La carretera dels til·lers.

El sis d’abril de 1914 es creava la Mancomunitat de Catalunya, la unió de les quatre diputacions provincials, Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida. Més enllà de la unió administrativa que era, fou de facto el reconeixement  per part de l’Estat Espanyol de la unitat territorial de  Catalunya d’ençà l’any 1714.

Hi ha una frase del que va ser el seu primer president, Enric Prat de la Riba, que deia  “que no hi hagi ni un sol ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera”, i que resumeix molt bé l’ambició que tenia la nova administració ,  que tot i la seva curta vida, dissolta per Primo de Rivera l’any 1925,  va incidir en molts d’aquests  aspectes al llarg del territori. 

Tot just quinze  dies després  d’haver-se constituït el nou ens, l’Ajuntament de Palafolls  ja rebia un comunicat on se li demanava quines millores necessitava. El vint-i sis d’aquell mes es fan saber les millores comunicades a la Mancomunitat a  través d’un ple presidit per l’alcalde Damià Puig. 

Com diu l’acta del ple  demanen  “les millores de més necessitat que convenen  fer per la comunicació dels pobles veins i per facilitar als agricultors la transportació de abonos i llegums de la cullita aixis com les fruites lleñes y carbons dels boscus”.

Es demanen cinc actuacions, una carretera  d’Hostalric a Malgrat, que al seu pas per Palafolls milloraria el intransitable camí de cinc quilòmetres que uneix Palafolls amb Tordera, una  carretera del nucli de Sant Genís fins a la carretera de Madrid a França, arreglar el camí de ferradura de les Ferreries a Sant Genís de tres quilòmetres, arreglar també el camí de ferradura de les Ferreries al pas del Roig tocant al riu Tordera en direcció a Blanes d’un quilòmetre, on hi ha un pont del rec Viver, i finalment arranjar també un altre camí de ferradura de les Ferreries al pla de la Ginesta, que limita amb el riu en direcció a la carretera de Blanes a Arbúcies de tres quilòmetres on hi ha també  un pont del rec Viver.

És molt evident que hi havien moltes mancances a les vies de comunicació,e  obres inassumibles  per un petit ajuntament com Palafolls, la gran preocupació històrica dels diferents consistoris havia estat sempre la dificultat per  cobrir les despeses diàries.

De totes aquestes obres, la única que va executar la Mancomunitat va ser la de la carretera de Sant Genís.

Aquesta carretera era ja una llarga reclamació de Sant Genís d’ençà feia anys i de la que segons els seus veïns era  imprescindible. Fins i tot el tinent alcalde Juan Alsina Rabassa, alies Cabreta, veí de Sant Genís, proposava avançar ell els diners, i que un cop disposés l’Ajuntament dels diners en el pressupost  se li retornés.

Encara ara podem gaudir del seu traçat  financiat per la Mancomunitat, que segueix la vora de la riera creuant-la  dues vegades, mitjançant dos ponts, fins arribar al nucli de Sant Genís.

Fins llavors el camí per accedir a Sant Genís  resseguia els camps a la banda sud de la vall, a peu de la muntanya,  quan arribava  just passat la “fundició” s’unia al camí que venia de Malgrat a través de la muntanya. En aquest punt els dos camins units   creuaven el pla de Sant Genís directament cap a la riera. A l'esquerra hi tenien la peça anomenada el Quadró i a la dreta el camp gros  de Valldejuli.

Un cop creuada la riera,  a través d’un pas,  i resseguint ara la partió de can Dalmau a l’esquerra i  a la  dreta encara propietat de Valldejuli, arribava fins la carena, i resseguint-la pujava cap al poble, ja a cent cinquanta metres de l’església.

Pintat de groc el traçat de l'antic camí per arribar a Sant Genís.
 creuant la plana agrícola.

La nova carretera es va construir paral·lela al riu, tal com és encara  a l’actualitat. Llavors es va construir amb l’obra un pont a l’alçada  del camp d’en Rabassa, que va ser ensorrat per l’aiguat de la tardor del 1970. En aquest punt hi havia hagut abans d'aquest pont d'obra un de ferro per facilitar el pas a peu. Al fer-se la nova via es demana que aquest pontet de ferro es vengui per poder destinar els diners a construir un d'obra també per  facilitar el creuement de la riera amb carruatge per anar a ca l'Estiu i ca l'Alzina.  Desconeixem si això es va dur a terme.  Durant la república es va construir un segon pont de fusta just abans del camp del Pi. Aquest de fusta va ser renovat, i corregit el seu traçat en forma de quatre, per un d’obra als anys cinquanta.

Al setembre de 1916 quan ja s'estava construint la carretera que ens ocupa Ramon Manresa, propietari de can Valldejuli i veí de Barcelona, demana a l'Ajuntament que es rectifiquin els marges de la riera doncs l'aigua  afectarà la carretera per arribar a la riera. Ell havia cedit gratuïtament tota una la franja paral·lela a la riera on havia de discorre la nova via, també demanava que se li donés pas d'una part de l'antic camí que anava de la riera de l'Estiu fins el creuament amb la nova via que  quedarà enmig de la seva finca.

Però l’element que més ha caracteritzat aquesta carretera son els til·lers plantats a banda i banda. Actualment ja en queden molts pocs, en un punt fa un parell d’anys l’ajuntament en va refer algun, però hem d’admetre que  estan en plena regressió. I no només els arbres estan deixats a la seva sort,  la carretera en general no reuneix les condicions d'una via amb un elevat trànsit.  Com a curiositat hi ha dues espècies de til·lers plantades, a simple vista només es pot percebre un petit retard d’uns respecte els altres a l’hora de brotar. En algunes ocasions aquests que broten més tard ha portat a creure  que eren morts, fent-se ressò fins i tot la premsa comarcal, en moments que es reclamava la seva tala i es sospitava de possibles sabotatges per fer-los morir.

De quan es van sembrar  no ho podem certificar, hi ha qui diu que foren plantats  durant la República, d’altres durant els anys vint. Jo possiblement em decantaria per la data  més pròxima a la  construcció de la via, per una causa que feia temps era recurrent arreu de l’Estat.  

Ja a mitjans del segle XIX l’Estat Espanyol es comencen a sembrar arbres a peu de les carreteres, no pas per donar ombra als viatgers o embellir el paisatge, sinó per protegir-les de l’erosió a canvi d’estalviar en obres de fàbrica que subjectessin  el ferm de terra. Per regular aquesta solució tècnica es van redactar nombroses normatives, com  “l’'Ordenanza para la Conservación y Policía de las Carreteras Generales”, del 14 de setembre de 1842, que feia esment al fet que “no se podrán cortar los árboles a 30 varas de distancia de las carreteras sin licencia de la autoridad local {...} y en manera alguna arrancar las raíces de los mismos para impedir que las aguas lleven tierras al camino”, així com que “el que de cualquier modo cause daños en los guardaruedas, antepechos, postes que señalan las leguas {...] o a los árboles plantados en los márgenes de los caminos, pagarán el perjuicio y una multa de 20 a 100 reales”.

Per tant possiblement els til·lers foren plantats amb aquest objectiu, no massa més enllà de la seva construcció amb l’objectiu de subjectar el ferm de la carretera que era de terra  i especialment protegir-la de les crescudes de la riera,  de la que era i és a tocar.

Xevi Salicrú.