L'estiueig a Palafolls.

Ara que sembla que l’estiu va arribant a la seva fi, una part de la població del país, amb  l’excepció de totes aquelles persones vinculades als sectors del lleure i del turisme, hem fet vacances. 

Avui ens sembla ben normal disposar d’un temps de descans i marxar de vacances, però aquest és un fenomen  que no es va popularitzar fins els anys seixanta del segle passat, impulsat per un fort creixement econòmic i per l’arribada de les vacances pagades. 

Durant la Segona República, es va introduir per primera vegada el dret dels treballadors a una setmana de vacances pagades, una mesura  inclosa a la nova Constitució Espanyola Republicana de 1931. Abans d’això, fer vacances, o el que aleshores s’anomenava estiuejar, era una pràctica reservada a les famílies de classes benestants. 

Aquesta burgesia, que va començar a estiuejar entre finals del segle XIX i principis del segle XX, practicava  dues modalitats d’estiueig. D’una banda, hi havia les famílies que es desplaçaven a les seves propietats rurals, de l’altra, les que  buscaven una destinació on prendre banys o gaudir d’un clima sec i d’aire pur, lluny de la ciutat. Alguns d’aquests indrets  eren recomanats pels metges per fer un canvi d’aires i millorar la salut.

Així, alguns d’aquests metges es van convertir en promotors de balnearis com els de Caldes de Malavella, Ribes de Freser, Caldes de Montbui, Santa Coloma de Farners o Caldetes, entre d’altres, i  també de poblacions de clima fresc d’alta muntanya, com Viladrau, Camprodon o Puigcerdà. L’afluència d’aquestes famílies va propiciar la construcció d’hotels i balnearis adaptats als gustos i les necessitats dels estiuejants. 

En aquestes destinacions, moltes famílies hi aixecaven les seves segones residències, cases senyorials anomenades sovint torres, construïdes seguint diferents estils arquitectònics: historicista, noucentista, modernista, neogòtic, eclèctic o neoclàssic. Algunes d’aquestes famílies no només s’emportaven de la ciutats el servei que les atenia, sinó que també hi feien anar els arquitectes que havien projectat les seves residències urbanes. D’aquesta manera, les tendències arquitectòniques es traslladaven al món rural. 

Les llargues estades d’aquestes famílies van crear autèntiques colònies d’estiuejants, amb espais d’oci exclusius. La construcció de les torres va comportar, sovint, que alguns pobles desenvolupessin zones ajardinades i de passeigs, en un procés en què aquesta burgesia actuava moltes vegades com a mecenes. 

El seu alt poder adquisitiu va provocar la diversificació i l’especialització del comerç local, que es transformava per satisfer les necessitats de la colònia d’estiuejants. Un exemple d’aquesta especialització és l’obertura de pastisseries amb productes més refinats destinats a una clientela exigent, com la confiteria Trias, a Santa Coloma de Farners, o la confiteria Birba, a Camprodon.

Aquesta burgesia necessitava, a més, un nombre considerable de servei domèstic, que en part era traslladat des de les seves residències habituals, tot i que també se’n contractava al mateix lloc d’estiueig. Un dels grans trets distintius d’aquest servei era que anava convenienment uniformat. No només la vestimenta permetia identificar el servei, sinó que també la indumentària dels estiuejants els diferenciava dels habitants autòctons (Puigvert, 2022:12).

Palafolls no fou un destí habitual de la burgesia ni un lloc recomanat per prendre banys o gaudir d’un aire més saludable. Tanmateix, algunes famílies acomodades que disposaven de propietats al municipi hi van venir-hi a estiuejar. 

La família De Manresa davant el seu nou casal de Valldejuli.
Fons Aleix Freixa. 

Aquestes famílies foren quatre, i cadascuna va adoptar una tipologia d’estiueig ben diferent. 

La família De Manresa va aixecar una casa d’estiueig a la seva propietat can Valldejuli, els Oms, van transformar i ampliar el seu antic mas per disposar d’una residència on passar-hi temporades, i els Ruyra venien a passar part de l’estiu a un dels seu masos, can Batlle, on hi tenien reservades unes habitacions. 

Ramon de Manresa i Castell, notari de Barcelona, va comprar el mas Valldejuli als anys noranta del segle XIX. Quan  la família Torrent, descendents del Valldejuli, li van vendre, a la finca hi havia dues vivendes, la masia i una casa anomenada “la fundició” que feia de masoveria.

Els De Manresa van mantenir la residència habitual a Barcelona i van aixecar, al costat de la vella masia, un nou casal per passar-hi les estades a la finca. A la vella masia, que havia esta la pairalia dels Torrent Valldejuli durant vuit-cents anys, hi van instal·lar masovers. 

Can Valldejuli, l'antic mas a l'esquerra i la nova casa a la dreta.
Fons Aleix Freixa. 

Conservem diverses imatges de la casa en què apareix la família gaudint de l’entorn, i hi destaca la vestimenta  pròpia dels d’estiuejants. La transmissió oral dels anys vint i trenta del segle passat explica que feien berenars a les fonts del voltant,  moltes vegades acompanyats de convidats. Una de les fonts més visitades, situada a la mateixa finca, era  l’anomenada font dels Enamorats. 

Segons testimonis dels anys vint, els masovers del mas tenien sempre a punt la casa dels senyors. Fora de la temporada d’estiu, només hi venia el senyor acompanyat d’algun secretari, per passar comptes. Era durant l’estiu quan tota la família s'instal·lava a la casa. 

Amb la família  hi venia alguna minyona de Barcelona, però els masovers del mas i de la fundició quedaven a la seva disposició durant tota l’estada. Sabem que la masovera exercia de cuinera per als senyors i que anaven a comprar a Malgrat tot els que els feia falta. 

La casa neogòtica fou enderrocada al 1969, quan els nous propietaris, la família Narbon, van comprar a la finca a les dues germanes hereves dels De Manresa, netes de Ramon de Manresa. 

La família d’origen blanenc Oms va comprar el mas al 1656. Aquest mas era hereu de l’antiga Casa de Sant Julià, d’origen medieval, i els nous propietaris  en van canviar el nom amb la seva arribada. 

Al mas hi havia una família de masovers, mentre que la família, resident a Barcelona, utilitzava la casa com a segona residència i hi tenia unes estances reservades per a les seves estades. 

A finals del segle XIX,  els Oms van reformar el mas i hi van construir una casa d’estil modernista, destinada a les seves estades a Palafolls i adossada a la vella masia. 

Les reformes del casal van crear una nova façana a migdia, alhora que es conservava la façana gòtica a ponent, i van dividir el mas en dues vivendes. La part modernista era ocupada durant les estades de la família, mentre que la part medieval continuava exercint de masoveria. 

Ca n'Oms, façana modernista.
Fons Dolors Ribot.

El membre de la família que va impulsar les reformes del mas per convertir-lo en una residència d’estiueig fou Trinitat Maria Oms Ruyra, advocat i polític liberal, diputat provincial a cavall dels segles XIX i XX. Nascut a Blanes, va exercir la seva professió a Barcelona, on va morir l’any 1921. 

La tercera família benestant que passava alguna temporada a Palafolls era la família Ruyra. Amb grans propietats al terme, estiuejaven alguns dies cada estiu a Can Batlle, on gaudien d’unes habitacions reservades durant tot l’any per al seu ús. També eren propietaris de can Florit, can Tortós i de diverses  peces de terres.

Can Batlle és un mas documentat ja al segle XV quan era conegut com a mas Joia, un casal que els Batlle van adquirir l’any 1619. Els Ruyra van esdevenir propietaris d’aquest llegat quan la pubilla del mas, Antònia Alsina, descendent dels Batlle, es va unir en matrimoni amb el Joaquim Ruyra Miralbell. 

Aquesta parella eren avis de l’escriptor Joaquim Ruyra, qui va mantenir una estreta relació amb Palafolls i va arribar a escriure els goigs de la Mare de Déu de les Ferreries, patrona del pla de Palafolls. 

En Pepet Florit, Josep Turón, ens descriu les estades a can Batlle que feia l’eminent escriptor a Palafolls:  “ …Per la Festa Major, els amos estaven a can Batlle on hi tenien la seva residència de pagès. Allà hi feien la festa, sempre amb col·laboració dels masovers, la família Ribot [...]  amb els carros de can Batlle i can Florit, ben nets i guarnits, anaven a ca n’Oms on es reunien les famílies Ruyra Oms. Ells organitzaven la seva festa, d’una gran elegancia, distinció i qualitat…” ( Turón, 1989: 22). 

Els Ruyra i els Oms eren cosins per dues bandes, la mare del Joaquim era Oms i la mare d’en Trinitat Oms era una Ruyra. 

I la quarta família foren els Benguerels. El Francesc Benguerel, resident a Barcelona, adquireix varies finques a Palafolls a fnals de la dècada dels anys deu del segle passat. Aquest arriba a tenir tres cases a la plaça, els actuals números 5, 3 i 22. Les estades de la família a Palafolls les faran a la casa número 5 de la plaça, un habitatge que conserva la façana d'estil modernista fruit de les reformes que van fer al coprar-la, amb motllures vegetals, treballs de forja i elements decoratius a les cornises.

La viuda del Francesc, la senyora Concha Massanella, va donar el solar per construir la primera escola a Palafolls, un projecte que tot i iniciar-se durant la República no va veure la llum fins passada la Guerra Civil. Ara aquests terrenys formen el conjunt de la Forum Palatiolo, amb el local d'entitats, la caserna de la policia i l'edifici del MiD.

L’estiueig de les famílies benestants va transformar la manera d’entendre el lleure i va deixar una empremta profunda en molts pobles del país. A Palafolls, tot i no ser una destinació d’estiueig  pròpiament dita, les famílies De Manresa, Oms i Ruyra van convertir les seves propietats en espais d’estada i relació social. Les seves cases, costums i formes de fer són avui un testimoni d’aquella manera d’entendre l’estiu i del paper que aquestes famílies van tenir en la història local. 

Xevi Salicrú

Bibliografia: 

Puigvert Solà, Joaquim M. “Impactes sòcioculturals de l’estiueig. Unes reflexions.” Estiueig i viatgers al Maresme. XIV Trobada d’entitats de recerca local i comarcal del Maresme 2021  9-16. Argentona. Arxiu Comarcal del Maresme, 2022. 

Turón Puig, Josep. L’Estany Bufador. Història de Palafolls des de la memòria familiar d’en Pepet Florit. Palafolls: Edicions del Roig, 1989. 

Mestres, Jordi. Genealogies Gironines. Els orígens de protagonistes de la història de Girona i comarques. Girona: Difusió Publicacions i Vídeos, 2022.