Les joies de Sant Genís.

 

Al llarg dels segles l’església parroquial de Sant Genís va anar compilant un gran nombre d’obres d’art i elements litúrgics de gran valor. L’antiguitat del temple va fer possible que s’hi apleguessin obres de diferents èpoques i estils. Però com és ben sabut al vint-i dos de juliol del mil nou-cents trenta-sis, amb la crema  i el saqueig de l’església (uns fets mai viscuts fins llavors al temple que tinguem documentats),  van desaparèixer o foren destruïdes   la gran majoria d’aquelles peces.  

El llistat de tot el que es va perdre és extens: els retaules de l’altar  de sant Genís de factura barroca, el de Sant Sebastià, el de la Mare de Déu del Roser, el de la Verge Antiga (1), el de Sant Antoni, el del Santíssim, el de la Mare de Déu dels Dolors, el de Sant Isidre (de gran qualitat artística), el de Santa Caterina, el de Santa Anna, i el de Sant Narcís;  el Crist processional, dos calzes, tres copons del que un era de plata, un reliquiari de Sant Genís del segle XVII, un hisop de plata, una vera creu de plata, una custòdia, una bacina del segle XVI, sis candelers de plata, dos palis, un orgue i de dins la rectoria cinc matalassos, tres llits, un rellotge de pared, una ràdio i tota la vaixella (3). A nivell de vesturari també vàren desaparèixer deu casulles, dues de cadascún dels colors litúrgics amb  una de blanca molt antiga, així com tres capes, quatre vels, deu albes, quatre  roquets i altres peces petites (2).  Més enllà de les obres d’art també va ser destruït tot l’arxiu parroquial, format per un gran nombre de pergamins i llibres,  i tot allò que podia cremar com bancs, baranes i mobiliari, més les quatre campanes que van ser despenjades i carregades en un camió, segurament per anar cap a fondre. 

A l'expedient de la Causa General oberta passada la guerra l'any 1941  pels fets ocorreguts es valorava la pèrdua d'obres d'art, elements litúrgics i documentació de l'arxiu en vuitanta mil pessetes més quinze mil dels danys a la rectoria (3).

Pixis i reliquiaris.  Butlletí CEC nº 245. 1915

Declaració llistat feta pel rector Emilio de Tuero 
Causa General 1587 Exp 10 imatge 115

De tot el que allotjava l’església només es van salvar del foc i de l’espoli tres talles de fusta,  Sant Genís de Roma, la Mare de Déu del Castell i Sant Isidre;  i dos bordons de plata, tot  amagat pels parroquians i el rector.  Passada la guerra però es va localitzar i recuperar un dels tres pixis o copó de plata provinent de Madrid.  Tot i que a hores d’ara  tan el pixis com els  dos bordons i la Mare de Déu del Castell no sabem on es troben, per tant només tenim anterior al trenta-sis la imatge de Sant Genís i de Sant Isidre.

De totes  les peces  les més destacables eren:

-Dos bordons. De plata  i possiblement datats del segle XVI. Foren amagats pel rector mossèn Rodó en un fals sostre de la rectoria durant la Guerra Civil. Passada aquesta foren trets de  l'amagatalls, tot i que actualment no ens consten ni a la parròquia ni al Fons del Museu Diocesà de Girona (5).

Bordons. (15) 

- Pixis o copó de plata . Datat possiblement del segle XV, ja el documentem per primera vegada al 1514 en una visita pastoral (4). Al juny de 1915  s’esmenta i se'n reprodueix una fotografia al Butlletí del Centre Excursionista de Calalunya en un article dedicat a l’església de Sant Genís (6). Al saqueig del temple va desaparèixer però  passada la guerra, a l’any 1942,  un santgenissenc el va reconèixer en una exposició a la parròquia de Canet. El pixis s’havia trobat a Madrid després del conflicte i va ser adjudicat erròneament a Canet. Tenia gravada la cabra dels Cabrera i fou confòs per un ca.  Sembla que s’havien intentat esborrar les banyes . Reconegut i ben documentat al juny de l’any 1945 fou retornat a Sant Genís. Actualment no ens consta ni a la parròquia ni al fons del Museu Diocesà de Girona (5).  

Pixis de plata (15)

- Reliquiari de Sant Genís. Possiblement del segle XVII i documentat  en una fotografia al Butlletí del Centre Excursionista de Calalunya en un article dedicat a l’església de Sant Genís. Desaparegut al saqueig de l’església.

- Les dues creus processionals. Totes dues  peces eren d’estil gòtic i d’un gran valor artístic, fetes d’argent i decorades amb esmalts. Esmentades com el pixi a l’article sobre l’església publicat al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya al juny del 1915, d’on se’n conserven les úniques imatges de totes dues. Una d’elles fou mostrada  a l’Exposició Universal de Barcelona de 1929, prèviament a aquesta la mateixa ja participà d’una altra mostra organitzada l’any 1913 per la  Junta de Museus de Barcelona. En una acta de la reunió (10) de l’esmentada Junta es mostren interessats, davant el seu gran valor artístic en adquirir-la, nomenant dos vocals perquè facin les oportunes negociacions per  la compra a la parròquia de Sant Genís, venda que no es va fer mai.  Aquesta creu més rellevant en tenim el contracte de l’encàrrec que van fer  els obrers de la parròquia amb un argenter de Barcelona l’any 1590 (11):  

 

“Per y entre Pera Tortós, Joan Valldejuli de Vall major de dies y Francesc Alberich tots pagesos hobrers lo any present de l’esglesia parroquial de Sant Genis del terme de Palafolls bisbat de Girona de una part y lo honorable Gabriel Salla argenter ciutadà de Barcelona.....en presencia del venerable mossen Joan Verdalet prevera altre de dits domers Antoni Marsal y Antoni Puig pagesos y parrochians de dita parrochia donen a fer y fabricar al dit mestra Salla una creu de argentço es una creu gran a la usansa y modo segon vuy se usan en los bisbats de Barcelona y Girona ab llanterna, pilars y figures ab capelletes croer ab quatra evangelistas Crhisto y Maria  de bulto y finalment ab son degut compliment la qual creu ha de ser acabada ab degut effecte de assi per lo dia o festa sincogèsima prop vinent la qual creu ha de esser de pes de desavuyt fins a vint marchs (12)....

...prometen donar y pagar al dit mestre Gabriel Salla y a qui ell volrà en lo modo...a raho de 10 lliures per march del que dita creu pesava so es ara de pesent a ses voluntats 100 lliures, com dita creu sia acabada 60 lliures y lo restant de preu quant que sia el dia de la segona paga a 8 mesos les hores proxima venidores...”

La primera notícia d’una de les creus  d’argent és a la visita pastoral de 1514 del bisbe Guillem Ramon Boïl, que podria ser la que no fou portada a Barcelona.- Bacina. De plata i possiblement del segle XVI amb motius representatius  d’Adam i Eva al paradís. Va desaparèixer al saqueig de l’església (13).

Bacina (15)

- Sant Genís. Era la imatge que presidia l’altar major d’estil barroc del segle XVIII.  La talla de fusta es va conservar gràcies a que  els veïns  Ramon Solé i els germans Nicolau i Joan Salichs Bonet la van amagar al marge de la riera. Passada la guerra es va retornar a l’església en molt estat, poc després l’Àngela Alsina de can Cabreta en va pagar la restauració tornant a presidir el temple fins avui.

- Mare de Déu del Roser. La imatge era envoltada per quatre parells de columnes i protegida per un sostre arquejat, amb la cúpula imitant les ostres, i un cap d’àngel a banda i banda de l’arc frontal, així com a la part superior (7). El 1633 els administradors de la Confraria del Roser van encarregar la daurada del retaule a Francesc de Conque i Llopis, que ja havia daurat el retaule de Sant Isidre. El preu acordat fou de 120 lliures.

Retaule del Roser (15)

- Retaule de la Pietat. Encarregat per Francesc Roig al 1480 al mestre de retaules Bernat Casals de Blanes (8)

 - Sant  Isidre. Segurament era la talla del segle XVIII que presidia l’altar de Sant Isidre d’estil barroc. Amagada durant la guerra  fou col·locada  passada aquesta en una finestra de l’anomenada Casa del Lloc, convertida en fornícula exterior,  fins als anys noranta quan fou restaurada i entrada  dins l’església vora l’altar major. La imatge conserva restes de policromia predominant el color daurat d’or fi. La peça és d’un sol bloc de fusta a excepció del braços que són afegits. El vestuari reflecteix la moda del moment que es va fer.  Les mides són de 1,20 cm  d’alçada, 40 cm d’amplada i 30 cm de fons (9).

- Mare de Déu del Castell. També coneguda com a Mare de Deú de Vivelles o de les Dones, i popularment com  o Mare de Déu Antiga. Datada del segle XIV va presidir la capella del castell fins al segle XVII que amb el seu abandó fou traslladada a la Capella de Sant Pere de Vivelles i d’aquí al segle XIX a l’església de Sant Genís. Se’n conserva una imatge de quan va ser mostrada a l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1929 per la seva gran vàlua. Amagada durant la guerra fou retornada molt malmesa  a l’església de Sant Genís. Més enllà del 1956 li perdem la pista, el rector de l’època deia que per lo molt  corcada que estava se li haiva  desfet a les mans.

Mare de Déu Antiga (15)

 

 

Acta Junta Museus 21-11-1913

Un cop restaurada l’església s’hi van anar refent els elements litúrgics i es van adquirir noves  imatges, algunes d’elles pagades pels feligresos; Sant Pere, Sant Antoni Abad, Mare de Déu de l’Assumpció, Sant Sebastià, el Sant Crist processional i més tardanament fa uns deu anys un mosaic de la Mare de Déu del Castell donació de la família Vallet Regí, obra de Santiago Padrós de l’any 1970 (14).

 

Xevi Salicrú.

1. Popularment era coneguda a Sant Genís com  la Verge Antiga, però al llarg de la història fou coneguda primer com a Mare de Déu del Castell i després com a Mare de Déu de Vivelles  o de les Dones.

2. Amat, Jordi. Vivències de la República i de la Guerra Civil a Palafolls (1931-1939...) Edicions Marrè. Palafolls 2007. pàg 85.

3. Imatge 30 Causa general de Palafolls 1940-1945) PARES | Archivos Españoles (mcu.es) (Imatge 16075399)  

4. Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s.XVI-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2004. pàg 241-242.

5. A raó de la conversa per mail, del dia set de juliol d’enguany, amb la senyora Maria Antònia Clara i Blanquera del Museu Diocesà de Girona, no hi consta cap  objecte de Palafolls al diposit de les parròquies ni al fons del museu.

6. https://ddd.uab.cat/pub/butcenexccat/butcenexccat_a1915m6v25n245.pdf

7. Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s.XVI-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2004. pàg 236.

8. Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s.XVI-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2004. pàg 240.

9. Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s.XVI-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2004. pàg 226.

10. https://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/#/cercabasica/detallunitat/ANC1-715-T-489

11. Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s.XVI-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2004. pàg 245.-246

AHFF. Notarial. Manuscrits, núm. 800, 11-XI-1590

12. Si el marc equivalia  a uns 270 grams, la creu tenia un pes aproximat  de 5kg.

13. Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s.XVI-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2004. pàg 248.

14. https://valldebossagay.blogspot.com/2022/07/un-vint-i-dos-de-juliol-de-fa-86-anys.html

15. Fotos procedents de l'Arxiu Històric Fidel Fita, extretes del llibre:

Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s.XVI-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2004

 

 

La cellera de Sant Genís.

Aquestra primera fotografia que il·lustra aquesta entrada va ser presa per immortalitzar una processó, feta en motiu de la Santa Missió que es va dur a terme a Sant Genís a la primavera del 1965, del vint-i-u d’abril al dos de maig (1). Però el que passa habitualment amb aquestes fotografies, amb una bona colla d’anys, és que altres elements de la imatge agafen una rellevància que en aquell moment que van ser preses no tenien.

Fons Manel Boadas. 1965.

A la dreta del carrer observem quatre cases, que havien format part de l’antiga cellera, construïda a redós de l’església. D'aquestes edificacions actualment només en queda una, i és aquí on la fotografia, més enllà de documentar l’acte religiós, agafa una nova mirada.  

Les celleres  eren  uns espais sagrats creats a partir de les assemblees de Pau i Treva al segle X,  on es limitava una zona de trenta passes a l’entorn de les parets dels temples, concedides  pel bisbe a cada església el dia de la seva consagració. Aquests espais sagrats disposaven d’immunitat eclesiàstica i del dret  d’excomunicar a qui les envaís o profanés.  Aquests espais foren l’origen de molts pobles nascuts a recés dels temples. Així l’església va aconseguir ser vista per la pagesia com una garantia per combratre  l’abús  dels senyors feudals.

La cellera de Sant Genís és el nucli més recular en el temps  del municipi de Palafolls i de tot el que havia estat l'antic terme del castell de Palafolls. Tot i tenir-la ja documentada al segle XIII no és fins a les primeries del XVI que ja hi podem posar nom i cognom a cada una de les sis cases que la formaven. A excepció d’un edifici més, que s’aixecarà just davant la portalada  del temple possiblement al segle XVIII, la cellera es mantindrà sense cap variació  fins a la segona meitat del segle XX. El migrat creixement que tindrà Sant Genís durant els segles posteriors al XVI serà sempre fora de l’àmbit de la cellera.

D’aquestes set cases, cinc estaven viculades originariament a l’església. Sant Genís havia esdevingut un nucli eminentment eclesiàstic que donava servei a l’església i a tota l’extensa parròquia. El gruix de la població era escampat per l’extens terme, a partir del segle XIV es començarà a concentrar població al nucli de la Vilanova, que demanarà la seva parròquia ben aviat,  i a partir del XVI es començarà a gestar un nou nucli al veïnat de la Burgada, anomenat posteriorment de les Ferreries. Aquests dos nuclis creixeran sempre en detriment del nucli de Sant Genís,  que només  tindrà un petit creixement destacable al segle XVIII, aturant-se sense fer  cap més casa fins a la segona meitat del XX.

Les set  cases de la cellera foren: 

Xavier Salicrú. Cellera de Sant Genís

1 Can Dalmau   Era la primera casa que es trobada entrant al poble.  A la façana hi havia les rajoles on s’indicava el nom del poble,  partit  judicial i província, posades a la segona meitat del segle XIX quan es va començar a  oficialitzar el nom dels carrers i números dels habitatges. Les originals les conserva un veí que les va salvar quan s'enderrocava la casa. Coneguda antigament com a mas Dalmau de la Franquesa era un masia  que s’havia anat ampliant al llarg dels segles de la seva existència, com a element destacable tenia un portal rodó de mig punt adovellat, que al enderrocar-se  s’hi va trobar a sota una cabitat, que possiblement  comunicava la casa amb el túnel de l’església a la rectoria. Al 1502 el senyor útil i propietari  de la casa era el Rafael Dalmau de la Franquesa que capbreva diferents peces de terra al vescomte de Cabrera , al  1665 es capbrevat  per  Pau Dalmau de la Franquesa i al 1733 per Francesc Dalmau de la Franquesa.  Al padró de 1861 el propietari  de la casa és el Pau Estiu Serra casat amb la Catalina Reig Rossell, i vivint-hi amb la seva filla  Narcisa, casada amb el Tomàs Salichs Morell de Pineda. Al padró de 1880  ens consta propietat del Ramon Torrent, resident  a Sant Martí del Montnegre. En aquell moment viuen a la casa en règim de llogaters el Jaume Puigdefàbregas Perramont, provinent també de  Sant Martí del Montnegre. Als anys vint   els Puigdefàbregas són propietaris després de comprar la casa a la família Torrent. A la segona meitat del segle XX els  Puigdefàbregas hi obriran  una botiga de queviures  sent també un punt  de recollida de la llet del veïnat  venuda per comercialitzar. Com a curiositat a la dècada dels cinquanta després d’instal·lar l’enllumenat públic al carrer aquest era encès i apagat manualment cada dia per la família des de la casa. Als anys setanta van aixecar al costat un xalet on hi van traslladar la vivenda i la botiga. La casa fou enderrrocada a primers del segle XXI per construir-hi un edifici de pisos (2).

2 Can Jan.  Actualment és un solar propietat del Bisbat de Girona. A la imatge encara podem apreciar la porta d’entrada, un portal quadrat amb llinda i brancals de pedra. Al 1563 el Joan Dalmau de la Franquesa  hi va establir al Joan Verdalet, obtentor de la Doma d’Avall, en un cos de 25 pams d’amplada. Al 1672  el reverent Sebastià Burgués mor a la casa sent l’obtentor del Benefici de la Clau. a mitjans del segle XIX es coneix  la Casa de la  Claveria, o també com la Casa del Benefici de la Clau. A l’any 1866 hi documentem la última persona que hi va viure, la Teresa Vilajoan de 62 anys, catorze anys més tard, al  1880, ja ens consta deshabitada. Al registre del  1921 ja no es considerada un habitatge. Del Benefici de la Clau, com a institució, en tenim informació d’ençà l’any 1609  on el bisbe autoritzava els obrers de la parròquia a administrar-lo (2).

3 Can Freixes. La casa disposa de diferents elements destacables, un portal amb arc escarpanter de totxo i brancals de pedra, un segon ara convertit en finestra amb llinda de fusta i brancals de pedra, i un tercer de grans dimensions de totxo apantment més modern que la resta. A la primera planta hi ha una possible llinda amb la  data de 1593. Interiorment té algun portal de pedra i algun sostre de volta. El vint-i-nou d’octubre de 1632 el Joan Fexes va comprar  la casa a la Maria Vergonyós, viuda del Jaume de Vitraris. El fill del Joan, Pau Fexes, establirà al 1663 a una part de la casa, a la banda est, a l’Antoni Palomeres. Al capbreu de  1749  la casa segueix dividida en dos habitatges encara , el Josep Fexes i el Guerau Fexes, pare i fill, declaren la casa de la banda oest i el Josep Brunet  Palomeres la de la banda est.  Al llarg del segle XIX el cognom dels propietaris es transformarà en Freixes (4). 

Al 1861, ja unides de nou,  el cap de casa és el Benet Freixes, durant el segle XIX el cognom Fexes s’haurà convertit en Freixes.  Al padró del 1866  trobem com a propietari al seu fill, el  Joan Freixas Gibert de 45 anys i casat amb la Cristina Estiu Roquet. Al padró del 1880 és propietat de la filla del Joan, la Maria, casada amb el Damià Oller Oller, fill de Ramió. Actualment la casa és restaurada amb molt bon criteri i és una de les dues que es conserva de l’antiga cellera.

Aquesta casa amb la que la seguia, cal Tito, estaven separades pel corriol de can Gibert apreciable a la fotografia, un cordó umbilical que unia la cellera amb la finca de can Gibert

4 Cal Tito.  Antigament era anomenada la Casa del Benefici de Nostra Senyora de la Pietat. A l’actualitat hi ha una plaça amb un aparcament en  bateria.  

El Benefici de Nostra Senyora de la Pietat fou fundat pel rector de Sant Genís, Antoni Coral, l’any 1499. Tenim notícia de  diferents obtentors del Benefici, l’any 1638 és el Miquel Valldejuli, al 1669 el Miquel Crosas, i al 1829 el Jaume Masnou d’Hortsavinyà. A mitjans del segle XIX amb les desamortitzacions de l’església la casa va passar a mans privades. El primer propietari que ens consta és el Pau Estiu Vila de ca l’Estiu de Sant Genís, possiblement fou qui la va comprar a l’Estat. A les notes d’un antic padró del 1861, ara perdut, encara s’anomena com a casa del Benefici. Sembla que no hi viuria ningú encara i no és fins al primer padró conservat, el de 1866, on hi trobem com a llogater dels Estiu el Joan Talleda amb la seva família.  A les dues últimes dècades  del segle XIX hi viuran els Bonet Freixes mentre la casa pasa per diferents propietaris.  Al 1885 el Pau Estiu vendrà la casa a la Maria Carme Romeu Vila de Sarrià, i aquesta la revendrà al 1893 a l’Andreu Vila Parés del carrer de Dalt de les Ferreries. Aquest últim també la vendrà a la família Torrent Castellà. La casa també serà coneguda com a ca la Leonor o ca la Candita, mare i filla documentades  als padrons dels anys 1930 i 1940. A la dècada dels anys cinquanta quedarà deshabitada i entrarà en un procés de degradació que acabarà amb el seu enderroc als anys vuitanta. A l’any 2000 l’Ajuntament n’obtindrà la propietat i urbanitzarà l’espai com a plaça, que tot i ser inaugurada mai se li ha posat nom (5).

5 La Rectoria. Conjuntament amb can Freixes són les dues úniques cases en peu de l’antiga cellera. L’edifici té algún element destacat com el  portal i tres finestres de pedra, a l’interior hi destacan sostres amb volta de mocador, i a l’entrada de l’habitage una trapa al terra per accedir  al túnel que comunica amb l’església i l’hipogeu.

Tal com diu el nom ha estat la rectoria de la parròquia.  Coneixem un llarg llistat de preveres i rectors de l’església de Sant Genís de varis segles, però gràcies als padrons a partir de la segona meitat del segle XIX en sabem de més detalls de qui vivien a la casa. Com exemple tenim el  padró del 1866 on hi residien el mossèn Miquel Misser Alcolea, fill de Canet, amb els seus pares i una neboda, el vicari,  l’Iscle Vidal Esglésies, fill de Llagostera, i dues minyones.  Al 1962 arribarà el mossèn Manuel Boadas que farà canvis a la rectoria llogant-hi habitacions a turistes estrangers provocant tot un enrenou als parroquians.  Després de Boadas hi vindrà el rector Miquel Gallart, aquest marcarà un punt d’inflexió important, serà l’últim que viurà a la rectoria fins l’any 1995. A partir de llavors els rectors que vindran seran titulars conjuntament de les parròquies de Malgrat, Ferreries i Sant Genís, passant a residir a la rectoria de Malgrat. Amb Gallart viurà a la casa un matrimoni que s’hi quedaran a la casa amb la marxa del rector amb règim de lloguer. Amb aquesta parella, després de la seva mort fa uns cinc anys,  quedarà la rectoria tancada definitivament (6).

6 Casa del Lloc. Aquesta edifici es va enderrocar als anys 90 dels segle passat. A la porta hi havia una llinda amb la data 1735, possiblement any de la seva construcció. Aquesta pedra encara es conserva en un mur de  davant l’església. Havia tingut varies utilitats, el nom de casa del lloc ja indica un ús comunitari. Al padró del 1921 consta com a part del cementiri, quan feia de magatzem de l’església. Posteriorment a finals dels anys vint fou habilitada com aula on el rector hi  feia classes. Als anys setanta es va reformar i fou  convertida en un habitatge que llogava el rector a estiuejants (7).

7 Can Ferrerhosta. Fou enderrocada als anys setanta, construint-se previament al costat la nova que ara existeix. La casa tenia un finestral gòtic a la façana sud, tot i que l’entrada principal era a la façana que mirava a ponent amb dos portals quadrats amb llinda i brancals de pedra.  Originàriament la casa pertanyia a la institució parroquial anomenada la  Doma de Munt, però al  1690 ja és  secularitzada i és propietat del ferrer Joan Hosta,  moment que  la deixa a la seva filla, Magdalena Hosta, casada amb el Rafel Bonet de Sta. Susanna.  Al 1861  és  propietat el Josep Bonet Hosta Valls, casat amb la Rosa Pibernat Roquet.   Al registre del 1921 és propietària la Marina Bonet Freixes casada amb el Nicolau Salichs Vila. Els actuals propietaris són encara els descendents de la nissaga (8).  

Fons can Gibert.

Fons Manel Boadas. Reforma Casa del Lloc 1970.

Fons Manel Boadas.

 Xevi Salicrú.

 

1. Del record de la gent d’aquells dies  de les missions la gent recorda especialment la glaçada que va fer el vint-i-set d’abril, una data extraordinàriament tardana que va coure totes les patates segons els testimonis.

2. 3.Salicrú, X. Cases amb eixida i hort. Aproximació als orígens urbans de Palafolls. Edicions del Rois. Palafolls 2016.

4. https://valldebossagay.blogspot.com/search?q=freixas

5. https://valldebossagay.blogspot.com/search?q=pietat

6.7. 8. Salicrú, X. Cases amb eixida i hort. Aproximació als orígens urbans de Palafolls. Edicions del Rois. Palafolls 2016.