diumenge, 25 de novembre de 2018

Túnels plens de misteris.



Quan sentim que un edifici de certa antiguitat té un túnel,  obrim tots els ulls de bat a bat i fem corre la imaginació.  Obriu-los que a   Palafolls en tenim dos!!  El túnel de l’església de Sant Genís i el túnel del Castell.

El primer, el de l’església,   és ben sencer, amb una entrada i una sortida, ara no és permès el seu accés  al públic, però el dia que  s’adeqüi  el seu l’accés amb seguretat  podria   ser un bon element a mostrar dins de la ja interessant visita a l’església.

De temps remots ja existia el túnel a la rectoria de Sant Genís. A l’entrada de la casa parroquial,   ja un cop passada la porta del cancell, a mà dreta, hi ha una trapa a terra, on a sota d’ella s’amaguen unes escales que van  cap avall  al   túnel, un passadís sense les parets vestides com si d’una mina es tractés.  Al cap de poc,  ja trobem a mà esquerra un trencant ara ensorrat. Aquest primer trencant ja s’explicava per transmissió oral que portava fins sota la casa de can Dalmau, el que havia estat l’antic mas Dalmau de la Franquesa, habitatge documentat ja en època medieval  dins la  Sagrera de Sant Genís.

Tot just sota el portal adovellat del mas hi va aparèixer un esvoranc, per on es va empassar molta runa durant l’enderrocament de la casa. En aquest moment la feina d’algun arqueòleg no hauria pas fet nosa, de l’enderrocament poca cosa es va salvar, fins i tot l’administració que havia concedit la llicència d’enderrocament no va prendre cap mesura per conservar algun element interessant, com ara unes rajoles del segle XIX indicant el nom del poble, carrer i districte judicial, si van ser conservades va ser per un veí que les va recuperar d’enmig la runa, i que ara té en custodia. El  portal era alienat al ramal ensorrat, per tant, el que deia la tradició oral sembla que podria ser  cert. 

Un cop passat aquest primer ramal, al cap d’un metre, hi trobem un altre trencant, custodiat per una vella porta, que s’endinsa uns quatre metres  més cap a sota terra,  dibuixant un  traçat en forma de  zig-zag, primer amb un gir a la dreta, seguit d’ un a l’esquerra i un altre a la dreta que ens aboca   a una cambra   en forma circular, amb un diàmetre d’uns dos metres. A tot vol d’aquesta cambra , que anomenem hipogeu,  hi ha un banc excavat,  i al mig del sostre una argolla de ferro,  segurament per penjar-hi algun llum. 

Aquest tram descrit fins ara,  era la part  que va existir fins als anys 30 del segle XX. La utilitat i l’època en que va ser construït  ens és desconeguda. A la masia de ca l’Arquer, d’Arenys de Munt, i l’anomenada Cova del Relliguer a Hostalric, hi ha  túnels amb hipogeus   bastant similars a aquest nostre.

Del record de la gent servia de “fresquera” per guardar aliments de la rectoria i per  una utilitat puntual anualment,  deixar-hi   granes que grillessin a les fosques  durant uns dies per enramar altars per la festa de Corpus. L’objectiu era tenir llavors germinades blanques, cosa que s’aconseguia per la falta de llum i la humitat que hi havia sota terra.

El rector d’aquells anys trenta, mossèn Josep Rodó, va decidir connectar l’església al túnel. I així després del ramal que va cap a l’hipogeu va continuar el túnel en línia recta fins a sota   l’església. A través d’uns escalons d’obra, que pugen uns tres metres, s’accedeix a l’interior de l’església sense cap porta que en tanqui el pas, a  una dependència prèvia  a la sagristia. Aquesta dependència ara utilitzada com a quarto de mals endreços hi ha la famosa tomba de la malaurada  Montserrada Estornell, però això ja és una altra història que ben bé val tot un article.


Croquis del túnel església, autor Xevi Salicrú,  publicat al Conte del Dimoniet de Sant Genís.Ajuntament de Palafolls 2008.


I el segon, el del Castell,  s’expliquen moltes històries de vora el foc: la  cova  del tresor,  en que només si pot accedir la vigília  de Nadal, a les dotze de la nit, i abans no deixin de sonar  les campanades s’ha de ser a una llegua del castell, o el tresor es convertirà en pedra; o quan el castell   patia un setge i el seu  senyor va convidar al cap dels assaltants a un àpat, on es va servir peix fresc, cosa que va fer desistir als atacants que  van suposar que la fortificació comptava amb  un túnel, per on es podien  abastir d’aliments frescos ; i   el túnel de cal Sastre... aquí és on la llegenda  es troba amb la realitat.

Encara no fa massa hi ha qui recordava  que a sota les arcades que sostenien el terra de la gran sala noble,  que presidia la part sobirana del castell, hi havia un clot ple de pedres, la possible entrada al passadís . Aquest mateix estiu, visitant  amb l’amic Aleix Freixa la masia de cal Sastre de la mà del seu propietari,  vam poder veure al celler de la casa  l’entrada tapiada d’un passadís, que ascendeix   en direcció recta al castell, on  a cent metres   ara és ensorrat i hi ha una sortida a mig del bosc, segons el testimoni del seu propietari.

Tot i no haver trepitjat el túnel, pel que hem vist i pel testimoni del propietari que en va tapar l’entrada per protegir l’accés a l’interior de la casa, la possibilitat de l’existència del túnel agafa molta forma.

Dos túnels ben bé plens de misteris.

Xevi Salicrú.


dimarts, 23 d’octubre de 2018

Les Verges del Castell.



El Castell de Palafolls és fruit d’un procés constructiu de varis segles, que ha anant bastint  un espai amb tres recintes ben diferenciats.

En un dels recintes, a la part sobirana, construït entre el segle  XII i XIV, hi ha la  capella del Castell,  restaurada al 1969.

La capella estava en aquell moment en molt mal estat, només es quedaven els murs laterals i l’absis, endinsat  a la muralla i on s’hi  van documentar  algunes restes de frescos, on hi predominava el color blau, i que per anteriors descripcions fetes hi havia  representada l’adoració dels Reis Mags.

Aquesta capella, fins a l’abandó del castell, va ser presidida per una talla de fusta, policromada i  de  67 centímetres d’alçada,  datada del segle XIV, anomenada Mare de Déu del Castell.

Al 1683 ja havia estat traslladada a la capella de Sant Pere de Vivelles, molt pròxima al Castell.  En aquell moment, a  la fortificació, encara hi quedava un petit cos de vigilància que habitava una petita estança a la part jussana.

Aquell mateix any se li dedicaren uns goigs, escrits pel rector de Sant Genís, doctor Sebastià Pla,  que diuen:

“...Mare de Déu de Vivelles.....la capella del castell pròpia casa de vós era...”

I fent referència a les pintures  de policromia documentades del absis:

“....els tres reis de l’Orient vingueren amb alegria.....”

A partir de llavors va començar a ser anomenada com a Mare de Déu de Vivelles o de les Dones, de Vivelles és evident per la seva nova ubicació, el que desconeixem és el sobrenom de les Dones, tota interpretació seria especular del que res sabem.

Però de Sant Pere també va  ser traslladada a l’església parroquial de Sant Genís de Palafolls, no ens consta la data d’aquest trasllat, però segons fonts orals ja la feien a l’església a la segona meitat del segle XIX.

Mare de Déu del Castell o Vivelles.


Durant l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1929 va formar part de les obres exposades.

El vint-i-dos de juliol del 1936 l’església de Sant Genís va ser incendiada, només es van salvar  tres imatges; Sant Genís, Sant Isidre i la Mare de Déu del Castell,  i dos bordons datats del segle XVI.

Passada la Guerra, l’eminent jurista, historiador i degà dels arxivers catalans, Josep Maria Pons i Guri (1909-2005) va preguntar per la Vege al mossèn de la parròquia, creiem que era el Emili de Veruo, rector entre el 1939 i el 1946. Li va contestar  que li havia quedat desfeta a les mans, per lo molt corcada que era.

Certament la resposta fa pensar, cal dir que les altres dues imatges conservades, també van quedar molt malmeses durant els tres anys de guerra.

Només coneixem el periple de la imatge del patró de la parròquia,  amagada en un marge durant tota la Guerra.   Un cop passada la guerra va ser restaurada, tres anys a la intempèrie la van malmetre molt, les altres dues, no ho van ser en aquell moment, però  si que a l’entorn de l’any  2000 es va restaurar el  Sant Isidre,  trobant-se en aquell moment   també en molt mal estat.

Cal afegir que la imatge de la Verge era molt més antiga, tant el Sant Isidre com el Sant Genís són dues imatges d’estil barroc, del segle XVIII, però també podem ser conscients que aquests anys de post-guerra  van ser molts difícils, i una imatge del segle XIV podia tenir un gran valor.

I així acaba el relat de la primera verge, però el castell  va tenir una altra verge.



Al 1969 es va fer una intervenció al castell, que  comporta entre altres coses la reconstrucció de la capella, projecte dirigit per l’arquitecte Joan Bassegoda. La “Asociación de Amigos de los Castillos” hi va col·laborar comprant  una verge gòtica de pedra, policromada i datada al segle XIV,  d’origen desconegut. Va ser anomenada Mare de Déu de la Tordera.

Mare de Déu de la Tordera.

Al cap d’uns anys,  patint per la sort que pogués tenir la imatge, pel poc civisme d’alguns,  es decideix traslladar-la a la parròquia de Santa Maria de Palafolls.  Situada ara en una capella lateral entrant a mà esquerra, on llueix tot el seu esplendor.

Ja en aquella  intervenció al castell  es pretenia frena la seva degradació i dignificar l’espai  per protegir-lo del incivisme, en aquell moment no es va aconseguir part de l’objectiu, esperem que en properes intervencions, ja  planificades, es pugui assegurar la seva protecció davant el vandalisme.

Xevi Salicrú.


Bibliografia:

Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics. Segles XVI-XX. Edicions del Roig. Palafolls. 2004.


Bassegoda, Juan. “Castillos salvados de la ruina. Palafolls y su consolidación”. Revista Castillos de España. Editada per  Asociación Española de Amigos de los Castillos. Segona època núm. 4, març 1971.






dissabte, 20 d’octubre de 2018

Segimon Blujats, un promotor immobiliari del segle XVII.



El carrer del Mas Pinell ostenta el títol de ser  el carrer més llarg de Palafolls,  va del veïnat de Santa Maria, travessant la riera de la Burgada, fins a tocar la carretera d’anar a Blanes. Però no sempre ha estat així , d’ençà les primeres cases, a finals  del segle XVII, fins a la primera meitat del segle XX no va passar d’onze cases.

El seu origen  rau en un camí conegut com el camí d’anar a mas Pinell,  situat en mig de terres  del mas del mateix nom.

El vint-i-u de setembre del 1599 el Pere Pinell, propietari del mas  de vint jornals, el ven   al Pere Jordà Moresch,  per tant el casal  junt amb totes les terres és absorbit pel mas Jordà.

Els Jordà comencen al 1688 a establir  gent en  cossos creats a peu del camí,  on s’hi hauran  de construir  cases amb la seva façana alineada a peu del camí.

El procés d’aquests establiments venia donat per  la demanda de diferents persones  d’instal·lar-se a la zona,  i propietaris de terres  creaven aquests  cossos per oferir a la demanda existent. Aquests tipus d’  establiments es regien per un contracte, en el que  s’acordaven   diferents condicions, de com i quan construir-hi una casa.

El naixement del nucli del veïnat de les Ferreries, el que ara coneixem com a Palafolls centre, va venir donat per la creació dels cossos de diversos propietaris de terres,  que van  donar pas a la creació de  l’actual plaça i carrer Major, del carrer Passada i el carrer de Baix fins aquell moment.

Entre el 1688 i el 1689 el Josep Vinyes Jordà Moresch, hereu del mas Jordà Moresch,  ha establert quatre    cossos consecutius,  tres  de trenta pams d’amplada  i vint  canes de llarg;  al Bernat Moreu, Josep Valls i a l’ Antoni Valls, i un de seixanta   pams i vint canes també al Joan Prats. 

D’aquests quatre  només s’edificarà parcialment el cos del Josep Prats, aquest però, abans  haurà dividit el cos en dues parcel·les i s’edificarà la de la banda de migdia, un cop donada a la seva germana Maria, casada amb el Rafael Valls.

Davant el fracàs dels establiments, de cinc cossos finals només han complert l’acord quatre, els Jordà  restableixen al 1692 al Segimon Blujats   en  tots els que no s’han construït,  més un de nou que creen llavors  al cap del carrer, el que ara és la cantonada carrer Sindicat amb carrer mas Pinell.

Normalment cada establiment era fet  a una família que pretenia instal·lar-s’hi, però establir al Segimon és un cas únic a Palafolls, ell que  masover del mas Ricastell de Tordera, del que sembla no tenia cap intenció de marxar-hi.

En el període de dotze anys construeix una casa a cada un dels cinc cossos,  en aquest moment podríem dir que  neix el carrer, les cinc cases del Segimon més la que ja havia construït la Maria Prats.  Tenim un nou  carrer amb  sis cases consecutives,  les que ara  coneixen com a ca l’Agutzil, ca l’Albert, can Simon, can Robert,  can Ribetes i can Lloret.

Carrer mas Pinell al 1704.


Un cop construïdes les cases, el Segimon les vendrà totes  al 7-5-1704 a diferents propietaris, al Miquel Palomeres, al Salvador Freixes, a l’Esteve Depau, al Miquel Roca i al Joan Fullà.  

Construir cinc cases per  vendre-les és tota una operació immobiliària, per tant, el Segimon Blujats podem considerar-lo, salvant les distàncies en el temps, com  el primer promotor  a Palafolls, i el carrer mas Pinell com la primera promoció d’habitatges, res a envejar del que ens portarà el final del segle XX a Palafolls.

Xevi Salicrú.

Bibliografia
Salicrú i Siscart, Xavier. Cases amb eixida i hort. Aproximació als orígens urbans de Palafolls, s. XVI-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2016.

diumenge, 17 de juny de 2018

La Casa de la Universitat.




La casa de la Universitat de la parròquia de San Genís de Palafolls era com s’anomenava el que ara coneixem com la Casa de la Vila,  la seu  de l’Ajuntament de Palafolls.

 Les primeres referències que en tenim del cos, quan encara no era edificat, és del  desembre del 1502.

Aquest  cos,  on més tard hi tindrem l’Ajuntament, havia format part d’una finca més extensa, terres del mas Boïgues, de la qual se n’havia segregat una peça que incloïa el  cos, i que al 1502 era propietat del Pere Orench. Ell, ferrer, havia rebut un any abans llicència del vescomte de Cabrera per instal·lar una ferreria,  al que era conegut en aquell moment com a veïnat de la Burgada. El Pere també tenia una casa, l’actual  plaça número 12, coneguda ara com a can Serrats, darrera la ferreria.  No sabem si la casa era anterior a la instal·lació de la ferreria, o va ser construïda amb  la seva concessió. Aquest obrador,   hauria estat la guspira que provocaria  la creació d’un nucli en aquest  veïnat, a la parròquia de Sant Genís de Palafolls, i que més endavant s’anomenaria de les Ferreries.

La botiga, com s’anomenava el taller de la ferreria, no es va situar en un lloc capriciós del veïnat,  s’instal·la a peu del camí reial. La seva ubicació serà decisiva  per, poc a poc,  anar aglutinant al seu costat altres negocis  i habitatges. La llavor de l’actual centre de Palafolls hauria nascut.

La casa, ferreria i terra passa a mans de la família Ferrari, segurament  per venda del Pere Orench.

L’any 1531 el cos, encara sense edificar,  és propietat del Salvador Ferrari, ferrer, i serà   heretat per la seva filla, la  Catarina Ferrari, que es casarà amb l’hereu del mas Alemany des Prat,  de la parròquia de Santa Maria de Pineda i terme del castell de Palafolls. Al 1640   ja és edificat, i és   propietat de  Pau Alemany des Prats, fill de la Catarina Ferrari hereu i resident al mas Alemany des Prats. Aquell any hereta  la casa  el seu fill , el Francesc Alemany des Prats.


La resta de la finca, a l’any 1583, és propietat de   la Leonor Ferrari, viuda del ferrer Anton Ferrari i aquest  fill del Salvador Ferrari. Al costat de la ferreria els Ferrari ja hi tenen establert al Pere Verger, mestre de cases,  la casa on no fa masses anys era coneguda com a cal Fuster, i ara forma part de la casa de la vila.  La ferraria, que ja no està en funcionament en aquell moment, és propietat de la Francisca Bayés, filla de la Leonor i el seu segon marit, i hauria estat la casa que ara coneixem com a can Figueres, plaça numero 9. La ferreria s’ha traslladat uns metres més enllà del camí reial, on s’agrupen tres edificis més, el que ara és el carrer Major número 42, coneguda ara com a can Mingo Llop. Aquesta nova ferreria és regentada pel Pere Ferrari, que havia heretat del seu pare el Francesc. Desconec la relació d’aquest Ferrari amb els Ferrari de la plaça.

Al 1650 la Universitat de Sant Genís estableix la taverna, el monopoli de la venda de vi i aiguardent,  a la menuda i a l’engròs,  i  més endavant  la gavella; venda d’oli, espardenyes, peix salat, arròs, i d’altres productes, i la fleca, que arrendarà any a any a l’encant, és a dir es llogarà a qui més diners ofereixi. La concessió d’aquests servei consistia en disposar  del monopoli de tots aquets productes dins la jurisdicció de la Universitat.

Aquest servei es va començar a prestar en un edifici que llogaven els administradors de la universitat, i que ja d’ençà la seva creació de la taverna es realitzarà a la casa propietat del Francesc Alemany des Prats. En aquell moment els administradors eren els obrers de la parròquia,  però a partir de l’any 1667, a raó d’un privilegi concedit per la corona, la universitat passarà a ser administrada per jurats, els obrers passaran a administrar assumptes exclusius de la parròquia.

Aquells jurats  compren  el 23 de setembre de 1697 la casa que tenien llogada al Gaspar Alemany des Prats , fill del Francesc. La creació de la taverna, gabella i fleca, amb el seu arrendament,  aportà  beneficis que milloraran les arques de la universitat, guanys que invertiran en la compra de l ‘edifici destinat a prestar aquests serveis.

Al llarg del segle XVII i part  del XVIII, tot i ja disposar de la casa per lloguer i més tard per compra,  les reunions del Consell General ( assemblea de tots els caps de casa) i el Consell Ordinari (representants de cada veïnat) de la Universitat es fan encara a l’església de Sant Genís, reservant la casa  de la Universitat a la concessió dels monopolis de productes.  No serà fins ben entrat el XVIII que els hereus d’aquells jurats, ja regidors a partir del decret de Nova Planta i amb l’aboliment de  les institucions pròpies del Principat, l’anul·lació de les universitats i el seu  tarannà assembleari,  els representants  municipals  passaran a reunir-se a la Casa de la Vila.

Al segle XIX, amb la formació del municipis tal com els entenem a l’actualitat, ja allotja amb normalitat  la seu de l’administració municipal.

Podem observar actualment  a la llinda de la portalada de l’entrada de la Casa de la Vila  la data de 1701, any que fa referència  a unes reformes  posteriors a la compra de la casa, quan ja  feia quatre anys que ja era propietat de la universitat.

Ara l’edifici allotja un administració molt més complexa, les reformes i ampliacions dutes a terme entre finals del segle XX i principis del XXI han transformat aquella petita casa edificada pels Alemany des Prats, propietaris de Santa Susanna, hereus dels Ferrari, nissaga de ferrers palafollencs.

Xevi Salicrú




diumenge, 8 d’abril de 2018

Que no falti neu.



Temps enrere, al setembre del 2016, parlava en aquest bloc  de les dues Festes Majors de Palafolls, ara,  quasi dos anys més tard, puc aportar, crec,  una dada força interessant que ens constata la antiguitat de la festa del vuit de setembre a Palafolls.

En aquella entrada ja deia que hi havia una forta tradició de celebrar-la ja abans de la consagració de la nova parròquia, Santa Maria de Palafolls, dedicada a aquesta festivitat. La tradició oral ja semblava apuntar  que aquest dia sempre s’havia fet ofici de festa a la parròquia mare, la de Sant Genís de Palafolls. El Joan Amades ja en recollia alguna cosa, però la falta d’un arxiu parroquial, sobretot, ens deixava sense dades de la seva celebració.

Ara, la troballa d’un document*,  que en principi no té res a veure amb les celebracions,  ens aporta una dada interessant, i corrobora la seva llarga tradició.

El document, notarial, és l’arrendament de la gabella per part de la Universitat de Sant Genís de Palafolls.

La gabella era el monopoli de certs productes de primera necessitat, com ara el vi, el pa, oli ,  sal i altres,  que  les universitats arrendaven  per un any.

El 27 d’abril de 1749 es reuneixen els quatre  regidors de la universitat de Sant Genís de Palafolls, a semblança del que ara podria ser un ple, el Jaume Pere Martí Bigas, regidor diputat,  el Miquel Pedrer i Vila, el Josep Comas i el Cristòfol Cavaller i Puig, per atorgar  a Francesc Nualart, bracer  veí del veïnat de les Ferreries, la concessió de la gabella del primer de maig d’aquell any fins al trenta-u d’abril del següent.

Se li concedeix la potestat de vendre en exclusivitat  pa i vi, el que en diuen  fleca i taverna, i tots els productes que eren inclosos dins la gabella , oli, espardenyes, peix salat;  com son arengades, sardines, tonyina i  bacallà; confitats, esclops, arròs, fideus, llegums, aiguardent, pebres i altres quincalles i coses,  recalcant que ningú més ho pot fer a tota la parròquia i dins la jurisdicció dels regidors. Se li cedirà pel any de concessió la casa del comú,  l’actual Ajuntament, on hi haurà de tenir una habitació per donar allotjament,  menjar i beure, guardant-se els regidors l’estable, en cas de necessitat.

Al llarg del document no sols s’explicita els drets que tindrà l’arrendatari, sinó  també  tot un plec de deures.

Haurà de tenir durant tot l’any la previsió de la demanda que pugui tenir de pa i vi claret bo  “per tots  lo que lin aniran â comprar”. De pa n’ha de fer de ral, de sou i de sisenes, i se li donarà per cada  quartera de blat deu rals i per cada carrega de vi dotze rals, i sense poder carregar-hi els ports. També haurà de proveir tots els productes de la gabella, sota pena  de tres lliures en cas de no tenir provisions, que  s’hauran d’ingressar al cofre de l’Excel·lentíssim Senyor del terme. Haurà d’afinar els pesos, i ningú en tota la jurisdicció podrà vendre a la menuda, tan sols podran vendre  la quarta part de la seva collita, sota pena també de tres lliures.

Però hi ha un dels deures que ha de complir l’arrendatari i que és el motiu d’aquesta entrada,  la de proveir, el dia de Sant Genís i el dia de la Mare de Déu de Setembre, de neu a la parròquia.

Podria passar com a simple deure, però tenir neu a disposició aquells dies era un luxe, un luxe que estava obligat només dos dies, dates importants al calendari de la parròquia, on la comunitat  devia celebrar amb bones menges, àpats que s’havien d’acompanyar de beure fresc, i per tenir una bona beguda fresca feia falta neu, neu guardada a l’hivern  en pous de glaç, en zones  com el Montseny.  

Disposar d’aquell luxe aquelles dues dates, ens indica que també, com ja sabem del vint-i-cinc d’agost,  el vuit de setembre, ara Festa Major de Palafolls, ja era celebrada amb tots els ets i uts.

El document ens confirma que aquest dia ja era festa grossa al conjunt de  Palafolls,  quan encara no existia l’església al veïnat de les Ferreries.  Com ara ho segueixen sent el vint-i-cinc d’agost i el vuit de setembre, les dues Festes Majors del terme. De la diada de Sant Genís ja en teníem clara la seva antiguitat, conservem una església del segle X, ascendida a parròquia al XI, sota l’advocació de Sant Genís. Però podríem dubtar de la festivitat de setembre, ara aquest document ens confirma que almenys sabem que al 1749 ja era festa grossa. Una festa que ja celebrava tota la parròquia, i que al segregar-se’n una part agafa aquesta una  festivitat de la parròquia mare i la converteix en la seva Festa Major. Es produeix  una separació de parròquies i de facto un repartiment de les dues grans festes, on malauradament els parroquians de cada seu passaran a tenir només una de les festes.

A partir del moment de la construcció de l’església de Santa Maria de Palafolls l’any 1908, serà alçada a parròquia al 1929,  el veïnat de Sant Genís deixarà de celebrar el vuit de setembre, i el veïnat de les Ferreries deixarà de celebrar el vint-i-cinc d’agost, tots dos casos ocorreguts  erròniament en un segle,  en que els dos veïnats, tot hi estar sota el mateix Ajuntament, vivien una època de distanciament mai vista a la seva història. Aquests fets són explicats en aquest bloc,  el 30-6-2015.

Per tant sentim-nos nostres les dues diades  a tot  Palafolls i  en igual tracte, les dues festes són patrimoni i  arrels de tots.


Xevi Salicrú.

*Arxiu Històric Fidel Fita. Notarials Palafolls. llibre 925 f.162



dimarts, 13 de març de 2018

L'era de can Calau




Un dissabte a la tarda, deurien  ser les quatre o quarts de cinc, passava pel carrer de Dalt, de fet anava a can Mateu. A l’era de can Calau hi veig tota una colla de canalla  jugant, m’hi acosto  i els saludo , són de l’esplai, en conec  una de les monitores, l’Alba,  filla d’aquest carrer, i alguns dels nens i nenes, geganters.


Em diuen  que juguen  a matar conills, res fora de lo normal, del que pot fer un grup de l’esplai, però em  crida l’atenció que el camp de joc és  l’era. Em  sembla extraordinari, un espai circular,  sense racons  ni angles,   el joc harmonitza amb aquest lloc, espai   centenari i alhora el fan ells  ben viu.

L’era ha estat la plaça que no ha tingut mai aquell carrer, ha estat primer de tot espai de batre, la raó d'existir, ha estat  punt de trobada en  dies assolellats d’hivern  o a les  caloroses nits d’estiu,  espai de confidències,  de festejar, ha estat el fons de moltes fotografies, del dia del Ram i  de  núvies del carrer,  espai de joc dels nens de moltes generacions, i  ha estat i  és el tresor del carrer de Dalt.



I per què en diem l’era de can Calau? No costa pas d’esbrinar que els amos de la casa del davant, can Calau,   en són els propietaris, per tant l’era rep el nom de la casa.

Ells en tenen cura, sempre neta com una patena. No és un espai públic, però qui s'hi  vol acostar sempre hi és convidat a gaudir-ne.

I aquest Calau va existir?  Doncs sí, hem d’anar una mica endarrere, a finals del segle XVIII, on consta propietat de dos cosins, el Joan Ribas Casas i el Nicolau Ribas Pera, i aquí  l’origen del motiu, Calau és el diminutiu que rebia aquest Nicolau. Els seus descendents casaran la pubilla de la casa, la Francisca Ribas Vilà, amb el Ramón Ruhí, el rebesavi de les actuals propietàries.

Però l’era ja hi era abans que arribés en Calau Ribas i es formés el carrer, fou  l’era del mas Tossell de les Boïgues. Aquesta era és l’últim vestigi del que queda de l’antic mas, les cases de can Mateu i can Calau són on hi havia  l’antic casal.

Casal ja documentat al 1502 amb el  Pere Boïga i al 1585 ja amb l’Anton Tossell, propietaris útils del mas Boïgues, com es coneixia llavors. L’Antònia Tossell, casada amb  el Salvador Morell,  seran els últims de la nissaga que viuran al mas. L’any 1720  es dividirà per venda el casal, una part per l’Antoni Ribas i l’altra pel Jacint Antoni Joan Carreres.

Les  terres del mas seran venudes  també a diferents propietaris i donaran  pas als carrers de Baix,   del Mig (Pi i Margall) i de Dalt (Joaquim Ruhí). Alguna  casa del carrer  de Baix ja s’haurà edificat a la primera meitat del segle XVIII, a la segona meitat el Genís Valls, que havia comprat terres als hereus dels Tossell, establirà a diferents veïns en  cóssos que crearan el carrer del Mig, el mateix farà   el Sebastià Mateu i el seu fill Bernat, en uns cóssos que donaran pas al carrer de Dalt.

L’era és el nexe d’unió del present amb el passat, el present d’aquests carrers, de les cases amb eixida, dels veïns  que l’estimem com a seva,  i el passat del mas  Tossell de les Boïgues,  que  al XVIII  finarà els seus dies, i del que només ens queda l’era de can Calau.

Xevi Salicrú

divendres, 9 de març de 2018

Sant Sebastià 2018



Text escrit per ser llegit a la renovació del vot de Sant Sebastià, el passat diumenge 21 de gener,  a la  parròquia de Sant Genís de Palafolls.

Ser aquí avui, després de 365 anys, i haver renovat el vot rigorosament cada any , (trobaríem  pocs anys que no s’hagués complert, sempre per motius de força major)  posa de manifest una gran cosa i important ,  la continuïtat d’aquella comunitat del segle XVII fins avui , aquella comunitat que l’ 1 de desembre de 1652 convocats a toc de campana, es reuneixen al cementiri, davant la porta de l’església, que actuava com a fòrum  de la comunitat,  i acorden demanar protecció a Sant Sebastià i Sant Fabià, davant els casos de pesta que assolaven  la nostra parròquia i per extensió el país.

Per això som aquí avui, per renovar aquell vot, complir un cop més aquell acord d’aquell primer de desembre.   Veïns , hereus d’aquells  del segle XVII, i representants municipals, els nostres regidors  avui aquí, com hereus directes d’aquells administradors parroquials,  que representaven i encapçalaven el poble i la parròquia de Sant Genís.

L’acta notarial, que es va redactar per testimoniar el vot, és tota una geografia humana, penseu  que hi  signen tots,  l’acord és pres per assemblea,  a la convocatòria hi és cridat el  Consell General de la Universitat, és a dir, tots els caps de casa, el que avui en diríem una Assemblea General de Veïns.

Encara podem distingir, entre el llistat dels signants, molts cognoms ben familiars, Comas,  Vila, Borrell, Sèndich, Tortós , Batlle, Freixes, Puig, Rovira, Crosas, entre molts d’altres,  alguns d’ells  encara presents en els cognoms d’avui, d’altres, en la toponímia de moltes masies del municipi,  però portadors o no d’aquells noms, tots els palafollencs d’avui en som hereus d’aquella gent.

La renovació del vot va ser una acta de fe, una expressió de la gran religiositat que vivia aquella societat, ara el compliment d’aquesta promesa és embolcallada també amb actes més festius i laics, la transmissió popular ha anat transformant aquella promesa, tots hem sentit anomenar la Festa petita de Sant Genís, o  Festa de Sant Sebastià, i  potser molts  hem oblidat  el sentit del que celebraven, però seguíem cada any convocats a la cita. De fet l’acord era com diu l’acta “celebrar ofici solemne i cantat ofici  el dia dels gloriosos màrtirs  de modo que se celebren los oficis en dita església,” i és el que hem fet al llarg d’aquests centenars d’anys.

D’ençà un temps cap aquí, s’ha volgut posar en valor des d’una perspectiva oficial el dia de la festivitat, amb la presència dels representants municipals a l’ofici d’avui, encertadament crec, donant-li un caire més  institucional, amb la intenció de preservar aquest llegat, que va més enllà del fet de recordar un simple fet històric.

 Aquella comunitat va encomanar-se a la protecció dels Sants, davant com deien ells:  “la Justícia Divina que té l’espasa desembeinada contra nosaltres”, ara, la gent d’avui, també hem d’afrontar noves pestes  que malauradament moltes vegades no podem combatre, o ens és complicada la seva lluita,  per això reivindico  l’actualitat de la renovació del vot.

I si que m’agradaria  acabar amb una frase  que  ja de ben petit sentia a  casa, i que deia:

Sant Sebastià Gloriós lliura’ns de pestes mals i dolors.

Xavier Salicrú