dissabte, 4 de maig de 2019

Els Palafolls al saqueig d'Almeria.



L’any 1147 un estol  de  seixanta-tres galeres i més de cent naus genoveses es presentava davant el cap de Gata  amb l’objectiu de prendre la ciutat musulmana d’ al-Mariyya, el que ara coneixem com Almeria, governada per els almoràvits. La gran flota de Gènova hi havia acudit per donar suport al  rei de Castellà Alfons VII,  qui liderava la campanya.

Al cap de pocs dies hi va arribar també el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, amb un petit estol de mil homes,  acompanyat de Guillem VII de Montpeller. Alfons VII de Castella, acompanyat de Garcia VI de Pamplona, hi va arribar una mica més tard amb dos mil homes més, quan el setge ja s’havia iniciat pels seus aliats.

Entre el miler d’homes que acompanyaven el comte de Barcelona hi havia varis cavallers catalans, alguns d’ells molt  propers a nosaltres, com  Vidal de Blanes, Joan de Pineda, Guerau de Cartellà o el mateix Pere de Palafolls, senyor del nostre castell de Palafolls.

La família Palafolls eren  senyors d’un territori poc poblat, amb pocs focs. En aquell moment el terme no comptava amb cap nucli,  hem de imaginar-nos un territori  pinzellat amb algunes  masies arrecerades a la muntanya del castell i a redols de la vall de Sant Genís, on hi havia l’església que tot  just feia setanta-set anys  que havia estat consagrada com a parroquia. I el senyor de Palafolls acompanyat potser amb una molt petita host de palafollencs, formaven part d’aquestes  tropes disposades a assaltar una ciutat pròspera, tan culturalment com comercialment,  amb vora trenta-mil persones, on un  miler eren artesans que es dedicaven  a la confecció de teixits d’alta qualitat,  res a veure amb la rusticitat d’aquells palafollencs del segle XII.

El setge va concloure el  17 d’octubre  amb la caiguda de la ciutat i el posterior saqueig. Saquejada fins als límits, arribant  a l’extrem  d’arrencar   les portes de fusta de la ciutat,   folrades amb pell i amb reblons de bronze, que varen ser portades a Barcelona com a botí de guerra i posades al portal de Santa Eulàlia. Diuen que els barcelonins quedaven bocabadats amb tal meravella.

Especulem  que a Pere de Palafolls alguna part  del botí li devia tocar, alguna de les meravelles de la bella al-Mariyya de ben segur devien  arribar fins a les terres de Palafolls.

Almeria va quedar en mans d’Alfons VII, però per pocs temps, al 1157 els almohades recuperaren la ciutat, tot i que ja no va arribar a recuperar la prosperitat d’abans del saqueig. No tornarà  a caure en mans  cristianes fins l’any  1489 quan va ser entregada als reis Catòlics pel rei musulmà nassarita de Granada.

Xevi Salicrú.

Bibliografia:
Revista La Voz de Malgrat. Setembre 1954.pàg. 5.
Generalitat de Catalunya. Els comtes sobirans de la Casa de Barcelona. De l’any 801 a l’actualitat. Edicions 62. Novembre 2002.


diumenge, 7 d’abril de 2019

La rauxa de Sant Genís, independents per dret.



Durant el segle XIX i fins a principis del segle XX  es va  mantenir un equilibri de regidors entre els dos nuclis que formaven el Palafolls d'aquells anys, cada un d'ells formava un districte i  elegia   cadascun  la meitat dels regidors, i  quan l’alcalde era d’un veïnat el tinent alcalde era de l’altre. L’equilibri es mantenia així, tot i que el pes demogràfic de les Ferreries era ja  superior.

A les Ferreries ja tenien la seu de la casa consistorial, l’Ajuntament, a l’edifici on els jurats de finals del segle XVII hi havien  instal·lat la seu del monopoli  de la taverna i la gavella. Aquesta seu del  monopoli, concedit pels representants de la Universitat al major postor,  serà l’embrió de la seu del futur Ajuntament.

Sant Genís  va mantenir encara  la seu parroquial de tot el terme fins a finals dels anys vint. A l’any 1865 el veïnat de les Ferreries  inicia la construcció d’una església que quedarà aturada als fonaments i  no serà represa fins al  1895, concloent-se al  1908. Al 1929  serà alçada a parròquia, segregant-se de la de Sant Genís.

Durant el primer quart del segle XX són molts els casos de protestes per part dels representants dels veïns de Sant Genís cap als greuges comesos , segons ells,   vers al seu veïnat respecte el de les Ferreries.

Les Ferreries ja tenia la seu política i una església  que no era consagrada com a parròquia esperant que el rector  de Sant Genís  Pere Vila  i alhora promotor de l’acabament de les obres de l’església de Santa Maria acabés el seu mandat.

Davant de la pèrdua també de la capitalitat religiosa de Palafolls els veïns de Sant Genís reunits en assemblea el  17-5-1926 acorden demanar al Govern de Madrid  la seva segregació de la resta de Palafolls i l’annexió a Malgrat.  El 3-3-1927 s’acorda l’expedient d’agregació al Consell de Ministres tot i que mai no es va portar a terme desconeixent-ne els motius.

La cosa no acaba aquí,  l’any 1929,  en una nova reunió dels veïns liderada per Ramon Clopés, regidor de l’Ajuntament, Francesc Gibert, major contribuent, i Nicolau Salichs, membre de la junta de la Unió Patriòtica, societat de caire dretà, decideixen independitzar-se de la resta de Palafolls, formant un nou municipi. Es redacta una carta on   es pot intuir que la guspira per demanar la formació d’un  municipi propi va ser provocada per la creació de la nova parròquia de Santa Maria de  Palafolls.

A la carta feta pels veÏns , que mai passarà de ser un esbós, hi  enumeren els motius de la separació, encapçalada per un primer punt amb el greuge de la nova parròquia, seguit d’altres punts on s’estableix   el que serà el pressupost del nou municipi defensant la sostenibilitat econòmica, però  en un dels punts, el tercer,  es diu que  bàsicament es demana per  una qüestió de dret.

Un dret que venia donat per la voluntat d’afirmar-se com a poble, i no només va ser una voluntat, al llarg dels anys  que vingueren aquest fet es va  manifestar plenament amb una vida social diferenciada de la resta del municipi, com   les  festes religioses,  l’afiliació  dels pagesos de  Sant Genís als anys trenta  al Sindicat Agrícola de Malgrat, la creació d’una escola  als anys quaranta o la   d’ un Sindicat Agrícola propi l’any 1951 amb seu també a Sant Genís.

Els anys vint   podien haver canviat el Palafolls d’avui, però segurament el van influir.

Xevi Salicrú.

Bibliografia:
Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Edicions el Roig. Palafolls 2004.
Salicrú, Xavier. Cases amb eixida i hort. Edicions el Roig. Palafolls 2016.
Amat, Jordi. Vivències de la República i la Guerra Civil a Palafolls. Edicions Marré. Palafolls 2007.
Fonts orals.
Testimoni de Joaquim Colomer.  Gener del 2014.


diumenge, 31 de març de 2019

La plaça de Sant Genís, una antiga era en evolució.




La plaça de Sant Genís ha anat evolucionant al llarg dels segles. Com  espai públic es desenvolupa a partir de la segona meitat del segle XVIII amb la venda a l’encant de l’antic mas Reig .

Anteriorment la plaça havia estat  l’antiga era del mas, venut i convertit  en tres habitatges,  la quintana i  altres peces de terra  també seran venudes a diferents propietaris. L’era no ens consta que fos venuda a ningú, suposem  que els nous habitants del dividit mas la devien utilitzar, si que al segle XIX  és ja una plaça i esdevé punt de trobada de festes populars.


L’evolució urbana del nucli de Sant Genís ha anat transformant la plaça, la  primera imatge que  tenim hi  podem distingir encara l’estructura de  l’era, tan sols amb l’ afegit d’un  pany de paret a la part nord  com  a coronament de l’espai públic i un banc a tot vol. En aquestes dues imatges a l’entorn de l’any 1920 en podem veure l’aspecte.


En primer pla d'esquerra a dreta, can Reig, la plaça i el Mas Reig, a segon terme el carrer Nou. Imatge presa del campanar.

Imatge presa de la plaça  cap a l'església, al revés de l'anterior.


Podem adonar-nos que la plaça queda per sobre el camí que passa just a tocar l’actual can Reig, aixecat a la primera meitat del segle XVII quan era anomenat  mas Aigües. A tota la part de migdia de la plaça, a tocar el camí, hi havia un mur de pedra d’uns tres metres.

Un cop superada la casa de can Reig el mur girava donant la forma circular a la plaça i pujava cap a davant de l’antic mas Reig on moria al perdre l’alçada. En aquest punt, el camí que venia de l’església continuava cap a munt, fent una corba a  la dreta, agafant l’anomenat carrer Nou. Abans d’enfilar cap aquest  carrer hi havia el  trencant que passava per davant   la façana de  l’antic mas Reig, i just passat can Reig hi havia un altre trencant, anomenat el camí fondo, que baixava cap a la riera, per sota el marge de cal Tossut i resseguint la partió amb can Reig.

El camí fondo continuava per  la riera i anava fins can Borrell, camí per on  hi passaven els seus morts camí de l’església i cementiri, per tant, era un camí amb tots els drets de pas.

Com res és per sempre , al març del 1932 l’Ajuntament crea una comissió municipal a petició del regidor de Sant Genís, el Ramon Clopés, per tal d’estudiar la manera de reformar la corba i  millorar-ne la circulació. Al juliol s’aprova la solució aprovada per la comissió, l’alineació dels dos carrers ,Sant Genís i Nou, unint-los  passant per dalt la plaça.

Per accedir al camí fondo es seguiria passant per l’antic camí, i per anar al carrer Nou venint d l’església ja es passarà per sobre la plaça, ara  mutilada. També es va indemnitzar al veí Josep Martí, propietari de la primera casa sorgida de la subdivisió del mas Reig, a qui  se li va agafar un tros de terreny  per unir  els dos carrers.

Anys quaranta, els dos carreres units per dalt la plaça. A primer pla el mur  l'era de can ferrerhosta , just davant l'església.



L’Ajuntament va pagar  628 pessetes en concepte de jornals per fer les reformes.  


Al desembre del 1933 el regidor Ramon Clopés, com a representant  dels veïns de Sant Genís, demana amb urgència l’arranjament d’un pas per baixar de la plaça a  can Reig,  on s’hi  vol construir una escala, per garantir  l'antic accés que anava de can Reig a l'antic mas Reig, ara desaparegut per la unió dels dos carrers. 


Als any quaranta amb la construcció de l’escola i al 1951 amb la construcció del Sindicat a la feixa situada entre can Ferrerhosta i la plaça, s’allargarà l’antic mur fins al punt on baixa el camí fins a can Reig, just a la partió amb ca la Candita.   L’espai utilitzat com a plaça abraçarà també tot el davant del Sindicat, així es veurà compensada la pèrdua d’espai públic que havia patit la plaça amb la construcció del carrer per dalt dels anys trenta.

A les següents imatges es pot distingir el tros de mur nou fet a continuació de l’antic cap a l’església, a la imatge de la dreta es veu l’acabat diferent i a la imatge de l’esquerra el gruix, una mica més estret que l’antic mur.








La plaça i carrer es mantenen així fins als aiguats de  la tardor del 1970, quan es va esfondrar la part més antiga del mur, sobrecarregat amb l’augment del trànsit per sobre d’ell. Aquell mateix dia  l’aigua  es va emportar també el pont vell de la carretera de Sant Genís,  on encara es conserva un dels  pilars amb l’arrencament  de la volta.  

El mur de la plaça es  refarà  però es desplaçarà avançant-lo cap a can Reig, fent el carrer més ample. En aquell moment ja no es podrà  passar entre la casa de can Reig i el mur,   can Borrell renunciarà a passar pel camí fondo per falta d’amplada, la opció que es va donar de  baixar directament del carrer Nou tenia massa pendent. Al nou mur també s'hi construirà  l'escala per baixar a can Reig, mantenint l'accés que tenia historicament  a l'antiga plaça quan hi accedien pel camí que portava davant la façana de l'antic mas Reig.

 El nou mur fet de formigó  se’l dotarà d’una  barana de ferro, encara existent a l’actualitat, en comptes del pedrís de pedra i totxos.

Imatge actual del carrer., amb el mur de l'any  1970.

El carrer no serà asfaltat fins l’any 1983, la plaça als anys noranta serà enjardinada perdent l’ús d’espai polivalent i   les voreres d’aquest    tram de la plaça  no es faran fins l’any 1998.

Xevi Salicrú.






dijous, 14 de març de 2019

Sant Andreu, la capella que pot ser.

Passada la Ciutadella i seguint el camí que ens porta cap  al castell,  abans de passar per sobre de cal Sastre, trobem les restes del que anomenem la Capella de Sant Andreu.

Les restes situades  en una petit replà de la pendent de la muntanya  al turó del Castell , ocupen una superfície 54 m2,  de planta rectangular  amb una amplada de 6 metres per una  llargada de 9 metres,  orientades  d’est a oest.  

A la paret que mira al  sud és on trobem més parament conservat, podem veure-hi  un tros de paret de 1,8 metres de llargada  on interiorment fa 2 m d’alçada i exteriorment, pel  desnivell del terreny, 3 m, aquesta té a mitja alçada una petita obertura de 20 x 10 cm. La resta de parets conservades,  nord i  oest no sobrepassen els trams conservats de 70 cm d’alçada La pared est ha desaparegut completament a causa de l’erosió del terreny . El gruix de tots els murs es situa  entre els 80 i 90  cm.


No es pot distingir per on es feia l’accés a l’edifici, descartem la paret de ponent per la conservació de la base de tots els paraments, la paret sud seria difícil l’accés per el pendent, la nord podríem descartar per  la mala orientació i la paret que mira l’est seria la candidata, però l’erosió del terreny i la desaparició del pany de paret ens fa impossible ubicar-la.







Diverses fonts parlen de la capella de Sant Andreu a la muntanya del Castell i pròxim a ell. Aquestes fonts,  cap fa esment a la documentació original d’on s’extreu la informació. La  informació  oral, molt minsa, ens parla de les restes com la capella de Sant Andreu, però sembla que podrien ser a causa  a aquestes autors  que en parlen.



















Només he tingut  ocasió de localitzar un document d’època medieval que en parla, una llicència (1) a Berenguer de Palafolls, cavaller, on la cúria de Girona dona llicència el dia 14 d’abril 1344 per traslladar els altars de Sant Andreu i Sant Longinus d’una capella situada al terme de Palafolls a la capella del Castell de Palafolls on es tindrà més cura de les llànties , per tant suposem que la capella no devia ser massa concorreguda i podria ser que a partir de llavors quedés abandonada.

Potser és molt atrevit de lligar aquestes restes amb aquesta antiga capella, uns petits estudis arqueològics ens les podrien datar i afirmar amb seguretat si podrien ser la Capella de Sant Andreu.


Tot és per fer..... mentrestant les restes es van degradant, ara d’uns temps ençà un corriol usat per ciclistes i corredors  passa pel mig d’elles, agreujant  encara més l’erosió de l’espai on es troben. Fins i tot, molt recentment ,curses de competició han estat autoritzades des de l’administració municipal per passar per allà, els desconeixement per part dels  gestors del territori és molt preocupant.

Xevi Salicrú







1  Arxiu Diocesà de Girona. Lletres 1334-1362. Llibre U-8 f. 25v-26.


dijous, 28 de febrer de 2019

Can Pepet de Sant Genís.



Diverses coses poden  dur-me a escriure  una entrada al blog, la troballa d’un document, la conversa amb algú, redescobrir un element del patrimoni....avui l’enderroc d’una casa del nucli antic de Sant Genís  n’ha estat el motiu.

Aquesta passada setmana han enderrocat can Pepet, una casa entre mitgeres del carrer Nou,   amb  el permís corresponent.

Fins aquí res de l’altre món, però resulta que aquesta casa era un habitatge que es va construir a finals del segle XVII. Mantenia pràcticament l’estructura  de llavors!!!!!.

Aquesta casa formava part d’un  grup de cinc  cases que foren construïdes en cossos establerts  tots ells entre 1650 i 1681, a excepció d’una sisena que ja havia estat  construïda al 1580, donant el tret de sortida a la creació d’un nou carrer més enllà de la cellera de l’església.

La família Valldejuli de la Torre,  propietaris de la   quintana del mas Antuny, hi  havien  creat uns cossos   per construir-hi cases.  Aquestes cinc cases van seguir totes un mateix patró constructiu.

Coberta a dos aigües on el carener carregava a una paret mestra a mig cos paral·lela a la façana. A la planta baixa hi havia una entrada ( destinada a usos lligats a la feina del qui l’habitava) , amb una portalada de pedra i dintell de fusta, aquesta estança donava pas, a través de la paret mestra del mig, a la cuina on hi havia també  l’escala per pujar al pis de dalt, format per dues estances, la cambra que donava al carrer tenia un finestra petita quadrada de pedra.

De la cuina es sortia ja a l’eixida, on s’hi havia construït, a totes, amb posteritat a la primera obra alguna cort, també hi havia a l’eixida el forn que tenia la boca  dins la cuina, al costat de la llar de foc. Aquestes cuines tenien totes enfiles a les parets en forma de fornícula.
.

Aquests elements eren pràcticament tots iguals a les cinc cases originàriament, totes però varen esser transformades, especialment a partir dels anys seixanta, a excepció de la que ens ocupa avui, s’havia mantingut  sense cap transformació.

Per això tenia un valor, mantenia la distribució, estructura i la majoria d’elements d’una casa del segle XVII, fins i tot m’atreviria a dir que el terra era el primer que es va posar, unes toves rectangulars molt gastades pel temps.

En el cas de can Pepet, per accedir de l’entrada a la cuina s’havia de pujar un esglaó. Ara que s’ha enderrocat  en sabem el motiu. El primer  metre de la paret del mig era formada pel terreny de la muntanya, és a dir, s'havia rebaixat banda i banda el terreny quedant el granit com paret, però com que el punt més alt devia ser a la cuina no es va enfondir tant   quedant el seu nivell més alt.  Suposem que la carena no passava com pensàvem pel carrer sinó que era per mig de les cases.




A aquest cos hi va ser establert Josep Puig el  10-8-1680 per Francesc Valldejuli de la Torre,  amb un cens anual de vint-i-quatre sous  a pagar cada trenta de novembre i el compromís de construir-hi la casa, cosa que va fer de seguida.  

Al 1749 hi viu  la Maria Puig, muller de Cristòfol Cavaller i filla d’Antoni Puig, carreter, i fill aquest del Josep establert pels Valldejuli. El Josep Salichs, marmessor de la Maria Puig,  vendrà al 3-2-1784  el cos amb la casa a Joan Fexes, fuster, i al Guerau Fexes, pare i fill.

Al 1861 hi viuen i són propietaris el Josep Freixes Rosés, descendent dels Fexes que havien comprat la casa (el cognom s’havia transformat passant de Fexes a Freixes), casat amb la Rosa Cortacans. Al 1880 sabem que hi havia una taverna coneguda com a can Xanito regentada pel fill dels anteriors, el Joan Freixes Cortacans amb la seva muller la Francisca Fontseca Masferrer.  Al 1921 és propietari el fill  Salvador Freixes Fontseca, en aquell moment la casa era  coneguda com a can Jepet,  al 1924 hi viu  la Maria Bonet Freixes, neboda dels Salvador,  amb el seu marit Isidre Salichs Alsina,  dos fills Josep i Joan Salichs Bonet, una germana Anna i la mare Maria Freixes Fontseca. Al  1936 els propietaris no hi viuen però tenen la casa  llogada al matrimoni format per  Josep Marquès March  i  Teresa Xaubet Puig amb el fills Josep i Maria.

A partir del 1940, en règim de lloguer, hi va viure el Josep Salichs Bonet (*St. Genís 1910) , fill de Nicolau Salichs Vilar i Marina  Bonet Freixes, casat amb la Dolors  Cassola Bonet que no és el Josep Salichs Bonet (*St. Genís 1919) documentat al padró del 1924. El Josep, a qui anomenaven Pepet, va donar nom a la casa  on hi  regentava una botiga, on s’hi  venien tota classe  de productes,  per  vestir, pel camp i aliments.

 A la casa hi va viure fins fa pocs anys la filla del Pepet, la Fina,  encara  regentant  la botiga. Ella va ser la última habitant de la casa, de llavors ha restat deshabitada fins a l’enderroc.


Xevi Salicrú.

Bibliografia:

Salicrú Siscart, Xavier. Cases amb eixida i hort. Aproximació als orígens de Palafolls s. XVI-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2016.




dimarts, 22 de gener de 2019

Tabac, monopoli reial.



Al 1636 s'establia  la Renda  Reial  del Tabac a la Corona de Castella,  un monopoli reial que va arribar a representar al llarg del segle XVIII  la  tercera part del ingressos reials ordinaris.

Amb l’aplicació l'any 1716  del Decret de Nova Planta  al Principat de Catalunya  , després de la desfeta del 1714, i  amb la voluntat d'assimilar tots els regnes de la península a la corona de Castella,  aquest monopoli també va abraçar les terres catalanes.

L’èxit d’aquesta font d’ingressos per les arques reials va dependre sobretot del  control del territori, mirar que cap fulla de tabac passés per alt  dels visitadors de les Rendes Reials.

Però sembla que els clergues de Sant Genís intentaven burlar el monopoli del rei, almenys així ens consta el vuit de juliol de l’any 1750 (1).

Aquell dia es va personar a la rectoria de Sant Genís  Don Vicente Gonzalez, visitador de Rendes Reials i Tabac de la Vila de Blanes, acompanyat de dos ministres de ronda i  del notari Francesc Marès. I amb la força d’una lletra de la Cúria eclesiàstica de Girona, ben signada i segellada per les autoritats de la diòcesi gironina, van procedir a registrar amb la presència del rector de Sant Genís, mossèn Joan Joanysacreu, totes les dependències i hort de la casa parroquial.

Però no hi varen trobar res, com certificava el notari  Marès “ no se hallo tabaco alguno”.

Resultat d'imatges de tabac dibuix


Quan la comitiva es preparava per marxar, els dos ministres van cridar al visitador per tal que anés a l’hort de la casa del claver de la parròquia,  mossèn Joaquim Puigvert, doncs just passat el barri de la casa hi havien trobat   vint-i-nou fulles de tabac a terra.

El visitador se les va emportar cap a Blanes,  per  depositar-les i  fer les diligències necessàries, un cop va  haver registrat la resta de la casa  del claver, “para ver si se hallase mas tabaco en dicha casa i en su contorno”, i no haver trobat res més.

La rectoria que parla el document és encara el mateix edifici que existeix actualment, tot i que segueix mantenint la denominació de rectoria no exerceix com a tal, ni com a residència del rector ni com a despatx parroquial, ara   unificat amb el de la parròquia de Santa Maria de Palafolls.

La que no existeix és la casa del claver,  però si  el solar que havia ocupat, entre la casa  de can Freixes i l’edifici de nova construcció on s’havia situat l’antic mas Dalmau de la Franquesa.

Suposem que les fulles trobades per la comitiva van  caure a terra en un moment de corredisses per amagar tot el tabac. Del cert no sabem ni que feien allà terra ni quin va ser el càstig del frau, el que si podem assegurar que el contraban de tabac no va ser cosa només del segle XVIII, coneixem un altre cas ben documentat a Sant Genís també, a principis del segle XX, on es va acabar tirant tot el lot de tabac a la comuna abans de ser enxampats, però això ja és una altra història.....

Xevi Salicrú. 

1. AHFF. Notarials de Palafolls. Llibre 926. F.40.

diumenge, 25 de novembre de 2018

Túnels plens de misteris.



Quan sentim que un edifici de certa antiguitat té un túnel,  obrim tots els ulls de bat a bat i fem corre la imaginació.  Obriu-los que a   Palafolls en tenim dos!!  El túnel de l’església de Sant Genís i el túnel del Castell.

El primer, el de l’església,   és ben sencer, amb una entrada i una sortida, ara no és permès el seu accés  al públic, però el dia que  s’adeqüi  el seu l’accés amb seguretat  podria   ser un bon element a mostrar dins de la ja interessant visita a l’església.

De temps remots ja existia el túnel a la rectoria de Sant Genís. A l’entrada de la casa parroquial,   ja un cop passada la porta del cancell, a mà dreta, hi ha una trapa a terra, on a sota d’ella s’amaguen unes escales que van  cap avall  al   túnel, un passadís sense les parets vestides com si d’una mina es tractés.  Al cap de poc,  ja trobem a mà esquerra un trencant ara ensorrat. Aquest primer trencant ja s’explicava per transmissió oral que portava fins sota la casa de can Dalmau, el que havia estat l’antic mas Dalmau de la Franquesa, habitatge documentat ja en època medieval  dins la  Sagrera de Sant Genís.

Tot just sota el portal adovellat del mas hi va aparèixer un esvoranc, per on es va empassar molta runa durant l’enderrocament de la casa. En aquest moment la feina d’algun arqueòleg no hauria pas fet nosa, de l’enderrocament poca cosa es va salvar, fins i tot l’administració que havia concedit la llicència d’enderrocament no va prendre cap mesura per conservar algun element interessant, com ara unes rajoles del segle XIX indicant el nom del poble, carrer i districte judicial, si van ser conservades va ser per un veí que les va recuperar d’enmig la runa, i que ara té en custodia. El  portal era alienat al ramal ensorrat, per tant, el que deia la tradició oral sembla que podria ser  cert. 

Un cop passat aquest primer ramal, al cap d’un metre, hi trobem un altre trencant, custodiat per una vella porta, que s’endinsa uns quatre metres  més cap a sota terra,  dibuixant un  traçat en forma de  zig-zag, primer amb un gir a la dreta, seguit d’ un a l’esquerra i un altre a la dreta que ens aboca   a una cambra   en forma circular, amb un diàmetre d’uns dos metres. A tot vol d’aquesta cambra , que anomenem hipogeu,  hi ha un banc excavat,  i al mig del sostre una argolla de ferro,  segurament per penjar-hi algun llum. 

Aquest tram descrit fins ara,  era la part  que va existir fins als anys 30 del segle XX. La utilitat i l’època en que va ser construït  ens és desconeguda. A la masia de ca l’Arquer, d’Arenys de Munt, i l’anomenada Cova del Relliguer a Hostalric, hi ha  túnels amb hipogeus   bastant similars a aquest nostre.

Del record de la gent servia de “fresquera” per guardar aliments de la rectoria i per  una utilitat puntual anualment,  deixar-hi   granes que grillessin a les fosques  durant uns dies per enramar altars per la festa de Corpus. L’objectiu era tenir llavors germinades blanques, cosa que s’aconseguia per la falta de llum i la humitat que hi havia sota terra.

El rector d’aquells anys trenta, mossèn Josep Rodó, va decidir connectar l’església al túnel. I així després del ramal que va cap a l’hipogeu va continuar el túnel en línia recta fins a sota   l’església. A través d’uns escalons d’obra, que pugen uns tres metres, s’accedeix a l’interior de l’església sense cap porta que en tanqui el pas, a  una dependència prèvia  a la sagristia. Aquesta dependència ara utilitzada com a quarto de mals endreços hi ha la famosa tomba de la malaurada  Montserrada Estornell, però això ja és una altra història que ben bé val tot un article.


Croquis del túnel església, autor Xevi Salicrú,  publicat al Conte del Dimoniet de Sant Genís.Ajuntament de Palafolls 2008.


I el segon, el del Castell,  s’expliquen moltes històries de vora el foc: la  cova  del tresor,  en que només si pot accedir la vigília  de Nadal, a les dotze de la nit, i abans no deixin de sonar  les campanades s’ha de ser a una llegua del castell, o el tresor es convertirà en pedra; o quan el castell   patia un setge i el seu  senyor va convidar al cap dels assaltants a un àpat, on es va servir peix fresc, cosa que va fer desistir als atacants que  van suposar que la fortificació comptava amb  un túnel, per on es podien  abastir d’aliments frescos ; i   el túnel de cal Sastre... aquí és on la llegenda  es troba amb la realitat.

Encara no fa massa hi ha qui recordava  que a sota les arcades que sostenien el terra de la gran sala noble,  que presidia la part sobirana del castell, hi havia un clot ple de pedres, la possible entrada al passadís . Aquest mateix estiu, visitant  amb l’amic Aleix Freixa la masia de cal Sastre de la mà del seu propietari,  vam poder veure al celler de la casa  l’entrada tapiada d’un passadís, que ascendeix   en direcció recta al castell, on  a cent metres   ara és ensorrat i hi ha una sortida a mig del bosc, segons el testimoni del seu propietari.

Tot i no haver trepitjat el túnel, pel que hem vist i pel testimoni del propietari que en va tapar l’entrada per protegir l’accés a l’interior de la casa, la possibilitat de l’existència del túnel agafa molta forma.

Dos túnels ben bé plens de misteris.

Xevi Salicrú.