La plaça sense nom.

 

A Sant Genís  tenim una plaça urbanitzada a l’any 2000 que encara  a dia d’avui  no té  nom. Un espai dotat  amb   un aparcament en bateria,   un arbrat paral·lel a aquest i darrera una zona de terra, on al cap de poc s’hi va fer un enfustisat a mode de pista de ball, desmuntat  fa poc pel seu mal estat.  Fins a  l’ampliació del local social Antiga Escola, inaugurat al gener del 2010, s’hi va aixecar  un envelat cada Festa Major.

 

Un envelat que  feia patxoca, amb tota la renglera d’arbres i fanals  dins. L’entrada era davant el camí de can Reig, amb un  escenari al fons, a la banda de can Freixes, davant la pista de ball on la línia d’arbres separava la zona de ballaruques amb la de les taules que eren a la zona de l’aparcament. Per encabir-lo dins aquest espai s’havia d’ envair  ben bé un metre de calçada, tota una obra d’enginyeria quan  s’hi va plantar  el primer any,  agafant-li la mida pels que havien de venir després.

 Recordo en alguns programes de Festa Major on la tossuderia dels organitzadors  de la festa, l’Associació de Veïns, anunciava any rere any actes a l’anomenada plaça Major, reclamació que mai va ser escoltada... a dia d’avui trobaríem ben poques places urbanitzades que no s’hagin dotat d’un nom.

 El fet de no tenir nom porta a anomenar-la de diferents maneres per entendre’ns els veïns: que si  plaça de l’aparcament en bateria, la plaça de l'envelat, la plaça del davant l’escola (es pot confondre amb la plaça prèvia a l’entrada del local social) la  plaça dels contenidors ( la pitjor de totes) i pels més antics del lloc  fent referència a la casa que ocupava l’espai: plaça de cal Tito, de ca la Leonor o de ca la Candita... moltes maneres per anomenar una plaça  sense nom. Jo   n’hi afegeixo un altre,  la plaça del Benefici de la Pietat o si voleu més simple  plaça de la Pietat o plaça del Benefici.

 Les dades més antigues que tenim d’aquest espai  és quan hi havia al cos la casa del Benefici (1) de Santa Maria de la Pietat de la parròquia de Sant Genís. Un habitatge situat  a l’extrem d’orient de la peça formant part  de  l’anomenada cellera de Sant Genís. Els límits de la finca ja els tenim definits al tombar del segle XV al XVI, una casa amb hort amb les mateixes afrontacions  actuals que formen  l’espai  de la plaça (2).

 Aquest benefici va ser fundat pel rector de Sant Genís, Antoni Coral, l’any 1499. Anterior a aquesta data ja hi havia a l’església una capella amb un retaule de la Pietat, construït al 1480 i encarregat a Bernat Casals de Blanes i sufragat per Francesc Roig  de Casanons, amb un cost de 11 lliures i 10 sous més la fusta necessària que també posava en Roig. El dia  que es va encarregar el projecte el mestre  va cobrar una part en  espècies;  quatre quartans de blat que havia estat pastat al molí d’en Roquet i  tota la fusta necessària (3).

 El benefici era administrat  per un obtentor.  Tenim notícia de varis preveres que regentaven el càrrec; al 1561 el prevere Guerau Jubert, de can Gibert, absent i que hi tenia com a procurador al prevere Joan Verdalet, entre  1617 i 1638 Miquel Valldejuli, al 1669 Miquel Crosas, al 1736 Antoni Fexas, al període 1761-1777 Joan Garriga i  al 1829 Jaume Masnou d’Hortsavinyà.  A  banda de l’obtentor també hi havia uns patrons, d’aquests en tenim poca informació, tan sols que al 1572 eren Miquel Joan Palomeras, Joan Valldejuli de la Torra, Gaceran Clapés, Antoni Puig, Rayner Fonolleda, Bernat Burguet, Antoni Riba, Jaume Bages, Bernat Pelllicer i Antoni Tomas de la Serra (4).  

 Al 1736 tenim una declaració al capbreu del Capítol de la  Candela de Santa Maria de l’església de Sant Feliu de Girona, del que era l’obtentor del benefici aquell any, Antoni Fexas, on deia tenir per la Candela  una casa amb hort de mig jornal a la cellera de Sant Genís, afrontant a orient amb la casa de Josep Fexas a través del camí de la casa d’en Gibert, que havia estat d’en Roquet, a migdia amb en Dalmau de la Franquesa a través de dit camí, a ponent amb Miquel Reig, teixidor, que fou d’en Jaume Aigues, i abans d’en Valldejuli de Munt com alou de la casa de Sant Julià, i al nord amb Francesc Reig que fou de l’Antoni Reig a través d’un camí i part amb Josep Hosta, ferrer, que fou de Joan Hosta, també ferrer, i abans de la Doma de Munt, i part també amb el cementiri de l’església a través d’un camí.  Per dita casa i hort paga al capítol de la Candela cada any per Nadal vuit  sous i dos diners de cens d'amortització creat per un antic obtentor,  Miquel Valldejuli,  l’any 1617.

També diu tenir per la Candela la sisena part de seixanta-tres sous, que es reben  el 23 d’octubre   d’Antoni Fexas Alier treballador de la Vilanova com a successor d’Antoni Fexas i Margarita Alier,  d’una peça de terra  part vinya, bosc i oliveres a Vallmala, parròquia de Sant Genís, de quatre jornals  de bou, on tres d’aquests jornals estan sota la Candela, i l’altre es té pel Castell de Palafolls. La peça afronta a orient amb en Valldejuli d’Avall, a migdia amb Cristòfol Marquès, que fou abans d’en Valldejuli, a ponent part amb en Gibert i part amb en Borrell, i al nord  a través d’un camí part amb Rafel Benet, que fou d’en Joan Joher, i  part amb Antoni Puig, carreter, que fou d’en Valldejuli de Munt.

Al 1761 l’obtentor del benefici, Joan Garriga,  rep de Maria Puiggorri, propietària del mas Puiggorri, dotze lliures de les vint lliures que encara havia de rebre el benefici  dels marmessors del testament del seu avi,  Antoni Puiggorri, mor  al 1732, on  segons el seu testament, fet davant el rector de Sant Genís, havien de donar dites vint lliures al Benefici de la Pietat per celebrar misses pels seus difunts pares el dia de Sant Miquel de setembre i el dia de Santa Margarida (5).

 

Inventari casa del Benefici

Al 1777  el Joan Garriga  mor i  els marmessors del seu testament, Miquel Reig i Pere Moner de la parròquia de Sant Genís i Antoni Roset de la Vilanova , fan inventari de la casa del Benefici (6).

 Sabem també que al 1818 el benefici  rebia entre d’altres  un censal anual de 3 lliures i 15 sous, i al 1829 percebia 20 lliures de delmes i tenia varies obligacions de misses (7).

 A mitjans del segle XIX amb les desamortitzacions de l’església la casa i hort passa a mans privades. El primer propietari que ens consta és el Pau Estiu Vila de ca l’Estiu de Sant Genís, possiblement fou qui la va comprar a l’Estat. A les notes d’un antic padró   del 1861, ara perdut,  encara s’anomena com a casa del benefici. Sembla que no hi viuria ningú encara i  no és fins  al primer padró  conservat, el del  1866,  on hi trobem  com a llogater  dels Estiu el Joan Talleda amb la seva  família. L’adreça de l'habitatge era llavors carrer Sant Genís 9.

 

I- Joan  Talleda. *St. Genís 1821 = Mariàngela Castellà. *Sant Genís 1825

 Pere Talleda Castellà.* St. Genís 1850

Francisco Talleda Castellà.* St Genís 1857

Josepa Talleda Castellà.* St. Genís 1853

Geroni Talleda Castellà. *St. Genís 1861

 Als padrons de  1880, 1887 i 1895  ens hi consta vivint una altra família de llogaters, els Bonet Freixas, mantenint la propietat els Estiu. En aquell padró l’habitatge s’identifica com a carrer Baix de Sant Genís 9.

 

I - Joan Bonet Pibernat *St. Genís 1855 = Maria Freixas Fontseca *Sant Genís 1857

     Francisca Bonet Freixas *St. Genís 1873

     Marina Bonet Freixas *St. Genís 1874

     Maria Bonet Freixas *St. Genís 1878

al 1885 el Pau Estiu ven (8) la casa  a Maria Carmen Romeu Vila de Sant Vicenç de Sarrià, i aquesta al 1893 la vendrà  a l'Andreu Vila Parés, del carrer de Dalt de les Ferreries. Ni ell ni la Maria Carme Romeu viuran mai a la casa. I l'Andreu Vilà entre el 1893 i el 1910 la vendrà als Torrent Castellà. Aquests els trobem com a propietaris i vivint a la casa al padró del 1910. Aquests s'havien desplaçat del carrer Nou. 

 El Pau Estiu Vila també va vendre al 1885  la casa pairal el mas Estiu, curiosament el pau erea casat en segones núpcies amb la Joaquima Torrent Castellà, el pare de la qual va comprar més endavant la casa.  

I- Salvador Torrent Gibert *Sant Genís 1829  = Teresa Castellà Lloreda * Sant Genís 1830.

   Joaquim, que segueix.

   Joan Torrent Castellà *Sant Genís 1861

   Teresa Torrent Castellà *Sant Genís 1868

    Josepa Torrent Castellà

   Joaquima Torrent Castellà *Sant Genís 1852= Pau Estiu Vila *Sant Genís 1842 

 II-  Joaquim Torrent Castellà * Sant Genís 1857 = Maria Gili Prats *Ferreries. Casa Gran.1855

     Mateu, que segueix

 III- Mateu Torrent Gili *Sant Genís 1884 = Teresa Salichs Alsina *Sant Genís Can Forn 1884.

 

 Al 1921 el  propietari és   Joaquim Torrent Castellà, tot i que en aquell moment la casa és habitada per la família Martí Oller en règim de llogaters. Els Torrent havien marxat a viure a Pineda. En aquell moment l’adreça de la casa  era carrer Sant Genís 9.  Durant aquesta època la casa serà  coneguda com a cal Tito, motiu lligat a la família Torrent, però del que en desconeixem la causa.

 

I- Andreu Martí Bonet *Sant Genís 1870 = Teresa Oller Comas *Sant Genís 1873

   Maria Martí Oller *Sant Genís 1902

   Teresa Martí Oller *Sant Genís 1903

   Francisco Martí Oller *Sant Genís 1913

 Durant els anys 30 i 40, en aquell moment identificada com a Sant Genís  5, i coneguda popularment com a ca la Leonor o ca la Candita,  la casa serà  habitada per la família Carbó Oller, familiars dels propietaris i dels anteriors llogaters.

 

I- Narcís Carbó Torrent *Sant Genís 1884 = Leonor Oller Freixas *Sant Genís Can Freixas 1885.

   Francesc Carbó Oller *Sant Genís 1912

   Josep Carbó Oller *Sant Genís 1914

   Jaume Carbó Oller *Sant Genís 1917

   Candita Carbó Oller *Sant Genís 1923

 

Als anys cinquanta la casa quedarà deshabitada i entrarà en un procés de degradació arribant als anys vuitanta,  quan   l’Ajuntament la farà enderrocar pel perill   d’ensorrament, segons la versió del consistori del moment però negada  per la propietat(9). A partir d’aquell moment restarà  com un solar  fins a l’any 2000 en que l’Ajuntament n’obtindrà la propietat urbanitzant l’espai  com a plaça. Tot i ser inaugurada oficialment, amb plantada d’arbres popular, mai se li  posarà nom, potser seria hora d’anar pensant un nom per tan cèntrica plaça al cor de Sant Genís.

 

 

  Xevi Salicrú.

 1.Institució eclesiàstica i jurídica establerta per l’autoritat eclesiàstica que compren dos elements, l’ofici sagrat i el dret de percebre’n  rendes.

 2.AMS. Capbreu Plf ll. 1585 f. 158.

 3.Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Edicions el Roig. Palafolls 2004. pàg 213.

 4.Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Edicions el Roig. Palafolls 2004. pàg 213.

 5.AHFF. Notarial de Palafolls. Llibre 935 f.22.

 6.AHFF. Notarial de Palafolls. Llibre 943. f51. Una entrada amb una taula, dos bancs, una caldera d’aram i un botell de vi buit;  al celler nou  una caixeta, tres botes, un per, dos llànties, dos claudiners i una garrafeta de vi; al menjador una mangala capsada de plata; al celler vell una pastera, una xocolatera, un morter de pedra, dos paelles d’aram, un esclafador d’arma, una pala d’enfornar de ferro, una serra de foc, una sort de terrissa, tres culleres i quatre forquilles de llautó , una pala d’enfornar i unes estenalles usades; a la sala una taula de fusta de pi, una cadira de cuir, un rellotge de fusta, un matalàs, tres quadres , una tauleta petita i una de mitjana, vint-i-cinc lliures de llana, una caixa d’alba amb nou llençols de bri i estopa, quatre estovalles, dos tovalloles, quatre coixins, tres eixugamans, un cobrellit, tres parells de mitges, un mocador blau, una escudella , dos tasses, un breviari gros i un quants de vells, un ordinari gros, cinc llibres i un barret; a la cambra que dona al celler un llit de peus de gall, dos sacs  amb dos quarteres de forment, una quartera i mitja de forment , una quartera i mitja  de mestall, una xeringa, a la cambra que dona sobre el menjador una caixa usada, dos flassades, tres màrfegues, una casaca, una sotana, unes tres lliures de fil de canen, dos lliures de cànem per filar, un llit de peu de gall, un cuadro, un candeler de llautó i una capsa per posar flors; al quarto que dona  a la cuina un bual, una cadira de cuir, un orinal, una imatge del Sant Crist, dos quadres, una cadira de cuir, dues ulleres i un xaleco de llana i lli.

 7.Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Edicions el Roig. Palafolls 2004. pàg 216.

8.Venda pel notari Cesar Gomis i Solé el 3-7-1893 Sant Vicenç de Sarrià. Feta per Doña Maria del Carmen Romeu i Vila, viuda de Antonio José Broca i Codina , de 79 anys i veïna de Sant Vicenç de Sarrià. Ven a Andreu Vila i Parés, pagès casat de 52 anys veí de Sant Genís, una casa  a Sant Genís, carrer Sant Genís, en estat ruinós amb hort pati i pou de 800 metres o sigui 21167 pams 2, amb el número 9.Limita per orient amb Joan Freixes, a migdia amb hereus de Josep Torrent, per ponent amb Miquel Reig i pel nord amb carrer. Pertany a Romeu per venda perpetua feta per Pau Estiu Vila amb escriptura del notari Fernando Gasset i Font de BArcelona actuant en el protocol del notari Hermenegildo Martí el 21-2-1885 inscrita al registre d’Arenys amb el número 65. El preu de la venda és de 720 pessetes.  Document  en poder de Teresa Torrent de Pineda. 

 9.Les cases amb l’estructura tradicional en el moment que queden abandonades i s’hi deixa de fer el manteniment el primer que s’enfonsa son les bigues pels degoters no arreglats, un cop l’aigua penetra per les parets, de tàpia o de pedres amb morter de calç, la seva degradació és molt ràpida. Una casa de 400 anys un cop abandonada pot ensorrar-se amb 20 o 30 fàcilment. 

Els últims vestigis de mil anys d'enterraments.

 

L’últim camí que prenien   els palafollencs era cap a Sant Genís. Al llarg dels segles tots  han estat enterrats a l’església de Sant Genís i al seu cementiri fins  al desembre de 1933, quan l’Ajuntament de Palafolls inaugurarà  el Cementiri Municipal,  a mig camí entre  Sant Genís i les Ferreries. 

 

Amb la revolució liberal del XIX van aparèixer  els primers cementiris civils, especialment a les grans ciutats, però a Palafolls no serà fins  l’arribada de la Segona República que es crearà el cementiri de titularitat municipal (1). Fou  ben habitual fins els segles XIX i XX  que tots   els cementiris parroquials fossin a l’entorn de les esglésies, dins l’espai de les celleres, un fet que ja venia de molt enrere. Amb les assemblees de Pau i Treva, fa mil anys, es va establir un espai de trenta pases a l’entorn de les esglésies on era, sota pena d’excomunió,  prohibida la violència a les persones i als seus béns. Aquest fou també el motiu del naixement de molts pobles, com Sant Genís, a redolç de les esglésies amb el seu espai sagrat. 

 

Els enterraments més antics que tenim documentats  són a dins l’església, diverses llicències donades   pel  bisbe  de Girona ens ho certifiquen. Autoritzacions donades a  persones rellevants de la comunitat que  demanaven  ser inhumades a l’interior. El gruix de la població era enterrada en sepultures a l’exterior, la no necessitat de demanar  llicència i la destrucció de  l’arxiu parroquial  durant la Guerra Civil n’ha esborrat les proves . Sí que en el llarg llistat d’últimes voluntats de molts palafollencs, conservades en arxius notarials, deixen  dit que volen ser enterrats al vas o túmul dels seus avantpassats,  sense deixar clar a quin lloc era situat. Evidentment que el gruix de la població  no podia ser enterrat en cap altre lloc i estem segurs d’aquesta continuïtat d’enterraments a l’exterior des  d‘època medieval fins a la primeres dècades del segle XX. 

 

De les llicències obtingudes per tenir sepultura dins el temple   en destaquen alguns membres de la família Palafolls;  Guillem de Palafolls, fill i hereu de Berenguer de Palafolls el 18 de març de 1354, o la de Constança de Palafolls l’any 1352 a la capella de Santa Catarina. Però no només els senyors del terme demanaran  de ser-hi enterrats, també tenim exemples d’autoritzacions  de pagesos benestants com  Joan Oliver de Palomeres al primer de juny de 1589, o la del mercader de Malgrat Joan Francesc Desclapers  a la capella del Roser amb llicència del 20 d’abril de 1592, o la de Marianna Oliver i de Palou el 14 de març de 1606, i  la de Àngela Llenas (2), propietària del mas Sabater de la Borina (actual can Comas),  que el 20 de novembre de 1629 se li donava llicència per tenir sepultura davant l’altar de la Pietat. 

Foto. Arxiu Fidel Fita

 

Un cop inaugurat el nou cementiri municipal, el parroquial va seguir obert sense enterrar-hi ningú ni fent-hi cap trasllat al nou. No serà fins a la dècada dels 70 que el rector de l’època, Manel Boadas, decidirà enderrocar-lo. Segons testimonis de l’època  es va fer de males maneres,    donant  poques  oportunitats de fer els  trasllats  de les restes.  Cal dir que després de 40 anys de no enterrar-hi ningú moltes tombes i nínxols havien quedat abandonats. 

Foto: Manel Boadas

En un principi  les inhumacions al cementiri  van ser  fetes  a terra, les més simples amb un túmul de terra i altres amb alguna làpida. Les sepultures  en format de nínxol, formant dos pisos, es van imposar al segle XIX per falta d’espai. 

Foto: Arxiu Fidel Fita

 

De totes aquelles sepultures  fetes al llarg de tants de segles a Sant Genís només  tenim vestigis de molt poques làpides i tombes, totes de personatges d’un cert status social de la parròquia. 

 

Foto. Xevi Salicrú 

Exteriorment  a la paret de migdia  encara hi podem veure les restes del material que lligava els antics nínxols  amb la paret, deixant entreveure la seva forma.

 

 A la paret nord trobem una ossera amb data del 4 de setembre de 1687 i tres restes de làpides, dues penjades de la paret posteriorment i una a terra. Aquestes tres no en sabem si son provinents de l’interior o eren sepultures exteriors, contenen alguna inscripció de difícil lectura per no ser completes.  

 

 

Foto. Xevi Salicrú

Foto. Xevi Salicrú

Foto: Xevi Salicrú

 

Foto. Xevi Salicrú

A l’interior del temple hi tenim quatre  llocs on s’hi troben restes de làpides o sepultures.

 

El primer a la capella lateral, a la dreta del presbiteri on ara hi ha la imatge de Sant Sebastià,   hi ha quatre lloses,  totes de la mateixa mida,   que intuïm que no són  al seu lloc originari i sense saber  si havien format part de la mateixa sepultura.  La primera  té  un escut amb un arbre, la segona   un símbol de difícil descripció,  on  hi ha qui diu que semblaria un rellotge de sorra, la tercera   una creu dins un cercle i la quarta sense cap inscripció. 

Foto: Xevi Salicrú

 

 El segon enmig de la nau central, sota la filera de bancs de l’esquerra, hi ha la sepultura més documentada del conjunt. Es tracta de dues làpides de la toma de Guerau Jaubert, beneficiat de l’església de Sant Genís, mor l’any 1584. Les inscripcions de les dues lloses diuen; a una  “ ACI IAV MOSSEN GARAU IAUBERT BENEFICIAT DE SANCT GEINESI”  i a l’altra “ MORT LANY 1584 EL MES DE IANER”. 

Foto: Alfons Codina

 

Mossèn Guerau Jaubert era fill de can Gibert. Rector de Joanet i Arbúcies i ostentor del benefici de la Pietat de Sant Genís i del benefici del Roser de Malgrat. Al seu testament va demanar ser enterrat a la capella de la Pietat de Sant Genís, tot i que ara trobem les làpides al mig de l’església. Com a fill i germà de l’hereu, Pere, fou clau a la supervivència del mas,  les males collites i diferents deutes  portaren a l’hereu a vendre’l  l’any 1555. El Pere recorrerà als estalvis del seu germà  per recuperar el mas.

Vora l'anterior, a l'altra banda de les fileres dels bancs, una formada per dues lloces, on en una d'eles s'hi deixa entreveure un escut amb el camp practicament desdibuixat, en el que potser podríem intuir un dels fragments d'una creu. 

Foto. Xevi Salicrú

I la quarta  una   sepultura a la sala que hi ha al costat de la sagristia i que dona accés al túnel, un espai utilitzat com a quarto de malsendreços, però no sempre ha estat aquí. És la tomba de  la  Montserrada Estornell, filla del mas Estornell de la parròquia i coneguda per la Santa Montserrada, tot i que mai va estar santificada.   

 

La Montserrada va morir al segle XVI amb 17 anys, assassinada, quan  van assaltar-la amb la intenció d’abusar d’ella, i on sembla que no van poder fer-ho. Un cop morta la van tirar dins d’un pou. Al  aparèixer el cadàver ho va fer amb un pomell de farigola o marduix  segons diferents versions. Fou enterrada al cementiri fins que al cap de 70 anys, ja al segle XVII, quan per unes reformes les despulles  van ser exhumades  i canviades de lloc. El cos de la jove  havia quedat incorrupte tot i els anys passats. Davant això es va decidir reubicar la sepultura vora l’altar major. En aquell moment es va dibuixar a la partida de defunció un lliri com a símbol de puresa, i aquí fou com començà la llegenda de la Santa, aquella noia que va ser morta per defensar la seva virginitat. 

 

Anys més tard es van tornar a fer reformes i la tomba de la Santa tornava a fer nosa, i seguia incorrupte!. En aquest nou trasllat es va aixecar una acta on es descrivia que tenia una ferida al coll i una o dues al ventre on encara hi havia els draps ensangonats que havien tapaven la ferides. 

 

I així va descansar fins a l’any 1936, quan amb la crema de l’església i profanació de les tombes de l’interior va estar exposada a la porta del temple, ara només ja l’esquelet amb la roba. Passada l’ensulsiada fou tornada a la sepultura. 

 

I finalment  l’any 1956 durant una de les reformes per anar adequant el temple de les destrosses  d’aquell fatidic  22 de juliol del 1936, el rector  Salvador Coll i el paleta Martí van deixar testimoni de  l’adequació de la tomba de la Montserrada. El document diu que van vestir-la de rajols  en una sala on tots  eren negres en van disposar set de vermells en forma de creu per indicar on reposaria finalment la Santa, ara si només l’esquelet.

 

Foto: Manel Boadas

 

Però encara en tenim un altra més enllà de les que hem dit,  tot i que ara no es troba ni a l’església ni a l’antic cemetiri.  

 

En una casa a tocar la plaça,  coneguda com a ca la Carme,  hi ha  un fragment  d’una làpida encastada a la façana.  És la làpida del domer  Bernat d’Auleda, on diu que va morir el 7 de juliol de 1348. El fragment  va ser localitzat a la casa per el veí de Sant Genís, Xavier Soldevila, i que Alfons Codina va relacionar amb la làpida que havia transcrit sencera  Pons i Guri als anys 40 del segle passat quan encara era a la l’església . El  periple d’aquesta lauda funerària, de la descoberta per Pons i Guri a anar a  acabar, un fragment  d’ella ,a la façana d’una casa,  ara per ara és un misteri. Mossèn Paradeda prevere de Malgrat en el seu llibre " La vila de Malgrat i sos contorns " editat al 1915 ubicava a la capella del Santíssim una pedra funeraria amb data de 1348, possiblement a la que ens referim. 

 

  

Foto. Xevi Salicrú

 

 

Xevi Salicrú.

1.La constitució de 1931 deia que “los cementerios estarán sometidos exclusivament a la jurisdicción civil” així un decret del Govern central del juliol d’aquell anys otorgava la gestió als ajuntaments. 

 2.Àngela Llenas era membre de la petita noblesa, propietària del mas Sabater de la Borina com hereva del cavaller Benet de Pons, i muller del ciutadà honrat d’Urgell Andeu Llenas. 

 

Bibliografia:

Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Edicions del Roig. Palafolls 2004. 

Codina, Alfons. Can Gibert. El mas i la seva gent en el transcurs del temps (1387-2004) Impremyta Rodriguez. Palafolls 2011.

 

Els Martí, nissagues de Palafolls VII.

 

Les primeres notícies que tenim del cognom Martí a Palafolls son del registre de cédules personals del 1857 amb els germans Andreu i Josep Martí Buch, provinents de Trentapasses (1), l’actual Vilalba Sasserra, i  establerts a Sant Genís.

D’ençà el segle XIX trobem  també el  mas Martí, aquest però no fa cap referència a un cognom sinó al nom  del Martí Planes Casalins documentat al 1818.

Posteriorment a l’arribada dels germans de Trentapasses  trobem alguns altres Martí  provinents d’altres pobles. Al 1880 tenim documentats el Narcís Martí fill de Fogars, amb quinze anys, fent de mosso dels masovers del mas Tortós i  el nen Eduard Martí Planis de Calella de nou mesos afillat pels Bonet Puig de can Cinto de Sant Genís, cap d’aquests dos farà arrels al poble.  

A la primera dècada del segle XX arribarà   el fuster  Pere Martí Ferrer procedent de Malgrat, primer s’estarà al carrer Passada i als anys vint comprarà una casa a la plaça, ara dependències de l’Ajuntament,  a la família Grimal, coneguda a partir  de la seva arribada com a cal Fuster. La fusteria va  funcionar fins als anys setanta ja a mans del seu fill Quirze, solter. Una de les filles del Pere, la Dolors Martí Jordà, es  casarà amb en Lluís Pica Carbó instal·lant-se  al carrer Calvo Sotelo, actual Francesc Macià.

A primers dels anys 20 procedent de Querforadat arriba la Maria Pernal Martí casant-se amb l’hereu de can Gibert, el Joan Gibert Alsina. 

Al 1936 trobem en qualitat de masover de can Plantera el Joan Martí Torrent de 66 anys i provinent de Maçanet,  marxant pocs anys després cap a Malgrat.

Tornant als primers Martí la seva arribada no la sabem amb exactitud, al 1857 és el primer cop que els tenim documentats, però si van venir de molt joves o infants amb els pares no ho podem saber ara per ara, si que podem afirmar però que el Josep almenys al 1834 ja era aquí pel naixement del seu primer fill, i l’Andreu  al 1844 també per l'arribada del seu primogènit. L’Andreu, que era el gran, havia nascut al 1774, aquest ja ens consta difunt al 1861, i el Josep era nat al 1802.

L’Andreu Martí Buch es va casar amb  l’Antònia Puig Marquès, filla del  Baltassar Puig que fou establert pels Valldejuli en un cos al 1796 on va construir-hi una casa i on l’Andreu hi va viure de casat. La pubilla del Baltassar era però la Josepa que va viure soltera tota la vida deixant la casa a la seva germana. L’ofici de l’Andreu ens consta com a treballador, segurament jornaler. La casa ara és coneguda com a cal Groc, carrer Nou 19, doncs a finals del XIX es va vendre  incorporant-se a la finca del costat, cal Groc, de la família Carbó. Durant la Segona República hi havia la sala de ball del Centre Català Republicà de tarannà d’esquerres,  coneguda popularment com la sala de cal Groc.

L’Andreu va tenir varis fills, només hem pogut seguir la pista del que es va quedar a Sant Genís. El primer, el Josep Martí Puig, es va casar amb la vídua de Josep Dalmau Nualart, la Maria Bonet Pibernat. Aquests van viure a la casa del Josep Dalmau, amb el fill d’aquest i la Maria més els fills del nou matrimoni. Aquesta casa com a patrimoni dels Dalmau l’heretà el fill Josep Dalmau Bonet, que al 1935 va vendre al Pau Cuní. Els seus germanastres el Llorenç i l’Andreu  Martí Bonet  es van casar a Sant Genís i la Josepa Martí Bonet a les Ferreries.

Un cop venuda la casa pel germà Dalmau  l’Andreu Martí Bonet, ja casat   i després d’haver-hi viscut un temps amb la seva dona,  la Teresa Oller del carrer Passada, van anar  a viure  entre el 1910 i 1925 a  cal Tito, l’antiga casa del Benefici de la Pietat (2). Als anys trenta el trobem amb la muller, fills, la  jove i nets a can Baltassar al carrer Primo de Rivera, l’actual Francesc Macià. Als anys quaranta un fill de l’Andreu, el Francisco, es desplaçarà al carrer de Dalt, a la casa anomenada ca l’Esperança, nom de la seva dona filla de can Marti just al costat, que res tindria a veure aquest últim motiu amb el cognom del Francisco. Un altre fill de l’Andreu el Josep Martí Ollé viurà a la casa de pagès coneguda com a  can Baltassar, avui desapareguda on hi ha el polígon que porta el nom de la casa.  

La Josepa Martí Bonet es casarà amb el Salvador Crosas Muntaner, viuran a la casa de la plaça coneguda com a  can Roca.

El Llorenç  Martí Bonet  viurà gran part de la seva vida a Sant Genís, casat amb la Francisca Bonet Freixas,  filla de  can Xanito del carrer Nou de Sant Genís, s’estaran de masovers a can Valldejuli (3), a finals dels anys vint  aniràn a can Cabreta, i finalment a primers dels anys quaranta   compraran terra al pla de Grau i una casa a Malgrat al carrer Llibertat, on  hi aniran amb el fill Josep Martí Bonet, que curiosament portarà els mateixos cognoms que el pare. L’altra filla del matrimoni, la Maria,  es casarà a can Reig de Sant Genís.

El Josep Martí Buch,  casat amb una noia de Lloret, el trobem documentat amb fills al 1857 vivint a la plaça de Sant Genís i fent de ferrer. La casa que era part de l’antic mas Reig, dividit al segle XVIII serà coneguda com a cal Ferrer. La família deixarà la casa a principis del segle XX, al padró del 1911 ja no hi residiran, tot i que encara ens consta que fins els anys trenta perdurarà el motiu de cal Ferrer. Tot i no viure-hi els germans Martí Freixas no vendran la casa fins al 1948 al Joaquim Xarbau Pons, fins llavors hi viuran diferents llagoters.

Cal Ferrer de Sant Genís 1921. 

 

 

GENEALOGIES

 

MARTÍ DE SANT GENÍS.

I  Josep Martí Buch 1796 Trentapasses = Francisca Macià Rovira 1804 Lloret

        Pau, que segueix.

 

II Pau Martí Macià 1834 St Genís = Joaquima Masferrer Ferraguda 1836 Palafolls

       Josep 1856

      Teresa 1859

      Vicenç 1861

      Joan 1863

      Mateu 1866

      Ramon 1871

     

 

I Andreu Martí Buch 1802 Trentapasses = Antònia Puig Marqués 1816 St. Genís.

       Josep, que segueix.

       Francesc 1860.

       Francisca.

 

II Josep Martí Puig 1844 St G. = Maria Bonet Pibernat 1836 St. G.

      Josepa, que segueix.

      Andreu, que segueix.

      LLorenç, que segueix.

 

III a  Josepa Martí Bonet 1868 St. G. = Salvador Crosas Muntaner 1868 Plf.

            Pere Crosas Martí 1893 Plf. = Enrica Tió Muñoz 1893 Plf.

                    Teresa Crosas Tió 1922 Plf.

            Francisca Crosas Martí 1909 Plf.

 

III b  Andreu Martí Bonet 1869 St G.= Teresa Ollé Comas 1872 Plf.

           Josep 1900

           Maria 1902

           Teresa 1903

           Francisco Martí Ollé 1913 St. G. = Esperança Fluvià Pol 1912 Plf.

                    Mª Teresa Martí Fluvià 1941 Plf.

 

III c Llorenç Martí Bonet 1875 St. G. = Francisca Bonet Freixas 1876 St. G.

          Maria Martí Bonet 1901 St G. = Josep Sala Sensat 1894 St. G.

                    Teresa Sala Martí 1921 St. G. = Miquel Salicrú Andreu 1914 Cassà de la S.

                    Paquita Sala Martí 1924 St. G = Emili Ayats Costals 1921 Torroella de Montgrí.

                    Conxita Sala Martí 1927 St. G. = Josep Rius Comas 1927 Montgat.

 

          Josep Martí Bonet 1907 St. G = Isabel Hernandez Hernandez Malgrat.

                    Llorenç Martí Hernandez 1950  Malgrat.

 

MARTÍ DE CAL FUSTER.

 I Pere Martí Ferrer 1881 Malgrat = Dolors Jordà Pons 1887 Tordera.

            Miquel 1905 Calella.

            Maria 1913 Plf.

            Carmen 1916 Plf.

            Quirze 1919 Plf.

            Dolors 1923 Plf. = Lluís Pica Carbó 1915 Plf.

                      Josep Pica Martí 1955.

                      Dolors Pica Martí 1959.

 

MARTÍ DE CAN PLANTERA.

I Joan Martí Torrent 1869 Maçanet = Dolors Figueras Nadal 1871 Vidreres.

          Ramon, que segueix.

 

II Ramon Martí Figueras 1911 Maçanet = Maria Cardona Verdalet 1911 Massanes.

          Maria 1930 Massanes

          Josep 1940 St. G.

 

 

Xevi Salicrú.

 

1. El poble de Vilalba Sasserra, anomenat popularment Trentapasses (200 m d’altitud), és l’únic nucli de població agrupada del terme i és situat al seu extrem N, just al límit amb els de Vallgorguina i Llinars. El poble (tot i que el topònim de Trentapasses suggeriria que es tractés de la sagrera d’una antiga església, de fet no hi ha cap prova que ho documenti) es formà al pas de Trentapasses, coll que separa les conques del Besòs i de la Tordera (on neix la riera de Trentapasses, afluent del darrer curs), per on passava la via romana, que es devia continuar usant en època medieval, ja que el 1199 s’esmenta l’estrada de Trentapasses. Només com a hipòtesi consignem que no gaire lluny de Trentapasses es devia aixecar l’església de Sant Martí de la Strata , que el 1133, juntament amb l’església de Santa Maria de Vulpeies, constituïa la dotació de la parròquia propera de Collsabadell, de la qual les ruïnes de l’església de Sant Martí no eren gaire allunyades, segons l’arxiver del segle XVIII A. Campillo. En època moderna, al poble de Vilalba Sasserra, situat al llarg de la carretera de Girona, es formà l’únic nucli de poblament agrupat del terme i s’hi traslladà la parròquia, primer en un edifici provisional i el 1927 a la nova església, neoromànica, construïda per l’arquitecte J.M. Pericas, edifici d’una nau capçada per un absis semicircular i precedida d’un porxo amb arcs de mig punt sobre columnes (enciclopedia.cat).

2. https://valldebossagay.blogspot.com/2021/05/la-placa-sense-nom.html

3. En aquells moments els senyors estiuejaven  a la casa modernista, avui desapareguda,  i els masovers vivien a la casa medieval.