L'home del sac.

Tots hem sentit a parlar  de l’home del sac,  aquell personatge que quan érem  petits   vagava  per carrers i camins, amb un sac a l’esquena, i qui no es portés bé se l'enduria  dins la saca.  Fer creure a la canalla amb la  por  era una pràctica corrent quan érem petits. No era  el meu cas, diuen que jo era un tros de pa beneït, però tot i així,  l’home del sac l’havia vist més d’un cop, diria més, moltes vegades.

A entrada de fosc, baixava pel carrer de Sant Genís un home , a qui no vaig veure mai la cara, que anava mig encongit, amb un sac a l’esquena. Recordo un home fosc  de   vestimenta,  una imatge negra, la minsa llum que hi havia al carrer suposo hi ajudava.

Més d’un dia arrecerat a la porta esperava veure’l passar, l’home del sac em deia la iaia, de fet crec que  ben aviat ja vaig saber que no era l’home del sac, només era un home amb un sac.

I fins i tot, més endavant i ja de més gran, en vaig saber el nom, i d’on venia i on anava.

Era en Salvador de can Puiggorri, en Salvador Fontseca Relat, l’hereu de can Puiggorri, que  vivia sol al mas, i al  fer-se gran va anar a dormir cada dia  a casa del seu germà.  A entrada de fosc marxava del mas i travessant tot el poble de dalt a baix anava cap a la casa del seu germà carregat amb un sac a l’esquena, on hi duia pertinences que traginava amunt i avall. I  de bon matí tornava cap al mas a passar el dia, cuidar de bosc, la terra, l’aviram, i tot el que es podia fer en una casa de pagès  que no era pas poc.

Ell va ser l’últim habitant del  mas, una casa que feia sis-cents anys que era habitada.

Descendent d’aquella nissaga que s’hi va instal·lar al 1581, quan el Joan Puiggorri , un mestre d’aixa compra un mas, anomenat Carreres,  de tres jornals, a Elisabet, vídua del Benet Pica. Els Pica havien estat establerts feia poc, al 1572, pel Joan Dalmau de la Franquesa, el propietari directe.

Aquest mas, que a partir de l’arribada del Joan Puiggorri va passar a anomenar-se mas Puiggorri, ja el podem  documentar  al 1415, quan era habitat pel Bertomeu Carreres, àlies Simó, i la seva esposa Joana.

Els Puiggori hi van fer  profundes arrels, al 1789, després de dos-cents anys  d’haver-se instal·lat al mas casen una pubilla, la Maria Puiggorri amb un noi  de Sant Feliu de Buixalleu, el Francesc Fontseca, fill de l’Isidre Fontseca i la Maria Torres, que en aquell moment vivia a Hortsavinyà.

A partir d’aquest moment la nissaga canviarà de cognom, però la casa mantindrà el nom de can Puiggorri, i així arribarà al segle XX quan el Salvador  l’últim habitant del mas, però no l’últim descendent d’aquella nissaga, tancà la porta per sempre més.

Estat actual de can Puiggorri

Ara la casa és mig enrunada, el sostre fa temps que es va ensorrar, però encara en queden moltes parets amb la portalada sencera. Diuen que fa temps que l’admisnitració  en va al darrere  per fer-ne un equipament, potser encara serem a temps de conservar alguna cosa de la masia, situada en una  finca que forma  una illa de bosc enmig de la urbanització de Ciutat Jardí.

Moltes d’aquestes masies centenàries es perden, els que les tenen no les valoren, i els que no les tenen les voldrien conservar, els que  tingueu a les vostres mans la preservació d’aquests llegats preserveu-los  o vindrà l’home del sac i se us els emportarà.

Xevi Salicrú.

Bibliografia

Salicrú, Xavier. Cases amb era i quintana. Les masies de Palafolls i la seva gent. S. XIV- XX. Edicions del Roig. Palafolls 2018.