L’antic costum de beneir les
portes de les cases amb aigua i sal, durant la Setmana Santa, ja forma part de
la història de la gran majoria de parròquies.
Aquesta tradició ja venia
d’antic, era hereva de les benediccions
de les llars jueves, en temps de la Pasqua, i alhora, aquesta era feta
en record de
les pintades amb sang que van fer els hebreus, a la porta
de cada casa, per alliberar-se de les
plagues que caurien sobre Egipte.
El salpàs, així era coneguda aquest costum cristià al nostre
país, era la visita que feia el
rector, acompanyat d’escolans, a totes
les cases de la parròquia, especialment les de pagès, on portant un recipient,
anomenat caldereta, ple d’aigua i sal beneïda, i que amb l’ajut del salpasser
s’aspergia als brancals de les portes, beneïa les cases. Aquestes visites del
rector i seguici, eren rebudes amb diverses menges i ofrenes, especialment era
molt típic l’oferiment d’ous, la
primavera és un moment de gran posta de
l’aviram, per tant un bon excedent que oferir.
Encara, el Dilluns de Pasqua, a la
veïna parròquia de Sant Pere de Riu, es
sortegen ous a l’aplec d’aquest dia, on l’origen de dit sorteig era per
donar sortida a l’accedent d’ous,
acumulat al llarg del salpàs pel rector.
L’objectiu no només era la benedicció
de les cases, alhora era també sobretot un element de control del territori parroquial,
visitar els habitants, alguns d’ells,
potser, si no anaven a missa el diumenge era el moment de
veure’ls.
La benedicció de la casa i tota la
família, ben mudada com les grans ocasions al seu peu, pel rector, amb llatí
del record de la gent, i un rés del Parenostre de tots el presents, ja en
català, era el ritus a seguir.
La parròquia de Sant Genís no era pas
diferent, també tenia el seu salpàs ,que ara ja només és al record dels més
grans. El meu pare hi va participar, fent d’escolanet. Amb l’ajut dels seus
companys he refet el camí i ordre que
seguia la comitiva als any quaranta del segle passat. L’edat per fer
d’escolanet rondava entre els 6 i 10 anys. El meu pare, el Joan Salicrú
Sala, va compartir escolania amb el Joan Mayà Ripoll i el Nicolau Salichs
Xarbau, i ells havien rellevat al
Nicolau Salichs Alsina, al Joan Puigdefàbregas Ribot i al Cinto Mayà Ripoll.
A la nostra parròquia, la salpassa,
com també s’havia anomenat, era feta en tres dies. A la parròquia es conserva
una consueta del anys quaranta, explicant el recorregut a seguir.
La versió de la consueta varia una
mica respecte a la explicada pels
escolanets, canvia una mica la ruta per
les cases de pagès, però si que coincideixen en dia i ordre alhora de beneir
les cases del poble.
Segons els nens de llavors, el primer dia, Dilluns Sant, començaven anant
cap a la Fundició, seguien cap a can
Valldejuli, can Vidal, can Gibert, on sempre hi havia un bon esmorzar, segons
algunes fonts melindros i xocolata. Seguien cap a can Borrell, can Cabreta, can
Puiggorri i cal Bessó. A la tarda continuaven, havent dinat cadascú a casa
seva, cap a can Jordà, can Brunet, ca l’Alsina, aquí hi havia dues casa que als anys quaranta no es
salpassaven, ca l’Oli i can Cinto,
sembla que una dona sola a la primera i un home també sol a la segona
eren antisistema (és un terme
modern però ajuda a entendre el motiu de
no anar-hi), i continuaven cap a can
Plantera i ca l’Estiu, on hi havia un bon berenar sempre. En acabat, cap a cal
Campaner de Dalt , cal Campaner de Baix i cap a la rectoria altra vegada de
retorn.
El Dimarts Sant anaven cap a can
Daniel, can Grinyola, cal Bolet, mas Xuclà, can Jordi, i cap al veïnat de
Vallplana, on començaven per can Jesús de Baix, d’aquí cap a can Nofre, on hi
tocava dinar, que s’ho alternaven any si any no amb can Martí. Per dinar hi solia haver escudella i carn
d’olla o rostit. Ben dinat cap a can Tos, can Planes, can Segimon, can
Santpare, can Titiula, can Xalandric i Can Martí, si havien dinat a can Nofre.
En cas d’haver dinat a can Martí aquest últim tram de la tarda el feien al revés,
acabant a Can Nofre. A la tarda continuaven
cap a can Jaumeset, can Boix, can Vinyals i can Jesús de Dalt. D’aquí es
dirigien cap al castell a fer can Carbó, can Crossetes, can Carreres, can
Bigorra i can Vila de pagès, on hi havia
berenar, normalment pa amb vi i sucre, i finalment cal Burgenyo. I així acabava
el segon dia.
Pel Dimecres Sant només quedava el
poble, i feien pel cap del carrer, can
Dalmau, can Freixes, ca la Candita, can Ferrerhosta, can Reig, ca la Carme i
can Quim. I aquí ja enfilaven el carrer Nou, cal Tossut, cal Fuster, can Pepet,
can Forn, can Serafí, can Gusto, can Peptoni, Cal Groc, Cal Ros, Can Mandares, Can
Baiona, can Gananci, can Manel, ca la Pepa d’en Pau i per últim la casa del Sot
que tancava el salpàs.
I aquestes eren les cases de la
parròquia, les cases beneïdes amb el salis sparcio.
Xevi Salicrú.
Agraïments al Joan Mayà Ripoll, al Calau Salichs Xarbau i a
la Pilar Sarsanedes, pel seu testimoni.
