Ca l'Estiu, noves dades del mas.

Ara fa vuit anys de la publicació del meu segon llibre, “Cases amb era i quintana, les masies de Palafolls i la seva gent s. XIV-XX”. Un treball que parla de totes les masies o disseminats que havien existit en algun moment fins al 1921: un total de cent seixanta-set cases, de les quals setanta-nou ja només formaven part de la documentació i havien estat oblidades de la memòria oral.

De cada casa hi vaig abocar  tota la informació que tenia a les mans. Una gran part d’aquesta informació era inèdita, fruit de la recerca feta i especialment recollida durant els dos anys anteriors. 

Però el món de la recerca sempre evoluciona i, de tant en tant, apareix nova informació. D’ençà de la publicació del llibre he anat trobant més dades d’algunes de les cases de les quals parlava. Potser ara, després de vuit anys, començaria a tenir sentit una nova edició actualitzada. 

Una de les masies de les quals sabem noves coses és ca l’Estiu. En podem destacar especialment dues: el motiu de la marxa de la família Estiu i la transformació del mas en un casal noucentista. Abans, però, fem cinc cèntims del que és i ha estat aquest mas, anomenat antigament mas Alfós. 

Les primeres dades del mas són del 1355, quan hi habitava Guillem Alfós. Al segle XV, per matrimoni, la nissaga del mas passarà als Oliver de Calella amb el casament de la pubilla Eulàlia Alfós amb Pere Oliver, d’ofici mariner. En aquell moment, el mas, que estava sota el domini dels Cabrera, constava de quaranta jornals. Tenia també quinze finques que sumaven quaranta-un jornals més, sota el domini de diferents senyors directes: el vescomte de Cabrera, l’abat de Breda i la casa de Sant Julià. 

A finals del segle XVI hi arriba la família Estiu, que donarà nom al mas fins al dia d'avui. A l’amirallament de 1862, el conjunt de les propietats del mas estava format per 120 quarteres entre boscos i terres de cultiu. A les acaballes del segle XIX adquireix el mas la família Oms, provinents d’Olot, que  a principis del segle XX reformaran el mas convertint-lo en un casal noucentista, donant-li l’aspecte actual. 

La primera de les noves dades que tenim del mas és el motiu de la marxa dels Estiu, amb la consegüent arribada dels Oms. Fins ara només sabíem el canvi de propietat, però en desconeixíem els detalls. La troballa d’un lligall amb documentació de finals del segle XIX, provinent del registre d’entrada del Jutjat de Palafolls i trobat en una casa particular, ens dona la resposta. 

El 24 de març, el jutge Fernando Casadevall, regent del jutjat de primera instància del partit judicial de Girona, comunicava al jutjat de Palafolls que se subhastarien les finques de Pau Estiu Vila a raó dels deutes que tenia el 21 d'abril següent. Qui exigia la subhasta era el seu germà, Joan Estiu Vila, del que desconeixem quin devia ser el seu interès.   

 

Les finques que es van subhastar eren dues: el mas Estiu, amb una casa de planta baixa i primer pis, amb un pati al davant i porxo per posar-hi els carros, tot tancat amb una paret, més quaranta-cinc quarteres entre terra de secà, vinyes, boscos de suros, de feixina1 i de construcció2, tot valorat  en 14850 pessetes; i una finca a Miralles formada per boscos de feixina, de suros i de construcció valorada en 7900 ptes.

Document d'entrada del jutjat de Palafolls.
Fons: per catalogar.
Imatge: Xevi Salicrú. 2026.

Pau Estiu tenia també tres finques més, que sembla no van anar a subhasta, tot i que en un primer moment formaven part del lot, del qual varen ser retirades a última hora. Aquestes eren: una d’una quartera valorada en 540 pessetes, una peça de l’antic mas Raurell de tres quarteres, valorada en 290 pessetes; i una a Vallmala3, també de tres quarteres valorada en 130 pessetes. 

La finca fou adquirida per la família Oms d’Olot. No sabem el preu que en van pagar, però el preu de sortida no podia ser inferior als dos terços de la seva valoració, que era la xifra que sumaven els deutes de Pau Estiu. Quan aquest va perdre el mas, estava casat des del 1881 amb la segona muller, Joaquima Torrent Castella, de Sant Genís, amb qui no va tenir cap fill. Del primer matrimoni, amb Josepa Moner Crosas, de les Ferreries, va tenir dues filles, la Leonor i la Balbina, nascudes al 1879.

La segona dada, no menys important, fa referència a l’antic mas abans de la seva renovació noucentista duta a terme pels Oms. Fins ara se suposava que de l’antic mas només en quedava la pallissa o quadra annexa situada a la dreta del mas, però a partir d’unes reformes fetes a la part posterior del mas fa un parell d’anys sabem que el mas noucentista fou aixecat sobre l’antic mas, creixent en volum i transformant-ne l’aparença i l’interior. 

En aquestes reformes es va repicar tot l’arrebossat i es va descobrir la silueta de l’antic casal,  diferenciant-lo de la part més moderna. S'ha deixat aquesta part de l’antic mas amb la  pedra vista i s’ha recuperat alguna obertura tapiada durant les reformes d’ampliació, podent-se diferenciar perfectament l’antic mas. 

Reformes a la paret nord del mas.
Per sobre la bastida es veu la línia de l'antiga teulada de ponent.
Imatge: Xevi Salicrú. 2024

A Sant Genís hi ha altres masos que es van reformar d’una forma semblant, can Cabreta i can Borrell. El primer el 1903 es va reformar amb una ampliació i el segon la reforma fou el 1940; en tots dos casos, els edificis antics varen quedar amagats. 

Xevi Salicrú.

1. El bosc de feixina està destinat a la producció de feixos de llenya prima per alimentar els forns. 

2. El bosc de construcció està destinat a la producció de fusta per fer bigues i taulons.

3. La zona del vessant nord del Turó d’en Serra era conegut com a Vallmala antigament.