Les joies de Sant Genís.

 

Al llarg dels segles l’església parroquial de Sant Genís va anar compilant un gran nombre d’obres d’art i elements litúrgics de gran valor. L’antiguitat del temple va fer possible que s’hi apleguessin obres de diferents èpoques i estils. Però com és ben sabut al vint-i dos de juliol del mil nou-cents trenta-sis, amb la crema  i el saqueig de l’església (uns fets mai viscuts fins llavors al temple que tinguem documentats),  van desaparèixer o foren destruïdes   la gran majoria d’aquelles peces.  

El llistat de tot el que es va perdre és extens: els retaules de l’altar  de sant Genís de factura barroca, el de Sant Sebastià, el de la Mare de Déu del Roser, el de la Verge Antiga (1), el de Sant Antoni, el del Santíssim, el de la Mare de Déu dels Dolors, el de Sant Isidre (de gran qualitat artística), el de Santa Caterina, el de Santa Anna, i el de Sant Narcís;  el Crist processional, dos calzes, tres copons del que un era de plata, un reliquiari de Sant Genís del segle XVII, un hisop de plata, una vera creu de plata, una custòdia, una bacina del segle XVI, sis candelers de plata, dos palis, un orgue i de dins la rectoria cinc matalassos, tres llits, un rellotge de pared, una ràdio i tota la vaixella (3). A nivell de vesturari també vàren desaparèixer deu casulles, dues de cadascún dels colors litúrgics amb  una de blanca molt antiga, així com tres capes, quatre vels, deu albes, quatre  roquets i altres peces petites (2).  Més enllà de les obres d’art també va ser destruït tot l’arxiu parroquial, format per un gran nombre de pergamins i llibres,  i tot allò que podia cremar com bancs, baranes i mobiliari, més les quatre campanes que van ser despenjades i carregades en un camió, segurament per anar cap a fondre. 

A l'expedient de la Causa General oberta passada la guerra l'any 1941  pels fets ocorreguts es valorava la pèrdua d'obres d'art, elements litúrgics i documentació de l'arxiu en vuitanta mil pessetes més quinze mil dels danys a la rectoria (3).

Pixis i reliquiaris.  Butlletí CEC nº 245. 1915

Declaració llistat feta pel rector Emilio de Tuero 
Causa General 1587 Exp 10 imatge 115

De tot el que allotjava l’església només es van salvar del foc i de l’espoli tres talles de fusta,  Sant Genís de Roma, la Mare de Déu del Castell i Sant Isidre;  i dos bordons de plata, tot  amagat pels parroquians i el rector.  Passada la guerra però es va localitzar i recuperar un dels tres pixis o copó de plata provinent de Madrid.  Tot i que a hores d’ara  tan el pixis com els  dos bordons i la Mare de Déu del Castell no sabem on es troben, per tant només tenim anterior al trenta-sis la imatge de Sant Genís i de Sant Isidre.

De totes  les peces  les més destacables eren:

-Dos bordons. De plata  i possiblement datats del segle XVI. Foren amagats pel rector mossèn Rodó en un fals sostre de la rectoria durant la Guerra Civil. Passada aquesta foren trets de  l'amagatalls, tot i que actualment no ens consten ni a la parròquia ni al Fons del Museu Diocesà de Girona (5).

Bordons. (15) 

- Pixis o copó de plata . Datat possiblement del segle XV, ja el documentem per primera vegada al 1514 en una visita pastoral (4). Al juny de 1915  s’esmenta i se'n reprodueix una fotografia al Butlletí del Centre Excursionista de Calalunya en un article dedicat a l’església de Sant Genís (6). Al saqueig del temple va desaparèixer però  passada la guerra, a l’any 1942,  un santgenissenc el va reconèixer en una exposició a la parròquia de Canet. El pixis s’havia trobat a Madrid després del conflicte i va ser adjudicat erròneament a Canet. Tenia gravada la cabra dels Cabrera i fou confòs per un ca.  Sembla que s’havien intentat esborrar les banyes . Reconegut i ben documentat al juny de l’any 1945 fou retornat a Sant Genís. Actualment no ens consta ni a la parròquia ni al fons del Museu Diocesà de Girona (5).  

Pixis de plata (15)

- Reliquiari de Sant Genís. Possiblement del segle XVII i documentat  en una fotografia al Butlletí del Centre Excursionista de Calalunya en un article dedicat a l’església de Sant Genís. Desaparegut al saqueig de l’església.

- Les dues creus processionals. Totes dues  peces eren d’estil gòtic i d’un gran valor artístic, fetes d’argent i decorades amb esmalts. Esmentades com el pixi a l’article sobre l’església publicat al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya al juny del 1915, d’on se’n conserven les úniques imatges de totes dues. Una d’elles fou mostrada  a l’Exposició Universal de Barcelona de 1929, prèviament a aquesta la mateixa ja participà d’una altra mostra organitzada l’any 1913 per la  Junta de Museus de Barcelona. En una acta de la reunió (10) de l’esmentada Junta es mostren interessats, davant el seu gran valor artístic en adquirir-la, nomenant dos vocals perquè facin les oportunes negociacions per  la compra a la parròquia de Sant Genís, venda que no es va fer mai.  Aquesta creu més rellevant en tenim el contracte de l’encàrrec que van fer  els obrers de la parròquia amb un argenter de Barcelona l’any 1590 (11):  

 

“Per y entre Pera Tortós, Joan Valldejuli de Vall major de dies y Francesc Alberich tots pagesos hobrers lo any present de l’esglesia parroquial de Sant Genis del terme de Palafolls bisbat de Girona de una part y lo honorable Gabriel Salla argenter ciutadà de Barcelona.....en presencia del venerable mossen Joan Verdalet prevera altre de dits domers Antoni Marsal y Antoni Puig pagesos y parrochians de dita parrochia donen a fer y fabricar al dit mestra Salla una creu de argentço es una creu gran a la usansa y modo segon vuy se usan en los bisbats de Barcelona y Girona ab llanterna, pilars y figures ab capelletes croer ab quatra evangelistas Crhisto y Maria  de bulto y finalment ab son degut compliment la qual creu ha de ser acabada ab degut effecte de assi per lo dia o festa sincogèsima prop vinent la qual creu ha de esser de pes de desavuyt fins a vint marchs (12)....

...prometen donar y pagar al dit mestre Gabriel Salla y a qui ell volrà en lo modo...a raho de 10 lliures per march del que dita creu pesava so es ara de pesent a ses voluntats 100 lliures, com dita creu sia acabada 60 lliures y lo restant de preu quant que sia el dia de la segona paga a 8 mesos les hores proxima venidores...”

La primera notícia d’una de les creus  d’argent és a la visita pastoral de 1514 del bisbe Guillem Ramon Boïl, que podria ser la que no fou portada a Barcelona.- Bacina. De plata i possiblement del segle XVI amb motius representatius  d’Adam i Eva al paradís. Va desaparèixer al saqueig de l’església (13).

Bacina (15)

- Sant Genís. Era la imatge que presidia l’altar major d’estil barroc del segle XVIII.  La talla de fusta es va conservar gràcies a que  els veïns  Ramon Solé i els germans Nicolau i Joan Salichs Bonet la van amagar al marge de la riera. Passada la guerra es va retornar a l’església en molt estat, poc després l’Àngela Alsina de can Cabreta en va pagar la restauració tornant a presidir el temple fins avui.

- Mare de Déu del Roser. La imatge era envoltada per quatre parells de columnes i protegida per un sostre arquejat, amb la cúpula imitant les ostres, i un cap d’àngel a banda i banda de l’arc frontal, així com a la part superior (7). El 1633 els administradors de la Confraria del Roser van encarregar la daurada del retaule a Francesc de Conque i Llopis, que ja havia daurat el retaule de Sant Isidre. El preu acordat fou de 120 lliures.

Retaule del Roser (15)

- Retaule de la Pietat. Encarregat per Francesc Roig al 1480 al mestre de retaules Bernat Casals de Blanes (8)

 - Sant  Isidre. Segurament era la talla del segle XVIII que presidia l’altar de Sant Isidre d’estil barroc. Amagada durant la guerra  fou col·locada  passada aquesta en una finestra de l’anomenada Casa del Lloc, convertida en fornícula exterior,  fins als anys noranta quan fou restaurada i entrada  dins l’església vora l’altar major. La imatge conserva restes de policromia predominant el color daurat d’or fi. La peça és d’un sol bloc de fusta a excepció del braços que són afegits. El vestuari reflecteix la moda del moment que es va fer.  Les mides són de 1,20 cm  d’alçada, 40 cm d’amplada i 30 cm de fons (9).

- Mare de Déu del Castell. També coneguda com a Mare de Deú de Vivelles o de les Dones, i popularment com  o Mare de Déu Antiga. Datada del segle XIV va presidir la capella del castell fins al segle XVII que amb el seu abandó fou traslladada a la Capella de Sant Pere de Vivelles i d’aquí al segle XIX a l’església de Sant Genís. Se’n conserva una imatge de quan va ser mostrada a l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1929 per la seva gran vàlua. Amagada durant la guerra fou retornada molt malmesa  a l’església de Sant Genís. Més enllà del 1956 li perdem la pista, el rector de l’època deia que per lo molt  corcada que estava se li haiva  desfet a les mans.

Mare de Déu Antiga (15)

 

 

Acta Junta Museus 21-11-1913

Un cop restaurada l’església s’hi van anar refent els elements litúrgics i es van adquirir noves  imatges, algunes d’elles pagades pels feligresos; Sant Pere, Sant Antoni Abad, Mare de Déu de l’Assumpció, Sant Sebastià, el Sant Crist processional i més tardanament fa uns deu anys un mosaic de la Mare de Déu del Castell donació de la família Vallet Regí, obra de Santiago Padrós de l’any 1970 (14).

 

Xevi Salicrú.

1. Popularment era coneguda a Sant Genís com  la Verge Antiga, però al llarg de la història fou coneguda primer com a Mare de Déu del Castell i després com a Mare de Déu de Vivelles  o de les Dones.

2. Amat, Jordi. Vivències de la República i de la Guerra Civil a Palafolls (1931-1939...) Edicions Marrè. Palafolls 2007. pàg 85.

3. Imatge 30 Causa general de Palafolls 1940-1945) PARES | Archivos Españoles (mcu.es) (Imatge 16075399)  

4. Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s.XVI-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2004. pàg 241-242.

5. A raó de la conversa per mail, del dia set de juliol d’enguany, amb la senyora Maria Antònia Clara i Blanquera del Museu Diocesà de Girona, no hi consta cap  objecte de Palafolls al diposit de les parròquies ni al fons del museu.

6. https://ddd.uab.cat/pub/butcenexccat/butcenexccat_a1915m6v25n245.pdf

7. Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s.XVI-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2004. pàg 236.

8. Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s.XVI-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2004. pàg 240.

9. Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s.XVI-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2004. pàg 226.

10. https://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/#/cercabasica/detallunitat/ANC1-715-T-489

11. Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s.XVI-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2004. pàg 245.-246

AHFF. Notarial. Manuscrits, núm. 800, 11-XI-1590

12. Si el marc equivalia  a uns 270 grams, la creu tenia un pes aproximat  de 5kg.

13. Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s.XVI-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2004. pàg 248.

14. https://valldebossagay.blogspot.com/2022/07/un-vint-i-dos-de-juliol-de-fa-86-anys.html

15. Fotos procedents de l'Arxiu Històric Fidel Fita, extretes del llibre:

Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s.XVI-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2004

 

 

Les primeres eleccions municipals després del franquisme.

Encara tot just amb els resultats ben frescos  d’aquestes passades eleccions municipals, on han obtingut representació al consistori sis regidors d’Esquerra Republicana de Catalunya , cinc del  Partit Socialista de Catalunya i dos de Palafolls Som,  i amb la incertesa, a hores d’ara, de qui podrà formar govern, us proposo  anar cap a les eleccions municipals de  l’any 1979. El vuit d’abril d’aquell any  els palafollencs votaven de nou després de quaranta anys de ser triats  els representants municipals  a dit pels cabdills locals del règim franquista.  

Fons Salvador Sagrera.

S’havien d’elegir onze regidors i foren cridats a les urnes 1750 electors,  repartits en dos col·legis electorals; un a l’escola de Sant Genís i l’altra a l’escola del centre de Palafolls. El nostre municipi respecte a l’actualitat tenia un 26% de la població d’avui,  tot i que territorialment ja tenia la base de l’estructura actual. Els barris de Sant Lluís i  Santa Maria ja eren ben consolidats,  a Sant Genís feia tan sols vuit anys que s’havia començat a urbanitzar Ciutat Jardí, i els projectes urbanístics de Mas Reixach i Mas Carbó ja eren una realitat. A aquella primera convocatòria es van presentar tan sols  dues candidatures, Convergència i Unió  i l’Agrupació d’Electors. Els primers (CiU)  van treure sis amb 636 vots i els segons (AdE) cinc  regidors amb  590 vots, més dotze  paperetes que es van donar per nul·les i tres en blanc. Tot això amb una participació del 70’9 %, només superada al 1987 per quatre punts.   

La llista guanyadora encapçalada per l’Enric Font Llopart, pagès i treballador de la SAFA, va guanyar per tan sols 46 vots de diferència a l’abanderada pel Ramon Ribot Musoll, enginyer agrícola.  Al ple de constitució del nou consistori del dinou d’abril,  Font va ser nomenat alcalde amb sis vots a favor  i cinc en blanc. Tot i la majoria convergent es va  formar un govern de coalició que es va repartir les regidories entre les dues formacions. Els cinc vots en blanc de l’AdE ja eren fruit de l’acord de coalició que s’hauria de formar donant l’alcaldia a la llista més votada.

Fons Salvador Sagrera.

Tot i l’entesa en que s’iniciava  la legislatura, la pau plenària no va durar gaire. Les actes dels plens reflectiran de seguida  unes sessions enceses i eternes,  acabant a altes hores de la matinada. Temes com si el consistori havia d’assistir a missa per les Festes Majors del municipi van provocar llargues oratòries,  però  hi va haver un tema urbanístic que va desencadenar la crisi més important fins a dia d’avui al consistori. L’alçada que havien de tenir els edificis va esdevenir, quan es començava a planejar el primer ordenament urbanístic, la guspira que va trencar l’acord municipal.  Finalment i després de llargues discussions es va acabar proposant a la Comissió d’Urbanisme de la Generalitat l’opció de no limitar l’alçada dels edificis, proposta  que va ser liderada per l’alcalde i els regidors de CiU, i on l’AdE defensava la seva regulació. La Generalitat va tombar la proposta, i davant d’aquesta negativa  l’alcalde, sentint-se traït per les altes instàncies, va dimitir del càrrec i va renunciar a l’acta de regidor el vint-i-u de juliol de 1980. Fou nomenat  aquell  mateix dia alcalde accidental el tinent d’alcalde Lluís Moner Daniel, segon de la llista de CiU.  

Enric Font fou substituït com a regidor  pel número nou de la llista de CiU, Josep Prat Font, el set i vuit van renunciar a acceptar l’acta.  El disset d’octubre de 1980 es va portar a votació l’elecció del nou alcalde, sortint elegit el ja accidental fins llavors Lluís Moner Daniel amb sis vots, quatre van ser  per Ramon Ribot i sorprenentment va haver-hi un vot nul.

Just deu dies després del seu nomenament, el dia vint-i-set d’octubre de 1980, Moner també dimitia, però a diferència de Font conservaria l’acta de regidor. La transcripció  del ple no reflecteix el  motiu de la seva dimissió però per testimonis de l’època fou pels desacords dins la formació de CiU.

El trenta-u d’octubre de 1980 es va celebrar de nou un ple per triar nou alcalde,  l’elegit fou el tercer membre de la llista de CiU, que en aquell moment era de fet el segon després de la dimissió de Font, Joan Puigdefàbregas Ribot, veí de Sant Genís. Aquest fou elegit per 10 vots afirmatius i 1 en blanc. Ara l’acord plenari seria  més sòlid amb el vot de tots els regidors cap al nou alcalde a excepció del vot en blanc que no  sabem de quin regidor era doncs l’elecció era secreta.

Amb Puigdefàbregas s’arribarà al final de la legislatura amb  les noves eleccions del 1983. Aquestes  obriran  una nova etapa amb  el període més llarg d’un  mandat d’alcalde a Palafolls. Valentí Agustí, al capdavant del Partit Socialista de Catalunya com a llista continuïsta de l’Agrupació d’Electors,  guanyarà les eleccions durant vuit convocatòries seguides. Els pactes, acords i desacords  a partir d’aquella   primera legislatura, tot i alguna majoria absoluta,  també hi seran,  però això ja serà tota una altra història.

 

Xevi Salicrú

A la recerca de la Font dels Enamorats.

Sant Genís compta amb diverses fonts amb les seves corresponents deus d’aigua, que fins no fa pas massa, en temps pretèrits, totes rajaven normalment. Ara, però la meitat  d’elles han deixat de fer-ho i les que ho fan passen llargs períodes de sequedat.

A la vall de Sant Genís  hi neixen varis torrents  que transcorren fins a formar  un curs d’aigua que segueix el seu camí fins desembocar a Malgrat, esdevenint aquest fet un tret  diferencial de la resta del municipi, on totes les aigues discorren cap al Tordera, que alhora ha marcat profundament l’evolució social  dels santgenissencs. Aquest curs d’aigua és la  riera de Sant Genís que neix sota el Turó de Miralles i que amb els seus contraforts  tanca la vall per la banda de ponent. Els dos principals brancals de la riera neixen a banda i banda de la petita carena on es situa el poble, a la banda nord la Riera d’en Jordà i a la banda sud la Riera de can Borrell o can Cabreta segons en quin tram estiguem  del seu traçat. Al punt on es troben aquestes dues rieres és on es forma propiament el que anomenem la riera de Sant Genís, altres petits torrents i rierots (1) aporten les seves aigües cap a aquestes dues primeres o més avall davallant  cap a buscar el mar.

I és a la conca d’un aquests brancals, la Riera de can Borrell, on  hi trobem les fonts de la vall. Aquestes són  la Font de can Cabreta, la Font de can Gibert, la desapareguda Font dels Capellans i la que ens ocupa avui la Font dels Enamorats.

La Font de can Cabreta està situada a la capçalera  i  és coneguda actualment com a Font de Sant Sebastià. A partir de la urbanització de tota la finca de can Cabreta va ser arreglada com zona  verda de la Urbanització de Ciutat Jardí a les primeries dels anys setanta.  Situada a tocar del camí que portava cap a la serra de Miralles i la creu d’en Cabreta, pas natural cap a Santa Susanna, era parada obligatòria per refrescar  els seus transeünts. Encara raja si la pluvimetria hi ajuda.

 

Autor desconegut. Anys cinquanta. Fons X. Salicrú.
Mossèn Salvador Coll amb canalla de Sant Genís. 

La de can Gibert, a tocar de la masia  homònima, ha estat l’embrió d’un espai històric començat a posar en valor el dia que s’hi va inaugurar l’ermita de la Mare de Déu de la Miraculosa l’any 1949. Indret on s’hi van construir taules i bancs de pedra  convertint-lo en un paratge de referència pel gaudi de la natura i que amb els anys va ser l’origen del restaurant  a la masia. La deu d’aigua que proveía la font sembla perduda.

 

Fons Can Gibert.

La tercera és la desapareguda Font dels Capellans, situada al marge dret de la riera de Sant Genís, a l’alçada del Camp d’en Rabassa i a cinquanta metres del seu encreuament amb la carretera N II. En una de les intervencions de neteja de la llera de la riera va ser destrossada, tot i que la deu d’aigua que la nodria es conserva dins el camp d’en Rabassa.  

 

Fons Arxiu Municipal de Malgrat de Mar.

I sí, ara arribem a la Font dels Enamorats, a qui dedico l’entrada. Situada dins la finca de can Valldejuli, és coneguda també a Sant Genís  com la Font de can Vidal. No sabem a que es deu aquest nom tant suggerent, bé podria ser per la seva ubicació,  que a diferència de les altres es troba més amagada dins el Sot o Canal de can Vidal, i qui sap si era lloc on es gestaven  amors eterns.  Si ja en origen era una espai recollit, actualment arribar-hi suposa tota una missió complicada si no es va acompanyat d’un bon dall per obrir-se pas.

 

Autor desconegut. Anys cinquanta. Fons X. Salicrú.
D'esquerra a dreta  Mossèn Salvador Coll, Montserrat Gibert i Pilar Clopés. 

Existeix una documentació, descrita per l’Alfons Codina (2), sobre un expedient d’un plet del segle XVII, on es denúncia la creació d’un vall que canviava el curs de l’aigua d’una font, un litigi entre propietaris veïns de la zona que l’aprofitaven, el Francesc Valldejuli i el Ramon Oliver Palomeres. Aquesta font era al sot d’en Vidal, tot ens fa suposar que si no era la Font dels Enamorats sí que devia ser la mateixa deu d’aigua que la proveeix.  

Tot i que n’havia sentit a parlar tota la vida no hi vaig estar per primera vegada fins al gener de l’any 2010. Vaig tenir la sort de conèixer al Josep  Fontseca, conegut com l’avi Fontseca,  amb el que vaig poder tenir llargues converses on em parlava del Sant Genís que ell havia viscut. Ell va ser durant molts anys el masover de Valldejuli, era un coneixedor pam a pam d’aquesta gran propietat. Aquell gener  el Josep ja patia una ceguera que només el deixava veure ombres, el cap però el tenia nítid i podia descriure al detall cada racó de Valldejuli. En una d’aquelles parades que feia per xerrar amb ell em va dir que si volia anar a la Font del Enamorats ell m’hi acompanyaria... tot i la seva minsa visió.

Així un matí vàrem quedar i  el vaig anar a buscar amb el cotxe per arribar fins al porxo de Valldejuli, on hi podríem  aparcar. Però com hi arribaríem a la font si en Josep no hi veia pràcticament? Ell em va dir que anés  davant i ell aniria darrera meu a tocar, amb una mà sobre la meva espatlla per seguir-me just sobre les meves passes.  I així, començàrem a caminar a la recerca de la font. Quan penso en  aquell dia me’n faig creus de  com em vaig aventurar a portar un home de quasi noranta anys pel mig del bosc, realment una inconsciència però una experiència que no oblidaré mai.

En Josep tenia al cap cada racó d’aquell bosc i començarem a caminar endinsant-nos per corriols mig perduts i feixes abandonades. Transcric un exemple de com en Josep m’anava guiant:

Josep: -Ara hem de tenir un eucalipto molt gran aquí davant.

Jo: -Sí Josep el veig.

Josep: -Segueix el marge que hi ha sota i veuràs una paret de pedra seca, ves-la seguint.

Jo: - D'acord però cuidado que et decanto unes romagueres.

I d’aquesta manera amb les seves indicacions, i ell ben agafat a la meva espatlla, de cop i volta em vaig trobar amb la font davant dels meus nassos.  Era a peu d’un marge amb un petit replà, l’espai on gaudir de berenades d’estiu i qui sap si on es devien confessar els vells enamorats. Hi rajava un petit bri d’aigua dins del que era una petita caseta d’obra, a forma de mina enclavada al marge, on s’hi distingien diverses etapes de diferents reformes. Vàrem asseure-hi una estona, tot fent petar la xerrada, i un cop refets  vam desfer  el camí cap al cotxe.

La memòria d’en Josep era sorprenent, si hi ha hagut gent coneixodora del territori de Sant Genís ell n’ha estat un. Després de l’aventura amb en Josep, just dos mesos més tard, ens va caure  la històrica nevada del vuit de març, on molts arbres van tombar pel pes de la neu i encara van fer més inexpugnable  la nostra font. La zona no es va netejar i d’ençà llavors només hi he tornat una altra vegada, ara mateix amb l’estat del bosc no em plantejo tornar-hi, és una selva.

 

Xevi Salicrú

1. Enllaç on es detallen tots els afluents de la riera de Sant Genís

https://valldebossagay.blogspot.com/2021/07/torna-la-riera-de-bossagay.html

2. Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX. Edicions  del Roig. Palafolls 2007. 

Preservar un llegat de set-cents anys, can Gibert.

 

Dies enrere es feia pública la notícia de la donació de  can Gibert a l’Ajuntament de Palafolls, i qui en desconegui la finca pot passar de llarg el titular de la publicació com si de qualsevol finca es tractés. Però els que coneixem l’elevat valor patrimonial històric i natural d’aquesta finca de Sant Genís només podem fer que alegrar-nos i agrair a les dues parts haver arribat a la bona entesa.

La notícia venia donada per la convocatòria del ple del passat vint-i-tres de març, on l’equip de govern portava a votació  l’acceptació de la donació. El punt fou aprovat per majoria absoluta, pels regidors de govern. Però haig de dir que hauria d’haver estat  aprovat per unanimitat. La resta de regidors es van abstenir! Un fet inexplicable per mi, com es poden abstenir en una cosa  tan rellevant? Estem parlant de la preservació d’un  mas en un entorn de gran valor natural, quan a Palafolls ja en tenim un altre exemple i tants bons resultats ha donat, i del que tots ens en sentim orgullosos.  Les raons no les sé pas, doncs ningú va argumentar l’abstenció, cap comentari, ni fred ni calor,  les puc intuir, però m’abstindré de dir-les, només us diré  que em deceben aquestes  formes de fer política quan tenim entre les mans la preservació del nostre patrimoni, que ha d’estar per sobre de tot i que el suport en casos així ha de ser incondicional.

Col·lecció postals can Gibert. Fons X. S.

L’acte de generositat fet per la família  de convertir el seu llegat en públic és immens, i alhora que l’Ajuntament, coneixedor del gran valor de la finca, hagi portat a bon port la proposta presentada per la propietat és un exemple a seguir, amb aquesta fórmula o altra, l’acord entre els tenidors del patrimoni i l’administració és fonamental per poder preservar part del patrimoni d’aquest país.

La preservació d’aquest espai santgenissenc té dos grans raons de ser; conservar un mas amb set-cents anys d’història  sobre les seves espatlles, que aviat es diu,  i la salvaguarda d’una finca d’un gran valor natural.

El mas Gibert és un exemple de manual  del que han estat les pairalies agrícoles autosuficients d’aquest país i que amb la seva lluita i el seu esforç han contribuït a forjar Sant Genís, per tant Palafolls, i el país sencer . La història de can Gibert és la història d’una família que ha sobreviscut ancorada  en un territori d’ençà,  almenys de la primera notícia que tenim,  de l’any  1387. Que una nissaga es mantingui en un mas  del segle XIV al XXI no és pas cosa fàcil. La família  n’ha passat de tots colors, com  exemple de temps difícils poden ser  la pèrdua del mas a mitjans del segle XVI, quan l’hereu ha de vendre per deutes tot el patrimoni, però que deu anys més tard el germà  prevere recuperarà  de nou per a la família, o l’assassinat de l’hereu a principis del segle XVIII trasbalsant-ho tot, o a principis del segle XX amb la mort prematura d’un altre hereu amb filles només, obligant a canviar la línia successòria per garantir la supervivència del mas. També tenim exemples evidentment contraris, èpoques bones on  s’han incorporat bons dots i terres al mas, com el casament que fa  l’hereu Nicolau Gibert amb Maria Alsina l’any 1766,  que permet l’entrada al mas d’un dot de 400 lliures que serviran per  liquidar censals, és a dir pagar deutes. 

Una història complexa d’esforç que ens porta fins avui a un mas de vint-i-tres hectàrees amb la masia dedicada a la restauració, d’ençà que el pare de l’actual propietària iniciés aquest projecte mica en mica. Un projecte que va començar servint un primers àpats sense pretensions als primers turistes  i que amb l’adequació d’un espai de lleure a redós de la font, a partir d’uns aplecs als anys quaranta i de la construcció de la capella dedicada a la Mare de Déu Miraculosa, poc a poc  es va anar conformant aquest valor també social de can Gibert, on molts vilatans i gent dels pobles veïns  han trobat sempre les portes obertes a un espai de lleure.

Un mas ubicat entre dues grans propietats també,  can Borrell a ponent i Valldejuli a l’est, al nord limitant  amb la riera de Sant Genís i al sud amb diferents finques a trobar  la carena que ens separa de Malgrat. Terres de cultiu del mas cap a la riera i bosc del mas pujant cap a la carena.

Tot aquest espai de cultiu i bosc formen l’altra raó perquè  cal preservar. La voluntat de la propietat en la preservació i posada en valor ha estat sempre una prioritat. La petició de catalogació com espai de reserva de fauna salvatge a la Generalitat, o l’acord de custòdia de la finca, començat a gestar-se  al  2007, amb l’Obra Social de la Caixa dotant la finca d’un pla de gestió i de recursos per la seva execució, ja sembraven la llavor del que avui ens ocupa. L’aulet, el bosc d’alzines, és potser la nineta d’aquest espai natural, que amb la seva orientació nord i la composició del terreny la doten d’una fauna i flora ben característiques. La combinació de patrimoni natural i històric converteix can Gibert en una aula d’aprenentatge majúscul.

Palafolls té  un altre exemple de preservació de patrimoni natural i històric, el Molí d’en Puigvert. Aquest forma part d’un paisatge diferent del que ara n’assegurem també la seva preservació. El Molí és un espai de terres de cultiu al pla, freixedes inundables, gorgs  i una història d’aprofitament de l’aigua, can Gibert és un paisatge de muntanya, de feixes aterrassades i boscos d’alzines. Dos paisatges que resumeixen força el que és Palafolls, del riu a la serra de Miralles passant pels turons, dos paisatges preservats per les futures generacions, dos paisatges per entendre què som els palafollencs, dos espais per sentir-nos orgullosos d’allà on vivim.

 

Xevi Salicrú

 

 

Bibliografia

 

Codina, Alfons. Can Gibert. El Mas i la seva gent en el transcurs del temps (1387-2004). Sant Genís de Palafolls. 2011.

La cellera de Sant Genís.

Aquestra primera fotografia que il·lustra aquesta entrada va ser presa per immortalitzar una processó, feta en motiu de la Santa Missió que es va dur a terme a Sant Genís a la primavera del 1965, del vint-i-u d’abril al dos de maig (1). Però el que passa habitualment amb aquestes fotografies, amb una bona colla d’anys, és que altres elements de la imatge agafen una rellevància que en aquell moment que van ser preses no tenien.

Fons Manel Boadas. 1965.

A la dreta del carrer observem quatre cases, que havien format part de l’antiga cellera, construïda a redós de l’església. D'aquestes edificacions actualment només en queda una, i és aquí on la fotografia, més enllà de documentar l’acte religiós, agafa una nova mirada.  

Les celleres  eren  uns espais sagrats creats a partir de les assemblees de Pau i Treva al segle X,  on es limitava una zona de trenta passes a l’entorn de les parets dels temples, concedides  pel bisbe a cada església el dia de la seva consagració. Aquests espais sagrats disposaven d’immunitat eclesiàstica i del dret  d’excomunicar a qui les envaís o profanés.  Aquests espais foren l’origen de molts pobles nascuts a recés dels temples. Així l’església va aconseguir ser vista per la pagesia com una garantia per combratre  l’abús  dels senyors feudals.

La cellera de Sant Genís és el nucli més recular en el temps  del municipi de Palafolls i de tot el que havia estat l'antic terme del castell de Palafolls. Tot i tenir-la ja documentada al segle XIII no és fins a les primeries del XVI que ja hi podem posar nom i cognom a cada una de les sis cases que la formaven. A excepció d’un edifici més, que s’aixecarà just davant la portalada  del temple possiblement al segle XVIII, la cellera es mantindrà sense cap variació  fins a la segona meitat del segle XX. El migrat creixement que tindrà Sant Genís durant els segles posteriors al XVI serà sempre fora de l’àmbit de la cellera.

D’aquestes set cases, cinc estaven viculades originariament a l’església. Sant Genís havia esdevingut un nucli eminentment eclesiàstic que donava servei a l’església i a tota l’extensa parròquia. El gruix de la població era escampat per l’extens terme, a partir del segle XIV es començarà a concentrar població al nucli de la Vilanova, que demanarà la seva parròquia ben aviat,  i a partir del XVI es començarà a gestar un nou nucli al veïnat de la Burgada, anomenat posteriorment de les Ferreries. Aquests dos nuclis creixeran sempre en detriment del nucli de Sant Genís,  que només  tindrà un petit creixement destacable al segle XVIII, aturant-se sense fer  cap més casa fins a la segona meitat del XX.

Les set  cases de la cellera foren: 

Xavier Salicrú. Cellera de Sant Genís

1 Can Dalmau   Era la primera casa que es trobada entrant al poble.  A la façana hi havia les rajoles on s’indicava el nom del poble,  partit  judicial i província, posades a la segona meitat del segle XIX quan es va començar a  oficialitzar el nom dels carrers i números dels habitatges. Les originals les conserva un veí que les va salvar quan s'enderrocava la casa. Coneguda antigament com a mas Dalmau de la Franquesa era un masia  que s’havia anat ampliant al llarg dels segles de la seva existència, com a element destacable tenia un portal rodó de mig punt adovellat, que al enderrocar-se  s’hi va trobar a sota una cabitat, que possiblement  comunicava la casa amb el túnel de l’església a la rectoria. Al 1502 el senyor útil i propietari  de la casa era el Rafael Dalmau de la Franquesa que capbreva diferents peces de terra al vescomte de Cabrera , al  1665 es capbrevat  per  Pau Dalmau de la Franquesa i al 1733 per Francesc Dalmau de la Franquesa.  Al padró de 1861 el propietari  de la casa és el Pau Estiu Serra casat amb la Catalina Reig Rossell, i vivint-hi amb la seva filla  Narcisa, casada amb el Tomàs Salichs Morell de Pineda. Al padró de 1880  ens consta propietat del Ramon Torrent, resident  a Sant Martí del Montnegre. En aquell moment viuen a la casa en règim de llogaters el Jaume Puigdefàbregas Perramont, provinent també de  Sant Martí del Montnegre. Als anys vint   els Puigdefàbregas són propietaris després de comprar la casa a la família Torrent. A la segona meitat del segle XX els  Puigdefàbregas hi obriran  una botiga de queviures  sent també un punt  de recollida de la llet del veïnat  venuda per comercialitzar. Com a curiositat a la dècada dels cinquanta després d’instal·lar l’enllumenat públic al carrer aquest era encès i apagat manualment cada dia per la família des de la casa. Als anys setanta van aixecar al costat un xalet on hi van traslladar la vivenda i la botiga. La casa fou enderrrocada a primers del segle XXI per construir-hi un edifici de pisos (2).

2 Can Jan.  Actualment és un solar propietat del Bisbat de Girona. A la imatge encara podem apreciar la porta d’entrada, un portal quadrat amb llinda i brancals de pedra. Al 1563 el Joan Dalmau de la Franquesa  hi va establir al Joan Verdalet, obtentor de la Doma d’Avall, en un cos de 25 pams d’amplada. Al 1672  el reverent Sebastià Burgués mor a la casa sent l’obtentor del Benefici de la Clau. a mitjans del segle XIX es coneix  la Casa de la  Claveria, o també com la Casa del Benefici de la Clau. A l’any 1866 hi documentem la última persona que hi va viure, la Teresa Vilajoan de 62 anys, catorze anys més tard, al  1880, ja ens consta deshabitada. Al registre del  1921 ja no es considerada un habitatge. Del Benefici de la Clau, com a institució, en tenim informació d’ençà l’any 1609  on el bisbe autoritzava els obrers de la parròquia a administrar-lo (2).

3 Can Freixes. La casa disposa de diferents elements destacables, un portal amb arc escarpanter de totxo i brancals de pedra, un segon ara convertit en finestra amb llinda de fusta i brancals de pedra, i un tercer de grans dimensions de totxo apantment més modern que la resta. A la primera planta hi ha una possible llinda amb la  data de 1593. Interiorment té algun portal de pedra i algun sostre de volta. El vint-i-nou d’octubre de 1632 el Joan Fexes va comprar  la casa a la Maria Vergonyós, viuda del Jaume de Vitraris. El fill del Joan, Pau Fexes, establirà al 1663 a una part de la casa, a la banda est, a l’Antoni Palomeres. Al capbreu de  1749  la casa segueix dividida en dos habitatges encara , el Josep Fexes i el Guerau Fexes, pare i fill, declaren la casa de la banda oest i el Josep Brunet  Palomeres la de la banda est.  Al llarg del segle XIX el cognom dels propietaris es transformarà en Freixes (4). 

Al 1861, ja unides de nou,  el cap de casa és el Benet Freixes, durant el segle XIX el cognom Fexes s’haurà convertit en Freixes.  Al padró del 1866  trobem com a propietari al seu fill, el  Joan Freixas Gibert de 45 anys i casat amb la Cristina Estiu Roquet. Al padró del 1880 és propietat de la filla del Joan, la Maria, casada amb el Damià Oller Oller, fill de Ramió. Actualment la casa és restaurada amb molt bon criteri i és una de les dues que es conserva de l’antiga cellera.

Aquesta casa amb la que la seguia, cal Tito, estaven separades pel corriol de can Gibert apreciable a la fotografia, un cordó umbilical que unia la cellera amb la finca de can Gibert

4 Cal Tito.  Antigament era anomenada la Casa del Benefici de Nostra Senyora de la Pietat. A l’actualitat hi ha una plaça amb un aparcament en  bateria.  

El Benefici de Nostra Senyora de la Pietat fou fundat pel rector de Sant Genís, Antoni Coral, l’any 1499. Tenim notícia de  diferents obtentors del Benefici, l’any 1638 és el Miquel Valldejuli, al 1669 el Miquel Crosas, i al 1829 el Jaume Masnou d’Hortsavinyà. A mitjans del segle XIX amb les desamortitzacions de l’església la casa va passar a mans privades. El primer propietari que ens consta és el Pau Estiu Vila de ca l’Estiu de Sant Genís, possiblement fou qui la va comprar a l’Estat. A les notes d’un antic padró del 1861, ara perdut, encara s’anomena com a casa del Benefici. Sembla que no hi viuria ningú encara i no és fins al primer padró conservat, el de 1866, on hi trobem com a llogater dels Estiu el Joan Talleda amb la seva família.  A les dues últimes dècades  del segle XIX hi viuran els Bonet Freixes mentre la casa pasa per diferents propietaris.  Al 1885 el Pau Estiu vendrà la casa a la Maria Carme Romeu Vila de Sarrià, i aquesta la revendrà al 1893 a l’Andreu Vila Parés del carrer de Dalt de les Ferreries. Aquest últim també la vendrà a la família Torrent Castellà. La casa també serà coneguda com a ca la Leonor o ca la Candita, mare i filla documentades  als padrons dels anys 1930 i 1940. A la dècada dels anys cinquanta quedarà deshabitada i entrarà en un procés de degradació que acabarà amb el seu enderroc als anys vuitanta. A l’any 2000 l’Ajuntament n’obtindrà la propietat i urbanitzarà l’espai com a plaça, que tot i ser inaugurada mai se li ha posat nom (5).

5 La Rectoria. Conjuntament amb can Freixes són les dues úniques cases en peu de l’antiga cellera. L’edifici té algún element destacat com el  portal i tres finestres de pedra, a l’interior hi destacan sostres amb volta de mocador, i a l’entrada de l’habitage una trapa al terra per accedir  al túnel que comunica amb l’església i l’hipogeu.

Tal com diu el nom ha estat la rectoria de la parròquia.  Coneixem un llarg llistat de preveres i rectors de l’església de Sant Genís de varis segles, però gràcies als padrons a partir de la segona meitat del segle XIX en sabem de més detalls de qui vivien a la casa. Com exemple tenim el  padró del 1866 on hi residien el mossèn Miquel Misser Alcolea, fill de Canet, amb els seus pares i una neboda, el vicari,  l’Iscle Vidal Esglésies, fill de Llagostera, i dues minyones.  Al 1962 arribarà el mossèn Manuel Boadas que farà canvis a la rectoria llogant-hi habitacions a turistes estrangers provocant tot un enrenou als parroquians.  Després de Boadas hi vindrà el rector Miquel Gallart, aquest marcarà un punt d’inflexió important, serà l’últim que viurà a la rectoria fins l’any 1995. A partir de llavors els rectors que vindran seran titulars conjuntament de les parròquies de Malgrat, Ferreries i Sant Genís, passant a residir a la rectoria de Malgrat. Amb Gallart viurà a la casa un matrimoni que s’hi quedaran a la casa amb la marxa del rector amb règim de lloguer. Amb aquesta parella, després de la seva mort fa uns cinc anys,  quedarà la rectoria tancada definitivament (6).

6 Casa del Lloc. Aquesta edifici es va enderrocar als anys 90 dels segle passat. A la porta hi havia una llinda amb la data 1735, possiblement any de la seva construcció. Aquesta pedra encara es conserva en un mur de  davant l’església. Havia tingut varies utilitats, el nom de casa del lloc ja indica un ús comunitari. Al padró del 1921 consta com a part del cementiri, quan feia de magatzem de l’església. Posteriorment a finals dels anys vint fou habilitada com aula on el rector hi  feia classes. Als anys setanta es va reformar i fou  convertida en un habitatge que llogava el rector a estiuejants (7).

7 Can Ferrerhosta. Fou enderrocada als anys setanta, construint-se previament al costat la nova que ara existeix. La casa tenia un finestral gòtic a la façana sud, tot i que l’entrada principal era a la façana que mirava a ponent amb dos portals quadrats amb llinda i brancals de pedra.  Originàriament la casa pertanyia a la institució parroquial anomenada la  Doma de Munt, però al  1690 ja és  secularitzada i és propietat del ferrer Joan Hosta,  moment que  la deixa a la seva filla, Magdalena Hosta, casada amb el Rafel Bonet de Sta. Susanna.  Al 1861  és  propietat el Josep Bonet Hosta Valls, casat amb la Rosa Pibernat Roquet.   Al registre del 1921 és propietària la Marina Bonet Freixes casada amb el Nicolau Salichs Vila. Els actuals propietaris són encara els descendents de la nissaga (8).  

Fons can Gibert.

Fons Manel Boadas. Reforma Casa del Lloc 1970.

Fons Manel Boadas.

 Xevi Salicrú.

 

1. Del record de la gent d’aquells dies  de les missions la gent recorda especialment la glaçada que va fer el vint-i-set d’abril, una data extraordinàriament tardana que va coure totes les patates segons els testimonis.

2. 3.Salicrú, X. Cases amb eixida i hort. Aproximació als orígens urbans de Palafolls. Edicions del Rois. Palafolls 2016.

4. https://valldebossagay.blogspot.com/search?q=freixas

5. https://valldebossagay.blogspot.com/search?q=pietat

6.7. 8. Salicrú, X. Cases amb eixida i hort. Aproximació als orígens urbans de Palafolls. Edicions del Rois. Palafolls 2016.