El contrapàs, de Sant Genís al Palau de la Música Catalana.

A la Baixa Tordera, un territori situat dins el triangle format per les poblacions de Fogars de la Selva, Lloret i Pineda, s’havia ballat una variant més dels molts contrapassos que històricament es dansaven a les comarques catalanes  nord-orientals i pirinenques (Mas, 1988:15). Aquesta variant és coneguda com a Contrapàs de Sant Genís de Palafolls, no perquè fos exclusiva d’aquest poble, sinó perquè és allí on fou documentada per primer cop pels folkloristes. Les expressions culturals i lingüístiques del nostre entorn no  poden encapsular-se mai dins els límits d’un sol poble, sinó que formen part d’una història compartida. 

Sant Genís fou l’últim reducte on es va ballar, mantenint-se com a repertori de Carnestoltes fins a la Guerra Civil. La seva preservació s’explica per la situació allunyada de les comunicacions i pel seu caràcter eminentment rural. A Pineda, on també s’havia ballat, es va deixar de fer-ho el 1870 (Llorens, 1931: 35).

Abans, però, d’explicar com aquesta dansa popular ballada a peu de plaça acabà convetida en  espectacle escènic, cal contextualitzar-la.

El contrapàs, com a gènere, va estar en constant evolució i es transmetia com una dansa col·lectiva i popular. Arribà un moment en què aquesta continuïtat temporal es va trencar i, si els folkloristes de l’època no l’haguessin recollit i documentat a partir dels darrers balladors, hauria caigut en l’oblit. Transmès als esbarts, es convertí en una dansa d’exhibició en el moment que deixava  de ballar-se a plaça. 

Com moltes manifestacions  de la cultura de la tradició oral no es poden datar. Ara bé, la relació entre la seva estructura musical, l’espai col·lectiu, el ritme i el fraseig melòdic no tenen res a veure amb els balls aportats per la cultura postrenaixentista, barroca, classicisme, romanticisme o altres danses del segle XVII al XIX. Vol dir això que el contrapàs és un gènere medieval o del renaixement? No. Només podem afirmar que els elements que el defineixen formen part del substrat tardomedieval, i que va continuar evolucionant fins al segle XIX (Mas, 2011).

El nostre contrapàs, el de Sant Genís, és definit pels musicòlegs com un contrapàs curt, en contraposició amb els catalogats com a llargs, i ha evolucionat de manera particular a la resta de curts convertint-se en una dansa de gresca associada al Carnestoltes. Els nostres avantpassats no haurien concebut mai un Carnestoltes sense aquesta dansa. 

La dansa s’inicia amb els balladors en rengle, agafats de les mans i formant mitja lluna, amb el capdanser i la cua a cada extrem. Comença amb una introducció de flabiol amb compassos curts seguits d’uns llargs, aquests compassos s’aniran intercalant amb figures; pont simple, pont doble, caragol i voleianta. Un cop acabada la volaianta es balla una sardana curta. Tot i estar definit com a contrapàs curt si el balla molta gent acaba esdevenint un contrapàs molt llarg, ja que per fer i desfer les figures s’hi està molta estona. En el Costumari Català de Joan Amades (1890-1959), obra publicada per primera vegada durant el període 1950-1956, ja ens diu que el contrapàs que es balla a Sant Genís no té res a veure amb el contrapàs pròpiament dit, afegint que per Carnestoltes el ballen un nombre variable i imprecís de balladors sense tenir en compte les parelles, a diferència de com el ballen per la Festa Major on l’executen set parelles (Amades, 2005: 144). La tradició oral, però, no ens ha transmès aquesta versió de Festa Major, més solemne i semblant a la resta de contrapassos, i deduïm potser que s’obviava alguna de les figures, qui sap si la voleianta, la més engrescadora d’elles. 

La seva crisi arriba al segle XIX, quan  apareixen noves formacions musicals que introdueixen nous balls, deixant enrere la cobla de tres quartans, que havia estat per excel·lència la formació tradicional.

La primera folklorista que recollí el nostre contrapàs fou Sara Llorens Carreras (1881-1954) mestra i escriptora, nascuda a l’Argentina i filla d’una família d’emigrants originària de Pineda retornats a Catalunya l'any 1884. Casada amb el polític i escriptor Manel Serra Moret (1884-1963)  s’instal·là a Pineda l’any 1912. Deixebla de l’eminent folklorista Rossend Serra i Pagès (1863-1929) emprengué entre 1902 i 1927 una recerca sobre el folklore de Pineda, en què entrevistà persones procedents de Sant Genís. Juntament amb Rossend, donà a conèixer a l’Esbart Folklore de Catalunya el nostre contrapàs, recollit en el seu estudi. L’esbart l’estrena el dijous dos de febrer de 1928 al Palau de la Música Catalana: era el  primer cop que es representava com espectacle dalt d’un  escenari. Posteriorment, Llorens publicà tota la  recerca duta a terme des de Pineda a l’obra Cançoner de Pineda (1936), on també hi figura el nostre contrapàs.  

Programa del Palau de la Música Catalana, 2-2-1928.

Fons: Esbart Floklore de Catalunya.

 

El gènere del contrapàs no era aliè a l’Esbart Folklore de Catalunya. L’any 1922, el president de l’entitat Timoteu Colominas i el vocal Joan Rigall formen  part d’un comitè per a la restauració d’una antiga dansa anomenada contrapàs, un projecte gestat pel músic Salvador Raurich Ferriol (1869-1945) i liderat per l’Ateneu Empordanès. Per tant, l’esbart, interessat  en el gènere, continuà representant el nostre contrapàs en diverses ocasions. 

L’any 1936 coincidien a Barcelona dos esdeveniments musicals: el XIV Festival de la Societat Internacional per a la Música Contemporània, celebrat del 18 al 25 d’abril, i el III Congrés de la Societat Internacional de Musicologia, que incloïa el Festival de Danses i Ballets Populars al Poble Espanyol el 25 d’abril.

Cartell XIV Festival per la Música Contemporànea i
III Congrés de Musicologia.
Fons: Orfeó Català.

Dos dels grans compositors que assistiren al Festival de la Internacional per la Música Contemporània foren els britànics Benjamin Britten (1913-1976) i Lennox Berkeley (1903-1989).  El 22 d’abril i en el Palau de Música Catalana  Britten va interpretar, amb el Nou Quartet Hongarès, la seva peça Suite per a violí i piano, i l’endemà, el 23 d’abril, l’Orquestra Simfònica de Madrid va interpretar, entre altres peces, la Simfonia de Berkeley, també al Palau.

El dia 25 d’abril els dos compositors acompanyats del també britànic Peter Burra (1909-1937), escriptor i crític literari,  assistiren com espectadors al Festival de Danses i Ballets Populars, on varen quedar captivats per les melodies i danses de la tradició basca i catalana. Les cobles Barcelona i la Principal de la Bisbal  interpretararen,  entre d’altres, La Patum amb seixanta  dansaires vinguts de Berga, i l’Esbart Folklore de Catalunya ballà el Ball del Ram de Sant Cugat, la Bolangera de Solsona i el Contrapàs de Sant Genís de Palafolls.

Programa Festival de Danses i Ballets Populars. Poble Espanyol 1936.
Fons. Orfeò Català.

Un cop retornats a Anglaterra, Britten i Berkeley van compondre conjuntament Mont Juic1  (1937), una obra en quatre moviments dedicada a la memòria del seu amic Peter Burra, mort en un accident d’avió l'abril d’aquell mateix any. Berkeley va desvelar, anys més tard,  que ell havia escrit els dos primers temps i Britten els dos últims. 

I   Andante maestoso,

II  Allegro grazioso, 

III Lament: Andante moderato “Barcelona, july 1936”, i 

IV Allegro moto. 

El tercer, Lament, va ser escrit com a homenatge a Catalunya, pensant amb el país que era immers en plena Guerra Civil quan ells l’escrivien.  L’obra fou estrenada el 8 de gener de 1938 en una emissió de la BBC Ràdio i interpretada en directe per l’Orquestra Simfònica de la mateixa emissora. 

Tornant a  l’Esbart Folklore de Catalunya, l’entitat havia comptat, des del 1915, amb Josep Maria Castells Andilla (1897-1988), primer com a ballador i després com a col·laborador en molts viatges per la geografia catalana fent treball de camp amb el folklorista Joan Rigall Casajuana (1889-1960), comptador2 i vocal de l’entitat. L’any 1923 Castells va ser nomenat mestre auxiliar de l’esbart. Desvinculat posteriorment de l’entitat  l’any 1943, ja com a reconegut folklorista, encapçalava la direcció del Grup Folklòric d’Horta. 

En aquest context, el 24 de novembre de 1950 Castells contacte amb el rector de Sant Genís, Mn. Salvador Coll, amb la voluntat de poder-se entrevistar amb en Nicolau Salichs Vilà, l’avi Calau, per recollir-ne el testimoni sobre el Contrapàs, el Patatuf i l’Espolçada, tres danses que recordava perfectament.  La trobada es va produir el 17 de gener de 1951 i, com a conseqüència, el Grup Folklòric d’Horta interpretà aquestes tres danses al III Aplec de la Verge Miraculosa, a can Gibert. Rigall també participà en la restauració de les danses i assistí a l’aplec. 

Acta celebrció III Aplec de can Gibert. 1951. 
Imatge: Anna Maria Anglada. 

Durant un temps es pensà que Castells havia reconstruït el contrapàs en aquesta visita, però el fet que l’Esbart Folklore de Catalunya ja el tingués en repertori des de 1928 i que Castells n’hagués format part permet concloure que la visita fou motivada especialment per recuperar el Patatuf i l’Espolsada.

El gener de 1974, amb motiu d’un homenatge a l’avi Calau durant la Festa de Sant Sebastià a Sant Genís, es va tornar a interpretar a càrrec de l’Esbart Mar Blava de Malgrat. El  maig de 1981, per commemorar  els trenta anys de la ballada de can Gibert, l’Esbart Joventut de Molins de Rei el va tornar a interpretar (Codina, 2004: 178). 

A la dècada de 1990, els músics especialistes en el contrapàs —Marc Riera, Cesc Sans i Carles Mas— visitaren Sant Genís cercant informació. Encara pogueren entrevistar Marina Gibert i Norbert Salichs, fill de l’avi Calau, que recordaven les ballades de la seva infantesa.

La  tasca d’aquests tres músics va retornar l’any 2007 a Sant Genís, quan l’entitat Vivelles, cultura i entorn de Sant Genís impulsar el retorn  del contrapàs a peu de plaça, defugint de l’escenificació dels esbarts, que sovint oblida l’esperit popular i transforma la dansa.  Durant deu anys es van organitzar tallers i ballades sota la direcció de Carles Mas, músic, ballarí, coreògraf i estudiós del contrapàs. 

Balladors santgenissencs del contrapàs a Tordera amb els dos germans Perissó, músics de Santa Susanna.
 Diumenge de Carnestoltes, dècada de 1920.
Autor desconegut. Fotografia: Xevi Salicrú.  

Taller de contrapàs 2014 amb Carles Mas. 
Fotografia: Xevi Salicrú. 

Després de molts d'anys el contrapàs retornava a la plaça, sortint de la folklorització iniciada aquell dia de la Candelera de 1928 al Palau de la Música Catalana. 

Xevi Salicrú.

                    

     

1. Britten’s op.12 / Berkeley’s op.9

2. Qui revisa, controla i verifica els comptes d’una entitat, un càrrec diferenciat de tresorer. Actualment, aquest càrrec en moltes entitats s’integra al de tresorer.

Bibliografia:

Amades, Joan. Costumari Català. Edicions Salvat: Barcelona 2005. 

Anglada, Anna Maria. “El Contrapàs de Sant Genís de Palafolls.” Vilelles. Recerca i difusió del patrimoni de Palafolls. 1 (2021): 28-39.

Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX. Palafolls: Ajuntament de Palafolls, 2004. 

Llorens, Sara. Folklore de la Maresma. El Cançoner de Pineda Vol. 1. Joaquim Horta impressor: Barcelona 1931.  

Mas, Carles, flabiolaire, cornamusaire, ballarí, etnomusicòleg  i mestre de dansa, correu electrònic 1 de desembre de 2011. 

Mas, Carles. Aproximació coreogràfica a la tècnica del contrapàs. Institut del teatre: Barcelona 1988.

Webgrafia:

https://patrimonicultural.diba.cat/element/contrapas-de-sant-genis

https://recullsbibliotequesmaresme.cat/recull-2015-article14/?utm_source=chatgpt.com

https://xarxanet.org/cultural/noticies/xavier-salicru-el-contrapas-es-una-dansa-popular-que-no-es-correspon-al-ball-que?utm_source=chatgpt.com

https://www.animadedansa.com/poblacio/folklore-de-catalunya-esbart/

https://www.barcelonaobertura.com/ca/2024/09/two-britons-put-music-to-montjuic/

https://www.barcelonaclasica.info/es/mont-juic-el-homenaje-de-britten-a-catalunya-2/

https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/benjamin-britten

https://patrimoni.gencat.cat/es/catalunyapaisdarxius/recurso-digital/recurso/document/cartell-del-xiv-festival-de-la-societat-internacional-per-a-la-musica-contemporania-i-el-iii-congres-de-la-societat-internacional-de-musicologia/

https://esbartfolkloricdhorta.wordpress.com/qui-som/

Els Palafolls a la croada d’Al-Mayürqa.

Les pretensions de conquesta del rei Jaume I de Catalunya i Aragó havien mirat sempre cap al sud, però després del fracàs del setge de Peníscola l’any 1225, la primera  gran expedició amb èxit que dugué a terme fou cap a Mallorca. Les Balears, en aquell moment, eren governades per diferents valís nomenats pel Califat Almohade des de Marràqueix, amb una població majoritàriament d’origen berber arribada a l’illa al segle X (En guàrdia!, 2025). 

A la Crònica de Jaume I, el Llibre dels Feits, ja s’hi descriuen les belleses de Mallorca  relatades per  l’armador i còmit de galeres Pere Martell,  fetes en un sopar a Tarragona  i on el monarca ja n’havia quedat meravellat.   Amb l’excusa d’uns  incidents marítims amb els sarraïns de Mallorca ocorreguts l’any 1226, el rei posà l’illa en el punt de mira decidint-se  a  emprendre la conquesta de l’Al-Mayürqa musulmana, una empresa que es considerava necessària per assegurar el desenvolupament polític i comercial del seu regne (Morales, 2003: 32).

Així el 23 de setembre de 1228, el rei va convocar Corts Generals a la ciutat de Barcelona per tirar endavant aquesta empresa, ja que la corona no tenia recursos i li era imprescindible  l'ajut de la noblesa, el  clergat i la burgesia per poder dur-la a terme. Després de tres dies de deliberacions dels tres braços —el militar, l’eclesiàstic i el reial— es va donar suport a la campanya, acordant-se les aportacions d’homes, armes, embarcacions, cavalls, diners i cobrament  d’impostos com el bovatge -un gravamen sobre el bestiar-, així com el repartiment de terres que s’havia de fer un cop conquerida l’illa entre tots els senyors que hi particiessin.  

La  conquesta comptava amb el suport del papa Gregori IX, per tant, era considerada una croada més de la cristiandat contra els musulmans.  Les ciutats de Marsella i Narbona, la República de Gènova, l’orde del Temple i la de l’Hospital també s’hi varen sumar. 

Es va alçar una gran host reial formada per les hosts de grans senyors, un total d'entre  700 i 800 cavallers més els seus servents  i uns 16000 soldats (Morales, 2003: 33).  Una d’aquestes hosts  era la de Guillem de Montcada, vescomte de Bearn i un dels vassalls  més poderós de Jaume I, a qui acompanyava  Guillem de Palafolls, senyor del terme del castell de Palafolls.  Al segle XIII la família Palafolls vivia la seva època més esplendorosa: el seu castell ja s’havia convertit en una gran fortalesa i cap i casal  de la seva baronia, senyorejada per la nissaga des del segle XI. 

Pintura del MNAC on es recrea la batalla de Portopí
amb els senyals de Guillem de Montcada, vescomte de Bearn,
(els bous dels Bearn i els besants dels Montcada).  

Però, per què Guillem de Palafolls va formar part de la host de Guillem de Montcada? Com a tots els senyors que hi participaven, pels Palafolls era una oportunitat d’aconseguir botí de guerra; i evidentment, no tenien capacitat per convocar una host pròpia, motiu pel qual es van sumar a la del vescomte de Bearn. Desconeixem quin era exactament el seu vincle amb els Montcada i si hi havia algun tipus de vassallatge. 

D’altra banda, els veïns i parents llunyans dels Palafolls, la gran família dels Cabrera,  no participaren en la conquesta de l’illa, primer perquè no tenien interès en els beneficis de l’empresa (Martínez, 2019: 104)  i, segon, pel  conflicte obert amb la corona pel comtat d’Urgell: “... [a]l  Llibre dels Feits el rei tractava la figura de Guerau IV de Cabrera amb un menyspreu del tot indissimulat… insistint d’aquesta manera en l’error del seu adversari per oposició a la seva causa…” (Martínez, 2019: 101-102). Sabem que, històricament, tenien un conflicte amb els Palafolls  per obtenir la plena  jurisdicció del seu terme, on els Cabrera tenien el mer imperi i els Palafolls el mixt. El vescomte de Bearn, Guillem de Montcada, era un dels grans homes del rei i el va ajudar a acostar postures, buscant el matrimoni de Ramona de Montcada amb el fill de Guerau, casament que es va realitzar posteriorment. Davant d’aquests fet,  per Guillem de Palafolls estar a la host dels Montcada  el posicionava  lluny de qui li pretenia la jurisdicció del seu terme i al costat de les dues causes del rei:  comtat d’Urgell i la conquesta de Mallorca. 

Així, entre el 5 i 6  de setembre de 1229, partí de diferents ports catalans -Salou, Cambrils i Tarragona-, un estol de cent cinquanta-cinc naus cap a Mallorca, comandades pel rei Jaume I, que segons la  crònica “feien que tota la mar semblava blanca de les veles”. A causa de la mala mar, la flota  fondejà tres dies més tard a Sa Palomera;  tot i que l’objectiu era desembarca a la zona de Pollença, el mal temps obligà a dirigir-se  cap a Santa Ponça. 

El valí  Abu Yahyà havia estat alertat de la preparació de la conquesta i havia organitzat la defensa de l’illa amb 14000 peons i 1000 genets. Tot i semblar dues forces equilibrades, la  majoria dels peons musulmans no eren soldats, sinó pagesos reclutats per defensar la seva terra, a diferència dels cristians, que eren soldats en cerca de botí. 

Un cop desembarcats, ocuparen la serra de Portopí, on es trobaren amb la resistència musulmana que els barrava el pas cap a Madina Mayurqa (l’actual Palma), aleshores una de les  ciutats musulmanes més importants del Mediterrani i totalment murada. A la  batalla de Portopí, la host del vescomte de Bearn quedà envoltada per les forces musulmanes a causa de les rivalitats entre els Montcada i el comte Hug IV d’Empúries, que provocaren descoordinació en la primera confrontació. Tot i això, la host dels Montcada fou socorreguda pel gruix de la host reial, arribant, però,  quan Guillem de Montcada ja era mort (Pérez, 2022: 56).

Es va posar a setge la capital, la ciutat fou castigada amb  trabuquets i altres armes llancívoles contra la muralla. Amb l’excavació de mines sota les defenses, aquestes començaren a ensorrar-se, obrint grans bretxes. El 31 de desembre, després de tres mesos de setge i nombroses dificultats per les pluges que ho enfangaren tot, les tropes del rei entraven dins la ciutat, sotmetent-la durant vuit dies  al pillatge i saqueig descontrolat,  on la població civil va ser massacrada.  

La gestió dels supervivents, sense cap experiència en una situació així, fou desastrosa:  foren reclosos en una esplanada, on, sense menjar, ni beure, ni aixopluig,  la selecció natural acabar els més febles. Els que sobrevisqueren foren venuts com a esclaus, separant famílies. La societat de l’illa quedà aniquilada, tant en l'àmbit humà com en l'organització territorial i productiva. Una part de la població, però,  es va refugià a la serra de Tramuntana, rebent ajuda de Menorca,  i resistí fins al 1231, quan definitivament no quedà cap reducte. 

Els escrivents del rei Jaume crearen  un registre anomenat Llibre del Repartiment de Mallorca,  on s’anotaren meticulosament totes les donacions que es feren als participants de la croada. El rei es  quedà  la meitat de l’illa, i els quatre grans senyors que l’havien acompanyat -o els seus hereus-, el vescomte de Bearn Gastó de Montcada (fill de Guillem de Montcada),  el comte i cosí del rei Nunó Sanç de Rosselló, el bisbe de Barcelona Berenguer de Palou  i el comte Hug IV d’Empúries, es quedaren gairebé amb la resta (Sucarrats, 2006:29). 

Cada senyor repartí  entre els nobles que l’havien acompanyat el que s’havia acordat per recompensar-los, donant-los alguna peça de terra o cases.  La soldadesca també aconseguí un petit botí en forma de mobles, esclaus o animals.  L’espoli de l’illa fou total (Pérez, 2022: 75). 

Desconeixem quin fou el botí pel nostre Guillem de Palafolls com a membre de la host dels Montcada. Suposem que, com a senyor, devia rebre la seva part, tot i que totes  les publicacions consultades fan només esment de la seva participació en el conflicte. A falta de consultar el Llibre del Repartiment, i tot i existir un estudi publicat del parlament Balear al qual no hem pogut accedir, pensem que alguna cosa devia obtenir. L’objectiu d’aquests tots aquests senyors en la conquesta no fou mai establir-se a l’illa, ni tampoc la dels soldats. La majoria dels petits nobles vengueren posteriorment les seves propietats a altres, i els grans senyors administraren les noves possessions des del Principat, repoblant  les terres obtingudes amb vassalls arribats de les seves pròpies terres - sobretot de la Cerdanya (dominis del comte Nuno Sanç de Rosselló), i de l’Empordà (dominis del d’Hug IV de l’Empúries). 

La població musulmana quedà tan minvada que calia gent per tornar a fer rendibles aquelles terres. Cinquanta anys més tard,  encara hi havia molta terra erma.

La situació del rei Jaume, tant políticament com econòmicament, canvià considerablement després de la conquesta de l’illa. El prestigi i l’autoestima que va adquirir serien determinants per les campanyes posteriors. Els termes dels acords amb la noblesa per a la conquesta de València serien molt diferents, i el tracte al territori i a la població conquerida a Mallorca no es repetiria.

Els Palafolls seguirien participant en les conquestes dels comtes-reis:  Berenguer de Palafolls anà a  València al costat del rei Jaume,  com ho havia fet el seu pare a Mallorca i com ho havia fet Pere de Palafolls al costat de Ramon Berenguer IV a Almeria (Vall de Bossagay) .

 

Xevi Salicrú.

Bibliografia:

En guàrdia! “Conquesta i repartiment de Mallorca”. 29 de juny de 2025. Catalunya Ràdio.  https://www.3cat.cat/3cat/conquesta-i-repartiment-de-mallorca/audio/1248644/

Generalitat de Catalunya. Els comtes sobirans de la Casa de Barcelona. Edicions 62. 2002. 

Morales, Joan. “La conquesta de Mallorca”. Sapiens. Juny 8 (2003): 32-35.

Pérez, Plàcid. Conquesta i repartiment de Mallorca. Els inicis de la colonització (1230-1256). El Gall Editor: Pollença. 2022. 

Sucarrats, Josep. “La renúncia al somni d’Occitània”. Sapiens.  Desembre 50 (2006): 26-31.

Riera, Antoni. Els repartiments feudals de Mallorca i les seves conseqüències immediates (1230-1245). Institut d’Estudis Catalans/Universitat de Barcelona, 2017. https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000249/00000092.pdf

https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/conquesta-de-mallorca

Delamare, un dels Cent Mil Fills de Sant Lluís a Palafolls.

L’any 1822, en el marc de les convulsions polítiques que sacsejaven Europa després de la caiguda de Napoleó, la Santa Aliança —constituïda inicialment per les monarquies absolutistes d’Àustria, Prússia i Rússia, i a la qual s’havien afegit posteriorment la Gran Bretanya i França— va celebrar el Congrés de Verona. En aquesta trobada diplomàtica es decidí autoritzar la intervenció militar francesa a Espanya amb l’objectiu de restablir la monarquia absoluta, responent així a la petició expressa de Ferran VII, que pretenia recuperar la plenitud dels seus poders davant l’experiència constitucional.

Així doncs, l’any següent, el 1823, Lluís Antoni de Borbó, duc d’Angulema, encapçalava un exèrcit francès que penetrava en territori espanyol. Aquesta intervenció, coneguda com la dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, tingué com a conseqüència immediata la caiguda del Trienni Liberal (1820-1823) i la reinstauració de l’absolutisme. D’aquesta manera, Ferran VII, tot i haver jurat prèviament la Constitució de Cadis de 1812, renunciava a mantenir el règim constitucional i restituïa el model polític absolutista que havia caracteritzat el seu regnat. Els Cent Mil Fills de Sant Lluís van romandre en territori espanyol fins a 1830 garantint l’estabilitat del nou règim absolutista.

En un dels cinc cossos que integraven aquest exèrcit francès hi havia el capità d’artilleria Adolphe Delamare (París, 1793-1861). Entre 1824 i 1827 fou destinat a Espanya, on va passar llargues estades especialment a Catalunya. Més enllà de la seva carrera militar, Delamare destacava com a arqueòleg i dibuixant. D’aquests anys en conserva més d’un centenar de dibuixos i aquarel·les de panoràmiques i monuments. Posteriorment va exercir tasques de dibuixant per a la Commission d’exploration scientifique d’Algérie. Al llarg de la seva vida va deixar un llegat artístic considerable, bona part del qual es conserva al Museu del Louvre, a la Sorbona i a la Biblioteca d’Alger.

L’any 2016, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va adquirir per 54.450,00 euros cent nou dibuixos i aquarel·les realitzats durant les seves estades a Catalunya, el País Basc i Algèria, que quedaren adscrits al fons del MNAC. Entre les obres destaquen aquarel·les de Montserrat, Barcelona o Sant Miquel del Fai, però per proximitat ens fixem especialment en el seu pas de Barcelona cap a Girona, resseguint la costa. D’aquest recorregut ens va deixar dibuixos d’Arenys, les torres de Calella, l’ermita de Sant Pau de Sant Pol, la torre Cartellà de Vidreres i un castell sense nom, que ell mateix situava entre Calella i Vidreres i que, fins ara, no havia estat identificat dins el fons del MNAC.

Aquests dies de Festa Major, la palafollenca Montse Turón ens va fer arribar una gran sorpresa: la imatge d’aquest castell i la seva identificació. Ens explicà que, assistint a la conferència Retornar a Girona. Una mirada a la ciutat a través de l’art, a càrrec del professor d’Història de l’Art Francesc Miralpeix Vilamala, va reconèixer immediatament en una de les imatges projectades el castell representat: no era altre que el nostre castell de Palafolls. Es tracta d’una troballa d’un valor excepcional: Delamare va pintar un dels nostres grans tresors més preuat l’any 1827. Fins ara no teníem cap reproducció del castell anterior al segle XX, de manera que aquesta aquarel·la esdevé la imatge més antiga coneguda de la fortalesa. Al revers del full hi figura un croquis no identificat.

L’obra, de petites dimensions, està realitzada en aquarel·la i llapis de grafit sobre paper a l’anvers, i en llapis de grafit sobre paper vitel·la al revers. Mesura 11,4 x 14,9 cm i té assignat el número de catàleg 251798-000. Actualment no es troba exposada.

Anvers 

En un moment en què al castell de Palafolls s’està duent a terme una campanya arqueològica sense precedents, que aporta informació de gran valor per al coneixement de la fortalesa, aquesta descoberta és la cirereta del pastís. L’aquarel·la ens mostra l’estat del castell l’any 1827, on entre altres detalls encara es poden distingir els merlets de la torre de l’homenatge.

Revers

Ara cal comunicar al MNAC la identificació d'aquest dibuix. Gràcies, Montse! La troballa és d’un gran valor i ens recorda que la recerca sempre és  oberta… Qui sap què ens pot oferir el futur sobre el nostre passat?

Xevi Salicrú.

Webgrafia:

https://cido.diba.cat/contractacio/6683245/adquisicio-de-109-aquarelles-i-dibuixos-obra-dadolphe-hedwige-alphonse-delamare-amb-destinacio-al-departament-generalitat-de-catalunya-departament-de-cultura

https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/els-cent-mil-fills-de-sant-lluis

https://www.museunacional.cat/ca/colleccio/castell-entre-calella-i-vidreres-lloret-de-mar-anvers-croquis-revers/adolphe-hedwige-alphonse-delamare/251798-000

Palafolls i el regiment de fusellers de Felip V.

Durant el conflicte de la guerra dels Segadors  la  Junta de Braços, institució que convocava la Diputació del General de manera extraordinària, va aprovar  la creació de l’Exèrcit de Catalunya, amb l’objectiu de plantar cara a les tropes de Felip IV contra el qual s’havien alçat els catalans. Dins d’aquest nou exèrcit es va organitzar la Companyia d’Almogàvers, coneguda popularment com a miquelets i formada  per voluntaris catalans. Aquest cos es caracteritzava pel coneixement del territori i per la seva funció com a unitat d’infanteria lleugera, especialitzada en emboscades i accions ràpides de fusellers. 

Tot i que van ser dissolts després del conflicte, aquest tipus d’unitat reaparegué en nombroses conteses de la segona meitat del segle XVII, tant com a forces que seguien lluitant contra l’exèrcit dels Àustries, com cossos creats pel mateix exèrcit hispànic o francès.  Amb l’esclat del conflicte de la guerra de Successió,  la Junta de Braços va crear el Regiment de Fusellers de Muntanya, coneguts també com a miquelets. A la vegada, en el bàndol filipista també es van formar cossos similars. Passada la guerra de Successió al Principat, ja l'any 1735, el rei Felip V va crear un Regiment de Fusellers de Muntanya, inspirat en  les unitats de miquelets catalans, per anar a combatre a diferents campanyes de la corona hispànica a Itàlia, on el seu  primer destí fou a la Llombardia. 

Aquest regiment fou creat exclusivament amb voluntaris i comandaments catalans, com a fórmula d’integració i recompensa a les elits catalanes  fidels a Felip V durant la guerra de Successió. El responsable  d’organitzar la creació d’aquest regiment de fusellers fou el duc de Montemar, el qual va donar el comandament a Antoni Xipell,  tot i que el primer candidat fou Pere Anton Veciana, qui ja havia creat les Esquadres de Valls. El regiment havia d’estar format per 1000 homes distribuïts en dos batallons, cadascun amb deu companyies de cinquanta soldats. Tortosa, Girona i Manresa foren les ciutats escollides  per establir-hi  les casernes de reclutament. El finançament i equipament van resultar una qüestió complexa. Antonio de Sartine, intendent de Catalunya, va pressupostar en 289.796 reals i 32 maravedisos de velló el vestuari, tambors i armes. El vestuari fou  adjudicat a contractistes veterans de la corona, mentre que les armes, escopeta i pistola curta per a cada fuseller,  havien de provenir  de l’armeria del Principat. Tanmateix, com que l’arsenal no podia cobrir totes les necessitats,  es van requisar totes les armes sense llicència que es trobaven al Principat (Ferré 2023, 868-875). Davant la manca de recursos reials, part de la despesa va recaure directament en els catalans.  

En paral·lel la nova administració borbònica va introduir als antics regnes de la Corona d’Aragó un sistema fiscal d’inspiració cadastrals.  Aquesta nova fiscalitat obeïa al poder absolutista de la monarquia borbònica comportant l’erradicació del que d'ençà de l’època medieval s’havia fet a la Corona d’Aragó, on el rei pactava i depenia de les decisions de les Corts, institució suprimida per Felip V. Aquest sistema tributava per la propietat, pels ingressos del treball i pels guanys comercials. Un sistema on la corona primer establia el que volia ingressar i a posteriori es repartia entre la població, en comptes d’establir-ho al revés (Vidal 2013, 267-270). Aquest model, a més de tenir un caràcter punitiu per la participació catalana en el bàndol austriacista, pretenia reforçar el finançament de l’exèrcit. 

En el Fons de Can Borrell 1 trobem la documentació  del repartiment fiscal destinat a sufragar el regiment de fusellers a la  Universitat de Sant Genís. Se li assignaren 170 sous, a repartir entre les 136 famílies  repartides entre els cinc veïnats històrics que integraven la universitat. Els propietaris forasters, a diferència del cadastre, no contribuïren en aquest repartiment.  La  documentació ens diu al detall el que pagava cada una de les llars, ordenada per carrers, tot i que no s’anomenen al document, cosa que permet ubicar moltes cases a partir dels treballs sobre l’origen de les masies i habitatges (Salicrú, 2016; 2018). La càrrega fiscal d’aquest impost era relativament moderada: en conjunt equivalia al salari d’uns 28 jornals d’un treballador agrícola (sis sous 2 per dia). La majoria de llars pagaren entre un sou i dos, amb una mitjana d’un sou i tres diners. Per exemple, la casa de Can Puig, amb nombroses terres, va pagar 1 sou i 8 diners pel repartiment dels fusellers, mentre que al cadastre de 1747 arribava a tributar 12 lliures i 1 sou, recordant que aquest darrer impost era anual.

Veïnat	Focs
Sant Genís	40
Ferreries	57
Sant Julià	11
Castell	14
Gasanons	14

El mateix  lligall inclou un altre  repartiment, destinat a costejar un pont anomenat de la Fargia, situat  al camí reial de França. No sabem si es tractava d’una nova construcció o d’una reforma, però és clar que es va finançar simultàniament al repartiment de fusellers, no constant que es repetissin en altres anys.  En aquest cas les aportacions eren més modestes (entre 3 i 9 diners de mitjana) basades en la proporció del cadastre, contribuint com a propietaris, inclosos els forasters.  

La creació del regiment de fusellers resultà  un èxit per a la corona, tant per la seva eficàcia immediata com pel fet que esdevingué una de les primeres unitats d’infanteria lleugera de l’exèrcit hispànic, amb continuïtat en conflictes posteriors. 

1. Arxiu Municipal de Palafolls. Fons de can Borrell. 71-38-T2-422 imatge 90-96https://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/#/cercaavancada/detallfons/ACM71-38

2. 1 lliure = 20 sous / 1 sou= 12 diners 

Document de les notes del repartiment per als fusellers. 

Fons Can Borrell. Plec documents municipals. ACM71-38-T2-422. Imatge 91-.96.

Xevi Salicrú.

Bibliografia: 

Ferré Gisperts, David.( 2023) “Los inicios de la infantería ligera regular española. La creación del regimiento de Fusileros de Montana (1734-1735)”. A: Los entramados políticos y sociales en España moderna: del orden corporativo-jurisdiccional a Estado liberal, 865-878. Victoria-Gasteiz/Madrid: Fundación Española de Historia Moderna.

https://digital.csic.es/bitstream/10261/348631/1/XVII_Reuni%c3%b3n_Cient%c3%adfica_FEHM_Ferr%c3%a9_Gispets%20p.865-878.pdf (consulta: 24 d’agost de 2025).

Salicrú, Xavier (2016). Cases amb eixida i hort. Aproximació a l’origen urbà de Palafolls.s. XVI-XX. Palafolls: Edicions del Roig.

Salicrú, Xavier (2018). Cases amb era i quintana. Les masies de Palafolls i la seva gent. s XIV-XX. Palafolls: Edicions del Roig.

Vidal, Josep Juan.(2013) “Les conseqüències de la Guerra de Successió:  nous imposts a la Corona d’Aragó, una penalització o un futur impuls per al creixement econòmic?”. Pedralbes. Revista d’Història Moderna, 33, 267-313. 

https://revistes.ub.edu/index.php/pedralbes/article/view/34706 (Consulta: 23 d’agost de 2025).

https://www.enciclopedia.cat/atles-de-la-presencia-catalana-al-mon/els-miquelets.-1640-1814 (consultat 22 d’agost de 2025).