Recordo que, a finals de la dècada dels noranta, quan formava part de la junta de l’Associació de Veïns de Sant Genís de Palafolls, debatíem qüestions relacionades amb el futur del poble: els possibles creixements urbanístics, les transformacions que podia experimentar i les mancances que calia resoldre amb l’Ajuntament. Curiosament, alguns d’aquells debats continuen ben vius avui. Va ser aleshores quan l’alcalde de llavors em va dir que jo era un militant santgenissenc, en referència a la vehemència amb què defensava Sant Genís. Potser aleshores no n'era del tot conscient, però, amb el pas del temps, he anat entenent cada vegada més el sentit d'aquella definició i, des d'aquell moment, n'he fet bandera en moltes ocasions.
Tot i no haver nascut a Sant Genís, fa molts anys que sento profundament meu aquest racó de món. Amb el temps, hi ha arrelat en mi un sentiment de pertinença, una manera de sentir-me vinculat a un territori, a un paisatge i a tot allò que li dona identitat. Però, d’on neix aquest sentiment? Com s’arriba a sentir tan propi un lloc?
Com deia, no em vaig criar a Sant Genís, sinó que vaig créixer a Pineda. El meu pare, però, era fill d’aquest poble i, des de ben petit, el vincle amb aquest indret va ser molt intens. Els diumenges, els dies de festa i les celebracions fèiem cap a la casa familiar, on vivien els avis. Però aquella relació anava molt més enllà de les visites a la casa pairal. Sant Genís era també tot un món de descobertes, de passejades i de petites vivències que, sense adonar-me’n, anaven dibuixant un paisatge que acabaria sentint com a propi.
 |
| Jo, de ben petit, amb el meu pare a Sant Genís. |
Recordo les anades fins a can Gibert, on ens asseiem a les taules de la font i, els dies d’estiu ben dinat anàvem a comprar un gelat a la barra del bar. També les excursions fins a la font de can Cabreta o les visites a la torre de Montagut, on l’avi ens obria la sala de comunicacions i ens deixava escoltar emissores de ràdio d’arreu del món. I aquell camí que passava per darrere l’església i arribava fins a ca l’Alsina, cobert per les capçades d’alzines, que de petits anomenàvem el camí secret. De l’església en guardo especialment el record de les exposicions de pessebres que s’hi feien cada Nadal i, sobretot, del Virolai, que durant molts anys va ser la crida que anunciava l’ofici de cada diumenge des del campanar.
També recordo les passejades fins a la vinya, passant pel corriol de sota ca la Carme i el Sindicat, que anava a parar al safareig d’en Freixes i després fins a la passera i cap els abells que l’avi Miquel tenia a ca l’Istiu. Les sortides a buscar bolets amb ell pel canal de cal Bessó, pujant fins a la Feixa Plana. Encara recordo que alguns matins l’havíem portat en cotxe fins a Miralles, a la plaça de les Bruixes. El deixàvem allà i, cap al tard, tornava carregat d’escarlets. Anar a buscar bolets amb l'avi Miquel era una garantia de tornar amb el cistell ple.
Recordo també anar fins al bar de can Manel a buscar l’avi Pepet, quan ja havia acabat la partida de domino. Hi apostaven fesols en lloc de diners, però el que em sorprenia més era veure el terra ple de xapes de les ampolles que s’havien anat obrint al llarg del dia. La Carmeta, la propietària del bar, no les recollia fins que el tancava! L’avi Miquel, en canvi, anava al bar de can Cabreta, d’on ens baixava xurros el diumenge. També anàvem a buscar la llet a can Mustafà, que després havíem de fer bullir. Els diumenges compràvem ensaïmades a can Dalmau, que arribaven d’una pastisseria de Malgrat, no recordo quina. No n'he testat cap d’altres que fossin tan bones com aquelles. O entràvem a can Pepet a comprar una mica de pernil per esmorzar. El primer tall que feia la Fina, la mestressa, sempre era per tastar-lo ella mateixa. A la botiga, heretada del seu pare, hi havia un parament d’armaris i prestatgeries bellíssims vinguts del passat. La barberia d'en Gustinet on hi feien cap tots els homes el cap de setmana i la perruqueria de la Teresa que els dies de feina li quedava el vidre tan entelat que de fora el carrer no sabies qui hi havia dins, tota una sorpresa quan obria la porta per anar a buscar-hi la iaia Teresina.
La Festa Major era tot un capítol a part. Els quatre nets ens hi quedàvem tots els dies. No ens perdíem res, com l’avi Pepet, ell era el primer d’arribar-hi i l’últim de marxar. Ens comprava una Fanta de taronja a cadascun i a cada acte dels tres dies de festa. L’avi Miquel feia el mateix, si ja teníem la Fanta ell ens pagava les patates fregides. Això sí, tornava més aviat amb nosaltres i acabàvem d’escoltar els últims balls des de dins el llit, la festa era just davant mateix de casa. L’entrada al ball era de pagament, però la iaia ens deia que diguéssim que érem de can Reig. Aquella era la nostra contrasenya per entrar.
Tots aquests indrets formaven, i encara formen, part d’un mateix univers. Alguns s’han transformat o ja no hi són, però cadascun té una vivència associada, una imatge, una olor o una anècdota que ha perdurat en la memòria. Amb el pas del temps, aquells llocs han anat adquirint un significat que depassa de molt els límits de la casa dels avis. Sant Genís ha deixat de ser simplement el poble on vivia la família per convertir-se, a poc a poc, en un territori conegut, estimat i ple de referències personals.
Veure com els qui m’han precedit estimaven aquell petit món, com el defensaven i com se’n sentien part, va anar deixant empremta en mi. Ha estat una herència que, sense proposar-s'ho, em van transmetre, una manera de mirar, d'entendre i de valorar el lloc on vivien.
També hi van tenir molt a veure les històries explicades vora el foc, els records dels fets viscuts per aquells que m’havien precedit i les converses que sovint ens transportaven a un passat llunyà. Aquells relats parlaven de veïns, de masies, de camins, de costums i de la vida al territori. A través d’aquelles narracions vaig anar descobrint que darrere de cada casa i de cada indret hi havia una història que formava part d’un relat col·lectiu molt més ampli.
Tot aquest vincle, construït al llarg dels anys, em va acabar portant a fer un gran pas, l’any 1994 em vaig instal·lar a Sant Genís, a can Reig. Aquella arribada va significar molt més que un canvi de residència. Era, d’alguna manera, tornar a un lloc que ja sentia meu des de feia temps. I va ser precisament vivint a la casa familiar que va començar a despertar-se dins meu la curiositat per conèixer els seus orígens, aprofundir en la seva història i descobrir les generacions que hi havien viscut abans que nosaltres.
La recerca sobre can Reig em va obrir una porta que ja no es tornaria a tancar. Vaig saber, per exemple, com s’havia construït la casa al segle XVII, a partir d’una finca procedent de can Valldejuli de Munt, on s’havia establert una família de teixidors de lli cognominada Aigües, provinent de Cassà de la Selva. Una generació més tard, la neta d’aquella família, que havia esdevingut pubilla de la casa, es va casar amb el cabaler d’un mas molt proper, el mas Reig. Amb aquell casament, el cognom Reig es va incorporar a la casa, que acabaria adoptant-me el nom. La circumstància tenia, però, una història al darrere, l’antic mas Reig havia estat venut a l’encant per l’hereu de la casa, germà del cabaler que s’havia casat amb la pubilla dels Aigües.
D’aquesta manera, la nissaga Reig s’incorporava a la nova casa, però hi aportava també tot un passat profundament arrelat a Sant Genís, documentat des del segle XIV. Els descendents d’aquesta nova branca van continuar establint vincles matrimonials amb famílies de la parròquia, de manera que, generació rere generació, s’hi anaren incorporant nissagues d’altres cases, incorporant una d’elles una particularitat ben curiosa, era portadora de la línia de l’últim hereu del mas Reig, que acabaria confluint de nou amb la branca establerta a can Reig.
Entre aquestes cases també hi havia un dels casals més antics de Sant Genís. Aquella nissaga, establerta al territori ja al segle XIII, em va permetre saber un altre fet sorprenent, una de les meves branques familiars havia estat establerta a Sant Genís de la mà dels mateixos senyors de Palafolls a la centúria del 1200. La història familiar començava a prendre unes dimensions que difícilment hauria pogut imaginar quan, de petit, recorria aquells mateixos camins sense saber res de les persones que els havien trepitjat abans que jo.
I és que, a mesura que anava resseguint les branques de l’arbre genealògic, el nombre d’avantpassats vinculats a Sant Genís no parava de créixer. Entre ells hi apareixien pagesos, treballadors, teixidors, obrers de la parròquia, batlles, jurats i, en èpoques més recents, regidors. Persones que havien participat activament en la vida de la comunitat i en la construcció de la seva història.
Les actes de les reunions del Consell General de la Universitat de Sant Genís, en què participaven tots els caps de casa de la parròquia, es van convertir en una font especialment reveladora. En aquells llibres, al costat de les decisions col·lectives i dels afers que afectaven la comunitat, hi anava trobant, una vegada i una altra, els noms dels meus avantpassats. En moltes d’aquelles reunions dels segles XVI, XVII i XVIII podia arribar a comptabilitzar entre set i vuit avantpassats presents alhora. Resultava sorprenent pensar que aquells homes, reunits per deliberar sobre els problemes i les necessitats del seu temps, difícilment podien imaginar que, segles després, els seus descendents acabarien confluint en una mateixa casa.
Un exemple rellevant és l’acta del vot de poble de 1651, un document que ens situa en un dels episodis més tràgics de la història de la parròquia, quan la pesta es va endur aproximadament un de cada tres habitants de Palafolls. Dels trenta-sis homes que van signar aquell compromís col·lectiu, sis eren avantpassats, als quals cal afegir-hi un setè, el batlle. Veure aquells noms junts en un document de fa gairebé quatre segles és una experiència difícil d’explicar, la història col·lectiva i la pròpia història familiar es troben de sobte en una mateixa pàgina.
La recerca també m’ha permès descobrir que alguns episodis convulsos de la història de la parròquia van tenir com a protagonistes directes avantpassats meus. Durant la Guerra de Successió, per exemple, el batlle d’aleshores, un altre avantpassat, va haver de fer front a un robatori perpetrat per les tropes austriacistes. I un altre avantpassat en aquell mateix conflicte va patir un segrest per part de les tropes borbòniques. La història familiar apareixia així entrellaçada amb els grans conflictes que havien sacsejat el país.
El mateix passa amb el gran conflicte remença, que també va tenir el seu ressò a Palafolls. Se'n conserven les actes de dues reunions celebrades al terme l'any 1448, en el marc de les assemblees que es feien arreu del país per debatre i acordar col·lectivament les condicions de les negociacions encaminades a abolir els mals usos. Entre els assistents hi tornem a trobar palafollencs que formen part de les meves arrels, fins a cinc pagesos remences.
La memòria familiar, les vivències personals, els paisatges i les històries que m'han estat transmeses han anat confluint amb la recerca històrica. I, a mesura que he anat desgranant aquest relat, he descobert fins a quin punt les meves arrels s'enfonsen en aquest territori.
Sant Genís, doncs, no és només el poble dels meus avantpassats, ni tan sols el lloc on vaig créixer sentimentalment abans d'instal·lar-m'hi. És un paisatge carregat de memòria, una suma de vides i de generacions que, d'alguna manera, també m'han fet ser qui soc.
Xevi Salicrú
