I es va fer la llum a Palafolls.

Malgrat, Pineda  i Calella ja tenien feia temps servei d’electricitat, Palafolls en va quedar  al marge fins l’any 1923.

El tres de juny d’aquell mateix any, essent alcalde Joan Moner Alsina, el regidor Juan Alacuart Ribot, dedicat al comerç, exposava  al ple municipal  de la necessitat de dotar el nucli principal del poble, les Ferreries, d’electricitat.

En aquell ple s’acorda obrir negociacions   amb la Compañia de Energia Eléctrica de Cataluña  per  mirar de fer  arribar   la llum a Palafolls.

Es crea una comissió encapçalada per l’alcalde Moner i els regidors Josep Alacuart i Pere Martí per portar davant l’empresa els punts acordats al ple. L’Ajuntament pagaria 4000 ptes. tan punt s’iniciessin  les obres d’instal·lació, 1500 ptes.  quan s’acabin les obres  i 1500 ptes. més  al primer semestre de l’any econòmic 1924-1925, comptant  que els treballs es facin dins l’exercici 1923-1924. També acorden  que la instal·lació ha d’estar formada de  trenta a trenta-cinc pals i làmpades d’enllumenat públic i  escomeses  fins al comptadors  dels futurs abonats dins els habitatges.  El preu del quilovat no haurà de ser mai més elevat del que es cobra a les poblacions de Malgrat, Pineda o Calella. I la companyia haurà  de posar una data de termini de les obres. 

No serà fins el dia 15 de novembre d’aquell  mateix any que  l’alcalde Josep Grimal Roca, Moner havia estat destituït el 30 de setembre com a conseqüència  del cop d’estat del General Primo de Rivera, comunica al ple que s’ha arribat a un acord amb la companyia elèctrica, on s’inclouen els punts aprovats al ple del dia tres de juny.  Només hi ha un petit  inconvenient, la  propietària, la Maria Ruhí, muller de Tomàs Planas de can Crosetes,  no vol de cap manera que es posin pals a  les seves propietats, pals que han de  portar la llum de Malgrat cap a Palafolls. Cosa que no serà cap inconvenient segons l’alcalde, doncs es demanarà a l’enginyer que busqui  una alternativa passant per altres finques.

Però apareix una altra contrarietat, un dels regidors dels vuit que formen el ple, el Josep Alsina Pujol, propietari del mas Alsina de Sant Genís, s’oposa al projecte!!! Els motius de la seva negativa son que no es vol fer arribar l’electricitat a Sant Genís i és poble igual que les Ferreries.

Seguidament demana la paraula el major contribuent de Sant Genís,  Joan Alsina Rabassa, propietari de can Cabreta, que també s’oposa a la  instal·lació de l’electricitat a les Ferreries, argumentant que és més necessari ara  gastar els diners del municipi en l’escola de Sant Genís.

Es respon  als veïns de Sant Genís que quan hi hagi diners al pressupost municipal per l’escola i l’enllumenat de Sant Genís ja es farà. Es porta a votació aquell dia i  s’aprova per set vots a favor i un en contra el contracte amb la Compañia Eléctrica de Cataluña que portaria la llum a Palafolls, bé ,a una part, a les Ferreries.

El vot en contra fou del  regidor de Sant Genís,  Josep Alsina Pujol, però cal dir que hi havia un altre regidor de Sant Genís en aquell consistori, Joan Martorell,  que vota a favor del projecte sorprenentment. Desconeixem  els motius del seu vot favorable, doncs sembla que la petició de l’escola era un clam generalitzat entre els veïns de  Sant Genís.

I va arribar el dia de  la inauguració de l’enllumenat, el set de setembre de 1924, quinze mesos després d’haver-se iniciat el projecte. L’enginyer de la companyia reclamava aquell mateix dia pagaments pendents. Dels tractes acordats s’havien d’haver  pagar del pressupost de l’any 1923-1924 7.000 ptes. Tot i que aquest dia mateix es pagaven 2.000 ptes. al representant de la companyia, faltaven encara 794 ptes. El tècnic  amenaçava en tallar la llum a l’endemà mateix si no es pagava.

Es celebra un ple aquell mateix dia,  presidit   per l’alcalde del moment Martí Roura , per buscar solució al problema. L’alcalde veient que la inauguració del nou servei acabaria malament decideix juntament amb el secretari, Joaquim Ruhí, el jutge, Joaquim Fabregas Parera, i el regidor Francesc Mateu Comas,  avançar els diners amb l’acord de que al pròxim pressupost l’Ajuntament els torni  l’avançament sufragat de les seves butxaques.

Tinguem present  que era  set de setembre i  l’endemà era el 8 de setembre, Festa Major. El dia no havia estat triat a l’atzar, gaudir de llum el dia de la festa devia ser l’atractiu  més important i més esperat  de la celebració d’aquell any. L’alcalde i regidors no van voler  decebre als veïns.

Arreglat el problema es posa de manifest que per falta de diners tampoc  s’ha posat llum ni a l’Ajuntament, ni a la casa dels mestres,  ni a l’escola i  ni a la plaça. S’acorda pel proper pressupost destinar una partida per cobrir aquestes mancances, i vistes les poques possibilitats de liquiditat del consistori es decideix gravar amb un 30% el 17% del enllumenat particular de cada usuari.

A finals d’aquell any, el 21 de desembre, es va  tornar a convocar ple amb punts de l’ordre del dia  referents a l’electricitat. S’aprova per assentiment   la puja de 200 ptes. al sou de l’agutzil per encendre i apagar la llum dels fanals i, per calmar les reclamacions dels santgenissencs,  s’acorda per unanimitat també demanar pressupost per fer arribar l’electricitat a Sant Genís.

Però la llum no arribarà a Sant Genís fins 6 anys més tard, al 1930. Tot i la petició del plenari mai s’acaba pressupostant cap partida per instal·lar la llum a Sant Genís. S’hi destinen dos mil pessetes que varen ser pressupostades a l’exercici 1929-1930 per l’escola.  I l’escola no arribarà fins passada la Guerra Civil...allò d’obrir un forat per tapar-ne un altre.

Aquesta situació agreujarà ja un malestar a Sant Genís   que arrossegaven  de finals del segle XIX, quan es va fer  evident la pèrdua de pes específic davant la resta del municipi,  materialitzant-se en no poder aconseguir en les dues dècades que portaven de segle XX   cap alcalde oriünd del veïnat que pogués, segons el seu parer, vetllar per ells. Tot això provoca uns fets sense precedents l’any 1926, l’acord de la majoria de veïns de separar-se de les Ferreries i annexionar-se a Malgrat.

Els santgenissencs presenten una carta a l’Ajuntament de Malgrat demanant que s’atengui la seva voluntat d’annexionar-se al poble veí. Al ple del 17-5-1926 s’hi aprova  acceptar la petició de Sant Genís per estar en el seu dret per ser majoria del veïns d’aquell nucli que ho demanen i especialment pels llaços històrics i socials que els uneixen a Malgrat. Obren  expedient per tramitar la segregació de Palafolls i annexió a Malgrat, i conviden  a l’Ajuntament de Palafolls a arribar a un acord  amb Malgrat.  Davant la negativa de Palafolls d’entrar en cap acord i ni tan sols contestar les peticions de Malgrat, el ple de l’Ajuntament  de Malgrat aprova el 3-3-1927 presentar al Consell de Ministres l’expedient per canviar el límits municipals. No en sabem els motius però l’expedient no  anirà  més enllà.

I al 1929 els veïns reunits en assemblea acorden ara la formació d’un Ajuntament independent, tot i que aquesta vegada no  passarà   més enllà de redactar  un document amb els acords presos que sembla no arribaran  mai a sortir de Sant Genís.  

Pretensions que van quedar sense ser res més però si que posaven de manifest el clam  de descontentament amb la capitalitat de les Ferreries.

Però no eren els únics agreujats els veïns de Sant Genís, el veïnat de Mas Prats tot i estar ben a vora el nucli de les Ferreries no va veure arribar la llum fins al 1932!!!! Aquí però no ens consta en cap moment cap reclamació del veïnat sol·licitant tan preuat servei.

Xevi Salicrú.

Bibliografia.

Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX. Edicions del Roig. 2004.

Fons consultades.

Arxiu Municipal Palafolls. Actes de plens . Unitat 860. 1916-1940.

Arxiu Municipal Malgrat . Actes de plens. Llibre  1925-1929.

La carretera dels til·lers.

El sis d’abril de 1914 es creava la Mancomunitat de Catalunya, la unió de les quatre diputacions provincials, Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida. Més enllà de la unió administrativa que era, fou de facto el reconeixement  per part de l’Estat Espanyol de la unitat territorial de  Catalunya d’ençà l’any 1714.

Hi ha una frase del que va ser el seu primer president, Enric Prat de la Riba, que deia  “que no hi hagi ni un sol ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera”, i que resumeix molt bé l’ambició que tenia la nova administració ,  que tot i la seva curta vida, dissolta per Primo de Rivera l’any 1925,  va incidir en molts d’aquests  aspectes al llarg del territori. 

Tot just quinze  dies després  d’haver-se constituït el nou ens, l’Ajuntament de Palafolls  ja rebia un comunicat on se li demanava quines millores necessitava. El vint-i sis d’aquell mes es fan saber les millores comunicades a la Mancomunitat a  través d’un ple presidit per l’alcalde Damià Puig. 

Com diu l’acta del ple  demanen  “les millores de més necessitat que convenen  fer per la comunicació dels pobles veins i per facilitar als agricultors la transportació de abonos i llegums de la cullita aixis com les fruites lleñes y carbons dels boscus”.

Es demanen cinc actuacions, una carretera  d’Hostalric a Malgrat, que al seu pas per Palafolls milloraria el intransitable camí de cinc quilòmetres que uneix Palafolls amb Tordera, una  carretera del nucli de Sant Genís fins a la carretera de Madrid a França, arreglar el camí de ferradura de les Ferreries a Sant Genís de tres quilòmetres, arreglar també el camí de ferradura de les Ferreries al pas del Roig tocant al riu Tordera en direcció a Blanes d’un quilòmetre, on hi ha un pont del rec Viver, i finalment arranjar també un altre camí de ferradura de les Ferreries al pla de la Ginesta, que limita amb el riu en direcció a la carretera de Blanes a Arbúcies de tres quilòmetres on hi ha també  un pont del rec Viver.

És molt evident que hi havien moltes mancances a les vies de comunicació,e  obres inassumibles  per un petit ajuntament com Palafolls, la gran preocupació històrica dels diferents consistoris havia estat sempre la dificultat per  cobrir les despeses diàries.

De totes aquestes obres, la única que va executar la Mancomunitat va ser la de la carretera de Sant Genís.

Aquesta carretera era ja una llarga reclamació de Sant Genís d’ençà feia anys i de la que segons els seus veïns era  imprescindible. Fins i tot el tinent alcalde Juan Alsina Rabassa, alies Cabreta, veí de Sant Genís, proposava avançar ell els diners, i que un cop disposés l’Ajuntament dels diners en el pressupost  se li retornés.

Encara ara podem gaudir del seu traçat  financiat per la Mancomunitat, que segueix la vora de la riera creuant-la  dues vegades, mitjançant dos ponts, fins arribar al nucli de Sant Genís.

Fins llavors el camí per accedir a Sant Genís  resseguia els camps a la banda sud de la vall, a peu de la muntanya,  quan arribava  just passat la “fundició” s’unia al camí que venia de Malgrat a través de la muntanya. En aquest punt els dos camins units   creuaven el pla de Sant Genís directament cap a la riera. A l'esquerra hi tenien la peça anomenada el Quadró i a la dreta el camp gros  de Valldejuli.

Un cop creuada la riera,  a través d’un pas,  i resseguint ara la partió de can Dalmau a l’esquerra i  a la  dreta encara propietat de Valldejuli, arribava fins la carena, i resseguint-la pujava cap al poble, ja a cent cinquanta metres de l’església.

Pintat de groc el traçat de l'antic camí per arribar a Sant Genís.
 creuant la plana agrícola.

La nova carretera es va construir paral·lela al riu, tal com és encara  a l’actualitat. Llavors es va construir amb l’obra un pont a l’alçada  del camp d’en Rabassa, que va ser ensorrat per l’aiguat de la tardor del 1970. En aquest punt hi havia hagut abans d'aquest pont d'obra un de ferro per facilitar el pas a peu. Al fer-se la nova via es demana que aquest pontet de ferro es vengui per poder destinar els diners a construir un d'obra també per  facilitar el creuement de la riera amb carruatge per anar a ca l'Estiu i ca l'Alzina.  Desconeixem si això es va dur a terme.  Durant la república es va construir un segon pont de fusta just abans del camp del Pi. Aquest de fusta va ser renovat, i corregit el seu traçat en forma de quatre, per un d’obra als anys cinquanta.

Al setembre de 1916 quan ja s'estava construint la carretera que ens ocupa Ramon Manresa, propietari de can Valldejuli i veí de Barcelona, demana a l'Ajuntament que es rectifiquin els marges de la riera doncs l'aigua  afectarà la carretera per arribar a la riera. Ell havia cedit gratuïtament tota una la franja paral·lela a la riera on havia de discorre la nova via, també demanava que se li donés pas d'una part de l'antic camí que anava de la riera de l'Estiu fins el creuament amb la nova via que  quedarà enmig de la seva finca.

Però l’element que més ha caracteritzat aquesta carretera son els til·lers plantats a banda i banda. Actualment ja en queden molts pocs, en un punt fa un parell d’anys l’ajuntament en va refer algun, però hem d’admetre que  estan en plena regressió. I no només els arbres estan deixats a la seva sort,  la carretera en general no reuneix les condicions d'una via amb un elevat trànsit.  Com a curiositat hi ha dues espècies de til·lers plantades, a simple vista només es pot percebre un petit retard d’uns respecte els altres a l’hora de brotar. En algunes ocasions aquests que broten més tard ha portat a creure  que eren morts, fent-se ressò fins i tot la premsa comarcal, en moments que es reclamava la seva tala i es sospitava de possibles sabotatges per fer-los morir.

De quan es van sembrar  no ho podem certificar, hi ha qui diu que foren plantats  durant la República, d’altres durant els anys vint. Jo possiblement em decantaria per la data  més pròxima a la  construcció de la via, per una causa que feia temps era recurrent arreu de l’Estat.  

Ja a mitjans del segle XIX l’Estat Espanyol es comencen a sembrar arbres a peu de les carreteres, no pas per donar ombra als viatgers o embellir el paisatge, sinó per protegir-les de l’erosió a canvi d’estalviar en obres de fàbrica que subjectessin  el ferm de terra. Per regular aquesta solució tècnica es van redactar nombroses normatives, com  “l’'Ordenanza para la Conservación y Policía de las Carreteras Generales”, del 14 de setembre de 1842, que feia esment al fet que “no se podrán cortar los árboles a 30 varas de distancia de las carreteras sin licencia de la autoridad local {...} y en manera alguna arrancar las raíces de los mismos para impedir que las aguas lleven tierras al camino”, així com que “el que de cualquier modo cause daños en los guardaruedas, antepechos, postes que señalan las leguas {...] o a los árboles plantados en los márgenes de los caminos, pagarán el perjuicio y una multa de 20 a 100 reales”.

Per tant possiblement els til·lers foren plantats amb aquest objectiu, no massa més enllà de la seva construcció amb l’objectiu de subjectar el ferm de la carretera que era de terra  i especialment protegir-la de les crescudes de la riera,  de la que era i és a tocar.

Xevi Salicrú.