El misteriós Ball del Gall de Palafolls.

Són molts els llocs web  que parlen del Ball del Gall que es ballava a Palafolls, i fins i tot algunes fonts sorprenentment arriben a dir que encara es balla avui en dia 1…  

 “ ...és tradició d’aquest dia [carnestoltes]  celebrar el Ball del Gall, un ball de tipus carnestoltenc que protagonitza un home disfressat de gall i que balla al voltant d’una rotllana.”

També d’altres afirmen que per la festivitat del vuit d’agost també es balla 2.

 “... També és tradició d'aquest dia [Festa Major de Palafolls] celebrar el Ball del Gall, un ball de tipus carnestoltenc...”

A la pàgina web de l’Agrupament d’Esbarts Dansaires també fan referència a aquesta expressió festiva de Palafolls, com una dansa que algun dels socis de l’agrupació tenen al seu repertori, cal dir, però que no he estat capaç de trobar en xarxa cap reproducció amb fotografia o vídeo on es pugui observar dit ball 3.  

Però el que és ben cert és que no hi ha cap memòria oral a Palafolls que faci esment d'aquesta dansa. Fent una mica de recerca sembla que la primera notícia  sobre aquest ball és al Costumari Català de l’etnòleg i folklorista Joan Amades. En aquesta publicació dels anys cinquanta, fruit de la recerca i recopilació de moltes dades al llarg de molts anys, Amades el cita  a Palafolls en dos moments, per Carnestoltes i al que ell anomena a l’Aplec de la Mare de Déu de Palafolls el vuit d’agost, actual Festa Major de Palafolls (Amades 2005: 126). Recordem que la festivitat d’aquest dia no va ser coneguda com a Festa Major de Palafolls o les Ferreries fins als anys vint del passat segle, fins llavors era la festa del patronatge de l’església de Santa Maria i anteriorment havia estat una festa assenyalada de la parròquia de Sant Genís celebrada ja  de segles enrere.

Les dues referències esdevenen una mica dubtoses, Amades ubica Palafolls a les Gavarres en algun moment i en d’altres al Montnegre. No hi ha cap lloc més enllà del nostre Palafolls on compartim topònim, tan sols l’eminent filòleg Joan Coromines  ens documenta un al segle X un lloc a la comarca del Lluçanès,  on segons un document de l’any 909 diu: “in Ausona, in loco dicto Holosti, in ipsa Eulosa [Sta. Creu de Joglars] et affinai in - -- domum Sti. Geralli et in Palafols --- rivo de Luzanés --- rivo de Ornolins…”. Per tant, l’error d’Amades sembla que no és confondre el nostre territori amb un altre Palafolls sinó que erra en ubicar-lo (Coromines 1994). Amades no ens documenta qui va ser la seva font d’informació ni si mai va visitar el nostre poble.

Costumari Català. Volum 13. Pàg. 127

La descripció  d’Amades ens detalla l’evolució de la dansa i fins i tot ens aporta una partitura amb lletra. El folklorista ens diu que el 8 de setembre té lloc l’Aplec de la Mare de Déu de Palafolls on havia estat típic i tradicional el Ball del Gall, de característiques semblants al que pel Carnestoltes també ballaven a les Ferreries. Aquí ens distingeix Sant Genís de Palafolls, Palafolls  i Ferreries, quan una cosa és part de l’altra, qui sap si tenia més d’un informant i es referien diferent al lloc o que quan es referís a Palafolls volgués dir Sant Genís, no és pas estrany que al ser cap parroquial moltes vegades en diferents documents es posi el centre de Palafolls a Sant Genís en aquell moment i anteriorment. Per tant, com amb la comarca, hi ha una mica de disbauxa en situar la dansa. 

El ball consistia en “...un home [en altre moment diu un nen]  amb una barretina endegada de manera que semblava una cresta, cobert amb una mena de jupa cosida de plomes i amb un gros plomall al darrere que volia figurar la cua, feia mil galindaines i saltirons. De tant en tant cantava imitant el cant del gall. Venia a ser l’amo de la població. Empaitava les dones i les podia tocar amb llibertat mentre fos al carrer. Tenia dret d’entrar per les cases que volia, menjar el que trobava, obrir caixes i calaixeres i àdhuc posar-se al llit si li plaïa. Ningú no el podia treure, esquivar ni protestar si es permetia besar i tustar alguna dona parenta.” (Amades 2005: 89). A la descripció del mateix ball del vuit de setembre ens diu que el Ball del Gall es realitzava enmig del ball rodó sense agafar les formes més grotesques de fer el boig per cases i carrers sense impunitat.

Aquest apunt de gresca del ball per carnestoltes, amb la llicència d’entrar per les cases fent el boig,  és un relat que sí que tenim documentat, no en aquest ball però sí en el nostre contrapàs. Aquest com a dansa que es realitzava enmig de la gresca del Carnestoltes ens ha arribat de tradició oral que quan la festa era ben desfermada els balladors marxaven de la plaça i en algunes ocasions s’havia  entrat en alguna casa tot ballant-lo, amb aquest punt d’impunitat que se li permetia al ballador del Ball del Gall.

Segons la partitura d’Amades la lletra diu:

 

Paga-li Joan a la Marieta

paga-li Joan un va noi un ram

Com li pagaré si no tinc cap pesseta?

Com li pagaré si no tinc cap diner?

 

Si havíem ballat el Ball del  Gall o no a Palafolls, més enllà del que diu Amades, no en sabem res, la nostra tradició oral, si havia estat així, ho ha oblidat. Qui sap si el folklorista va rebre la informació ja del record llunyà d’un informant que va ser l’última baula d’una cadena de transmissió que va arribar fins ell, només ens podem aferrar a la coincidència d’aquesta impunitat de poder entrar a ballar per dins les cases, on el relat del ball ens coincideix amb el del Contrapàs. 

Després de l'exposat se'ns obre més d'una pregunta: realment hem perdut el Ball del Gall de la nostra memòria col·lectiva?, i si es va ballar mai només ens ha  quedat una part de la seva expressió en el Contrapàs?, era tradicional fos quin fos el ball gaudir d'impunitat per entrar per les cases en temps de Carnestoltes?, o Amades anava errat i un dels seus informants es va confondre de lloc i mai s’ha ballat el Ball del Gall a Palafolls?

Xevi Salicrú

1.http://www.festes.org/directori.php?id=97

2.http://www.festes.org/directori.php?id=581

3.https://esbarts.cat/sites/default/files/pagines/relacio_de_gravacions.pdf

   https://www.animadedansa.com/directori-balls-i-danses/

 

Bibliografia:

Amades, Joan. Costumari Català. Carnestoltes -I. Volum 4. Barcelona. Edicions 62, 2005. Pàg. 89-90.

Amades, Joan. Costumari Català. Setembre. L’inici de la tardor. Volum 13. Barcelona. Edicions 62,       2005. Pàg. 126-128.

Coromines, Joan. Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc de persona de totes les terres de Llengua Catalana.    Barcelona: Curial Edicions Catalanes. Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona “La Caixa”. 1994. <https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=30044> [Consulta: 16 agost 2024].

En record d'en Jordi.

Hi ha moments que al llarg de la vida et creues amb gent que et deixa empremta, una d’aquestes persones ha estat per mi en Jordi Ballbé,  traspassat aquest passat mes de febrer. Quan va morir era fora uns dies i em va quedar aquell regust de no haver-me acomiadat  d’ell com calia. Ara amb aquesta entrada al bloc m’agradaria fer-li un petit homenatge, puix que moltes de les coses que he estat i he fet han estat causades segurament per haver-lo conegut.

 

En Jordi, tot i haver nascut a Barcelona, era un santgenissenc de primera divisió. Ell sempre explicava que havia anat a petar a Sant Genís de pura casualitat allà l’entorn de 1968.  Vivint i treballant a Barcelona, i amb l’interès de trobar alguna finca rústica lluny de la ciutat,  freqüentava un bar on anava a esmorzar on li van dir que un dia a la setmana hi feia cap un propietari rural que tenia peces per vendre. Va fer via per conèixer-lo i  van quedar per anar un dissabte a esmorzar a Tordera on li ensenyaria  alguna de les finques. Aquest pagès hisendat era en Cabreta de Sant Genís, en Josep Alsina, propietari de can Cabreta i de tot un gran nombre de finques a Sant Genís i més enllà. Li va acabar fent pes a en Jordi una peça al Turó Rodó a Sant Genís, terres  provinents del mas Rabassa, finca que s’havia unit per matrimoni al  llegat de la família Alsina.

 

En Jordi amb veïns i amics de Sant Genís a la primera sortida de l'Associació a la Font del Bolet.
15-4-2007.

De mica en mica en Jordi va anar integrant-se a la vida social de Sant Genís, primer venint els caps de setmana i més endavant establint-hi  la seva residència. Va formar part de seguida  de la Comissió de Festes, entitat  que organitzava la Festa Major i la Festa de Sant Sebastià,  i que amb la seva col·laboració va tornar a agafar embranzida. Qui no recorda les caixes de bricolatge de la seva empresa, uns dels premis habituals als  sorteigs que es feien per sufragar la festa, en un moment que l’aportació de l’Ajuntament era força minsa. Amb aquest esperit de treballar per Sant Genís  va ser el president fundador de l’Associació de veïns del poble de Sant Genís   l’any 1994, esperonat per mossèn Miquel Gallart. El Miquel fou l’últim rector titular  que va viure a la rectoria de Sant Genís, a partir d’ell compatiríem sempre més capellà amb Malgrat i Palafolls. Sempre vaig pensar que mossèn Miquel era un home amb grans inquietuds i capacitats culturals per una parròquia tan petita, hi havia qui deia que fou un retir imposat per les seves desavinences amb la cúria…

 

Aquell any va coincidir també amb el meu trasllat a Sant Genís. Amb ganes de ser un veí més entrava l’any següent a la junta de l’associació esperonat per en Jordi,  a la primera assemblea que vaig anar em va captar de seguida. Recordo perfectament aquell dia, que acompanyat de la meva àvia vam assistir a la reunió, ell se’m va adreçar en públic com a en Reig, el motiu de casa, la meva àvia va contestar de seguit, es diu Xavier, crec que aquell dia em va guanyar el cor.  També recordo un moment posterior a aquell dia, amb les primeres actuacions de la junta, quan un dia l’alcalde de llavors, en Valentí Agustí,  ens va definir com a militants santgenissencs, ens unia la passió per Sant Genís.

 

Amb l’entrada a l’entitat feia el meu primer pas al món associatiu a Palafolls,  a partir d’aquí he estat i segueixo estant a altres entitats. Del pas per l’associació recordo un moment de molta il·lusió amb ell quan es feu l’ampliació del local social de l’antiga escola, fruit d’aquells anomenats “Plans Zapatero” per reactivar l’economia. Una obra feta amb molt bon criteri i on en Jordi va fer desinteressadament, com a mestre fuster que era, una barra de fusta que presideix encara el local, o com uns anys abans havia fet els trons dels reis i cada any se segueixen muntant.

 

La meva entrada a la junta, però,  va coincidir amb la sortida temporal d’en Jordi, ja que passava a ser regidor amb la  premissa que per treballar per Sant Genís s’havia de fer des de l’Ajuntament. Així el 1995 era nomenat regidor d’urbanisme. Un dels projectes que va encapçalar fou la recuperació de Sant Pere de Vivelles, per iniciativa seva es va signar un conveni entre bisbat i ajuntament l’any 1999, un projecte que no ha arribat a desenvolupar-se tot i la seva insistència encara fora del govern. Així amb ell descobria Sant Pere de Vivelles, un enclavament imprescindible per explicar la nostra història.  Anys més tard  vaig cofundar una entitat cultural anomenant-la  Vivelles,  encara activa, posant en rellevància el  topònim i seguir tenint present aquest espai tan malmès. Per tant, un segon aspecte que em va transmetre,  l’estima per Sant Pere.

 

Aquell 1999 en Jordi encapçalava una nova candidatura a Palafolls, després de no continuar amb l’equip per al qual havia estat elegit regidor. I de nou em va cridar a acompanyar-lo en aquest projecte de política local que liderava.  El 2003 ell no va repetir  a la candidatura, jo, en canvi, vint-i-cinc anys més tard, encara segueixo formant part activament d’aquell grup, un altre aspecte per mi molt important, la política local, que en vaig fer el primer pas amb ell.

 

Aquesta és la petjada que em deixa en Jordi, el meu inici a l’associacionisme i a la política local, més la seva  amistat i infinites converses al llarg dels anys, aspectes que m’han marcat profundament i que sense en Jordi qui sap si haurien estat així, però més enllà de l’aspecte personal en Jordi ens va ensenyar a treballar desinteressadament per tot allò que ens ajuda a ser i formar comunitat i veïnatge.

 

 

 

Xevi Salicrú 

També caldrà preservar-ho.

Fa uns mesos feia una entrada en aquest bloc 1 posant en valor el que representava la donació en vida de can Gibert a l’Ajuntament de Palafolls. Tot feia pensar que la donació no s’executaria fins d'aquí a uns anys, però les adversitats han fet que els seus propietaris, la Montse i l’Obduli, ens hagin deixat més aviat del que hauríem desitjat tots. Tots tenim clar que el patrimoni històric i natural  de can Gibert, del que en donava unes pinzellades a l’entrada de l’article que esmentava a l'inici d’aquest  és l’eix principal que cal preservar, bastir un bon projecte serà ara tot un repte per qui està al capdavant de l’Ajuntament. Però cal més coses a conservar. 

Revista "El 3 de Vuit" 15-9-1995.

Serà important que el futur no oblidi qui va fer aquesta deixa a Palafolls, qui foren les persones  que fruit de la trajectòria que havien portat al llarg de la seva vida els va fer arribar a aquesta decisió. 

L’Obduli, en Duli com li dèiem molts, va entrar de gendre a la casa, casant-se amb la Montserrat, qui el destí, tot i ser la petita de les germanes, l’havia portat a ser la pubilla del mas. De mica en mica van anar bastint un projecte de vida entorn del mas amb el restaurant com a eix. La inauguració de l’ermita de la Verge Miraculosa l’any 1949 vora la font, més la posterior creació d’una zona de lleure, amb la construcció de taules d’obra al seu entorn on s’oferia servei als qui s’acostaven a fer pícnic seria l’origen del futur restaurant. 

Els pares de la Montserrat, en Xico i la Rita, començaren a servir dins la masia algun arròs o rostit als qui s’acostaven a la font, i on també van començar a organitzar àpats als primers “tours” de turistes alemanys que visitaven el Maresme als anys seixanta i arribaven a can Gibert. Amb l’arribada de l’Obduli,  a partir del 1967, es va començar a bastir el  restaurant,  ja elaborant una carta, però mai va deixar perdre la família aquell racó al voltant de l’ermita obert a tothom, on poder anar a passejar i a fer un àpat a l’aire lliure. Mantenir aquell espai ja era tota una declaració d’intencions, per ells dos sempre va prevaldre estimar i protegir aquell espai natural que tenien, fent-ne pedagogia i compartint-lo, qui no recorda aquells rètols dissenyats per ells mateixos de respecte a la natura al llarg de la finca. 

Sempre em deia l’Obduli que quan va voler dotar la finca d’una protecció, qui el va atendre a la Generalitat  li va dir que normalment els propietaris li venien a demanar tot el contrari. El 23 de novembre de 1994 es declarava  la finca refugi de fauna salvatge per la Generalitat i el 2008 se signava  un acord de custòdia de territori amb l’Obra Social de Caixa de Catalunya amb la redacció d’un pla de gestió de la finca, especialment de l’aulet, amb unes característiques especials per la seva orientació. L'acord de custòdia va identificar també cada espècie de l’arborètum creat per la parella, tot museïtzant-lo.

Durant les vacances l’Obduli feia sempre un gran viatge a terres llunyanes, llocs llavors poc comuns. Recordo com cada any per la Festa Major de Sant Genís una de les activitats era la pel·lícula i diapositives del viatge de l’any anterior, llocs inimaginables per la gran majoria dels  veïns del poble en aquella època, viatges que ens feien somiar a la canalla de llavors. 

L’Obduli va editar també dos llibres, un centrat en la història dels set-cents anys del  mas i l’altre en les Jornades de la Patata, ja una declaració de fets per  preservar el llegat. 

La Montse estigué dedicada tota la vida  a la cuina amb cos i ànima, amb aquells plats tradicionals de sempre; com l’ànec amb peres, collides d’aquells perers especials de peres de coure que hi havia a can Gibert, o els flams gegants, més tots aquells plats elaborats a base de patata a les Jornades de la Patata que es van fer durant disset anys, uns menús que omplien de prestigi la cuina de la casa, on cada any s’editava un opuscle amb totes les receptes del menú exclusiu fet amb plats que contenien patata, cada any s’innovava. Unes jornades que eren tota una explosió de cultura al voltant de la patata dedicades cada any a un tema, amb la presència de convidats rellevants.

Ella era coneixedora  de moltes herbes remeieres  i plantes de l’entorn, allà on es feien i quan era el millor moment de collir-les, algunes d’elles plantades darrere l’eixida de la casa. Va anar reunint una extensa col·lecció de llibres de plantes remeieres i receptes de cuina. Recordo una vegada que varen sortir al marge de casa, sobre el corriol de can Gibert,  unes anomenades flors de plata, Lunnuaria annua, una planta bianual molt maca per decorar un cop seques, em va dir no les tallis que l’any que ve floriran, ara en neixen arreu. 

El llegat de la Montse i l’Obduli és gran, caldrà que el projecte que es faci a can Gibert preservi un espai pel record de la parella. Es fa difícil dir com ha de ser i què hi ha d’haver, si s’han de guardar tots els llibres de cuina i les receptes de la Montse, o tots els records dels sis continents, o llibres d’història natural, les col·leccions de segells de tot el món, o les pel·lícules de tots els viatges de l’Obduli, i tantes i tantes coses que atresoraven que ajuden a entendre com es gesta una vida que acaba amb la  decisió de deixar tot el seu llegat als palafollencs. 

Xevi Salicrú

1. http://valldebossagay.blogspot.com/2023/04/preservar-un-llegat-de-set-cents-anys.html, 

La Festa Petita de Palafolls, més de cent anys de festa.

Els dies de Setmana Santa  són unes diades carregades de tradicions; tortells, palmes i palmons, bunyols, el salpàs antigament, processons i misses omplen i omplien  els dies que es tanquen  amb l’eclosió de la Pasqua. Aquesta última, que es celebra arreu d’una forma semblant, té a Palafolls un tret distintiu quan celebrem també la Festa Petita.

 

Tots hem tingut sempre ben clar que aquesta festa és per Pasqua, que per ser correctes l’hauríem d’anomenar  Festa Petita de les Ferreries, tot i que és acceptat i extès  que ara és reconeguda com la Festa Petita de Palafolls  (hem de recordar que una part de Palafolls, la parròquia de Sant Genís,  té una altra Festa Petita) o també Festa Major Petita de Palafolls, que és una incongruència doncs o és petita o és major... però a banda de la nomenclatura i de quan la celebrem, el que no hem tingut massa clar és el perquè de celebrar-la en aquest moment.

Palafolls ha estat un poble eminenment agrícola històricament, encara avui però la pagesia segueix estant  present al nostre paisatge, així com també  la petjada que ha deixat a la història del municipi. Un exemple és el complex Teatre-cafè, un equipament aixecat pels pagesos l’any 1948 i que encara és vigent avui. I és amb aquest pedigrí arrelat a la pagesia on hem de buscar l’origen de la festa que ens ocupa avui.

 

Entre 1880 i 1888 es va crear la Societat de Socors Mutus de Sant Antoni Abat (Anglada, 2023: 29) , coneguda popularment com a Germandat de Sant Antoni Abat. El seu objectiu era donar aixopluc als socis en cas de malaltia, tot i que també dedicaven molt d’esforç a dinamitzar la vida social dels seus membres. Així en  un poble com Palafolls dinamitzar els seus socis volia dir també dinamitzar la vida de tot un poble.

 

La germandat tot i estar sota l’advocació de Sant Antoni Abat celebrava la seva festa el Dimarts de Pasqua. La primera vegada que trobem  documentada la festa és al 1916, quan s’anuncia dies abans que la junta de la germandat, sota la presidència de Pere Martí, ha acordat celebrar ofici amb sermó del rector de Salt al matí, i a la tarda rosari i sis sardanes a la plaça. També ens diu que han contractat l’orquesta Els Serafins del Baix Montseny per amenitzar els actes 1. Passada la festa tenim la crònica de com va anar, segons la nota a  La Costa Llevant, on ens diu que fou un goig veure “...els vuitanta-nou socis endiumenjats en uns actes esplendorosos...” 2.

 

A l’any 1918 seguim tenint notícies de la festivitat. Aquell any es beneeix un altar dedicat al Sagrat Cor de Jesús, la imatge de Sant Antoni Abat i dos àngels destinats per l’altar major, també durant l’ofici es va comptar amb la presència d’un cor de capellans de la zona,  i amb un sermó a càrrec del rector de Salt, Joan Alabau. A la tarda es van cantar els goigs en honor del patró i rosari. Tots els actes van ser acompanyats per l’orquesta La Principal de Santa Coloma de Farners 3. Al 1919 es repeteix el format de l’any anterior, amb la mateixa orquesta, celebrant l’ofici el beneficiat de Malgrat mossèn Fèlix Paradeda, acompanyat dels capellans Pere Sagrera, Francisco Monfulleda, Pere Figueras i Josep Masseguer i amb el cor dels preveres Pere Vila, rector de  Sant Genís i per tant també de la sufragània església de Santa Maria, Sebastià Regí i Felip Tenas. El sermó va anar a càrrec de mossèn Bonaventura Guardiola.

 

Però fins aquí encara no tenim dades que aquesta Festa de Dimarts de Pasqua sigui la nostra Festa Petita. Tot ja fa pensar que és la mateixa, però la minsa documentació a partir dels anys trenta i especialment passada la Guerra Civil, quan la festa és ben present a la memòria dels palafollencs no ens dona prou informació.  Es recorda especialment que venia també als anys cinquanta i seixanta La Principal de la Bisbal com ho feia per la Festa Major. Aquesta orquestra ha estat el referent per més d’una generació de palafollencs establint gran amistat amb els components de la formació, una època on molts feien els àpats a casa dels veïns. Però més enllà d’aquests records, explicats per molt palafollencs 4, tenim ben poques referències  documentals que facin referència a la festivitat.

 

En un ple de 1953 5 es situa el Dilluns de Pasqua com a festiu, explicitant que és festa local per tradició. Per tant, sabem que el Dilluns de Pasqua era festa a Palafolls en un moment on aquest dia no era festiu arreu del país com ho és ara. Al 1970 6 també a partir de l’acta d’un ple tenim la sol·licitud de Rafael Crus Pueyo per a la instal·lació d’una atracció d’autos de xoc per a la  Festa de Pasqua i  Festa Major.

 

Tot i que en aquests documents no es parla de Festa Petita sinó de Festa de  Pasqua entenem que és  la mateixa festa, recolzant-nos en la tradició oral que ens ha arribat. I és a partir d’un document concret, que podem afirmar que és la continuació de la Festa de la Germandat de Sant Antoni Abat, documentada almenys  ja a la segona dècada  del segle XX.

 

El document que ens ho rebla tot, i ens dona aquesta continuïtat en el temps, és la troballa aquests dies d’una nova nota a La Costa de Llevant  del 18 d’abril de 1920, on més enllà de descriure’ns els actes de la festa, amb la participació de l’orquesta Els Montgrins i la primera vegada que hi documentem ball de nit, ens diu que “[l]a festa del dimarts de Pasqua, festa de la Germandat Socors Mutus baix la advocació de Sant Antoni Abat y festa petita de la població...” 6. Doncs sí en teníem alguna sospita,  aquesta nota de la revist, és la clau per poder-ho afirmar. Fixem-nos també que si s’anomenava Petita és que hi havia una Major, per tant la festivitat del 8 de setembre ja era considerada Festa Major tot i no ser encara l’església elevada a parròquia, cosa que no va passar fins al 1929, i que creiem que havia estat a partir de llavors quan s’havia començat a anomenar Major, cosa errònia. Però, ens queda encara algun serrell per esclarir, i és que en quin moment la festa va passar de celebrar-se el dilluns en comptes del dimarts i es va desvincular  de la Germandat. No ho tenim massa clar però jo personalment em decantaria a pensar, sent tan sols  només una proposta, que podríem situar-ho passada la Guerra Civil. La República i la Guerra van provocar molts canvis a la societat en general tranformant i canviant moltes coses, i la nostra Festa Petita en va ser, possiblement, una més.  

La Costa de Llevant. 18-4-1920

La festa a partir dels anys vuitanta va entrar en forta crisis, arribant a passar quasi desapercebuda. A la primera dècada del segle XX es va tornar a promocionar des de l’Ajuntament, tot i que també amb alts i baixos. Enguany s’ha programat amb nous actes, i per fer-la més lluïda s’han inclós els actes propis de la Setmana Santa, actes que per la seva naturalesa religiosa recordant la mort de Jesús mai es poden considerar actes festius a diferència de la Pasqua, que sí que és un moment de joia. En tenim diversos exemples de com des de l’Ajuntament, en els plens que esmentàvem anteriorment , separaven molt bé l’assistència de les autoritats a dits actes, esmentant específicament que assistien als actes de Setmana Santa i als de Pasqua, per tant dues coses diferents 8.  Més enllà d’això, actualment és evident que els actes es viuen com a societat d’una forma molt diferent, i penso que s’ha volgut englobar tot els actes d’aquesta  setmana de vacances sota el paraigües de la Festa Petita,  tot i que ortodoxament no sigui del tot correcte.  

 

Xevi Salicrú

 

 

1. “Les Ferreries (Palafolls)”. La Costa de Llevant, 26 de març de 1916. Any XXIII núm. 13. Canet. pàg. 6.

2. “Les Ferreries (Palafolls)”. La Costa de Llevant, 7 de maig de 1916. Any XXIII núm. 19. Canet. pàg. 7.

3. “Les Ferreries (Palafolls)”. La Costa de Llevant, 21 d’abril  de 1918. Any XXV núm. 14. Canet. pàg. 7.

4. Turón, Josep (1989): L’Estany Bufador. Palafolls: Edicions del Roig. Pàg. 78. 

5. Arxiu Municipal de Palafolls. Actes de ple. 16-3-53.

6. Arxiu Municipal de Palafolls. Actes de ple.  26-2-1970.

7. “Les Ferreries (Palafolls)”. La Costa de Llevant, 18 d’abril de 1920. Any XXVII núm. 15. Canet. pàg. 7.

8. Arxiu Municipal de Palafolls. Actes de ple. 7-4-1954.

 

Bibliografia:

 

Anglada, Anna Maria (2023): “Mn. Fèlis Paradeda, pioner en la història de Palafolls”, Vilelles, recerca i difusió del patrimoni de Palafolls, núm. 03. Palafolls: Ajuntament de Palafolls, p. 24-31.

La Costa de Llevant (1894-1922). Canet: Llevant Gràfic. Disponible a:  https://trencadis.diba.cat/dem/catalog/details/diba74880/document_list?type=Diaris-i-revistes&doc=197577&page=&query= [consulta: 22 de març de 2024].

Turón, Josep (1989): L’Estany Bufador. Palafolls: Edicions del Roig.  

 

 

 

 

 

 

Francisco Vilacrosa, un palafollenc a la Guerra de la Independència dels Estats Units.

La Guerra de la Independència dels Estats Units fou un conflicte que va enfrentar les colònies britàniques d’Amèrica del Nord amb la Gran Bretanya. França, eterna enemiga de la Gran Bretanya, es va posar de banda de les colònies, així com també Espanya.  Tot i que al llarg de la història la corona hispànica  s’havia enfrontat en diverses ocasions a la  francesa, en  aquell moment  compartien tenir totes dues un  membre de la Casa de Borbó al capdavant  del regne i  interessos contra la Gran Bretanya, fet que els convertia en aliats.  Per a  Espanya la recuperació  de Menorca i Gibraltar era un dels seus grans motius per a enfrontar-se als britànics, que d’ençà la Guerra de Successió eren a les seves mans. Espanya va donar  suport econòmic i militar a les colònies revoltades, a la que serà anomenada la Guerra Anglo-espanyola, contesa iniciada el 1779 i finalitzada el 1783, moment en que les colònies esdevindrien independents.

 

Davant aquesta guerra el rei espanyol Carles III va mobilitzar tropes cap a Amèrica per reforçar les seves possessions  i combatre a la zona britànica revoltada contra la metròpolis. I és aquí on comença la increïble història del nostre palafollenc en Francisco Vilacrosa, un mosso de la lleva del 1776 que es va veure immers, per la seva condició de soldat, a la Guerra Anglo-espanyola de 1779. Al Francisco l’esperaven vuit anys de servei a l’exèrcit,  però que a causa  de la guerra es veurien allargats uns quants més fora de casa, doncs al 1784, quan havia d’acabar el servei, es trobava encara al Regne del Perú.

Fons Can Borrell. Carta Francisco Vilacrosa. ACM71-38-T2-487.

Fons Can Borrell. Carta de Francisco Vilacrosa. ACM71-38-T2-487.

El relat de la seva història el sabem gràcies a la carta de quatre fulls escrits en castellà que va escriure el dia  trenta de juny de 1784 des de Lima a un prohom de Sant Genís, el Damià Borrell. La carta és un document conservat a can Borrell i que ara ha sortit a la llum després de la seva digitalització1. En Francisco demanava que es fes arribar i llegir als seus familiars.  Suposem que la seva família no sabia llegir ni escriure.  Tot i que disposem de moltes dades de qui eren els habitants de Palafolls durant aquells anys no he pogut localitzar de quina casa era, de fet ni ens  consta cap família que en aquell moment s’anomenés Vilacrosa. Aquest cognom era freqüent a Malgrat aquell final de segle XVIII, i potser era una família originària d’allà que es va estar un temps a Sant Genís, doncs no ens consta ni abans ni després d’aquells anys. La lletra, més enllà d’explicar les peripècies del seu servei militar, que detallarem més endavant, ens explica forces detalls per conèixer el seu vincle amb Sant Genís. El nostre protagonista demana al Damià que faci perquè es llegeixi la carta al seu pare, germà i germana, entenem que la seva mare és difunta. Més enllà de la família directe  també demanava "...no deje usted de escrivirme dandome razon de las niñas de casa Molas, y mis parientes de casa Freichas [2] si se han casado...", i especialment donava records a la jove de ca la Ferrereta i que li digui que té  amb molt bon  record l’excursió que van fer a la Mare de Déu del Coll 3. I dubtant del seu retorn, que tem sigui  llarg i perillós, li demana també que vetlli pel compliment del seu testament, demanant que es pagui el lluïsme de la vinya que té, es doni  la seva roba al seu germà, que recuperi  la fanga i el magall que té el ferrer Garau Hosta 4, i que es pagui al Ramon Pla, un mariner de Malgrat que va trobar a l’Havana al 1782, els quatre pesos fuertes (nom popular del ral de vuit de plata), que li va deixar per sortir-se d’una forta enfermetat que estava passant.

 

A la carta explica també tot el periple com a soldat, escrita al juny de 1784 inicia el relat  a partir de la seva mobilització a causa de la nova guerra el trenta de juny de 1779 quan estava destinat a León. El seu regiment va sortir cap al Camp de Gibraltar per a “...hacer  rendir las fuerzas enemigas...”. Al cap de quatre mesos arribaven a Algecires, a dues llegües del seu objectiu,  on va rebre la última carta de casa seva. Al març del 1780 el seu regiment va marxar cap a Cádiz per embarcar-se amb destí a Amèrica, moment que diu que va escriure una carta informant de la seva partida. El vint-i-vuit d’abril d’aquell any embarquen,  però no és  fins el vint-i-sis de juny que no arriben al port de La Habana. Aquí el seu regiment s’uniria a un exèrcit de 15000 homes d’infanteria.

 

Al mes de febrer de 1781 l’exèrcit  sortirà cap a Pensacola, Florida. Aquesta terra havia estat cedida per España a la Gran Bretanya a raó dels acords del Tractat de París de 1763. Allà s’hi lliurarà una batalla entre les forces espanyoles i britàniques que serà coneguda com la Batalla de Pensacola, on tota Florida quedaria de nou sota poder espanyol.  En Francisco ens diu que el nou de maig els britànics es van rendir,  i hi van deixar una guarnició tornant el gruix de l’exèrcit cap a La Habana.

 

Al mes de maig de 1782 va tornar a sortir part de l’exèrcit, ara cap a la illa de Guanahami, per combatre la pirateria que actuava sota  bandera britànica, els quals diu es van entregar de seguida i on s’hi va quedar una guarnició, i la resta tornaren de nou cap a La Habana, on allà diu que havia escrit varies cartes sense rebre cap resposta. Allà hi van arribar uns mariners vinguts de  Malgrat  a qui  els va preguntar per la salut del seus parents i amics, responent que quan havien sortit de la pàtria estaven tots bé.

 

Al mes de març de 1783 va sortir  amb tota la flota cap al port de Guarico, plaça francesa, per prendre les illes de Providència on hi havia ja la resta del exèrcit espanyol,  i on es van unir també a l’exèrcit francès. En aquell moment diu que estant a Guarico els va arribar “...el aviso de suspensin de Armas por virtud del tradtado de las Paces... ", el que coneixem ara com a Tractat de París. L’exèrcit espanyol va tornar cap a La Habana. En aquesta plaça van rebre l’ordre  que tot soldat que hagués complert el servei a finals de juny del 1783  havia de passar-se als regiments que partirien cap a Espanya, obtenint la llicència a la seva arribada a la península,  i els que no hauran d’unir-se als regiments que es queden a les amèriques.  Ell encara no havia complert els seus vuit anys i no va poder marxar amb el seu regiment,  i es va incorporar al regiment d’infanteria Extremadura que es quedava. El dotze de juliol de 1783 van sortir cap al Perú. Relata que va ser un llarg viatge, fent parada per habituallar-se  al port francès de Mur de Sant Nicolàs  i al port de Cartagena de Indias. A Portobello, a finals de setembre, van desembarcar, tornant els vaixells cap a l’Havana.

 

Al mes d’octubre van sortir a peu de Portovelo cap a la ciutat de Panamà, ell no ho diu però van travessar tot el istme per arribar a la costa del Pacífic. Després de cinc mesos, al febrer de 1784, van arribar al port de Panamà on hi havia un comboi d’embarcacions comercials que els portarien cap a la ciutat de Lima, capital del  Regne del Perú.

 

Fins el dinou de maig no van arribar a Lima. Aquí en Francisco ens descriu una ciutat que el deixa meravellat “...no se puede comparar acomparar con ninguna Ciudad de España...". Diu que és una ciutat de tres llegües de terra dins muralles,  on hi ha sis parròquies, quaranta convents de religiosos i trenta-un de religioses, tres grans hospitals de caritat, el de San Andrés per a la gent de color, el de Santa Ana per a indis i el de San Bartolomé,  magnífics palaus, com el del virrei o el  de l’arquebisbe, la casa de la Moneda on es sella i fabrica  tota la moneda  del Regne del Perú. Diu que és un país on tots els dies són iguals,  on la nit dura sis hores, que no hi plou mai i que només es mantenen amb la humitat de la nit,  i amb la neu que hi ha a la serra es reguen camps i horts. Descriu un clima atemperat que dóna abundants fruites com a Espanya. Es sorprèn que es fan dues collites de blat i crien  bestiar de tota mena. Ens parla de les seves dones, desitjoses per casar-se amb un espanyol. Afirma que és la millor terra del món que cap altre lloc la supera, i que ha estat la última a ser conquistada, però tot i això avui encara els pares caputxins van conquistant terres als bàrbars  que van convetint a la nostra llei.

 

Explica que li falten tan sols cinc mesos per acabar el servei militar, però no podrà tornar a Espanya i llicenciar-se fins que el seu regiment no sigui substituït per una nova lleva, i això no passarà els diuen fins l’any 1787 o 1788. Explica que li fa molt respecte tornar a creuar el “xarco”, una  ruta de sis mesos de navegació amb bon temps.

 

Com explicava a l’inici del article tota la informació que tenim d’en Francisco Vilacrosa és la carta. Més enllà d’això no sabem res més, ni sabem si va acabar tornant mai. El relat  d’aquest palafollenc de finals del segle XVIII, guardat curosament durant més de dos-cents anys pels descendents de qui la va rebre, ens explica la duresa del seu servei militar, el paper que jugaven els pocs que sabien escriure i els moviments de l’exèrcit en una de les tantes guerres del regne d’Espanya, que lliga fil per randa amb el que explica la història de les conquestes americanes, és un d’un gran valor.  

 

Aquest document és la prova que la gran història s’escriu a partir de la suma de les  petites històries del país, i és aquí on rau el valor de digitalitzar aquests fons particulars com el de can Borrell i d’altres del municipi, que no només expliquen  la seva història sinó que van més enllà. Una magnífica tasca que es duu a terme gràcies a l’Arxiu Municipal de Palafolls,  l’Arxiu Comarcal del Maresme i amb la mai prou agraïda col·laboració dels propietaris dels fons.  

 

Xevi Salicrú.

1.Document del fons de can Borrell. ACM71-38-T2-487. Consultable a https://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/#/cercaavancada/llistatCercaAvanc

2. Can Freixes és una casa situada vora l’església de Sant Genís.

3. La Mare de Déu del Coll és una església situada al nord de les Guilleries, actual municipi  d’Osor.

4. Garau Hosta era el motiu del ferrer de can Ferrerhosta  que es deia Garau Bonet, descendent dels Hosta.

 

 

 

Bibliografia:

 Gibernat, Antònia (2018): “Cabanesemporda”, Les quintes: el sistema de reclutament (s.XVIII).12 de desembre de 2018, < https://cabanesemporda.com/2018/12/23/quintes-xviii/> [Consulta: 1 març 2024].

 

 

 

Les creus de les santes missions.

Una santa missió, segons l’Enciclopèdia.cat., és un conjunt de  prèdiques, lliçons doctrinals i exercicis pietosos  que es feien durant alguns dies en una parròquia o localitat per un o varis sacerdots, anomenats missioners.

Les primeres referències a les missions són ja de les antigues prèdiques de Vicent Ferrer i Mateu de Gimara als segles XIV i XV,  on ja es van començar a anomenar així. Però no serà fins a  partir del Concili de Trento, i especialment a  partir del segle XVII amb els caputxins i els franciscans, quan aquest tipus d’activitats s’aniran estenen pel territori,  tot i que no serà fins a la primera meitat del segle XIX quan seran realment institucionalitzades per l’església.

Era costum aixecar  sempre un monument en forma de creu per testimoniar el seu pas per les poblacions on s’havia realitzat, on s’hi recordava l’any de la santa missió.  A Sant Genís en tenim documentades  dues amb les seves respectives creus metàl·liques conservades, una primera de l’any 1898 i una segona del 1965. De la primera missió en tenim nul·la informació,  més enllà de la creu que es va posar originàriament davant l’església damunt un obelisc d’obra. De la segona disposem a banda de la creu d’un magnífic reportatge fotogràfic fet pel malgratenc Antoni Poch, on va documentar fil per randa tots els actes de la missió. Al crear aquesta segona creu es va adherir sobre ella la vella creu del 1898, el motiu d’unir les dues creus era degut a la remodelació que havia fet el rector de tot l’espai de l’antic cementiri.

Autoria Xavier Salicrú.
Actual creu al·legòrica de les dues santes missions. 

Fons Arxiu Històric Fidel Fita.
 Imatge de l'antic cementiri amb la creu de 1898.

Fons Jordi Ballvé.

El nou rector, mossèn Manel Boades (1) arribat  al 1962, va prendre la decisió de reformar tot l’espai del cementiri, enderrocant-lo i convertint-lo en una zona enjardinada, havent de moure l’obelisc de la creu de la primera missió, que d’ençà el 1933, any de la inauguració del cementiri municipal, no s’hi havia enterrat a ningú. Amb motiu de la segona santa missió es va crear una nova creu metàl·lica de grans dimensions posada a l’entrada del recinte eclesiàstic, clavada en una pedra de molí que havien donat a can Freixes. Per solucionar la ubicació de l’antiga creu es va adherir a sobre de la nova que ja havia estat realitzada a semblança de l’antiga.

La santa missió del 1965 es va dur a terme entre el  21 d’abril i el 2 de maig, realitzant diverses activitats durant tots els dies; oficis, pregàries, benediccions, prèdiques i processons. Un dels principals actes fou la visita del bisbe de Girona Narcís Jubany, on va encapçalar una processó sota pal·li, la benedicció del nou monument i oficiar una missa.  La visita del bisbe va acostar a molta gent de les poblacions veïnes a Sant Genís,  aquell dia també acompanyaran al bisbe, a banda d’altres preveres de la diòcesi, tots els seminaristes del Col·legi Sant Pere Chanel de Malgrat. Aquesta visita que fou de gran transcendència i protocol va requerir també la presència de totes les autoritats i prohoms de Palafolls, movilitzant fins i tot  també el cos de sometent de Sant Genís.

Reportatge d'Antoni Poch. Fons Xavier Salicrú.
Ofici presidit pel bisbe. 

Reportatge d'Antoni Poch. Fons Xavier Salicrú.
Seminaristes rebent al bisbe. 

Autoria Obduli Casas. Fons Xavier Salicrú. 

Rebuda del bisbe pel sometent a la cruïlla de la carretera de Sant Genís amb la Carretera General. 

Reportatge d'Antoni Poch. Fons Xavier Salicrú. 
Processó amb el bisbe sota pal·li custodiat pel cos del sometent de Sant Genís. 

Reportatge d'Antoni Poch. Fons Xavier Salicrú.
Benedicció de la nova creu.  

Reportatge d'Antoni Poch. Fons Xavier Salicrú. 
Processó pels carrers de Sant Genís.

Un altre dels moments amb un fort simbolisme i rellevància fou la portada de les relìquies de Sant Genís, provinents de l’església de Sant Genís de Torroella de Montgrí. Recordem que amb la crema  de l’església al trenta-sis es van destruir les que es custodiaven feia segles. Tot i que tradicionalment la devoció de la parròquia és a Sant Genís de Roma i a Torroella de Montgrí a Sant Genís d’Arles feia alguns anys que l’església havia dictaminat que Sant Genís de Roma era una devoció i llegenda sorgida a partir  de la creació d’una església a Roma dedicada a Sant Genís d’Arles, per tant era el mateix personatge.

 

 

Xevi Salicrú

 

1. Manel Boadas, natural de Lloret va ser rector de Sant Genís de 1962 a 1979. Durant el seu rectorat va realitzar diferents canvis a la parròquia a banda d’enderrocar el cementiri; va traslladar la imatge de Sant Genís al lateral del presbiteri, va retirar els altars laterals fets precàriament passada la guerra i va llogar cambres de la rectoria a turistes, arribant a allotjar-hi quaranta persones alhora. Tots aquests canvis van trasbalsar força als feligresos de la parròquia

 

 

Bibliografia:

Arasa, Josep (2015): “La Santa Misión”, El Barrinaire, <https://blocs.mesvilaweb.cat/elbarrinaire/la-santa-mision/>[Consulta: 14-02-2024].

Codina, Alfons (2004): El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s.XVI-XX. Edicions del Roig: Palafolls. 

Salicrú, Xavier (2015): ”Comediant, notari o soldat”, Vall de Bossagay. Cròniques del passat de Palafolls, la seva gent i el seu territori, <https://valldebossagay.blogspot.com/2015/08/comediant-notari-o-soldat.html> [Consulta: 14-02-2024].

“Santa missió”, Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana <https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/santa-missio> [Consulta: 12-02-2024]

Solé, Ramon (2019): “Què són les de Creus de la Santa Missió”, Terra, aigua i racons. 22 de novembre de 2019, <https://estimadaterra.wordpress.com/2019/11/22/que-son-les-creus-de-la-santa-missio/> [Consulta: 14-02-2024].

 

 

Mirant a ponent, la façana oest de l'església de Sant Genís.

La façana més destacable de l’església de Sant Genís de Palafolls és la de ponent, la principal,  i alhora, per aquest motiu,  és la més reproduïda en totes les imatges que es fan del temple.  Aquesta estampa ha tingut un aliat urbanístic important, l’enderroc, durant la segona meitat del segle XX, de dues edificacions que eren just davant i que en minvaven la seva espectacularitat. Aquesta visió més amplia de l’església hauria estat potser l’únic fet positiu de la destrucció de dues cases històriques que ajudaven a entendre l’origen del poble de Sant Genís com a cellera de l’església. Aquestes dues cases eren can Ferrerhosta i la Casa del LLoc.

AMMM. Fons Cardona Juli Cardona

Aquest front  del temple que tenim ara és una imatge inexistent fins al segle XV i XVI,  quan es va començar a  bastir tal com és a l’actualitat.  Fins a les primeries del segle XVI l’entrada al temple es feia per la façana de migdia, de la que encara en podem veure l’antiga  portalada tapiada i un pany de paret  coronat  per unes arcuacions llombardes cegues,  aquesta  façana  que mira a migdia hauria estat la imatge que ens hagués quedat a la retina si haguéssim visitat el temple més de cinc-cents anys enrere.

En aquesta cara oest hi trobem  d’esquerra a dreta quatre elements:  el campanar, la portalada,  un finestral circular  i la torre de defensa.

Observant la façana ja distingim diferents etapes constructives, el cos central, on hi ha portalada, és la paret més antiga que ja devia formar part del temple. En aquesta part veiem les pedres ben carejades posades en franges horitzontals, a la banda  esquerra d’aquest parament podem distingir carreus al que era la cantonera de l’edifici, ara integrat dins el campanar, que aquest es recolza sobre l’antiga paret nord del temple. El campanar, amb totes les cantoneres fetes amb carreus, i la torre tenen el parament amb pedres irregulars disposades de manera plana sense cap selecció prèvia. S’observa sota el ràfec i la finestra circular així com a la part superior del  campanar parament de totxo, possiblement tot fruit de  reformes més tardanes. La part de sota el ràfec podria indicar una reconstrucció del teulat, on sembla indicar un petit alçament de la paret.

El primer element, el  campanar, fou aixecat  a mitjans del segle XV. Al 1445  Joan Riera de la Vilanova de Palafolls cobrava del claver  de la universitat de Sant Genís per les obres fetes del cloquer de l’església (1). Es distingueix a la part superior un acabat de les cantoneres fetes amb totxo diferent a de la resta on totes  són acabades amb carreus. També hi trobem dues espitlleres a dos nivells diferents, una de més baixa a la part oest i una segona a més alçada a la banda nord. Interiorment aquestes es poden veure a l’escala que puja fins a dalt, que s'hi accedeix just entrant al temple amb una porta que trobem a l’esquerra sota el cor, que també ens hi porta a aquest. Els primers esglaons són de pedra i amb barana d’obra amb passamans arrodonit, més amunt desapareix la barana i els graons estan fets de rajols de toba enmarcats amb fusta. Al final de l’escala, a través d’una trapa,  s'accedeix a un terrat pla cobert amb dos finestrals gòtics a cada una de les quatre cares, s’hi conserven allà dos braços de fusta de les antigues campanes, robades a l’inici de la Guerra Civil,  encara hi queda penjada una llàntia de camió que va servir de succedani  de les campanes passada la contesa. A peu del campanar hi ha una placa commemorativa dels nou-cents anys de la consagració del temple, que hi diu: “ ANY 1079 BERENGUER GUIFRÉ BISBE DE GIRONA / CONSAGRÀ AQUESTA ESGLÉSIA PARROQUIAL /  DE SANT GENÍS DE PALAFOLLS /  29 DE GENER DE 1979 / JAUME CAMPRODON BISBE DE GIRONA / N’HA PRESIDIT LA COMMEMORACIÓ / DEL NOVÉ CENTENARI / FEM-NE GRÀCIES A DÉU “.  La planta del campanar és de 5’32 m x 5’ 44m.

El segon element és la portalada, aquesta  és formada per un arc de punt rodó fet amb tretze dovelles, on la central que fa de clau hi ha una  inscripció que hi diu: “ JOHAN DES/ CLAPER BALLA / DONA AQUEST / PORTAL LAY / MDII”, que transcrita diu “Joan Desclapes, batlle, dona aquest portal l’any 1502”. El portal està resseguit a mode  de guardapols per una arquivolta exterior amb relleu simple de nervi entre concavitats,  que neix d’un relleu o pseudocapitells volats, aquests  tenen representats cadascun un àngel  que sosté  un escut molt desgastat que fa impossible la seva identificació. La part interior de les dovelles tenen un relleu de doble mitja canya, que arrenca d’una base decorada amb motllures horitzontals, que ressegueixen el brancal i continuen com a arquivolta senzilla tot el perímetre de l’entrada (2).

La dovella central i la de la seva dreta presenten un desplaçament cap a baix, per sobre d'elles arrenca una esquerda que puja cap a dalt i continua per l'interior resseguint tota la volta de canó fins el creuer. Aquesta esquerda podria ser  causa d'haver tallat un dels arcs torals interiors al construir-se una  capella a la banda esquerra del temple als segles XV I XVI, provocant el moviment d'obrir-se el temple pel mig. 

Sobre el portal  hi ha escolpit un crucifix  de pedra, aquest està emmarcat per una motllura rectangular que arrenca d’uns pseudocapitells a manera de guardapols. Un detall que passa força desapercebut són  les calaveres que hi ha esculpides a peu del crucifix,  i que sempre desperten la curiositat dels visitants quan se’ls hi mostra el matís. Aquesta ossamenta a peu de la  creu fa referència a  la crucifixió de Jesús al cim del turó Gólgota, on segons la tradició Adam hi fou enterrat just on fou clavada la creu,  i on la sang de Crist hi va deballar fins el crani d’Adam, provocant així el seu baptisme i la seva salvació.

A l’entorn del crucifix s’hi  pot veure també parament de totxo que no s’aprecia a l’entorn del portal, potser ens podria indicar que la seva col·locació fou més tardana respecte el portal.

La finestra circular, el tercer element,  de la que no en tenim data de la seva col·locació, està enmarcada amb  pedra embellida amb un rebaix de mitja canya i cantonera arrodonida, tot faria suposar que l’ull del finestral hauria estat guarnit  amb algun tipus de  rosetó en algun moment.

El quart  element és la torre de defensa, aixecada al 1573 quan la pirateria sembrava el terror al llarg de tota la costa, amb ràtzies per aconseguir botins ràpids i fer presos per demanar-ne un rescat abans de portar-los captius cap a la costa africana, on serien venuts com esclaus. Durant aquest segle també es va aixecar l’altra torre de defensa que tenin a Sant Genís a can Valldejuli. Aquestes torres tan sols pretenien ser un espai de resguard quan hi havien atacs, la població amb els seus béns es tancaven dins d’elles intentant defensar el seu accés a l’espera que els pirates marxessin o arrribés alguna guarnició que els fes front. L’accés a la torre del temple es realitza  a través d’un portal d’arc de mig punt situat en un extrem del  cor, a l’alçada d’un primer pis com totes les  torres dificultant l’entrada  al seu interior, on normalment aquest  era realitzat amb una escala de fusta que es recollia quan eren tots a dins. Si el cor, del que no en sabem la data de la construcció, és posterior a la torre aquest accés a la torre compliria amb la manera de fer de totes les torres per protegir-se  dels pirates berberiscos.  

L’accés a la torre  dona pas a una estància coberta amb una cúpula. En aquesta petita cambra  hi trobem tres espitlleres, una protegint la portalada, l’altra a l’accés al perímetre fortificat   i la tercera protegint la façana de migdia, exteriorment les podem veure enmarcades en pedra.  Sembla que la part superior hauria estat modificada. Com a element defensiu un terrat era un punt indispensable per la  seva defensa, cosa que podem notar amb l’ús de totxo en aquesta part superior.  Tenim documentat que també tingué un ús de comunidor o beneïdor, per tant es faria  imprescindible l’existència d’un terrat per poder executar el ritus de beneïr el poble als quatre vents i en totes direccions allunyant el maligne.  De la seva construcció en tenim forces detalls de quan els obrers de la parròquia Francesc Padrer, Jaume Bruguer àlies Viader i Roig des Prat, vàren fer l’encàrrec  al mestre de cases francès Pere Jautor, habitant de Palafolls, de picar  trenta-tres cantons de pedra per finestres i portals, on ell havia de proveïr la pedra i els obrers es farian càrrec de col·locar-les. Jautor va cobrar per aquesta feina tres ducats, equivalents a tres lliures i dotze sous (3).

 

Xevi Salicrú

 

1. Soldevila, Xavier. Entre el Capaspre i la Tordera. Orígens i primeres passes de Malgrat (segles X-XV)        11a beca d’investigació Vila de Malgrat de Mar. Ajuntament de Malgrat 2018.

2. Descripció arquitectònica del portal feta per Joan Piña Pedemonte.

3. Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics x. XVI-XX. Edicions del Roig.              Palafolls 2004.