Túnels plens de misteris.

Quan sentim que un edifici de certa antiguitat té un túnel,  obrim tots els ulls de bat a bat i fem corre la imaginació.  Obriu-los que a   Palafolls en tenim dos!!  El túnel de l’església de Sant Genís i el túnel del Castell.

El primer, el de l’església,   és ben sencer, amb una entrada i una sortida, ara no és permès el seu accés  al públic, però el dia que  s’adeqüi  el seu l’accés amb seguretat  podria   ser un bon element a mostrar dins de la ja interessant visita a l’església.

De temps remots ja existia el túnel a la rectoria de Sant Genís. A l’entrada de la casa parroquial,   ja un cop passada la porta del cancell, a mà dreta, hi ha una trapa a terra, on a sota d’ella s’amaguen unes escales que van  cap avall  al   túnel, un passadís sense les parets vestides com si d’una mina es tractés.  Al cap de poc,  ja trobem a mà esquerra un trencant ara ensorrat. Aquest primer trencant ja s’explicava per transmissió oral que portava fins sota la casa de can Dalmau, el que havia estat l’antic mas Dalmau de la Franquesa, habitatge documentat ja en època medieval  dins la  Sagrera de Sant Genís.

Tot just sota el portal adovellat del mas hi va aparèixer un esvoranc, per on es va empassar molta runa durant l’enderrocament de la casa. En aquest moment la feina d’algun arqueòleg no hauria pas fet nosa, de l’enderrocament poca cosa es va salvar, fins i tot l’administració que havia concedit la llicència d’enderrocament no va prendre cap mesura per conservar algun element interessant, com ara unes rajoles del segle XIX indicant el nom del poble, carrer i districte judicial, si van ser conservades va ser per un veí que les va recuperar d’enmig la runa, i que ara té en custodia. El  portal era alienat al ramal ensorrat, per tant, el que deia la tradició oral sembla que podria ser  cert. 

Un cop passat aquest primer ramal, al cap d’un metre, hi trobem un altre trencant, custodiat per una vella porta, que s’endinsa uns quatre metres  més cap a sota terra,  dibuixant un  traçat en forma de  zig-zag, primer amb un gir a la dreta, seguit d’ un a l’esquerra i un altre a la dreta que ens aboca   a una cambra   en forma circular, amb un diàmetre d’uns dos metres. A tot vol d’aquesta cambra , que anomenem hipogeu,  hi ha un banc excavat,  i al mig del sostre una argolla de ferro,  segurament per penjar-hi algun llum. 

Aquest tram descrit fins ara,  era la part  que va existir fins als anys 30 del segle XX. La utilitat i l’època en que va ser construït  ens és desconeguda. A la masia de ca l’Arquer, d’Arenys de Munt, i l’anomenada Cova del Relliguer a Hostalric, hi ha  túnels amb hipogeus   bastant similars a aquest nostre.

Del record de la gent servia de “fresquera” per guardar aliments de la rectoria i per  una utilitat puntual anualment,  deixar-hi   granes que grillessin a les fosques  durant uns dies per enramar els monuments del Dijous Sant. L’objectiu era tenir llavors germinades blanques, cosa que s’aconseguia per la falta de llum i la humitat que hi havia sota terra.

El rector d’aquells anys trenta, mossèn Josep Rodó, va decidir connectar l’església al túnel. I així després del ramal que va cap a l’hipogeu va continuar el túnel en línia recta fins a sota   l’església. A través d’uns escalons d’obra, que pugen uns tres metres, s’accedeix a l’interior de l’església sense cap porta que en tanqui el pas, a  una dependència prèvia  a la sagristia. Aquesta dependència ara utilitzada com a quarto de mals endreços hi ha la famosa tomba de la malaurada  Montserrada Estornell, però això ja és una altra història que ben bé val tot un article.

Croquis del túnel església, autor Xevi Salicrú,  publicat al Conte del Dimoniet de Sant Genís.Ajuntament de Palafolls 2008.

I el segon, el del Castell,  s’expliquen moltes històries de vora el foc: la  cova  del tresor,  en que només si pot accedir la vigília  de Nadal, a les dotze de la nit, i abans no deixin de sonar  les campanades s’ha de ser a una llegua del castell, o el tresor es convertirà en pedra; o quan el castell   patia un setge i el seu  senyor va convidar al cap dels assaltants a un àpat, on es va servir peix fresc, cosa que va fer desistir als atacants que  van suposar que la fortificació comptava amb  un túnel, per on es podien  abastir d’aliments frescos ; i   el túnel de cal Sastre... aquí és on la llegenda  es troba amb la realitat.

Encara no fa massa hi ha qui recordava  que a sota les arcades que sostenien el terra de la gran sala noble,  que presidia la part sobirana del castell, hi havia un clot ple de pedres, la possible entrada al passadís . Aquest mateix estiu, visitant  amb l’amic Aleix Freixa la masia de cal Sastre de la mà del seu propietari,  vam poder veure al celler de la casa  l’entrada tapiada d’un passadís, que ascendeix   en direcció recta al castell, on  a cent metres   ara és ensorrat i hi ha una sortida a mig del bosc, segons el testimoni del seu propietari.

Tot i no haver trepitjat el túnel, pel que hem vist i pel testimoni del propietari que en va tapar l’entrada per protegir l’accés a l’interior de la casa, la possibilitat de l’existència del túnel agafa molta forma.

Dos túnels ben bé plens de misteris.

Xevi Salicrú.