El trenc de 1726.

Dies enrere  l'Agència Catalana de l'Aigua presentava tres propostes de com actuar al delta de la Tordera, amb l'objectiu de presentar al territori tres  possibles accions per prevenir danys en futures crescudes del riu. Després del  gener de l’any 2020, amb les destrosses del  temporal Glòria, és molt necessari replantejar l'estat del riu.

 

Les prediccions diuen que les grans crescudes seran cada cop més freqüents, situació que es veurà agreujada per l’estat actual del riu. Tenim una Tordera que ha perdut tota capacitat d’absorbir les grans avingudes d’aigua, han desaparegut les zones de laminació al llarg del seu tram baix,  quedant el riu canalitzat dins unes motes, i una  desembocadura que  ha perdut tota capacitat de flexibilitat segons l'aigua que hi arriba. 

 

El delta sempre ha conviscut  amb el perill de les trencades del riu, moltes d’elles  han estat mitigades històricament per zones que han actuat com a vàlvula d’escapament, algunes  plantades d’arbres de ribera que podien suportar l’excés d’aigua. Però no sempre s’han contingut tots els  embats de l’aigua, la documentació antiga, de tant en tant, ens explica alguns  episodis que qui els van viure ja els descrivien con extraordinaris.

Retall document març 1727

L’onze de març de 1727 es va reunir, al veïnat de les Ferreries, una comissió per valorar i arranjar  els desperfectes ocasionats pel desbordament  del riu Tordera  i el rec Viver, ocasionats  els últims dies de l’any anterior. Convocats a la casa d’en Ramon Bigas pel batlle Pere Rabassa i els regidors de la universitat de Sant Genís; Ramon Juany, Ramon Bigas i Francesc Borrell, hi assistiren els veïns  Antoni Alenyà de Tordera, Antoni Puig de la Burgada de la parròquia de Sant Genís i Josep Ballester Batlle de Santa Susanna, tots tres pagesos i elegits com a experts  pel doctor en drets de Barcelona Ramon Romà, assessor general dels estats del marquès d’Aitona al Principat de Catalunya. Alenyà actuaria  com a representant del marquès, Puig de la Universitat de Sant Genís  i Ballester com a representant de la Universitat de la Vilanova.

 

S’exposa a la trobada que la Tordera s’ha endut vint quarteres de terra de sembra i n’ha inundat  unes quantes més, desperfectes ocasionats  per un trenc de cent-deu canes (1) d’amplada a la mota del riu, a tocar  una peça de conreu de can Puigvert.  S’insisteix que és molt convenient per Malgrat i Palafolls reparar el trenc amb quatre mil estaques doncs encara hi discorre l’aigua, explicitant que caldrà fer parapetats fornits de rama de bosc i plantes de vinya. I en cas que fos necessari  fer-hi també una resclosa de pedres ja que hi ha una pedrera molt a la vora. S’acorda obrar en dit esborany sota la direcció dels  experts nomenats; Alenya, Puig i Ballester, pagant tota la terra que es faci servir i que quan sigui tapat s’arreglin també tots els demés trencs més petits que hi ha.

 

Capbreu d'Esteve Puigvert 1796

Concretar on era enxactament aquest trenc no és pas cosa fàcil. Sabem d’algunes de les peces que tenia el mas Puigvert, les que eren capbreuades al Duc de  Medinaceli i al monestir de Rocarossa. Al segle XVIII, l’any 1796,  el mas Puigvert disposava de dues peces que tocaven el riu, una era pròpiament el mas Puigvert i l’altra era situada per sota la carretera d’anar a Blanes (2), just  abans de travessar el riu, per sota el pla d’en Bigues, segons el capbreu fet al Duc de Medinaceli (3). Aquestes peces també foren capbreuades anteriorment al segle XVII al Marquès d'Aitona, antecessors dels Medinaceli (4). Però a  banda d’aquestes peces el mas en podia haver tingut  d’altres que toquessin el riu i que no estiguessin sota el domini d'aquests senyors.

 

Consultant un  registre de finques rústiques de Palafolls del 1856 (5), on veiem totes les  peces que tenien els Puigvert a Palafolls independentment sota quin senyor estiguessin , no sent documentada cap d’altra vora el riu, per tant una de les dues peces capbreuades al segle XVIII ha de ser la del trenc, descartant, agosaradament potser, que en tinguessin una altra vora el riu  entre 1726 i 1856 que hagués estat venuda, però durant aquest període els Puigvert no venen mai cap peça, més aviat tenen la política d'adquirir-ne de noves, per tant  mantenien i augmentaven finques. 

 

Retall plànol 1856. Finca 713 de Josep Puigvert.

Així la peça, actualment dins el terme de Malgrat (6),  situada a tocar la carretera seria candidata a  ser la finca on es va obrir el trenc, una peça d’onze quarteres destinada al 1856 a cultiu,  on aquell segle XIX tres quarteres i mitja eren de cereals, quatre eren plantades de vinya i les tres i mitja restants amb arbres de ribera, possiblement aquests  a tocar el riu.  La coincidència de la peça estant vora una pedrera, la del Molí, el perill pel pla de Malgrat, situat allà mateix,  i la proximitat del rec Viver dona peu a la hipòtesi que el riu trenqués per allà, just una mica més avall on va sorgir el  trenc al gener de 2020, al pla d’en Bigues.  

 

Xevi Salicrú.

 

1.  Cent-deu canes quivaldrien  a 171 metres aproximadament. La cana fou una antiga mesura de longitud dividida en vuit pams. La cana de Girona feia 1,559m. https://www.enciclopedia.cat/

2. Seria la carretera que ara anomenen carretera vella i que en aquella època era la nova, la vella de llavors passava més avall, pel mig del pla de grau. 

3.Arxiu Municipal de Sils. Capbreu 26. 3-5-1796. f. 343.

4.Arxiu Municipal de Sils. Capbreu 7. 26-3-1666. f 113.

5.Parcel·lari de rústica de Palafolls 1856. Centro Nacional de Información Geográfica. Ministerio de Fomento. Madrid.

6. Al 1856 una franja de 1'5 km aprox. a tocar el riu, gran part del pla de Grau fins al mar, era terme municipal de Palafolls encara.