Tres unces de sagí.

Amb l’ús generalitzat del Sistema Internacional d’Unitats (SI)  les mesures tradicionals com l’unça van entrar en total desús. La nostra unça catalana és   la dotzena part d’una lliura,  es divideix   en setze argenços,  i equival  a 33,33 grams, per tant una lliura son quatre-cents grams i quan diem tres unces  de sagí parlem de cent grams.

El sagí és greix de porc,  però no un  simple tros de greix, el sagí és una part concreta del greix porcí, el  de la part baixa del ventre del marrà  que cobreix els budells per davant. Recordo encara que després de matar el porc es deixava un tros de sagí penjat al porxo per quan es volia greixar un clau per clavar-lo suaument.

Però no vull parlar d’això, encara que no  ho sembli, vull parlar d’allà on podies anar a comprar tres unces de sagí a Sant Genís.

Explicava la Teresa Sensat (1854-1945) , que va viure a Sant Genís tota la vida, que de petita la seva mare l’enviava  a comprar a una botiga del carrer Nou, que segurament tindria més l’aspecte d’un magatzem que del que podem entendre ara per una botiga. En aquest  establiment, potser amb un taulell i tot, hi podies trobar molts de productes diferents ; com espardenyes, vi i aiguardent, cereals, peix salat, betes o alguna peça de roba  per exemple(1).  

Ella recordava especialment un dels encàrrecs que li feia    la seva mare, la Cinta Reig, que deia: 

-Tereseta ves a can Joan Verro a buscar tres unces de sagí.

Can Joan Verro era una casa de Sant Genís del carrer Nou, el Joan qui anomenaven verro era el Joan Carbó Comes, cap de casa i qui regentava el negoci.

Un verro és un  porc no castrat destinat al cobriment de les truges o també defineix un home  brut o groller, però no voldria anar més enllà....  potser només que si comercialitzava  sagí criava més porcs dels estrictament necessaris per una economia de subsistència i venia els excedents a la botiga, però tot el que pugui dir d’aquest malnom és especular.

La casa, anys més tard, quan ja no hi havia la botiga però hi vivien encara els descendents del Joan, s’anomenarà cal Groc, motiu que en desconeixem l’origen.

L’any 1789 encara era un cos amb alguna paret construïda per l’Antoni Carbó Sagrera que uns anys abans, el dotze de juliol de 1786,  havia estat establert  per la Josepa Puigvert, vídua del Josep Valldejuli de la Torre, amb el compromís de construir-hi una casa i que sembla no va tardar a fer. Per l’establiment l’Antoni pagava tres lliures anuals (2).

1920 aprox. en segon terme cal Groc, la casa de tres plantes

Aquesta finca a principis del segle XX destacava de la resta per tenir tres plantes, suposem que va ser reformada al tombar del segle XIX. La dedicació al comerç segurament va donar a la família uns ingressos superiors a la resta de veïns dedicats a la pagesia. No sabem quan es va deixar l’activitat, a principis del segle XX sabem del cert que ja no existia i els descendents del Joan es dedicaven a l’agricultura com la majoria dels seus veïns.

Si el negoci va tenir continuïtat o va ser substituït per una altre en pensem que no, no en tenim cap més dada fins passada la Guerra Civil  quan al mateix carrer s’obre una botiga, can Pepet, coneguda uns anys abans com a can Xanito quan hi havia una taverna.  

Xevi Salicrú

1. Testimoni oral de la seva neta Teresa Sala Martí.

2. Salicrú Siscart, Xavier. Cases amb eixida i hort. Aproximació als orígens de Palafolls s. XVI-XX. Edicions del Roig.2016.