Els noms dels carrers, una eina al servei dels règims municipals.

 

Els diferents règims municipals  han volgut mostrar en  la nomenclatura dels carrers la seva ideologia. En el cas de Palafolls, que històricament no ha tingut nuclis ben estructurats, i per tant carrers poc definits,  no podem parlar de nomenclatura clara de carrers fins   la consolidació d’una administració local, l’Ajuntament , que oficialitzarà  els noms amb la creació del primers padrons municipals a principis de la segona meitat del segle XIX.

Anteriorment, del segle XVIII cap enrere, trobem  diferents maneres d’anomenar alguns carrers, analitzem-ho detalladament pels  carrers del dos nuclis històrics; Sant Genís i Les Ferreries, partint del nom actual.

Sant Genís ha tingut dos carrers històrics que no han patit cap canvi per motius ideològics, més enllà de la seva traducció al castellà, únicament es va canviar durant la Guerra Civil el nom del poble passant a dir-se Miralles de Palafolls en comptes de Sant Genís de Palafolls, en aquell context anticlerical com a resposta a l’aixecament militar.  

Aquest nucli fins al segle XVII només era format per  cases a l’entorn de l’església formant una  cellera, per tant fins llavors no calia anomenar cap carrer quan només n’hi havia un, trobem només a la documentació per ubicar els habitatges la forma casa a la cellera o vora la cellera. A partir del segle XVII  es comencen a establir nous santgenissencs en cossos en terres de l’antic mas Antuny formant un carrer.

Aquest carrer en un primer moment serà  anomenat de diferents  maneres   en diversos documents, carrer del Mig, carrer del lloc de Sant Genís, carrer de Dalt, aquest últim el defineix molt bé  per estar dalt d’una petita carena,  però ja a mitjans de  segle XIX es consolida  carrer Nou, un nom també molt descriptiu per diferenciar-lo de la part antiga a l’entorn de l’església.

I un cop anomenat el carrer Nou, que només variarà el nom durant la dictadura franquista on serà traduït per calle Nueva, la part de la cellera agafarà el nom de carrer Sant Genís tot i que puntualment al padró del 1880   serà anomenat carrer de Baix i en algun document notarial de l’època  o al padró del  1887  carrer de les Ànimes.  En aquell  moment les quatre cases situades a l’entorn de la plaça, entre el carrer Nou i carrer Sant Genís,  tindran  l’adreça plaça de Sant Genís, però serà per pocs anys, a principis del segle XX queden integrades dins el carrer Sant Genís.

Als anys seixanta del segle XX s’unifiquen tots dos carrers sota el nom de calle Nueva, als setanta es tornarà a diferenciar la calle Sant Ginés i  plaza San  Ginés amb les cases a l’entorn d’ella,  al padró de 1970 diu  “plaza de la Iglesia”, un error ja que les cases més pròximes a la plaça de l’església eren ja incloses  dins el carrer San Ginés.

Com a anècdota als anys noranta volent posar ordre a la numeració de totes les cases per la variació de nomenclatura les dècades anteriors s’intenta anomenar tots dos carrers com a Sant Genís, davant la protesta dels veïns queden ja definitivament fins a dia d’avui els dos carrers, Sant Genís i Nou.

El nucli de les Ferreries va ser originat a principis del segle XVI a peu de l’antic camí reial a Girona, els que són els actuals carrers Major, Passada i plaça Major, anant formant al llarg dels segles un carrer. Posteriorment, al segle XVII i XVIII, sorgeixen nous establiments de cossos que formaran els carrers Pi i Margall, Joaquim Ruhí, de Baix i Mas Pinell. Als anys trenta del segle XX es s’obrirà el carrer Francesc Macià.

Aquests carrers patiran al llarg dels anys canvis de noms, especialment durant la república i la dictadura, el ball de noms serà animat.

Els actuals  carrer  Passada i carrer i plaça  Major han compartit denominació fins al segle XIX.  Ja amb cases a finals del segle XVI, seran anomenats  camí Ral, camí a  Girona o a Tordera. En algun moment del segle XVII i XVIII el carrer Passada serà anomenat la via de baix, “vico inferiore” per diferenciar-lo de la plaça i evocant a la seva situació menys elevada respecte aquesta.

Al segle XIX  ja amb els primers padrons el carrer Passada i la Plaça Major es coneixen com a carrer Ferreries, i l’actual carrer Major com a carrer Passada. Aquí pot haver confusió doncs l’actual carrer Passada no és el mateix que l’antic carrer anomenat així. La denominació Passada és molt comuna d’altres pobles en carrers formats a peu d’antics camins, la població veïna de Malgrat també té un carrer anomenat així que havia format, com el nostre, un tram del mateix camí. Aquest antic camí Ral va deixar de ser-ho al fer al segle XVIII un nou traçat seguint un curs similar a l’actual N-II.

Amb l’arribada de la república l’actual carrer Passada, ja separant-se definitivament amb la nomenclatura amb la plaça, passa a anomenar-se com el carrer Major carrer Fermín Galan, militar d’idees republicanes afusellat al 1930 per la dictadura de Damaso Berenguer, poc abans de l’arribada de la república. Galan havia participat en diversos aixecaments durant la monarquia com la  sublevació anomenada la “Sanjuanada” contra Primo de Rivera o la sublevació de Jaca a 1930, que li comportarà un consell de guerra amb pena de mort. Amb l’arribada de la dictadura franquista el carrer és rebatejat com a carrer José Antonio, fundador de la Falange Española. José Antonio Primo de Rivera i Sáenz de Heredia era un polític falangista, fill  del dictador Miguel Primo de Rivera, que fou condemnat a mort per un tribunal de la república a l’inici de la Guerra Civil, convertint-se en un màrtir del franquisme.Un carrer que sembla destinat a portar el nom del màrtir d’un o altre bàndol fins l’arribada de la democràcia on serà anomenat carrer Passada.

La plaça amb l’arribada de la república passar a ser Plaça de la República, encara llavors aquest espai era el centre de la vida social i comercial del poble, totes les manifestacions populars eren fetes allà. Amb la dictadura serà anomenada  Plaza del Generalísimo, i amb l’arribada de la democràcia s’anomenarà ja  plaça Major.

El carrer Major com hem dit després de ser anomenat camí Ral, camí de Girona o de Tordera als primers padrons de la segona meitat del segle XIX es consolida com a carrer Passada, i serà així fins l’arribada de la Segona República que se li posarà el nom de Fermín Galan, igual que el tram anterior a la plaça, l’actual Passada que hem explicat anteriorment. Amb la dictadura franquista adoptarà el nom de “calle del Generalísimo”, enaltint el dictador posant-li el seu nom a la via principal del poble.  Amb la tornada de la democràcia es dignificarà amb el nom de carrer Major.

Les primeres cases del  carrer Jacint Verdaguer van estar considerades  com a part de la plaça, habitatges formats a partir de cossos  segregats  de finques que donaven a la plaça. Amb la república el carrer agafa entitat anomenant-se amb el nom de tant destacat  poeta, prevere i un dels màxims exponents de la Renaixença. Als anys quaranta amb  la dictadura les tres cases que hi havien van tornar a ser incloses dins la plaça, i no serà fins el retorn de la democràcia que tornarà a agafar entitat pròpia amb el nom de Jacint Verdaguer.

 

El carrer de Baix va formar-se a partir del segle XVIII, als padrons del XIX s’anomenarà Ferreries Petites fins el segle XX que ja serà anomenat carrer de Baix fins la república, quan se li posarà el nom de carrer Ernest Ventós, pintor i polític mort al 1933 a l’edat de  40 anys, membre de la Unió de Rabassaires i el Partit Republicà Català, regidor de l’Ajuntament de Barcelona i  gran amic de  Lluís Companys. Amb l’arribada del franquisme tornarà al nom antic sent traduït per  calle Baja, i amb la tornada de la democràcia de nou carrer de Baix.

 

El carrer Pi i Margall és un carrer que es va originar a la segona meitat del segle XVIII, a partir de la venda de cossos que havien format part del mas Tosell de les Boïgues. Als primers padrons ja serà anomenat carrer del  Mig, amb l’arribada de la república al 1931  rebrà el nom de Francesc Pi i Margall, polític català i segon president de la Primera República Espanyola, mandat que  només li va durar trenta-vuit dies. Evidentment amb la dictadura feixista va caure el nom i va passar a anomenar-se amb el nom històric traduït calle del Medio. Actualment  torna a dir-se  Pi i Margall tot i que encara popularment els palafollencs  li segueixen dient del Mig, que de fet ara la prolongació d’aquest vial cap a les escoles és  oficialment el carrer del Mig.

 

El carrer Joaquim Ruhí, es va formar  a partir també de terres del mas Tosell de les Boïgues  al segle XVIII. Dels  primers padrons  serà anomenat carrer de Dalt fins al 1925 quan el plenari municipal va aprovar per majoria posar el nom  del que havia estat secretari de l’Ajuntament de Palafolls durant 36 anys , el Joaquim Ruhí Ribas, al seu carrer quan va morir. El Joaquim va destacar pel seu bon fer en els assumptes de l’Ajuntament i la seva bonhomia en ajudar més enllà de les seves tasques de secretari  a tots els pallafollencs fos quin fos el seu color polític o la seva posició social, la prova d’això és que ni durant la república ni la dictadura no es va canviar el nom.

 

El carrer Mas Pinell amb  origen al segle XVII , rep el nom a causa d de construir-se les cases a peu de camí del mas Pinell, agafant aquest el seu nom fins a dia d’avui,  el carrer amb el nom que més ha perdurat a la nomenclatura i que té un altre títol de ser el carrer més llarg.

 

Un vial nascut als anys trenta, el carrer Francesc Macià, que porta el nom de qui va ser el primer president de la Generalitat restaurada amb la república. L’Avi com era conegut popularment fou militar, polític independentista, fundador del partit Estat Català i posteriorment líder d’Esquerra Republicana de Catalunya. En el moment d’obrir-se el carrer va ser anomenat carrer Nou i per un breu temps Miguel Primo de Rivera, nom que li va durar ben poc, doncs de seguida va ser rebatejat  amb el nom del president de la Generalitat. aprovat en un ple de 1928 dedicar-li a Primo de Rivera, llavors presidents del consell de ministres,  només ens consta al padró de 1930. Amb l’arribada del feixisme va ser anomenat  com a calle Calvo Sotelo en honor  del qui va ser advocat de l’estat, polític, diputat conservador i ministre del govern de Miquel Primo de Rivera. José Calvo Sotelo va ser  assassinat el 1936 per una unitat de la Guàrdia d’Assalt, sent  un més dels pretexts per l’alçament militar. Amb el retorn dels ajuntaments democràtics se li retorna al carrer el nom del president de la Generalitat. 

 

La resta de carrers palafollencs ja amb un origen  més recent  defugen d’aquest article,  Sant Lluís i Santa Maria,  fruit de la immigració dels anys seixanta també veuran canviar algun nom, les urbanitzacions mas Carbó, Ciutat Jardí o mas Reixach o tots aquells  vials que es construiran a finals del segle XX, l’anomenada Eixample, que unirà les Ferreries amb Santa Maria i tots els que s’han construït fins a  dia d’avui formaran part d’un proper article, on  seran posats noms a gust dels veïns o del consistori del moment.

 

 Xevi Salicrú

 

Bibliografia:

Salicrú, Xavier. Cases amb eixida i hort. Aproximació als orígens urbans de Palafolls. Edicions del Roig. Palafolls 2016.

L’Abans. Recull gràfic 1895-1979 de Palafolls. Editorial Efados. 2019.

https://valldebossagay.blogspot.com/2020/04/carrer-joaquim-ruhi-versus-carrer-de.html

https://valldebossagay.blogspot.com/2017/09/genis-valls-artifex-del-carrer-del-mig.html

https://valldebossagay.blogspot.com/2020/11/la-carretera-general-de-madrid-franca.html

 

Una mirada al Palafolls del 1953 a través del programa de Festa Major.

 

El programa de Festa Major del 1953 (1), conservat a l, Arxiu Municipal de Palafolls, com passa als que el precedeixen o el segueixen cada any, ens aproxima a com vivien els palafollencs aquells anys. A través dels anunciants del programa, els actes que es feien o qui els patrocinava i organitzava ens donen una visió de com era aquella societat dels anys cinquanta.

La portada ens fa saber els dies de festa, 8, 9 i 10 de setembre. Eren els tres dies en que tradicionalment es celebrava, sempre s’iniciava  el dia vuit,  com deien a l’època la diada de la  Nativitat de Nostra Senyora, el dia de la Festa Major. Una Festa que ja venia d’antic (2), que ja era festejada de molts segles enrere. Tot i que es pugui pensar que era celebrada d’ençà la creació de l’església del veïnat de les Ferreries, dedicada a Santa Maria, no és així. Quan tot Palafolls estava sota l’advocació de Sant Genís, el vuit de setembre era ja la festa local més celebrada  després de la diada de Sant Genís. Al segregar-se la parròquia, la nova església va passar a triar aquella diada com a patronatge del nou temple i parròquia, i va deixar de celebrar-se a la parròquia mare.

 

El primer que ens crida l’atenció del programa és la gran quantitat de comerços i negocis que s’hi anuncien, amb tres categories, anuncis a pàgina completa, mitja o un quart. Aquest gran número d’anuncis,  més algun  article i la programació formava un llibret de 36 pàgines, tota una publicació. A excepció de la portada i contraportada que eren de color groc, la resta de fulls eren blancs amb tinta blava, a excepció d’un anunciant a pàgina completa amb tinta marró com el text de la portada, la família Roura, anomenats els  Gasiva, anunci que en parlarem més endavant.  

El dibuix de la portada deia que era obra de la jove artista Angeles Garcia de Castro de Barcelona de tan sols 14 anys. Desconeixem quin vincle tenia aquesta noia amb Palafolls o amb la Impremta Montalt que havia imprès i dissenyat el programa.  

Si desgranem els  anunciants veiem que n’hi ha de diverses poblacions. De Palafolls   trobem primer a pàgina completa “ Transportes José Pica Carbó Tocineria. Generalisimo Franco, 3. Palafolls.”  Aquest negoci és el que s’ha conegut sempre com a can Varisto, tot i que oficialment ha estat can Pica. El Josep alternava la feina de tocinaire amb la de servei de taxi, tot i que ens consta que va obtenir l’autorització al desembre de 1955 oficialment del seu cotxe Packard amb matrícula CA0082, ja feia la tasca d’ençà que al 1952  quan es va donar de baixa el servei que prestava l’Esteve Prats amb el cotxe.

Un altre comerç, ben a aprop d’aquest , a la plaça major, era el que s’anunciava com “Ultramarinos y Carniceria León Roura Puigvert. Palafolls”. La família Roura va regentar durant molts anys aquest establiment ja documentat als anys vint.

 A mitja pàgina “María Roura. Tejidos y Generos de Punto. Palafolls” la botiga situada al que era el carrer Calvo  Sotelo, l’actual Francesc Macià, un carrer obert als anys trenta amb el nom de carrer Nou, amb un concepte més modern  amb arbres i voreres més amples. La Maria aprofitava també les temporades amb productes específics, per Nadal joguines, per Rams palmes i palmons i per Tots Sants flors artificials.  

També anunciat a mitja pàgina el “Taller de Herreria y Mecánica Miguel Roca, sucesor de L. Amiel Payet. Calle Passada, 20. Palafolls” on deia que era especialista en tota classe d'arades.  Aquest era situat al que ara és el carrer Major 36, on encara l’habitatge és conegut  com a cal Ferrer. Molts d’aquests negocis es trobaven a la finca on vivia la família que regentava el negoci, adequant les estances vora el carrer per dedicar-les al negoci. El Miquel Roca va ser l’últim alcalde abans de les primeres eleccions municipals.

“Juan P. León. Lampisteria y Electricidad. José Antonio, 4. Palafolls” publicitat a un quart de pàgina era  la primera botiga, podríem dir,  de tecnologia de l’època, on es van poder comprar els primers petits electrodomèstics. El carrer José Antonio era l’actual carrer Passada.

Uns altres palafollencs que s’anunciaven a pàgina completa eren els “Hijos de Martín Roura Quintana. Plaza 28. Palafolls. Francisco i Bonoso Roura Mateu”. En aquell moment aquesta família, coneguts com els Gasiva, tenien importants negocis, la Fàbrica de Farines de la Pedrera  i altres, com càrnics, d’abast nacional. Sorprèn que no anunciessin cap del seus negocis,  suposem que actuaven com a benefactors d’una part de les despeses de l’edició.

També trobem tota una serie de publicitat de negocis que tenien el seu representant a Palafolls, i així ho anunciaven. La “Capitalizadora CLAVIJO, S.A.” una entitat d’estalvi amb domicili a Barcelona on el seu representant a Palafolls i Santa Susanna era el Zenon Castells Guri, que curiosament aquest senyor era el secretari de les dues poblacions. D’ençà feia uns anys, de la dècada anterior, els dos municipis havien mancomunat la figura del secretari, repartint-se Castells la jornada entre els dos ajuntaments. Una casa de radios  “ Ginestá Radio” de Blanes que oferia aparells  de les marques Telefunken i Invicta, discos, amplificadors i les seves reparacions, el seu representant a Palafolls era el Juan Pau León. Una altra botiga que feia de sucursal era la botiga  de la Maria Roura  de la “Sastreria Oliva” de Blanes. 

L’ocupació principal de la població era  l’agricultura, el programa també ens ho demostra, més enllà de ser la “Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos “  coorganitzadora i amfitriona amb el seu complex lúdic, diferents cases de productes per l’agricultura i assentadors del Mercat Central de Barcelona es donaven a conèixer.  

“Transportes Sanet “ de Pineda, era una empresa que portava  diàriament  productes agrícoles de la zona al Mercat Central del Born, curiosament i a mode d’anècdota era propietat del Francisco Aragonès, besavi de l’actual president de la Generalitat.

En un moment on l’agricultura ja usava de forma generalitzada adobs químics, els seus comercials també volien ser presents en  una publicació que arribava a tothom. L’empresa de Tomàs Suñol Cañellas , antigua Casa Pedra de Barcelona, anunciava els seus adobs orgànics, compostos i superfosfats, comercialitzats sota la marca “FERTOL”. Serafín Chiva d’Igualada comercialitza l’adob “FORTON” o la Societat Anónima de Abonos “Medem” de Barcelona. L’empresa ”C.E.I.F.A” de productes fitosanitaris també tenia la seva publicitat, en un moment on l’agricultura descobria els productes químics de síntesi.   

Alguns anuncis eren específics de productes concrets com “INU-GAMMA” o “Cupravit “. Aquest últim  era un producte especific pel míldiu de la patata i la vinya, deixant clar  que eren a la venda a la Hermandad de Labadrores. L’anunci de Cupravit era important en aquell moment on hi havia una gran producció de patates a la nostra zona, un producte que havia  revolucionat l’economia dels nostres agricultors. Va ser uns anys on molts pagesos varen poder comprar les seves primeres terres de propietat, i no oblidem feia pocs anys que els pagesos de les Ferreries havien aixecat el gran complex del Teatre-cafè principalment amb els seus recursos fruit de les grans campanyes de la patata.

I enmig d’aquest context de grans produccions de patates no podia faltar la publicitat d’una varietat, la “Erdgod”, que deien que era molt apreciada  a Europa, països receptors de part de la producció. I si la patata era un gran negoci no podien faltar els  revenedors  de patates i altres fruites i verdures, com “Antigua Casa Emilio  Vila” , “Viuda de J. Punsola”, “ Eduardo Archs” i “José Castelltort” i “Viuda de Francisco Casals”, aquestes dues últimes els  feia de representant el Joaquim Ruhí de can Calau que els  recollia el gènere, en aquell moment el Joaquim era regidor del consistori.

Els planteraires de la zona, dos de Malgrat, també hi eren presents “Fèlix Rabassa” i “Felip Casas”. Aquest últim encara existeix sent un referent en el sector dels planters.

Un gruix important de la publicitat era d’establiments malgratencs, els palafollencs eren clients habituals de molts negocis de la població veïna que oferia una oferta més variada.  “Novedades Torrent” a la Via del Caudillo de l’època, botiga dedicada a la venda de roba per home i dona, “Alberto Puignou Marqués” agent comercial de productes alimentaris, begudes i neteja, les assegurances “José Garangou Camps” al carrer Bellaire, la perfumeria i bijuteria “Garangou”, la “Confiteria Solà” a l’actual carrer de Mar, antiga Via Caudillo, el corredor d’assegurances “Narciso Gibert Torrent” representant de “Compañia Adriática de Seguros” , el “ Pintor Jaime Onna”, la casa de fotografia “Leikin Antonio Poch”, aquest un referent pel que fa a imatges d’aquella època, el seu fons conservat a l’Arxiu Municipal de Malgrat és d’un gran valor, no només per Malgrat sinó per la nostra vila també .  El “recader” “Transportes R. Marqués”, era molt comú fer compres a establiments,  com a Barcelona,  i fer-ho portar pel “recader”, o enviar paquets a través d’ells. Dos clàssics d’empreses que encara existeixen “Carbonicas Mora” que oferia venda de com deien a l’època “productos elaborados con azucar”, eren també representants de la cervesa DAMM,  i l’empresa “Salvador Masens” amb venda d’oli i vins, de fa anys instal·lada a Palafolls.  El magatzem de materials per la construcció “Juan Montclús” al carrer Sant Esteve, una oferta que no existia a la nostra població, i  no podia faltar una sastre de reconegut prestigi “Sastreria Camiseria Estragués”. I finalment de Malgrat el històric establiment “ Casa Guillem” restaurant i hotel, que havia allotjat molts casaments de palafollencs.  

Altres poblacions també de l’entorn també es feien conèixer. “F. Carbonell”  de Calella  oferia cotxes de lloguer, taxis d’urgència, servei d’autocar, i també sorprenentment  distribució de gelats de fabricació pròpia, una oferta ben diversa.

De Barcelona “Ramon Gamisans Coll “ publicitava maquinària cinematogràfica, recordem que al teatre s’hi feia habitualment cinema, segurament devia ser proveïdor del elements necessaris pel cinema palafollenc. També de la capital de província, concretament del carrer Aragó, es publicitava “Artículos de Fiesta. Hijo de J. Serra Puig”, comercials com aquest en que els organitzadors  de la festa n’eren clients eren obligats al programa. Un altre negoci barceloní “Ferreteria y Bateria de cocina Trabal & Inglés, S. en C.” ubicada a la plaça Palau, un lloc freqüentat quan s’anava a comprar a la ciutat, el tren arribava a l’estació de “Cercanies”,  vora aquesta plaça. La companyia d’assegurances “ARAGON” també era present amb seu a la Rambla de Catalunya.

La venda de motos, molt popular entre la població, el cotxe encara era una cosa molt minoritària a l’abast de molt pocs,  també tenia la seva publicitat de la mà de “Motos Emilio Pujol Solés” de Blanes, amb servei de recanvis i reparacions.  També d’aquesta població s’anunciava “Calzados Ruiz”  i “Hijos de J. Gallart fábrica de Gaseosas i Sifones”. Els sifons varen marcar tota una època, eren impensables els aperitius en bars i terrasses sense la seva presència a la taula. I la “Sastreria Ricardo Serrat” també de Blanes, amb el seu lema “Distintivo de Calidad”. Palafolls era una població petita i no es donava la oferta de sastreria,  no hi havia festa sense homes amb “traje”. Amb la vestimenta femenina  no passava,  varies dones es dedicaven a l’ofici de modista.

I finalment uns quants anuncis de begudes alcohòliques!. De Girona s’anunciaven dues empreses, “Nietos de Nicolás Regás. S.L” que comercialitzava l’anís “El Aguila” i el licor estomacal “Drinkgod”. De Domeny  “C.O.P.A. fábrica de anisados y licores” o un clàssic de la nostra comarca “CALISAY”  on deia el seu anunci “Que haría si le dieran gato por liebre? ...Haga lo mismo si le dan Calisay que no lo es” sembla que defensaven aferrissadament  el seu producte davant d’imitacions. I  també d’Arenys, aquest de Munt,  les “DESTILERIAS SOLAR” de Modesto Soler amb el seu anís Marathon. Fins i tot “Lopez Hermanos, S.A” empresa de vins i conyacs de Màlaga. De més a prop, Cornellà, Federico Esteve Volart publicitava “Entorchado. Brandy Viejo”, i de Calella “José Ugell”  fabricant de begudes carbòniques i comercial de marques com “DALILA” i  “Cocktel Frutal”.

Els anuncis s’intercalaven entre textos. Un d’ells  el pròleg, anomenat llavors Proemio, un text molt ensucrat literàriament anunciant i desitjant bones festes.

Era molt comú en els programes d’aquella època incloure articles sobre les grans cases pairals del poble, en aquest s’hi troba una poema evocant el mas Moner escrit pel malgratenc Lluís Garriga Viadé. Garriga  amb catorze anys ja havia  guanyat el primer premi dels Jocs Florals Juvenils de Girona, fou director de la revista “La Voz de Malgrat” i alcalde de Malgrat entre el juliol del 1954 i  desembre de 1958. Aquesta no era la única poesia, hi havia també reproduïda la lletra de Santiago Rusiñol  de la  sardana “ La nit de l’amor” del compositor  Enric Morera.  

Signat amb el pseudònim Heraldic hi ha un article  titolat “L’escut o segell de Palafolls”. Escut que duia una pala i que ja l’autor  ja en posava en dubte la seva credibilitat històrica proposant-ne un més adient, segons ell que portés les armes dels Cabrera, senyors del castell a partir del XIV. Amb el temps hem vist que l’evolució i normalització del nostre emblema municipal  ha anat cap un altre camí adoptant les armes dels Palafolls. Un altre text de prosa tancava, aquesta ben nodrida aportació de literatura, amb un article ben actual a dia d’avui titulat “Perque tanta pressa?”. on feia una reflexió sobre el frenètic ritme de vida que es duia. Si als anys cinquanta ja considerava el seu autor sota pseudònim “Espeleoleg” que s’anava a massa ritme  que en diria del frenètic món en què vivim ara?

 

  

I una cosa que no pot passar per alt, no tot el programa està escrit en castellà, les dues poesies i els dos articles són en català! Sorprèn quan tots tenim assumit la persecució que va patir  la nostra llengua en l’espai públic durant la dictadura, i  que en una publicació com era el programa de Festa Major, a principis de la dècada dels anys cinquanta, quan el franquisme estava en plena força,  fossin publicats en català fa pensar.   Potser aquests textos, que no formaven part estricte del programa, eren tolerats pels membres del règim a nivell local, que al cap i a la fi era la seva llengua. He trobat també altres petites impressions  que eren editades  en català, un exemple són recordatoris de comunió d’aquells anys, publicacions d’àmbit familiar sí,  però que entenc que  devien ser consentides pels rectors del moment, doncs eren repartides entre familiars i veïns.   

Una de les pàgines era dedicada a la publicació d’una rifa benèfica a favor del “Asilo de Niñas Huérfanas Pobres de San José de la Montaña” en combinació amb la “Lotería Nacional del dia 15 de diciembre”. Es sortejava com a primer premi  una motocicleta  “Sanglas” amb sidecar valorada amb 50000 ptes, de segon una motocicleta “Derby” valorada amb 30000 ptes i  de tercer un motocicleta “Lube” valorada amb 20000 ptes. Es venien  les butlletes al Cafè i a la secretaria de l’Ajuntament a un preu de 15 ptes.

Ens poden semblar grans regals per una rifa feta a Palafolls en aquella època, però de fet no era un sorteig organitzat a la nostra població , sinó que era una rifa organitzada  per  l’orfenat de nenes de Barcelona i que tenia un abast provincial, el que es feia era simplement ajudar amb la venda de butlletes. Desconeixem quin era el  vincle amb la  congregació de monges que eren al capdavant de l’asil per fer un anunci a les pàgines del programa de festes, sospitem que després del saqueig i incendi durant la Guerra Civil i la seva posterior reconstrucció les autoritats provincials del règim feien col·laborar als ajuntaments en la rifa pel sosteniment de l’entitat.

Encara la institució acull a dia d’avui més d’un centenar de nens orfes, els quals   segueixen allotjats en el santuari d’estil neoromànic inaugurat al 1902,  obra de Francesc Berenguer que havia estat  col·laborador de Gaudí.

Les dues pàgines centrals eren dedicades a la programació de Festa  Major, patrocinada per l’Ajuntament i organitzada per la més important entitat del poble la “Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos “. Tots els actes es feien a les instal·lacions dels pagesos, d’ençà la seva inauguració al 1948. La seu del sindicat agrícola, cafè, terrassa i teatre, s’havia convertit en el centre cultural i social, tots els actes lúdics es faran sempre allà. Un equipament que ara ja ben entrat el segle XXI segueix fent la mateixa funció pel que va ser creat, i és encara un referent de la cultura al nostre poble.

La festa començava el vuit de setembre, la diada de Festa Major i s’allargava el dos dies següents. Era costum arreu dels pobles que les festes duressin tres dies, algun any podia variar s’hi havia un diumenge abans o després dels tres dies quedant-hi inclòs.

Ofici, sardanes, balls, concerts i partit futbol eren els actes que es repetien any rere any, algun any s’incloïa alguna gimcana de bicis o motos. Trobem a faltar actes per la mainada, època on la oferta d’espectacle infantils  eren molt residuals més enllà dels circs ambulants. No és fins a la Festa Major del 1957 que trobem el primers jocs de cucanya al pati de l’escola, i com a excepció al 1955 s’anunciava el primer castell de focs que no van tenir continuïtat en altres programacions.

El que cal una menció especial és la orquestra  La Principal de la Bisbal, protagonista de totes  les actuacions musicals tots tres dies. Els músics eren allotjats durant tots els dies de la festa  a Palafolls, això més la seva presència cada any, establia una  gran amistat entre els seus membres i els palafollencs, actuacions que  ja quedaven emparaulades un any per l’altre. Encara en actiu és una formació nascuda  al 1888 com a cobla, mantenint el seu gran prestigi fins a dia d’avui , durant la República duia el títol de cobla oficial de la Generalitat de Catalunya.

 

 

I per tancar la publicació, a pàgina completa de la contraportada,  eren anunciats  els  dos partits de futbol en el “Campo de Deportes de las Escuelas Nacionales” o més ben dit el pati de l’escola. El primer  dia un entre veterans palafollencs  “Viejas Glorias” contra els juvenils palafollencs, el segon el definit com “interesante encuentro” entre els juvenils del Malgrat i Palafolls a l’endemà. Un moment on les instal·lacions esportives es limitaven al pati de l’escola, anteriorment a la construcció de les escoles s’havia  jugat vora la riera de la Burgada, i al camp de  l’Olivarda a Santa Maria, dos espais molt precaris.  El pati de l’escola va ser el primer camp fins que va ser substituït al 1968 pel primer camp pròpiament dit on ara hi ha el  parc Joaquim Ruyra. Dos anys més tard es va construir el camp a l’emplaçament actual (3.)  Molt valuosa  és l’alineació del dos equips de casa que podem veure a la imatge.

 

 

 

Xevi Salicrú.

 

 

1.http://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/ArxiusEnLinia. El programa es conserva a l'Arxiu Municipal de Palafolls.

2.https://valldebossagay.blogspot.com/2018/04/que-no-falti-neu.html

3. L’Abans. Palafolls. Recull fotogràfic 1895-1979. Editorial Efadós 2019. 

Palafolls, terra de recs i molins.

L’aigua és i ha estat de sempre  un bé  preuat, generador de riquesa. Palafolls l’ha tingut  molt a l’abast, el pas del riu Tordera pel seu territori ha convertit el  seu pla en una terra molt  fèrtil. La zona   que formen els municipis a l’entorn del curs final de  la  Tordera, ara sota la denominació d’  Espai Agrari de la Baixa Tordera, és una de les grans zones productores d’horta. També no cal oblidar que l’arribada al segle XX  d’algunes empreses a l’entorn del riu  ha estat per la  proximitat a l’aigua,  la SAFA, Fibracolor...

Però l’aigua ha tingut altres  usos històrics, durant molts segles ha estat la força que ha fet rodar les moles de molts molins.  Ha  calgut per aquest ús captar-la amb rescloses, en èpoques que baixava el riu, i mines que arribaven fins sota la llera del riu. Per fer-la arribar als molins  s’han construït  recs, tant per abastir-los   com per fer-la  eixir un cop utilitzada. Era emmagatzemada en  basses  per disposar-ne en el moment de moldre i poder-la  fer  caure  amb força d’una certa alçada al carcabà, fent girar  el rodet (turbina) per generar l’energia. Aquesta   es transmetia, a través de l’arbre (eix), fins les moles, les encarregades de  transformar   el gra en  farina. Dues  feien aquesta tasca, una de fixa a sota, la mola sotana, i una a sobre que girava, la mola volandera.

Aquests elements eren els comuns a tots els molins, alguns tenien més d’un joc de moles, dotant-los d’una capacitat de moldre molt gra en poc temps.  Molts d’ells també tenien adossat al molí un habitatge,  ocupat  pel moliner i la seva família.

La documentació antiga ens parla de diversos   recs i molins al nostre municipi. Al  Pla de Palafolls, a la zona  del camí  de la Ginesta, anomenada  en època tard-medieval Pla de la Ginesta    i   Polleda  diferents  molins. Hi localitzem el molí d’en Roig (1), documentat ja al segle XIV (2),  als capbreus del segle XVI (3)   i al de  1791 (4)  quan era propietat de Ramon Sans, senyor útil del mas Roig;  el molí de la Ginesta (5), amb informació d’ençà l’any 1502;  i el molí  de la Cadireta d’en Mauri establert pel vescomte de Cabrera  l’any 1488  (6).

Fora d’aquesta zona tenim dos  molins més,  establerts també pels vescomtes de Cabrera, el molí d’en Clapers  al 1567, que no sabem ubicar, però del que els estudiosos  Joan Bou i Jaume Vellvehí (7) relacionen amb les restes d’un  molí que hi hauria hagut a la riera de la Burgada, al mas Moner, i del que en queda una construcció que podria ser el carcabà, una  resclosa dins la riera i dues moles a l’entorn del mas.  I   el molí de Pedrosell,  documentat al 1576 quan el vescomte de Cabrera hi estableixen  a Bernat Jalpí. Els Jalpí, originaris de Tordera,  acaben monopolitzant els recursos hídrics de tota  la zona, Tordera, Blanes i Palafolls.

Però no hi havia molins sense recs, així la documentació també ens parla del rec de Lledó (8) amb referències al segle XV, al segle XVI localitzem el  rec del Molí (9), el rec Viader (10), el rec Moledor (11) i el rec del Molí del Pedrosell (12),   aquest últim a  la zona coneguda a l’època com els Corals, al que ara seria la zona limítrof del pla amb Malgrat. I finalment  el rec Viver (13) , aquest ja documentat al 1445, del que  encara a dia d’avui en conservem si més no  la toponímia a falta de saber si és el mateix que tenim avui.

De la majoria d’aquests  antics molins i recs no en sabem seguir el fil fins al segle XIX. Hem de suposar que molts d’aquests  vells molins s’enderroquen per engrandir-los o canviar-los d’emplaçament. Altres seran   refets allà mateix, doblant-los  o triplicant-los,  com passa amb el molí de Pedrosell, transformat al segle XIX i conegut amb el nom de molí de la Pedrera, i el molí d’en Puigvert que algun autor ens diu que és l’antic  molí d’en Roig o el molí de la Cadireta d’en Mauri, tot i que en la documentació del segle XIX ens parla d’un altre nom antic del molí d’en Puigvert, el molí del Sot del Calls.

 

Fons Roura Mateu. AMP

Al  segle XIX tots aquells vells molins i recs donen pas a un complex  hidràulic de gran rellevància, que va funcionar tot el segle XIX i part del XX. Una infraestructura  que començava a Tordera, passava per Palafolls i acabava a Malgrat, més pròpia d’un entramat industrial que agrícola. Formaven part d’aquella obra el   molí d’en Puigverd i el molí de la Pedrera,  i parts del rec  del Molí, del rec Viver i del rec de Sabadell del que es conserven diferents parts.

Els dos molins, el d’en Puigvert i el de la Pedrera tenen cada un  quatre i cinc jocs de moles respectivament.   Aquests dos formem dues baules d’una cadena, una gran obra d’enginyeria hidràulica, on intervenien diferents elements que extreien el màxim de rendibilitat  a  l’aigua de la Tordera, captada  en  tres punts diferents.

 

Fons Roura Mateu. AMP.

El nucli d’aquesta trama hidràulica era el molí de la Pedrera, l’antic molí de Pedrosell, convertit també en un centre de producció d’energia elèctrica  a principis del segle XX,  anomenant-lo  no ja molí  si no fàbrica de farines durant aquell segle.

La resta d’elements de la trama eren el molí d’en Puigvert, com hem dit, i  el molí de Sabadell i l’anomenada Fàbrica de l’Aigua a Malgrat. Després de passar pels molins de Puigvert i de la Pedrera l’aigua era reaprofitada i portada fins la Fàbrica de l’Aigua i el molí de Sabadell (transformat en un habitatge situat al que ara és la cantonada nord-oest dels carrers Pompeu Fabra amb Paula del Puig), amb tota una connexió d’enllaços entre els diferents recs per tenir tots els elements de xarxa  proveïts sempre d’aigua.  Durant el recorregut dels diferents recs l’aigua també era aprofitada per regar tres comunitats de regants, una al pla de Palafolls  i dues al pla de Grau.

Les captacions de l’aigua es feien en  tres punts,  una  a l’alçada de l’església de Tordera, al lloc conegut com a Pas de les Palanques. Aquesta captació, feta a través d’una mina dins el riu, era canalitzada fins el molí d’en Puigvert a través d’un rec anomenat llavors com a Rec d’en Puigvert.  Aquí un cop utilitzada era abocada al rec Viver en un principi, i posteriorment es va connectar la sortida amb un altre rec que voltava el molí d’en Puigvert i que passava a pocs metres,  al que ara anomenem el Rec del molí d’en Puigvert, en el punt conegut com a les Comportes sota el mas Tortós. En aquest punt hi havia també unes rentadores que feien servir les mestresses de les masies pròximes.

La segona captació era la que alimentava el rec del molí d’en Puigvert a l’anomenat Pas de la Ginesta, la mina s’endinsava dins el riu a l’alçada de  la masia de can Puigvert. Aquest rec portava l’aigua fins al molí de la Pedrera.

I la tercera captació, feta una mica més amunt del que és ara el Parc Fluvial  de la Tordera, també amb una mina, ara coneguda com la  mina d’en Puig,  que   aflorava un metres més enllà de la mota creant el rec de Sabadell. Aquest portava l’aigua fins a Malgrat a  Fàbrica de l’Aigua (14)  i al molí de Sabadell.

L’aigua de les tres captacions tenia un destí final a mar, podia arribar-hi   de diferents maneres sempre havent estat utilitzada diverses vegades.  La ruta més llarga i aprofitadora d’un gota  d’aigua podia sortir de Tordera, passar  pel molí d’en Puigvert, allà ser enviada i reutilitzada cap al molí de la Pedrera i allà reenviada cap al molí de Sabadell,  o cap a la fàbrica de l’aigua, i d’allà ja finalment cap al mar. 

Les primeres dades que tenim del funcionament d’aquesta trama hidràulica és quan era en  mans de la família Padrosa ( propietària al primer quart del segle XIX  dels molins de la Pedrera i d’en Puigvert i dels drets de l’aigua extreta del pas  de les Palanques i de la Ginesta) i dels propietaris de la fàbrica de filatures de Malgrat, els senyors Jaime Garriga, Marcial Iglesias, Alberto Muselas,  José Gispert, Francisco Girons i Manuel Lluís. 

El dinou de maig de 1844 Rita Padrosa Rabassa i la seva filla  Maria Rita Serra Padrosa,   actuant com a usufructuària i propietària respectivament  dels bens del pare i avi, José Padrosa, acorden amb  els propietaris de la fàbrica (15) de com i quan  utilitzar l’aigua dels molins de Puigvert i Pedrera per l’ús de la fàbrica. Més endavant la Rita Padrosa i la Maria Rita Serra juntament amb el Pompeu Serra, marit i pare respectivament, compraran  als propietaris de la fàbrica parts dels drets de l’aigua del rec de Sabadell amb el molí del mateix nom.  

La Maria Rita Serra Padrosa es casarà amb l’Albert de Quintana Combis, fill de Torroella de Montgrí, propietari agrícola i polític liberal. El fill d’aquests, Pompeu de Quintana Serra, advocat i diputat a Corts, establirà el vint-i-quatre d’agost de 1896 un nou acord sobre els drets de l’aigua amb el propietari en comandita de la fàbrica, l’Enric Arís. L’acord  serà actualitzat el vint-i-nou de febrer de 1908, amb el nou propietari de la fàbrica, Francesc Maristany Garriga, on aquest  es guardarà  un raig continuo d’aigua de sis centímetres, i  cedirà  i traspassarà a Pompeu Quintana tots els drets que tenia segons les escriptures del 1844. Suposem que en aquell moment la fàbrica no necessitava l’aigua com a força motriu i en podia vendre parts dels drets adquirits amb els Padrosa.

Aquesta cessió es va fer  per 25.000 ptes, a pagar per part de Quintana  en quinze anys, pagant a la signatura de contracte 1000 ptes, i la resta amb un interés del 4%. L’acord mantenia per Quintana els drets de rec de les terres del mas Crosas de la seva propietat, els regants del rec del molí a Palafolls, del camp del Vila, vora Malgrat, i les terres de l’entorn del molí de la Pedrera de la seva propietat, però Maristany tindria sempre garantit el raig de sis centímetres en cas de sequera, i que si Quintana no pogués mantenir els acords amb els regants podrà restringir el raig  de  la fàbrica només quan estigui parada, els dies festius.  

Un cop efectuat el pagament  Quintana podrà substituir el rec de Baix, el que portava l'aigua del molí de la Pedrera fins la fàbrica , per una canonada de sis centímetres, anant al seu càrrec   les reparacions a la canonada.

A banda dels regants del rec del molí a Palafolls, hi havia dues més comunitats de regants, en terres de Malgrat,  que aprofitaven l’aigua que sortia del molí de la Pedrera.  Eren els  regants del  camp anomenat d’en Campeny, amb unes   35 quarteres que regaven 32 pagesos (16)  , i els regants dels camps  de la Verna i Prats, amb una quarantena de quarteres i 35 regants (16) . La mitjana de terra per cap oscil·lava entre el que regava 1/4 de quartera al que en tenia 3, predominant com a mitjana una quartera per cap.  Recordem que la quartera tradicional a Palafolls i Malgrat ha estat de 3.333,33 metres, per tant estem parlant de petites parcel·les de regadiu.

 

Al 1928 es fa un projecte per dur l’aigua de la mina del Pas de la Ginesta  a Mataró, el projecte que no va passar de ser-ho contemplava captar l’aigua i fer-la pujar a la muntanya del castell i allà enviar-la cap a Malgrat passant pel molí de la Pedrera, per un recorregut paral·lel al riu, i d’allà cap a Mataró.

 

El quinze de juliol de  1932 (17) Josep  Pellicer Llimona   va comprar tots els drets sobre les aigües que tenia Pompeu Quintana i el mas Crosas, anomenant administradors a Joan i Santiago Mollfulleda que substituien a Martí Roura, administrador de Quintana, per aquests assumptes. El molí de la Pedrera s’havia venut al moliner Joan Bassols.

I el cinc de desembre 1944 (18)  , els germans Francesc i Bonosi Roura Mateu, fills de l’administrador de Quintana, el Martí Roura,  compren les finques i drets sobre l’aigua que foren de Josep Pellicer Llimona i el molí  de la Pedrera, anomenat llavors  Fàbrica de farines de la Pedrera,   a Bassols.

Es conserven molts dels rebuts expedits als regants  en l’època dels   Roura, àlies Gasiva.   Aquests cobraven un preu per quartera a la zona del rec de Molí,  a l’any 1945, que anava de 30  a   125 ptes depenent del tram. L’any 1956 ja es pagaven 500 ptes per quartera amb dret d’aigua. A banda de pagar per utilitzar l’aigua també s’havien de fer càrrec  de la neteja del rec i en cas de falta d’aigua per sequera el preu no variava, per tant el negoci dels Roura era assegurat. Totes les canyes al llarg del rec eren propietat dels Roura, si es volien tallar s’havia d’estipular un preu.  

 

 El molí d’en Puigvert 

Al 1866 el moliner era Joan Bellvert, aquest  vivia al molí amb la família i dos treballadors.  Al 1880 el moliner que era al capdavant era el Josep Pou,  també vivint-hi amb la família i  un mosso. A la dècada dels anys vint hi viurà  el moliner Salvador Comas Ruscalleda amb la família i un mosso moliner, al 1940 encara hi viuran els Comas, estant al capdavant del molí el Pere Comas Rumaguera, que hi seran fins l’abandó del molí als anys vuitanta.

L’extracció al  pas de les Palanques, d’on rebia l’aigua el molí,  s’estimava a mitjans del segle XX amb un volum de 296,24 litres per segon.

A mitjans del segle XIX ja ens consten  cinc carcabàs i cinc parells de moles. La distància entre el molí i el pas de les Palanques era de 3500 metres, i la connexió del molí fins a trobar l’enllaç del rec del Molí era de 290 metres.  

A  mitjans dels anys 80 va marxar l’últim masover del molí, en Peret Comas , a partir de llavors de seguida es va enfonsar el sostre i va restar  abandonat fins a la restauració a la dècada dels noranta duta a terme per l’Ajuntament de Palafolls.

Actualment és la seu de la Fundació Molí d’en Puigvert, una entitat privada, d’iniciativa social i sense ànim de lucre, orientada a la inserció laboral i social de persones amb trastorns de salut mental.  

Encara es pot apreciar la bassa d’entrada,  alguna mola de pedra i part d’un rodet de ferro amb els àleps. Durant les reformes es va construir un rec de traçat nou per justificar la obra davant els fons europeus, dotant-lo d’una mina que portava l’aigua fins la  bassa de sortida de l’aigua i al gorg creat llavors.

 

El rec del molí d’en Puigvert 

El Rec del Molí d’en Puigvert  era un rec de primera divisió, una obra de gran enginyeria. El seu objectiu era abastir  d’aigua el molí de la Pedrera. La captació es feia dins el riu, a l’alçada del mas Puigvert. Aquesta era captada  a través d’una mina, entre 1,5 i 2 metres de profunditat,  i anava soterrada fins passat el turonet d’en Puigvert. Allà, ja exteriorment, anava deixant el molí a l’esquerra fins a les Comportes ( les comportes podien derivar l’aigua cap al rec Viver o servir d’entrada a l’aigua sortint del molí d’en Puigvert i incorporar-la a aquest rec) . El  rec resseguia tot el pla, arran dels  turons, buscant el just pendent per poder circular l’aigua tranquil·lament. Per salvar alguns desnivells, i seguir i buscar  la corba de nivell adequada,  era soterrat de nou en tres punts; a l’alçada del mas Tortós, a vora  can Batlle, on sortia i voltava el que ara és el veïnat de Santa Maria  per tornar-se a soterrar arribant a les primeres cases del carrer Major,  travessant el nucli de les Ferreries, i  sortint a l’exterior, el que ara és darrera la plaça de Poppi,  en direcció del mas Prats. Els trams soterrats eren vestits amb  maó massís, en algun tram exterior també eren revestits els laterals.

A mitjans dels segle XX s’estimava una capacitat d’extracció de  300,22 litres per segon, dels que 297,62 eren utilitzats per usos industrials i 2,60 per usos agrícoles. Hi ha qui per tenir més aigua pel rec una cop tenia la boca oberta l’abocava dins el pou, com a la manera de bassa per retenir-ne més.

Com que el rec no podia fer de desguàs dels camps per on passava per anar arran de muntanya, entre el rec Viver i aquest hi havia un rec de desguàs, del que s’hi podia derivar l’aigua de les comportes si calia. Aquest rec de desguàs encara existeix i anava a connectar, vora l’actual camp de futbol, amb el rec Viver.

Del deu de novembre de 1947 tenim una descripció del rec amb la seva distància per trams exteriors:

de la mina al riu fins sortida,

de la sortida mina fins la carretera de mas Roig 195 metres,  

de la carretera a les comportes 108 metres,

de les comportes a la mina de mas Tortós 260 metres,

mina mas Tortós,

de la mina de mas Tortós a la mina de can Batlle 1270  metres,

mina de can Batlle,

de la mina de can Batlle  fins a can Jaumetó 640 metres,

mina de cal Nano.

de la mina de cal Nano a can Bernadó 510 metres,

de can Bernadó a la  carretera de  mas Jordà 900 metres,

I de la carretera de mas Oms fins al Molí de la Pedrera 680 metres.

 

Sense comptar els trams de mina el rec feia 4563 metres.

Com hem dit anteriorment s’hi va generar una comunitat de regants. Al  1947  hi havien 32 boques de rec , en sabem la distància entre elles i el nom amb que eren identificades aquell moment. Els metres són la distància que eren respecte el molí de la Pedrera.

 

1. Blanes 280m.

2. Oms 320 m.

3. Oms 350 m.

4. Oms 460 m.

5. Oms 490 m.

6. Elíes Ribas 650 m.

7. Mompió 670 m.

8. Garcia 770 m.

9. Garcia 830 m.

10. Garcia 950 m.

11. Garcia 1120.

12. Garcia 1160 m.

13. Garcia 1132 m.

14. Mas Padré 1132 m.

15. Miana 1142 m.

16. Bernadó 1150 m.

17. Vendrell 1640 m.

18. Emili Roca 1820 m.

19. Riudarenes 1920 m.

20. Cigala 1770 m.

21. Mas Tit 2580 m.

22. Santané 2620 m.

23. Constanci 2720 m.

24. Modisto 2810 m.

25. Motor d’en Batlle 2840 m.

26. Riudarenes- Modisto 2900 m.

27. Jaume del Tit 3100 m.

28. Ruhí 3380 m.

29. Garso 3540 m.

30. Massanet 3660 m.

31. Mas Tortós 3830 m.

32. Mas Tortós 4140 m.

 

 

 

Fons Roura Mateu. AMP.

Periòdicament es feia neteja del rec, fet pels regants, on segons la terra que regaven hi dedicaven un jornal o mig. Així els dies 14 i 15 de setembre de 1944 es va fer una neteja del que en disposem un llistat del que hi va dedicar cada regant ,on també s’hi  diu dels que no van fer neteja quedant pendent de fer-la.

Al 1957 per falta de neteja, en un episodi de fortes pluges, el rec trenca i fa malvé part del camí del cementiri,  L'Ajumtament demana al propietari, el Banc Hispano Americano, que l'arregli. 

 

Del record de la gent queda també les anguiles i peixos que s’hi pescaven, el pas amb barques per dins els trams de mina i un record molt domèstic, les rentadores, de les que se’n recorden tres,  la de les comportes, la que hi havia vora l’actual aparcament anomenat de les rentadores  i una a la zona vora les escoles.

 

El molí de la Pedrera.

Les primeres dades del molí de Padrosell són del primer de febrer de  1576,  quan Fadrique de Cabrera va otorgar  l’establiment del molí a favor de Bernat Jalpí. Els Jalpí, família originària de Tordera, van acumular la majoria de drets sobre les aigües i molins del terme i de Tordera.

A principis del segle XIX tenim notícies del molí anomenat-se ja   de la Pedrera, quan era en mans de la família Padrosa, passant per herència al Serra i als Quintana. Els Quintana el van vendre al 1924 al Joan Bassols Rosset, moliner provinent de Banyoles. Als primers anys del segle XX es va produir energia elèctrica que era venuda a Malgrat.

El Bonosi i Francesc Roura Mateu compraran,  el 20 d’abril de 1943, l’anomenada ja  fàbrica de  farines al Joan Bassols. Segons el document de venda feia 70 anys que s’havien  substituït  les antigues pedres de molí per un sistema de cilindres, convertint-lo en un dels principals llocs de producció de farines, els llocs més propers amb una capacitat similar de producció  eren a Badalona i Sant Celoni.

La maquinaria de molineria que hi havia dins el molí de la Pedrera en el moment de la compra pels Roura era:

 

“a la sección limpia:  una tabla de cemento portland, un elevador, un ventilador, un planchister rodatorio, una cribadora, un elevador, una zaranda, una espuntadora, un ventilador, una rosca, un elevador, un triavejeri i un elevador. A la seccion de máquinas: una espuntadora, una Hispana tipo cinco de doce cilindros, tres espadas, diez elevadores, dos planchisters, un centrifugo, un desatador, dos empacadoras, dos depósitos de madera para dos mil kilos de trigo, un ventilador de refrigeración y una aspirador mangas”.

Tota aquesta maquinària es va vendre per 23.000 ptes. La Fàbrica de Farines tenia la capacitat de produir set mil quilos de farina en 24 hores, segons un certificat expedit per la Delegación de Industria, amb data de 13 de febrer de 1951. Aquells anys els Roura tenen molta feina a demostrar que l’activitat era una fàbrica, doncs  havia sortit una llei del 23 d’agost de 1937 que obligava a tancar els molins fariners.

 

Els diferents propietaris tenien  moliners al capdavant de les tasques. Al  1866, sent propietaris el Serra Padrosa,  tenim documentat al  moliner Antonio Prat Estrada, fill d’Olost,  vivint-hi amb tota la família i ajudats per tres mossos moliners. Al 1880 hi trobem de moliner, sent  propietat dels Quintana Serra, el Joan Rabassa Masoller, fill de Santa Coloma de Farners, acompanyat del també moliner i fill Narcís, i sis mossos per treballar al molí. Intuïm que el  volum havia de ser molt gran per tenir tants treballadors qualificats de mossos moliners, comptem que durant aquells anys es van canviar les velles pedres de molí per el sistema de cilindres.  Al 1911 hi tenim al capdavant al moliner Ramon Ronqué Boada, i al 1945, ja en mans dels Roura, el moliner Josep Rovira Saló, fill de Verges, vivint-hi amb la família i un mosso moliner.

A l’entorn del 1960 la fàbrica tanca la producció de farina, anys més tard s’hi instal·larà un restaurant. A l’actualitat l’edifici està totalment abandonat, en estat ruïnós. Quan encara hi havia el restaurant tenim el testimoni de que es conservaven dues moles, en una d’elles  hi deia   “Societè Genèrale Meuliere. La Ferte sous jouarre. France”,  també encara s’hi apreciava el mur de la bassa, fet de totxos, i  també hi ha elements dels comandaments  de la producció elèctrica.

 

Decadència

Tot  aquest complex hidràulic tenia una visió molt industrial, la producció de farina a grans quantitats i l’abastiment de la força motriu de la Fàbrica de l’Aigua havia de tenir assegurada l’aigua, la força motriu. Tot aquest sistema de recs, tots comunicats, garantien el funcionament del complex i el compliment dels contractes.  

Però part del sistema ja va perdre sentit quan la Fàbrica  de l’Aigua va deixar de necessitar gran quantitat d’aigua,  i amb el tancament,  a la dècada dels seixanta, de la fàbrica de la Pedrera la fi de la trama era a prop.  Encara es van seguir mantenint les comunitats de regants, amb un  rendiment  molt menor sobre els drets de l’aigua que va repercutir en un poc manteniment de la trama de recs. La construcció del barri de Santa Maria va tallar el rec en aquella alçada, l’estocada final, només va quedar  funcionant la comunitat de regants de la zona de Casanons, i  finalment agonitzant als anys 70 el rec van deixar de portar aigua de les mines. Alguns fins avui han servit de desguàs dels camps del seu entorn.   

 

Xevi Salicrú.

 

1. No  l’hem de confondre amb el molí del mateix nom a l’altra banda del riu, actual terme de Blanes. Revista Blanda, núm.19,  pàg 20. Blanes. 2016.

2.El Molí d’en Rogi ja està documentat al 1392. AHG Notarial Blanes. Vol 439. (4-6-1392).  

Soldevila, Xavier. Entre el Capaspre i la Tordera. Orígens i primeres passes de Malgrat (segles X-XV) Ajuntament de Malgrat 2018. pàg 14 i 79.

3.AMS Fons Medinaceli. Capbreu 1502.  Capbrevació d’Eulàlia, muller de Bartomeu Bruguer f. XXII (15-XI-1502).capbreu 1583

4. AMS Fons Medinaceli. Capbreu 26. f. 256 (10-6-1791)

5. AHMS Fons Medinaceli. Capbreu 1502. Capbrevació de Bartomeu Pruna 20-12-1502.

Soldevila, Xavier. Entre el Capaspre i la Tordera. Orígens i primeres passes de Malgrat (segles X-XV) Ajuntament de Malgrat 2018. pàg  79.  

6. Segons J. Bou i J Vellvehí el molí de la Cadireta d’en Mauri era un  molí draper on ara hi ha molí d’en Puigvert.  Frededric Enriquez, vescomte de Cabrera, l’establir  el 20-10-1488, quan va arribar a un acord amb Pere Miquel Jalpí de Tordera per construir un molí draper al lloc anomenat la Cadireta d’en Mauri.  Bou, Joan- Vellvehí. Molrà el gra. Els molins de la Baixa Tordera.  La Comarcal Edicions. Argentona 2003. pàg. 15.

7. Bou, Joan- Vellvehí. Molrà el gra. Els molins de la Baixa Tordera.  La Comarcal Edicions. Argentona 2003. pàg. 82.

8.Soldevila, Xavier. Entre el Capaspre i la Tordera. Orígens i primeres passes de Malgrat (segles X-XV) Ajuntament de Malgrat 2018. pàg 75. AHFF. Notarial Palafolls, vol 591. 14-7-1444.

9-10. Soldevila, Xavier. Entre el Capaspre i la Tordera. Orígens i primeres passes de Malgrat (segles X-XV) Ajuntament de Malgrat 2018. pàg. 79.  AMS Fons Medinaceli. Cabreu  1502. Capbrevació d’Eulàlia, dona de Pere Burc .  21-12-1502.

11.Soldevila, Xavier. Entre el Capaspre i la Tordera. Orígens i primeres passes de Malgrat (segles X-XV) Ajuntament de Malgrat 2018. pàg. 79. AMS Fons Medinaceli. Capbreu Palafolls 1502. Capbreació d’eulàlia, dona de Bartomeu Bruguer ( 15-XI-1502).

12.Soldevila, Xavier. Entre el Capaspre i la Tordera. Orígens i primeres passes de Malgrat (segles X-XV) Ajuntament de Malgrat 2018. pàg. 80. AMS Fons medinaceli. Capbreu Palafolls 1502. Capbreació de Vicenta,  dona de Joan terrades (23-1-1503).

13. Soldevila, Xavier. Entre el Capaspre i la Tordera. Orígens i primeres passes de Malgrat (segles X-XV) Ajuntament de Malgrat 2018. pàg. 75. AHFF Notarial Palafolls. vol.591. (15-2-1445).

14. Segons J. Bou i J. Vellvehí la Fàbrica de l’Aigua podria ser l’antic  molí de Mar.

15.AMP. Fons Roura Mateu. Escriptura notari de Barcelona Antonio Par. 1908

16.AMP. Fons Roura Mateu. Llistat regants 1956.

17.AMP. Fons Roura Mateu. Comunicat al regants 1933.  

18.AMP. Fons Roura Mateu. Comunicat als regants 1945.