El regadiu del sector 10-16 nucli nord Sant Genís.

Darrera  l’església de Sant Genís  hi ha uns camps anomenats   d’en Freixes i de la Rectoria, i més amunt i ja per  sota el carrer Nou un anomenat   d’en Fors (1). Son peces de terra situades   entre el vessant nord del poble i un dels brancals de la  riera, ara  ermes i a l’espera fa temps de ser urbanitzades.

 A la zona s’hi pot accedir per  dos camins de  terra, un a cada extrem del paratge, i   a peu  pel camí  que baixa   de la rectoria,  i que antigament continuava travessant la riera seguint   cap els Crestins (2) i més enllà (3), enllaçant amb el camí de Sant Pere de Vivelles. Antigament també s’hi baixava per un corriol que sortia de darrera el Sindicat resseguint  els marges d’unes feixes guanyades al pendent de la muntanya.  

Aquest corriol, que recordo perfectament, fa temps que va ser  envaït per les romagueres . Era el pas obligat quan anàvem a peu cap a la vinya o als abells (4) a la zona dels Crestins, però sobretot recordo les esparragueres  que hi havien al llarg dels marges de les feixes,  sempre resseguides per l’avi de cal Ros, en Sidro, que quan va ser més gran i no es podia ajupir hi anava acompanyat dels seus nets, ell els hi assenyalava  i la canalla  els collia.

En tota aquesta zona, anomenada al Pla General de Palafolls sector 10-16 nucli nord Sant Genís, s’hi executarà un pla parcial  ben aviat, on es preveu que el projecte principal sigui  una residència per  la tercera edat.

Aquestes terres han seguit el procés normal previ a la urbanització, els propietaris o arrendataris deixen de conrear-les, algunes d’elles   passen  de regadiu a secà, evidentment amb una productivitat molt inferior, amb el simple objectiu de mantenir-se  endreçades,  però ermes o de secà totes esperaven  el moment òptim de l’arribada del ciment, que ara sembla ja és aquí.   

No discutiré la necessitat de si hem  d’urbanitzar o no, arribaria tard el debat,  però si que voldria deixar palès  que el suport majoritari  dels  veïns a aquest projecte ha vingut donat tan sols per la creació d’un carrer, del que n’esperen  almenys que alliberi   en part el trànsit que passa pel centre de Sant Genís.

Recordem que el poble està situat al llarg d’un carrer on a banda d’actuar de vial pels veïns és l’accés principal a la gran urbanització Ciutat Jardí. Hem de suposar que amb la creació d’un nou vial possiblement  un serà de pujada i l’altra  de baixada, per tant reduirem el trànsit a la meitat, però el problema seguirà existint, l’accés a la urbanització que s’exten de a tocar  el poble fins a dalt a Miralles seguirà passant tot pel seu bell mig. Potser la pretenció d’apedaçar el trànsit no ens ha deixat veure que perdrem tot  un  paratge.  

En aquest  hi ha quatre  elements interessants que ens expliquen el relat del regadiu a la vall de Sant Genís, i que potser pagaria la pena preservar-los d’alguna manera. Aquests quatre  elements son una bassa i tres  pous, un amb el mecanisme per fer pujar l’aigua d’una  bomba de pistó dins d’una caseta al camp d’en Fors,  l’altre, el més antic de tots tres,  que nodria la  bassa del  camp d’en Freixes  i el tercer del qual se n’extreia l’aigua amb un molí de vent al camp de la Rectoria.  

Pou del camp de la Rectoria. 

Fins a l’arribada  de les bombes de pistó,  després de la Guerra Civil, no es va generalitzar el regadiu a Sant Genís. Fins llavors més enllà de petits hortets per autoconsum, situats vora la riera i  pràcticament a nivell de la llera, o al costat d’algun pou, regant a pouades, o l’aprofitament d’alguna minsa veu d’aigua d’una mina   o alguna sínia en algun pou amb aigua més soma no va haver-hi  regadiu a  Sant Genís fins a la dècada dels anys  quaranta del segle passat.

Interior de la caseta al camp d'en Fors. Mecanisme de la bomba de pistó. 

A diferència del pla de les Ferreries, a  tocar el riu, on l’aigua és tota soma i on  ja feia dècades s’havien implantat sínies arreu que extreien aquestes  aigües, Sant Genís, per la seva situació més muntanyosa, disposant d’ aigües  molt més profundes, el regadiu intensiu va arribar més tard.

Pou al camp d'en Freixes.

La majoria de pagesos genissencs tenien però terres al pla de Malgrat o al de Palafolls i molts ja regaven intensivament amb sínies , els beneficis de les campanyes  de patates i enciams per l’exportació als anys quaranta van ajudar a  adquirir bombes per l’extracció d’aigua als pous poc soms de la vall de Sant Genís, i per tant van generalitzar el regadiu.

Amb l’extracció de més quantitat d’aigua també es generalitza la construcció de basses per emmagatzemar-la, i així  poder disposar d’una reserva  per regar    extensions  més grans.

Aquestes basses tenien  una rentadora, cosa que ha donat que se les anomeni  també safareigs. En tenim varis a Sant Genís, tots datats als anys quaranta, el del camp d’en  Freixes  és un exemple del  1945.  

Inscripció a la bassa d'en Freixes. Les inicial corresponen a Ramon Solé, àlies en Freixes. 

Per tant, com deia al principi de l’article, els elements que possiblement no sobreviuran a l’embat del ciment ens expliquen en una petita zona quin  camí  va seguir l’aigua per regar els camps de Sant Genís.

Xevi Salicrú.

1. Aquest camp ha rebut diferents noms al llarg del temps, depenent del propietari del moment, camp d’en Borrell a principis segle XX  i camp d’en Reig més antigament.

2.Els crestins és tota una zona extensa  de petits turonets que va dels peus de Miralles fins a la plana del Tordera.

3.En documentació relativa a aquest camí parla del camí d’anar a Casanons.

4.Així en deiem a casa al lloc  on teníem els ruscs d’abelles.

El palauet d'en Pelavulves.

Dues teories tenim de l’origen etimològic del topònim Palafolls, una es decanta per ser un topònim que van fer-se seu els senyors del castell i l’altra per ser un malnom dels senyors  que adoptaren com a cognom,  passant a ser també el topònim del lloc.

Haig de dir que sempre oficialment m’he decantat per la primera....aquella que diu  que l’origen de Palafolls ve de Palatiolo, palauet petit, que del cert era el que havia estat originariament el castell. I  on és ben  documentada l'evolució de la forma de Palatiolo  a l’actual  Palafolls, una falsa regressió de c/ti passada a f.

Però com deia hi ha una altra teoria, de la qual sempre m'hi arriben  periòdicament  cants de sirena i haig de tornar-la a rellegir cegament. 

I diu que, i no ho diu pas cap aventurat en teories , el gran filòleg de la llengua catalana Joan Coromines, que Palafolls vindria d’un malnom adjudicat als senyors del castell. Té clar que Palafolls era  primer el nom dels senyors i acaba convertint-se en el nom de lloc. Explica que la forma originaria fou Pelafolls , on diu que a la nostra comarca es  confonen, com  a català central,   les dues vocals àtones e/a.

Pelafolls és segons Coromines un compost de verb en imperatiu i un complement, el verb pelar i folls (poca solta). L’argumentació d’aquest compost el compara amb altres exemples de topònims de llengües romàniques com el topònim italià Battifolle, Vergafolle o el topònim també català Torcafelló. I el malnom seria  pela folls, qui pela als poca soltes, és a dir  oprimeix o escanya als pobres pagesos, un senyor abusiu de la seva força.

Però hi ha un document de l’acta de dotació i edificació  del monestir de Roca-rossa de l’any 1145  que ho rebla tot. S’ hi anomenen tota una colla de senyors presents i signataris de l’acta,  entre d’altres Berenguer Pere de Fogars,  Berenguer de Maçanet i en Berenguer de Pelavulves( el document fet en llatí hi diu  Berengarius de Pellansvulvam.) una variant de Palafolls molt diferent a  totes les  documentades.

L’eminent filòleg  en destaca la e de Pelas per reforçar la seva teoria del verb pelar i dona un  caràcter satíric a vulvam com un joc de paraules amb foll, on suposa a l’escrivà del document, Erbert, un bon humor i finura en que ningú s’adonés de tal broma, fins i tot el mateix Berenguer signant l’acta.

Segons diu Coromines l’escrivà juga amb el cognom Palafolls, sabedor ell de ser un malnom, no sabem si per pura burla o s’hi havia alguna dispusta entre el monjo escrivent i Berenguer,  o potser jugant amb la possible fama d’abusiu també amb les pageses del terme.....  i volgué venjar-se a l’acta.

Dues teories etimològiques, agafeu la que més us agradi, totes dues són ben argumentades per eminents filòlegs.

En una cosa estàn d’acord una i altra,  etimològicament s’hauria de pronunciar Palafolls amb  o tancada tant per Pelafolls com per Palatiolo, però el treball de camps dels filòlegs diuen que Palafolls és pronunciat  amb o oberta pels palafollencs i gent dels pobles dels voltants, però que només la diuen amb o tancada els forasters...això dit a la primera meitat del segle XX. Un dilema fora de lloc si parlem de Pelavulves. 

Xevi Salicrú

Biblbiografia:

Coromines, Joan.Onomasticon. Volum VI, 120-123.

Pons i Guri, J. M/ Rodriguez Blanco. J. Els noms de lloc a l’Alt maresme dels segles IX-XII. El set-ciències. Arenys de Mar. 2000.

La taverna, l'embrió de la casa de la Vila

Era un cinc de setembre de 1650 quan es va reunir el Consell General de la Universitat de la parròquia de Sant Genís de Palafolls, sota llicència i permís del batlle de la Vilanova i  terme del Castell de Palafolls, Francesc Borrell.

El Consell General era l’assemblea de tots els caps de casa i el lloc habitual per reunir-se era al cementiri, certament  un lloc ben  simbòlic, on s’hi  trobava el present convocat  i tot el passat dels palafollencs. El consell es reunia per prendre grans acords, però el dia a dia era gestionat pels obrers de la parròquia, que en aquell moment eren tres. L’any 1667  es substitueixen els obrers per jurats, quan es va concedir a la universitat  poder elegir-los, que en aquell primer moment foren dos, escollits  per primera vegada al 1668. També es forma llavors  un consell de deu, dos veïns de cada un dels cinc veïnats per poder gestionar millor els assumptes de la comunitat. Els obrers varen passar a dedicar-se simplement a la gestió dels afers de l’església.

Varen assistir  a la convocatòria d’aquell dilluns de setembre tota una geografia humana palafollenca,  el batlle Francesc Borrell, els obrers de la parròquia Francesc Riera, Francesc Estiu i Antoni Puig,i els caps de casa Pere Jordà Moresch, Geroni Batlle, Joan Puigvert, Geroni Vidal Roquet, Antoni Rupià, Pau Mitjà, Pere Iglesies, Narcís Estolt, Joan Bigas, Jaume Valls del mas, Isidre Tos, Pere Puig, Francesc Tortós, Miquel Estolt, Pau Dalmau, Gaspar Viader, Bertomeu Comas, Pere Mercader, Antoni Padrer, Josep Oller (major de dies), Jacint Ribas, Joan Tosell, Joan Rupià, Antoni Crosas, Josep Riera, Bernat Puigvert, Jaume Valls, Pere Pau Burguet, Isidre Tosell, Jaume Aygües, Rafel Mitjà, Francesc Forn, Pere Escarrà, Miquel Vives, Miquel Camps, Jaume Rabassa, Joan Puig, Jaume Reig, Joan de Canyas, Joan Fexas, Francesc Valldejuli, Salvador Alsina, Joan Moner, Pere Plana, Bernat Puigvert, Pere Gili, Joan Agudo i Martí Aygües.

Acorden establir el monopoli a la parròquia de posada, fleca i taverna amb el dret a vendre pa i vi a la menuda atorgant-la  a l’encant públic. El terme posada no el trobarem més en cap document, al segle XVIII i XIX hi trobem el terme hostal, tot i que faria referència com a sinònim de casa, no tenim indicis de que realment actués com a hostal per allotjar-s’hi, tan sols ens consta el  servei d’àpats.

Seguidament, el mateix dia, els tres obrers i en nom de la parròquia  fan acta d’arrendament  per un any de la fleca i taverna a Joan Fexas, negociant de la  parròquia, fent de testimonis de l’acta Francesc Alegre, prevere i rector de la parròquia, i Bertomeu Comas pagès.

El contracte d’arrendament detalla les condicions del dret de vendre pa i vi, bo i suficient, les mesures les posaran  i les afinaran els obrers amb  el mostassaf , per quartera de blat s’hi guanyarà 12 rals i 15  per cada càrrega de vi, en cas de no poder servir la demanda  els obrers podran vendre’n a càrrec del arrendador, no es podrà vendre vi novell fins després de Tots sants,  si es fa frau amb el  vi, que es barregi amb aigua,  o es venen peces de pa més menudes es pagaran tres lliures de multa i no es podrà vendre el pa fet aquell  dia, s’haurà de tenir aiguardent per vendre, el dia de Sant Genís s’ha de tenir  neu al preu de la vila de Blanes i els arrendadors no podran  donar llicència a ningú més  per vendre pa ni vi en tota la parròquia.

El Joan Fexas serà per tant el primer arrendador, darrera d’ell i al cap d’un any, el vuit de setembre de l’any 1651, es torna a posar la concessió a l’encant públic. Els tres obrers d’aquell any, que eren  Antoni Crosas ( cap de casa de can Croses), Pere Pau Burguet ( cap d’una  casa del carrer Nou de Sant Genís, coneguda ara com a cal Fuster) i Joan Bigas ( cap de casa de can Bigas)  arrenden aquest cop a dues persones que compartiran la concessió,  Jaume Aygües, teixidor de lli d’aquesta parròquia i veí de Sant Genís (el que és ara Can Reig ) i Bernat Vives, braser ( treballador del camp),  de la vila de  Tordera. Signen l’acta els testimonis Miquel Martí  i Arnau Vila, nuncis de la cúria, on s’hi  redacten  les condicions del pacte, on només s’hi afegeix un element diferent a l’anterior contracte. La Universitat llogarà una casa on poder realitzar la concessió, és a dir on establir-hi la fleca i taverna, suposem que el Joan Fexas devia vendre el pa i el vi en alguna de les estances del seu habitatge, que no sabem a hores d’ara on era, només tenim una possible hipòtesi que el temps potser ens podrà confirmar. En aquella època només hi havia una  família documentada  amb aquest cognom en una casa situada  al nucli de Sant Genís, vora l’església, que ben bé podria allotjar la taverna i fleca.

El lloc no serà casual, serà elegida una casa situada en un lloc estratègic, a la cruïlla del camí de Sant Genís amb el camí reial. Una casa propietat de la vídua de Pau Alemany des Prats i Ferrari, però la casa no es podrà ocupar fins que s’hagi trobat un altre habitatge pel  llogater que  té la casa, el Joan Galvet, i els obrers l’hagin fet buidar.

Aquella cruïlla serà al cap d’uns anys el centre neuràlgic del veïnat que començava a néixer llavors, el veïnat de les Ferreries. Els Alemany vendran al 1697 la casa a la Universitat, casa que amb la formació dels Ajuntaments tal com els coneixem ara es convertirà en la casa de Vila.

A pocs metres de la taverna s’hi havia establert al 1501 sota llicència del vescomte de Cabrera una ferreria, que va donar pas a la formació de les primeres cases del nucli de les Ferreries. Instal·lar la taverna en aquell punt va acabar de consolidar el nucli, la cruïlla de camins i els serveis que  s’hi anaven aplegant perpetuaran  el nou nucli donant pas al centre administratiu, comercial i residencial que és ara el centre de Palafolls i ha estat els últims dos-cents anys.  

Xevi Salicrú

Bibliografia

Salicrú Siscart, Xavier. Cases amb eixida i hort. Aproximació als orígens urbans de Palafolls, s. XVI-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2016.

Salicrú Siscart, Xavier. Casesamb era i quintana. Les masies de Palafolls i la seva gent, s. XIV-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2018.

Codina, Alfons. El poble de Sant Genís. Palafolls. Edicions del Roig, 2004. 

Arxiu Històric Fidel Fita. Notarials Palafolls. Llibre 143. 5-9-1650. 8-9-1650

Els convulsos plens de la Primera República a Palafolls

La Primera República Espanyola fou un temps convuls al igual que tot el període del que  formava part, anomenat  Sexenni democràtic o revolucionari. Aquest s’inicia amb la Revolució del 1868  amb la caiguda del regnat d’Isabel II i  acaba amb la restauració borbònica l’any 1874 amb la figura d’Alfons XII.

Entre aquests sis anys es proclama un rei constitucional  Amadeu I de Saboya, hi ha  la  Tercera Guerra Carlina pel mig, al 1873 davant el desgavell i la dimisió de Amadeo I es proclama la república, on la minoria de diputats republicans acaben convencent a una majoria de diputats monàrquics de la millor opció que és la República,  de fet  acaben acceptant-ho per donar  temps a organitzar el retorn dels Borbons.

La república durarà poc, del febrer de 1873 al desembre  de 1874. Fou un temps de disputes entre republicans federalistes i republicans unitaris, de decepcions de camperols i obrers  per uns polítics que no atenen les seves demandes i d’intent de crear un Estat Català dins la República Federal. Tot això acaba amb el pronunciament de Manuel Pavia donant  el poder al general Francisco Serrano fins al 29 de desembre de 1874 quan el general Martinez-Campo  restaura la monarquia borbònica.

Però que en queden d’aquells  convulsos anys  a Palafolls? Poques coses de fet, potser només dues.

Una és el nom del carrer Francesc Pi i Margall, segon president d’aquesta breu Primera República. El  carrer de fet no va ser anomenat així fins a la Segona República, fins llavors era conegut com a carrer del Mig. Durant el franquisme, evidentment, es va tornar a la nomenclatura antiga i amb la restauració democràtica es torna a posar el nom de l’il·lustre republicà.

I l’altre rastre el trobem a la documentació de l’Arxiu Municipal, concretament a les actes dels plens municipals  on queden ben reflectits  aquells anys de desgavell a la política estatal.

Les eleccions als  ajuntaments es feien cada dos anys, amb la revolució del setembre de 1868 s’alteren aquells consistoris   creant juntes revolucionaries que gestionaran els ajuntaments, amb l’arribada d’Amadeu I de Savoia tornen les eleccions bianuals fins arribar a la proclamació de la República Espanyola, on de moment no hi ha canvis al nostre Ajuntament i segueixen al capdavant els nou regidors elegits al 1871. Sempre hi haurà també, a banda de nou regidors,  una junta municipal formada per varis veïns dels districtes electorals i s’anomenaran  també  dos alcaldes de barri, un per Sant Genís i un per Les Ferreries, que al igual que els membres de la junta no seran mai regidors electes.

El consistori sorgit al 1871 estava format per l’alcalde Ramon Ruhí, el  primer tinent d’alcalde Joan Alsina Buñol, àlies Cabreta,(durant aquest segle XIX i principi del XX si l’alcalde era de Les Ferreries el primer tinent d’alcalde era de Sant Genís i si l’alcalde era de Sant Genís sempre el primer tinent d’alcalde era de Ferreries) el  segon tinent d’alcalde Antoni Puigvert Ruscalleda  i els regidors  Joan Ribot Badia, Jaume Masferrer Prats, Josep Safont Torrelles, Antonio Pagès, Joan Freixas Valls i Joaquim Torrent Vidal.

A l’agost del 1873 ja en plena república es  forma un nou consistori a raó de les eleccions d’aquell estiu, entren a formar part del consistori  Pau Comas Turró, elegit alcalde amb cinc vots dels nou regidors  que formaven el consistori,  Jaume Folgaroles, primer tinent d’alcalde, Pau Reixach, segon tinent, Antoni Roura, Joan Fontané, procurador síndic, Ramon Freixes, Jaume Gibert, Esteve Borrell i Damià Puig.

D’aquest nou consistori els regidors Esteve Borrell i Damià Puig no assistiran mai a cap ple, el motius no son mai explicitats.  Els set restants entraran en desavinences, formant-se dos grups, dos regidors  que donaran  suport a l’alcalde i tres que donaran suport a Antoni Roura, el segon tinent d’alcalde, aquest havia estat candidat a alcalde però no va treure els suports necessaris traient només un vot dels sis presents, aquell dia faltaven tres regidors.

A l’octubre d’aquell mateix any dimiteix el secretari interí, Toribio Torrent,   per desavinences amb l’alcalde, no es diuen quines, i s’anomena a Melcior Comelles.

Al desembre en sessió plenària Antoni Roura, Jaume Gibert, Pau Reixach i  Ramon Freixes no reconeixen al secretari Comelles i diuen que ells ja tenen secretari que han elegit a la plaça, al·legant que no ho podien fer dins la casa consistorial doncs era tancada,  s’acaba  habilitant com a secretari a Eusebi Simó.

L’alcalde Comas convoca varis plens i com que els regidors del bàndol d’en Roura no es presenten els plens es van ajornant per falta de quòrum.

El nou de desembre l’alcalde Comas i els dos regidors que li donen suport, Folgaroles i Fontané anomenen al mateix Folgaroles dipositari dels fons de l’Ajuntament en un ple on només hi son tots tres.

El vint-i-sis d’aquell mateix mes es convoca un ple on hi assisteixen sis regidors, en Fontané no hi és,  i varis membres de la junta municipal.

S’inicia la sessió on l’alcalde dona la paraula al secretari per fer lectura dels pressupostos previstos per l’any següent. De seguida és interromput per Antoni Roura que dona la paraula a Joaquim   Torrent, qui llegeix un document  que porta,  que segons Roura és un acord pres per majoria en una sessió plenària, aprovada per ell i els tres regidors que li donen suport  a l’escola de nens per trobar-se la casa consistorial tancada(en aquell moment l’escola de nens era a una casa de la plaça, l’actual número 16).

L’alcalde, cridant, diu que cap acord pres fora de l’Ajuntament és legal, a qui dona la raó el secretari, automàticament Roura i els seus, amb gran cridòria i tots alhora, diuen que no hi ha més secretari que el senyor Torrent. Roura, acaloradament segons diu l’acta, convida als membres de la junta municipal a sortir de la sala amb ells. Queda a la sala algun membre de la junta, i signen l’acta l’alcalde Comas, el secretari i en Folgaroles.

Al cap de dos dies es torna a convocar ple, no s’aprova l’acta anterior i els regidors del bàndol d’en Roura, cridant i marxant, diuen que mentre no sigui secretari el senyor Torrent no s’aprovarà res en aquest ajuntament, recordem que ells son quatre i la resta amb l’alcalde tres.

El set de gener es convoca de nou un ple, just cinc dies després del cop d’estat del Capità General de Madrid, Manel Pavia, que posa fi a la República Federal donant pas a una República Unitària sota un règim dictatorial encapçalat pel General Serrano. Aquell dia  s’anomena  secretari a Joaquim Toribio, dimitint el secretari Eusebi Simó, al febrer plega l’alcalde Pau Comas i els seus dos regidors aliats, Jaume Folgaroles i Joan Fontané, més en Ramon Freixes.

S’anomena alcalde a Ramón Ruhí Ribas , continuen els regidors Pau Reixach, Antoni Roura  i Jaume Gibert, i entren de nous Damià Oller Oller, Genís Alsina Bigas, Josep Puigvert Alsina, Joaquim Prats Forts i Genís Mompió Comas, tornant a la tranquilitat plenària i ja amb la totalitat dels nou regidors.

En cap de les actes s’expliquen els motius de les desavinences, però el desgavell a l’Ajuntament és paral·lel al desgavell de l’estat, no podem catalogar a aquells regidors per falta d’informació, les actes mai esmenten quins eren els motius de les desavinences però ho podem intuir..... crec discretament que Roura, Reixach, Gibert i Freixes eren de conviccions més properes a postures conservadores o monàrquiques i Comas, Fontané i Folgaroles més propers a postures federalistes.

La tranquilitat de fet no arribarà per quedar-se, vindran varies destitucions d’alcaldes manades pels Governador Civils i Capitans Generals de torn durant la restauració borbònica, però això ja és una altra història.

Xevi Salicrú

La pantera sobre el teulat de teules.

A primers de la dècada dels anys setanta es va inciar un projecte per  construir un zoo  a Sant Genís, sota el turó dels Tres Pins i Miralles,  on ara hi ha el Caravàning Sant Genís.

El promotor de tot això era el metge francès Dr. Vardier, resident a Casablanca,  especialitzat  en  certificats de virginitat a dones de religió musulmana. El doctor ja feia temps que tenia a casa seva, una gran finca a Casablanca, diferents espècies d’animals salvatges del continent africà, on podíem dir que els col·leccionava.

Ell i el seu cunyat, marit de la seva germana, un francès   afeccionat a l’aventura i exparacaigudista, van tirar endavant  aquest  negoci, formant una societat anomenada SINGHA. S.A. El metge aconseguia les feres al continent africà i el cunyat gestionava l’adequació del safari a Sant Genís i el seu transport.  Algun veí de Sant Genís amb qui havia establert amistat havia acompanyat al cunyat cap a Casablanca a carregar feres.

Al Zoo Safari Costa Brava, així era anomenat, s’hi van construir diferents recintes i gàbies per allotjar les diferents espècies. Els animals  que van portar cap Sant Genís va ser variat, diferents espècies de primats, ximpanzés i babuïns, diferents aus, gaseles i altres espècies d’antilops i bovins,  tigres, lleons i una pantera negra, la protagonista d’aquest article.

El safari no va arribar a obrir mai al públic, tot i que despertava molta curiositat i alguns genissencs per raó d’amistat amb els encarregats  van poder fer-hi alguna visita.

Es recepcionaven  les besties quan encara les intstal·lacions no eren del tot acabades, en un dels enviaments va arribar la pantera negra, sembla que el seu recinte no era prou segur i la pantera es va escapar!!!

Podem imaginar el neguit a la zona al saber que una pantera negra corria per Sant Genís....i no es va limitar a voltar pels boscos de Miralles buscant aliment sinó que va arribar fins el poble mateix. La pantera va ser localitzada  dalt del teulat d’una casa al carrer Nou de Sant Genís, casa que llavors anomenaven a cal Ovejero, on hi residia una família amb aquest cognom.   Allà mateix va ser capturada, el que no sabem és si va ser dormida o morta, els informants no ho acaben de tenir clar. 

La societat que formaven el doctor Vardier i el cunyat es va trencar  per disputes de família, hi ha qui rumoreja que el safari era una forma de blanquejar diner dels negocis dels cunyats a l’antic protectorat francès.

Moltes de les infraestructures que es van crear, accessos  i sobretot camins que es van obrir per dins la finca van ser aprofitats pel caravàning, muntat allà mateix després d’estar les instal·lacions abandonades  molts anys, recordo de petit anar a passejar amb el meu pare per les restes de l’antic safari on sempre hi planejava la història de la pantera que omplia de curiositat aquella aventura al safari.  

Xevi Salicrú 

Sant Pere de Vivelles, patrimoni en perill.

Una de les grans assignatures pendents,  patrimonialment parlant,  que té  Palafolls és la capella de Sant Pere de Vivelles.

El seu estat és deplorable,  fins al punt de fer perillar  l’existència de  l’edifici. Veiem, de darrera la tanca,  com la capella es degrada cada dia més i més.

L’Ajuntament va signar un conveni amb el Bisbat  on es preveia que aquest com a propietari  cediria l’usdefruit de l’espai  a canvi de que el consistori  el  recuperés, en restaurés la capella i  retornés  el lloc  a l’ús públic. El consistori va aprovar en sessió plenària el 10 de novembre de 1995 la seva catalogació com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL), fa 24 anys!!!!

Més enllà de declarar Sant Pere BCIL no s’ha fet res més, el conveni no s’ha portat a terme...si els serveis jurídics de l’Ajuntament s’haguessin posat per la feina ara no hauríem de lamentar com se’ns desfà a les mans un element patrimonial de gran valor.

Vivelles és una capella  amb l’aspecte de les reformes que s’hi van fer al segle XVII, tot i que al seu interior s’hi va conservar fins al 1936 un altar plateresc, possiblement del segle XVI, amb un fris  decorat amb rajoles  de colors representant Sant Pere assegut en una cadira papal amb actitud de beneir. Diuen que aquestes rajoles vàren ser arrencades i posades per embellir una comuna, del cert és que no sabem que se'n va fer, mai més se n'ha sabut res d'aquesta ceràmica del XVII.

 L’edifici  consta d’una sola nau amb una coberta de volta de ciment armat dels anys vint, ara ensorrada. La façana on hi destaca un contrafort té un portal adovellat de punt rodó i amb dues finestres,  una al  costat del portal  i l’altra per sobre  emmarcada de pedra amb  la inscripció d’unes reformes de 1667.  Al costat hi ha un cos afegit  utilitzat d’habitatge fins a la primera meitat del segle XX, que consta d’una portalada, amb frontals de pedra i llinda de fusta sustentada per uns permòdols de pedra, i una finestra amb llinda de fusta.

Però l’edifici va més enllà del que hi poden observar, la primera referència de la capella és una llicència del bisbe del 20 d’agost de1349  als parroquians de Sant Genís per celebrar missa a l’altar de Sant Pere construït a la capella de Vilella.

Però un dels gran actius de la capella és l’antic  topònim de Vivelles, documentat per primera vegada al 1038.  La seva forma etimològica fou Vilelles evolucionada  cap a Vivelles.

El territori conegut com a Vivelles ha variat amb el temps, ara només reduït  a la capella  però que en temps antics definia tota una  extensa zona de territori. Durant el segle XII la parròquia de Sant Genís era  coneguda com a Sant Genís de Vivelles, per tant tenim un territori molt extens que potser hauria competit amb una part del territori anomenat Palafolls. En documents anteriors al XII però  documentem l’església parroquial sempre com a Sant  Genís de Palafolls.

Per què durant el XII s’anomena la parròquia Sant Genís de Vivelles? no podem pas respondre la pregunta ara per ara, Vivelles és un topònim per descobrir encara, en aquell segle el castell no estava pas en decadència i costa entendre que Vivelles passés per davant del gran castell que senyorejava tot el terme.  El territori que es coneix per aquest  topònim s’ha anat   reduint amb el pas del temps,  al segle XVI i XVII  ja només defineix un veïnat a cavall entre uns veïnats que ens han arribat fins avui; Vallplana, Sant Genís, les Ferreries i el Castell.  I ja al XVIII només  quedarà a la toponímia d’alguna masia situada a l’antic veïnat llavors ja diluït en els anteriors veïnats esmentats, com el mas Puig de Vivelles i el mas Vives de Vivelles. L’acompanyament del topònim   Vivelles era necessari per diferenciar-los d’altres masos amb el mateix apel·latiu  situats en d’altres veïnats de la parròquia i terme, com son el mas Vives de Gassanons o el mas Puig de la Burgada, del que en van ser coetanis.

La capella apareix en diversos documents especialment del XVI, XVII i XVIII, anomenada a les afrontacions de peces veïnes en documents notarials. Les reformes del segle XVII estarien fetes sota l’auspici de  la família Montcada, marquesos d’Aitona i vescomtes de Cabrera, per tant també senyors del terme del castell de Palafolls, con ens deia mossèn Fèlix Paradeda a primers del segle XX ja.  Al segle XVIII podem documentar un casament de l’hereu de can Camps, masia molt pròxima i que ens testimonia la devoció dels veïnat.

De gran rellevància podem dir és el trasllat de la Mare de Déu del Castell de Palafolls a Sant Pere al segle XVII. L’any 1683 ja ens consta a Sant Pere quan el castell ja era  en plena decadència, com podem documentar als goigs conservats de la Mare de Déu fets per mossèn Sebastià Pla aquell any :

“.....

la capella del Castell

pròpia casa de vós era

per ser destruït aquell

....”

A la segona meitat del XIX també entra en decadència, la Mare de Déu del Castell anomenada llavors ja Mare de Déu de Vivelles es traslladada a la parroquial de Sant Genís. Una visita del 1910, realitzada per Francesc  Montsalvatge, ja parla de l’abandonament que pateix la capella i esmenta que l’habitatge adossat està mig enrunat.

L’any 1923 mossèn Fèlix Paradeda inicia un procés per restaurar-la entrevistant-se amb el vicari general de Girona. Ja al 1924 s’ha refet el sostre de la capella amb una volta de formigó armat i s’hi celebra un aplec que es realitzarà fins al 1947, interromput només per la Guerra Civil, quan la capella és espoliada i segons testimonis les rajoles de l’altar plateresc acabaren guarnint una comuna d’una casa pròxima.

Tot i que la tradició parla d’ermitans a la capella tenim documentats als padrons de finals del segle XIX diferents  residents amb un perfil  on prevalen adults amb  cognoms d’orfenat, Santvicens, Fontdegloria..... i aquests convivint amb diversos infants fills de pares incògnits. Ja a mitjans del segle XX hi trobem una família podríem dir tradicional, els   Pimàs-Tura-Masferrer on el matrimoni s’havia casat a la capella. Als anys 50 del record de la família Pimàs s'hi feia missa un cop al mes, amb l'assistència de gent del veïnat, recordaven especialment l'assistència dels de can Viudo ric de sota el castell que guardaven i netejaven tots els utensilis a casa seva.

A partir dels anys 70 la capella entra en un procés  d’abandó, a l’habitatge ja no hi viurà ningú i el temple serà  utilitzat  com a quadra.

Ara tenim totes les esperances en el nou consistori per revertir el procés, d’ell dependrà el futur de la capella de Sant Pere i del seu valuós topònim Vivelles, i qui sap si anomenada Sant Pere per la mil·lenària vinculació de l’església de Sant Genís amb el monestir de St. Pere de Roda de qui va dependre abans d’estar sota el bisbat de Girona l’any 1079.

Xevi Salicrú.

Bibliografia:

Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2004.

Salicrú, Xavier. Cases amb era i quintana. Les masies de Palafolls i la seva gent s. XIV-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2018.

Pons i Guri, J.M./ Rodriguez Blanco . J. Els noms de lloc de l’Alt Maresme dels segles IX-XII. Els llibres de set-ciències. Arenys de Mar 2000.