A la Baixa Tordera, un territori situat dins el triangle format per les poblacions de Fogars de la Selva, Lloret i Pineda, s’havia ballat una variant més dels molts contrapassos que històricament es dansaven a les comarques catalanes nord-orientals i pirinenques (Mas, 1988:15). Aquesta variant és coneguda com a Contrapàs de Sant Genís de Palafolls, no perquè fos exclusiva d’aquest poble, sinó perquè és allí on fou documentada per primer cop pels folkloristes. Les expressions culturals i lingüístiques del nostre entorn no poden encapsular-se mai dins els límits d’un sol poble, sinó que formen part d’una història compartida.
Sant Genís fou l’últim reducte on es va ballar, mantenint-se com a repertori de Carnestoltes fins a la Guerra Civil. La seva preservació s’explica per la situació allunyada de les comunicacions i pel seu caràcter eminentment rural. A Pineda, on també s’havia ballat, es va deixar de fer-ho el 1870 (Llorens, 1931: 35).
Abans, però, d’explicar com aquesta dansa popular ballada a peu de plaça acabà convetida en espectacle escènic, cal contextualitzar-la.
El contrapàs, com a gènere, va estar en constant evolució i es transmetia com una dansa col·lectiva i popular. Arribà un moment en què aquesta continuïtat temporal es va trencar i, si els folkloristes de l’època no l’haguessin recollit i documentat a partir dels darrers balladors, hauria caigut en l’oblit. Transmès als esbarts, es convertí en una dansa d’exhibició en el moment que deixava de ballar-se a plaça.
Com moltes manifestacions de la cultura de la tradició oral no es poden datar. Ara bé, la relació entre la seva estructura musical, l’espai col·lectiu, el ritme i el fraseig melòdic no tenen res a veure amb els balls aportats per la cultura postrenaixentista, barroca, classicisme, romanticisme o altres danses del segle XVII al XIX. Vol dir això que el contrapàs és un gènere medieval o del renaixement? No. Només podem afirmar que els elements que el defineixen formen part del substrat tardomedieval, i que va continuar evolucionant fins al segle XIX (Mas, 2011).
El nostre contrapàs, el de Sant Genís, és definit pels musicòlegs com un contrapàs curt, en contraposició amb els catalogats com a llargs, i ha evolucionat de manera particular a la resta de curts convertint-se en una dansa de gresca associada al Carnestoltes. Els nostres avantpassats no haurien concebut mai un Carnestoltes sense aquesta dansa.
La dansa s’inicia amb els balladors en rengle, agafats de les mans i formant mitja lluna, amb el capdanser i la cua a cada extrem. Comença amb una introducció de flabiol amb compassos curts seguits d’uns llargs, aquests compassos s’aniran intercalant amb figures; pont simple, pont doble, caragol i voleianta. Un cop acabada la volaianta es balla una sardana curta. Tot i estar definit com a contrapàs curt si el balla molta gent acaba esdevenint un contrapàs molt llarg, ja que per fer i desfer les figures s’hi està molta estona. En el Costumari Català de Joan Amades (1890-1959), obra publicada per primera vegada durant el període 1950-1956, ja ens diu que el contrapàs que es balla a Sant Genís no té res a veure amb el contrapàs pròpiament dit, afegint que per Carnestoltes el ballen un nombre variable i imprecís de balladors sense tenir en compte les parelles, a diferència de com el ballen per la Festa Major on l’executen set parelles (Amades, 2005: 144). La tradició oral, però, no ens ha transmès aquesta versió de Festa Major, més solemne i semblant a la resta de contrapassos, i deduïm potser que s’obviava alguna de les figures, qui sap si la voleianta, la més engrescadora d’elles.
La seva crisi arriba al segle XIX, quan apareixen noves formacions musicals que introdueixen nous balls, deixant enrere la cobla de tres quartans, que havia estat per excel·lència la formació tradicional.
La primera folklorista que recollí el nostre contrapàs fou Sara Llorens Carreras (1881-1954) mestra i escriptora, nascuda a l’Argentina i filla d’una família d’emigrants originària de Pineda retornats a Catalunya l'any 1884. Casada amb el polític i escriptor Manel Serra Moret (1884-1963) s’instal·là a Pineda l’any 1912. Deixebla de l’eminent folklorista Rossend Serra i Pagès (1863-1929) emprengué entre 1902 i 1927 una recerca sobre el folklore de Pineda, en què entrevistà persones procedents de Sant Genís. Juntament amb Rossend, donà a conèixer a l’Esbart Folklore de Catalunya el nostre contrapàs, recollit en el seu estudi. L’esbart l’estrena el dijous dos de febrer de 1928 al Palau de la Música Catalana: era el primer cop que es representava com espectacle dalt d’un escenari. Posteriorment, Llorens publicà tota la recerca duta a terme des de Pineda a l’obra Cançoner de Pineda (1936), on també hi figura el nostre contrapàs.
El gènere del contrapàs no era aliè a l’Esbart Folklore de Catalunya. L’any 1922, el president de l’entitat Timoteu Colominas i el vocal Joan Rigall formen part d’un comitè per a la restauració d’una antiga dansa anomenada contrapàs, un projecte gestat pel músic Salvador Raurich Ferriol (1869-1945) i liderat per l’Ateneu Empordanès. Per tant, l’esbart, interessat en el gènere, continuà representant el nostre contrapàs en diverses ocasions.
L’any 1936 coincidien a Barcelona dos esdeveniments musicals: el XIV Festival de la Societat Internacional per a la Música Contemporània, celebrat del 18 al 25 d’abril, i el III Congrés de la Societat Internacional de Musicologia, que incloïa el Festival de Danses i Ballets Populars al Poble Espanyol el 25 d’abril.
 |
| Cartell XIV Festival per la Música Contemporànea i III Congrés de Musicologia. Fons: Orfeó Català. |
Dos dels grans compositors que assistiren al Festival de la Internacional per la Música Contemporània foren els britànics Benjamin Britten (1913-1976) i Lennox Berkeley (1903-1989). El 22 d’abril i en el Palau de Música Catalana Britten va interpretar, amb el Nou Quartet Hongarès, la seva peça Suite per a violí i piano, i l’endemà, el 23 d’abril, l’Orquestra Simfònica de Madrid va interpretar, entre altres peces, la Simfonia de Berkeley, també al Palau.
El dia 25 d’abril els dos compositors acompanyats del també britànic Peter Burra (1909-1937), escriptor i crític literari, assistiren com espectadors al Festival de Danses i Ballets Populars, on varen quedar captivats per les melodies i danses de la tradició basca i catalana. Les cobles Barcelona i la Principal de la Bisbal interpretararen, entre d’altres, La Patum amb seixanta dansaires vinguts de Berga, i l’Esbart Folklore de Catalunya ballà el Ball del Ram de Sant Cugat, la Bolangera de Solsona i el Contrapàs de Sant Genís de Palafolls.
 |
| Programa Festival de Danses i Ballets Populars. Poble Espanyol 1936. Fons. Orfeò Català. |
Un cop retornats a Anglaterra, Britten i Berkeley van compondre conjuntament Mont Juic1 (1937), una obra en quatre moviments dedicada a la memòria del seu amic Peter Burra, mort en un accident d’avió l'abril d’aquell mateix any. Berkeley va desvelar, anys més tard, que ell havia escrit els dos primers temps i Britten els dos últims.
I Andante maestoso,
II Allegro grazioso,
III Lament: Andante moderato “Barcelona, july 1936”, i
IV Allegro moto.
El tercer, Lament, va ser escrit com a homenatge a Catalunya, pensant amb el país que era immers en plena Guerra Civil quan ells l’escrivien. L’obra fou estrenada el 8 de gener de 1938 en una emissió de la BBC Ràdio i interpretada en directe per l’Orquestra Simfònica de la mateixa emissora.
Tornant a l’Esbart Folklore de Catalunya, l’entitat havia comptat, des del 1915, amb Josep Maria Castells Andilla (1897-1988), primer com a ballador i després com a col·laborador en molts viatges per la geografia catalana fent treball de camp amb el folklorista Joan Rigall Casajuana (1889-1960), comptador2 i vocal de l’entitat. L’any 1923 Castells va ser nomenat mestre auxiliar de l’esbart. Desvinculat posteriorment de l’entitat l’any 1943, ja com a reconegut folklorista, encapçalava la direcció del Grup Folklòric d’Horta.
En aquest context, el 24 de novembre de 1950 Castells contacte amb el rector de Sant Genís, Mn. Salvador Coll, amb la voluntat de poder-se entrevistar amb en Nicolau Salichs Vilà, l’avi Calau, per recollir-ne el testimoni sobre el Contrapàs, el Patatuf i l’Espolçada, tres danses que recordava perfectament. La trobada es va produir el 17 de gener de 1951 i, com a conseqüència, el Grup Folklòric d’Horta interpretà aquestes tres danses al III Aplec de la Verge Miraculosa, a can Gibert. Rigall també participà en la restauració de les danses i assistí a l’aplec.
 |
| Acta celebrció III Aplec de can Gibert. 1951. Imatge: Anna Maria Anglada. |
Durant un temps es pensà que Castells havia reconstruït el contrapàs en aquesta visita, però el fet que l’Esbart Folklore de Catalunya ja el tingués en repertori des de 1928 i que Castells n’hagués format part permet concloure que la visita fou motivada especialment per recuperar el Patatuf i l’Espolsada.
El gener de 1974, amb motiu d’un homenatge a l’avi Calau durant la Festa de Sant Sebastià a Sant Genís, es va tornar a interpretar a càrrec de l’Esbart Mar Blava de Malgrat. El maig de 1981, per commemorar els trenta anys de la ballada de can Gibert, l’Esbart Joventut de Molins de Rei el va tornar a interpretar (Codina, 2004: 178).
A la dècada de 1990, els músics especialistes en el contrapàs —Marc Riera, Cesc Sans i Carles Mas— visitaren Sant Genís cercant informació. Encara pogueren entrevistar Marina Gibert i Norbert Salichs, fill de l’avi Calau, que recordaven les ballades de la seva infantesa.
La tasca d’aquests tres músics va retornar l’any 2007 a Sant Genís, quan l’entitat Vivelles, cultura i entorn de Sant Genís impulsar el retorn del contrapàs a peu de plaça, defugint de l’escenificació dels esbarts, que sovint oblida l’esperit popular i transforma la dansa. Durant deu anys es van organitzar tallers i ballades sota la direcció de Carles Mas, músic, ballarí, coreògraf i estudiós del contrapàs.
 |
| Balladors santgenissencs del contrapàs a Tordera amb els dos germans Perissó, músics de Santa Susanna. Diumenge de Carnestoltes, dècada de 1920. Autor desconegut. Fotografia: Xevi Salicrú. |
 |
| Taller de contrapàs 2014 amb Carles Mas. Fotografia: Xevi Salicrú. |
Després de molts d'anys el contrapàs retornava a la plaça, sortint de la folklorització iniciada aquell dia de la Candelera de 1928 al Palau de la Música Catalana.
Xevi Salicrú.
1. Britten’s op.12 / Berkeley’s op.9
2. Qui revisa, controla i verifica els comptes d’una entitat, un càrrec diferenciat de tresorer. Actualment, aquest càrrec en moltes entitats s’integra al de tresorer.
Bibliografia:
Amades, Joan. Costumari Català. Edicions Salvat: Barcelona 2005.
Anglada, Anna Maria. “El Contrapàs de Sant Genís de Palafolls.” Vilelles. Recerca i difusió del patrimoni de Palafolls. 1 (2021): 28-39.
Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX. Palafolls: Ajuntament de Palafolls, 2004.
Llorens, Sara. Folklore de la Maresma. El Cançoner de Pineda Vol. 1. Joaquim Horta impressor: Barcelona 1931.
Mas, Carles, flabiolaire, cornamusaire, ballarí, etnomusicòleg i mestre de dansa, correu electrònic 1 de desembre de 2011.
Mas, Carles. Aproximació coreogràfica a la tècnica del contrapàs. Institut del teatre: Barcelona 1988.
Webgrafia:
https://patrimonicultural.diba.cat/element/contrapas-de-sant-genis
https://recullsbibliotequesmaresme.cat/recull-2015-article14/?utm_source=chatgpt.com
https://www.animadedansa.com/poblacio/folklore-de-catalunya-esbart/
https://www.barcelonaobertura.com/ca/2024/09/two-britons-put-music-to-montjuic/
https://www.barcelonaclasica.info/es/mont-juic-el-homenaje-de-britten-a-catalunya-2/
https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/benjamin-britten
https://esbartfolkloricdhorta.wordpress.com/qui-som/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada