Sant Andreu, la capella que pot ser.

Passada la Ciutadella i seguint el camí que ens porta cap  al castell,  abans de passar per sobre de cal Sastre, trobem les restes del que anomenem la Capella de Sant Andreu.

Les restes situades  en una petit replà de la pendent de la muntanya  al turó del Castell , ocupen una superfície 54 m2,  de planta rectangular  amb una amplada de 6 metres per una  llargada de 9 metres,  orientades  d’est a oest.  

A la paret que mira al  sud és on trobem més parament conservat, podem veure-hi  un tros de paret de 1,8 metres de llargada  on interiorment fa 2 m d’alçada i exteriorment, pel  desnivell del terreny, 3 m, aquesta té a mitja alçada una petita obertura de 20 x 10 cm. La resta de parets conservades,  nord i  oest no sobrepassen els trams conservats de 70 cm d’alçada La paret est ha desaparegut completament a causa de l’erosió del terreny . El gruix de tots els murs es situa  entre els 80 i 90  cm.

No es pot distingir per on es feia l’accés a l’edifici, descartem la paret de ponent per la conservació de la base de tots els paraments, la paret sud seria difícil l’accés per el pendent, la nord podríem descartar per  la mala orientació i la paret que mira l’est seria la candidata, però l’erosió del terreny i la desaparició del pany de paret ens fa impossible ubicar-la.

Diverses fonts parlen de la capella de Sant Andreu a la muntanya del Castell i pròxim a ell. Aquestes fonts,  cap fa esment a la documentació original d’on s’extreu la informació. La  informació  oral, molt minsa, ens parla de les restes com la capella de Sant Andreu, però sembla que podrien ser a causa  a aquestes autors  que en parlen.

Només he tingut  ocasió de localitzar un document d’època medieval que en parla, una llicència (1) a Berenguer de Palafolls, cavaller, on la cúria de Girona dona llicència el dia 14 d’abril 1344 per traslladar els altars de Sant Andreu i Sant Longinus d’una capella situada al terme de Palafolls a la capella del Castell de Palafolls on es tindrà més cura de les llànties , per tant suposem que la capella no devia ser massa concorreguda i podria ser que a partir de llavors quedés abandonada.

Potser és molt atrevit de lligar aquestes restes amb aquesta antiga capella, uns petits estudis arqueològics ens les podrien datar i afirmar amb seguretat si podrien ser la Capella de Sant Andreu.

Tot és per fer..... mentrestant les restes es van degradant, ara d’uns temps ençà un corriol usat per ciclistes i corredors  passa pel mig d’elles, agreujant  encara més l’erosió de l’espai on es troben. Fins i tot, molt recentment ,curses de competició han estat autoritzades des de l’administració municipal per passar per allà, els desconeixement per part dels  gestors del territori és molt preocupant.

Xevi Salicrú

1  Arxiu Diocesà de Girona. Lletres 1334-1362. Llibre U-8 f. 25v-26.

Can Pepet de Sant Genís.

Diverses coses poden  dur-me a escriure  una entrada al blog, la troballa d’un document, la conversa amb algú, redescobrir un element del patrimoni....avui l’enderroc d’una casa del nucli antic de Sant Genís  n’ha estat el motiu.

Aquesta passada setmana han enderrocat can Pepet, una casa entre mitgeres del carrer Nou,   amb  el permís corresponent.

Fins aquí res de l’altre món, però resulta que aquesta casa era un habitatge que es va construir a finals del segle XVII. Mantenia pràcticament l’estructura  de llavors!!!!!.

Aquesta casa formava part d’un  grup de cinc  cases que foren construïdes en cossos establerts  tots ells entre 1650 i 1681, a excepció d’una sisena que ja havia estat  construïda al 1580, donant el tret de sortida a la creació d’un nou carrer més enllà de la cellera de l’església.

La família Valldejuli de la Torre,  propietaris de la   quintana del mas Antuny, hi  havien  creat uns cossos   per construir-hi cases.  Aquestes cinc cases van seguir totes un mateix patró constructiu.

Coberta a dos aigües on el carener carregava a una paret mestra a mig cos paral·lela a la façana. A la planta baixa hi havia una entrada ( destinada a usos lligats a la feina del qui l’habitava) , amb una portalada de pedra i dintell de fusta, aquesta estança donava pas, a través de la paret mestra del mig, a la cuina on hi havia també  l’escala per pujar al pis de dalt, format per dues estances, la cambra que donava al carrer tenia un finestra petita quadrada de pedra.

De la cuina es sortia ja a l’eixida, on s’hi havia construït, a totes, amb posteritat a la primera obra alguna cort, també hi havia a l’eixida el forn que tenia la boca  dins la cuina, al costat de la llar de foc. Aquestes cuines tenien totes enfiles a les parets en forma de fornícula.
.

Aquests elements eren pràcticament tots iguals a les cinc cases originàriament, totes però varen esser transformades, especialment a partir dels anys seixanta, a excepció de la que ens ocupa avui, s’havia mantingut  sense cap transformació.

Per això tenia un valor, mantenia la distribució, estructura i la majoria d’elements d’una casa del segle XVII, fins i tot m’atreviria a dir que el terra era el primer que es va posar, unes toves rectangulars molt gastades pel temps.

En el cas de can Pepet, per accedir de l’entrada a la cuina s’havia de pujar un esglaó. Ara que s’ha enderrocat  en sabem el motiu. El primer  metre de la paret del mig era formada pel terreny de la muntanya, és a dir, s'havia rebaixat banda i banda el terreny quedant el granit com paret, però com que el punt més alt devia ser a la cuina no es va enfondir tant   quedant el seu nivell més alt.  Suposem que la carena no passava com pensàvem pel carrer sinó que era per mig de les cases.

A aquest cos hi va ser establert Josep Puig el  10-8-1680 per Francesc Valldejuli de la Torre,  amb un cens anual de vint-i-quatre sous  a pagar cada trenta de novembre i el compromís de construir-hi la casa, cosa que va fer de seguida.

Al 1749 hi viu  la Maria Puig, muller de Cristòfol Cavaller i filla d’Antoni Puig, carreter, i fill aquest del Josep establert pels Valldejuli. El Josep Salichs, marmessor de la Maria Puig,  vendrà al 3-2-1784  el cos amb la casa a Joan Fexes, fuster, i al Guerau Fexes, pare i fill.

Al 1861 hi viuen i són propietaris el Josep Freixes Rosés, descendent dels Fexes que havien comprat la casa (el cognom s’havia transformat passant de Fexes a Freixes), casat amb la Rosa Cortacans. Al 1880 sabem que hi havia una taverna coneguda com a can Xanito regentada pel fill dels anteriors, el Joan Freixes Cortacans amb la seva muller la Francisca Fontseca Masferrer.  Al 1921 és propietari el fill  Salvador Freixes Fontseca, en aquell moment la casa era  coneguda com a can Jepet,  al 1924 hi viu  la Mercè Bonet Freixes, neboda dels Salvador,  amb el seu marit Isidre Salichs Alsina,  dos fills Josep i Joan Salichs Bonet, una germana Anna i la mare Maria Freixes Fontseca. Al  1936 els propietaris no hi viuen però tenen la casa  llogada al matrimoni format per  Josep Marquès March  i  Teresa Xaubet Puig amb el fills Josep i Maria.

El Salvador Freixas vendrà la casa al seu cosí llunyà Fidel Freixas Nualart, cap de casa de cal Fuster, la casa que va comprar el Joan i el Guerau, pare i fill, i que el Joan va acabar donant la seva part al fill Guerau, ara passarà  a mans dels descendents del seu germà Damià Freixas Palomera. 

A partir del 1940, en règim de lloguer, hi va viure el Josep Salichs Bonet (*St. Genís 1910) , fill de Nicolau Salichs Vilar i Marina  Bonet Freixes, casat amb la Dolors  Cassola Bonet que no és el Josep Salichs Bonet (*St. Genís 1919) documentat al padró del 1924. El Josep, a qui anomenaven Pepet, va donar nom a la casa  on hi  regentava una botiga, on s’hi  venien tota classe  de productes,  per  vestir, pel camp i aliments.

 A la casa hi va viure fins fa pocs anys la filla del Pepet, la Fina,  encara  regentant  la botiga. Ella va ser la última habitant de la casa, de llavors ha restat deshabitada fins a l’enderroc.


Xevi Salicrú.

Bibliografia:

Salicrú Siscart, Xavier. Cases amb eixida i hort. Aproximació als orígens de Palafolls s. XVI-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2016.

Tabac, monopoli reial.

Al 1636 s'establia  la Renda  Reial  del Tabac a la Corona de Castella,  un monopoli reial que va arribar a representar al llarg del segle XVIII  la  tercera part del ingressos reials ordinaris.

Amb l’aplicació l'any 1716  del Decret de Nova Planta  al Principat de Catalunya  , després de la desfeta del 1714, i  amb la voluntat d'assimilar tots els regnes de la península a la corona de Castella,  aquest monopoli també va abraçar les terres catalanes.

L’èxit d’aquesta font d’ingressos per les arques reials va dependre sobretot del  control del territori, mirar que cap fulla de tabac passés per alt  dels visitadors de les Rendes Reials.

Però sembla que els clergues de Sant Genís intentaven burlar el monopoli del rei, almenys així ens consta el vuit de juliol de l’any 1750 (1).

Aquell dia es va personar a la rectoria de Sant Genís  Don Vicente Gonzalez, visitador de Rendes Reials i Tabac de la Vila de Blanes, acompanyat de dos ministres de ronda i  del notari Francesc Marès. I amb la força d’una lletra de la Cúria eclesiàstica de Girona, ben signada i segellada per les autoritats de la diòcesi gironina, van procedir a registrar amb la presència del rector de Sant Genís, mossèn Joan Joanysacreu, totes les dependències i hort de la casa parroquial.

Però no hi varen trobar res, com certificava el notari  Marès “ no se hallo tabaco alguno”.

Quan la comitiva es preparava per marxar, els dos ministres van cridar al visitador per tal que anés a l’hort de la casa del claver de la parròquia,  mossèn Joaquim Puigvert, doncs just passat el barri de la casa hi havien trobat   vint-i-nou fulles de tabac a terra.

El visitador se les va emportar cap a Blanes,  per  depositar-les i  fer les diligències necessàries, un cop va  haver registrat la resta de la casa  del claver, “para ver si se hallase mas tabaco en dicha casa i en su contorno”, i no haver trobat res més.

La rectoria que parla el document és encara el mateix edifici que existeix actualment, tot i que segueix mantenint la denominació de rectoria no exerceix com a tal, ni com a residència del rector ni com a despatx parroquial, ara   unificat amb el de la parròquia de Santa Maria de Palafolls.

La que no existeix és la casa del claver,  però si  el solar que havia ocupat, entre la casa  de can Freixes i l’edifici de nova construcció on s’havia situat l’antic mas Dalmau de la Franquesa.

Suposem que les fulles trobades per la comitiva van  caure a terra en un moment de corredisses per amagar tot el tabac. Del cert no sabem ni que feien allà terra ni quin va ser el càstig del frau, el que si podem assegurar que el contraban de tabac no va ser cosa només del segle XVIII, coneixem un altre cas ben documentat a Sant Genís també, a principis del segle XX, on es va acabar tirant tot el lot de tabac a la comuna abans de ser enxampats, però això ja és una altra història.....

Xevi Salicrú. 

1. AHFF. Notarials de Palafolls. Llibre 926. F.40.

Túnels plens de misteris.

Quan sentim que un edifici de certa antiguitat té un túnel,  obrim tots els ulls de bat a bat i fem corre la imaginació.  Obriu-los que a   Palafolls en tenim dos!!  El túnel de l’església de Sant Genís i el túnel del Castell.

El primer, el de l’església,   és ben sencer, amb una entrada i una sortida, ara no és permès el seu accés  al públic, però el dia que  s’adeqüi  el seu l’accés amb seguretat  podria   ser un bon element a mostrar dins de la ja interessant visita a l’església.

De temps remots ja existia el túnel a la rectoria de Sant Genís. A l’entrada de la casa parroquial,   ja un cop passada la porta del cancell, a mà dreta, hi ha una trapa a terra, on a sota d’ella s’amaguen unes escales que van  cap avall  al   túnel, un passadís sense les parets vestides com si d’una mina es tractés.  Al cap de poc,  ja trobem a mà esquerra un trencant ara ensorrat. Aquest primer trencant ja s’explicava per transmissió oral que portava fins sota la casa de can Dalmau, el que havia estat l’antic mas Dalmau de la Franquesa, habitatge documentat ja en època medieval  dins la  Sagrera de Sant Genís.

Tot just sota el portal adovellat del mas hi va aparèixer un esvoranc, per on es va empassar molta runa durant l’enderrocament de la casa. En aquest moment la feina d’algun arqueòleg no hauria pas fet nosa, de l’enderrocament poca cosa es va salvar, fins i tot l’administració que havia concedit la llicència d’enderrocament no va prendre cap mesura per conservar algun element interessant, com ara unes rajoles del segle XIX indicant el nom del poble, carrer i districte judicial, si van ser conservades va ser per un veí que les va recuperar d’enmig la runa, i que ara té en custodia. El  portal era alienat al ramal ensorrat, per tant, el que deia la tradició oral sembla que podria ser  cert. 

Un cop passat aquest primer ramal, al cap d’un metre, hi trobem un altre trencant, custodiat per una vella porta, que s’endinsa uns quatre metres  més cap a sota terra,  dibuixant un  traçat en forma de  zig-zag, primer amb un gir a la dreta, seguit d’ un a l’esquerra i un altre a la dreta que ens aboca   a una cambra   en forma circular, amb un diàmetre d’uns dos metres. A tot vol d’aquesta cambra , que anomenem hipogeu,  hi ha un banc excavat,  i al mig del sostre una argolla de ferro,  segurament per penjar-hi algun llum. 

Aquest tram descrit fins ara,  era la part  que va existir fins als anys 30 del segle XX. La utilitat i l’època en que va ser construït  ens és desconeguda. A la masia de ca l’Arquer, d’Arenys de Munt, i l’anomenada Cova del Relliguer a Hostalric, hi ha  túnels amb hipogeus   bastant similars a aquest nostre.

Del record de la gent servia de “fresquera” per guardar aliments de la rectoria i per  una utilitat puntual anualment,  deixar-hi   granes que grillessin a les fosques  durant uns dies per enramar els monuments del Dijous Sant. L’objectiu era tenir llavors germinades blanques, cosa que s’aconseguia per la falta de llum i la humitat que hi havia sota terra.

El rector d’aquells anys trenta, mossèn Josep Rodó, va decidir connectar l’església al túnel. I així després del ramal que va cap a l’hipogeu va continuar el túnel en línia recta fins a sota   l’església. A través d’uns escalons d’obra, que pugen uns tres metres, s’accedeix a l’interior de l’església sense cap porta que en tanqui el pas, a  una dependència prèvia  a la sagristia. Aquesta dependència ara utilitzada com a quarto de mals endreços hi ha la famosa tomba de la malaurada  Montserrada Estornell, però això ja és una altra història que ben bé val tot un article.

Croquis del túnel església, autor Xevi Salicrú,  publicat al Conte del Dimoniet de Sant Genís.Ajuntament de Palafolls 2008.

I el segon, el del Castell,  s’expliquen moltes històries de vora el foc: la  cova  del tresor,  en que només si pot accedir la vigília  de Nadal, a les dotze de la nit, i abans no deixin de sonar  les campanades s’ha de ser a una llegua del castell, o el tresor es convertirà en pedra; o quan el castell   patia un setge i el seu  senyor va convidar al cap dels assaltants a un àpat, on es va servir peix fresc, cosa que va fer desistir als atacants que  van suposar que la fortificació comptava amb  un túnel, per on es podien  abastir d’aliments frescos ; i   el túnel de cal Sastre... aquí és on la llegenda  es troba amb la realitat.

Encara no fa massa hi ha qui recordava  que a sota les arcades que sostenien el terra de la gran sala noble,  que presidia la part sobirana del castell, hi havia un clot ple de pedres, la possible entrada al passadís . Aquest mateix estiu, visitant  amb l’amic Aleix Freixa la masia de cal Sastre de la mà del seu propietari,  vam poder veure al celler de la casa  l’entrada tapiada d’un passadís, que ascendeix   en direcció recta al castell, on  a cent metres   ara és ensorrat i hi ha una sortida a mig del bosc, segons el testimoni del seu propietari.

Tot i no haver trepitjat el túnel, pel que hem vist i pel testimoni del propietari que en va tapar l’entrada per protegir l’accés a l’interior de la casa, la possibilitat de l’existència del túnel agafa molta forma.

Dos túnels ben bé plens de misteris.

Xevi Salicrú.

Les Mares de Déu del Castell.

El Castell de Palafolls és fruit d’un procés constructiu de molts segles, que han anant bastint  un espai amb tres recintes ben diferenciats.

En un dels recintes, a la part sobirana, construït entre el segle  XII i XIII hi ha la  capella del Castell,  restaurada al 1969.

La capella estava en aquell moment en molt mal estat, només es quedaven els murs laterals i l’absis, encastat a la muralla i on s’hi  van documentar  algunes restes de frescos, on hi predominava el color blau, i que per anteriors descripcions fetes hi havia  representada l’adoració dels Reis d'Orient.

Aquesta capella, fins a l’abandó del castell, va ser presidida per una talla de fusta, policromada de  67 centímetres d’alçada,  datada del segle XIII, anomenada Mare de Déu del Castell.

Al 1683 ja havia estat traslladada a la capella de Sant Pere de Vivelles, molt pròxima al Castell.  En aquell moment, a  la fortificació, encara hi quedava un petit cos de vigilància que habitava una petita estança a la part jussana.

Aquell mateix any se li dedicaren uns goigs, escrits pel rector de Sant Genís, doctor Sebastià Pla,  que diuen:

“...Mare de Déu de Vivelles.....la capella del castell pròpia casa de vós era...”

I fent referència a les pintures  de policromia documentades del absis:

“....els tres reis de l’Orient vingueren amb alegria.....”

A partir de llavors va començar a ser anomenada com a Mare de Déu de Vivelles o de les Dones, de Vivelles és evident per la seva nova ubicació, el que desconeixem és el sobrenom de les Dones, tota interpretació seria especular del que res sabem.

Però de Sant Pere també va  ser traslladada a l’església parroquial de Sant Genís de Palafolls, no ens consta la data d’aquest trasllat, però segons fonts orals ja la feien a l’església a la segona meitat del segle XIX.

Mare de Déu del Castell o Vivelles.

Durant l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1929 va formar part de les obres exposades.

El vint-i-dos de juliol del 1936 l’església de Sant Genís va ser incendiada, només es van salvar  tres imatges; Sant Genís, Sant Isidre i la Mare de Déu del Castell, un pixis i dos bordons datats del segle XVI.

Passada la Guerra, l’eminent jurista, historiador i degà dels arxivers catalans, Josep Maria Pons i Guri (1909-2005) va preguntar per la imatge al mossèn de la parròquia, creiem que era el Emili de Veruo, rector entre el 1939 i el 1946. Li va contestar  que li havia quedat desfeta a les mans, per lo molt corcada que era.

Certament la resposta fa pensar, cal dir que les altres dues imatges conservades, també van quedar molt malmeses durant els tres anys de guerra.

Només coneixem el periple de la imatge del patró de la parròquia,  amagada en un marge durant tota la Guerra.   Un cop passada la guerra va ser restaurada, tres anys a la intempèrie la van malmetre molt, les altres dues, no ho van ser en aquell moment, però  si que a l’entorn de l’any  2000 es va restaurar el  Sant Isidre,  trobant-se en aquell moment   també en molt mal estat.

Cal afegir que la imatge de la Mare de Déu era molt més antiga, tant el Sant Isidre com el Sant Genís són dues imatges d’estil barroc, del segle XVIII, però també podem ser conscients que aquests anys de post-guerra  van ser molts difícils, i una imatge del segle XIII podia tenir un gran valor.

I així acaba el relat de la primera Mare de Déu, però el castell  va tenir una altra imatge.

Al 1971 es va fer una intervenció al castell, que va comportar entre altres coses la reconstrucció de la capella, projecte dirigit per l’arquitecte Joan Bassegoda. La “Asociación de Amigos de los Castillos” hi va col·laborar comprant  una Mare de Déu gòtica de pedra, policromada i datada al segle XIV,  d’origen desconegut. Va ser anomenada Mare de Déu de la Tordera, beneïda el sis de juny de 1971.

Mare de Déu de la Tordera.

Al cap d’uns anys,  patint per la sort que pogués tenir la imatge, que havia estat robada i recuperada posteriorment i pel poc civisme d’alguns,  es decideix traslladar-la a la parròquia de Santa Maria de Palafolls.  Situada ara en una capella lateral entrant a mà esquerra, on llueix tot el seu esplendor.

Ja en aquella  intervenció al castell  es pretenia frenar la seva degradació i dignificar l’espai  per protegir-lo del incivisme, en aquell moment no es va aconseguir part de l’objectiu, esperem que en properes intervencions, ja  planificades, es pugui assegurar la seva protecció davant el vandalisme.

Xevi Salicrú.

Bibliografia:

Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics. Segles XVI-XX. Edicions del Roig. Palafolls. 2004.

Bassegoda, Juan. “Castillos salvados de la ruina. Palafolls y su consolidación”. Revista Castillos de España. Editada per  Asociación Española de Amigos de los Castillos. Segona època núm. 4, març 1971.

Segimon Blujats, un promotor immobiliari del segle XVII.

El carrer del Mas Pinell ostenta el títol de ser  el carrer més llarg de Palafolls,  va del veïnat de Santa Maria, travessant la riera de la Burgada, fins a tocar la carretera d’anar a Blanes. Però no sempre ha estat així , d’ençà les primeres cases, a finals  del segle XVII, fins a la primera meitat del segle XX no va passar d’onze cases.

El seu origen  rau en un camí conegut com el camí d’anar a mas Pinell,  situat en mig de terres  del mas del mateix nom.

El vint-i-u de setembre del 1599 el Pere Pinell, propietari del mas  de vint jornals, el ven   al Pere Jordà Moresch,  per tant el casal  junt amb totes les terres és absorbit pel mas Jordà.

Els Jordà comencen al 1688 a establir  gent en  cossos creats a peu del camí,  on s’hi hauran  de construir  cases amb la seva façana alineada a peu del camí.

El procés d’aquests establiments venia donat per  la demanda de diferents persones  d’instal·lar-se a la zona,  i propietaris de terres  creaven aquests  cossos per oferir a la demanda existent. Aquests tipus d’  establiments es regien per un contracte, en el que  s’acordaven   diferents condicions, de com i quan construir-hi una casa.

El naixement del nucli del veïnat de les Ferreries, el que ara coneixem com a Palafolls centre, va venir donat per la creació dels cossos de diversos propietaris de terres,  que van  donar pas a la creació de  l’actual plaça i carrer Major, del carrer Passada i el carrer de Baix fins aquell moment.

Entre el 1688 i el 1689 el Josep Vinyes Jordà Moresch, hereu del mas Jordà Moresch,  ha establert quatre    cossos consecutius,  tres  de trenta pams d’amplada  i vint  canes de llarg;  al Bernat Moreu, Josep Valls i a l’ Antoni Valls, i un de seixanta   pams i vint canes també al Joan Prats. 

D’aquests quatre  només s’edificarà parcialment el cos del Josep Prats, aquest però, abans  haurà dividit el cos en dues parcel·les i s’edificarà la de la banda de migdia, un cop donada a la seva germana Maria, casada amb el Rafael Valls.

Davant el fracàs dels establiments, de cinc cossos finals només han complert l’acord quatre, els Jordà  restableixen al 1692 al Segimon Blujats   en  tots els que no s’han construït,  més un de nou que creen llavors  al cap del carrer, el que ara és la cantonada carrer Sindicat amb carrer mas Pinell.

Normalment cada establiment era fet  a una família que pretenia instal·lar-s’hi, però establir al Segimon és un cas únic a Palafolls, ell que  masover del mas Ricastell de Tordera, del que sembla no tenia cap intenció de marxar-hi.

En el període de dotze anys construeix una casa a cada un dels cinc cossos,  en aquest moment podríem dir que  neix el carrer, les cinc cases del Segimon més la que ja havia construït la Maria Prats.  Tenim un nou  carrer amb  sis cases consecutives,  les que ara  coneixen com a ca l’Agutzil, ca l’Albert, can Simon, can Robert,  can Ribetes i can Lloret.

Carrer mas Pinell al 1704.

Un cop construïdes les cases, el Segimon les vendrà totes  al 7-5-1704 a diferents propietaris, al Miquel Palomeres, al Salvador Freixes, a l’Esteve Depau, al Miquel Roca i al Joan Fullà.  

Construir cinc cases per  vendre-les és tota una operació immobiliària, per tant, el Segimon Blujats podem considerar-lo, salvant les distàncies en el temps, com  el primer promotor  a Palafolls, i el carrer mas Pinell com la primera promoció d’habitatges, res a envejar del que ens portarà el final del segle XX a Palafolls.

Xevi Salicrú.

Bibliografia

Salicrú i Siscart, Xavier. Cases amb eixida i hort. Aproximació als orígens urbans de Palafolls, s. XVI-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2016.

La Casa de la Universitat.

La casa de la Universitat de la parròquia de San Genís de Palafolls era com s’anomenava el que ara coneixem com la Casa de la Vila,  la seu  de l’Ajuntament de Palafolls.

 Les primeres referències que en tenim del cos, quan encara no era edificat, és del  desembre del 1502.

Aquest  cos,  on més tard hi tindrem l’Ajuntament, havia format part d’una finca més extensa, terres del mas Boïgues, de la qual se n’havia segregat una peça que incloïa el  cos, i que al 1502 era propietat del Pere Orench. Ell, ferrer, havia rebut un any abans llicència del vescomte de Cabrera per instal·lar una ferreria,  al que era conegut en aquell moment com a veïnat de la Burgada. El Pere també tenia una casa, l’actual  plaça número 12, coneguda ara com a can Serrats, darrera la ferreria.  No sabem si la casa era anterior a la instal·lació de la ferreria, o va ser construïda amb  la seva concessió. Aquest obrador,   hauria estat la guspira que provocaria  la creació d’un nucli en aquest  veïnat, a la parròquia de Sant Genís de Palafolls, i que més endavant s’anomenaria de les Ferreries.

La botiga, com s’anomenava el taller de la ferreria, no es va situar en un lloc capriciós del veïnat,  s’instal·la a peu del camí reial. La seva ubicació serà decisiva  per, poc a poc,  anar aglutinant al seu costat altres negocis  i habitatges. La llavor de l’actual centre de Palafolls hauria nascut.

La casa, ferreria i terra passa a mans de la família Ferrari, segurament  per venda del Pere Orench.

L’any 1531 el cos, encara sense edificar,  és propietat del Salvador Ferrari, ferrer, i serà   heretat per la seva filla, la  Catarina Ferrari, que es casarà amb l’hereu del mas Alemany des Prat,  de la parròquia de Santa Maria de Pineda i terme del castell de Palafolls. Al 1640   ja és edificat, i és   propietat de  Pau Alemany des Prats, fill de la Catarina Ferrari hereu i resident al mas Alemany des Prats. Aquell any hereta  la casa  el seu fill , el Francesc Alemany des Prats.

La resta de la finca, a l’any 1583, és propietat de   la Leonor Ferrari, viuda del ferrer Anton Ferrari i aquest  fill del Salvador Ferrari. Al costat de la ferreria els Ferrari ja hi tenen establert al Pere Verger, mestre de cases,  la casa on no fa masses anys era coneguda com a cal Fuster, i ara forma part de la casa de la vila.  La ferraria, que ja no està en funcionament en aquell moment, és propietat de la Francisca Bayés, filla de la Leonor i el seu segon marit, i hauria estat la casa que ara coneixem com a can Figueres, plaça numero 9. La ferreria s’ha traslladat uns metres més enllà del camí reial, on s’agrupen tres edificis més, el que ara és el carrer Major número 42, coneguda ara com a can Mingo Llop. Aquesta nova ferreria és regentada pel Pere Ferrari, que havia heretat del seu pare el Francesc. Desconec la relació d’aquest Ferrari amb els Ferrari de la plaça.

Al 1650 la Universitat de Sant Genís hi estableix la taverna, el monopoli de la venda de vi i aiguardent,  a la menuda i a l’engròs,  i  més endavant  la gavella; venda d’oli, espardenyes, peix salat, arròs, i d’altres productes, i la fleca, que arrendarà any a any a l’encant, és a dir es llogarà a qui més diners ofereixi. La concessió d’aquests servei consistia en disposar  del monopoli de tots aquets productes dins la jurisdicció de la Universitat.

Aquest servei es va començar a prestar en un edifici a l'any 1651 que llogaven els administradors de la universitat, una  casa propietat de la vïdua  Alemany des Prats. En aquell moment els administradors eren els obrers de la parròquia,  però a partir de l’any 1667, a raó d’un privilegi concedit per la corona, la universitat passarà a ser administrada per jurats, els obrers passaran a administrar assumptes exclusius de la parròquia.

Aquells jurats  compren  el 23 de setembre de 1697 la casa que tenien llogada al Gaspar Alemany des Prats , fill del Francesc. La creació de la taverna, gabella i fleca, amb el seu arrendament,  aportà  beneficis que milloraran les arques de la universitat, guanys que invertiran en la compra de l ‘edifici destinat a prestar aquests serveis.

Al llarg del segle XVII i part  del XVIII, tot i ja disposar de la casa per lloguer i més tard per compra,  les reunions del Consell General ( assemblea de tots els caps de casa) i el Consell Ordinari (representants de cada veïnat) de la Universitat es fan encara a l’església de Sant Genís, reservant la casa  de la Universitat a la concessió dels monopolis de productes.  No serà fins ben entrat el XVIII que els hereus d’aquells jurats, ja regidors a partir del decret de Nova Planta i amb l’aboliment de  les institucions pròpies del Principat, l’anul·lació de les universitats i el seu  tarannà assembleari,  els representants  municipals  passaran a reunir-se a la Casa de la Vila.

Al segle XIX, amb la formació del municipis tal com els entenem a l’actualitat, ja allotja amb normalitat  la seu de l’administració municipal.

Podem observar actualment  a la llinda de la portalada de l’entrada de la Casa de la Vila  la data de 1701, any que fa referència  a unes reformes  posteriors a la compra de la casa, quan ja  feia quatre anys que ja era propietat de la universitat.

Ara l’edifici allotja un administració molt més complexa, les reformes i ampliacions dutes a terme entre finals del segle XX i principis del XXI han transformat aquella petita casa edificada pels Alemany des Prats, propietaris de Santa Susanna, hereus dels Ferrari, nissaga de ferrers palafollencs.

Xevi Salicrú