En Peret, aquell que tocava el flabiol i el bombo

En Peret, el Pere Sala Subirana, era fill de Gacerans, havia nascut l’any 1850 a la casa coneguda popularment com a can  Rumbo, que  de fet era l’antic mas Palet de Baix, una antiga masia documentada de ben antic, al segle XIV.

De ben petit es va aficionar a tocar el flabiol i bombo, s’explica que era una afició que   passava d’oncles a nebots. No sé de qui va aprendre a tocar, però si que ell ho va transmetre al seu nebot, el flabiolaire conegut com en Tonyaca, en Josep Sala Messeguer, fill del seu germà  Llorenç.

L’afició a la música del Peret li va marcar la vida, dic afició doncs tots aquests músics no en vivien pas  de la seva passió,  ho havien de compaginar amb algun ofici.

En Peret anava a tocar a festes i a tot tipus de celebracions que el demanaven, i així va ser com va venir a  parar a Sant Genís. Hi va venir al casament del seu amic, el Damià Oller, fill de Ramió, que es casava amb la pubila de can Freixes, la Maria Freixes Estiu, una casa a tocar l’església de Sant Genís. I al casori hi  va conèixer a una amiga i veïna de la Maria, una altra pubilla i donzella, la Teresa Sensat Reig. Sembla que d’aquesta trobada en va néixer una història d’amor.

La Teresa va quedar captivada per aquest músic avesat a la vida festiva, però a ella  li tenien un altre futur preparat, que va acabar  canviant, el seu pare ja tenia compromès el seu casament amb un santgenissenc, l’hereu Ferrer-hosta.

Ella explicava, ja de gran als seus néts, que mentre el seu pare feia tractes amb l’hereu, asseguts a l’escon, ella festejava d’amagat amb en Peret al portal de casa.

I com fou dona de caràcter canviar el  seu destí i es va casar amb qui estimava.   En Peret va entrar de gendre a can Reig, agafant el rem de la casa. Un cop casats, la Teresa pretenia que en Peret deixés aquella vida  que la va encisar, ell, però, la va continuar tot i la negativa de la seva dona.

En Peret es va integrar a la vida social del poble, essent regidor en dues ocasions i alcalde de barri a Sant Genís també dues vegades. La vida matrimonial també va ser fructífera, van  arribar a tenir onze fills, sembla que tot i que tenien fortes disputes per les sortides musicals,  tenien bones  reconciliacions.

Un dia que tornava d’Hortsavinyà, de nit, de tocar d’una festa,  tot baixant  es va trobar un llop afamat pel camí, ell espantat, si que puja a un suro ben gros, intentant escapolir-se de la bèstia. Però el llop no marxa i en Peret es posa a tocar el flabiol i bombo.  El llop al sentir aquella música fuig esporuguit, en Peret, al cap d’una estona, un cop ben segur de que el llop no hi és reprèn ja de matinada la tornada cap a casa.

Aquesta història del llop sempre l’havia interioritzat com  una història de casa, explicada dotzenes de vegades per la meva àvia vora el foc, que era néta del Peret i la Teresa. Però amb el temps em vaig adonar que era una llegenda que s’explicava arreu del país, el llop i el flabiolaire, i si que em fa dubtar on comença i acaba la història familiar i on comença i acaba  la llegenda, suposo que  no  aclariré mai aquesta incertesa, si que és ben documentat que el rebesavi tocava  el flabiol i tornava ben entrada la nit. Encara recordo un veí, en Norbert Salichs Bonet, un cosí de la meva besàvia, que deia  haver vist el bombo  d’en Peret a la pallissa de casa.

Però la meva àvia n’explicava també una altra de sortida a tocar. Aquesta va ocórrer una nit d’hivern, de l’any 1909, en Peret va arribar ben entrada la nit. Aquell dia sembla que la Teresa li havia prohibit d’anar a tocar, tenia caràcter i era la mestressa, però en Peret hi havia d’anar, no se’n podia estar, era la seva passió, i així ho feu.  A la tornada  arriba a casa i es posa a picar a la porta perquè l’obrin.  Ningú obre, tots  són desperts, fills i  dona, però la mare amenaça que el que es llevi per obrir al pare rebrà fort. El pare crida i crida fins esgotar-se, cansat, disgustat i convençut de que no l’obriran, es refugia mort de fred en una cort.

A punta de dia, la canalla obre el portal tot buscant, no el veuen,  de seguit se n’adonen que  és  arraulit a la cort inconscient. Amb l’ajuda del germans més grans el porten cap al llit.  Al  cap de pocs dies moria , deia l’àvia que havia mor d’un atac de feridura.  

I aquesta fou part de  la vida d’en Peret, aquell que  tocava el flabiol i el bombo.

Xevi Salicrú.