Les dues vares d'alcalde.

Avui he assistit amb emoció a la presa de possessió del nou alcalde sorgit de les eleccions del 26 de maig d’enguany, on la candidatura d’Esquerra República de Catalunya ha  guanyat les eleccions per majoria absoluta, aconseguint set del tretze regidors en joc, el Partit del Socialistes de Catalunya  cinc i Palafolls en Comú un.

L’elecció ha obtingut el resultat esperat, el candidat presentat per Esquerra, Francesc Alemany, ha estat elegit el nou alcalde de Palafolls.

Com a membre de la  mesa d’edat, el regidor més jove, l’Aleix Freixa regidor d’Esquerra, ha fet entrega al nou alcalde republicà de les dues vares que hi ha a l’Ajuntament.

Molts dels presents m’han preguntat com és que tenim dues vares a Palafolls, la resposta no és pas fàcil quan encara hi ha algun testimoni  que explica qui n'hi havien  tres!!!, i que s'havia perdut. La tradició oral diu però que és  molt senzill, el municipi de Palafolls està format per dos pobles i cadascun té la seva vara, i seguint aquesta tradició el nou alcalde les ha alçat totes dues, però certament no és tan senzill d'explicar. 

No seria pas el primer poble que els tinents alcalde també tenen la seva  vara, i sembla que podria ser el cas de Palafolls. 

Ja de la creació dels Ajuntaments  tal com els entenem ara,  a la primera meitat del segle XIX,  es va mantenir un equilibri a l’hora de formar el consistori entre les Ferreries i Sant Genís. Quan l’alcalde elegit era de Ferreries el tinent alcalde era de Sant Genís, i si l’alcalde era de Sant Genís el tinent alcalde era de Ferreries.

Quan un dels regidors del veïnat de Sant Genís era anomenat tinent alcalde, automàticament a l’àmbit de Sant Genís era reconegut com el seu l’alcalde.

Aquesta pràctica serà sempre seguida tant en mandats dictatorials com democràtics,  de la primera meitat del segle XIX fins als primers anys del segle XX. A partir dels anys vint l’alcalde serà sempre de les Ferreries, per una qüestió de més pes demogràfic, però es seguirà mantenint com a primer tinent alcalde un regidor genissenc, que tindrà la seva vara i anirà transmeten a qui el succeeixi en el càrrec. 

De l’existència de més d'una vara  no en tenim constància fins a la Segona República, cosa que no exclou que anteriorment ja n’hi haguessin dues o més, però si que d’aquells anys  previs a la Guerra Civil tenim varis testimonis de l’existència d'una vara que ostenta el regidor de Sant Genís, anomenat pels genissencs alcalde de Sant Genís. 

L’any 1931, sent alcalde el Josep Alacuart, era tinent alcalde el veí de Sant Genís el Nicolau Salichs, reconegut com a alcalde a  Sant Genís , ja ens consta que porta una vara. Igual que al 1934 amb l’alcalde d’Esquerra Republicana  Joaquim Fàbregas i el veí de genissenc Joan Alsina, àlies Cabreta, tinent alcalde i reconegut també com alcalde a Sant Genís. Després dels fets d’octubre del 34, amb un Ajuntament de caire conservador, també es repeteix el patró, l’alcalde el Narcís Moner i el tinent alcalde el veí de Sant Genís el Ramon Clopés també amb una vara.

També tenim més d'una vara  documentada durant el mandat franquista. D’aquesta època compto amb els relats recollits a les llargues converses  amb el  Josep Fontseca Relat, les seves xerrades han estat  gran classes de la història de primera mà. també tenim una acta d'um ple de 1943 on s'otorgava el poders d'alcalde al primer regidor de Sant Genís, que en aquell moment era el Joan Alsina Rabassa, alies Cabreta, segon tinent alcalde de Palafolls, pels assumptes de festes i temes similars. Aquesta informació ens concidiria amb el testimoni del Josep Fontseca. 

Segons el seu testimoni, de qui va ser tinent alcalde i per tant anomeant alcalde de Sant Genís, havia rebut la vara de l’anterior regidor de Sant Genís, en Ramon Clopés, àlies en Borrell, aquest del Francisco Gibert, i aquest del Joan Alsina, àlies en Cabreta. Durant els anys quaranta en Cabreta  va ser  però segon tinent alcalde de Palafolls, el Narcís Moner i l’Esteve Prats, tots dos  de les Ferreries, alcalde i primer tinent respectivament. 

El Josep   va cedir la vara al Joan Julià, àlies Estiu,  als anys seixanta, però aquest ja no la va transmetre a ningú,  no sabem el que va passar amb la vara, tot i que més endavant va seguir havent regidors de Sant Genís. 

A partir de llavors hi ha constància de dues vares, una que porta l'alcalde i l'altra que  ha estat portada sempre pel primer tinent alcalde de Palafolls. Aquí hi entraria potser el relat de la tercera vara que algú explicava. I potser la tercera vara era aquesta que es passaven els regidors de Sant Genís, doncs si repassem i suposem que els tinents alcaldes tenien la seva vara, i als diferents consistoris hi ha hagut primer i segon tinent alcalde, la vara que  seria la tercera podria ser la de Sant Genís. si a aquest relat hi afegim que algú a Sant Genís deia que la vara genissenca l'havia guardat el Joan Julià a  l'espera d'un regidor de Sant Genís podria tenir sentit. 

Està per esbrimar l'origen de les dues vares i de la suposada tercera, però hi ha un fet clar,  recordem-ho, hi va haver un temps que un  dels regidors del consistori pel seu origen era anomenat alcalde al seu territori amb la seva vara, una vara de tinent alcalde segurament. 

 King in the North!!!!!

Xevi  Salicrú.

26 de maig, setanta anys de la Miraculosa

El mas de can Gibert , situat en un lloc privilegiat, arrenca just al peu de la riera de Sant Genís, l’antiga riera de Bossagay, puja pels  camps de cultiu coronats per la masia, dedicada ja fa molts anys a la restauració, i  s’endinsa per l’aulet fins a dalt la carena.

A la part baixa de l’aulet, és com anomenem els boscos majoritàriament  formats per alzines,  hi trobem la font de can Gibert, un aflorament d’aigua natural documentat de molt antic. Aquesta aigua  ha estat aprofitada de sempre pels seus propietaris, pel consum de boca i el sobrant   recollit en un petit bassiol  antigament  utilitzat per regar les verdures de l’hort de la casa.

En aquest bell espai s’hi va celebrar, el set d’abril de 1947 dilluns de Pasqua Florida, un primer aplec per recollir diners per la reconstrucció de l’església parroquial, molt malmesa pels efectes  provocats per l'incendi i expoli el juliol de 1936. En aquesta aplec s'hi van ballar    sardanes i es van  sortejar  obsequis i viandes recollides pel cor parroquial  dirigit per Mn. Salvador Coll, ecònom de Sant Genís, que havien cantat caramelles  per tota la parròquia com era tradició per Pasqua.

L’any següent, l’onze de juliol, es va celebrar el segon aplec. L’orquestra l’Arenyense va tocar sardanes i al llarg de la vetllada es va comunicar  l’interès de la família Gibert de construir-hi una capella. En aquest aplec també hi va participar el Centre Excursionista de Gràcia amb cançons i jocs populars. Aquell any s’hi van construir ja unes taules i bancs  d’obra, que amb els anys es van anar ampliant.

El divuit  d’abril del 1949 es va celebrar el tercer aplec, encara amb l’objectiu de recollir diners per la reconstrucció de l’església. Aquell any  ja s’havia  construït  la capella pel paleta malgratenc  Salvador Martí, tot i que encara no s’havia beneït, cosa que es va fer el 26 de maig d’aquell anys, ara fet justament  setanta anys.

La capella serà dedicada a la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa. Sembla que hi havia hagut una noia que s’havia hostatjat  a can Gibert, morta  prematurament, que  tenia una medalla de la Miraculosa  a la qui hi tenia molta devoció. A la  religiosa francesa Caterina Labouré  de la congregació de Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül se li va a parèixer  l’any 1830 la Mare de Déu Miraculosa  tres vegades, es varen crear unes medalles de la visió    que va tenir que  varen  ser repartides per molts països,  una d’aquestes era la que portava la noia de can Gibert.

Per aquelles dates   el pintor Joan Lahosa també passava temporades a  la masia. Al conèixer la intenció del  propietari, el Francisco Gibert Pernal, al qui anomenaven en  Xicu, es va comprometre a costejar la imatge de la capella si tirava endavant  una feina que tenia entre mans per fer als Estat Units.  I així el 26 de maig de 1949  es va portar la imatge de la Mare de Déu fins a la capella, en una solemne processó  de l’església parroquial  fins a can Gibert. La  imatge va se portada per un pas  exclusivament per  dones acompanyades per tot el poble i autoritats fins a peu de la capella,  on Mn. Salvador Coll va beneir en una acte molt concorregut.

D’aquesta diada en tenim  un valuós i extens reportatge fotogràfic fet pel   malgratenc  Joan Poch.

A la capella s’hi van casar les tres noies de la casa, filles del Francisco Gibert,  l’Antònia, la Marina i la Montserrat, i anys més tard una neta. L’espai juntament amb la font i  l’aulet no només han estat un lloc estimat  per la família Gibert, per els veïns de Sant Genís i dels pobles dels voltants ha estat un referent per gaudir   de la natura.

La creació a  l’any 1948 de les taules a l’entorn de la font i després de la capella ha estat també l’origen del restaurant que mica en mica va arribar a ser un referent a la comarca.

Xevi Salicrú.

Bibliografia:

Alfons Codina. Can Gibert. El mas i la seva gent en el transcurs del temps- Pineda de Mar 2011

Ajuntament de Malgrat. Homenatge a Joaqui Colomé. Recull d’escrits pubicats. Malgrat de Mar 2008.

Esquerra retorna a la plaça Major.

El passat diumenge 26 de maig Esquerra Republicana de Catalunya ha fet història, ha  tornat  a guanyar, ara per majoria, les eleccions de Palafolls després de més de  vuitanta anys. Ha costat, però  l’esforç que ve de lluny ho ha permès.

El mandat d’Esquerra durant la Republicà també va costar  a casa nostra , la onada republicana que varen ser les eleccions municipals del 12  d’abril de 1931 no va arribar a Palafolls. Aquell 14 d’abril es va proclamar la República, però  Palafolls ho va passar sense massa enrenou i amb poques celebracions. Aquelles eleccions les havia guanyat la llista encapçalada per Josep Alacuart Ribot, qui encapçalava un partit anomenat Unió Republicana Federal de Palafolls de caire  conservador tot i el nom.

Les poblacions on no va guanyar cap opció republicana, com Palafolls, es repetiran eleccions al maig, però  tornarà  a guanyar una llista patrocinada per la Lliga Regionalista i encapçalada de nou per Josep Alacuart, guanyant per majoria absoluta.

No serà fins les següents eleccions del 14 de febrer de 1934 que Esquerra les guanyarà, quedant un Ajuntament presidit pel republicà Joaquim Fàbregas Parera i amb  quatre regidors, Joan Alsina Rabassa, Manel Plà València, Joan Mateu Carbó i Jaume Martorell Pessaferrer  i a l’oposició dos  regidors de la Lliga,  Joaquim Privat Ribas i Ramon Clopés Regàs.

Aquest ajuntament serà destituït el 15 d’octubre de 1934 pel comandant de l’exèrcit Antonio de Carranza,  personat a l’Ajuntament pels coneguts fets d’octubre.

Es nomenarà  una junta gestora amb només regidors de la lliga,  que s’aniran renovant  fins el febrer de 1936 quan  es reconstituiran  els ajuntaments del 1934  a raó de la victòria del Front d’Esquerres a les eleccions estatals del 16 de febrer de 1936.

Amb l’arribada de la Guerra Civil, al juliol del 1936, els dies 28 i 29 es constitueix un nou Ajuntament  incorporant dos membres més d’Esquerra, Josep Grimal  Roca i Narcís Roca Borrell, amb substitució dels dos de la lliga cessats i perseguits.

A l’octubre d’aquell any es reorganitza la composició del consistori donant representació també al PSUC , CNT i a la Unió de Rabassaires. Assumirà l’alcaldia Miquel Plà Masferrer del PSUC. Son temps convulsos i el  9 de gener del 1937 l’alcalde i els regidors d’Esquerra dimiteixen. El dia 12 d’aquell mes ens constitueix un nou  Consistori presidit pel membre d’esquerra Ramon Carbó Ribas amb un Ajuntament amb quatre regidors d’Esquerra i quatre de la CNT . Només durarà dos mesos i s’aniran alternant diferents consistoris, però no serà fins el 19 de juny de 1938 que Esquerra tornarà a presidir l’Ajuntament de la mà de Manel Plà València fins l’entrada de les tropes nacionals el gener del 1939.

Deixant de banda els convulsos anys de la Guerra Civil amb entrades i sortides de regidors i alcaldes d’Esquerra,  de les últimes eleccions guanyades per Esquerra al 1934 , encapçalades per Joaquim Fàbregas Parera,   que havien estat les primeres mai guanyades , fins  les d’aquest  26 de  maig de 2019 encapçalades per Francesc Alemany Martínez  han passat 85 anys.

Esquerra ha obtingut  enguany set dels tretze regidors en joc, acompanyaran  al Francesc, Susanna Plà, Jordi Villaret, Sònia Gonzalez , Aleix Freixa, Helena Carles  i Oriol Jordan.

Aquell esforç que deia que venia de lluny, amb el que encapçalava aquest text,  és el camí que van començar  a obrir els regidors d’Esquerra  l’oposició,  l’any 2003 amb Carme Xart substituïda a mig mandat per Jordi Pedemonte, al 2007 amb  la continuació del Jordi, al 2011 ja amb Francesc Alemany i Susanna Plà i al 2015 amb el Francesc i  la Susanna, el Jordi Villaret i la  Judit Caimel, substituïda a mig mandat pel Sergi Pinet.

La República va  portar aquella victòria del 34 , aquesta del 2019 ens la retornarà.

Xevi Salicrú

Bibliografia.

Amat Teixidó, Jordi. Vivències de la República i Guerra Civil a Palafolls. Ajuntament de Palafolls 2007.

Els Palafolls al saqueig d'Almeria.

L’any 1147 un estol  de  seixanta-tres galeres i més de cent naus genoveses es presentava davant el cap de Gata  amb l’objectiu de prendre la ciutat musulmana d’ al-Mariyya, el que ara coneixem com Almeria, governada per els almoràvits. La gran flota de Gènova hi havia acudit per donar suport al  rei de Castellà Alfons VII,  qui liderava la campanya.

Al cap de pocs dies hi va arribar també el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, amb un petit estol de mil homes,  acompanyat de Guillem VII de Montpeller. Alfons VII de Castella, acompanyat de Garcia VI de Pamplona, hi va arribar una mica més tard amb dos mil homes més, quan el setge ja s’havia iniciat pels seus aliats.

Entre el miler d’homes que acompanyaven el comte de Barcelona hi havia diversos cavallers catalans, alguns d’ells molt  propers a nosaltres, com  Vidal de Blanes, Joan de Pineda, Guerau de Cartellà o el mateix Pere de Palafolls, senyor del nostre castell de Palafolls.

La família Palafolls eren  senyors d’un territori poc poblat, amb pocs focs. En aquell moment el terme no comptava amb cap nucli,  hem d'imaginar-nos un territori  pinzellat amb algunes  masies arrecerades a la muntanya del castell i a redols de la vall de Sant Genís, on hi havia l’església que tot  just feia setanta-set anys  que havia estat consagrada com a parroquia. I el senyor de Palafolls acompanyat potser amb una molt petita host de palafollencs, formaven part d’aquestes  tropes disposades a assaltar una ciutat pròspera, tant culturalment com comercialment,  amb vora trenta mil persones, on un  miler eren artesans que es dedicaven  a la confecció de teixits d’alta qualitat,  res a veure amb la rusticitat d’aquells palafollencs del segle XII.

El setge va concloure el  17 d’octubre  amb la caiguda de la ciutat i el posterior saqueig. Saquejada fins als límits, arribant  a l’extrem  d’arrencar   les portes de fusta de la ciutat,   folrades amb pell i amb reblons de bronze, que varen ser portades a Barcelona com a botí de guerra i posades al portal de Santa Eulàlia. Diuen que els barcelonins quedaven bocabadats amb tal meravella.

Especulem  que a Pere de Palafolls alguna part  del botí li devia tocar, alguna de les meravelles de la bella al-Mariyya de ben segur devien  arribar fins a les terres de Palafolls.

Almeria va quedar en mans d’Alfons VII, però per pocs temps, al 1157 els almohades recuperaren la ciutat, tot i que ja no va arribar a recuperar la prosperitat d’abans del saqueig. No tornarà  a caure en mans  cristianes fins a l’any  1489 quan va ser entregada als Reis Catòlics pel rei musulmà nassarita de Granada.

Xevi Salicrú.

Bibliografia:

Revista La Voz de Malgrat. Setembre 1954.pàg. 5.

Generalitat de Catalunya. Els comtes sobirans de la Casa de Barcelona. De l’any 801 a l’actualitat. Edicions 62. Novembre 2002.

La rauxa de Sant Genís, independents per dret.

Durant el segle XIX i fins a principis del segle XX  es va  mantenir un equilibri de regidors entre els dos nuclis que formaven el Palafolls d'aquells anys, cada un d'ells formava un districte i  elegia   cadascun  la meitat dels regidors, i  quan l’alcalde era d’un veïnat el tinent alcalde era de l’altre. L’equilibri es mantenia així, tot i que el pes demogràfic de les Ferreries era ja  superior.

A les Ferreries ja tenien la seu de la casa consistorial, l’Ajuntament, a l’edifici on els jurats de finals del segle XVII hi havien  instal·lat la seu del monopoli  de la taverna i la gavella. Aquesta seu del  monopoli, concedit pels representants de la Universitat al major postor,  serà l’embrió de la seu del futur Ajuntament.

Sant Genís  va mantenir encara  la seu parroquial de tot el terme fins a finals dels anys vint. A l’any 1865 el veïnat de les Ferreries  inicia la construcció d’una església que quedarà aturada als fonaments i  no serà represa fins al  1895, concloent-se al  1908. Al 1929  serà alçada a parròquia, segregant-se de la de Sant Genís.

Durant el primer quart del segle XX són molts els casos de protestes per part dels representants dels veïns de Sant Genís cap als greuges comesos , segons ells,   vers al seu veïnat respecte el de les Ferreries.

Les Ferreries ja tenia la seu política i una església  que no era consagrada com a parròquia esperant que el rector  de Sant Genís  Pere Vila  i alhora promotor de l’acabament de les obres de l’església de Santa Maria acabés el seu mandat.

Davant de la pèrdua també de la capitalitat religiosa de Palafolls els veïns de Sant Genís reunits en assemblea el  17-5-1926 acorden demanar al Govern de Madrid  la seva segregació de la resta de Palafolls i l’annexió a Malgrat.  El 3-3-1927 s’acorda l’expedient d’agregació al Consell de Ministres tot i que mai no es va portar a terme desconeixent-ne els motius.

La cosa no acaba aquí,  l’any 1929,  en una nova reunió dels veïns liderada per Ramon Clopés, regidor de l’Ajuntament, Francesc Gibert, major contribuent, i Nicolau Salichs, membre de la junta de la Unió Patriòtica, societat de caire dretà, decideixen independitzar-se de la resta de Palafolls, formant un nou municipi. Es redacta una carta on   es pot intuir que la guspira per demanar la formació d’un  municipi propi va ser provocada per la creació de la nova parròquia de Santa Maria de  Palafolls.

A la carta feta pels veïns , que mai passarà de ser un esbós, hi  enumeren els motius de la separació, encapçalada per un primer punt amb el greuge de la nova parròquia, seguit d’altres punts on s’estableix   el que serà el pressupost del nou municipi defensant la sostenibilitat econòmica, però  en un dels punts, el tercer,  es diu que  bàsicament es demana per  una qüestió de dret.

Un dret que era definit per la voluntat d’afirmar-se com a poble, i no només va ser una voluntat, al llarg dels anys  que vingueren aquest fet es va  manifestar plenament amb una vida social diferenciada de la resta del municipi, com   les  festes religioses,  l’afiliació  dels pagesos de  Sant Genís als anys trenta  al Sindicat Agrícola de Malgrat, la creació d’una escola  als anys quaranta o la   d’ un Sindicat Agrícola propi l’any 1951 amb seu també a Sant Genís.

Els anys vint   podien haver canviat el Palafolls d’avui, però segurament el van influir.

Xevi Salicrú.

Bibliografia:

Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Edicions el Roig. Palafolls 2004.

Salicrú, Xavier. Cases amb eixida i hort. Edicions el Roig. Palafolls 2016.

Amat, Jordi. Vivències de la República i la Guerra Civil a Palafolls. Edicions Marré. Palafolls 2007.

Fonts orals.

Testimoni de Joaquim Colomer.  Gener del 2014.

La plaça de Sant Genís, una antiga era en evolució.

La plaça de Sant Genís ha anat evolucionant al llarg dels segles. Com  espai públic es desenvolupa a partir de la segona meitat del segle XVIII amb la venda a l’encant de l’antic mas Reig .

Anteriorment la plaça havia estat  l’antiga era del mas, venut i convertit  en tres habitatges,  la quintana i  altres peces de terra  també seran venudes a diferents propietaris. L’era no ens consta que fos venuda a ningú, suposem  que els nous habitants del dividit mas la devien utilitzar, si que al segle XIX  és ja una plaça i esdevé punt de trobada de festes populars.

L’evolució urbana del nucli de Sant Genís ha anat transformant la plaça, la  primera imatge que  tenim hi  podem distingir encara l’estructura de  l’era, tan sols amb l’ afegit d’un  pany de paret a la part nord  com  a coronament de l’espai públic i un banc a tot vol. En aquestes dues imatges a l’entorn de l’any 1920 en podem veure l’aspecte.

En primer pla d'esquerra a dreta, can Reig, la plaça i el Mas Reig, a segon terme el carrer Nou. Imatge presa del campanar.

Imatge presa de la plaça  cap a l'església, al revés de l'anterior.

Podem adonar-nos que la plaça queda per sobre el camí que passa just a tocar l’actual can Reig, aixecat a la primera meitat del segle XVII quan era anomenat  mas Aigües. A tota la part de migdia de la plaça, a tocar el camí, hi havia un mur de pedra d’uns tres metres.

Un cop superada la casa de can Reig el mur girava donant la forma circular a la plaça i pujava cap a davant de l’antic mas Reig on moria al perdre l’alçada. En aquest punt, el camí que venia de l’església continuava cap a munt, fent una corba a  la dreta, agafant l’anomenat carrer Nou. Abans d’enfilar cap aquest  carrer hi havia el  trencant que passava per davant   la façana de  l’antic mas Reig, i just passat can Reig hi havia un altre trencant, anomenat el camí fondo, que baixava cap a la riera, per sota el marge de cal Tossut i resseguint la partió amb can Reig.

El camí fondo continuava per  la riera i anava fins can Borrell, camí per on  hi passaven els seus morts camí de l’església i cementiri, per tant, era un camí amb tots els drets de pas.

Com res és per sempre , al març del 1932 l’Ajuntament crea una comissió municipal a petició del regidor de Sant Genís, el Ramon Clopés, per tal d’estudiar la manera de reformar la corba i  millorar-ne la circulació. Al juliol s’aprova la solució aprovada per la comissió, l’alineació dels dos carrers ,Sant Genís i Nou, unint-los  passant per dalt la plaça.

Per accedir al camí fondo es seguiria passant per l’antic camí, i per anar al carrer Nou venint d l’església ja es passarà per sobre la plaça, ara  mutilada. També es va indemnitzar al veí Josep Martí, propietari de la primera casa sorgida de la subdivisió del mas Reig, a qui  se li va agafar un tros de terreny  per unir  els dos carrers.

Anys quaranta, els dos carreres units per dalt la plaça. A primer pla el mur  l'era de can ferrerhosta , just davant l'església.

L’Ajuntament va pagar  628 pessetes en concepte de jornals per fer les reformes.  

Al desembre del 1933 el regidor Ramon Clopés, com a representant  dels veïns de Sant Genís, demana amb urgència l’arranjament d’un pas per baixar de la plaça a  can Reig,  on s’hi  vol construir una escala, per garantir  l'antic accés que anava de can Reig a l'antic mas Reig, ara desaparegut per la unió dels dos carrers. 

Als any quaranta amb la construcció de l’escola i al 1951 amb la construcció del Sindicat a la feixa situada entre can Ferrerhosta i la plaça, s’allargarà l’antic mur fins al punt on baixa el camí fins a can Reig, just a la partió amb ca la Candita.   L’espai utilitzat com a plaça abraçarà també tot el davant del Sindicat, així es veurà compensada la pèrdua d’espai públic que havia patit la plaça amb la construcció del carrer per dalt dels anys trenta.

A les següents imatges es pot distingir el tros de mur nou fet a continuació de l’antic cap a l’església, a la imatge de la dreta es veu l’acabat diferent i a la imatge de l’esquerra el gruix, una mica més estret que l’antic mur.

La plaça i carrer es mantenen així fins als aiguats de  la tardor del 1970, quan es va esfondrar la part més antiga del mur, sobrecarregat amb l’augment del trànsit per sobre d’ell. Aquell mateix dia  l’aigua  es va emportar també el pont vell de la carretera de Sant Genís,  on encara es conserva un dels  pilars amb l’arrencament  de la volta.  

El mur de la plaça es  refarà  però es desplaçarà avançant-lo cap a can Reig, fent el carrer més ample. En aquell moment ja no es podrà  passar entre la casa de can Reig i el mur,   can Borrell renunciarà a passar pel camí fondo per falta d’amplada, la opció que es va donar de  baixar directament del carrer Nou tenia massa pendent. Al nou mur també s'hi construirà  l'escala per baixar a can Reig, mantenint l'accés que tenia historicament  a l'antiga plaça quan hi accedien pel camí que portava davant la façana de l'antic mas Reig.

 El nou mur fet de formigó  se’l dotarà d’una  barana de ferro, encara existent a l’actualitat, en comptes del pedrís de pedra i totxos.

Imatge actual del carrer., amb el mur de l'any  1970.

El carrer no serà asfaltat fins l’any 1983, la plaça als anys noranta serà enjardinada perdent l’ús d’espai polivalent i   les voreres d’aquest    tram de la plaça  no es faran fins l’any 1998.

Xevi Salicrú.

Sant Andreu, la capella que pot ser.

Passada la Ciutadella i seguint el camí que ens porta cap  al castell,  abans de passar per sobre de cal Sastre, trobem les restes del que anomenem la Capella de Sant Andreu.

Les restes situades  en una petit replà de la pendent de la muntanya  al turó del Castell , ocupen una superfície 54 m2,  de planta rectangular  amb una amplada de 6 metres per una  llargada de 9 metres,  orientades  d’est a oest.  

A la paret que mira al  sud és on trobem més parament conservat, podem veure-hi  un tros de paret de 1,8 metres de llargada  on interiorment fa 2 m d’alçada i exteriorment, pel  desnivell del terreny, 3 m, aquesta té a mitja alçada una petita obertura de 20 x 10 cm. La resta de parets conservades,  nord i  oest no sobrepassen els trams conservats de 70 cm d’alçada La paret est ha desaparegut completament a causa de l’erosió del terreny . El gruix de tots els murs es situa  entre els 80 i 90  cm.

No es pot distingir per on es feia l’accés a l’edifici, descartem la paret de ponent per la conservació de la base de tots els paraments, la paret sud seria difícil l’accés per el pendent, la nord podríem descartar per  la mala orientació i la paret que mira l’est seria la candidata, però l’erosió del terreny i la desaparició del pany de paret ens fa impossible ubicar-la.

Diverses fonts parlen de la capella de Sant Andreu a la muntanya del Castell i pròxim a ell. Aquestes fonts,  cap fa esment a la documentació original d’on s’extreu la informació. La  informació  oral, molt minsa, ens parla de les restes com la capella de Sant Andreu, però sembla que podrien ser a causa  a aquestes autors  que en parlen.

Només he tingut  ocasió de localitzar un document d’època medieval que en parla, una llicència (1) a Berenguer de Palafolls, cavaller, on la cúria de Girona dona llicència el dia 14 d’abril 1344 per traslladar els altars de Sant Andreu i Sant Longinus d’una capella situada al terme de Palafolls a la capella del Castell de Palafolls on es tindrà més cura de les llànties , per tant suposem que la capella no devia ser massa concorreguda i podria ser que a partir de llavors quedés abandonada.

Potser és molt atrevit de lligar aquestes restes amb aquesta antiga capella, uns petits estudis arqueològics ens les podrien datar i afirmar amb seguretat si podrien ser la Capella de Sant Andreu.

Tot és per fer..... mentrestant les restes es van degradant, ara d’uns temps ençà un corriol usat per ciclistes i corredors  passa pel mig d’elles, agreujant  encara més l’erosió de l’espai on es troben. Fins i tot, molt recentment ,curses de competició han estat autoritzades des de l’administració municipal per passar per allà, els desconeixement per part dels  gestors del territori és molt preocupant.

Xevi Salicrú

1  Arxiu Diocesà de Girona. Lletres 1334-1362. Llibre U-8 f. 25v-26.