Vallplana, entre la vall i el veïnat.

 

Vallplana, és així com anomenem aquesta   vall situada entre el Turó Gros de Miralles i el Turó del Castell, i entre la serra d’en  Tort o mas Xuclar i la petita carena que ressegueix el límit entre  Palafolls i Tordera. Una vall per on hi discorre   una riera, que passant per sota el mas Reixach, on  hi  agafa el nom, segueix cap al veïnat  de Casanons, unint-se a la riera d’en Roquet  camí de la Tordera.

A la part baixa hi trobem camps de dalla i cereals, a la part mitjana s’hi  combinen aquests  camps amb   boscos de suros i alzines, que ho cobriran tot a la part alta. Amagades dins el bosc hi trobem la joia de la corona, les Roques d’en Vinyals,  unes pedres granítiques de mides fetes per gegants  posades capriciosament  a la llera de la riera, i  també la Font del Bolet, espai d’eternes berenades a l’ombra de grans plataners.

Ara, d’ençà el segle XVIII,  la part baixa és  travessada per  la carretera N.II, la carretera de França, o més antigament el camí ral de Barcelona a Girona, tancant-la  com si es tractés d’una  muralla,  deixant a  fora  la part més baixa, el pla  del mas Reixach que es fon cap a Casanons. La urbanització de Mas Reixach actualment fa que aquesta última zona de la vall hagi agafat entitat pròpia no essent integrada dins la denominació  de Vallplana.

La vall geogràfica comparteix topònim i àmbit territorial amb el veïnat documentat ja al segle XV (1).  El llistat de masies que pinten la vall és extens, totes són a la part més baixa, vora les terres  de cultiu.

Arribant-hi   per la carretera trobem primer de tot can Nofre i can Tos, les dues a peu de l’antiga carretera, la primera refeta de nou al 1940 i la segona encara conservant un pou cobert de volta de pedra molt característic de la zona.

Enfilant la vall trobem a l’esquerra   can Jesús de Baix , dit també  can Jaume Gras quan hi vivia un secaire ( músic que fa sonar la cornamusa, que anomenem per les nostres contrades   coixinera o sac de gemecs),  ara convertida en un establiment de turisme rural. Més  amunt can Jesús de Dalt i sobre  la carena la capella de Sant Pere,  documentada a la catorzena centúria,  can Jordi, que porta el nom d’un antic propietari del segle XIX ,  i  el mas Xuclar, el  més veterà  ara en ruïnes. Aquest últim té una gran extensió de terreny i durant molts anys de la segona meitat del segle passat fou un vedat de caça de porcs senglars.

A la banda dreta de la vall, tres cases alineades a peu del turó de mas Reixach; cal Santpare,  molt senzilla originàriament  i ara molt embellida amb elements de pedra, can Segimon, que deu el nom al propietari de principis del segle XIX, Segimon Valls, i a baix can Planes, antiga propietat dels Planes, família  amb  solera a la vall. Vall amunt, el mas Martí, on recorden els antics escolanets, quan hi passaven a fer el salpàs, que hi  feien parada a dinar i on no hi faltava mai  l’escudella amb  carn d’olla i rostit. Can Cotera o també dit a can  Titiula, una petita casa de planta baixa, i més amunt can Xalandric, motiu provinent de l’evolució de l’antic cognom dels propietaris Salandrich, ara molt reformada.  

Carena amunt, aquella   que marca els límits de  Palafolls  amb Tordera, can Boix, que porta el cognom del Pere Boix, francès vingut  a la vall a mitjans del segle XIX.

I seguint  la  riera  també a mà dreta can Claric, que guarda una misteriosa   mina que porta dins del  pou de la casa, tot un element ben curiós. I  finalment la més endinsada a la vall,  can Vinyals, l’antic mas Valls ampliat per la família  Torrent Rabell, descendents d’indians, donant-li un aire senyorial amb una escala exterior  de grans dimensions, i sota la casa,  mig amagat per les bardisses,  un antic forn de coure rajols.

 

Can Vinyals.

Amb la divisió parroquial de Sant Genís i Santa Maria  l’any 1929, el veïnat es mantindrà a la parròquia mare, sent-ne l’excepció, ja que  els límits de la separació  obeiran  a una cosa tan natural com les conques de les rieres, i com hem dit abans les aigües de la vall van cap a la Tordera. Els  acords de la creació de la nova  parròquia  diran que  tot el territori per on  s’esmunyís l’aigua cap a la riera de Sant Genís, que desemboca al mar directament, es mantindria dins l’antiga parròquia, i tot el territori on  les seves aigües davallessin  cap a la Tordera formaria la nova parròquia.  De seguit però  totes les que quedaven a l’altra banda de la carretera nacional,  respecte Sant Genís, van demanar formar part de la parròquia de Santa Maria, desplaçant el límit parroquial,  a excepció també de can Vila que es mantindrà  fidel a  l’antiga jurisdicció. La carretera esdevenia doncs ara frontera de parròquies.

Com a comunitat diferenciada el veïnat ha tingut les seves festes. La Festa de Vallplana  és  el vuit de setembre, el mateix dia que la Festa Major de Santa Maria de Palafolls. Segons la versió d’algun testimoni  que  afirma que això era degut a que   com  eren de Palafolls celebraven la festa aquest dia. No sabem de quan es celebrava la festa però semblaria més lògic que la festa la haurien d’haver  celebrat, segons aquesta afirmació,  per Sant Genís, el vint-i-cinc de setembre, festa major de la seva seu parroquial.

Als anys quaranta quan aquesta  festa encara gaudia de  plena salut es feia ball a l’era del mas Reixach, on algunes vegades hi havia tocat el Joan Estiu Vila, flabiolaire del veïnat, de can Jordi. En alguna ocasió també s’havia fet ball a can Nofre per aquesta data, però en aquesta casa ja es feia ball  cada diumenge amb un manubri. La casa era a peu de la carretera a França i s’hi servien menjars als viatgers i alhora era  punt de trobada de tot el veïnat.

Però la festa més lluïda  era per Sant Pere, on abans i després de la Guerra Civil s’hi havia fet un aplec, fins a l’entorn de 1955,  al camp de davant la capella de Sant Pere de Vivelles,  molt concorregut per gent dels pobles del voltant. Algun any hi havien tocat fins i tot un parell de cobles, amb tir a la rodella i algun firaire passavolant que aprofitava la gran gentada que s’hi reunia, que  era tanta, que a can Jordi, a tocar la capella, guardaven les bicicletes al pati de la casa on donaven números fins i tot  per poder identificar la “màquina” de cadascú (3), amb pagament  inclòs.

A can Jordi havien guardat durant els anys quaranta la clau de la capella i rentaven tot el parament  per fer missa. Més endavant ho va fer  la família de cal Viudo Ric, de sota el castell, amb molta vinculació amb la capella. Durant algunes temporades s’havia fet  missa un diumenge al mes i altres cops només per la diada de Sant Pere. Ara malauradament la capella resta en estat ruïnós.

La parròquia de Vallplana era  Sant Genís, per tant per a tots els serveis religiosos s’havia de baixar cap a la seu parroquial. Només hi havia una excepció al veïnat ,  el mas Reixach, que depenia de  la parròquia de Tordera. Els antics vells,  per explicar aquesta situació, deien que això era degut a que el terme passava pel mig de la casa, i deien que aquesta era la manera salomònica de solucionar-ho, pels afers del cel a Tordera i pels afers terrenals Palafolls. El cert és que no sempre els límits parroquials i municipals han coincidit, tot i que s’ha tendit amb el temps a igualar-los.

Altres dues masies de Palafolls repetien la mateixa casuística, can Roquet i el desaparegut mas Enveja, tots dos del veïnat de Casanons.  Amb el terme de Malgrat també havia passat amb algunes masies on eclesiàsticament  pertanyien a  Sant Genís i municipalment a Malgrat, aquests últims casos van passar a tots els efectes de Malgrat  al 1893 (4).

Al igual que pels serveis religiosos la canalla també baixava cap a  Sant Genís a escola, primer a la rectoria i més endavant  a l’escola unitària. Tot i que a principis del segle XX  com alguns infants de Sant Genís havien anat  a Tordera, durant una temporada que el  rector de Sant Genís no exercia de professor.  A Palafolls ja hi havia mestres, normalment un  matrimoni, el marit pels nens i la muller per les nenes, però Tordera era més a prop per aquella canalla que hi havia d’anar a peu.

Ha estat un veïnat amb un gran sentiment de pertinença a una comunitat,  com quan s’aplegaven tots els veïns a can Jordi per baixar tots junts cap a l’aplec de can Gibert a Sant Genís  als anys quaranta i cinquanta. Aquells espais i moments  on es compartien festes ja  hi no són  vigents, però un territori tan ben definit i encara molt ben conservat, deixeu-me dir verge, ajudarà a mantenir  aquest  sentiment de pertinença  d’un  paisatge  que és i ha estat  de masies, camps i boscos.

 

 Xevi Salicrú.

 

1. “ ....vicinatu de Vallplana....”  Soldevila, Xavier. Entre el Capspre i la Tordera. Orígens i primeres passes de Malgrat ( segles X-XV. 11a beca d’investigació de Malgrat de Mar. Ajuntament de Malgrat. 2018. Pàg 82.

2. http://valldebossagay.blogspot.com/2019/07/sant-pere-de-vivelles-patrimoni-en.html

3. Entrevista amb  Pepita Estiu. 25-7-2020.

4. Paradeda, Felix. La Vila de Malgrat i els seus contorns. Apuntaments històrics. Blanes 1915. Pàg. 62.