La carretera que mai va ser.

D’ençà de les primeries  del segle XX   hi havia una  reclamació constant tant del nucli de Sant Genís com de les Ferreries per la necessitat de fer una carretera  que els unís. Eren  reiterades les peticions de sant genissencs per tenir un  bon camí cap al que s’anomenava la capital del municipi, i alhora també eren moltes les queixes d’habitants de les Ferreries per no tenir un bon camí per anar a la seu parroquial .

Ja  l’any 1914 a la petició de necessitats que feia la recent estrenada Mancomunitat de Catalunya l’Ajuntament responia amb diverses demandes  on una d’elles era arreglar el camí que unia els dos nuclis.  

“..es demanen cinc actuacions, una carretera  d’Hostalric a Malgrat, que al seu pas per Palafolls milloraria el intransitable camí de cinc quilòmetres que uneix Palafolls amb Tordera, una  carretera del nucli de Sant Genís fins a la carretera de Madrid a França, arreglar el camí de ferradura de les Ferreries a Sant Genís de tres quilòmetres, arreglar també el camí de ferradura de les Ferreries al pas del Roig tocant al riu Tordera en direcció a Blanes d’un quilòmetre, on hi ha un pont del rec Viver, i finalment arranjar també un altre camí de ferradura de les Ferreries al pla de la Ginesta, que limita amb el riu en direcció a la carretera de Blanes a Arbúcies de tres quilòmetres on hi ha també  un pont del rec Viver.”(1).

Institut Cartogràfic de Catalunya. Mapa planimètric 1920. (2)

D’aquestes necessitats la Mancomunitat només va realitzar la carretera que unia Sant Genís amb la Carretera General, quedant la resta de camí cap a les Ferreries i les altres peticions pendents.  

A l’any 1935 es tornava a posar de manifest la necessitat de fer una carretera que substituís el camí existent, però per un Ajuntament amb un pressupost ben minso, 18.368 ptes,  la inversió per fer una carretera que unís els dos nuclis era impossible si no es comptava amb subvencions d’altres administracions superiors. Al ple del vint-i quatre de gener d’aquell any s’autoritzava als veïns de Sant Genís a fer algun arreglo donant-los permís per treure terra si calia de l’entorn del nou cementiri, fet a mig camí entre els dos nuclis, cosa  que només era un petit pedaç a les necessitats d’una bona via de comunicació entre els dos nuclis.

No serà fins a la dècada dels 50 quan es reiniciaran les gestions per fer la carretera entre els dos veïnats. Al maig del 1952 una comissió formada pel rector de Sant Genís, Salvador Coll,  el tinent alcalde Francisco  Gibert, el regidor Nicolau Salichs i el secretari municipal Zenon Castells, s’entrevista amb el secretari del Governador Civil per explicar-hi les necessitats del veïnat, la carretera a les Ferreries i la falta de telèfon. La reunió no té els resultats esperats i al juny  el Governador Civil comunica que no es podrà executar l’ampliació del camí de Sant Genís a la capital per figurar entre els camins diferits i per falta d'assignació per obres de nova construcció.

Finalment després de moltes peticions per fer la nova carretera el dinou de setembre de 1955 el ple municipal aprova tirar endavant el projecte de camí de Mas Prats passant pel cementiri fins a la Carretera General encarregant-lo a l’enginyer de camins Antonio Andreu Massó de Barcelona. Al març del 1956  s’aprova el projecte amb un cost de 503.621 ptes.

Per tirar endavant l’obra es demana una subvenció al Servei de Cooperació  de la Diputació, on es demana un ajut a fons perdut de 440.000 i 73.621 a retornar en quinze mensualitats sense interessos, per tant es demanava subvencionar tot el projecte sencer i fent-se palès la poca  capacitat de poder disposar de recursos propis per tirar endavant grans projectes. En la petició de la subvenció es demanava literalment de “...camino municipal entre el barrio de Santa Maria y de San Ginés...”, aquells anys 50 s’anomenava  barri Santa Maria  al centre de Palafolls fent  referència al patronatge de la parròquia i buscant la similitud amb barri de Sant Genís, tot just s’havia començat a construir alguna casa al que posteriorment coneixerem com a barri Santa Maria. A l’octubre la Diputació comunica que de moment no hi haurà partida de diners per dita obra.

Els honoraris de l’enginyer pujaven a 15.000 ptes. que pagarà l’Ajuntament destinant-hi una partida del pressupost anual de 160.000 ptes.

Al 1957 una delegació de l'alcalde i i regidors aniran a Arenys a reunir-se amb el diputat provincial Josep Maria Pons Guri per demanar-li suport econòmic, aquest els ofereix 200.000 que es desestima per massa poc. 

Al 1958 es torna a demanar a la Diputació una subvenció a fons perdut, tot i que Andreu revisa el projecte i ascendeix ara a 654.799 ptes, el consistori comunica que només disposa per l’obra de 130.000 ptes disponibles en deu reintegraments mensuals.

Finalment al maig d’aquell 1958 la Diputació aprova la realització del camí rural de la Carretera a França, quilòmetre 682,5, a Santa Maria passant pel cementiri, aportant 250.000 a fons perdut.

Es comença a notificar als propietaris afectats quins terrenys s’han de cedir pel pas del nou traçat del camí. Alguns són reticents i encara al setembre del 1961  hi ha cinc  propietaris que s’oposen al pas per les seves terres iniciant  les diligències per l’expropiació.

Però mentre encara s’estan fent els tràmits per iniciar les obres al 1963 arriba un comunicat de la Diputació que retira la subvenció destinada al camí rural entre els dos barris, argumentant  que no serà necessari doncs s’ha aprovat fer-se la carretera d’accés a la Costra Brava, per tant el nucli de les Ferreries tindrà una carretera que enllaçarà amb la carretera a França i d’aquesta podrà accedir amb facilitat a Sant Genís.

En el comunicat la Diputació recrimina amb contundència que el consistori fa temps que obstaculitzava el pas de la carretera Costa Brava pel seu municipi. La resposta de l’Ajuntament és que es nega al seu pas per la part sud del municipi i que la vol per la part nord per sota el castell, traçat que no és acceptat per la Diputació.

El projecte d’una carretera municipal que unís els dos veïnats feia anys que es gestava i  no es va dur a terme per la incapacitat de poder finançar-la amb recursos propis, l’espera de cinquanta anys a rebre una subvenció no va ser suficient, un altre projecte a nivell comarcal va arraconar per sempre més una via interna municipal que no va passar de projecte, la carretera sempre desitjada i que mai va poder ser.

 

Xevi Salicrú.

 

1. https://valldebossagay.blogspot.com/2020/02/la-carretera-dels-tillers.html

 2. https://cartotecadigital.icgc.cat/digital/collection/minutes/id/1354/rec/12

Fons consultat:

Arxiu Municipal de Palafolls. Actes plens municipals 1910-1964