La plaça sense nom.

 

A Sant Genís  tenim una plaça urbanitzada a l’any 2000 que encara  a dia d’avui  no té  nom. Un espai dotat  amb   un aparcament en bateria,   un arbrat paral·lel a aquest i darrera una zona de terra, on al cap de poc s’hi va fer un enfustisat a mode de pista de ball, desmuntat  fa poc pel seu mal estat.  Fins a  l’ampliació del local social Antiga Escola, inaugurat al gener del 2010, s’hi va aixecar  un envelat cada Festa Major.

 

Un envelat que  feia patxoca, amb tota la renglera d’arbres i fanals  dins. L’entrada era davant el camí de can Reig, amb un  escenari al fons, a la banda de can Freixes, davant la pista de ball on la línia d’arbres separava la zona de ballaruques amb la de les taules que eren a la zona de l’aparcament. Per encabir-lo dins aquest espai s’havia d’ envair  ben bé un metre de calçada, tota una obra d’enginyeria quan  s’hi va plantar  el primer any,  agafant-li la mida pels que havien de venir després.

 Recordo en alguns programes de Festa Major on la tossuderia dels organitzadors  de la festa, l’Associació de Veïns, anunciava any rere any actes a l’anomenada plaça Major, reclamació que mai va ser escoltada... a dia d’avui trobaríem ben poques places urbanitzades que no s’hagin dotat d’un nom.

 El fet de no tenir nom porta a anomenar-la de diferents maneres per entendre’ns els veïns: que si  plaça de l’aparcament en bateria, la plaça de l'envelat, la plaça del davant l’escola (es pot confondre amb la plaça prèvia a l’entrada del local social) la  plaça dels contenidors ( la pitjor de totes) i pels més antics del lloc  fent referència a la casa que ocupava l’espai: plaça de cal Tito, de ca la Leonor o de ca la Candita... moltes maneres per anomenar una plaça  sense nom. Jo   n’hi afegeixo un altre,  la plaça del Benefici de la Pietat o si voleu més simple  plaça de la Pietat o plaça del Benefici.

 Les dades més antigues que tenim d’aquest espai  és quan hi havia al cos la casa del Benefici (1) de Santa Maria de la Pietat de la parròquia de Sant Genís. Un habitatge situat  a l’extrem d’orient de la peça formant part  de  l’anomenada cellera de Sant Genís. Els límits de la finca ja els tenim definits al tombar del segle XV al XVI, una casa amb hort amb les mateixes afrontacions  actuals que formen  l’espai  de la plaça (2).

 Aquest benefici va ser fundat pel rector de Sant Genís, Antoni Coral, l’any 1499. Anterior a aquesta data ja hi havia a l’església una capella amb un retaule de la Pietat, construït al 1480 i encarregat a Bernat Casals de Blanes i sufragat per Francesc Roig  de Casanons, amb un cost de 11 lliures i 10 sous més la fusta necessària que també posava en Roig. El dia  que es va encarregar el projecte el mestre  va cobrar una part en  espècies;  quatre quartans de blat que havia estat pastat al molí d’en Roquet i  tota la fusta necessària (3).

 El benefici era administrat  per un obtentor.  Tenim notícia de varis preveres que regentaven el càrrec; al 1561 el prevere Guerau Jubert, de can Gibert, absent i que hi tenia com a procurador al prevere Joan Verdalet, entre  1617 i 1638 Miquel Valldejuli, al 1669 Miquel Crosas, al 1736 Antoni Fexas, al període 1761-1777 Joan Garriga i  al 1829 Jaume Masnou d’Hortsavinyà.  A  banda de l’obtentor també hi havia uns patrons, d’aquests en tenim poca informació, tan sols que al 1572 eren Miquel Joan Palomeras, Joan Valldejuli de la Torra, Gaceran Clapés, Antoni Puig, Rayner Fonolleda, Bernat Burguet, Antoni Riba, Jaume Bages, Bernat Pelllicer i Antoni Tomas de la Serra (4).  

 Al 1736 tenim una declaració al capbreu del Capítol de la  Candela de Santa Maria de l’església de Sant Feliu de Girona, del que era l’obtentor del benefici aquell any, Antoni Fexas, on deia tenir per la Candela  una casa amb hort de mig jornal a la cellera de Sant Genís, afrontant a orient amb la casa de Josep Fexas a través del camí de la casa d’en Gibert, que havia estat d’en Roquet, a migdia amb en Dalmau de la Franquesa a través de dit camí, a ponent amb Miquel Reig, teixidor, que fou d’en Jaume Aigues, i abans d’en Valldejuli de Munt com alou de la casa de Sant Julià, i al nord amb Francesc Reig que fou de l’Antoni Reig a través d’un camí i part amb Josep Hosta, ferrer, que fou de Joan Hosta, també ferrer, i abans de la Doma de Munt, i part també amb el cementiri de l’església a través d’un camí.  Per dita casa i hort paga al capítol de la Candela cada any per Nadal vuit  sous i dos diners de cens d'amortització creat per un antic obtentor,  Miquel Valldejuli,  l’any 1617.

També diu tenir per la Candela la sisena part de seixanta-tres sous, que es reben  el 23 d’octubre   d’Antoni Fexas Alier treballador de la Vilanova com a successor d’Antoni Fexas i Margarita Alier,  d’una peça de terra  part vinya, bosc i oliveres a Vallmala, parròquia de Sant Genís, de quatre jornals  de bou, on tres d’aquests jornals estan sota la Candela, i l’altre es té pel Castell de Palafolls. La peça afronta a orient amb en Valldejuli d’Avall, a migdia amb Cristòfol Marquès, que fou abans d’en Valldejuli, a ponent part amb en Gibert i part amb en Borrell, i al nord  a través d’un camí part amb Rafel Benet, que fou d’en Joan Joher, i  part amb Antoni Puig, carreter, que fou d’en Valldejuli de Munt.

Al 1761 l’obtentor del benefici, Joan Garriga,  rep de Maria Puiggorri, propietària del mas Puiggorri, dotze lliures de les vint lliures que encara havia de rebre el benefici  dels marmessors del testament del seu avi,  Antoni Puiggorri, mor  al 1732, on  segons el seu testament, fet davant el rector de Sant Genís, havien de donar dites vint lliures al Benefici de la Pietat per celebrar misses pels seus difunts pares el dia de Sant Miquel de setembre i el dia de Santa Margarida (5).

 

Inventari casa del Benefici

Al 1777  el Joan Garriga  mor i  els marmessors del seu testament, Miquel Reig i Pere Moner de la parròquia de Sant Genís i Antoni Roset de la Vilanova , fan inventari de la casa del Benefici (6).

 Sabem també que al 1818 el benefici  rebia entre d’altres  un censal anual de 3 lliures i 15 sous, i al 1829 percebia 20 lliures de delmes i tenia varies obligacions de misses (7).

 A mitjans del segle XIX amb les desamortitzacions de l’església la casa i hort passa a mans privades. El primer propietari que ens consta és el Pau Estiu Vila de ca l’Estiu de Sant Genís, possiblement fou qui la va comprar a l’Estat. A les notes d’un antic padró   del 1861, ara perdut,  encara s’anomena com a casa del benefici. Sembla que no hi viuria ningú encara i  no és fins  al primer padró  conservat, el del  1866,  on hi trobem  com a llogater  dels Estiu el Joan Talleda amb la seva  família. L’adreça de l'habitatge era llavors carrer Sant Genís 9.

 

I- Joan  Talleda. *St. Genís 1821 = Mariàngela Castellà. *Sant Genís 1825

 Pere Talleda Castellà.* St. Genís 1850

Francisco Talleda Castellà.* St Genís 1857

Josepa Talleda Castellà.* St. Genís 1853

Geroni Talleda Castellà. *St. Genís 1861

 Als padrons de  1880, 1887 i 1895  ens hi consta vivint una altra família de llogaters, els Bonet Freixas, mantenint la propietat els Estiu. En aquell padró l’habitatge s’identifica com a carrer Baix de Sant Genís 9.

 

I - Joan Bonet Pibernat *St. Genís 1855 = Maria Freixas Fontseca *Sant Genís 1857

     Francisca Bonet Freixas *St. Genís 1873

     Marina Bonet Freixas *St. Genís 1874

     Maria Bonet Freixas *St. Genís 1878

al 1885 el Pau Estiu ven (8) la casa  a Maria Carmen Romeu Vila de Sant Vicenç de Sarrià, i aquesta al 1893 la vendrà  a l'Andreu Vila Parés, del carrer de Dalt de les Ferreries. Ni ell ni la Maria Carme Romeu viuran mai a la casa. I l'Andreu Vilà entre el 1893 i el 1910 la vendrà als Torrent Castellà. Aquests els trobem com a propietaris i vivint a la casa al padró del 1910. Aquests s'havien desplaçat del carrer Nou. 

 El Pau Estiu Vila també va vendre al 1885  la casa pairal el mas Estiu, curiosament el pau erea casat en segones núpcies amb la Joaquima Torrent Castellà, el pare de la qual va comprar més endavant la casa.  

I- Salvador Torrent Gibert *Sant Genís 1829  = Teresa Castellà Lloreda * Sant Genís 1830.

   Joaquim, que segueix.

   Joan Torrent Castellà *Sant Genís 1861

   Teresa Torrent Castellà *Sant Genís 1868

    Josepa Torrent Castellà

   Joaquima Torrent Castellà *Sant Genís 1852= Pau Estiu Vila *Sant Genís 1842 

 II-  Joaquim Torrent Castellà * Sant Genís 1857 = Maria Gili Prats *Ferreries. Casa Gran.1855

     Mateu, que segueix

 III- Mateu Torrent Gili *Sant Genís 1884 = Teresa Salichs Alsina *Sant Genís Can Forn 1884.

 

 Al 1921 el  propietari és   Joaquim Torrent Castellà, tot i que en aquell moment la casa és habitada per la família Martí Oller en règim de llogaters. Els Torrent havien marxat a viure a Pineda. En aquell moment l’adreça de la casa  era carrer Sant Genís 9.  Durant aquesta època la casa serà  coneguda com a cal Tito, motiu lligat a la família Torrent, però del que en desconeixem la causa.

 

I- Andreu Martí Bonet *Sant Genís 1870 = Teresa Oller Comas *Sant Genís 1873

   Maria Martí Oller *Sant Genís 1902

   Teresa Martí Oller *Sant Genís 1903

   Francisco Martí Oller *Sant Genís 1913

 Durant els anys 30 i 40, en aquell moment identificada com a Sant Genís  5, i coneguda popularment com a ca la Leonor o ca la Candita,  la casa serà  habitada per la família Carbó Oller, familiars dels propietaris i dels anteriors llogaters.

 

I- Narcís Carbó Torrent *Sant Genís 1884 = Leonor Oller Freixas *Sant Genís Can Freixas 1885.

   Francesc Carbó Oller *Sant Genís 1912

   Josep Carbó Oller *Sant Genís 1914

   Jaume Carbó Oller *Sant Genís 1917

   Candita Carbó Oller *Sant Genís 1923

 

Als anys cinquanta la casa quedarà deshabitada i entrarà en un procés de degradació arribant als anys vuitanta,  quan   l’Ajuntament la farà enderrocar pel perill   d’ensorrament, segons la versió del consistori del moment però negada  per la propietat(9). A partir d’aquell moment restarà  com un solar  fins a l’any 2000 en que l’Ajuntament n’obtindrà la propietat urbanitzant l’espai  com a plaça. Tot i ser inaugurada oficialment, amb plantada d’arbres popular, mai se li  posarà nom, potser seria hora d’anar pensant un nom per tan cèntrica plaça al cor de Sant Genís.

 

 

  Xevi Salicrú.

 1.Institució eclesiàstica i jurídica establerta per l’autoritat eclesiàstica que compren dos elements, l’ofici sagrat i el dret de percebre’n  rendes.

 2.AMS. Capbreu Plf ll. 1585 f. 158.

 3.Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Edicions el Roig. Palafolls 2004. pàg 213.

 4.Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Edicions el Roig. Palafolls 2004. pàg 213.

 5.AHFF. Notarial de Palafolls. Llibre 935 f.22.

 6.AHFF. Notarial de Palafolls. Llibre 943. f51. Una entrada amb una taula, dos bancs, una caldera d’aram i un botell de vi buit;  al celler nou  una caixeta, tres botes, un per, dos llànties, dos claudiners i una garrafeta de vi; al menjador una mangala capsada de plata; al celler vell una pastera, una xocolatera, un morter de pedra, dos paelles d’aram, un esclafador d’arma, una pala d’enfornar de ferro, una serra de foc, una sort de terrissa, tres culleres i quatre forquilles de llautó , una pala d’enfornar i unes estenalles usades; a la sala una taula de fusta de pi, una cadira de cuir, un rellotge de fusta, un matalàs, tres quadres , una tauleta petita i una de mitjana, vint-i-cinc lliures de llana, una caixa d’alba amb nou llençols de bri i estopa, quatre estovalles, dos tovalloles, quatre coixins, tres eixugamans, un cobrellit, tres parells de mitges, un mocador blau, una escudella , dos tasses, un breviari gros i un quants de vells, un ordinari gros, cinc llibres i un barret; a la cambra que dona al celler un llit de peus de gall, dos sacs  amb dos quarteres de forment, una quartera i mitja de forment , una quartera i mitja  de mestall, una xeringa, a la cambra que dona sobre el menjador una caixa usada, dos flassades, tres màrfegues, una casaca, una sotana, unes tres lliures de fil de canen, dos lliures de cànem per filar, un llit de peu de gall, un cuadro, un candeler de llautó i una capsa per posar flors; al quarto que dona  a la cuina un bual, una cadira de cuir, un orinal, una imatge del Sant Crist, dos quadres, una cadira de cuir, dues ulleres i un xaleco de llana i lli.

 7.Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Edicions el Roig. Palafolls 2004. pàg 216.

8.Venda pel notari Cesar Gomis i Solé el 3-7-1893 Sant Vicenç de Sarrià. Feta per Doña Maria del Carmen Romeu i Vila, viuda de Antonio José Broca i Codina , de 79 anys i veïna de Sant Vicenç de Sarrià. Ven a Andreu Vila i Parés, pagès casat de 52 anys veí de Sant Genís, una casa  a Sant Genís, carrer Sant Genís, en estat ruinós amb hort pati i pou de 800 metres o sigui 21167 pams 2, amb el número 9.Limita per orient amb Joan Freixes, a migdia amb hereus de Josep Torrent, per ponent amb Miquel Reig i pel nord amb carrer. Pertany a Romeu per venda perpetua feta per Pau Estiu Vila amb escriptura del notari Fernando Gasset i Font de BArcelona actuant en el protocol del notari Hermenegildo Martí el 21-2-1885 inscrita al registre d’Arenys amb el número 65. El preu de la venda és de 720 pessetes.  Document  en poder de Teresa Torrent de Pineda. 

 9.Les cases amb l’estructura tradicional en el moment que queden abandonades i s’hi deixa de fer el manteniment el primer que s’enfonsa son les bigues pels degoters no arreglats, un cop l’aigua penetra per les parets, de tàpia o de pedres amb morter de calç, la seva degradació és molt ràpida. Una casa de 400 anys un cop abandonada pot ensorrar-se amb 20 o 30 fàcilment. 

Els últims vestigis de mil anys d'enterraments.

 

L’últim camí que prenien   els palafollencs era cap a Sant Genís. Al llarg dels segles tots  han estat enterrats a l’església de Sant Genís i al seu cementiri fins  al desembre de 1933, quan l’Ajuntament de Palafolls inaugurarà  el Cementiri Municipal,  a mig camí entre  Sant Genís i les Ferreries. 

 

Amb la revolució liberal del XIX van aparèixer  els primers cementiris civils, especialment a les grans ciutats, però a Palafolls no serà fins  l’arribada de la Segona República que es crearà el cementiri de titularitat municipal (1). Fou  ben habitual fins els segles XIX i XX  que tots   els cementiris parroquials fossin a l’entorn de les esglésies, dins l’espai de les celleres, un fet que ja venia de molt enrere. Amb les assemblees de Pau i Treva, fa mil anys, es va establir un espai de trenta pases a l’entorn de les esglésies on era, sota pena d’excomunió,  prohibida la violència a les persones i als seus béns. Aquest fou també el motiu del naixement de molts pobles, com Sant Genís, a redolç de les esglésies amb el seu espai sagrat. 

 

Els enterraments més antics que tenim documentats  són a dins l’església, diverses llicències donades   pel  bisbe  de Girona ens ho certifiquen. Autoritzacions donades a  persones rellevants de la comunitat que  demanaven  ser inhumades a l’interior. El gruix de la població era enterrada en sepultures a l’exterior, la no necessitat de demanar  llicència i la destrucció de  l’arxiu parroquial  durant la Guerra Civil n’ha esborrat les proves . Sí que en el llarg llistat d’últimes voluntats de molts palafollencs, conservades en arxius notarials, deixen  dit que volen ser enterrats al vas o túmul dels seus avantpassats,  sense deixar clar a quin lloc era situat. Evidentment que el gruix de la població  no podia ser enterrat en cap altre lloc i estem segurs d’aquesta continuïtat d’enterraments a l’exterior des  d‘època medieval fins a la primeres dècades del segle XX. 

 

De les llicències obtingudes per tenir sepultura dins el temple   en destaquen alguns membres de la família Palafolls;  Guillem de Palafolls, fill i hereu de Berenguer de Palafolls el 18 de març de 1354, o la de Constança de Palafolls l’any 1352 a la capella de Santa Catarina. Però no només els senyors del terme demanaran  de ser-hi enterrats, també tenim exemples d’autoritzacions  de pagesos benestants com  Joan Oliver de Palomeres al primer de juny de 1589, o la del mercader de Malgrat Joan Francesc Desclapers  a la capella del Roser amb llicència del 20 d’abril de 1592, o la de Marianna Oliver i de Palou el 14 de març de 1606, i  la de Àngela Llenas (2), propietària del mas Sabater de la Borina (actual can Comas),  que el 20 de novembre de 1629 se li donava llicència per tenir sepultura davant l’altar de la Pietat. 

Foto. Arxiu Fidel Fita

 

Un cop inaugurat el nou cementiri municipal, el parroquial va seguir obert sense enterrar-hi ningú ni fent-hi cap trasllat al nou. No serà fins a la dècada dels 70 que el rector de l’època, Manel Boadas, decidirà enderrocar-lo. Segons testimonis de l’època  es va fer de males maneres,    donant  poques  oportunitats de fer els  trasllats  de les restes.  Cal dir que després de 40 anys de no enterrar-hi ningú moltes tombes i nínxols havien quedat abandonats. 

Foto: Manel Boadas

En un principi  les inhumacions al cementiri  van ser  fetes  a terra, les més simples amb un túmul de terra i altres amb alguna làpida. Les sepultures  en format de nínxol, formant dos pisos, es van imposar al segle XIX per falta d’espai. 

Foto: Arxiu Fidel Fita

 

De totes aquelles sepultures  fetes al llarg de tants de segles a Sant Genís només  tenim vestigis de molt poques làpides i tombes, totes de personatges d’un cert status social de la parròquia. 

 

Foto. Xevi Salicrú 

Exteriorment  a la paret de migdia  encara hi podem veure les restes del material que lligava els antics nínxols  amb la paret, deixant entreveure la seva forma.

 

 A la paret nord trobem una ossera amb data del 4 de setembre de 1687 i tres restes de làpides, dues penjades de la paret posteriorment i una a terra. Aquestes tres no en sabem si son provinents de l’interior o eren sepultures exteriors, contenen alguna inscripció de difícil lectura per no ser completes.  

 

 

Foto. Xevi Salicrú

Foto. Xevi Salicrú

Foto: Xevi Salicrú

 

Foto. Xevi Salicrú

A l’interior del temple hi tenim quatre  llocs on s’hi troben restes de làpides o sepultures.

 

El primer a la capella lateral, a la dreta del presbiteri on ara hi ha la imatge de Sant Sebastià,   hi ha quatre lloses,  totes de la mateixa mida,   que intuïm que no són  al seu lloc originari i sense saber  si havien format part de la mateixa sepultura.  La primera  té  un escut amb un arbre, la segona   un símbol de difícil descripció,  on  hi ha qui diu que semblaria un rellotge de sorra, la tercera   una creu dins un cercle i la quarta sense cap inscripció. 

Foto: Xevi Salicrú

 

 El segon enmig de la nau central, sota la filera de bancs de l’esquerra, hi ha la sepultura més documentada del conjunt. Es tracta de dues làpides de la toma de Guerau Jaubert, beneficiat de l’església de Sant Genís, mor l’any 1584. Les inscripcions de les dues lloses diuen; a una  “ ACI IAV MOSSEN GARAU IAUBERT BENEFICIAT DE SANCT GEINESI”  i a l’altra “ MORT LANY 1584 EL MES DE IANER”. 

Foto: Alfons Codina

 

Mossèn Guerau Jaubert era fill de can Gibert. Rector de Joanet i Arbúcies i ostentor del benefici de la Pietat de Sant Genís i del benefici del Roser de Malgrat. Al seu testament va demanar ser enterrat a la capella de la Pietat de Sant Genís, tot i que ara trobem les làpides al mig de l’església. Com a fill i germà de l’hereu, Pere, fou clau a la supervivència del mas,  les males collites i diferents deutes  portaren a l’hereu a vendre’l  l’any 1555. El Pere recorrerà als estalvis del seu germà  per recuperar el mas.

Vora l'anterior, a l'altra banda de les fileres dels bancs, una formada per dues lloces, on en una d'eles s'hi deixa entreveure un escut amb el camp practicament desdibuixat, en el que potser podríem intuir un dels fragments d'una creu. 

Foto. Xevi Salicrú

I la quarta  una   sepultura a la sala que hi ha al costat de la sagristia i que dona accés al túnel, un espai utilitzat com a quarto de malsendreços, però no sempre ha estat aquí. És la tomba de  la  Montserrada Estornell, filla del mas Estornell de la parròquia i coneguda per la Santa Montserrada, tot i que mai va estar santificada.   

 

La Montserrada va morir al segle XVI amb 17 anys, assassinada, quan  van assaltar-la amb la intenció d’abusar d’ella, i on sembla que no van poder fer-ho. Un cop morta la van tirar dins d’un pou. Al  aparèixer el cadàver ho va fer amb un pomell de farigola o marduix  segons diferents versions. Fou enterrada al cementiri fins que al cap de 70 anys, ja al segle XVII, quan per unes reformes les despulles  van ser exhumades  i canviades de lloc. El cos de la jove  havia quedat incorrupte tot i els anys passats. Davant això es va decidir reubicar la sepultura vora l’altar major. En aquell moment es va dibuixar a la partida de defunció un lliri com a símbol de puresa, i aquí fou com començà la llegenda de la Santa, aquella noia que va ser morta per defensar la seva virginitat. 

 

Anys més tard es van tornar a fer reformes i la tomba de la Santa tornava a fer nosa, i seguia incorrupte!. En aquest nou trasllat es va aixecar una acta on es descrivia que tenia una ferida al coll i una o dues al ventre on encara hi havia els draps ensangonats que havien tapaven la ferides. 

 

I així va descansar fins a l’any 1936, quan amb la crema de l’església i profanació de les tombes de l’interior va estar exposada a la porta del temple, ara només ja l’esquelet amb la roba. Passada l’ensulsiada fou tornada a la sepultura. 

 

I finalment  l’any 1956 durant una de les reformes per anar adequant el temple de les destrosses  d’aquell fatidic  22 de juliol del 1936, el rector  Salvador Coll i el paleta Martí van deixar testimoni de  l’adequació de la tomba de la Montserrada. El document diu que van vestir-la de rajols  en una sala on tots  eren negres en van disposar set de vermells en forma de creu per indicar on reposaria finalment la Santa, ara si només l’esquelet.

 

Foto: Manel Boadas

 

Però encara en tenim un altra més enllà de les que hem dit,  tot i que ara no es troba ni a l’església ni a l’antic cemetiri.  

 

En una casa a tocar la plaça,  coneguda com a ca la Carme,  hi ha  un fragment  d’una làpida encastada a la façana.  És la làpida del domer  Bernat d’Auleda, on diu que va morir el 7 de juliol de 1348. El fragment  va ser localitzat a la casa per el veí de Sant Genís, Xavier Soldevila, i que Alfons Codina va relacionar amb la làpida que havia transcrit sencera  Pons i Guri als anys 40 del segle passat quan encara era a la l’església . El  periple d’aquesta lauda funerària, de la descoberta per Pons i Guri a anar a  acabar, un fragment  d’ella ,a la façana d’una casa,  ara per ara és un misteri. Mossèn Paradeda prevere de Malgrat en el seu llibre " La vila de Malgrat i sos contorns " editat al 1915 ubicava a la capella del Santíssim una pedra funeraria amb data de 1348, possiblement a la que ens referim. 

 

  

Foto. Xevi Salicrú

 

 

Xevi Salicrú.

1.La constitució de 1931 deia que “los cementerios estarán sometidos exclusivament a la jurisdicción civil” així un decret del Govern central del juliol d’aquell anys otorgava la gestió als ajuntaments. 

 2.Àngela Llenas era membre de la petita noblesa, propietària del mas Sabater de la Borina com hereva del cavaller Benet de Pons, i muller del ciutadà honrat d’Urgell Andeu Llenas. 

 

Bibliografia:

Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Edicions del Roig. Palafolls 2004. 

Codina, Alfons. Can Gibert. El mas i la seva gent en el transcurs del temps (1387-2004) Impremyta Rodriguez. Palafolls 2011.

 

La cellera de Sant Genís.

Aquestra primera fotografia que il·lustra aquesta entrada va ser presa per immortalitzar una processó, feta en motiu de la Santa Missió que es va dur a terme a Sant Genís a la primavera del 1965, del vint-i-u d’abril al dos de maig (1). Però el que passa habitualment amb aquestes fotografies, amb una bona colla d’anys, és que altres elements de la imatge agafen una rellevància que en aquell moment que van ser preses no tenien.

Fons Manel Boadas. 1965.

A la dreta del carrer observem quatre cases, que havien format part de l’antiga cellera, construïda a redós de l’església. D'aquestes edificacions actualment només en queda una, i és aquí on la fotografia, més enllà de documentar l’acte religiós, agafa una nova mirada.  

Les celleres  eren  uns espais sagrats creats a partir de les assemblees de Pau i Treva al segle X,  on es limitava una zona de trenta passes a l’entorn de les parets dels temples, concedides  pel bisbe a cada església el dia de la seva consagració. Aquests espais sagrats disposaven d’immunitat eclesiàstica i del dret  d’excomunicar a qui les envaís o profanés.  Aquests espais foren l’origen de molts pobles nascuts a recés dels temples. Així l’església va aconseguir ser vista per la pagesia com una garantia per combratre  l’abús  dels senyors feudals.

La cellera de Sant Genís és el nucli més recular en el temps  del municipi de Palafolls i de tot el que havia estat l'antic terme del castell de Palafolls. Tot i tenir-la ja documentada al segle XIII no és fins a les primeries del XVI que ja hi podem posar nom i cognom a cada una de les sis cases que la formaven. A excepció d’un edifici més, que s’aixecarà just davant la portalada  del temple possiblement al segle XVIII, la cellera es mantindrà sense cap variació  fins a la segona meitat del segle XX. El migrat creixement que tindrà Sant Genís durant els segles posteriors al XVI serà sempre fora de l’àmbit de la cellera.

D’aquestes set cases, cinc estaven viculades originariament a l’església. Sant Genís havia esdevingut un nucli eminentment eclesiàstic que donava servei a l’església i a tota l’extensa parròquia. El gruix de la població era escampat per l’extens terme, a partir del segle XIV es començarà a concentrar població al nucli de la Vilanova, que demanarà la seva parròquia ben aviat,  i a partir del XVI es començarà a gestar un nou nucli al veïnat de la Burgada, anomenat posteriorment de les Ferreries. Aquests dos nuclis creixeran sempre en detriment del nucli de Sant Genís,  que només  tindrà un petit creixement destacable al segle XVIII, aturant-se sense fer  cap més casa fins a la segona meitat del XX.

Les set  cases de la cellera foren: 

Xavier Salicrú. Cellera de Sant Genís

1 Can Dalmau   Era la primera casa que es trobada entrant al poble.  A la façana hi havia les rajoles on s’indicava el nom del poble,  partit  judicial i província, posades a la segona meitat del segle XIX quan es va començar a  oficialitzar el nom dels carrers i números dels habitatges. Les originals les conserva un veí que les va salvar quan s'enderrocava la casa. Coneguda antigament com a mas Dalmau de la Franquesa era un masia  que s’havia anat ampliant al llarg dels segles de la seva existència, com a element destacable tenia un portal rodó de mig punt adovellat, que al enderrocar-se  s’hi va trobar a sota una cabitat, que possiblement  comunicava la casa amb el túnel de l’església a la rectoria. Al 1502 el senyor útil i propietari  de la casa era el Rafael Dalmau de la Franquesa que capbreva diferents peces de terra al vescomte de Cabrera , al  1665 es capbrevat  per  Pau Dalmau de la Franquesa i al 1733 per Francesc Dalmau de la Franquesa.  Al padró de 1861 el propietari  de la casa és el Pau Estiu Serra casat amb la Catalina Reig Rossell, i vivint-hi amb la seva filla  Narcisa, casada amb el Tomàs Salichs Morell de Pineda. Al padró de 1880  ens consta propietat del Ramon Torrent, resident  a Sant Martí del Montnegre. En aquell moment viuen a la casa en règim de llogaters el Jaume Puigdefàbregas Perramont, provinent també de  Sant Martí del Montnegre. Als anys vint   els Puigdefàbregas són propietaris després de comprar la casa a la família Torrent. A la segona meitat del segle XX els  Puigdefàbregas hi obriran  una botiga de queviures  sent també un punt  de recollida de la llet del veïnat  venuda per comercialitzar. Com a curiositat a la dècada dels cinquanta després d’instal·lar l’enllumenat públic al carrer aquest era encès i apagat manualment cada dia per la família des de la casa. Als anys setanta van aixecar al costat un xalet on hi van traslladar la vivenda i la botiga. La casa fou enderrrocada a primers del segle XXI per construir-hi un edifici de pisos (2).

2 Can Jan.  Actualment és un solar propietat del Bisbat de Girona. A la imatge encara podem apreciar la porta d’entrada, un portal quadrat amb llinda i brancals de pedra. Al 1563 el Joan Dalmau de la Franquesa  hi va establir al Joan Verdalet, obtentor de la Doma d’Avall, en un cos de 25 pams d’amplada. Al 1672  el reverent Sebastià Burgués mor a la casa sent l’obtentor del Benefici de la Clau. a mitjans del segle XIX es coneix  la Casa de la  Claveria, o també com la Casa del Benefici de la Clau. A l’any 1866 hi documentem la última persona que hi va viure, la Teresa Vilajoan de 62 anys, catorze anys més tard, al  1880, ja ens consta deshabitada. Al registre del  1921 ja no es considerada un habitatge. Del Benefici de la Clau, com a institució, en tenim informació d’ençà l’any 1609  on el bisbe autoritzava els obrers de la parròquia a administrar-lo (2).

3 Can Freixes. La casa disposa de diferents elements destacables, un portal amb arc escarpanter de totxo i brancals de pedra, un segon ara convertit en finestra amb llinda de fusta i brancals de pedra, i un tercer de grans dimensions de totxo apantment més modern que la resta. A la primera planta hi ha una possible llinda amb la  data de 1593. Interiorment té algun portal de pedra i algun sostre de volta. El vint-i-nou d’octubre de 1632 el Joan Fexes va comprar  la casa a la Maria Vergonyós, viuda del Jaume de Vitraris. El fill del Joan, Pau Fexes, establirà al 1663 a una part de la casa, a la banda est, a l’Antoni Palomeres. Al capbreu de  1749  la casa segueix dividida en dos habitatges encara , el Josep Fexes i el Guerau Fexes, pare i fill, declaren la casa de la banda oest i el Josep Brunet  Palomeres la de la banda est.  Al llarg del segle XIX el cognom dels propietaris es transformarà en Freixes (4). 

Al 1861, ja unides de nou,  el cap de casa és el Benet Freixes, durant el segle XIX el cognom Fexes s’haurà convertit en Freixes.  Al padró del 1866  trobem com a propietari al seu fill, el  Joan Freixas Gibert de 45 anys i casat amb la Cristina Estiu Roquet. Al padró del 1880 és propietat de la filla del Joan, la Maria, casada amb el Damià Oller Oller, fill de Ramió. Actualment la casa és restaurada amb molt bon criteri i és una de les dues que es conserva de l’antiga cellera.

Aquesta casa amb la que la seguia, cal Tito, estaven separades pel corriol de can Gibert apreciable a la fotografia, un cordó umbilical que unia la cellera amb la finca de can Gibert

4 Cal Tito.  Antigament era anomenada la Casa del Benefici de Nostra Senyora de la Pietat. A l’actualitat hi ha una plaça amb un aparcament en  bateria.  

El Benefici de Nostra Senyora de la Pietat fou fundat pel rector de Sant Genís, Antoni Coral, l’any 1499. Tenim notícia de  diferents obtentors del Benefici, l’any 1638 és el Miquel Valldejuli, al 1669 el Miquel Crosas, i al 1829 el Jaume Masnou d’Hortsavinyà. A mitjans del segle XIX amb les desamortitzacions de l’església la casa va passar a mans privades. El primer propietari que ens consta és el Pau Estiu Vila de ca l’Estiu de Sant Genís, possiblement fou qui la va comprar a l’Estat. A les notes d’un antic padró del 1861, ara perdut, encara s’anomena com a casa del Benefici. Sembla que no hi viuria ningú encara i no és fins al primer padró conservat, el de 1866, on hi trobem com a llogater dels Estiu el Joan Talleda amb la seva família.  A les dues últimes dècades  del segle XIX hi viuran els Bonet Freixes mentre la casa pasa per diferents propietaris.  Al 1885 el Pau Estiu vendrà la casa a la Maria Carme Romeu Vila de Sarrià, i aquesta la revendrà al 1893 a l’Andreu Vila Parés del carrer de Dalt de les Ferreries. Aquest últim també la vendrà a la família Torrent Castellà. La casa també serà coneguda com a ca la Leonor o ca la Candita, mare i filla documentades  als padrons dels anys 1930 i 1940. A la dècada dels anys cinquanta quedarà deshabitada i entrarà en un procés de degradació que acabarà amb el seu enderroc als anys vuitanta. A l’any 2000 l’Ajuntament n’obtindrà la propietat i urbanitzarà l’espai com a plaça, que tot i ser inaugurada mai se li ha posat nom (5).

5 La Rectoria. Conjuntament amb can Freixes són les dues úniques cases en peu de l’antiga cellera. L’edifici té algún element destacat com el  portal i tres finestres de pedra, a l’interior hi destacan sostres amb volta de mocador, i a l’entrada de l’habitage una trapa al terra per accedir  al túnel que comunica amb l’església i l’hipogeu.

Tal com diu el nom ha estat la rectoria de la parròquia.  Coneixem un llarg llistat de preveres i rectors de l’església de Sant Genís de varis segles, però gràcies als padrons a partir de la segona meitat del segle XIX en sabem de més detalls de qui vivien a la casa. Com exemple tenim el  padró del 1866 on hi residien el mossèn Miquel Misser Alcolea, fill de Canet, amb els seus pares i una neboda, el vicari,  l’Iscle Vidal Esglésies, fill de Llagostera, i dues minyones.  Al 1962 arribarà el mossèn Manuel Boadas que farà canvis a la rectoria llogant-hi habitacions a turistes estrangers provocant tot un enrenou als parroquians.  Després de Boadas hi vindrà el rector Miquel Gallart, aquest marcarà un punt d’inflexió important, serà l’últim que viurà a la rectoria fins l’any 1995. A partir de llavors els rectors que vindran seran titulars conjuntament de les parròquies de Malgrat, Ferreries i Sant Genís, passant a residir a la rectoria de Malgrat. Amb Gallart viurà a la casa un matrimoni que s’hi quedaran a la casa amb la marxa del rector amb règim de lloguer. Amb aquesta parella, després de la seva mort fa uns cinc anys,  quedarà la rectoria tancada definitivament (6).

6 Casa del Lloc. Aquesta edifici es va enderrocar als anys 90 dels segle passat. A la porta hi havia una llinda amb la data 1735, possiblement any de la seva construcció. Aquesta pedra encara es conserva en un mur de  davant l’església. Havia tingut varies utilitats, el nom de casa del lloc ja indica un ús comunitari. Al padró del 1921 consta com a part del cementiri, quan feia de magatzem de l’església. Posteriorment a finals dels anys vint fou habilitada com aula on el rector hi  feia classes. Als anys setanta es va reformar i fou  convertida en un habitatge que llogava el rector a estiuejants (7).

7 Can Ferrerhosta. Fou enderrocada als anys setanta, construint-se previament al costat la nova que ara existeix. La casa tenia un finestral gòtic a la façana sud, tot i que l’entrada principal era a la façana que mirava a ponent amb dos portals quadrats amb llinda i brancals de pedra.  Originàriament la casa pertanyia a la institució parroquial anomenada la  Doma de Munt, però al  1690 ja és  secularitzada i és propietat del ferrer Joan Hosta,  moment que  la deixa a la seva filla, Magdalena Hosta, casada amb el Rafel Bonet de Sta. Susanna.  Al 1861  és  propietat el Josep Bonet Hosta Valls, casat amb la Rosa Pibernat Roquet.   Al registre del 1921 és propietària la Marina Bonet Freixes casada amb el Nicolau Salichs Vila. Els actuals propietaris són encara els descendents de la nissaga (8).  

Fons can Gibert.

Fons Manel Boadas. Reforma Casa del Lloc 1970.

Fons Manel Boadas.

 Xevi Salicrú.

 

1. Del record de la gent d’aquells dies  de les missions la gent recorda especialment la glaçada que va fer el vint-i-set d’abril, una data extraordinàriament tardana que va coure totes les patates segons els testimonis.

2. 3.Salicrú, X. Cases amb eixida i hort. Aproximació als orígens urbans de Palafolls. Edicions del Rois. Palafolls 2016.

4. https://valldebossagay.blogspot.com/search?q=freixas

5. https://valldebossagay.blogspot.com/search?q=pietat

6.7. 8. Salicrú, X. Cases amb eixida i hort. Aproximació als orígens urbans de Palafolls. Edicions del Rois. Palafolls 2016.