La cellera de Sant Genís.

Aquestra primera fotografia que il·lustra aquesta entrada va ser presa per immortalitzar una processó, feta en motiu de la Santa Missió que es va dur a terme a Sant Genís a la primavera del 1965, del vint-i-u d’abril al dos de maig (1). Però el que passa habitualment amb aquestes fotografies, amb una bona colla d’anys, és que altres elements de la imatge agafen una rellevància que en aquell moment que van ser preses no tenien.

Fons Manel Boadas. 1965.

A la dreta del carrer observem quatre cases, que havien format part de l’antiga cellera, construïda a redós de l’església. D'aquestes edificacions actualment només en queda una, i és aquí on la fotografia, més enllà de documentar l’acte religiós, agafa una nova mirada.  

Les celleres  eren  uns espais sagrats creats a partir de les assemblees de Pau i Treva al segle X,  on es limitava una zona de trenta passes a l’entorn de les parets dels temples, concedides  pel bisbe a cada església el dia de la seva consagració. Aquests espais sagrats disposaven d’immunitat eclesiàstica i del dret  d’excomunicar a qui les envaís o profanés.  Aquests espais foren l’origen de molts pobles nascuts a recés dels temples. Així l’església va aconseguir ser vista per la pagesia com una garantia per combratre  l’abús  dels senyors feudals.

La cellera de Sant Genís és el nucli més recular en el temps  del municipi de Palafolls i de tot el que havia estat l'antic terme del castell de Palafolls. Tot i tenir-la ja documentada al segle XIII no és fins a les primeries del XVI que ja hi podem posar nom i cognom a cada una de les sis cases que la formaven. A excepció d’un edifici més, que s’aixecarà just davant la portalada  del temple possiblement al segle XVIII, la cellera es mantindrà sense cap variació  fins a la segona meitat del segle XX. El migrat creixement que tindrà Sant Genís durant els segles posteriors al XVI serà sempre fora de l’àmbit de la cellera.

D’aquestes set cases, cinc estaven viculades originariament a l’església. Sant Genís havia esdevingut un nucli eminentment eclesiàstic que donava servei a l’església i a tota l’extensa parròquia. El gruix de la població era escampat per l’extens terme, a partir del segle XIV es començarà a concentrar població al nucli de la Vilanova, que demanarà la seva parròquia ben aviat,  i a partir del XVI es començarà a gestar un nou nucli al veïnat de la Burgada, anomenat posteriorment de les Ferreries. Aquests dos nuclis creixeran sempre en detriment del nucli de Sant Genís,  que només  tindrà un petit creixement destacable al segle XVIII, aturant-se sense fer  cap més casa fins a la segona meitat del XX.

Les set  cases de la cellera foren: 

Xavier Salicrú. Cellera de Sant Genís

1 Can Dalmau   Era la primera casa que es trobada entrant al poble.  A la façana hi havia les rajoles on s’indicava el nom del poble,  partit  judicial i província, posades a la segona meitat del segle XIX quan es va començar a  oficialitzar el nom dels carrers i números dels habitatges. Les originals les conserva un veí que les va salvar quan s'enderrocava la casa. Coneguda antigament com a mas Dalmau de la Franquesa era un masia  que s’havia anat ampliant al llarg dels segles de la seva existència, com a element destacable tenia un portal rodó de mig punt adovellat, que al enderrocar-se  s’hi va trobar a sota una cabitat, que possiblement  comunicava la casa amb el túnel de l’església a la rectoria. Al 1502 el senyor útil i propietari  de la casa era el Rafael Dalmau de la Franquesa que capbreva diferents peces de terra al vescomte de Cabrera , al  1665 es capbrevat  per  Pau Dalmau de la Franquesa i al 1733 per Francesc Dalmau de la Franquesa.  Al padró de 1861 el propietari  de la casa és el Pau Estiu Serra casat amb la Catalina Reig Rossell, i vivint-hi amb la seva filla  Narcisa, casada amb el Tomàs Salichs Morell de Pineda. Al padró de 1880  ens consta propietat del Ramon Torrent, resident  a Sant Martí del Montnegre. En aquell moment viuen a la casa en règim de llogaters el Jaume Puigdefàbregas Perramont, provinent també de  Sant Martí del Montnegre. Als anys vint   els Puigdefàbregas són propietaris després de comprar la casa a la família Torrent. A la segona meitat del segle XX els  Puigdefàbregas hi obriran  una botiga de queviures  sent també un punt  de recollida de la llet del veïnat  venuda per comercialitzar. Com a curiositat a la dècada dels cinquanta després d’instal·lar l’enllumenat públic al carrer aquest era encès i apagat manualment cada dia per la família des de la casa. Als anys setanta van aixecar al costat un xalet on hi van traslladar la vivenda i la botiga. La casa fou enderrrocada a primers del segle XXI per construir-hi un edifici de pisos (2).

2 Can Jan.  Actualment és un solar propietat del Bisbat de Girona. A la imatge encara podem apreciar la porta d’entrada, un portal quadrat amb llinda i brancals de pedra. Al 1563 el Joan Dalmau de la Franquesa  hi va establir al Joan Verdalet, obtentor de la Doma d’Avall, en un cos de 25 pams d’amplada. Al 1672  el reverent Sebastià Burgués mor a la casa sent l’obtentor del Benefici de la Clau. a mitjans del segle XIX es coneix  la Casa de la  Claveria, o també com la Casa del Benefici de la Clau. A l’any 1866 hi documentem la última persona que hi va viure, la Teresa Vilajoan de 62 anys, catorze anys més tard, al  1880, ja ens consta deshabitada. Al registre del  1921 ja no es considerada un habitatge. Del Benefici de la Clau, com a institució, en tenim informació d’ençà l’any 1609  on el bisbe autoritzava els obrers de la parròquia a administrar-lo (2).

3 Can Freixes. La casa disposa de diferents elements destacables, un portal amb arc escarpanter de totxo i brancals de pedra, un segon ara convertit en finestra amb llinda de fusta i brancals de pedra, i un tercer de grans dimensions de totxo apantment més modern que la resta. A la primera planta hi ha una possible llinda amb la  data de 1593. Interiorment té algun portal de pedra i algun sostre de volta. El vint-i-nou d’octubre de 1632 el Joan Fexes va comprar  la casa a la Maria Vergonyós, viuda del Jaume de Vitraris. El fill del Joan, Pau Fexes, establirà al 1663 a una part de la casa, a la banda est, a l’Antoni Palomeres. Al capbreu de  1749  la casa segueix dividida en dos habitatges encara , el Josep Fexes i el Guerau Fexes, pare i fill, declaren la casa de la banda oest i el Josep Brunet  Palomeres la de la banda est.  Al llarg del segle XIX el cognom dels propietaris es transformarà en Freixes (4). 

Al 1861, ja unides de nou,  el cap de casa és el Benet Freixes, durant el segle XIX el cognom Fexes s’haurà convertit en Freixes.  Al padró del 1866  trobem com a propietari al seu fill, el  Joan Freixas Gibert de 45 anys i casat amb la Cristina Estiu Roquet. Al padró del 1880 és propietat de la filla del Joan, la Maria, casada amb el Damià Oller Oller, fill de Ramió. Actualment la casa és restaurada amb molt bon criteri i és una de les dues que es conserva de l’antiga cellera.

Aquesta casa amb la que la seguia, cal Tito, estaven separades pel corriol de can Gibert apreciable a la fotografia, un cordó umbilical que unia la cellera amb la finca de can Gibert

4 Cal Tito.  Antigament era anomenada la Casa del Benefici de Nostra Senyora de la Pietat. A l’actualitat hi ha una plaça amb un aparcament en  bateria.  

El Benefici de Nostra Senyora de la Pietat fou fundat pel rector de Sant Genís, Antoni Coral, l’any 1499. Tenim notícia de  diferents obtentors del Benefici, l’any 1638 és el Miquel Valldejuli, al 1669 el Miquel Crosas, i al 1829 el Jaume Masnou d’Hortsavinyà. A mitjans del segle XIX amb les desamortitzacions de l’església la casa va passar a mans privades. El primer propietari que ens consta és el Pau Estiu Vila de ca l’Estiu de Sant Genís, possiblement fou qui la va comprar a l’Estat. A les notes d’un antic padró del 1861, ara perdut, encara s’anomena com a casa del Benefici. Sembla que no hi viuria ningú encara i no és fins al primer padró conservat, el de 1866, on hi trobem com a llogater dels Estiu el Joan Talleda amb la seva família.  A les dues últimes dècades  del segle XIX hi viuran els Bonet Freixes mentre la casa pasa per diferents propietaris.  Al 1885 el Pau Estiu vendrà la casa a la Maria Carme Romeu Vila de Sarrià, i aquesta la revendrà al 1893 a l’Andreu Vila Parés del carrer de Dalt de les Ferreries. Aquest últim també la vendrà a la família Torrent Castellà. La casa també serà coneguda com a ca la Leonor o ca la Candita, mare i filla documentades  als padrons dels anys 1930 i 1940. A la dècada dels anys cinquanta quedarà deshabitada i entrarà en un procés de degradació que acabarà amb el seu enderroc als anys vuitanta. A l’any 2000 l’Ajuntament n’obtindrà la propietat i urbanitzarà l’espai com a plaça, que tot i ser inaugurada mai se li ha posat nom (5).

5 La Rectoria. Conjuntament amb can Freixes són les dues úniques cases en peu de l’antiga cellera. L’edifici té algún element destacat com el  portal i tres finestres de pedra, a l’interior hi destacan sostres amb volta de mocador, i a l’entrada de l’habitage una trapa al terra per accedir  al túnel que comunica amb l’església i l’hipogeu.

Tal com diu el nom ha estat la rectoria de la parròquia.  Coneixem un llarg llistat de preveres i rectors de l’església de Sant Genís de varis segles, però gràcies als padrons a partir de la segona meitat del segle XIX en sabem de més detalls de qui vivien a la casa. Com exemple tenim el  padró del 1866 on hi residien el mossèn Miquel Misser Alcolea, fill de Canet, amb els seus pares i una neboda, el vicari,  l’Iscle Vidal Esglésies, fill de Llagostera, i dues minyones.  Al 1962 arribarà el mossèn Manuel Boadas que farà canvis a la rectoria llogant-hi habitacions a turistes estrangers provocant tot un enrenou als parroquians.  Després de Boadas hi vindrà el rector Miquel Gallart, aquest marcarà un punt d’inflexió important, serà l’últim que viurà a la rectoria fins l’any 1995. A partir de llavors els rectors que vindran seran titulars conjuntament de les parròquies de Malgrat, Ferreries i Sant Genís, passant a residir a la rectoria de Malgrat. Amb Gallart viurà a la casa un matrimoni que s’hi quedaran a la casa amb la marxa del rector amb règim de lloguer. Amb aquesta parella, després de la seva mort fa uns cinc anys,  quedarà la rectoria tancada definitivament (6).

6 Casa del Lloc. Aquesta edifici es va enderrocar als anys 90 dels segle passat. A la porta hi havia una llinda amb la data 1735, possiblement any de la seva construcció. Aquesta pedra encara es conserva en un mur de  davant l’església. Havia tingut varies utilitats, el nom de casa del lloc ja indica un ús comunitari. Al padró del 1921 consta com a part del cementiri, quan feia de magatzem de l’església. Posteriorment a finals dels anys vint fou habilitada com aula on el rector hi  feia classes. Als anys setanta es va reformar i fou  convertida en un habitatge que llogava el rector a estiuejants (7).

7 Can Ferrerhosta. Fou enderrocada als anys setanta, construint-se previament al costat la nova que ara existeix. La casa tenia un finestral gòtic a la façana sud, tot i que l’entrada principal era a la façana que mirava a ponent amb dos portals quadrats amb llinda i brancals de pedra.  Originàriament la casa pertanyia a la institució parroquial anomenada la  Doma de Munt, però al  1690 ja és  secularitzada i és propietat del ferrer Joan Hosta,  moment que  la deixa a la seva filla, Magdalena Hosta, casada amb el Rafel Bonet de Sta. Susanna.  Al 1861  és  propietat el Josep Bonet Hosta Valls, casat amb la Rosa Pibernat Roquet.   Al registre del 1921 és propietària la Marina Bonet Freixes casada amb el Nicolau Salichs Vila. Els actuals propietaris són encara els descendents de la nissaga (8).  

Fons can Gibert.

Fons Manel Boadas. Reforma Casa del Lloc 1970.

Fons Manel Boadas.

 Xevi Salicrú.

 

1. Del record de la gent d’aquells dies  de les missions la gent recorda especialment la glaçada que va fer el vint-i-set d’abril, una data extraordinàriament tardana que va coure totes les patates segons els testimonis.

2. 3.Salicrú, X. Cases amb eixida i hort. Aproximació als orígens urbans de Palafolls. Edicions del Rois. Palafolls 2016.

4. https://valldebossagay.blogspot.com/search?q=freixas

5. https://valldebossagay.blogspot.com/search?q=pietat

6.7. 8. Salicrú, X. Cases amb eixida i hort. Aproximació als orígens urbans de Palafolls. Edicions del Rois. Palafolls 2016.

 

LLuís Borrassà, del MNAC a Sant Genís.

 

El Museu Nacional d’Art de Catalunya ens presenta  aquesta primavera l’exposició temporal titulada “Lluís Borrassà. Els colors retrobats de la catedral de Barcelona”. En ella s’ hi mostren les últimes adquisicions del museu d’obres de Borrassà, destacables pel seu valor artístic i per haver estat en el seu origen a la catedral de Barcelona. Dels quatre retaules que va elaborar Borrassà per a la seu barcelonina se n’exposen taules de Sant Andreu (1410), de Santa Maria,  Sant Domènech i Sant Pere Màrtir (1421) i el de Sant Llorenç, Sant Hipòlit i Sant Tomàs d'Aquino (1412). Aquesta mostra no només pretén ensenyar-nos l’obra de dit artista feta per a la seu barcelonina sinó que ens presenta com treballaven els pintors del gòtic, com funcionaven els seus tallers baix medievals i com era el procés de creació dels retaules.

Lluís Borrassà va néixer a Girona a l’entorn de 1360, era membre d’una família gironina de pintors i artistes. Documentem una de les seves primeres feines a la reparació dels vitralls de la catedral de Girona. Al 1385 ja el trobem a Barcelona al capdavant d’un taller on hi va desenvolupar principalment tota la seva gran obra. Entre el seu extens treball en destaquen el retaule de la capella de Sant Antoni de la seu de Manresa (1410), el retaule major de Sant Pere d’Egara (1411), el del convent de Santa Clara de Vic (1415), el  de Sant Miquel de Cruïlles (1416) o el retaule major del monestir de Santes Creus (1416).

Retaule de Sant Miquel de Cruïlles al Museu d'Art de Girona.

..

Alguns  d’aquests retaules gòtics quan passaren de moda foren substituïts per altres de barrocs, alguns d’ells van ser desmuntats i disgregats anant a parar  a col·leccions privades. Segurament fou el destí d’un que tenim ben documentat i molt  proper, es tracte ni més ni menys  que  del retaule major que presidia l’església de Sant Genís de Palafolls.

Els parroquians de Sant Genís, quan encara la parròquia no havia sofert cap de les segregacions que patiria en segles posteriors, van triar un mestre pintor de primera categoria per embellir amb un retaule el seu altar major dedicat a  Sant Genís. Els obrers van emparaular amb Borrassà un retaule valorat en  150 florins, una quantitat  gens menyspreable i que dona a entreveure, com diu X. Soldevila (1), que la parròquia comptava amb recursos prou abundants per fer tal contracte. Però sembla que alhora de pagar va haver-hi feina a disposar de la totalitat de la quantitat  estipulada. Primer es van pagar només 90 florins gestant-se tota una operació financera per disposar de la resta.  Així el 18 de setembre de 1420 Pere Llorenç, habitant de la Vilanova , comprava als obrers de l’església de Sant Genís, Pere Sabater i Pere Viader, setze sous i setze diners d’un censal mort que Francesc Puig, jurispèrit de Perpinyà, havia comprat a Francesc Moragues de Santa Maria de Pineda per setze lliures i deu sous. El Francesc Puig havia cedit el censal als obrers i aquests el van vendre al Pere Llorenç per la mateixa quantitat per poder pagar a Borrassà 60 florins ( setze lliures i deu sous) que se li devien dels 150 florins que valia el retaule.

I així fou com la parròquia va aconseguir un retaule, que de ben segur devia ser de la mateixa vàlua que  la resta d’obres que s’han conservat fins  a dia d’avui de Borrassà.  Possiblement fou substituït per l’altar barroc que va ser destruït durant els primers dies de la Guerra Civil, el 22 de juliol de 1936. D’aquest  últim almenys en conservem alguna imatge, del de Borrassà a banda del preu  res més en sabem. 

 

Xevi Salicrú.

1.  Soldevila, X. Entre el Capaspre i la Tordera. Orígens i primeres passes de Malgrat (segles X-XV). 11a beca d’investigació. Vila de Malgrat.2018. pàg 164.

Consulta a la xarxa:

https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/lluis-borrassa

https://www.museunacional.cat/ca/lluis-borrassa-els-colors-retrobats-de-la-catedral-de-barcelona

 

Quan cap municipi volia la torre de Montagut.

 

Al 1844 el Govern d’Espanya decretava construir una xarxa de torres de telegrafia òptica. De tota la xarxa planejada  només se’n van acabar fent tres línies. Al 1846 va entrar en funcionament  el primer tram  que anava de Madrid a Irún, al 1849 s’inaugurà el tram Madrid-València que havia d’arribar més endavant  fins a la Jonquera, i al 1850 la de Madrid-Cadis. Al 1848 també es va  començar a construir paral·lelament  una xarxa  de torres militars, amb la principal finalitat de combatre els rebels carlins.

Les dues línies, la civil i la militar, van conviure al territori i en alguns casos es trobaven una torre de cada situades allà mateix, com el cas proper de Calella. La torre de Montagut formava part de la línia civil de Madrid-València-Barcelona-La Jonquera. Entre Barcelona i la Jonquera hi havia divuit torres; al turó de Montjuïc, turó de Montgat, Vilassar, Cades d’Estrac, Calella, turó de Montagut, turó de Puigmarí, turó de Puigsardina ( Riudarenes), castell de Brunyola, puig de la Cendra (Estanyol), Girona, castell de Sant Miquel, turó de Fellines, Bàscara, Pontós, castell de Sant Ferran, Darnius i la Jonquera, de les quals només se’n conserven dotze.

Però aquest sistema, que s’havia generalitzat a Europa ja d’ençà les primeries del segle XIX, va arribar tard a Espanya, i va acabar sent un malbaratament de diners públics, la xarxa va tenir una vida molt curta de només deu anys.  

Al 1853, paral·lelament, s’havia començat a construir la primera línia de telegrafia elèctrica entre Madrid i Irún, aquest nou sistema de comunicació va provocar que al 1857 deixés  de funcionar la última línia civil de telegrafia òptica, desmantellant-se total la xarxa al 1858. La xarxa militar va aguantar fins al 1862. 

La torre de Montagut és un edifici de planta quadrada de 5 per 5 metres amb una alçada de 10 metres formada per unes parets lleugerament atalussades a la part baixa. Actualment només es conserven les parets exteriors, però originàriament constava de quatre plantes, a la planta baixa té tres espitlleres a cada paret, al primer pis hi ha dues portes a la paret sud i nord, i a la segona planta una finestra també a sud i nord, i a la quarta planta, el terrat, és on hi havia l’estructura per realitzar els senyals. La construcció està feta de pedra i morter de calç a excepció de les obertures i el ràfec fets amb maons (2).

La primera informació que tenim de la construcció de la torre és del quinze  d’agost de 1849 (1) quan la Dirección de Telégrafos  informa als Ajuntaments de Santa Susanna , Malgrat i Palafolls que confirmin que el Turó de Montagut, punt on es construirà la torre, és del municipi de Santa Susanna, doncs sembla que ningú reclamava el turó con a seu.  Si recordem,  com explicava a l’article anterior d’aquest bloc, a mitjans del segle XIX encara no s’havien delimitat oficialment els termes.

Aquell mes d’agost les  obres ja eren iniciades i es construïa una torre a semblança de totes les de la xarxa,  amb una estructura gairebé idèntica. Dissenyades pel coronel d’Estat Major José María Mathé, expert en topografia i fortificacions i inventor del sistema de senyals que  es farien servir. De l’una a l’altra torre, gairebé només variaven els materials de construcció, ja que s’aprofitaven els autòctons dels llocs on s’edificaven.

El vint d’agost (1), cinc dies després de la carta de Telégrafos , es van trobar  al Turó de Montagut els alcaldes i secretaris dels tres municipis; per Malgrat l’alcalde José Fontlladosa i el secretari Tomas Carbonell, per Palafolls l’alcalde Quirico Bigas i el secretari Vicente Martí, i per Santa Susanna l’alcalde José Masrosell i el secretari Ramon Boria. Allà, a peu d’on s’estava aixecant la  torre, cap dels representants dels municipis afirmava que aquell tros de terreny era del seu municipi. Malgrat i Santa Susanna afirmaven  que pertanyia a Palafolls, i aquest que pertanyia a Malgrat.

Sorprenen dues coses,  la primera que Palafolls digués que era de Malgrat quan tres anys més tard, al establir oficialment el límits municipals, afirmés que  Malgrat no anava gaire més enllà de la seva trama urbana, i l’altra que cap  volgués adjudicar-se  aquell cim com a seu. Ens preguntem si el motiu potser anava lligat a algun tipus d’impost lligat a la torre, o havia de fer-se càrrec del seu manteniment o destinar i mantenir la guarnició telegràfica. Tot són pures especulacions però alguna cosa hi devia haver que no els hi interessés tenir una torre al seu terme municipal.  A la delimitació dels termes aprovada per decret reial del nou de setembre de 1855 la torre no acaba de quedar clar si la situen a Palafolls o Malgrat, segueixen adjudicant-se-la un a l’altre. 

Del cert és que ara sense cap mena de dubte és dins el terme municipal de Santa Susanna, als límits amb el terme municipal de Malgrat, i molt a prop de Palafolls. Tot i està  protegida com a bé cultural d’Interès local (BCIL) el seu estat té molt a desitjar, fa pocs anys s’hi va fer una intervenció per prevenir el seu enfonsament amb materials no adients, segons l’administració local de Santa Susanna és provisional a l’espera de la restauració definitiva.

Uns metres més avall, al vessant nord, als anys setanta del segle XX la Compañia Telefónica Nacional de España  hi va  construir unes antenes de ràdio   en una torre metàl·lica de grans dimensions, encara en ús i adequades  a les noves tecnologies de comunicació. Cal dir que tot l’entorn d’aquesta torre i el mirador que s’hi va fer al construir-la  es troba en un estat deplorable actualment.

Tot i formar part del municipi de Santa Susanna ha estat vinculada socialment  d’ençà els seus inicis amb Sant Genís,  per la seva proximitat i pel fàcil accés que  va donar la construcció de la urbanització de Ciutat Jardí. A la primera dècada de la construcció de la torre moderna els encarregats de vetllar pel manteniment de l’espai exterior i interior, i  així com també de la seva seguretat foren veïns de Sant Genís, primer per poc temps  se n’encarregà en Joaquim Mayà Desmiquel i després ja per més temps Miquel Salicrú Andreu fins a l’anul·lació del servei quan es van automatitzar els equipaments.

Però més enllà d’aquests fets purament històrics hi tinc una vinculació personal amb Montagut, que m’ha empès a escriure sobre aquest  element. El Miquel Salicrú era el meu avi, i d’aquella dècada que es feu càrrec del servei hi tinc el record de petit de pujar-hi tot sovint, entrar dins les dependències i descobrir aquells grans aparells de ràdio on l’avi ens connectava amb emissores americanes i de països amb  llengües indesxifrables per mi , tota una experiència ben exòtica per aquell nen, que combinada amb la visita a la torre antiga, anomenada popularment la torre dels moros, res més lluny de la realitat, em transportava a un món de mil i una històries.

 

 Xevi Salicrú.  

1.Arxiu Municipal de Malgrat de Mar. Caixa 02133. Lligall 30.05

2. https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-de-montagut

Joan i Xavier Salicrú, pare i fill, i la gossa Estrella
a peu de la torre de ràdio de Montagut. 1973.

El dia que a Palafolls vàrem perdre la platja.

 

Qui no ha sentit mai a parlar de  la platja de Palafolls? Molts ho diem mig en broma mig en serio, però ha tingut mai una platja Palafolls?, té alguna veracitat històrica aquesta toponímia que apliquem alguns palafollencs a una de les platges  de Malgrat? Per explicar-ho hem de recular força en el temps,  i entendrem com és que encara ens ha quedat a la memòria popular anomenar així a una de les platges de Malgrat, l’anomenada Platja  de la Conca.

Cal anar a l’antic Terme del Castell de Palafolls, el qual al llarg dels segles s’hi van anar constituint tres universitats, la de Santa Susanna, la de la Vilanova de Palafolls  i la de Sant Genís de Palafolls. Aquestes foren el precedent i la base del que a partir del  segle XIX serien els Ajuntaments de Santa Susanna, Malgrat i Palafolls .

Al 1466 es va donar al nucli de  la Vilanova de Palafolls el privilegi de tenir Universitat pròpia (1) separada de la de Sant Genís. Aquest privilegi consistia en poder-se organitzar i obtenir una representació pública de tota aquella  comunitat davant el poder senyorial, quan fins llavors tot el territori estava organitzat com a una sola comunitat, la Universitat de Sant Genís.  El concepte d’universitat, derivat del terme llatí “universitas-atis”,  vol dir la totalitat, en aquest cas el conjunt de tots els caps de casa. 

La documentació antiga que ens parla d’aquesta nova universitat  ens porta a entendre que no anava més enllà de l’estricte nucli urbà, però que anava creixent  i agafant protagonisme social, polític i econòmic com a única vila del Terme del Castell.  Ens atrevim a dir que mai es va  definir una línia fronterera amb la vella universitat, doncs aquesta  era principalment el conjunt de caps de casa d’un nucli que havia rebut els primers privilegis per facilitar el seu poblament al 1346 per Guillem de Palafolls.

La primera definició dels límits entre Palafolls i Malgrat són parroquials. La concordia de fundació i separació de la parròquia de Malgrat al març de 1559 (2)  establia: “ ... Vilanova, hospital, torre o forteresa i tot el terreny avall fins a la mar, del camí reial, des del terme de Pineda al de Blanes , sia territori de la nova iglesia fundadora...”  és a dir tota la Vilanova, nucli urbà, l’hospital ( tot i ser territori de la nova parròquia serà propietat i administrat per  la parròquia de Sant Genís) la torre del Castell, i tot el territori que estigui per sota el camí reial (actuals carrers  Passada i Girona)  entre Pineda i Blanes (3). Amb la formació dels municipis moderns, als anys trenta  del segle XIX, es van anar definint organitzativament però no territorialment. El consistori malgratenc afirmava  que Palafolls no va voler definir els límits en aquell moment: “...resulta de no haber procedido a su debido tiempo a formar el correspondiente deslinde de los terminos....cuyas poblaciones formaban un distrito municipal y ni se encuentra documento alguno que acredite la rodalia que debia señalarse al tiempo ....cuya comisión no se conformó en representación del ayuntamiento de Palafolls habiendo manisfetado este que perderia mas de veinte y cinco vecinos y la mayor parte del terreno...” (4).

La gestió del territori per part d’aquells primers ajuntaments es trobava en problemes de jurisdicció difícils d’administrar, com el que ens descrivia el consistori malgratenc en un ple de 1850 (5).  Es queixaven de la proximitat de cases pertanyents a Palafolls  “ a tiro de piedra del pueblo de Malgrat” alhora de fer el repartiment del cupo anual de consums, ja que en aquestes cases, anomenades cases del Castell i pertanyents a Palafolls, es venien carns, vins, aiguardents i licors amb l’objectiu de perjudicar la contribució de consums de Malgrat. I afegien que la superioritat, referint-se al Governador Civil, ja  havia estat avisat. El governador insistia en que es fes el repartiment i el pagament, Malgrat exposava el problema dient que no podien pagar, no que no volguessin, els 38.1000 reals que s’havia estipulat per Malgrat.

El conflicte era servit, i sembla que la presió del Governador va fer retirar a Palafolls aquells punts de venda, reubicant-los cap al nucli de  les Ferreries. El motiu de tenir aquests punt de venda a les cases del castell era degut a que  en aquell moment el nucli de Malgrat era de llarg un centre urbà amb molta gent i amb molta més vida econòmica respecte al petit nucli de Palafolls (6), per tant aportant, fins llavors, molts més beneficis que els que es donarien a partir d’ara a les Ferreries.

Però el conflicte no era pas solucionat, la junta pericial de riquesa municipal nombrada per Malgrat comunica el 17-4-1851 (7) al consistori malgratenc que el repartiment de la riquesa municipal no es pot dur a terme, ja que no poden saber fins on arriba el terme municipal. Diuen que hi ha finques  molt properes a Malgrat que contribueixen a Palafolls i que es troben dins Malgrat i finques molt properes a Palafolls que pertanyen a Malgrat. El consistori determina que cal urgentment delimitar el terme, acordant demanar a l’autoritat superior que es creï una comissió per delimitar els dos termes, encara que sigui a cost dels propietaris rústics i urbans afectats. Al maig  d’aquell mateix any es forma la comissió que treballarà per delimitar els termes. La Diputació de Barcelona anomena a l’intendent honorari, Enrique Antonio Berro; l’Ajuntament de Malgrat  comissiona a l’alcalde Benito Turró, al tinent alcalde Juan Creixell i dos membres del grup de majors contribuents, Jaume Garriga i Raymundo Sagarra. Palafolls comissionarà a l’alcalde Juan Borrell, al regidor Antonio Prat i a dos dels majors contribuents, José Puigvert i Narciso Alsina. 

Aquell  1851 (8), el vint de maig,  cada comissió municipal per separat proposa allà on creuen que hi ha el límit municipal. Malgrat diu que considera que el límit puja pel Torrent de can Gelat fins el turó de Montagut, seguint direcció Turó d’en Serra i d’allà fins Turó de can Oms baixant pel rec Viver fins al mar. Palafolls no està gens d’acord amb aquest límit i descriu per on passa el seu pretés límit. Puja per la riera de Sant Genís seguint per  darrera els horts de les cases del carrer Aragó, seguint per la pared de la casa de Juan Marés del carrer Passada (Camí Reial) baixant pel carreró de l’Hospital, seguint per la façana d’aquest fins trobar la casa de José Cuní del mateix carrer Passada, seguint per darrera de l’hort d’aquesta casa, continuant per darrera l’hort del farmacèutic Felix Català, casa que ja està a la plaça Reial de Malgrat (actual plaça Barretina). Deixant l’hort d’en Català puja cap al Castell  baixant per l’antic camí de Tordera i seguint fins el Turó de la Verge fins a trobar la carretera nova a Blanes (actual BV-6001 o carretera vella de Blanes) arribant a trobar el Vall d’en Fàbregues i seguint-lo fins el mar.

Davant d’aquesta diferència de posicionaments el Governador Civil  demana a l’arquitecte  Josep Oriol Mestres que faci arribar a un acord a totes dues parts, Malgrat comunica al Governador que per part de Palafolls tot són subterfugis per provocar confusió.

El 30-8-1851 es reuneixen a la sala capitular  de l’Ajuntament de Malgrat representants dels dos ajuntaments per acostar posicionaments (9). Palafolls manté la seva proposta inicial i Malgrat varia la seva dient ara que  puja pel Torrent de can Gelat fins turó de Montagut, seguint direcció Turó d’en Serra baixant fins carretera Reial, travessant riera de Sant Genís fins la creu d’en Marçal ( punt a ponent de la Casa Gran a peu del camí antic de les Ferreries) seguint recte fins el Turó de la Jordana ( actual Turó de can Jordà) i continuant  recte fins el riu Tordera i baixant cap al mar. Per tant per primera vegada Malgrat proposa quedar-se amb tot el pla de Grau i deixant sense costa al  municipi de Palafolls, el qual aquest dia manté la seva proposta al·legant que és el límit històric basat en el cadastre de 1736 (10), tot i no tenir-lo per demostrar la seva posició. Malgrat replica que aquest límits històrics són cosa del passat, i  en cas de ser així els tres ajuntaments formaven una sola municipalitat en temps feudals, res comparable als ajuntaments constitucionals actuals. I que només reconeix que l’hospital forma part de Palafolls com ja va reconèixer al 1839 i 1843, i que vora el poble de Palafolls hi ha finques de Malgrat que cedirien  avenint-se a ampliar el terme de Malgrat amb una capacitat proporcional a aquestes terres que són vora Palafolls canviant-los pels terrenys situats entre la riera de Sant Genís i els límits amb Santa Susanna per sota la carretera a França.

Veient l’arquitecte que les posicions no  s’acosten proposa ell a l’endemà un nou límit que pujaria del mar a la ja anomenada platja de la Conca o de l’Estany, a l’alçada de l’estany d’Escúmul,  pujant i seguint  el traçat del torrent de la Vall d’Escúmul  travessant l’antic camí de Blanes (actual camí del mig) i arribant fins la carretera nova a Blanes (l’actual anomenada carretera vella a Blanes BV-6001)   travessant-la  i seguint l’antiga carretera de Sant Genís a Blanes, fins a trobar  la Creu de mas Marçal,  seguint cap al sud fins a trobar la partició de la finca de Raymundo Sagarra i la de Ramon Garriga, alias  el rei, i més amunt la del mateix Sagarra amb la de Narcís Comas fins a trobar el Torrent del Sot d’en Sagarra, per el qual pujaria per la partió de Manuela Dorda i la de Narciso Comas fins a trobar el camí esgleier o sagrament antic que del mas Palomeres va a l’església de Sant Genís. Segueix el camí fins a trobar el torrent de vora can Palomeres al seu sud, baixant per ell fins a trobar la carretera a França i seguint fins a trobar la seva confluència amb  l’antic camí de Pineda a Malgrat i fins al  mar.

Palafolls i Malgrat no accepten  la proposta de l’arquitecte. El primer diu que  perdria vint i cinc veïns i cent cinquanta quarteres de terra però que accedeix a cedir a Malgrat el mateix número de quarteres que té aquest dins terme de Palafolls. I el segon diu que ja té un terme petit i amb la proposta encara en perdria més. L’arquitecte Oriol dona per fracassada la seva tasca.

Al març de 1852 (11)  la comissió continua  en plena labor de traçar i acordar una  línia definitiva,  es descriuen diferents peces que cal que passin a formar part de Malgrat però que fins llavors eren terme de Palafolls ( com si d’una illa es tractessin), unes quantes cases del carrer Passada, el corral de Felipe de Saleta, cases del carrer del Castell , les eres de batre del carrer Nàpols i les terres de la riera que estan unides a les cases que formen part del nucli de Malgrat. Proposen que es canviaran aquestes peces per propietats existents vora la torre de Montagut i altres que sent de Malgrat estan vora el poble de Palafolls.  A l’abril cada municipi haurà de buscar un agrimensor per aixecar plànols dels nous límits (10). Les aptituds que es demanen són que sigui una persona intel·ligent. Per Malgrat s’elegeix  a José Oriol Mestres de Barcelona  després d’haver descartat dos candidats més, que eren Pedro Moreno, també de la Ciutat Comtal i Juan Hosta de Calella (10). Palafolls escollirà al agrimensor Juan Soler Mestres, que serà substituït pel mestre d’obres Pablo Masferrer.

El 12-4-1852 (12) hi ha un acostament de posicions, Palafolls proposa pujar per la costa a la ja anomenada platja de la Conca o de l’Estany, a l’alçada de l’estany d’Escumul,  pujant i seguint  el traçat del torrent de la Vall d’Escúmul   arribant fins carretera nova a Blanes (l’actual anomenada carretera vella a Blanes BV-6001)  travessant-la  fins trobar camí al mas Mercader ( Casa Gran) seguint fins a  la Creu de mas Marçal,  girant cap a ponent travessant les terres de Narcís Masferrer Vila entre la casa ( Can Vila) i la nòria fins a trobar la riera de Sant Genís. Continuant    per la partió de Ramon Aymerich i Benet Turró fins trobar la carretera a França ( l’actual N-II) travessant-la i pujant cap a ponent seguint  la partió de Juan Alsina fins a trobar la divisió de Joaquim Torrent àlies Valldejuli. Seguint  amunt fins al Turó  d’en Serra i seguint els límits de Valldejuli  i camí ( que fa de  partió municipal ) arribant fins a la torre telegràfica (13)  quedant a la dreta de la torre de Palafolls i esquerra de Malgrat. Continua la delimitació amb Sant Susanna seguint en línia recta al turó d’en Gelat i passant pel marge travessar les terres i olivars d’en Gelat passant a seguir per la partió d’en Torrent de Santa Susanna i Gelat fins a trobar de nou la carretera Reial (actual N-II) i ja seguint fins al mar entre les finques de Juan Rabassa cabot i Gelat. Palafolls cedeix per la seva frontera  per banda de Sant Genís acceptant per primer cop turó d’en Serra com a límit i també cedeix més part del Pla de Grau desplaçant la seva proposta més a l’est, deixant el vall d’en Fàbregues i agafant el vall d’Escúmul com a partió.  Malgrat segueix agafant el Turó d’en Jordà, per tant tot el que és ara Sant Lluís ho inclou i  fins el riu Tordera a partir del creuament vall d’Escúmul amb carretera a les Ferreries.

Part del croquis de la proposta que pujava del mar pel torrent d'Escúmul, quedant les terres entre aquest i el riu a Palafolls.

El 10-5-1852 (14) la totalitat de la comissió arriba finalment a un acord de totes les parts i el proposa a la Diputació. Es demana que els agrimensors facin el croquis de l’acord a que han arribat, establint  que la línia de partió entre Malgrat i Palafolls  al Pla de Grau fos la carretera de Mas Bages, pujant del mar fins la carretera nova de Blanes (actual carretera vella), deixant els  altres límits com proposava Palafolls a la seva última proposta.  Aquesta proposta però no agrada a la Diputació que diu que quedaria una franja a tocar del riu molt allunyada del poble de Palafolls, per tant de mal gestionar. Al trenta de març de 1854 la Diputació, vista la resolució i les seves esmenes, emet l’informe que determinarà els límits on es   mantindran tots els  proposats per la comissió amb l'excepció de la part de llevant on determina que el terme de Malgrat arribi fins al riu Tordera, establint com a límit en el tram del torrent d’Escúmul i el riu Tordera la carretera vella de Blanes, i per a la resta de límits agafant la última proposta de Palafolls i la comissió.

El 11-9-1855 es publica la Reial Ordre amb els nous  límits i el 17-10-1855 el president de la Diputació  Ignacio LLasera y Esteve ho  comunica als ajuntaments.  Si el setembre de  1855  s’estableix la redefinició del terme de “iure” no serà fins el vint-i-tres de febrer de 1856 que serà ja  de facto. Aquell dia es troben a la torre de Montagut  els representants dels dos ajuntaments per a marcar sobre un plànol les noves fites dels termes, on aixecaran acta. Per Malgrat hi són  l’alcalde Francisco Gibert, l’alcalde segon  Pascual Marés i els regidors Poncio Sagol, Ramon Turró, Narciso Verdaguer, Antonio Montal, Melchor Casas i Andres Estiu, regidor síndic, i per  Palafolls l’alcalde Narciso Moner, l’alcalde segon Ramon Mompió i els regidors Esteban Puigvert, Pere Ruscalleda i Feliciano Ferran. Es marquen sobre un mapa els nous límits.

D’aquell veredicte el municipi palafollenc hi surt amb un terme molt més petit de quan va començar el procés, la comissió mantenia per Palafolls una franja força substancial al Pla de Grau però la decisió de la Diputació, el que anomenaven a l’època l’autoritat municipal, d’arribar fins al riu abocava a Palafolls a perdre el front marítim i tot el vessant sud del Turó d’en Serra.  No ens consta cap queixa del consistori palafollenc, que de ben segur hi devia ser, a la zona del pla que s’incorporava a Malgrat no hi havia cap vivenda i la gran majoria de propietaris eren de Malgrat, però no era el mateix a la vessant sud de la zona del  Turó d’en Serra on hi havia masies de pes com can Palomeres  i on moltes de les terres eren de palafollencs, o les cases del castell i del carrer Passada a Malgrat on hi havia un bon nombre de veïns.

La tradició diu que tota aquella zona va ser canviada per tan sols un sopar pagat pel consistori malgratenc al regidors de Palafolls, cert o no és evident que de les postures inicials Palafolls va sortir molt mal parat territorialment. La negativa a formar comissió als anys trenta ja presagiava el que es van trobar vint anys més tard. 

El 28-10-1889 (15) es van ratificar i es senyalitzar de nou aquells límits acordats  al 1854. Però no era tot escrit encara, Palafolls veuria encara la pèrdua de més jurisdicció, ara parroquial. El 24-8- 1893 (14), just el dia abans de la Festa Major de Sant Genís....., el bisbe de Girona Tomàs Sivilla decreta l’agregació  a la parròquia de Malgrat de totes les cases del Castell, els masos Viader, Molí d’en Valerí, Palomeres, la Coixa i d’altres igualant el terme eclesiàstic al civil.

De ben segur que la segona meitat del segle XIX fou un dels episodis menys gloriosos de la història de Palafolls, la pèrdua de terra i veïns era directament proporcional a la pèrdua de recursos econòmics tant per l’església com pel consistori.  

 

Xevi Salicrú.

1.Paradeda Felix. Malgrat i sos contorns. 1915  Edició facsímil del Grup Excursionista Malgratenc. Edicions Suc. de E. Canet. Malgrat de Mar 1986. pàg 39.

2.Paradeda Felix. Malgrat i sos contorns. 1915  Edició facsímil del Grup Excursionista Malgratenc. Edicions Suc. de E. Canet. Malgrat de Mar 1986. pàg 55.

3.El límit amb la parròquia de Pineda era la riera de Santa Susanna i amb Blanes hem d’entendre que es va considerar el riu, però no serà fins al 1603 que tota l’altra banda del riu, el veïnat de Traslaigua,  deixarà de dependre de la parròquia de Palafolls i del Terme del Castell, passant a estar sota jurisdicció civil i eclesiàstica de  Blanes.

4.AMMM Carpeta 02133. doc. 24069, Expedient “deslinde”  Malgrat Palafolls 1851.

5.AMMM Acta ple municipal 23-9-1850 Sent alcalde Juan Bautista Garriga Turró 

6.AMMM Acta ple municipal 6-10-1850 sent alcalde accidental Narciso Pla, primer tinent alcalde.

7.AMMM  Acta ple municipal 17-4-1851 sent alcalde Juan Bautista Garriga Turró 

8.AMMM Carpeta 02133, Expedient “deslinde”  Malgrat Palafolls 1851 sent alcalde de Malgrat Juan Batista Garriga y Turró i secretari Feliciano Ferran.  

9.AMMM Carpeta 02133. doc. 24069, Expedient “deslinde”  Malgrat Palafolls 1851.

10.AMMM Carpeta 02133, Expedient “deslinde”  Malgrat Palafolls 1852.

11.AMMM. Acta ple municipal 31-3-1852 sent alcalde Benito Turró Cuní

12. AMMM Carpeta 02133  Expedient “deslinde”  Malgrat Palafolls 1852.

13.En el moment de marcar sobre el mapa les noves fites Malgrat diu que la torre de Montagut pertany a Palafolls, aquell mateix dia, a peu de la  torre, Palafolls diu que  pertany a Malgrat,  actualment però pertany a Santa Susanna.  

14.AMMM Carpeta 02133, Expedient “deslinde”  Malgrat Palafolls 1852 

15 .Paradeda Felix. Malgrat i sos contorns. 1915  Edició facsímil Grup Excursionista Malgratenc. Edicions Suc. de E. Canet. Malgrat de Mar 1986. pàg 62.