Tots Sants, carbasses i ànimes.

Recordo que, quan era petit, a la dècada dels setanta, la diada de Tots Sants era una celebració casolana. A la tarda, com fèiem la majoria de dies festius, anàvem cap a Sant Genís amb els avis. Aquell dia tocava coure unes quantes castanyes i fer una trobada familiar. La part més pública de la jornada es limitava a veure alguna parada de castanyes i, sobretot, a anar al cementiri. Passejar-hi, mirar els nínxols dels coneguts —el de can tal, el de tal altre— i aturar-nos davant dels dos nínxols 1 de casa. De fet, el dia abans, o potser l'anterior, la meva mare ja havia anat al cementiri a netejar els nínxols i posar-hi flors fresques. Així, el dia de Tots Sants ja estava tot a punt.

Visita al cementiri, segons una auca vuitcentista.
Font: Costumari català de Joan Amades. 

El ritual de coure les castanyes encara el mantenim gairebé igual allà mateix. Primer, tallar-les; després, preparar unes quantes canyes per coure-les i tenir a punt un sac on les deixàvem tapades un cop fetes. Per acabar, les fregàvem amb el mateix sac per treure'n una mica la pela. L'avi, a mitja cocció, hi tirava un rajolí de vi, un costum que també hem conservat.

Més endavant, quan ja tenia carnet de conduir, acompanyava la meva àvia Teresina al cementiri de Palafolls. Ella sempre hi havia anat a peu, ja que es trobava més o menys a la mateixa distància 2 de Sant Genís que de les Ferreries, però amb els anys el trajecte se li feia feixuc. A més, el nínxol 3 era i és al tercer pis. Jo l'ajudava a netejar-lo i a posar-hi les flors.

Aquest és el meu record de Tots Sants: castanyes, panellets i visites al cementiri. Però tot això va canviar de cop, diria que cap a finals de la dècada dels noranta. La vigília de Tots Sants els carrers es van començar a omplir de nens disfressats, i les carbasses van passar a decorar botigues, aparadors i jardins. El Halloween havia arribat amb força, impulsat sobretot pel consum i per la comercialització dels productes vinculats a aquesta celebració.

El record que en tindran les generacions dels darrers trenta anys ja no serà el mateix que el que tinc jo i el de la gent de la meva època. Ara bé, tampoc el meu record coincideix amb el que en tenien els meus pares o els meus avis. Les tradicions no són estàtiques: canvien, es transformen i, de vegades, recuperen elements que semblaven haver desaparegut.

Quan els meus fills, nascuts a començaments del segle XXI, els hi buidavem carbasses a casa, seguint una moda que semblava haver impregnat tothom, la meva àvia ens va sorprendre explicant-nos que ella ja ho feia de petita. Fins i tot recordava que al meu pare, que havia estat nen durant els anys quaranta, també li ho havien fet.

Segons ens explicava, la nit de Tots Sants, no pas la vigília, sinó la nit que donava pas al dia dels difunts, buidaven carbasses i hi posaven un ble a dins. Ho feien vora el foc, mentre coïen les castanyes. Aquelles carbasses il·luminades no tenien la finalitat de fer por, sinó que servien perquè les ànimes les poguessin veure durant aquella nit. Això no treia, és clar, que la canalla aprofités l'ocasió per jugar a espantar-se els uns als altres.

I no és només el testimoni de la meva àvia el que ens parla d'aquests costums. L'eminent folklorista Joan Amades, al seu Costumari català, recull diverses tradicions vinculades a la diada dels difunts. A Blanes (Amades 2005: 83) , per exemple, la mainada, separada en grups de nens i nenes, anava de casa en casa demanant caritat amb la fórmula: «Dia dels morts, si voleu fer caritat». Rebien fruita o castanyes i, a les cases més benestants, llaminadures o fins i tot alguns diners. En rebre l'almoina, resaven una oració pels difunts allà mateix. A Tossa (Amades 2005: 91), també ben a prop nostre, hi havia la creença que les ànimes sortien aquella nit i anaven a beneir el pa a les seves cases.

Aquesta vinculació amb el culte a les ànimes també la trobem en la nostra pròpia toponímia i història local. El carrer de Sant Genís havia estat conegut durant el segle XVIII com el carrer de les Ànimes, i també hi havia la casa de les Ànimes, vinculada a una institució parroquial dedicada al culte i al sufragi per les ànimes del purgatori. Són vestigis d'una manera d'entendre la mort i de mantenir viu el record dels difunts que formava part de la vida quotidiana de les nostres comunitats.

L'arribada del Halloween, una celebració d'arrels europees que va travessar l'Atlàntic i va tornar al vell continent profundament transformada, ens ha fet recuperar, potser sense saber-ho, alguns elements d'una tradició que no ens era gens aliena. De fet, si ens hi fixem, moltes de les seves pràctiques tenen paral·lelismes amb costums que fins no fa tantes dècades encara formaven part del nostre calendari popular.

La paraula Halloween prové de l'expressió anglesa All Hallows' Eve, que significa vigília de Tots Sants. El mateix nom, doncs, ens remet a una celebració que també forma part de la nostra tradició. Als Estats Units, aquella festa d'origen europeu va anar adquirint una nova dimensió fins a convertir-se en la celebració que avui coneixem: disfresses de terror, carbasses il·luminades i mainada que recorre els carrers amb el conegut «truc o tracte».

Certament, costa reconèixer-hi les nostres antigues celebracions, però, si anem més enllà de l'estètica i de la comercialització actual, hi trobem elements que ens són ben propers: la canalla anant de casa en casa demanant llaminadures, les carbasses buidades i il·luminades i, en alguns indrets, fins i tot naps grossos que també es buidaven per convertir-los en fanalets.

Potser, doncs, el Halloween no ens ha portat una tradició del tot nova. Potser ens ha retornat, transformats i amb un altre nom, alguns costums que ja havien format part de la nostra manera de viure Tots Sants. I és que, de vegades, allò que ens sembla vingut de fora no és sinó una part de la nostra pròpia memòria que havíem deixat de recordar.

Xevi Salicrú.

1.En un nínxol  hi havia el meus besavis materns, Josep Siscart Buch  i Mercè Xapellí Creus i una germana de la meva mare morta de pocs dies, Mercè Siscart Gibert. A l’altre nínxol la meva àvia materna, Carme Gibert Feliu.

2.

Al 1933 es va inaugurar el cementiri municipal en un punt equidistant dels dos nuclis de Palafolls, Sant Genís i Ferreries. Fins llavors tots els palafollencs havien estat enterrats des de l’edat mitjana  al cementiri parroquial de Sant Genís. 

3.Aquí hi havia enterrats la meva rebesàvia Teresa Sensat Reig i els meus besavis Josep Sala Sensat i Maria Martí Bonet. 

Bibliografia:

Amades, Joan. Costumari Català. Novembre. Tots Sants. Volum 14. Barcelona. Edicions 62, 2005. Pàg. 83-91.