Forns de calç a Sant Genís

La calç ja ha estat utilitzada des dels temps dels ibers, ja era usada per adobar pell, emblanquinar parets i com a component del morter. Tot el Montnegre ha estat un territori ric en pedra calcaria,  anomenada així la que té més d’un 50% de carbonat calci, element que han aprofitat els seus habitants al llarg dels temps, i  que  combinada  amb la massa forestal, com a combustible, s’ha obtingut calç. Això fa que a la nostra comarca hi trobem molts vestigis de forns, sempre en zones muntanyoses, allà on  coincideix la pedra calcaria amb la llenya.

Forn de calç de Can Borrell, foto feta  de dalt  la xemeneia.

El procés per obtenir la calç era molt feixuc i llarg, s’havia d’extreure la pedra, amb pic i perpals, traginar-la  fins al forn i posar-la dintre, primer les més grosses  i cap a dalt les més petites. Aquesta feina podia durar varies setmanes, llavors s’havia de  proveir de molta llenya, feixines era el més adient, i apilar-les vora al forn. Un cop ple, s’encenia, s’havia d’anar alimentant amb la llenya apilada , quatre o cinc dies, fins arribar a una temperatura de 800 a 1000 graus centígrads. Llavors era el moment de tapar les dues obertures del forn, xemeneia i boca, i era quan  les pedres s’acabaven de coure, després  calia esperar a que tot es refredés per poder buidar el forn, i un cop cuita la pedra s’hauria  convertit en òxid de calci, dit popularment calç viva.

 A Sant Genís   tenim documentats sis   forns,  dels quals només tres ens han arribat  fins avui. Dels tres restants, dos en tenim coneixement per fonts orals i un tercer només constància documental.

Anem primer pels tres que encara es conserven, un està a la finca de Can Borrell, a pocs metres de la masia,  aquest és la joia de la corona, sense cap mena de dubte, és un dels més espectaculars forns de tot el Montnegre, per la seva arquitectura com pel  seu bon estat de conservació. D’aquest ja en tenim constància   l’any  1714 en un document molt interessant conservat a Can Borrell,  en el relat d’una assalt i segrest al cap de casa en Francesc Borrell.

 “....se ensenyoriren de tota la casa y yo fugi al celler......y me amagui detrás lo cup y vingueren y se men amenaven per lo forn de la cals per lo cami de la viña y me presaren...”.

Els altres dos que encara podem veure es troben a la finca de Can Valldejuli,  tot i que el seu estat de conservació no és el més desitjat, a un la boca inferior va ser  escapsada, al eixamplar un camí i durant molts anys  va servir d’abocador, l’altre molt emboscat, té una part de la xemeneia enfonsada. Tots dos però, encara són dignes d’una visita, trobant-se molt a prop de la masia. Can Valldejuli és una casa documentada ja al segle XIII, tot i que durant molt segles va ser coneguda com a Can Valldejuli d’Avall, per diferenciar-lo d’un altre Can Valldejuli anomenat de Munt, molt a prop l’un de l’altre, el que ens ocupa s’hi va construir una torre de defensa al segle XVI i passa a anomenar-se Can Valldejuli de la Torra. El de Munt  amb el temps canviarà de nom, passant a anomenar-se  Can Vidal,  ara però resta en runes.

I dels tres restants, els que ja no es conserven, dos es trobaven a  la finca de Can Cabreta, coneguda durant un temps  com a Mas Alsina de la Cals, nom que feia honor  als forns que tenia i que devia ser una activitat prou important per ser coneguda com a tal. Aquest dos forns van ser destruïts durant la construcció de les carreteres de la urbanització Ciutat Jardí, als anys 60 del segle passat. Aquesta urbanització ocupa tot el que va ser l’antiga finca de Can Cabreta, nom que se li dona al segle XX i que era l’evolució del nom que rebé durant un temps,  Mas Alsina de les Cabres i que s’alternava amb de  Mas Alsina del Mas o de la Cals. Un d’aquests dos forns podria ser el forn d’en Rabassa que trobem en un document del 1673, ja que el Mas Rabassa va ser absorbit pel Mas Alsina de la Cals.

 I del tercer en sabem poca cosa, que es trobava al Camp de les Comes, un paratge que no he pogut localitzar i que  era propietat del Mas Dalmau de la Franquesa, una altre masia significativa de Sant Genís, havia estat situada aquesta a la cellera de l’església de Sant Genís.

També sabem el preu que valia la calç a preu d’obra a mig segle XVIII. En un document de l’any 1745d’unes reformes al Mas Reig ens queda  constància de l’ús de la calç i el seu preu, i ens diu que cada quartera de calç valia 6 sous,  on arriben a gastar-hi  16 quarteres amb un cost  de  4 lliures i 16 sous, com a comparativa el mestre d’obres cobrava a  10 sous el dia i el manobre a 5 sous.

Xevi Salicrú