Preservar un llegat de set-cents anys, can Gibert.

 

Dies enrere es feia pública la notícia de la donació de  can Gibert a l’Ajuntament de Palafolls, i qui en desconegui la finca pot passar de llarg el titular de la publicació com si de qualsevol finca es tractés. Però els que coneixem l’elevat valor patrimonial històric i natural d’aquesta finca de Sant Genís només podem fer que alegrar-nos i agrair a les dues parts haver arribat a la bona entesa.

La notícia venia donada per la convocatòria del ple del passat vint-i-tres de març, on l’equip de govern portava a votació  l’acceptació de la donació. El punt fou aprovat per majoria absoluta, pels regidors de govern. Però haig de dir que hauria d’haver estat  aprovat per unanimitat. La resta de regidors es van abstenir! Un fet inexplicable per mi, com es poden abstenir en una cosa  tan rellevant? Estem parlant de la preservació d’un  mas en un entorn de gran valor natural, quan a Palafolls ja en tenim un altre exemple i tants bons resultats ha donat, i del que tots ens en sentim orgullosos.  Les raons no les sé pas, doncs ningú va argumentar l’abstenció, cap comentari, ni fred ni calor,  les puc intuir, però m’abstindré de dir-les, només us diré  que em deceben aquestes  formes de fer política quan tenim entre les mans la preservació del nostre patrimoni, que ha d’estar per sobre de tot i que el suport en casos així ha de ser incondicional.

Col·lecció postals can Gibert. Fons X. S.

L’acte de generositat fet per la família  de convertir el seu llegat en públic és immens, i alhora que l’Ajuntament, coneixedor del gran valor de la finca, hagi portat a bon port la proposta presentada per la propietat és un exemple a seguir, amb aquesta fórmula o altra, l’acord entre els tenidors del patrimoni i l’administració és fonamental per poder preservar part del patrimoni d’aquest país.

La preservació d’aquest espai santgenissenc té dos grans raons de ser; conservar un mas amb set-cents anys d’història  sobre les seves espatlles, que aviat es diu,  i la salvaguarda d’una finca d’un gran valor natural.

El mas Gibert és un exemple de manual  del que han estat les pairalies agrícoles autosuficients d’aquest país i que amb la seva lluita i el seu esforç han contribuït a forjar Sant Genís, per tant Palafolls, i el país sencer . La història de can Gibert és la història d’una família que ha sobreviscut ancorada  en un territori d’ençà,  almenys de la primera notícia que tenim,  de l’any  1387. Que una nissaga es mantingui en un mas  del segle XIV al XXI no és pas cosa fàcil. La família  n’ha passat de tots colors, com  exemple de temps difícils poden ser  la pèrdua del mas a mitjans del segle XVI, quan l’hereu ha de vendre per deutes tot el patrimoni, però que deu anys més tard el germà  prevere recuperarà  de nou per a la família, o l’assassinat de l’hereu a principis del segle XVIII trasbalsant-ho tot, o a principis del segle XX amb la mort prematura d’un altre hereu amb filles només, obligant a canviar la línia successòria per garantir la supervivència del mas. També tenim exemples evidentment contraris, èpoques bones on  s’han incorporat bons dots i terres al mas, com el casament que fa  l’hereu Nicolau Gibert amb Maria Alsina l’any 1766,  que permet l’entrada al mas d’un dot de 400 lliures que serviran per  liquidar censals, és a dir pagar deutes. 

Una història complexa d’esforç que ens porta fins avui a un mas de vint-i-tres hectàrees amb la masia dedicada a la restauració, d’ençà que el pare de l’actual propietària iniciés aquest projecte mica en mica. Un projecte que va començar servint un primers àpats sense pretensions als primers turistes  i que amb l’adequació d’un espai de lleure a redós de la font, a partir d’uns aplecs als anys quaranta i de la construcció de la capella dedicada a la Mare de Déu Miraculosa, poc a poc  es va anar conformant aquest valor també social de can Gibert, on molts vilatans i gent dels pobles veïns  han trobat sempre les portes obertes a un espai de lleure.

Un mas ubicat entre dues grans propietats també,  can Borrell a ponent i Valldejuli a l’est, al nord limitant  amb la riera de Sant Genís i al sud amb diferents finques a trobar  la carena que ens separa de Malgrat. Terres de cultiu del mas cap a la riera i bosc del mas pujant cap a la carena.

Tot aquest espai de cultiu i bosc formen l’altra raó perquè  cal preservar. La voluntat de la propietat en la preservació i posada en valor ha estat sempre una prioritat. La petició de catalogació com espai de reserva de fauna salvatge a la Generalitat, o l’acord de custòdia de la finca, començat a gestar-se  al  2007, amb l’Obra Social de la Caixa dotant la finca d’un pla de gestió i de recursos per la seva execució, ja sembraven la llavor del que avui ens ocupa. L’aulet, el bosc d’alzines, és potser la nineta d’aquest espai natural, que amb la seva orientació nord i la composició del terreny la doten d’una fauna i flora ben característiques. La combinació de patrimoni natural i històric converteix can Gibert en una aula d’aprenentatge majúscul.

Palafolls té  un altre exemple de preservació de patrimoni natural i històric, el Molí d’en Puigvert. Aquest forma part d’un paisatge diferent del que ara n’assegurem també la seva preservació. El Molí és un espai de terres de cultiu al pla, freixedes inundables, gorgs  i una història d’aprofitament de l’aigua, can Gibert és un paisatge de muntanya, de feixes aterrassades i boscos d’alzines. Dos paisatges que resumeixen força el que és Palafolls, del riu a la serra de Miralles passant pels turons, dos paisatges preservats per les futures generacions, dos paisatges per entendre què som els palafollencs, dos espais per sentir-nos orgullosos d’allà on vivim.

 

Xevi Salicrú

 

 

Bibliografia

 

Codina, Alfons. Can Gibert. El Mas i la seva gent en el transcurs del temps (1387-2004). Sant Genís de Palafolls. 2011.

La cellera de Sant Genís.

Aquestra primera fotografia que il·lustra aquesta entrada va ser presa per immortalitzar una processó, feta en motiu de la Santa Missió que es va dur a terme a Sant Genís a la primavera del 1965, del vint-i-u d’abril al dos de maig (1). Però el que passa habitualment amb aquestes fotografies, amb una bona colla d’anys, és que altres elements de la imatge agafen una rellevància que en aquell moment que van ser preses no tenien.

Fons Manel Boadas. 1965.

A la dreta del carrer observem quatre cases, que havien format part de l’antiga cellera, construïda a redós de l’església. D'aquestes edificacions actualment només en queda una, i és aquí on la fotografia, més enllà de documentar l’acte religiós, agafa una nova mirada.  

Les celleres  eren  uns espais sagrats creats a partir de les assemblees de Pau i Treva al segle X,  on es limitava una zona de trenta passes a l’entorn de les parets dels temples, concedides  pel bisbe a cada església el dia de la seva consagració. Aquests espais sagrats disposaven d’immunitat eclesiàstica i del dret  d’excomunicar a qui les envaís o profanés.  Aquests espais foren l’origen de molts pobles nascuts a recés dels temples. Així l’església va aconseguir ser vista per la pagesia com una garantia per combratre  l’abús  dels senyors feudals.

La cellera de Sant Genís és el nucli més recular en el temps  del municipi de Palafolls i de tot el que havia estat l'antic terme del castell de Palafolls. Tot i tenir-la ja documentada al segle XIII no és fins a les primeries del XVI que ja hi podem posar nom i cognom a cada una de les sis cases que la formaven. A excepció d’un edifici més, que s’aixecarà just davant la portalada  del temple possiblement al segle XVIII, la cellera es mantindrà sense cap variació  fins a la segona meitat del segle XX. El migrat creixement que tindrà Sant Genís durant els segles posteriors al XVI serà sempre fora de l’àmbit de la cellera.

D’aquestes set cases, cinc estaven viculades originariament a l’església. Sant Genís havia esdevingut un nucli eminentment eclesiàstic que donava servei a l’església i a tota l’extensa parròquia. El gruix de la població era escampat per l’extens terme, a partir del segle XIV es començarà a concentrar població al nucli de la Vilanova, que demanarà la seva parròquia ben aviat,  i a partir del XVI es començarà a gestar un nou nucli al veïnat de la Burgada, anomenat posteriorment de les Ferreries. Aquests dos nuclis creixeran sempre en detriment del nucli de Sant Genís,  que només  tindrà un petit creixement destacable al segle XVIII, aturant-se sense fer  cap més casa fins a la segona meitat del XX.

Les set  cases de la cellera foren: 

Xavier Salicrú. Cellera de Sant Genís

1 Can Dalmau   Era la primera casa que es trobada entrant al poble.  A la façana hi havia les rajoles on s’indicava el nom del poble,  partit  judicial i província, posades a la segona meitat del segle XIX quan es va començar a  oficialitzar el nom dels carrers i números dels habitatges. Les originals les conserva un veí que les va salvar quan s'enderrocava la casa. Coneguda antigament com a mas Dalmau de la Franquesa era un masia  que s’havia anat ampliant al llarg dels segles de la seva existència, com a element destacable tenia un portal rodó de mig punt adovellat, que al enderrocar-se  s’hi va trobar a sota una cabitat, que possiblement  comunicava la casa amb el túnel de l’església a la rectoria. Al 1502 el senyor útil i propietari  de la casa era el Rafael Dalmau de la Franquesa que capbreva diferents peces de terra al vescomte de Cabrera , al  1665 es capbrevat  per  Pau Dalmau de la Franquesa i al 1733 per Francesc Dalmau de la Franquesa.  Al padró de 1861 el propietari  de la casa és el Pau Estiu Serra casat amb la Catalina Reig Rossell, i vivint-hi amb la seva filla  Narcisa, casada amb el Tomàs Salichs Morell de Pineda. Al padró de 1880  ens consta propietat del Ramon Torrent, resident  a Sant Martí del Montnegre. En aquell moment viuen a la casa en règim de llogaters el Jaume Puigdefàbregas Perramont, provinent també de  Sant Martí del Montnegre. Als anys vint   els Puigdefàbregas són propietaris després de comprar la casa a la família Torrent. A la segona meitat del segle XX els  Puigdefàbregas hi obriran  una botiga de queviures  sent també un punt  de recollida de la llet del veïnat  venuda per comercialitzar. Com a curiositat a la dècada dels cinquanta després d’instal·lar l’enllumenat públic al carrer aquest era encès i apagat manualment cada dia per la família des de la casa. Als anys setanta van aixecar al costat un xalet on hi van traslladar la vivenda i la botiga. La casa fou enderrrocada a primers del segle XXI per construir-hi un edifici de pisos (2).

2 Can Jan.  Actualment és un solar propietat del Bisbat de Girona. A la imatge encara podem apreciar la porta d’entrada, un portal quadrat amb llinda i brancals de pedra. Al 1563 el Joan Dalmau de la Franquesa  hi va establir al Joan Verdalet, obtentor de la Doma d’Avall, en un cos de 25 pams d’amplada. Al 1672  el reverent Sebastià Burgués mor a la casa sent l’obtentor del Benefici de la Clau. a mitjans del segle XIX es coneix  la Casa de la  Claveria, o també com la Casa del Benefici de la Clau. A l’any 1866 hi documentem la última persona que hi va viure, la Teresa Vilajoan de 62 anys, catorze anys més tard, al  1880, ja ens consta deshabitada. Al registre del  1921 ja no es considerada un habitatge. Del Benefici de la Clau, com a institució, en tenim informació d’ençà l’any 1609  on el bisbe autoritzava els obrers de la parròquia a administrar-lo (2).

3 Can Freixes. La casa disposa de diferents elements destacables, un portal amb arc escarpanter de totxo i brancals de pedra, un segon ara convertit en finestra amb llinda de fusta i brancals de pedra, i un tercer de grans dimensions de totxo apantment més modern que la resta. A la primera planta hi ha una possible llinda amb la  data de 1593. Interiorment té algun portal de pedra i algun sostre de volta. El vint-i-nou d’octubre de 1632 el Joan Fexes va comprar  la casa a la Maria Vergonyós, viuda del Jaume de Vitraris. El fill del Joan, Pau Fexes, establirà al 1663 a una part de la casa, a la banda est, a l’Antoni Palomeres. Al capbreu de  1749  la casa segueix dividida en dos habitatges encara , el Josep Fexes i el Guerau Fexes, pare i fill, declaren la casa de la banda oest i el Josep Brunet  Palomeres la de la banda est.  Al llarg del segle XIX el cognom dels propietaris es transformarà en Freixes (4). 

Al 1861, ja unides de nou,  el cap de casa és el Benet Freixes, durant el segle XIX el cognom Fexes s’haurà convertit en Freixes.  Al padró del 1866  trobem com a propietari al seu fill, el  Joan Freixas Gibert de 45 anys i casat amb la Cristina Estiu Roquet. Al padró del 1880 és propietat de la filla del Joan, la Maria, casada amb el Damià Oller Oller, fill de Ramió. Actualment la casa és restaurada amb molt bon criteri i és una de les dues que es conserva de l’antiga cellera.

Aquesta casa amb la que la seguia, cal Tito, estaven separades pel corriol de can Gibert apreciable a la fotografia, un cordó umbilical que unia la cellera amb la finca de can Gibert

4 Cal Tito.  Antigament era anomenada la Casa del Benefici de Nostra Senyora de la Pietat. A l’actualitat hi ha una plaça amb un aparcament en  bateria.  

El Benefici de Nostra Senyora de la Pietat fou fundat pel rector de Sant Genís, Antoni Coral, l’any 1499. Tenim notícia de  diferents obtentors del Benefici, l’any 1638 és el Miquel Valldejuli, al 1669 el Miquel Crosas, i al 1829 el Jaume Masnou d’Hortsavinyà. A mitjans del segle XIX amb les desamortitzacions de l’església la casa va passar a mans privades. El primer propietari que ens consta és el Pau Estiu Vila de ca l’Estiu de Sant Genís, possiblement fou qui la va comprar a l’Estat. A les notes d’un antic padró del 1861, ara perdut, encara s’anomena com a casa del Benefici. Sembla que no hi viuria ningú encara i no és fins al primer padró conservat, el de 1866, on hi trobem com a llogater dels Estiu el Joan Talleda amb la seva família.  A les dues últimes dècades  del segle XIX hi viuran els Bonet Freixes mentre la casa pasa per diferents propietaris.  Al 1885 el Pau Estiu vendrà la casa a la Maria Carme Romeu Vila de Sarrià, i aquesta la revendrà al 1893 a l’Andreu Vila Parés del carrer de Dalt de les Ferreries. Aquest últim també la vendrà a la família Torrent Castellà. La casa també serà coneguda com a ca la Leonor o ca la Candita, mare i filla documentades  als padrons dels anys 1930 i 1940. A la dècada dels anys cinquanta quedarà deshabitada i entrarà en un procés de degradació que acabarà amb el seu enderroc als anys vuitanta. A l’any 2000 l’Ajuntament n’obtindrà la propietat i urbanitzarà l’espai com a plaça, que tot i ser inaugurada mai se li ha posat nom (5).

5 La Rectoria. Conjuntament amb can Freixes són les dues úniques cases en peu de l’antiga cellera. L’edifici té algún element destacat com el  portal i tres finestres de pedra, a l’interior hi destacan sostres amb volta de mocador, i a l’entrada de l’habitage una trapa al terra per accedir  al túnel que comunica amb l’església i l’hipogeu.

Tal com diu el nom ha estat la rectoria de la parròquia.  Coneixem un llarg llistat de preveres i rectors de l’església de Sant Genís de varis segles, però gràcies als padrons a partir de la segona meitat del segle XIX en sabem de més detalls de qui vivien a la casa. Com exemple tenim el  padró del 1866 on hi residien el mossèn Miquel Misser Alcolea, fill de Canet, amb els seus pares i una neboda, el vicari,  l’Iscle Vidal Esglésies, fill de Llagostera, i dues minyones.  Al 1962 arribarà el mossèn Manuel Boadas que farà canvis a la rectoria llogant-hi habitacions a turistes estrangers provocant tot un enrenou als parroquians.  Després de Boadas hi vindrà el rector Miquel Gallart, aquest marcarà un punt d’inflexió important, serà l’últim que viurà a la rectoria fins l’any 1995. A partir de llavors els rectors que vindran seran titulars conjuntament de les parròquies de Malgrat, Ferreries i Sant Genís, passant a residir a la rectoria de Malgrat. Amb Gallart viurà a la casa un matrimoni que s’hi quedaran a la casa amb la marxa del rector amb règim de lloguer. Amb aquesta parella, després de la seva mort fa uns cinc anys,  quedarà la rectoria tancada definitivament (6).

6 Casa del Lloc. Aquesta edifici es va enderrocar als anys 90 dels segle passat. A la porta hi havia una llinda amb la data 1735, possiblement any de la seva construcció. Aquesta pedra encara es conserva en un mur de  davant l’església. Havia tingut varies utilitats, el nom de casa del lloc ja indica un ús comunitari. Al padró del 1921 consta com a part del cementiri, quan feia de magatzem de l’església. Posteriorment a finals dels anys vint fou habilitada com aula on el rector hi  feia classes. Als anys setanta es va reformar i fou  convertida en un habitatge que llogava el rector a estiuejants (7).

7 Can Ferrerhosta. Fou enderrocada als anys setanta, construint-se previament al costat la nova que ara existeix. La casa tenia un finestral gòtic a la façana sud, tot i que l’entrada principal era a la façana que mirava a ponent amb dos portals quadrats amb llinda i brancals de pedra.  Originàriament la casa pertanyia a la institució parroquial anomenada la  Doma de Munt, però al  1690 ja és  secularitzada i és propietat del ferrer Joan Hosta,  moment que  la deixa a la seva filla, Magdalena Hosta, casada amb el Rafel Bonet de Sta. Susanna.  Al 1861  és  propietat el Josep Bonet Hosta Valls, casat amb la Rosa Pibernat Roquet.   Al registre del 1921 és propietària la Marina Bonet Freixes casada amb el Nicolau Salichs Vila. Els actuals propietaris són encara els descendents de la nissaga (8).  

Fons can Gibert.

Fons Manel Boadas. Reforma Casa del Lloc 1970.

Fons Manel Boadas.

 Xevi Salicrú.

 

1. Del record de la gent d’aquells dies  de les missions la gent recorda especialment la glaçada que va fer el vint-i-set d’abril, una data extraordinàriament tardana que va coure totes les patates segons els testimonis.

2. 3.Salicrú, X. Cases amb eixida i hort. Aproximació als orígens urbans de Palafolls. Edicions del Rois. Palafolls 2016.

4. https://valldebossagay.blogspot.com/search?q=freixas

5. https://valldebossagay.blogspot.com/search?q=pietat

6.7. 8. Salicrú, X. Cases amb eixida i hort. Aproximació als orígens urbans de Palafolls. Edicions del Rois. Palafolls 2016.