Sant Pere de Vivelles, patrimoni en perill.

Una de les grans assignatures pendents,  patrimonialment parlant,  a  Palafolls és la capella de Sant Pere de Vivelles.

El seu estat és deplorable,  fins al punt de fer perillar  l’existència de  l’edifici. Veiem, de darrere la tanca,  com la capella es degrada cada dia més i més.

L’Ajuntament va signar un conveni amb el Bisbat, el 5 d'agost de 1999,   on es preveia que aquest com a propietari  cediria l’usdefruit de l’espai  a canvi que el consistori  el  recuperés, en restaurés la capella i  retornés  el lloc  al culte. El consistori va aprovar en sessió plenària el 10 de novembre de 1995 la seva catalogació com a bé cultural d'interès local (BCIL), fa 24 anys!!!!

Més enllà de declarar Sant Pere BCIL no s’ha fet res més, el conveni no s’ha portat a terme...si els serveis jurídics de l’Ajuntament s’haguessin posat per la feina ara no hauríem de lamentar com se’ns desfà a les mans un element patrimonial de gran valor.

Vivelles és una capella  amb l’aspecte de les reformes que s’hi van fer al segle XVII, tot i que al seu interior s’hi va conservar fins al 1936 un altar plateresc, possiblement del segle XVI, amb un fris  decorat amb rajoles  de colors representant Sant Pere assegut en una cadira papal amb actitud de beneir. Diuen que aquestes rajoles varen ser arrencades i posades per embellir una comuna, del cert és que no sabem que se'n va fer, mai més se n'ha sabut res d'aquesta ceràmica del XVII.

 L’edifici  consta d’una sola nau amb una coberta de volta de ciment armat dels anys vint, ara ensorrada. La façana, on destaca un contrafort, té un portal adovellat de punt rodó i dues finestres,  una al  costat del portal  i l’altra per sobre  emmarcada de pedra amb  la inscripció d’unes reformes de 1667.  Al costat hi ha un cos afegit  utilitzat d’habitatge fins a la primera meitat del segle XX, que consta d’una portalada, amb frontals de pedra i llinda de fusta sustentada per uns permòdols de pedra, i una finestra amb llinda de fusta.

Però l’edifici va més enllà del que hi poden observar, les  primeres referències de la capella son primer  al testament de Guillem de Blancaç, cavaller aloer de la casa de Sant Julià,  el 23 d'agost de 1204 1, on fa una deixa a la confraria de Sant Pere de Vilelles ( forma que evolucionarà a Vivelles), la segona és al testament del seu fill Guillem de Blancaç el 26 d'abril de 1275 2 on també fa una deixa a Sant Pere de Vilelles. I la tercera   és una llicència del bisbe del 20 d’agost de 13493  als parroquians de Sant Genís per celebrar missa a l’altar de Sant Pere, construït a la capella de Vilella.

Però un dels grans actius de la capella és l’antic  topònim de Vivelles, documentat per primera vegada al 10384 en la dotació pels vescomtes de Girona del monestir de Sant Salvador de Breda, on donen una peça de terra, que han intercanviat a Bernat Isarn i la seva muller Amaltrude, ubicada a l'alou de Vilelles.

El territori conegut com a Vivelles ha variat al llarg del temps, ara només reduït  a la capella, però que en temps antics definia tota una  extensa zona de territori. Durant el segle XII la parròquia de Sant Genís fou coneguda com a Sant Genís de Vivelles, per tant, tenim un territori que va competir toponímicament amb Palafolls, fins al punt d'arribar a ser anomenat el castell com a castell de Vilelles 5, al segle XII també tenim un document del 18 de desembre de 1114 on el bisbe de Girona Berenguer Dalmau concedeix a Gausfred Bernat del castell de Vilelles la quarta part de la dècima de Pineda. Els Gausfred Bernat, casat amb Guisla, havia rebut del seu sogre Umbert Odó de Montseny o de Sesagudes. Els descendents de la parella adoptarien ja el nom de Palafolls. 

El territori que s'ha conegut amb aquest  topònim s’ha anat   reduint amb el pas del temps,  al segle XVI i XVII  ja només definia un veïnat a cavall entre uns veïnats que ens han arribat fins avui; Vallplana, Sant Genís, les Ferreries i el Castell.  I ja al XVIII només  quedarà a la toponímia d’alguna masia situada a l’antic veïnat, llavors ja diluït en els anteriors veïnats esmentats, com el mas Puig de Vivelles i el mas Vives de Vivelles. L’acompanyament del topònim   Vivelles era necessari per diferenciar-los d’altres masos amb el mateix apel·latiu  situats en altres veïnats de la parròquia i terme, com són el mas Vives de Gassanons o el mas Puig de la Burgada, del que en van ser coetanis.

La capella apareix en diversos documents, especialment del XVI, XVII i XVIII, anomenada a les afrontacions de peces veïnes en documents notarials. Les reformes del segle XVII estarien fetes sota l’auspici de  la família Montcada, marquesos d’Aitona i vescomtes de Cabrera, per tant, també senyors del terme del castell de Palafolls, com ens deia mossèn Fèlix Paradeda a primers del segle XX ja.  Al segle XVIII podem documentar un casament de l’hereu de can Camps, masia molt pròxima i que ens testimonia la devoció del veïnat.

De gran rellevància podem dir que és el trasllat de la Mare de Déu del Castell de Palafolls a Sant Pere al segle XVII. L’any 1683 ja ens consta a Sant Pere quan el castell ja era  en plena decadència, com podem documentar als goigs conservats de la Mare de Déu fets per mossèn Sebastià Pla aquell any:

“...

la capella del Castell

pròpia casa de vós era

per ser destruït aquell

...”

A la segona meitat del XIX també entra en decadència, la Mare de Déu del Castell anomenada llavors ja Mare de Déu de Vivelles es traslladada a la parroquial de Sant Genís. Una visita del 1910, realitzada per Francesc  Montsalvatge, ja parla de l’abandonament que pateix la capella i esmenta que l’habitatge adossat està mig enrunat.

L’any 1923 mossèn Fèlix Paradeda inicia un procés per restaurar-la entrevistant-se amb el vicari general de Girona. Ja el 1924 s’ha refet el sostre de la capella amb una volta de formigó armat i s’hi celebra un aplec que es realitzarà fins al 1947, interromput només per la Guerra Civil, quan la capella és espoliada i segons testimonis les rajoles de l’altar plateresc acabaren guarnint una comuna d’una casa pròxima.

Tot i que la tradició parla d’ermitans a la capella tenim documentats als padrons de finals del segle XIX diferents  residents amb un perfil  on prevalen adults amb  cognoms d’orfenat, Santvicens, Fontdegloria..... i aquests convivint amb diversos infants fills de pares incògnits. Ja a mitjans del segle XX hi trobem una família podríem dir tradicional, els   Pimàs-Tura-Masferrer on el matrimoni s’havia casat a la capella. Als anys 50 del record de la família Pimàs s'hi feia missa un cop al mes, amb l'assistència de gent del veïnat, recordaven especialment l'assistència dels de can Viudo ric de sota el castell que guardaven i netejaven tots els utensilis a casa seva.

A partir dels anys 70 la capella entra en un procés  d’abandó, a l’habitatge ja no hi viurà ningú i el temple serà  utilitzat  com a quadra.

Ara tenim totes les esperances en el nou consistori per revertir el procés, d’ell dependrà el futur de la capella de Sant Pere i del seu valuós topònim Vivelles, i qui sap si anomenada Sant Pere per la mil·lenària vinculació de l’església de Sant Genís amb el monestir de St. Pere de Roda de qui va dependre abans d’estar sota el bisbat de Girona l’any 1079.

Xevi Salicrú.

1. Marquès Planagumà, Josep Maria i De Puig Oliver, Jaume . Escriptures del delme de la mitra gironina.

2. Marquès Planagumà, Josep Maria i De Puig Oliver, Jaume . Escriptures del delme de la mitra gironina.

3. Arxiu Diocesà de Girona. Lletres 1334-1362. Llibre U-12 f. 120.  

4.  Fundació del monestir de Sant Salvador de Breda, feta pels vescomtes de Girona, Grau i Ermessenda.- 4 de juny de 1038. Manuscrit “Donacions i privilegis del Reial Monestir de Sant Salvador de Breda”. Biblioteca del Palau de Peralada., dins Coll Castanyer, Jaume, Els vescomtes de Girona. Pàg. 87.

5. Arxiu capitular de la catedral de Girona. Codi CAT ACG 7 1 1 ACG Perg 159. 

Bibliografia:

Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2004.

Salicrú, Xavier. Cases amb era i quintana. Les masies de Palafolls i la seva gent s. XIV-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2018.

Pons i Guri, J.M./ Rodriguez Blanco . J. Els noms de lloc de l’Alt Maresme dels segles IX-XII. Els llibres de set-ciències. Arenys de Mar 2000.

Les dues vares d'alcalde.

Avui he assistit amb emoció a la presa de possessió del nou alcalde sorgit de les eleccions del 26 de maig d’enguany, on la candidatura d’Esquerra República de Catalunya ha  guanyat les eleccions per majoria absoluta, aconseguint set del tretze regidors en joc, el Partit del Socialistes de Catalunya  cinc i Palafolls en Comú un.

L’elecció ha obtingut el resultat esperat, el candidat presentat per Esquerra, Francesc Alemany, ha estat elegit el nou alcalde de Palafolls.

Com a membre de la  mesa d’edat, el regidor més jove, l’Aleix Freixa regidor d’Esquerra, ha fet entrega al nou alcalde republicà de les dues vares que hi ha a l’Ajuntament.

Molts dels presents m’han preguntat com és que tenim dues vares a Palafolls, la resposta no és pas fàcil quan encara hi ha algun testimoni  que explica qui n'hi havien  tres!!!, i que s'havia perdut. La tradició oral diu però que és  molt senzill, el municipi de Palafolls està format per dos pobles i cadascun té la seva vara, i seguint aquesta tradició el nou alcalde les ha alçat totes dues, però certament no és tan senzill d'explicar. 

No seria pas el primer poble que els tinents alcalde també tenen la seva  vara, i sembla que podria ser el cas de Palafolls. 

Ja de la creació dels Ajuntaments  tal com els entenem ara,  a la primera meitat del segle XIX,  es va mantenir un equilibri a l’hora de formar el consistori entre les Ferreries i Sant Genís. Quan l’alcalde elegit era de Ferreries el tinent alcalde era de Sant Genís, i si l’alcalde era de Sant Genís el tinent alcalde era de Ferreries.

Quan un dels regidors del veïnat de Sant Genís era anomenat tinent alcalde, automàticament a l’àmbit de Sant Genís era reconegut com el seu l’alcalde.

Aquesta pràctica serà sempre seguida tant en mandats dictatorials com democràtics,  de la primera meitat del segle XIX fins als primers anys del segle XX. A partir dels anys vint l’alcalde serà sempre de les Ferreries, per una qüestió de més pes demogràfic, però es seguirà mantenint com a primer tinent alcalde un regidor genissenc, que tindrà la seva vara i anirà transmeten a qui el succeeixi en el càrrec. 

De l’existència de més d'una vara  no en tenim constància fins a la Segona República, cosa que no exclou que anteriorment ja n’hi haguessin dues o més, però si que d’aquells anys  previs a la Guerra Civil tenim varis testimonis de l’existència d'una vara que ostenta el regidor de Sant Genís, anomenat pels genissencs alcalde de Sant Genís. 

L’any 1931, sent alcalde el Josep Alacuart, era tinent alcalde el veí de Sant Genís el Nicolau Salichs, reconegut com a alcalde a  Sant Genís , ja ens consta que porta una vara. Igual que al 1934 amb l’alcalde d’Esquerra Republicana  Joaquim Fàbregas i el veí de genissenc Joan Alsina, àlies Cabreta, tinent alcalde i reconegut també com alcalde a Sant Genís. Després dels fets d’octubre del 34, amb un Ajuntament de caire conservador, també es repeteix el patró, l’alcalde el Narcís Moner i el tinent alcalde el veí de Sant Genís el Ramon Clopés també amb una vara.

També tenim més d'una vara  documentada durant el mandat franquista. D’aquesta època compto amb els relats recollits a les llargues converses  amb el  Josep Fontseca Relat, les seves xerrades han estat  gran classes de la història de primera mà. també tenim una acta d'um ple de 1943 on s'otorgava el poders d'alcalde al primer regidor de Sant Genís, que en aquell moment era el Joan Alsina Rabassa, alies Cabreta, segon tinent alcalde de Palafolls, pels assumptes de festes i temes similars. Aquesta informació ens concidiria amb el testimoni del Josep Fontseca. 

Segons el seu testimoni, de qui va ser tinent alcalde i per tant anomeant alcalde de Sant Genís, havia rebut la vara de l’anterior regidor de Sant Genís, en Ramon Clopés, àlies en Borrell, aquest del Francisco Gibert, i aquest del Joan Alsina, àlies en Cabreta. Durant els anys quaranta en Cabreta  va ser  però segon tinent alcalde de Palafolls, el Narcís Moner i l’Esteve Prats, tots dos  de les Ferreries, alcalde i primer tinent respectivament. 

El Josep   va cedir la vara al Joan Julià, àlies Estiu,  als anys seixanta, però aquest ja no la va transmetre a ningú,  no sabem el que va passar amb la vara, tot i que més endavant va seguir havent regidors de Sant Genís. 

A partir de llavors hi ha constància de dues vares, una que porta l'alcalde i l'altra que  ha estat portada sempre pel primer tinent alcalde de Palafolls. Aquí hi entraria potser el relat de la tercera vara que algú explicava. I potser la tercera vara era aquesta que es passaven els regidors de Sant Genís, doncs si repassem i suposem que els tinents alcaldes tenien la seva vara, i als diferents consistoris hi ha hagut primer i segon tinent alcalde, la vara que  seria la tercera podria ser la de Sant Genís. si a aquest relat hi afegim que algú a Sant Genís deia que la vara genissenca l'havia guardat el Joan Julià a  l'espera d'un regidor de Sant Genís podria tenir sentit. 

Està per esbrimar l'origen de les dues vares i de la suposada tercera, però hi ha un fet clar,  recordem-ho, hi va haver un temps que un  dels regidors del consistori pel seu origen era anomenat alcalde al seu territori amb la seva vara, una vara de tinent alcalde segurament. 

 King in the North!!!!!

Xevi  Salicrú.

26 de maig, setanta anys de la Miraculosa

El mas de can Gibert , situat en un lloc privilegiat, arrenca just al peu de la riera de Sant Genís, l’antiga riera de Bossagay, puja pels  camps de cultiu coronats per la masia, dedicada ja fa molts anys a la restauració, i  s’endinsa per l’aulet fins a dalt la carena.

A la part baixa de l’aulet, és com anomenem els boscos majoritàriament  formats per alzines,  hi trobem la font de can Gibert, un aflorament d’aigua natural documentat de molt antic. Aquesta aigua  ha estat aprofitada de sempre pels seus propietaris, pel consum de boca i el sobrant   recollit en un petit bassiol  antigament  utilitzat per regar les verdures de l’hort de la casa.

En aquest bell espai s’hi va celebrar, el set d’abril de 1947 dilluns de Pasqua Florida, un primer aplec per recollir diners per la reconstrucció de l’església parroquial, molt malmesa pels efectes  provocats per l'incendi i expoli el juliol de 1936. En aquesta aplec s'hi van ballar    sardanes i es van  sortejar  obsequis i viandes recollides pel cor parroquial  dirigit per Mn. Salvador Coll, ecònom de Sant Genís, que havien cantat caramelles  per tota la parròquia com era tradició per Pasqua.

L’any següent, l’onze de juliol, es va celebrar el segon aplec. L’orquestra l’Arenyense va tocar sardanes i al llarg de la vetllada es va comunicar  l’interès de la família Gibert de construir-hi una capella. En aquest aplec també hi va participar el Centre Excursionista de Gràcia amb cançons i jocs populars. Aquell any s’hi van construir ja unes taules i bancs  d’obra, que amb els anys es van anar ampliant.

El divuit  d’abril del 1949 es va celebrar el tercer aplec, encara amb l’objectiu de recollir diners per la reconstrucció de l’església. Aquell any  ja s’havia  construït  la capella pel paleta malgratenc  Salvador Martí, tot i que encara no s’havia beneït, cosa que es va fer el 26 de maig d’aquell anys, ara fet justament  setanta anys.

La capella serà dedicada a la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa. Sembla que hi havia hagut una noia que s’havia hostatjat  a can Gibert, morta  prematurament, que  tenia una medalla de la Miraculosa  a la qui hi tenia molta devoció. A la  religiosa francesa Caterina Labouré  de la congregació de Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül se li va a parèixer  l’any 1830 la Mare de Déu Miraculosa  tres vegades, es varen crear unes medalles de la visió    que va tenir que  varen  ser repartides per molts països,  una d’aquestes era la que portava la noia de can Gibert.

Per aquelles dates   el pintor Joan Lahosa també passava temporades a  la masia. Al conèixer la intenció del  propietari, el Francisco Gibert Pernal, al qui anomenaven en  Xicu, es va comprometre a costejar la imatge de la capella si tirava endavant  una feina que tenia entre mans per fer als Estat Units.  I així el 26 de maig de 1949  es va portar la imatge de la Mare de Déu fins a la capella, en una solemne processó  de l’església parroquial  fins a can Gibert. La  imatge va se portada per un pas  exclusivament per  dones acompanyades per tot el poble i autoritats fins a peu de la capella,  on Mn. Salvador Coll va beneir en una acte molt concorregut.

D’aquesta diada en tenim  un valuós i extens reportatge fotogràfic fet pel   malgratenc  Joan Poch.

A la capella s’hi van casar les tres noies de la casa, filles del Francisco Gibert,  l’Antònia, la Marina i la Montserrat, i anys més tard una neta. L’espai juntament amb la font i  l’aulet no només han estat un lloc estimat  per la família Gibert, per els veïns de Sant Genís i dels pobles dels voltants ha estat un referent per gaudir   de la natura.

La creació a  l’any 1948 de les taules a l’entorn de la font i després de la capella ha estat també l’origen del restaurant que mica en mica va arribar a ser un referent a la comarca.

Xevi Salicrú.

Bibliografia:

Alfons Codina. Can Gibert. El mas i la seva gent en el transcurs del temps- Pineda de Mar 2011

Ajuntament de Malgrat. Homenatge a Joaqui Colomé. Recull d’escrits pubicats. Malgrat de Mar 2008.

Esquerra retorna a la plaça Major.

El passat diumenge 26 de maig Esquerra Republicana de Catalunya ha fet història, ha  tornat  a guanyar, ara per majoria, les eleccions de Palafolls després de més de  vuitanta anys. Ha costat, però  l’esforç que ve de lluny ho ha permès.

El mandat d’Esquerra durant la Republicà també va costar  a casa nostra , la onada republicana que varen ser les eleccions municipals del 12  d’abril de 1931 no va arribar a Palafolls. Aquell 14 d’abril es va proclamar la República, però  Palafolls ho va passar sense massa enrenou i amb poques celebracions. Aquelles eleccions les havia guanyat la llista encapçalada per Josep Alacuart Ribot, qui encapçalava un partit anomenat Unió Republicana Federal de Palafolls de caire  conservador tot i el nom.

Les poblacions on no va guanyar cap opció republicana, com Palafolls, es repetiran eleccions al maig, però  tornarà  a guanyar una llista patrocinada per la Lliga Regionalista i encapçalada de nou per Josep Alacuart, guanyant per majoria absoluta.

No serà fins les següents eleccions del 14 de febrer de 1934 que Esquerra les guanyarà, quedant un Ajuntament presidit pel republicà Joaquim Fàbregas Parera i amb  quatre regidors, Joan Alsina Rabassa, Manel Plà València, Joan Mateu Carbó i Jaume Martorell Pessaferrer  i a l’oposició dos  regidors de la Lliga,  Joaquim Privat Ribas i Ramon Clopés Regàs.

Aquest ajuntament serà destituït el 15 d’octubre de 1934 pel comandant de l’exèrcit Antonio de Carranza,  personat a l’Ajuntament pels coneguts fets d’octubre.

Es nomenarà  una junta gestora amb només regidors de la lliga,  que s’aniran renovant  fins el febrer de 1936 quan  es reconstituiran  els ajuntaments del 1934  a raó de la victòria del Front d’Esquerres a les eleccions estatals del 16 de febrer de 1936.

Amb l’arribada de la Guerra Civil, al juliol del 1936, els dies 28 i 29 es constitueix un nou Ajuntament  incorporant dos membres més d’Esquerra, Josep Grimal  Roca i Narcís Roca Borrell, amb substitució dels dos de la lliga cessats i perseguits.

A l’octubre d’aquell any es reorganitza la composició del consistori donant representació també al PSUC , CNT i a la Unió de Rabassaires. Assumirà l’alcaldia Miquel Plà Masferrer del PSUC. Son temps convulsos i el  9 de gener del 1937 l’alcalde i els regidors d’Esquerra dimiteixen. El dia 12 d’aquell mes ens constitueix un nou  Consistori presidit pel membre d’esquerra Ramon Carbó Ribas amb un Ajuntament amb quatre regidors d’Esquerra i quatre de la CNT . Només durarà dos mesos i s’aniran alternant diferents consistoris, però no serà fins el 19 de juny de 1938 que Esquerra tornarà a presidir l’Ajuntament de la mà de Manel Plà València fins l’entrada de les tropes nacionals el gener del 1939.

Deixant de banda els convulsos anys de la Guerra Civil amb entrades i sortides de regidors i alcaldes d’Esquerra,  de les últimes eleccions guanyades per Esquerra al 1934 , encapçalades per Joaquim Fàbregas Parera,   que havien estat les primeres mai guanyades , fins  les d’aquest  26 de  maig de 2019 encapçalades per Francesc Alemany Martínez  han passat 85 anys.

Esquerra ha obtingut  enguany set dels tretze regidors en joc, acompanyaran  al Francesc, Susanna Plà, Jordi Villaret, Sònia Gonzalez , Aleix Freixa, Helena Carles  i Oriol Jordan.

Aquell esforç que deia que venia de lluny, amb el que encapçalava aquest text,  és el camí que van començar  a obrir els regidors d’Esquerra  l’oposició,  l’any 2003 amb Carme Xart substituïda a mig mandat per Jordi Pedemonte, al 2007 amb  la continuació del Jordi, al 2011 ja amb Francesc Alemany i Susanna Plà i al 2015 amb el Francesc i  la Susanna, el Jordi Villaret i la  Judit Caimel, substituïda a mig mandat pel Sergi Pinet.

La República va  portar aquella victòria del 34 , aquesta del 2019 ens la retornarà.

Xevi Salicrú

Bibliografia.

Amat Teixidó, Jordi. Vivències de la República i Guerra Civil a Palafolls. Ajuntament de Palafolls 2007.

Els Palafolls al saqueig d'Almeria.

L’any 1147 un estol  de  seixanta-tres galeres i més de cent naus genoveses es presentava davant el cap de Gata  amb l’objectiu de prendre la ciutat musulmana d’ al-Mariyya, el que ara coneixem com Almeria, governada per els almoràvits. La gran flota de Gènova hi havia acudit per donar suport al  rei de Castellà Alfons VII,  qui liderava la campanya.

Al cap de pocs dies hi va arribar també el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, amb un petit estol de mil homes,  acompanyat de Guillem VII de Montpeller. Alfons VII de Castella, acompanyat de Garcia VI de Pamplona, hi va arribar una mica més tard amb dos mil homes més, quan el setge ja s’havia iniciat pels seus aliats.

Entre el miler d’homes que acompanyaven el comte de Barcelona hi havia diversos cavallers catalans, alguns d’ells molt  propers a nosaltres, com  Vidal de Blanes, Joan de Pineda, Guerau de Cartellà o el mateix Pere de Palafolls, senyor del nostre castell de Palafolls.

La família Palafolls eren  senyors d’un territori poc poblat, amb pocs focs. En aquell moment el terme no comptava amb cap nucli,  hem d'imaginar-nos un territori  pinzellat amb algunes  masies arrecerades a la muntanya del castell i a redols de la vall de Sant Genís, on hi havia l’església que tot  just feia setanta-set anys  que havia estat consagrada com a parroquia. I el senyor de Palafolls acompanyat potser amb una molt petita host de palafollencs, formaven part d’aquestes  tropes disposades a assaltar una ciutat pròspera, tant culturalment com comercialment,  amb vora trenta mil persones, on un  miler eren artesans que es dedicaven  a la confecció de teixits d’alta qualitat,  res a veure amb la rusticitat d’aquells palafollencs del segle XII.

El setge va concloure el  17 d’octubre  amb la caiguda de la ciutat i el posterior saqueig. Saquejada fins als límits, arribant  a l’extrem  d’arrencar   les portes de fusta de la ciutat,   folrades amb pell i amb reblons de bronze, que varen ser portades a Barcelona com a botí de guerra i posades al portal de Santa Eulàlia. Diuen que els barcelonins quedaven bocabadats amb tal meravella.

Especulem  que a Pere de Palafolls alguna part  del botí li devia tocar, alguna de les meravelles de la bella al-Mariyya de ben segur devien  arribar fins a les terres de Palafolls.

Almeria va quedar en mans d’Alfons VII, però per pocs temps, al 1157 els almohades recuperaren la ciutat, tot i que ja no va arribar a recuperar la prosperitat d’abans del saqueig. No tornarà  a caure en mans  cristianes fins a l’any  1489 quan va ser entregada als Reis Catòlics pel rei musulmà nassarita de Granada.

Xevi Salicrú.

Bibliografia:

Revista La Voz de Malgrat. Setembre 1954.pàg. 5.

Generalitat de Catalunya. Els comtes sobirans de la Casa de Barcelona. De l’any 801 a l’actualitat. Edicions 62. Novembre 2002.

La rauxa de Sant Genís, independents per dret.

Durant el segle XIX i fins a principis del segle XX  es va  mantenir un equilibri de regidors entre els dos nuclis que formaven el Palafolls d'aquells anys, cada un d'ells formava un districte i  elegia   cadascun  la meitat dels regidors, i  quan l’alcalde era d’un veïnat el tinent alcalde era de l’altre. L’equilibri es mantenia així, tot i que el pes demogràfic de les Ferreries era ja  superior.

A les Ferreries ja tenien la seu de la casa consistorial, l’Ajuntament, a l’edifici on els jurats de finals del segle XVII hi havien  instal·lat la seu del monopoli  de la taverna i la gavella. Aquesta seu del  monopoli, concedit pels representants de la Universitat al major postor,  serà l’embrió de la seu del futur Ajuntament.

Sant Genís  va mantenir encara  la seu parroquial de tot el terme fins a finals dels anys vint. A l’any 1865 el veïnat de les Ferreries  inicia la construcció d’una església que quedarà aturada als fonaments i  no serà represa fins al  1895, concloent-se al  1908. Al 1929  serà alçada a parròquia, segregant-se de la de Sant Genís.

Durant el primer quart del segle XX són molts els casos de protestes per part dels representants dels veïns de Sant Genís cap als greuges comesos , segons ells,   vers al seu veïnat respecte el de les Ferreries.

Les Ferreries ja tenia la seu política i una església  que no era consagrada com a parròquia esperant que el rector  de Sant Genís  Pere Vila  i alhora promotor de l’acabament de les obres de l’església de Santa Maria acabés el seu mandat.

Davant de la pèrdua també de la capitalitat religiosa de Palafolls els veïns de Sant Genís reunits en assemblea el  17-5-1926 acorden demanar al Govern de Madrid  la seva segregació de la resta de Palafolls i l’annexió a Malgrat.  El 3-3-1927 s’acorda l’expedient d’agregació al Consell de Ministres tot i que mai no es va portar a terme desconeixent-ne els motius.

La cosa no acaba aquí,  l’any 1929,  en una nova reunió dels veïns liderada per Ramon Clopés, regidor de l’Ajuntament, Francesc Gibert, major contribuent, i Nicolau Salichs, membre de la junta de la Unió Patriòtica, societat de caire dretà, decideixen independitzar-se de la resta de Palafolls, formant un nou municipi. Es redacta una carta on   es pot intuir que la guspira per demanar la formació d’un  municipi propi va ser provocada per la creació de la nova parròquia de Santa Maria de  Palafolls.

A la carta feta pels veïns , que mai passarà de ser un esbós, hi  enumeren els motius de la separació, encapçalada per un primer punt amb el greuge de la nova parròquia, seguit d’altres punts on s’estableix   el que serà el pressupost del nou municipi defensant la sostenibilitat econòmica, però  en un dels punts, el tercer,  es diu que  bàsicament es demana per  una qüestió de dret.

Un dret que era definit per la voluntat d’afirmar-se com a poble, i no només va ser una voluntat, al llarg dels anys  que vingueren aquest fet es va  manifestar plenament amb una vida social diferenciada de la resta del municipi, com   les  festes religioses,  l’afiliació  dels pagesos de  Sant Genís als anys trenta  al Sindicat Agrícola de Malgrat, la creació d’una escola  als anys quaranta o la   d’ un Sindicat Agrícola propi l’any 1951 amb seu també a Sant Genís.

Els anys vint   podien haver canviat el Palafolls d’avui, però segurament el van influir.

Xevi Salicrú.

Bibliografia:

Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Edicions el Roig. Palafolls 2004.

Salicrú, Xavier. Cases amb eixida i hort. Edicions el Roig. Palafolls 2016.

Amat, Jordi. Vivències de la República i la Guerra Civil a Palafolls. Edicions Marré. Palafolls 2007.

Fonts orals.

Testimoni de Joaquim Colomer.  Gener del 2014.

La plaça de Sant Genís, una antiga era en evolució.

La plaça de Sant Genís ha anat evolucionant al llarg dels segles. Com  espai públic es desenvolupa a partir de la segona meitat del segle XVIII amb la venda a l’encant de l’antic mas Reig .

Anteriorment la plaça havia estat  l’antiga era del mas, venut i convertit  en tres habitatges,  la quintana i  altres peces de terra  també seran venudes a diferents propietaris. L’era no ens consta que fos venuda a ningú, suposem  que els nous habitants del dividit mas la devien utilitzar, si que al segle XIX  és ja una plaça i esdevé punt de trobada de festes populars.

L’evolució urbana del nucli de Sant Genís ha anat transformant la plaça, la  primera imatge que  tenim hi  podem distingir encara l’estructura de  l’era, tan sols amb l’ afegit d’un  pany de paret a la part nord  com  a coronament de l’espai públic i un banc a tot vol. En aquestes dues imatges a l’entorn de l’any 1920 en podem veure l’aspecte.

En primer pla d'esquerra a dreta, can Reig, la plaça i el Mas Reig, a segon terme el carrer Nou. Imatge presa del campanar.

Imatge presa de la plaça  cap a l'església, al revés de l'anterior.

Podem adonar-nos que la plaça queda per sobre el camí que passa just a tocar l’actual can Reig, aixecat a la primera meitat del segle XVII quan era anomenat  mas Aigües. A tota la part de migdia de la plaça, a tocar el camí, hi havia un mur de pedra d’uns tres metres.

Un cop superada la casa de can Reig el mur girava donant la forma circular a la plaça i pujava cap a davant de l’antic mas Reig on moria al perdre l’alçada. En aquest punt, el camí que venia de l’església continuava cap a munt, fent una corba a  la dreta, agafant l’anomenat carrer Nou. Abans d’enfilar cap aquest  carrer hi havia el  trencant que passava per davant   la façana de  l’antic mas Reig, i just passat can Reig hi havia un altre trencant, anomenat el camí fondo, que baixava cap a la riera, per sota el marge de cal Tossut i resseguint la partió amb can Reig.

El camí fondo continuava per  la riera i anava fins can Borrell, camí per on  hi passaven els seus morts camí de l’església i cementiri, per tant, era un camí amb tots els drets de pas.

Com res és per sempre , al març del 1932 l’Ajuntament crea una comissió municipal a petició del regidor de Sant Genís, el Ramon Clopés, per tal d’estudiar la manera de reformar la corba i  millorar-ne la circulació. Al juliol s’aprova la solució aprovada per la comissió, l’alineació dels dos carrers ,Sant Genís i Nou, unint-los  passant per dalt la plaça.

Per accedir al camí fondo es seguiria passant per l’antic camí, i per anar al carrer Nou venint d l’església ja es passarà per sobre la plaça, ara  mutilada. També es va indemnitzar al veí Josep Martí, propietari de la primera casa sorgida de la subdivisió del mas Reig, a qui  se li va agafar un tros de terreny  per unir  els dos carrers.

Anys quaranta, els dos carreres units per dalt la plaça. A primer pla el mur  l'era de can ferrerhosta , just davant l'església.

L’Ajuntament va pagar  628 pessetes en concepte de jornals per fer les reformes.  

Al desembre del 1933 el regidor Ramon Clopés, com a representant  dels veïns de Sant Genís, demana amb urgència l’arranjament d’un pas per baixar de la plaça a  can Reig,  on s’hi  vol construir una escala, per garantir  l'antic accés que anava de can Reig a l'antic mas Reig, ara desaparegut per la unió dels dos carrers. 

Als any quaranta amb la construcció de l’escola i al 1951 amb la construcció del Sindicat a la feixa situada entre can Ferrerhosta i la plaça, s’allargarà l’antic mur fins al punt on baixa el camí fins a can Reig, just a la partió amb ca la Candita.   L’espai utilitzat com a plaça abraçarà també tot el davant del Sindicat, així es veurà compensada la pèrdua d’espai públic que havia patit la plaça amb la construcció del carrer per dalt dels anys trenta.

A les següents imatges es pot distingir el tros de mur nou fet a continuació de l’antic cap a l’església, a la imatge de la dreta es veu l’acabat diferent i a la imatge de l’esquerra el gruix, una mica més estret que l’antic mur.

La plaça i carrer es mantenen així fins als aiguats de  la tardor del 1970, quan es va esfondrar la part més antiga del mur, sobrecarregat amb l’augment del trànsit per sobre d’ell. Aquell mateix dia  l’aigua  es va emportar també el pont vell de la carretera de Sant Genís,  on encara es conserva un dels  pilars amb l’arrencament  de la volta.  

El mur de la plaça es  refarà  però es desplaçarà avançant-lo cap a can Reig, fent el carrer més ample. En aquell moment ja no es podrà  passar entre la casa de can Reig i el mur,   can Borrell renunciarà a passar pel camí fondo per falta d’amplada, la opció que es va donar de  baixar directament del carrer Nou tenia massa pendent. Al nou mur també s'hi construirà  l'escala per baixar a can Reig, mantenint l'accés que tenia historicament  a l'antiga plaça quan hi accedien pel camí que portava davant la façana de l'antic mas Reig.

 El nou mur fet de formigó  se’l dotarà d’una  barana de ferro, encara existent a l’actualitat, en comptes del pedrís de pedra i totxos.

Imatge actual del carrer., amb el mur de l'any  1970.

El carrer no serà asfaltat fins l’any 1983, la plaça als anys noranta serà enjardinada perdent l’ús d’espai polivalent i   les voreres d’aquest    tram de la plaça  no es faran fins l’any 1998.

Xevi Salicrú.