La Guerra de la Independència dels Estats Units fou un conflicte que va enfrentar les colònies britàniques d’Amèrica del Nord amb la Gran Bretanya. França, eterna enemiga de la Gran Bretanya, es va posar de banda de les colònies, així com també Espanya. Tot i que al llarg de la història la corona hispànica s’havia enfrontat en diverses ocasions a la francesa, en aquell moment compartien tenir totes dues un membre de la Casa de Borbó al capdavant del regne i interessos contra la Gran Bretanya, fet que els convertia en aliats. Per a Espanya la recuperació de Menorca i Gibraltar era un dels seus grans motius per a enfrontar-se als britànics, que d’ençà la Guerra de Successió eren a les seves mans. Espanya va donar suport econòmic i militar a les colònies revoltades, a la que serà anomenada la Guerra Anglo-espanyola, contesa iniciada el 1779 i finalitzada el 1783, moment en que les colònies esdevindrien independents.
Davant aquesta guerra el rei espanyol Carles III va mobilitzar tropes cap a Amèrica per reforçar les seves possessions i combatre a la zona britànica revoltada contra la metròpolis. I és aquí on comença la increïble història del nostre palafollenc en Francisco Vilacrosa, un mosso de la lleva del 1776 que es va veure immers, per la seva condició de soldat, a la Guerra Anglo-espanyola de 1779. Al Francisco l’esperaven vuit anys de servei a l’exèrcit, però que a causa de la guerra es veurien allargats uns quants més fora de casa, doncs al 1784, quan havia d’acabar el servei, es trobava encara al Regne del Perú.
 |
| Fons Can Borrell. Carta Francisco Vilacrosa. ACM71-38-T2-487. |
 |
| Fons Can Borrell. Carta de Francisco Vilacrosa. ACM71-38-T2-487. |
El relat de la seva història el sabem gràcies a la carta de quatre fulls escrits en castellà que va escriure el dia trenta de juny de 1784 des de Lima a un prohom de Sant Genís, el Damià Borrell. La carta és un document conservat a can Borrell i que ara ha sortit a la llum després de la seva digitalització1. En Francisco demanava que es fes arribar i llegir als seus familiars. Suposem que la seva família no sabia llegir ni escriure. Tot i que disposem de moltes dades de qui eren els habitants de Palafolls durant aquells anys no he pogut localitzar de quina casa era, de fet ni ens consta cap família que en aquell moment s’anomenés Vilacrosa. Aquest cognom era freqüent a Malgrat aquell final de segle XVIII, i potser era una família originària d’allà que es va estar un temps a Sant Genís, doncs no ens consta ni abans ni després d’aquells anys. La lletra, més enllà d’explicar les peripècies del seu servei militar, que detallarem més endavant, ens explica forces detalls per conèixer el seu vincle amb Sant Genís. El nostre protagonista demana al Damià que faci perquè es llegeixi la carta al seu pare, germà i germana, entenem que la seva mare és difunta. Més enllà de la família directe també demanava "...no deje usted de escrivirme dandome razon de las niñas de casa Molas, y mis parientes de casa Freichas [2] si se han casado...", i especialment donava records a la jove de ca la Ferrereta i que li digui que té amb molt bon record l’excursió que van fer a la Mare de Déu del Coll 3. I dubtant del seu retorn, que tem sigui llarg i perillós, li demana també que vetlli pel compliment del seu testament, demanant que es pagui el lluïsme de la vinya que té, es doni la seva roba al seu germà, que recuperi la fanga i el magall que té el ferrer Garau Hosta 4, i que es pagui al Ramon Pla, un mariner de Malgrat que va trobar a l’Havana al 1782, els quatre pesos fuertes (nom popular del ral de vuit de plata), que li va deixar per sortir-se d’una forta enfermetat que estava passant.
A la carta explica també tot el periple com a soldat, escrita al juny de 1784 inicia el relat a partir de la seva mobilització a causa de la nova guerra el trenta de juny de 1779 quan estava destinat a León. El seu regiment va sortir cap al Camp de Gibraltar per a “...hacer rendir las fuerzas enemigas...”. Al cap de quatre mesos arribaven a Algecires, a dues llegües del seu objectiu, on va rebre la última carta de casa seva. Al març del 1780 el seu regiment va marxar cap a Cádiz per embarcar-se amb destí a Amèrica, moment que diu que va escriure una carta informant de la seva partida. El vint-i-vuit d’abril d’aquell any embarquen, però no és fins el vint-i-sis de juny que no arriben al port de La Habana. Aquí el seu regiment s’uniria a un exèrcit de 15000 homes d’infanteria.
Al mes de febrer de 1781 l’exèrcit sortirà cap a Pensacola, Florida. Aquesta terra havia estat cedida per España a la Gran Bretanya a raó dels acords del Tractat de París de 1763. Allà s’hi lliurarà una batalla entre les forces espanyoles i britàniques que serà coneguda com la Batalla de Pensacola, on tota Florida quedaria de nou sota poder espanyol. En Francisco ens diu que el nou de maig els britànics es van rendir, i hi van deixar una guarnició tornant el gruix de l’exèrcit cap a La Habana.
Al mes de maig de 1782 va tornar a sortir part de l’exèrcit, ara cap a la illa de Guanahami, per combatre la pirateria que actuava sota bandera britànica, els quals diu es van entregar de seguida i on s’hi va quedar una guarnició, i la resta tornaren de nou cap a La Habana, on allà diu que havia escrit varies cartes sense rebre cap resposta. Allà hi van arribar uns mariners vinguts de Malgrat a qui els va preguntar per la salut del seus parents i amics, responent que quan havien sortit de la pàtria estaven tots bé.
Al mes de març de 1783 va sortir amb tota la flota cap al port de Guarico, plaça francesa, per prendre les illes de Providència on hi havia ja la resta del exèrcit espanyol, i on es van unir també a l’exèrcit francès. En aquell moment diu que estant a Guarico els va arribar “...el aviso de suspensin de Armas por virtud del tradtado de las Paces... ", el que coneixem ara com a Tractat de París. L’exèrcit espanyol va tornar cap a La Habana. En aquesta plaça van rebre l’ordre que tot soldat que hagués complert el servei a finals de juny del 1783 havia de passar-se als regiments que partirien cap a Espanya, obtenint la llicència a la seva arribada a la península, i els que no hauran d’unir-se als regiments que es queden a les amèriques. Ell encara no havia complert els seus vuit anys i no va poder marxar amb el seu regiment, i es va incorporar al regiment d’infanteria Extremadura que es quedava. El dotze de juliol de 1783 van sortir cap al Perú. Relata que va ser un llarg viatge, fent parada per habituallar-se al port francès de Mur de Sant Nicolàs i al port de Cartagena de Indias. A Portobello, a finals de setembre, van desembarcar, tornant els vaixells cap a l’Havana.
Al mes d’octubre van sortir a peu de Portovelo cap a la ciutat de Panamà, ell no ho diu però van travessar tot el istme per arribar a la costa del Pacífic. Després de cinc mesos, al febrer de 1784, van arribar al port de Panamà on hi havia un comboi d’embarcacions comercials que els portarien cap a la ciutat de Lima, capital del Regne del Perú.
Fins el dinou de maig no van arribar a Lima. Aquí en Francisco ens descriu una ciutat que el deixa meravellat “...no se puede comparar acomparar con ninguna Ciudad de España...". Diu que és una ciutat de tres llegües de terra dins muralles, on hi ha sis parròquies, quaranta convents de religiosos i trenta-un de religioses, tres grans hospitals de caritat, el de San Andrés per a la gent de color, el de Santa Ana per a indis i el de San Bartolomé, magnífics palaus, com el del virrei o el de l’arquebisbe, la casa de la Moneda on es sella i fabrica tota la moneda del Regne del Perú. Diu que és un país on tots els dies són iguals, on la nit dura sis hores, que no hi plou mai i que només es mantenen amb la humitat de la nit, i amb la neu que hi ha a la serra es reguen camps i horts. Descriu un clima atemperat que dóna abundants fruites com a Espanya. Es sorprèn que es fan dues collites de blat i crien bestiar de tota mena. Ens parla de les seves dones, desitjoses per casar-se amb un espanyol. Afirma que és la millor terra del món que cap altre lloc la supera, i que ha estat la última a ser conquistada, però tot i això avui encara els pares caputxins van conquistant terres als bàrbars que van convetint a la nostra llei.
Explica que li falten tan sols cinc mesos per acabar el servei militar, però no podrà tornar a Espanya i llicenciar-se fins que el seu regiment no sigui substituït per una nova lleva, i això no passarà els diuen fins l’any 1787 o 1788. Explica que li fa molt respecte tornar a creuar el “xarco”, una ruta de sis mesos de navegació amb bon temps.
Com explicava a l’inici del article tota la informació que tenim d’en Francisco Vilacrosa és la carta. Més enllà d’això no sabem res més, ni sabem si va acabar tornant mai. El relat d’aquest palafollenc de finals del segle XVIII, guardat curosament durant més de dos-cents anys pels descendents de qui la va rebre, ens explica la duresa del seu servei militar, el paper que jugaven els pocs que sabien escriure i els moviments de l’exèrcit en una de les tantes guerres del regne d’Espanya, que lliga fil per randa amb el que explica la història de les conquestes americanes, és un d’un gran valor.
Aquest document és la prova que la gran història s’escriu a partir de la suma de les petites històries del país, i és aquí on rau el valor de digitalitzar aquests fons particulars com el de can Borrell i d’altres del municipi, que no només expliquen la seva història sinó que van més enllà. Una magnífica tasca que es duu a terme gràcies a l’Arxiu Municipal de Palafolls, l’Arxiu Comarcal del Maresme i amb la mai prou agraïda col·laboració dels propietaris dels fons.
Xevi Salicrú.
1.Document del fons de can Borrell. ACM71-38-T2-487. Consultable a https://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/#/cercaavancada/llistatCercaAvanc
2. Can Freixes és una casa situada vora l’església de Sant Genís.
3. La Mare de Déu del Coll és una església situada al nord de les Guilleries, actual municipi d’Osor.
4. Garau Hosta era el motiu del ferrer de can Ferrerhosta que es deia Garau Bonet, descendent dels Hosta.
Bibliografia:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada