diumenge, 2 de febrer de 2020

La carretera dels til·lers.



El sis d’abril de 1914 es creava la Mancomunitat de Catalunya, la unió de les quatre diputacions provincials, Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida. Més enllà de la unió administrativa que era, fou de facto el reconeixement  per part de l’Estat Espanyol de la unitat territorial de  Catalunya d’ençà l’any 1714.

Hi ha una frase del que va ser el seu primer president, Enric Prat de la Riba, que deia  que no hi hagi ni un sol ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera, i que resumeix molt bé lambició que tenia la nova administració ,  que tot i la seva curta vida, dissolta per Primo de Rivera lany 1925,  va incidir en molts daquests  aspectes al llarg del territori. 

Tot just quinze  dies després  dhaver-se constituït el nou ens, lAjuntament de Palafolls  ja rebia un comunicat on se li demanava quines millores necessitava. El vint-i sis daquell mes es fan saber les millores comunicades a la Mancomunitat a  través dun ple presidit per lalcalde Damià Puig. 

Com diu lacta del ple  demanen  les millores de més necessitat que convenen  fer per la comunicació dels pobles veins i per facilitar als agricultors la transportació de abonos i llegums de la cullita aixis com les fruites lleñes y carbons dels boscus.

Es demanen cinc actuacions, una carretera  dHostalric a Malgrat, que al seu pas per Palafolls milloraria el intransitable camí de cinc quilòmetres que uneix Palafolls amb Tordera, una  carretera del nucli de Sant Genís fins a la carretera de Madrid a França, arreglar el camí de ferradura de les Ferreries a Sant Genís de tres quilòmetres, arreglar també el camí de ferradura de les Ferreries al pas del Roig tocant al riu Tordera en direcció a Blanes dun quilòmetre, on hi ha un pont del rec Viver, i finalment arranjar també un altre camí de ferradura de les Ferreries al pla de la Ginesta, que limita amb el riu en direcció a la carretera de Blanes a Arbúcies de tres quilòmetres on hi ha també  un pont del rec Viver.

És molt evident que hi havien moltes mancances a les vies de comunicació per moure’s dins el municipi i alhora per comunicar-se amb els pobles veïns. Eren obres que per un petit ajuntament com Palafolls eren inassolibles, la gran preocupació històrica dels diferents consistoris havia estat sempre la dificultat per  cobrir les despeses diàries.

De totes aquestes obres, la única que va executar la Mancomunitat va ser la de la carretera de Sant Genís.

Aquesta carretera era ja una llarga reclamació de Sant Genís d’ençà feia anys i de la que segons els seus veïns era  imprescindible. Fins i tot el tinent alcalde Juan Alsina Rabassa, alies Cabreta, veí de Sant Genís, proposava avançar ell els diners, i que un cop disposés l’Ajuntament dels diners en el pressupost  se li retornés.

Encara ara podem gaudir del traçat d’aquesta carretera que va ser finançada per la Mancomunitat, que segueix la vora de la riera creuant-la  dues vegades, mitjançant dos ponts, fins arribar al nucli de Sant Genís.

Fins llavors el camí per accedir a Sant Genís  resseguia els camps a la banda sud de la vall, just a tocar a peu de la muntanya,  quan arribava  just passat la “fundició” s’unia al camí que venia de Malgrat a través de la muntanya. En aquest punt els dos camins units   creuaven el pla de Sant Genís directament cap a la riera. A la dreta hi tenien la peça anomenada el Quadró i a l’esquerra el camp gros  de Valldejuli.

Un cop creuada la riera,  a través d’un pas,  i resseguint ara la partió de can Dalmau a l’esquerra i  a la  dreta encara propietat de Valldejuli, tot i haver creuat la riera,  arribava fins la carena, i resseguint-la pujava cap al poble, ja a cent cinquanta metres de l’església.

Pintat de groc el traçat de l'antic camí per arribar a Sant Genís.
 creuant la plana agrícola.


La nova carretera es va construir paral·lela al riu, tal com és encara  a l’actualitat. Llavors es va construir amb l’obra un pont a l’alçada  del camp d’en Rabassa, que va ser ensorrat per l’aiguat de la tardor del 1970. En aquest punt hi havia hagut abans del pont d'obra un de ferro per facilitar el pas a peu. Al fer-se la nova via es demana que aquest pontet de ferro es vengui per poder destinar els diners a construir un d'obra també, per  facilitar el creuement de la riera per anar a ca l'Estiu i ca l'Alzina a través d'un pont que permeti el  pas amb carruatge.  Desconeixem si això es va dur a terme.  Durant la república es va construir un segon pont de fusta just abans del camp del Pi. Aquest de fusta va ser renovat, i corregit el seu traçat en forma de quatre, per un d’obra als anys cinquanta.

Al setembre de 1916 quan ja s'estava construint, Ramon Manresa, propietari de can Valldejuli i veí de Barcelona, demana a l'Ajuntament que es rectifiquin els marges de la riera doncs l'aigua  afectarà la carretera per arribar a la riera. Ell havia cedit gratutament tota una la franja paral·lela a la riera on havia de discorre la nova via, també demanava que se li donés pas d'una part de l'antic camí que anava de la riera de l'Estiu fins el creuament amb la nova via que  quedarà enmig de la seva finca.

Però l’element que més ha caracteritzat aquesta carretera son els til·lers plantats a banda i banda. Actualment ja en queden molts pocs, en un punt fa un parell d’anys l’ajuntament en va refer algun, però hem d’admetre que  estan en plena regressió. I no només els arbres estan deixats a la seva sort,  la carretera en general no reuneix les condicions d'una via amb un elevat trànsit.  Com a curiositat hi ha dues espècies de til·lers plantades, a simple vista només es pot percebre un petit retard d’uns respecte els altres a l’hora de brotar. En algunes ocasions aquests que broten més tard ha portat a creure  que eren morts, fent-se ressò fins i tot la premsa comarcal, en moments que es reclamava la seva tala i es sospitava de possibles sabotatges per fer-los morir.

De quan es van sembrar  no ho podem certificar, hi ha qui diu que foren plantats  durant la República, d’altres durant els anys vint. Jo possiblement em decantaria per la data  més pròxima a la  construcció de la via, per una causa que feia temps era recurrent arreu de l’Estat.  

Ja a mitjans del segle XIX l’Estat Espanyol es comencen a sembrar arbresa peu de les carreteres, no pas per donar ombra als viatgers o embellir el paisatge, sinó per protegir-les de l’erosió a canvi d’estalviar en obres de fàbrica que subjectessin  el ferm de terra. Per regular aquesta solució tècnica es van redactar nombroses normatives, com  l'Ordenanza para la Conservación y Policía de las Carreteras Generales, del 14 de setembre de 1842, que feia esment al fet que no se podrán cortar los árboles a 30 varas de distancia de las carreteras sin licencia de la autoridad local {...} y en manera alguna arrancar las raíces de los mismos para impedir que las aguas lleven tierras al camino, així com que el que de cualquier modo cause daños en los guardaruedas, antepechos, postes que señalan las leguas {...] o a los árboles plantados en los márgenes de los caminos, pagarán el perjuicio y una multa de 20 a 100 reales.

Per tant possiblement els til·lers foren plantats amb aquest objectiu, no massa més enllà de la seva construcció amb lobjectiu de subjectar el ferm de la carretera que era de terra  i especialment protegir-la de les crescudes de la riera,  de la que era i és a tocar.


Xevi Salicrú.     





divendres, 24 de gener de 2020

L'aigua no té aturador.




La conca del Tordera ha viscut un dels episodis més devastadors que es recorden, les aigües han sortit de mare com no recordaven els més vells. De Breda a la seva desembocadura els desperfectes són immensos, polígons industrials i camps de conreu inundats.

Moltes de les finques agrícoles devastades, al tram final del riu, son a Malgrat i Palafolls, on hi ha empreses agrícoles punteres, amb grans infraestructures i tecnologia. Pagesos on no només  hi  tenen el tros de terra, son empreses amb grans inversions per afrontar els reptes dels competitius mercats que s'abasteixen dels seus productes.

Grans pluges  a tota la conca i especialment a la part alta va provocar una rierada mai vista, que dimarts a la nit arribava a casa nostra . Dos ponts just als límits entre Malgrat i Palafolls van fer de tap, provocant  que tot just una mica més amunt, a la zona coneguda com la Paperera al pla d'en Bigues  trenqués per la riba dreta  amb un virulència dantesca i alhora també ensorrant els  dos viaductes, el del tren i la carretera de Malgrat a Blanes.

Els camps més pròxims a la rompuda, especialment a Palafolls,  han quedat amb  un metre de sediments, però l’aigua, entossudida igualment d’arribar al mar,  va seguir avançant, escolant-se pel pont d'en Pixota,   i també inundant  el pla de Grau.

Els experts diuen que aquests fenòmens ja havien passat, episodis que tenen un retorn de varies generacions i que la memòria col·lectiva no conserva. L'hemeroteca ens revela que al 1898 el riu va inundar el pla de Grau i la zona de les Ferreries, possiblemnt un episodi semblant al que hem patit ara. També afegeixen  els estudis de la climatologia que aquests episodis cada vegada passaran  més sovint i seran més virulents.

Per tant ens hem de preparar i refer el mal, mirant que no torni a passar. Com ho hem  de fer això? La resposta no la tinc pas.

Una cosa ben certa és que el riu i el seu entorn  està ben desnaturalitzat, tenim un riu que és un canaló, especialment al seu tram final, de Tordera a Malgrat.

Fa temps vaig aconseguir una còpia digital d’un document, cabdal per entendre moltes coses del passat de Palafolls. Un registre de totes les finques del Palafolls del 1856 (1) , que llavors incloïa encara tot el pla de Grau dins el nostre municipi, amb els seus propietaris, amidaments i a què eren destinades. I tot això acompanyat d’un plànol indicant on era cada finca.

Un document de gran valor que ara he remirat amb atenció, repassant  totes aquestes finques vora el riu per mirar què s’hi feia. I la resposta és ben suggerent.

En aquell moment totes les peces properes al Tordera eren  conreades, moltes amb cereal i puntualment alguna vinya, però especialment  el que hi havia a totes les que tocaven els braços del riu era  el que diu el document “alamedas ”, és a dir, cultius de pollancres o arbres similars de ribera. I dic braços doncs el riu no era un canaló com ara, era molt més ampla i ramificat amb  més d’un braç on segons la baixada d’aigua omplia o no.

Aquest paisatge de ben segur es devia repetir més amunt, Tordera, Fogars, Hostalric....La suma de totes aquestes zones amb cultius d’arbres  de ribera,  i alternada amb alguna llacuna,  eren en  molts moments  vàlvules d’escapament  per quan baixava desfermat. I tot això a la part més baixa del tram era  reblat amb zones humides  a la desembocadura.

Res semblant al que ara tenim,  cultius intensius, infraestructures i polígons a pocs metres de la llera del riu, incapaces d’esmorteir res.

Serà impossible de tornar a aquell paisatge, on de ben segur l’aigua tampoc hi tenia aturador, però  era un paisatge que servia per minimitzar els danys. El riu és ara un espai desnaturalitzat,  com més lluny anem o persistim per  aquest camí més durs seran els seus embats.


Xevi Salicrú.

(1) Parcel·lari Municipi Palafolls 1856. Centro Nacional de información Geográfica. Ministerio de Fomento. Madrid.








dissabte, 11 de gener de 2020

Llinatges de Palafolls II, els Aygues.



Tots els llinatges  palafollencs ,d’avui i d’ahir, en un moment o altre han arribat a Palafolls, els Aygues  van arribar-hi a les primeries del segle XVII, provinents de Cassà de la Selva.

Al 1627 (1) ja tenim documentats al Martí Aygues i la seva muller Antiga, establerts pels Valldejuli de Munt en una finca vora l’església de sant Genís, on en aquell moment ja s’hi havia   construït  una casa. La finca, actualment encara avui  definida dins els mateixos  límits, estava sota el domini de la casa de Sant Julià i havia format part del mas Tomàs Rourell, ja  al 1503 la majoria de peces dels Tomàs Rourell havien passat a mans dels Valldejuli.

El Martí, teixidor de lli , oriünd de Cassà i fill del Joan i Caterina, inicia una nissaga amb aquest ofici que arribarà fins a mitjans del segle XIX, quan la revolució industrial provoca la desaparició d’aquests menestrals.  El Joan, pare del Martí, era paraire,  aquell qui  es dedicava a qualsevol dels processos a que era  sotmesa la llana, des del rentatge fins al perxatge.

El Martí tenia una germana, l’Anna, que  va casar-se el 27  de febrer de 1618 (2) a l’església de Sant Martí de Cassà amb Mateu Maymir, fill de Damià i Margarida.   Tenim documentat un fill del Mateu i l’Anna, l’Antoni, batejat com a Antoni i Joan el 7 d’abril de 1619 i per   padrins Antoni Blanch, sastre, i Gelida Maymir, de Campllong. En alguns documents trobem que al Mateu Maymir se l’anomena amb un àlies Aygues, això ens fa suposar que aquest matrimoni visqués a la casa del Joan i la Caterina i que segurament fos el continuador de l’ofici, ja que  ens consten  tots dos, sogre i gendre, amb el  mateix ofici.

Hi ha una dada que sorprèn,  l’Anna va morir el 24 de gener de 1621 i els seus pares, el  Joan i la Caterina tots dos el 28 de gener, al cap de quatre dies. Els motius no el sabem, podria ser a causa d’alguna malaltia infecciosa   o un conflicte bèl·lic..... tot  serien ara per ara especulacions, com    si van tenir a  veure-hi  amb la marxa del fill, ja que suposem que devia marxar a l’entorn d’aquells anys,  però certament obren un interrogant aquestes morts.

Aquesta mortaldat no va pas eliminar la nissaga de Cassà, el Mateu i el fill tingut amb  l’Anna, l’Antoni, sobrevisqueren i continuaren  tots dos fent  de paraires.

Què va portar al Martí  venir cap a Sant Genís, ara per ara no ho sabem, tampoc sabem de qui va aprendre l’ofici de teixidor de lli, i  si el va aprendre a Cassà o al arribar a Sant Genís on ja hi havia algun altre texidor de lli.

Participa de la vida social de la parròquia, l’any 1627 (3) juntament amb el Salvador Tortós, pagès, i el Felip Alsina, sastre, son els tres obrers de la parròquia, és a dir administradors de la parròquia, un càrrec que es renovava cada any, l’any 1633 és també obrer compartint càrrec amb el Joan Moresch  i el Pau Puigvert, pagesos tots dos.

El Jaume Aygues, fill del Martí, continuarà la nissaga de teixidors de lli, l’any 1651 (4) obtindrà conjuntament amb el Bernat Vives, de Tordera,  la concessió de la taverna, sent els primers en realitzar l’activitat a la casa llogada per la Universitat, la futura casa de la Vila.

El Jaume enviudarà de la primera dona i es casarà amb segones núpcies amb la viuda Elisabet Ametller de Massanes. Del primer matrimoni només coneixem la seva hereva, la Maria Aygues, que es casarà amb el Pau Reig, veí i  cabaler del mas Reig, on aquest aprendrà l’ofici del sogre i continuarà la nissaga de teixidors de lli.

El cognom Aygues no tindrà continuïtat, no anirà més enllà del segle XVII, segle que va arribar a Palafolls.   Els fills del Pau i la Maria adoptaran el cognom patern, Reig, donant per acabat el llinatge a Palafolls.


I Joan Aygues  (+ Cassà 28-1-1621)= Antiga (+Cassà 28-1-1621)
  Anna Aygues, que segueix.
   Martí Aygues, que segueix.

II (a) Anna Aygues ( *Cassà  +Cassà 24-1-1621 ) = 27-2-1618  Mateu Maymir ( *Cassà)
    Antoni Joan Maynir Aygues que segueix. Pd. Antoni Blanch( sastre) Gelida Maymir ( hab. Campllonch)

    III (a) Antoni Maymir Aygues ( *Cassà   7-4-1619 + Cassà 31-7-1794)= Cecilia
    Mateu Geroni Martí Maymir  ( *Cassà 22-12-1641) Pd. Mateu Maymir-Maria Alegot
     Margarida Cecilia  Maymir  (*Cassà 16-12-1643) Pd. Roc Sureda Alegot( Cassà)  Margarida (Riudellots)
     Maria Teresa Maymir  , que segueix. Pd. Pere Pujades, traginer (Cassà) Maria, muller de  Pere Morell (Cassà)
     Martí Bertomeu Francesc Maymir (*Cassà 7-10-1649) Pd Bertomeu Torrent(Cassà). Maria Pujades (Cassà)
     Marianna Maria Margarida  Maymir (*Cassà 15-5-1653) Pd. Isidre Noguer, pagès (Cassà) Marianna, (Cassà)
     Marianna Margarida Teresa  Maymir (* Cassà 21-12-1655)
     Anna  Maymir (*Cassà 18-8-1658)

   IV (a)  Maria  (* Cassà 25-4-1647 + Cassà 6-5-1676) = 10-2-1669 Salvi Duran àlies Aygues
    Annamaria Magdalena Margarida (*Cassà 15-1-1670) Pd.Antoni Aygues(avi) Maria= Jaume Alegot, pagès (Cassà)
     Pere (*Cassà 1676)

II (b) Martí Aygues (*Cassà aprox. 1590) = Antiga
    Jaume Aygues, que segueix.

    III (b) Jaume Aygues(* Sant Genís aprox.1615) =1 ? = 2.  4-6-1668 Elisabet Ametller (* Massanes)
    Maria Aygues, que segueix.

    IV (b)Maria Aygues (*Sant Genís aprox. 1635) = Pau Reig
    Miquel Reig Aygues (*Sant Genís aprox. 1650) que seguirà.






Xevi Salicrú

1 Arxiu Històric Fidel Fita. Notarials Palafolls Llibre 848.
2 Arxiu Parroquial Sant Martí de Cassà. Llibre matrimonis.
3 AHFF. Notarials Palafolls. Llibre 129.
4. AHFF. Notarials Palafolls. Llibre 143.




dilluns, 9 de desembre de 2019

El regadiu del sector 10-16 nucli nord Sant Genís.



Darrera  l’església de Sant Genís  hi ha uns camps anomenats   d’en Freixes i de la Rectoria, i més amunt i ja per  sota el carrer Nou un anomenat   d’en Fors (1). Son peces de terra situades   entre el vessant nord del poble i un dels brancals de la  riera, ara  ermes i a l’espera fa temps de ser urbanitzades.

 A la zona s’hi pot accedir per  dos camins de  terra, un a cada extrem del paratge, i   a peu  pel camí  que baixa   de la rectoria,  i que antigament continuava travessant la riera seguint   cap els Crestins (2) i més enllà (3), enllaçant amb el camí de Sant Pere de Vivelles. Antigament també s’hi baixava per un corriol que sortia de darrera el Sindicat resseguint  els marges d’unes feixes guanyades al pendent de la muntanya.  

Aquest corriol, que recordo perfectament, fa temps que va ser  envaït per les romagueres . Era el pas obligat quan anàvem a peu cap a la vinya o als abells (4) a la zona dels Crestins, però sobretot recordo les esparragueres  que hi havien al llarg dels marges de les feixes,  sempre resseguides per l’avi de cal Ros, en Sidro, que quan va ser més gran i no es podia ajupir hi anava acompanyat dels seus nets, ell els hi assenyalava  i la canalla  els collia.

En tota aquesta zona, anomenada al Pla General de Palafolls sector 10-16 nucli nord Sant Genís, s’hi executarà un pla parcial  ben aviat, on es preveu que el projecte principal sigui  una residència per  la tercera edat.

Aquestes terres han seguit el procés normal previ a la urbanització, els propietaris o arrendataris deixen de conrear-les, algunes d’elles   passen  de regadiu a secà, evidentment amb una productivitat molt inferior, amb el simple objectiu de mantenir-se  endreçades,  però ermes o de secà totes esperaven  el moment òptim de l’arribada del ciment, que ara sembla ja és aquí.   

No discutiré la necessitat de si hem  d’urbanitzar o no, arribaria tard el debat,  però si que voldria deixar palès  que el suport majoritari  dels  veïns a aquest projecte ha vingut donat tan sols per la creació d’un carrer, del que n’esperen  almenys que alliberi   en part el trànsit que passa pel centre de Sant Genís.

Recordem que el poble està situat al llarg d’un carrer on a banda d’actuar de vial pels veïns és l’accés principal a la gran urbanització Ciutat Jardí. Hem de suposar que amb la creació d’un nou vial possiblement  un serà de pujada i l’altra  de baixada, per tant reduirem el trànsit a la meitat, però el problema seguirà existint, l’accés a la urbanització que s’exten de a tocar  el poble fins a dalt a Miralles seguirà passant tot pel seu bell mig. Potser la pretenció d’apedaçar el trànsit no ens ha deixat veure que perdrem tot  un  paratge.  

En aquest  hi ha quatre  elements interessants que ens expliquen el relat del regadiu a la vall de Sant Genís, i que potser pagaria la pena preservar-los d’alguna manera. Aquests quatre  elements son una bassa i tres  pous, un amb el mecanisme per fer pujar l’aigua d’una  bomba de pistó dins d’una caseta al camp d’en Fors,  l’altre, el més antic de tots tres,  que nodria la  bassa del  camp d’en Freixes  i el tercer del qual se n’extreia l’aigua amb un molí de vent al camp de la Rectoria.  

Pou del camp de la Rectoria. 


Fins a l’arribada  de les bombes de pistó,  després de la Guerra Civil no es va generalitzar el regadiu a Sant Genís. Fins llavors més enllà de petits hortets per autoconsum situats vora la riera,  pràcticament a nivell de la llera, o al costat d’algun pou, regant a pouades, o l’aprofitament d’alguna minsa veu d’aigua d’una mina  i alguna sínia en algun pou amb aigua més soma no va haver-hi  regadiu a  Sant Genís fins a la dècada dels anys  quaranta del segle passat.


Interior de la caseta al camp d'en Fors. Mecanisme de la bomba de pistó. 


A diferència del pla de les Ferreries, a  tocar el riu, on l’aigua és tota soma i on  ja feia dècades s’havien implantat sínies arreu que extreien aquestes  aigües, Sant Genís, per la seva situació més muntanyosa, disposant d’ aigües  molt més profundes, el regadiu intensiu va arribar més tard.


Pou al camp d'en Freixes.

La majoria de pagesos genissencs tenien però terres al pla de Malgrat o al de Palafolls i molts ja regaven intensivament amb sínies , els beneficis de les campanyes  de patates i enciams per l’exportació als anys quaranta van ajudar a  adquirir bombes per l’extracció d’aigua als pous poc soms de la vall de Sant Genís, i per tant van generalitzar el regadiu.

Amb l’extracció de més quantitat d’aigua també es generalitza la construcció de basses per emmagatzemar-la, i així  poder disposar d’una reserva  per regar    extensions  més grans.

Aquestes basses tenien  una rentadora, cosa que ha donat que se les anomeni  també safareigs. En tenim varis a Sant Genís tots datats als anys quaranta, el del camp d’en  Freixes  és un exemple del  1945.  

Inscripció a la bassa d'en Freixes. Les inicial corresponen a Ramon Solé, àlies en Freixes. 


Per tant, com deia al principi de l’article, els elements que possiblement no sobreviuran a l’embat del ciment ens expliquen en una petita zona quin  camí  va seguir l’aigua per regar els camps de Sant Genís.




Xevi Salicrú.



1. Aquest camp ha rebut diferents noms al llarg del temps, depenent del propietari del moment, camp d’en Borrell a principis segle XX  i camp d’en Reig més antigament.
2.Els crestins és tota una zona extensa  de petits turonets que va dels peus de Miralles fins a la plana del Tordera.
3.En documentació relativa a aquest camí parla del camí d’anar a Casanons.
4.Així en deiem a casa al lloc  on teníem els ruscs d’abelles.


dijous, 28 de novembre de 2019

El palauet d'en Pelavulves.



Dues teories tenim de l’origen etimològic del topònim Palafolls, una es decanta per ser un topònim que van fer-se seu els senyors del castell i l’altra per ser un malnom dels senyors  que adoptaren com a cognom,  passant a ser també el topònim del lloc.

Haig de dir que sempre oficialment m’he decantat per la primera....aquella que diu  que l’origen de Palafolls ve de Palatiolo, palauet petit, que del cert era el que havia estat originariament el castell. I  on és ben  documentada l'evolució de la forma de Palatiolo  a l’actual  Palafolls, una falsa regressió de c/ti passada a f.

Però com deia hi ha una altra teoria, de la qual sempre m'hi arriben  periòdicament  cants de sirena i haig de tornar-la a rellegir cegament. 

I diu que, i no ho diu pas cap aventurat en teories , el gran filòleg de la llengua catalana Joan Coromines, que Palafolls vindria d’un malnom adjudicat als senyors del castell. Té clar que Palafolls era  primer el nom dels senyors i acaba convertint-se en el nom de lloc. Explica que la forma originaria fou Pelafolls , on diu que a la nostra comarca es  confonen, com  a català central,   les dues vocals àtones e/a.

Pelafolls és segons Coromines un compost de verb en imperatiu i un complement, el verb pelar i folls (poca solta). L’argumentació d’aquest compost el compara amb altres exemples de topònims de llengües romàniques com el topònim italià Battifolle, Vergafolle o el topònim també català Torcafelló. I el malnom seria  pela folls, qui pela als poca soltes, és a dir  oprimeix o escanya als pobres pagesos, un senyor abusiu de la seva força.

Però hi ha un document de l’acta de dotació i edificació  del monestir de Roca-rossa de l’any 1145  que ho rebla tot. S’ hi anomenen tota una colla de senyors presents i signataris de l’acta,  entre d’altres Berenguer Pere de Fogars,  Berenguer de Maçanet i en Berenguer de Pelavulves( el document fet en llatí hi diu  Berengarius de Pellansvulvam.) una variant de Palafolls molt diferent a  totes les  documentades.

L’eminent filòleg  en destaca la e de Pelas per reforçar la seva teoria del verb pelar i dona un  caràcter satíric a vulvam com un joc de paraules amb foll, on suposa a l’escrivà del document, Erbert, un bon humor i finura en que ningú s’adonés de tal broma, fins i tot el mateix Berenguer signant l’acta.

Segons diu Coromines l’escrivà juga amb el cognom Palafolls, sabedor ell de ser un malnom, no sabem si per pura burla o s’hi havia alguna dispusta entre el monjo escrivent i Berenguer,  o potser jugant amb la possible fama d’abusiu també amb les pageses del terme.....  i volgué venjar-se a l’acta.

Dues teories etimològiques, agafeu la que més us agradi, totes dues són ben argumentades per eminents filòlegs.

En una cosa estàn d’acord una i altra,  etimològicament s’hauria de pronunciar Palafolls amb  o tancada tant per Pelafolls com per Palatiolo, però el treball de camps dels filòlegs diuen que Palafolls és pronunciat  amb o oberta pels palafollencs i gent dels pobles dels voltants, però que només la diuen amb o tancada els forasters...això dit a la primera meitat del segle XX. Un dilema fora de lloc si parlem de Pelavulves. 



Xevi Salicrú

Biblbiografia:
Coromines, Joan.Onomasticon. Volum VI, 120-123.
Pons i Guri, J. M/ Rodriguez Blanco. J. Els noms de lloc a l’Alt maresme dels segles IX-XII. El set-ciències. Arenys de Mar. 2000.