En Gasiva, negociant d'alta volada.

Si a Palafolls parlem d’empresaris històrics no podem deixar de parlar dels germans Bonosi i Francesc Roura Mateu, coneguts com els  Gasiva.

Palafollencs que varen fer fortuna  engrandint el negoci que va començar el seu pare, el Martí Roure Quintana, home  dedicat al comerç de carn segons els documents de l’època i alcalde de Palafolls als anys vint.

Els Roura residien a la plaça, a la casa coneguda com a can Gasiva. En Martí es va casar amb la Teresa Mateu Comas de can Francesc del carrer Major. La parella va tenir quatre fills, en Francesc, en Bonosi, en  Ramon i  la Maria. El Francesc, el més gran i qui ens ocupa avui era  nascut al 1907, i  juntament amb el germà petit, en Bonosi,  van continuar engrandint el negoci familiar. Convertint aquella carnisseria  en una empresa d’embotits i tractants de bestiar amb una gran facturació, sent proveïdors de carn fins i tot de  l’Exèrcit Espanyol.

A partir d’aquí els germans es feren  amb diferents propietats, especialment urbanes, amb la concessió de l’explotació dels drets de l’aigua que nodrien els molins d’en Puigvert, de la Pedrera i de Sabadell ( molí de Malgrat), i  amb més d’un centenar de regants que els hi  pagaven el dret d’ús de l’aigua per regar les terres al llarg del recorregut del rec del molí d’en Puigvert i  i d’en  Sabadell, i convertiren també l’antic moli fariner de la Pedrera en  una fàbrica de farina.

La volada dels seus negocis, i especialment la seva bona relació amb les autoritats del país de l’època, va  portar al Francesc a tenir a l’any 1948 sobre la taula  un contracte per abastir a tot l’exèrcit americà destacat a Alemanya després de l’ocupació dels aliats.

El contracte cedia  l’exclusivitat  que tenia el senyor José Salviche Stankelly, com a únic agent de compres a la zona de Espanya i les seves colònies, Portugal i colònies, Tànger i Àfrica francesa per adquirir tots el productes necessaris, especialment de fruita i vegetals frescos per ser servits a l’Exèrcit dels Estats Units a Alemanya, concedida pel coronel de intendència d’aquest exèrcit  Rolland Metz.

Davant la impossibilitat de Salviche, segons manifestava al contracte, de  poder subministrar-los, cedia aquesta exclusivitat a Francesc Roura. El contracte incloïa diferents pactes: comunicar a l’exèrcit americà el traspàs de la concessió; acordar lloc d’entrega de comandes amb l’exèrcit i transport  a càrrec dels americans; la concessió de crèdits del Banc d’Espanya amb la garantia del banc americà Chase Bank; Roura hauria  de satisfer  el  pagament únic de 200.000 ptes a Salviche  per tasques realitzades per haver aconseguit el contracte, també  hauria de satisfer un 25% de totes les vendes a Salviche; si el primer enviament superés la quantitat de 100.000 ptes Roura hauria de pagar a Salviche 100.000ptes en concepte d’avançament de les  comissions del 25 %; si en el termini  d’un mes Roura no acceptés el contracte quedaria rescindit sense cap cost per ell; i en cas d’acceptar-se elevar el contracte d’acord a escriptura pública.

Desconec si l’acord redactat a Madrid el set d’octubre de 1948   va arribar mai a signar-se i per tant si Roura  va proveir mai als americans. Però  al fons Roure Mateu dipositat a l’Arxiu Municipal de Palafolls no existeix cap document que ens porti a suposar que es va tirar endavant el contracte. Era un negoci amb grans beneficis però l’acord  amb Salviche, qui mantenia  un elevat percentatge de les transaccions, potser va fer recular a Roure.

Però més enllà de  si es va dur a terme o no, sí que  només el fet  que aquest palafollenc rebés la proposta ja ens fa entendre a quin nivell de negocis i especialment de bons contactes es movia el veí de la plaça, tot un home de negocis que a la dècada dels 70  moria arruïnat allà on havia nascut.   

Xevi Salicrú.

I es va fer la llum a Palafolls.

Malgrat, Pineda  i Calella ja tenien feia temps servei d’electricitat, Palafolls, però en va quedar  al marge fins l’any 1923.

El tres de juny d’aquell mateix any, essent alcalde Joan Moner Alsina, el regidor Juan Alacuart Ribot, dedicat al comerç, exposava  al ple municipal  de la necessitat de dotar el nucli principal del poble, les Ferreries, d’electricitat.

En aquell plees va acordar obrir negociacions   amb la Compañia de Energia Eléctrica de Cataluña  per mirar de fer  arribar   la llum a Palafolls.

Es va crear una comissió encapçalada per l’alcalde Moner i els regidors Josep Alacuart i Pere Martí, per portar davant l’empresa els punts acordats al ple. L’Ajuntament pagaria 4000 ptes. tan bon punt s’iniciessin les obres d’instal·lació, 1500 ptes.  quan s’acabessin  les obres  i 1500 ptes. més  al primer semestre de l’any econòmic 1924-1925, comptant  que els treballs es fecin dins l’exercici 1923-1924. També acordaren  que la instal·lació hagués d’estar formada per trenta a trenta-cinc pals i làmpades d’enllumenat públic i  escomeses  fins als comptadors  dels futurs abonats dins els habitatges.  El preu del quilowatt no hauria de ser mai més elevat del que es cobrava a les poblacions de Malgrat, Pineda o Calella. I la companyia hauria  de posar una data de termini de les obres. 

No serà fins al dia 15 de novembre d’aquell  mateix any que  l’alcalde Josep Grimal Roca, Moner havia estat destituït el 30 de setembre a conseqüència  del cop d’estat del General Primo de Rivera, comunica al ple que s’ha arribat a un acord amb la companyia elèctrica, on eren inclosos  els punts aprovats al ple del dia tres de juny.  Només hi havia  un petit  inconvenient, la  propietària, la Maria Ruhí, muller de Tomàs Planas de can Crosetes,  no volia de cap manera que es posessin pals a  les seves propietats, pals que havien de portar la llum de Malgrat cap a Palafolls. Cosa que no era cap inconvenient segons l’alcalde, doncs es demanarà a l’enginyer que busqui  una alternativa passant per altres finques.

Però aparegué una altra contrarietat, un dels regidors dels vuit que formaven el ple, el Josep Alsina Pujol, propietari del mas Alsina de Sant Genís, s’oposava al projecte!!! Els motius de la seva negativa eren que no es volia fer arribar l’electricitat a Sant Genís i era poble igual que les Ferreries.

Seguidament, va demanar la paraula el contribuent més gran de Sant Genís,  Joan Alsina Rabassa, propietari de can Cabreta, que també s’oposa a la  instal·lació de l’electricitat a les Ferreries, argumentant que era més necessari  gastar els diners del municipi en l’escola de Sant Genís.

Es respongué  als veïns de Sant Genís que quan hi hagués diners al pressupost municipal per l’escola i l’enllumenat de Sant Genís ja es faria. Es va portar a votació aquell dia i  s’aprovà per set vots a favor i un en contra el contracte amb la Compañia Eléctrica de Cataluña que portaria la llum a Palafolls, bé, a una part, a les Ferreries.

El vot en contra fou del  regidor de Sant Genís,  Josep Alsina Pujol, però cal dir que hi havia un altre regidor de Sant Genís en aquell consistori, Joan Martorell,  que vota a favor del projecte sorprenentment. Desconeixem  els motius del seu vot favorable, ja que sembla que la petició de l’escola era un clam generalitzat entre els veïns de  Sant Genís.

I va arribar el dia de  la inauguració de l’enllumenat, el set de setembre de 1924, quinze mesos després d’haver-se iniciat el projecte. L’enginyer de la companyia reclamava aquell mateix dia pagaments pendents. Dels tractes acordats s’havien d’haver  pagat del pressupost de l’any 1923-1924 7.000 ptes. Tot i que aquest dia mateix es pagaven 2.000 ptes. al representant de la companyia, faltaven encara 794 ptes. El tècnic  amenaçava en tallar la llum l'endemà mateix si no es pagava.

Es celebra un ple aquell mateix dia,  presidit   per l’alcalde del moment Martí Roura , per buscar solució al problema. L’alcalde veient que la inauguració del nou servei acabaria malament decideix juntament amb el secretari, Joaquim Ruhí, el jutge, Joaquim Fabregas Parera, i el regidor Francesc Mateu Comas,  avançar els diners amb l’acord de que al pròxim pressupost l’Ajuntament els torni  l’avançament sufragat de les seves butxaques.

Tinguem present  que era  set de setembre i  l’endemà era el 8 de setembre, Festa Major. El dia no havia estat triat a l’atzar, gaudir de llum el dia de la festa devia ser l’atractiu  més important i més esperat  de la celebració d’aquell any. L’alcalde i regidors no van voler  decebre als veïns.

Arreglat el problema es posa de manifest que per falta de diners tampoc  s’ha posat llum ni a l’Ajuntament, ni a la casa dels mestres,  ni a l’escola i  ni a la plaça. S’acorda pel proper pressupost destinar una partida per cobrir aquestes mancances, i vistes les poques possibilitats de liquiditat del consistori es decideix gravar amb un 30% el 17% de l'enllumenat particular de cada usuari.

A finals d’aquell any, el 21 de desembre, es va  tornar a convocar ple amb punts de l’ordre del dia  referents a l’electricitat. S’aprova per assentiment   la puja de 200 ptes. al sou de l’agutzil per encendre i apagar la llum dels fanals i, per calmar les reclamacions dels santgenissencs,  s’acorda per unanimitat també demanar pressupost per fer arribar l’electricitat a Sant Genís.

Però la llum no arribarà a Sant Genís fins 6 anys més tard, el 1930. Tot i la petició del plenari mai s’acaba pressupostant cap partida per instal·lar la llum a Sant Genís. S’hi destinaren dos mil pessetes que varen ser pressupostades a l’exercici 1929-1930 per l’escola.  I l’escola no arribarà fins passada la Guerra Civil... allò d’obrir un forat per tapar-ne un altre.

Aquesta situació agreujarà ja un malestar a Sant Genís   que arrossegaven  de finals del segle XIX, quan es va fer  evident la pèrdua de pes específic davant la resta del municipi,  materialitzant-se en no poder aconseguir en les dues dècades que portaven de segle XX   cap alcalde oriünd del veïnat que pogués, segons el seu parer, vetllar per ells. Tot això provoca uns fets sense precedents l’any 1926, l’acord de la majoria de veïns de separar-se de les Ferreries i annexionar-se a Malgrat.

Els santgenissencs presenten una carta a l’Ajuntament de Malgrat demanant que s’atengui la seva voluntat d’annexionar-se al poble veí. Al ple del 17-5-1926 s’hi aprova  acceptar la petició de Sant Genís per estar en el seu dret per ser majoria dels veïns d’aquell nucli que ho demanen i especialment pels llaços històrics i socials que els uneixen a Malgrat. Obren  expedient per tramitar la segregació de Palafolls i annexió a Malgrat, i conviden  a l’Ajuntament de Palafolls a arribar a un acord  amb Malgrat.  Davant la negativa de Palafolls d’entrar en cap acord i ni tan sols contestar les peticions de Malgrat, el ple de l’Ajuntament  de Malgrat aprova el 3-3-1927 presentar al Consell de Ministres l’expedient per canviar el límits municipals. No en sabem els motius, però l’expedient no  anirà  més enllà.

I al 1929 els veïns reunits en assemblea acorden ara la formació d’un Ajuntament independent, tot i que aquesta vegada no  passarà   més enllà de redactar  un document amb els acords presos que sembla no arribaran  mai a sortir de Sant Genís.  

Pretensions que van quedar sense ser res més, però sí que posaven de manifest el clam  de descontentament amb la capitalitat de les Ferreries.

Però no eren els únics agreujats els veïns de Sant Genís, el veïnat de Mas Prats tot i estar ben a vora el nucli de les Ferreries no va veure arribar la llum fins al 1932!!!! Aquí, però no ens consta en cap moment cap reclamació del veïnat sol·licitant tan preuat servei.

Xevi Salicrú.

Bibliografia.

Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX. Edicions del Roig. 2004.

Fonts consultades.

Arxiu Municipal Palafolls. Actes de plens. Unitat 860. 1916-1940.

Arxiu Municipal Malgrat. Actes de plens. Llibre  1925-1929.

La carretera dels til·lers.

El sis d’abril de 1914 es creava la Mancomunitat de Catalunya, la unió de les quatre diputacions provincials, Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida. Més enllà de la unió administrativa que era, fou de facto el reconeixement  per part de l’Estat Espanyol de la unitat territorial de  Catalunya d’ençà l’any 1714.

Hi ha una frase del que va ser el seu primer president, Enric Prat de la Riba, que deia  “que no hi hagi ni un sol ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera”, i que resumeix molt bé l’ambició que tenia la nova administració ,  que tot i la seva curta vida, dissolta per Primo de Rivera l’any 1925,  va incidir en molts d’aquests  aspectes al llarg del territori. 

Tot just quinze  dies després  d’haver-se constituït el nou ens, l’Ajuntament de Palafolls  ja rebia un comunicat on se li demanava quines millores necessitava. El vint-i sis d’aquell mes es fan saber les millores comunicades a la Mancomunitat a  través d’un ple presidit per l’alcalde Damià Puig. 

Com diu l’acta del ple  demanen  “les millores de més necessitat que convenen  fer per la comunicació dels pobles veins i per facilitar als agricultors la transportació de abonos i llegums de la cullita aixis com les fruites lleñes y carbons dels boscus”.

Es demanen cinc actuacions, una carretera  d’Hostalric a Malgrat, que al seu pas per Palafolls milloraria el intransitable camí de cinc quilòmetres que uneix Palafolls amb Tordera, una  carretera del nucli de Sant Genís fins a la carretera de Madrid a França, arreglar el camí de ferradura de les Ferreries a Sant Genís de tres quilòmetres, arreglar també el camí de ferradura de les Ferreries al pas del Roig tocant al riu Tordera en direcció a Blanes d’un quilòmetre, on hi ha un pont del rec Viver, i finalment arranjar també un altre camí de ferradura de les Ferreries al pla de la Ginesta, que limita amb el riu en direcció a la carretera de Blanes a Arbúcies de tres quilòmetres on hi ha també  un pont del rec Viver.

És molt evident que hi havien moltes mancances a les vies de comunicació,e  obres inassumibles  per un petit ajuntament com Palafolls, la gran preocupació històrica dels diferents consistoris havia estat sempre la dificultat per  cobrir les despeses diàries.

De totes aquestes obres, la única que va executar la Mancomunitat va ser la de la carretera de Sant Genís.

Aquesta carretera era ja una llarga reclamació de Sant Genís d’ençà feia anys i de la que segons els seus veïns era  imprescindible. Fins i tot el tinent alcalde Juan Alsina Rabassa, alies Cabreta, veí de Sant Genís, proposava avançar ell els diners, i que un cop disposés l’Ajuntament dels diners en el pressupost  se li retornés.

Encara ara podem gaudir del seu traçat  financiat per la Mancomunitat, que segueix la vora de la riera creuant-la  dues vegades, mitjançant dos ponts, fins arribar al nucli de Sant Genís.

Fins llavors el camí per accedir a Sant Genís  resseguia els camps a la banda sud de la vall, a peu de la muntanya,  quan arribava  just passat la “fundició” s’unia al camí que venia de Malgrat a través de la muntanya. En aquest punt els dos camins units   creuaven el pla de Sant Genís directament cap a la riera. A l'esquerra hi tenien la peça anomenada el Quadró i a la dreta el camp gros  de Valldejuli.

Un cop creuada la riera,  a través d’un pas,  i resseguint ara la partió de can Dalmau a l’esquerra i  a la  dreta encara propietat de Valldejuli, arribava fins la carena, i resseguint-la pujava cap al poble, ja a cent cinquanta metres de l’església.

Pintat de groc el traçat de l'antic camí per arribar a Sant Genís.
 creuant la plana agrícola.

La nova carretera es va construir paral·lela al riu, tal com és encara  a l’actualitat. Llavors es va construir amb l’obra un pont a l’alçada  del camp d’en Rabassa, que va ser ensorrat per l’aiguat de la tardor del 1970. En aquest punt hi havia hagut abans d'aquest pont d'obra un de ferro per facilitar el pas a peu. Al fer-se la nova via es demana que aquest pontet de ferro es vengui per poder destinar els diners a construir un d'obra també per  facilitar el creuement de la riera amb carruatge per anar a ca l'Estiu i ca l'Alzina.  Desconeixem si això es va dur a terme.  Durant la república es va construir un segon pont de fusta just abans del camp del Pi. Aquest de fusta va ser renovat, i corregit el seu traçat en forma de quatre, per un d’obra als anys cinquanta.

Al setembre de 1916 quan ja s'estava construint la carretera que ens ocupa Ramon Manresa, propietari de can Valldejuli i veí de Barcelona, demana a l'Ajuntament que es rectifiquin els marges de la riera doncs l'aigua  afectarà la carretera per arribar a la riera. Ell havia cedit gratuïtament tota una la franja paral·lela a la riera on havia de discorre la nova via, també demanava que se li donés pas d'una part de l'antic camí que anava de la riera de l'Estiu fins el creuament amb la nova via que  quedarà enmig de la seva finca.

Però l’element que més ha caracteritzat aquesta carretera son els til·lers plantats a banda i banda. Actualment ja en queden molts pocs, en un punt fa un parell d’anys l’ajuntament en va refer algun, però hem d’admetre que  estan en plena regressió. I no només els arbres estan deixats a la seva sort,  la carretera en general no reuneix les condicions d'una via amb un elevat trànsit.  Com a curiositat hi ha dues espècies de til·lers plantades, a simple vista només es pot percebre un petit retard d’uns respecte els altres a l’hora de brotar. En algunes ocasions aquests que broten més tard ha portat a creure  que eren morts, fent-se ressò fins i tot la premsa comarcal, en moments que es reclamava la seva tala i es sospitava de possibles sabotatges per fer-los morir.

De quan es van sembrar  no ho podem certificar, hi ha qui diu que foren plantats  durant la República, d’altres durant els anys vint. Jo possiblement em decantaria per la data  més pròxima a la  construcció de la via, per una causa que feia temps era recurrent arreu de l’Estat.  

Ja a mitjans del segle XIX l’Estat Espanyol es comencen a sembrar arbres a peu de les carreteres, no pas per donar ombra als viatgers o embellir el paisatge, sinó per protegir-les de l’erosió a canvi d’estalviar en obres de fàbrica que subjectessin  el ferm de terra. Per regular aquesta solució tècnica es van redactar nombroses normatives, com  “l’'Ordenanza para la Conservación y Policía de las Carreteras Generales”, del 14 de setembre de 1842, que feia esment al fet que “no se podrán cortar los árboles a 30 varas de distancia de las carreteras sin licencia de la autoridad local {...} y en manera alguna arrancar las raíces de los mismos para impedir que las aguas lleven tierras al camino”, així com que “el que de cualquier modo cause daños en los guardaruedas, antepechos, postes que señalan las leguas {...] o a los árboles plantados en los márgenes de los caminos, pagarán el perjuicio y una multa de 20 a 100 reales”.

Per tant possiblement els til·lers foren plantats amb aquest objectiu, no massa més enllà de la seva construcció amb l’objectiu de subjectar el ferm de la carretera que era de terra  i especialment protegir-la de les crescudes de la riera,  de la que era i és a tocar.

Xevi Salicrú.     

L'aigua no té aturador.

La conca del Tordera ha viscut un dels episodis més devastadors que es recorden, les aigües han sortit de mare com no recordaven els més vells. De Breda a la seva desembocadura els desperfectes són immensos, polígons industrials i camps de conreu inundats.

Moltes de les finques agrícoles devastades, al tram final del riu, son a Malgrat i Palafolls, on hi ha empreses agrícoles punteres, amb grans infraestructures i tecnologia. Pagesos on no només  hi  tenen el tros de terra, son empreses amb grans inversions per afrontar els reptes dels competitius mercats que s'abasteixen dels seus productes.

Grans pluges  a tota la conca i especialment a la part alta va provocar una rierada mai vista, que dimarts a la nit arribava a casa nostra . Dos ponts just als límits entre Malgrat i Palafolls van fer de tap, provocant  que tot just una mica més amunt, a la zona coneguda com la Paperera al pla d'en Bigues  trenqués per la riba dreta  amb un virulència dantesca i alhora també ensorrant els  dos viaductes, el del tren i la carretera de Malgrat a Blanes.

Els camps més pròxims a la rompuda, especialment a Palafolls,  han quedat amb  un metre de sediments, però l’aigua, entossudida igualment d’arribar al mar,  va seguir avançant, escolant-se pel pont d'en Pixota,   i també inundant  el pla de Grau.

Els experts diuen que aquests fenòmens ja havien passat, episodis que tenen un retorn de varies generacions i que la memòria col·lectiva no conserva. L'hemeroteca ens revela que al 1898 el riu va inundar el pla de Grau i la zona de les Ferreries, possiblemnt un episodi semblant al que hem patit ara. També afegeixen  els estudis de la climatologia que aquests episodis cada vegada passaran  més sovint i seran més virulents.

Per tant ens hem de preparar i refer el mal, mirant que no torni a passar. Com ho hem  de fer això? La resposta no la tinc pas.

Una cosa ben certa és que el riu i el seu entorn  està ben desnaturalitzat, tenim un riu que és un canaló, especialment al seu tram final, de Tordera a Malgrat.

Fa temps vaig aconseguir una còpia digital d’un document, cabdal per entendre moltes coses del passat de Palafolls. Un registre de totes les finques del Palafolls del 1856 (1) , que llavors incloïa encara tot el pla de Grau dins el nostre municipi, amb els seus propietaris, amidaments i a què eren destinades. I tot això acompanyat d’un plànol indicant on era cada finca.

Un document de gran valor que ara he remirat amb atenció, repassant  totes aquestes finques vora el riu per mirar què s’hi feia. I la resposta és ben suggerent.

En aquell moment totes les peces properes al Tordera eren  conreades, moltes amb cereal i puntualment alguna vinya, però especialment  el que hi havia a totes les que tocaven els braços del riu era  el que diu el document “alamedas ”, és a dir, cultius de pollancres o arbres similars de ribera. I dic braços doncs el riu no era un canaló com ara, era molt més ampla i ramificat amb  més d’un braç on segons la baixada d’aigua omplia o no.

Aquest paisatge de ben segur es devia repetir més amunt, Tordera, Fogars, Hostalric....La suma de totes aquestes zones amb cultius d’arbres  de ribera,  i alternada amb alguna llacuna,  eren en  molts moments  vàlvules d’escapament  per quan baixava desfermat. I tot això a la part més baixa del tram era  reblat amb zones humides  a la desembocadura.

Res semblant al que ara tenim,  cultius intensius, infraestructures i polígons a pocs metres de la llera del riu, incapaces d’esmorteir res.

Serà impossible de tornar a aquell paisatge, on de ben segur l’aigua tampoc hi tenia aturador, però  era un paisatge que servia per minimitzar els danys. El riu és ara un espai desnaturalitzat,  com més lluny anem o persistim per  aquest camí més durs seran els seus embats.

Xevi Salicrú.

(1) Parcel·lari Municipi Palafolls 1856. Centro Nacional de información Geográfica. Ministerio de Fomento. Madrid.

Llinatges de Palafolls II, els Aygues.

Tots els llinatges  palafollencs ,d’avui i d’ahir, en un moment o altre han arribat a Palafolls, els Aygues  van arribar-hi a les primeries del segle XVII, provinents de Cassà de la Selva.

Al 1627 (1) ja tenim documentats al Martí Aygues i la seva muller Antiga, establerts pels Valldejuli de Munt en una finca vora l’església de sant Genís, on en aquell moment ja s’hi havia   construït  una casa. La finca, actualment encara avui  definida dins els mateixos  límits i coneguda com a can Reig, estava sota el domini de la casa de Sant Julià i havia format part del mas Tomàs Rourell, ja  l'any 1503 la majoria de peces dels Tomàs Rourell havien passat a mans dels Valldejuli.

El Martí, teixidor de lli , oriünd de Cassà i fill del Joan i Caterina, inicia una nissaga amb aquest ofici que arribarà fins a mitjans del segle XIX, quan la revolució industrial provoca la desaparició d’aquests menestrals.  El Joan, pare del Martí, era paraire,  aquell qui  es dedicava a qualsevol dels processos a que era  sotmesa la llana, des del rentatge fins al perxatge.

El Martí tenia una germana, l’Anna, que  va casar-se el 27  de febrer de 1618 (2) a l’església de Sant Martí de Cassà amb Mateu Maymir, fill de Damià i Margarida.   Tenim documentat un fill del Mateu i l’Anna, l’Antoni, batejat com a Antoni i Joan el 7 d’abril de 1619 i per   padrins Antoni Blanch, sastre, i Gelida Maymir, de Campllong. En alguns documents trobem que al Mateu Maymir se l’anomena amb un àlies Aygues, això ens fa suposar que aquest matrimoni visqués a la casa del Joan i la Caterina i que segurament fos el continuador de l’ofici, ja que  ens consten  tots dos, sogre i gendre, amb el  mateix ofici.

Hi ha una dada que sorprèn,  l’Anna va morir el 24 de gener de 1621 i els seus pares, el  Joan i la Caterina tots dos el 28 de gener, al cap de quatre dies. Els motius no el sabem, podria ser a causa d’alguna malaltia infecciosa   o un conflicte bèl·lic..... tot  serien ara per ara especulacions, com    si van tenir a  veure-hi  amb la marxa del fill, ja que suposem que devia marxar al voltant d'aquells anys,  però certament obren un interrogant aquestes morts.

Aquesta mortaldat no va pas eliminar la nissaga de Cassà, el Mateu i el fill tingut amb  l’Anna, l’Antoni, sobrevisqueren i continuaren  tots dos fent  de paraires.

Què va portar al Martí  venir cap a Sant Genís, ara per ara no ho sabem, tampoc sabem de qui va aprendre l’ofici de teixidor de lli, i  si el va aprendre a Cassà o a l'arribar a Sant Genís on ja hi havia algun altre teixidor de lli.

Participa de la vida social de la parròquia, l’any 1627 (3) juntament amb el Salvador Tortós, pagès, i el Felip Alsina, sastre, son els tres obrers de la parròquia, és a dir administradors de la parròquia, un càrrec que es renovava cada any, l’any 1633 és també obrer compartint càrrec amb el Joan Moresch  i el Pau Puigvert, pagesos tots dos.

El Jaume Aygues, fill del Martí, continuarà la nissaga de teixidors de lli, l’any 1651 (4) obtindrà conjuntament amb el Bernat Vives, de Tordera,  la concessió de la taverna, sent els primers en realitzar l’activitat a la casa llogada per la Universitat, la futura casa de la Vila.

El Jaume enviudarà de la primera dona i es casarà amb segones núpcies amb la viuda Elisabet Ametller de Massanes. Del primer matrimoni només coneixem la seva hereva, la Maria Aygues, que es casarà amb el Pau Reig, veí i  cabaler del mas Reig, on aquest aprendrà l’ofici del sogre i continuarà la nissaga de teixidors de lli.

El cognom Aygues no tindrà continuïtat, no anirà més enllà del segle XVII, segle que va arribar a Palafolls.   Els fills del Pau i la Maria adoptaran el cognom patern, Reig, donant per acabat el llinatge a Palafolls.

I Joan Aygues  (+ Cassà 28-1-1621)= Antiga (+Cassà 28-1-1621)

  Anna Aygues, que segueix.

   Martí Aygues, que segueix.

II (a) Anna Aygues ( *Cassà  +Cassà 24-1-1621 ) = 27-2-1618  Mateu Maymir ( *Cassà)

    Antoni Joan Maynir Aygues que segueix. Pd. Antoni Blanch( sastre) Gelida Maymir ( hab. Campllonch)

    III (a) Antoni Maymir Aygues ( *Cassà   7-4-1619 + Cassà 31-7-1794)= Cecilia

    Mateu Geroni Martí Maymir  ( *Cassà 22-12-1641) Pd. Mateu Maymir-Maria Alegot

     Margarida Cecilia  Maymir  (*Cassà 16-12-1643) Pd. Roc Sureda Alegot( Cassà)  Margarida (Riudellots)

     Maria Teresa Maymir  , que segueix. Pd. Pere Pujades, traginer (Cassà) Maria, muller de  Pere Morell (Cassà)

     Martí Bertomeu Francesc Maymir (*Cassà 7-10-1649) Pd Bertomeu Torrent(Cassà). Maria Pujades (Cassà)

     Marianna Maria Margarida  Maymir (*Cassà 15-5-1653) Pd. Isidre Noguer, pagès (Cassà) Marianna, (Cassà)

     Marianna Margarida Teresa  Maymir (* Cassà 21-12-1655)

     Anna  Maymir (*Cassà 18-8-1658)

   IV (a)  Maria  (* Cassà 25-4-1647 + Cassà 6-5-1676) = 10-2-1669 Salvi Duran àlies Aygues

    Annamaria Magdalena Margarida (*Cassà 15-1-1670) Pd.Antoni Aygues(avi) Maria= Jaume Alegot, pagès (Cassà)

     Pere (*Cassà 1676)

II (b) Martí Aygues (*Cassà aprox. 1590) = Antiga

    Jaume Aygues, que segueix.

    III (b) Jaume Aygues(* Sant Genís aprox. 1615) =1 ? = 2.  4-6-1668 Elisabet Ametller (* Massanes)

               Maria Aygues, que segueix.

    IV (b)Maria Aygues (*Sant Genís aprox. 1635) = Pau Reig (*Sant Genís, can Reig).

              Miquel Reig Aygues (*Sant Genís aprox. 1650) que seguirà.

Xevi Salicrú

1 Arxiu Històric Fidel Fita. Notarials Palafolls Llibre 848.

2 Arxiu Parroquial Sant Martí de Cassà. Llibre matrimonis.

3 AHFF. Notarials Palafolls. Llibre 129.

4. AHFF. Notarials Palafolls. Llibre 143.

El regadiu del sector 10-16 nucli nord Sant Genís.

Darrere l’església de Sant Genís  hi ha uns camps anomenats   d’en Freixes i de la Rectoria, i més amunt, i ja per  sota el carrer Nou un anomenat   d’en Fors (1). Son peces de terra situades   entre el vessant nord del poble i un dels brancals de la  riera, ara  ermes i a l’espera fa temps de ser urbanitzades.

 A la zona s’hi pot accedir per  dos camins de  terra, un a cada extrem del paratge, i   a peu  pel camí  que baixa   de la rectoria,  i que antigament continuava travessant la riera seguint   cap els Crestins (2) i més enllà (3), enllaçant amb el camí de Sant Pere de Vivelles. Antigament també s’hi baixava per un corriol que sortia de darrera el Sindicat resseguint  els marges d’unes feixes guanyades al pendent de la muntanya.  

Aquest corriol, que recordo perfectament, fa temps que va ser  envaït per les romagueres . Era el pas obligat quan anàvem a peu cap a la vinya o als abells (4) a la zona dels Crestins, però sobretot recordo les esparragueres  que hi havien al llarg dels marges de les feixes,  sempre resseguides per l’avi de cal Ros, en Sidro, que quan va ser més gran i no es podia ajupir hi anava acompanyat dels seus nets, ell els hi assenyalava  i la canalla  els collia.

En tota aquesta zona, anomenada al Pla General de Palafolls sector 10-16 nucli nord Sant Genís, s’hi executarà un pla parcial  ben aviat, on es preveu que el projecte principal sigui  una residència per a la tercera edat.

Aquestes terres han seguit el procés normal previ a la urbanització, els propietaris o arrendataris deixen de conrear-les, algunes d’elles   passen  de regadiu a secà, evidentment amb una productivitat molt inferior, amb el simple objectiu de mantenir-se  endreçades,  però ermes o de secà totes esperaven  el moment òptim de l’arribada del ciment, que ara sembla ja és aquí.   

No discutiré la necessitat de si hem  d’urbanitzar o no, arribaria tard el debat,  però si que voldria deixar palès  que el suport majoritari  dels  veïns a aquest projecte ha vingut donat tan sols per la creació d’un carrer, del que n’esperen  almenys que alliberi   en part el trànsit que passa pel centre de Sant Genís.

Recordem que el poble està situat al llarg d’un carrer on a banda d’actuar de vial pels veïns és l’accés principal a la gran urbanització Ciutat Jardí. Hem de suposar que amb la creació d’un nou vial possiblement  un serà de pujada i l’altre  de baixada, per tant reduirem el trànsit a la meitat, però el problema seguirà existint, l’accés a la urbanització que s’exten de a tocar  el poble fins a dalt a Miralles seguirà passant tot pel seu bell mig. Potser la pretensió d’apedaçar el trànsit no ens ha deixat veure que perdrem tot  un  paratge.  

En aquest  hi ha quatre  elements interessants que ens expliquen el relat del regadiu a la vall de Sant Genís, i que potser pagaria la pena de preservar d’alguna manera. Aquests quatre  elements són una bassa i tres  pous, un amb el mecanisme per fer pujar l’aigua d’una  bomba de pistó dins d’una caseta al camp d’en Fors,  l’altre, el més antic de tots tres,  que nodria la  bassa del  camp d’en Freixes  i el tercer del qual se n’extreia l’aigua amb un molí de vent al camp de la Rectoria.  

Pou del camp de la Rectoria. 

Fins a l’arribada  de les bombes de pistó,  després de la Guerra Civil, no es va generalitzar el regadiu a Sant Genís. Fins llavors més enllà de petits hortets per autoconsum, situats vora la riera i  pràcticament a nivell de la llera, o al costat d’algun pou, regant a pouades, o l’aprofitament d’alguna minsa veu d’aigua d’una mina   o alguna sínia en algun pou amb aigua més soma no va haver-hi  regadiu a  Sant Genís fins a la dècada dels anys  quaranta del segle passat.

Interior de la caseta al camp d'en Fors. Mecanisme de la bomba de pistó. 

A diferència del pla de les Ferreries, a  tocar el riu, on l’aigua és tota soma i on  ja feia dècades s’havien implantat sínies arreu que extreien aquestes  aigües, Sant Genís, per la seva situació més muntanyosa, disposant d’ aigües  molt més profundes, el regadiu intensiu va arribar més tard.

Pou al camp d'en Freixes.

La majoria de pagesos genissencs tenien però terres al pla de Malgrat o al de Palafolls i molts ja regaven intensivament amb sínies , els beneficis de les campanyes  de patates i enciams per l’exportació als anys quaranta van ajudar a  adquirir bombes per l’extracció d’aigua als pous poc soms de la vall de Sant Genís, i per tant van generalitzar el regadiu.

Amb l’extracció de més quantitat d’aigua també es generalitza la construcció de basses per emmagatzemar-la, i així  poder disposar d’una reserva  per regar    extensions  més grans.

Aquestes basses tenien  una rentadora, cosa que ha donat que se les anomeni  també safareigs. En tenim varis a Sant Genís, tots datats als anys quaranta, el del camp d’en  Freixes  és un exemple del  1945.  

Inscripció a la bassa d'en Freixes. Les inicial corresponen a Ramon Solé, àlies en Freixes. 

Per tant, com deia al principi de l’article, els elements que possiblement no sobreviuran a l’embat del ciment ens expliquen en una petita zona quin  camí  va seguir l’aigua per regar els camps de Sant Genís.

Xevi Salicrú.

1. Aquest camp ha rebut diferents noms al llarg del temps, depenent del propietari del moment, camp d’en Borrell a principis segle XX  i camp d’en Reig més antigament.

2.Els crestins és tota una zona extensa  de petits turonets que va dels peus de Miralles fins a la plana del Tordera.

3.En documentació relativa a aquest camí parla del camí d’anar a Casanons.

4.Així en deiem a casa al lloc  on teníem els ruscs d’abelles.