Al 1844 el Govern d’Espanya
decretava construir una xarxa de torres de telegrafia òptica. De tota la xarxa
planejada només se’n van acabar fent
tres línies. Al 1846 va entrar en funcionament
el primer tram que anava de Madrid
a Irún, al 1849 s’inaugurà el tram Madrid-València que havia d’arribar més
endavant fins a la Jonquera, i al 1850
la de Madrid-Cadis. Al 1848 també es va començar
a construir paral·lelament una
xarxa de torres militars, amb la
principal finalitat de combatre els rebels carlins.
Les dues línies, la civil i la
militar, van conviure al territori i en alguns casos es trobaven una torre de
cada situades allà mateix, com el cas proper de Calella. La torre de Montagut
formava part de la línia civil de Madrid-València-Barcelona-La Jonquera. Entre
Barcelona i la Jonquera hi havia divuit torres; al turó de Montjuïc, turó de
Montgat, Vilassar, Cades d’Estrac, Calella, turó de Montagut, turó de Puigmarí,
turó de Puigsardina ( Riudarenes), castell de Brunyola, puig de la Cendra (Estanyol),
Girona, castell de Sant Miquel, turó de Fellines, Bàscara, Pontós, castell de
Sant Ferran, Darnius i la Jonquera, de les quals només se’n conserven dotze.
Però aquest sistema, que s’havia
generalitzat a Europa ja d’ençà les primeries del segle XIX, va arribar tard a
Espanya, i va acabar sent un malbaratament de diners públics, la xarxa va tenir
una vida molt curta de només deu anys.
Al 1853, paral·lelament, s’havia començat
a construir la primera línia de telegrafia elèctrica entre Madrid i Irún, aquest
nou sistema de comunicació va provocar que al 1857 deixés de funcionar la última línia civil de
telegrafia òptica, desmantellant-se total la xarxa al 1858. La xarxa militar va
aguantar fins al 1862.
La torre de Montagut és un
edifici de planta quadrada de 5 per 5 metres amb una alçada de 10 metres formada
per unes parets lleugerament atalussades a la part baixa. Actualment només es
conserven les parets exteriors, però originàriament constava de quatre plantes,
a la planta baixa té tres espitlleres a cada paret, al primer pis hi ha dues
portes a la paret sud i nord, i a la segona planta una finestra també a sud i
nord, i a la quarta planta, el terrat, és on hi havia l’estructura per realitzar
els senyals. La construcció està feta de pedra i morter de calç a excepció de
les obertures i el ràfec fets amb maons (2).
La primera informació que tenim
de la construcció de la torre és del quinze
d’agost de 1849 (1) quan la Dirección de Telégrafos informa als Ajuntaments de Santa Susanna ,
Malgrat i Palafolls que confirmin que el Turó de Montagut, punt on es
construirà la torre, és del municipi de Santa Susanna, doncs sembla que ningú
reclamava el turó con a seu. Si recordem,
com explicava a l’article anterior
d’aquest bloc, a mitjans del segle XIX encara no s’havien delimitat oficialment
els termes.
Aquell mes d’agost les obres ja eren iniciades i es construïa una
torre a semblança de totes les de la xarxa, amb una estructura gairebé idèntica. Dissenyades
pel coronel d’Estat Major José María Mathé, expert en topografia i
fortificacions i inventor del sistema de senyals que es farien servir. De l’una a l’altra torre,
gairebé només variaven els materials de construcció, ja que s’aprofitaven els
autòctons dels llocs on s’edificaven.
El vint d’agost (1), cinc dies
després de la carta de Telégrafos , es van trobar al Turó de Montagut els alcaldes i secretaris
dels tres municipis; per Malgrat l’alcalde José Fontlladosa i el secretari
Tomas Carbonell, per Palafolls l’alcalde Quirico Bigas i el secretari Vicente
Martí, i per Santa Susanna l’alcalde José Masrosell i el secretari Ramon Boria.
Allà, a peu d’on s’estava aixecant la
torre, cap dels representants dels municipis afirmava que aquell tros de
terreny era del seu municipi. Malgrat i Santa Susanna afirmaven que pertanyia a Palafolls, i aquest que
pertanyia a Malgrat.
Sorprenen dues coses, la primera que Palafolls digués que era de Malgrat
quan tres anys més tard, al establir oficialment el límits municipals, afirmés
que Malgrat no anava gaire més enllà de
la seva trama urbana, i l’altra que cap volgués adjudicar-se aquell cim com a seu. Ens preguntem si el
motiu potser anava lligat a algun tipus d’impost lligat a la torre, o havia de
fer-se càrrec del seu manteniment o destinar i mantenir la guarnició telegràfica. Tot són pures especulacions però alguna cosa hi devia haver que no els
hi interessés tenir una torre al seu terme municipal. A la delimitació dels termes aprovada per decret
reial del nou de setembre de 1855 la torre no acaba de quedar clar si la situen
a Palafolls o Malgrat, segueixen adjudicant-se-la un a l’altre.
Del cert és que ara sense cap
mena de dubte és dins el terme municipal de Santa Susanna, als límits amb el
terme municipal de Malgrat, i molt a prop de Palafolls. Tot i està protegida com a bé cultural d’Interès local (BCIL)
el seu estat té molt a desitjar, fa pocs anys s’hi va fer una intervenció per prevenir
el seu enfonsament amb materials no adients, segons l’administració local de
Santa Susanna és provisional a l’espera de la restauració definitiva.
Uns metres més avall, al vessant
nord, als anys setanta del segle XX la Compañia Telefónica Nacional de España hi va construir unes antenes de ràdio en una torre
metàl·lica de grans dimensions, encara en ús i adequades a les noves tecnologies de comunicació. Cal dir
que tot l’entorn d’aquesta torre i el mirador que s’hi va fer al construir-la es troba en un estat deplorable actualment.
Tot i formar part del municipi de
Santa Susanna ha estat vinculada socialment d’ençà els seus inicis amb Sant Genís, per la seva proximitat i pel fàcil accés
que va donar la construcció de la
urbanització de Ciutat Jardí. A la primera dècada de la construcció de la torre moderna els encarregats
de vetllar pel manteniment de l’espai exterior i interior, i així com també de la
seva seguretat foren veïns de Sant Genís, primer per poc temps se n’encarregà en Joaquim Mayà Desmiquel i
després ja per més temps Miquel Salicrú Andreu fins a l’anul·lació del servei
quan es van automatitzar els equipaments.
Però més enllà d’aquests fets purament històrics hi tinc una vinculació personal amb Montagut, que m’ha empès a escriure sobre aquest element. El Miquel Salicrú era el meu avi, i d’aquella dècada que es feu càrrec del servei hi tinc el record de petit de pujar-hi tot sovint, entrar dins les dependències i descobrir aquells grans aparells de ràdio on l’avi ens connectava amb emissores americanes i de països amb llengües indesxifrables per mi , tota una experiència ben exòtica per aquell nen, que combinada amb la visita a la torre antiga, anomenada popularment la torre dels moros, res més lluny de la realitat, em transportava a un món de mil i una històries.
1.Arxiu Municipal de Malgrat de Mar. Caixa 02133. Lligall 30.05
2. https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-de-montagut
 |
| Joan i Xavier Salicrú, pare i fill, i la gossa Estrella a peu de la torre de ràdio de Montagut. 1973. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada