dimarts, 13 de març del 2018

L'era de can Calau




Un dissabte a la tarda, deurien  ser les quatre o quarts de cinc, passava pel carrer de Dalt, de fet anava a can Mateu. A l’era de can Calau hi veig tota una colla de canalla  jugant, m’hi acosto  i els saludo , són de l’esplai, en conec  una de les monitores, l’Alba,  filla d’aquest carrer, i alguns dels nens i nenes, geganters.


Em diuen  que juguen  a matar conills, res fora de lo normal, del que pot fer un grup de l’esplai, però em  crida l’atenció que el camp de joc és  l’era. Em  sembla extraordinari, un espai circular,  sense racons  ni angles,   el joc harmonitza amb aquest lloc, espai   centenari i alhora el fan ells  ben viu.

L’era ha estat la plaça que no ha tingut mai aquell carrer, ha estat primer de tot espai de batre, la raó d'existir, ha estat  punt de trobada en  dies assolellats d’hivern  o a les  caloroses nits d’estiu,  espai de confidències,  de festejar, ha estat el fons de moltes fotografies, del dia del Ram i  de  núvies del carrer,  espai de joc dels nens de moltes generacions, i  ha estat i  és el tresor del carrer de Dalt.



I per què en diem l’era de can Calau? No costa pas d’esbrinar que els amos de la casa del davant, can Calau,   en són els propietaris, per tant l’era rep el nom de la casa.

Ells en tenen cura, sempre neta com una patena. No és un espai públic, però qui s'hi  vol acostar sempre hi és convidat a gaudir-ne.

I aquest Calau va existir?  Doncs sí, hem d’anar una mica endarrere, a finals del segle XVIII, on consta propietat de dos cosins, el Joan Ribas Casas i el Nicolau Ribas Pera, i aquí  l’origen del motiu, Calau és el diminutiu que rebia aquest Nicolau.

Però l’era ja hi era abans que arribés en Calau Ribas i es formés el carrer, fou  l’era del mas Tossell de les Boïgues. Aquesta era és l’últim vestigi del que queda de l’antic mas, les cases de can Mateu i can Calau són on hi havia  l’antic casal.

Casal ja documentat al 1502 amb el  Pere Boïga i al 1585 ja amb l’Anton Tossell, propietaris útils del mas Boïgues, com es coneixia llavors. L’Antònia Tossell, casada amb  el Salvador Morell,  seran els últims de la nissaga que viuran al mas. L’any 1720  es dividirà en tres parts per venda el casal, una part per l’Antoni Ribas, una altra pel Joan Ribas i l’altra pel Jacint Antoni Joan Carreres.

Les  terres del mas seran venudes  també a diferents propietaris i donaran  pas als carrers de Baix,   del Mig (Pi i Margall) i de Dalt (Joaquim Ruhí). Alguna  casa del carrer  de Baix ja s’haurà edificat a la primera meitat del segle XVIII, a la segona meitat el Genís Valls, que havia comprat terres als hereus dels Tossell, establirà a diferents veïns en  cóssos que crearan el carrer del Mig, el mateix farà   el Sebastià Mateu i el seu fill Bernat, en uns cóssos que donaran pas al carrer de Dalt.

L’era és el nexe d’unió del present amb el passat, el present d’aquests carrers, de les cases amb eixida, dels veïns  que l’estimem com a seva,  i el passat del mas  Tossell de les Boïgues,  que  al XVIII  finarà els seus dies, i del que només ens queda l’era de can Calau.

Xevi Salicrú

divendres, 9 de març del 2018

Sant Sebastià 2018



Text escrit per ser llegit a la renovació del vot de Sant Sebastià, el passat diumenge 21 de gener,  a la  parròquia de Sant Genís de Palafolls.

Ser aquí avui, després de 365 anys, i haver renovat el vot rigorosament cada any , (trobaríem  pocs anys que no s’hagués complert, sempre per motius de força major)  posa de manifest una gran cosa i important ,  la continuïtat d’aquella comunitat del segle XVII fins avui , aquella comunitat que l’ 1 de desembre de 1652 convocats a toc de campana, es reuneixen al cementiri, davant la porta de l’església, que actuava com a fòrum  de la comunitat,  i acorden demanar protecció a Sant Sebastià i Sant Fabià, davant els casos de pesta que assolaven  la nostra parròquia i per extensió el país.

Per això som aquí avui, per renovar aquell vot, complir un cop més aquell acord d’aquell primer de desembre.   Veïns , hereus d’aquells  del segle XVII, i representants municipals, els nostres regidors  avui aquí, com hereus directes d’aquells administradors parroquials,  que representaven i encapçalaven el poble i la parròquia de Sant Genís.

L’acta notarial, que es va redactar per testimoniar el vot, és tota una geografia humana, penseu  que hi  signen tots,  l’acord és pres per assemblea,  a la convocatòria hi és cridat el  Consell General de la Universitat, és a dir, tots els caps de casa, el que avui en diríem una Assemblea General de Veïns.

Encara podem distingir, entre el llistat dels signants, molts cognoms ben familiars, Comas,  Vila, Borrell, Sèndich, Tortós , Batlle, Freixes, Puig, Rovira, Crosas, entre molts d’altres,  alguns d’ells  encara presents en els cognoms d’avui, d’altres, en la toponímia de moltes masies del municipi,  però portadors o no d’aquells noms, tots els palafollencs d’avui en som hereus d’aquella gent.

La renovació del vot va ser una acta de fe, una expressió de la gran religiositat que vivia aquella societat, ara el compliment d’aquesta promesa és embolcallada també amb actes més festius i laics, la transmissió popular ha anat transformant aquella promesa, tots hem sentit anomenar la Festa petita de Sant Genís, o  Festa de Sant Sebastià, i  potser molts  hem oblidat  el sentit del que celebraven, però seguíem cada any convocats a la cita. De fet l’acord era com diu l’acta “celebrar ofici solemne i cantat ofici  el dia dels gloriosos màrtirs  de modo que se celebren los oficis en dita església,” i és el que hem fet al llarg d’aquests centenars d’anys.

D’ençà un temps cap aquí, s’ha volgut posar en valor des d’una perspectiva oficial el dia de la festivitat, amb la presència dels representants municipals a l’ofici d’avui, encertadament crec, donant-li un caire més  institucional, amb la intenció de preservar aquest llegat, que va més enllà del fet de recordar un simple fet històric.

 Aquella comunitat va encomanar-se a la protecció dels Sants, davant com deien ells:  “la Justícia Divina que té l’espasa desembeinada contra nosaltres”, ara, la gent d’avui, també hem d’afrontar noves pestes  que malauradament moltes vegades no podem combatre, o ens és complicada la seva lluita,  per això reivindico  l’actualitat de la renovació del vot.

I si que m’agradaria  acabar amb una frase  que  ja de ben petit sentia a  casa, i que deia:

Sant Sebastià Gloriós lliura’ns de pestes mals i dolors.

Xavier Salicrú