere Gili, Joan Agudo i Martí Aygües.

Acorden establir el monopoli a la parròquia de posada, fleca i taverna amb el dret a vendre pa i vi a la menuda atorgant-la  a l’encant públic. El terme posada no el trobarem més en cap document, al segle XVIII i XIX hi trobem el terme hostal, tot i que faria referència com a sinònim de casa, no tenim indicis de que realment actués com a hostal per allotjar-s’hi, tan sols ens consta el  servei d’àpats.

Seguidament, el mateix dia, els tres obrers i en nom de la parròquia  fan acta d’arrendament  per un any de la fleca i taverna a Joan Fexas, negociant de la  parròquia, fent de testimonis de l’acta Francesc Alegre, prevere i rector de la parròquia, i Bertomeu Comas pagès.

El contracte d’arrendament detalla les condicions del dret de vendre pa i vi, bo i suficient, les mesures les posaran  i les afinaran els obrers amb  el mostassaf , per quartera de blat s’hi guanyarà 12 rals i 15  per cada càrrega de vi, en cas de no poder servir la demanda  els obrers podran vendre’n a càrrec del arrendador, no es podrà vendre vi novell fins després de Tots sants,  si es fa frau amb el  vi, que es barregi amb aigua,  o es venen peces de pa més menudes es pagaran tres lliures de multa i no es podrà vendre el pa fet aquell  dia, s’haurà de tenir aiguardent per vendre, el dia de Sant Genís s’ha de tenir  neu al preu de la vila de Blanes i els arrendadors no podran  donar llicència a ningú més  per vendre pa ni vi en tota la parròquia.

El Joan Fexas serà per tant el primer arrendador, darrera d’ell i al cap d’un any, el vuit de setembre de l’any 1651, es torna a posar la concessió a l’encant públic. Els tres obrers d’aquell any, que eren  Antoni Crosas ( cap de casa de can Croses), Pere Pau Burguet ( cap d’una  casa del carrer Nou de Sant Genís, coneguda ara com a cal Fuster) i Joan Bigas ( cap de casa de can Bigas)  arrenden aquest cop a dues persones que compartiran la concessió,  Jaume Aygües, teixidor de lli d’aquesta parròquia i veí de Sant Genís (el que és ara Can Reig ) i Bernat Vives, braser ( treballador del camp),  de la vila de  Tordera. Signen l’acta els testimonis Miquel Martí  i Arnau Vila, nuncis de la cúria, on s’hi  redacten  les condicions del pacte, on només s’hi afegeix un element diferent a l’anterior contracte. La Universitat llogarà una casa on poder realitzar la concessió, és a dir on establir-hi la fleca i taverna, suposem que el Joan Fexas devia vendre el pa i el vi en alguna de les estances del seu habitatge, que no sabem a hores d’ara on era, només tenim una possible hipòtesi que el temps potser ens podrà confirmar. En aquella època només hi havia una  família documentada  amb aquest cognom en una casa situada  al nucli de Sant Genís, vora l’església, que ben bé podria allotjar la taverna i fleca.

El lloc no serà casual, serà elegida una casa situada en un lloc estratègic, a la cruïlla del camí de Sant Genís amb el camí reial. Una casa propietat de la vídua de Pau Alemany des Prats i Ferrari, però la casa no es podrà ocupar fins que s’hagi trobat un altre habitatge pel  llogater que  té la casa, el Joan Galvet, i els obrers l’hagin fet buidar.

Aquella cruïlla serà al cap d’uns anys el centre neuràlgic del veïnat que començava a néixer llavors, el veïnat de les Ferreries. Els Alemany vendran al 1697 la casa a la Universitat, casa que amb la formació dels Ajuntaments tal com els coneixem ara es convertirà en la casa de Vila.

A pocs metres de la taverna s’hi havia establert al 1501 sota llicència del vescomte de Cabrera una ferreria, que va donar pas a la formació de les primeres cases del nucli de les Ferreries. Instal·lar la taverna en aquell punt va acabar de consolidar el nucli, la cruïlla de camins i els serveis que  s’hi anaven aplegant perpetuaran  el nou nucli donant pas al centre administratiu, comercial i residencial que és ara el centre de Palafolls i ha estat els últims dos-cents anys.  

Xevi Salicrú

Bibliografia

Salicrú Siscart, Xavier. Cases amb eixida i hort. Aproximació als orígens urbans de Palafolls, s. XVI-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2016.

Salicrú Siscart, Xavier. Casesamb era i quintana. Les masies de Palafolls i la seva gent, s. XIV-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2018.

Codina, Alfons. El poble de Sant Genís. Palafolls. Edicions del Roig, 2004. 

Arxiu Històric Fidel Fita. Notarials Palafolls. Llibre 143. 5-9-1650. 8-9-1650