L’Antic Hospital de Malgrat, l’últim vestigi de la pertinença de Malgrat a la parròquia de Sant Genís.

Temps enrere m'arribava una còpia d’un contracte de cessió de l’ús de l’Hospital entre la parròquia de Sant Sant Genís i l’Ajuntament de Malgrat.

Un document amb  nou punts detallant una proposta de  cessió  redactada  l’any 1977, i que havia de ser signada pels representants de la parròquia i el bisbe  de Girona d’una part i un representant de l’Ajuntament de Malgrat de Mar per l’altra.

Els tres primer punts ens posen en context, explicant l’origen i propietat de l’edifici, la resta dels sis punts detalla les condicions del contracte.

L’any 1441 Hug Descolomer  deixava dit al seu testament la volença de crear un hospital de pobres. Els seus marmessors Berenguer Artigas, Pere de Bell-lloch i Esteve Llovet executaven la seva voluntat fundant dit hospital (1). Descolomer  havia estipulat   que la institució seria administrada pels obrers de la parròquia de Sant Genís. Recordem que en aquell  moment la vila de Malgrat no disposava de parròquia pròpia i era encara sota la jurisdicció parroquial  de Sant Genís de Palafolls. La parròquia de Malgrat no serà una realitat fins el 26 d’octubre de 1563 quan el bisbe de Girona signarà i acceptarà la concòrdia feta entre les dues parts al 1561. En aquesta concòrdia formarà part de la parròquia tota la franja marítima de la parròquia de Sant Genís fins al turó del castell, la zona per sobre el castell haurà d’esperar al segle XX per igualar els termes parroquials als municipals (2).

Descolomer va  disposar   la construcció d’una casa o l’aprofitament d’una ja existent dins la Vilanova, on assortint-la de llits, mobles i rendes necessàries donaria  el servei d’hospital a tots els pobres de Jesucrist. L’Hospital era administrat pel dia a dia per un hospitaler, que residia al centre.

Actualment segons la fitxa descriptiva del mapa del patrimoni de la DIBA el descriu com :” un edifici de planta baixa i pis i té la coberta a dos vessants amb el carener paral·lel a la façana. El frontis presenta un portal d'arc pla arrebossat amb una inscripció a la llinda on hi consta "SANTO HOSPITAL". Al seu voltant hi ha diverses finestres d'arc pla arrebossat distribuïdes de forma aleatòria, excepte els dos pòrtics d'arc carpanell arrebossat del pis, que tenen sortida a un petit balcó de baranes de forja. El ràfec està acabat amb una cornisa motllurada. La façana lateral presenta poques obertures, com també tres arcs de maó disposat a plec de llibre perpendiculars al mur i que formen un espai semiporxat. La part posterior s'obre amb finestres d'arc pla arrebossat i té un pati tancat per una balustrada. El tractament dels murs és arrebossat i pintat, excepte la façana lateral on s'observa el parament de pedra lligada amb morter i els carreus de la cantonada” (3).

Tot i que la capella és datada a la fitxa patrimonial de la DIBA del segle XV, no serà fins el 23 de març de 1556 que el bisbat donarà  llicència per construir una capella al costat de l’Hospital sota l’advocació de Sant Cosme i Sant Damià .Unes obres que es van allargar fins al segle XVII quan al 1626 es contracta al mestre de cases de Mataró  Bernat Salvador. Aquest havia d’acabar una paret exterior posant una llinda de pedra de Montjuïc a la porta principal i obrir una finestra, a l’interior  havia de posar els arcs i claus de volta també de pedra de Montjuïc i enrajolar. El mestre de cases  havia d’avançar tota la pedra, calç, sorra i els manobres, els obrers a canvi avançaran la fusta, guix, rajoles, llates i teules. Salvador farà aquesta feina per 200 lliures a cobrar en quatre pagaments (4). El 10 de setembre de 1629 s’estableix la comissió per beneir-la (5).

Actualment la capella d’estil gòtic consta d'una sola nau descrita a la fitxa del mapa de patrimoni de la DIBA com: ”un edifici de planta rectangular amb absis poligonal. La nau consta de dos trams separats per un arc toral coberts amb volta de creueria. El presbiteri està separat de la resta amb un arc de mig punt de pedra motllurada sostingut sobre pilastres. La creueria del presbiteri té les nervadures de pedra vista i les claus de volta de pedra on s'hi representen Sant Cosme i Sant Damià i Sant Pere. Als peus del temple hi ha un cor sostingut amb volta rebaixada i delimitat amb barana de fusta. La il·luminació natural de la nau es fa a través de la rosassa, amb un vitrall on hi ha l'escut de Palafolls, i de la finestra de l'absis. A nivell exterior presenta un portal d'arc pla de pedra carejada amb l'intradós motllurat. A la mateixa façana hi ha, a banda de l'obertura de la rosassa sobre el portal, un portal d'arc pla arrebossat i un finestral de pedra carejada, situats en un eix lateral. El ràfec està acabat amb una imbricació de rajols i teules ceràmiques i sobre la línia del carener ressalta un campanar d'espadanya d'un sol ull que no conserva la campana. L'absis està reforçat exteriorment amb contraforts entre els quals hi ha una finestra d'arc apuntat. El tractament exterior dels murs és arrebossat i pintat”(6).

Al 1606, a causa  d’una  gran sequera que havia malmès les collites, el bisbe concedeix una moratòria per pagar els deutes que tenien els  veïns de Sant Genís amb l’Hospital (7). Aquests deutes eren censals on a canvi d’un diners entregats per l’hospital els censatari havia de pagar perpètuament una quantitat anual. Al 1818 encara en rebia quinze, on de cadascun en cobrava  anualment 33 lliures, 13 sous i 3 diners.

Les dependències de l’antic hospital van ser reformades pels arquitectes Joan i Dionís Torres, fills de Joan de Tours, al 1626. Data molt pròxima al 1638 quan s’encarregava a dos escultors de Blanes, Antoni i Miquel Joan Perdigó, pare i fill, la construcció d’un retaule de fusta de gran format, fet de fusta d’àlber blanc i que porti les portes de la sagristia amb pany, frontisses i claus, donant-los la llibertat per canviar les imatges de Sant Cosme i San Damià. Se’ls encarrega també un nou grup escultòric de la Verge Maria amb un llibre a les mans  i Santa Anna. Cobraran per aquesta feina 130  lliures, 30 en el moment de la signatura, 50 a mig fer i 50 restants al acabar l’obra (8).

Els obrers de la parròquia, els gestors de l’hospital, eren elegits anualment el diumenge de  Pentecosta, anomenada ara també  la Segona Pasqua, després de la missa major. La primera referència a aquests obrers és del dia de Pentecosta de 1563 quan es va fer  la nova elecció, aquell dia deixaven el càrrec Francesc Desclapers, Antoni Puig i Baltasar Valldejuli, i eren elegits Francesc Padrer, Antoni Roig Desprats i Jaume Burguet. L’elecció es feia per insaculació, es posaven dues ternes amb tres noms a cadascuna i un noi de poca edat en feia l’extracció d’una (9).

Tenim d’altres ternes de diferents anys. L’any 1631 tenim a Jaume Reig, Antoni Albarich i Joan Alsina, al 1633 Salvador Tortós, Francesc Valldejuli i Bernat Bres, com a sortints i al  Joan Moresch, Antoni Albarich i Joan Alsina com entrants . L’any 1691 foren elegits Pere Borrell, Gerònim Batlla i Jaume Torras, al 1813 Joan Torrent Valldejuli, Jaume Puig i Jaume Riera i al 1891 Josep Alsina, Salvador Fontseca i Joan Moner (10).

Al 1633 el visitador del bisbat  demana canvis en algunes estances, com fer una pared de pedra i calç per separar  la capella de l’hospital deixant-hi dues finestres perquè els  malalts puguin escoltar missa. També demana que la cambra pels religiosos malalts s’hi posi una màrfaga, un matalàs i coixins amb coixineres.

És rellevant també l’inventari de l’any 1653 de mobiliari i ornament litúrgics que hi havia:

A l’entrada de l’hospital diu tenir una caldera d’aram, una serra de foc, un per de terra, un llumaner, una caixa i un cofre dolents. A la capella una casulla de flors, una alba, un amit, un cinyell, una estola i maniple, un calze de plata amb la patena, un bossa amb dos corporals, un pàlits de drap guarnits, dos anell d’or, un anell de plat i un amb pedra, tres estovalles per l’altar, un missal, dos candelers de llautó, un llençol randat amb un gambuix i un capçó, dues estovalles, dos canes de drap nou, tres trossos de drap nou, un anell d’or amb un tafatà blau, un llit de de pilars i  una caixa bona per posar ornaments. En una cambra un llit de pilars amb la màrfega, matalàs i travesser, un altre llit de pilar amb màrfega i travesser, un flassada blava nova, dues flassades blanques, una caixa amb pany i clau amb dotze llençols bons, quatre llençols dolents , una tovallola, dues coixineres, dos eixugamans, un forrellat amb pany i clau, un pany sense clau, dos bancs dolents i un llit de camp ras.

 

Durant molt de temps hi va haver disputes per la seva administració. Ja al 1678 els obrers de Sant Genís van haver de recórrer al papa Pius IV per solucionar el conflicte de qui l’havia de gestionar. El 1753 el bisbe de Girona havia atorgat al rector de Malgrat participar  en actes religiosos dins la capella però just set  anys després el tribunal de Rota ho anul·lava davant la queixa de la parròquia de Palafolls.  Al 1804 sembla que només s’atenien a pobres de la parròquia de Sant Genís, això va a tornar a generar conflicte amb Malgrat que va acabar amb l’admissió de pobres de Malgrat també (11).  L’Ajuntament de Malgrat demanava també al 1861, segons un acord de 1808, a l’Ajuntament de Palafolls que els administradors de l’Hospital donessin comptes a Malgrat. Finalment al 1888 una Reial Ordre de 21 de juny decretava que l’Hospital era de patronat particular i que els obrers de la parròquia de Sant Genís no havien de donar comptes a ningú. En aquest context de desacord amb qui havia d’administrar l’hospital i davant les queixes per part de l’Ajuntament de Malgrat de que no s’atenia  bé als malalts es va nomenar un delegat per investigar si eren ben atesos o no. Es va arribar a la conclusió de que estaven ben atesos i que la neteja de l’espai era bona (11).

Al primer semestre del 1862 hi havia 12 malalts, 7 homes i 4 dones que havien entrat aquell any, més una dona que ja hi era de l’any anterior, de tots ells dues dones i dos homes van morir i la resta es va curar. Al segon semestre hi havia dos malalts i en van entrar quatre de nous, tots es van curar.

En el context de la Tercera Guerra Carlina al 1873  s’hi va traslladar la figura del Santíssim de l’església parroquial de Malgrat. Mentre va durar el conflicte i l’ocupació de l’església per part de les tropes liberals  tots els actes litúrgics de la parròquia es van fer a la capella.

Al 1891 els obrers de la parròquia i els rectors de Sant Genís i  Malgrat sol·liciten al bisbe que els malalts de l’hospital siguin atesos per la congregació de les Germanes Vetlladores, les actuals Germanes de Sant Josep. L’any següent s’autoritza a les germanes la gestió del centre amb l’arribada de quatre primeres germanes. La comunitat hi estarà  fins al 1970 quan es  traslladen els malats al Centre Mèdic Natzaret, equipament que construeix  la comunitat, especialment gràcies a una donació feta per la malgratenca Dolors Regí d’una finca del carrer Ollers que va servir per pagar part del nou edifici (12).

A l’antic hospital s’hi instal·larà al 1982 la Comunitat Terapèutica de Malgrat, dedicada a l’atenció de malalts psiquiàtrics, i la capella serà utilitzada com a sala d’exposicions i xerrades fins a dia d’avui. És en el moment posterior a la marxa de la comunitat de germanes que la propietat de l’Hospital, la parròquia de Sant Genís i el Bisbat, proposa un cessió de l’ús de  l’edifici  a l’Ajuntament de Malgrat.

El contracte diu que la parròquia cedirà  gratuïtament l’edifici demana que es reservin quatre places pels pobres de Sant Genís, els quals hauran de rebre la mateixa assistència que la resta. Totes les despeses de conservació, manteniment e impostos aniran a càrrec de l’Ajuntament de Malgrat. Si mai es fan obres s’hauran d’autoritzar des de  Sant Genís  amb l’aprovació del bisbat. Els obrers i el rector de Sant Genís vetllaran pel compliment del contracte durant el cinquanta anys de validesa de l’acord, que seran prorrogables, i  en cas de resolució  del contracte l’Ajuntament de Malgrat no podrà demanar cap indemnització per les obres i millores realitzades a l’edifici.  Clou el document els espais per signar els representants de la parròquia, de l’ajuntament i el bisbe.

Si aquest contracte es va arribar a signar no ho puc precisar però si que sorprèn que es redactés set anys després d’haver marxat les Germanes de Sant Josep quan l’edifici ja no donava el servei pel que havia estat creat.

Actualment la propietat de tot l’edifici, antic hospital i la capella, dessacralitzada, segueix sent de la parròquia de Sant Genís i es troba en règim de lloguer  a l’Ajuntament de Malgrat per un preu simbòlic per allotjar el centre terapèutic i fer ús de la capella com a espai cultural.

 

Xevi Salicrú.  

 

1. Arxiu diocesà de Girona. Ref. CAT ADG 1 1 1 Calaix 23B C.23B n.13

2. Piña, Joan. Revista Vilelles. Article El naixement dela parròquia de Malgrat i el conflicte amb la de Sant Genís de Palafolls. Ajuntament de Palafolls 2022. pàg 27.

3.https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-hospital-0

4.Codina, Alfons. El Poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX. Ajuntament de Palafolls 2004. pàg 253.

5.Arxiu diocesà de Girona. Lletres. Llibre U-235. full f77v.

6.https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-lantic-hospital

7.Arxiu diocesà de Girona. Lletres. Llibre U-312. full f67v.  

8.Codina, Alfons. El Poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX. Ajuntament de Palafolls 2004. pàg 254.

9.Codina, Alfons. El Poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX. Ajuntament de Palafolls 2004. pàg 217.

10.Codina, Alfons. El Poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX. Ajuntament de Palafolls 2004. pàg 253.

11.Codina, Alfons. El Poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX. Ajuntament de Palafolls 2004. pàg 257.

12. Arís, Núria. Garangou, Sònia. Piña, Joan. Malgrat de Mar. Recull gràfic 1862-1970. Editorial Efadós. 2009. pàg 182.

Cent cinquanta anys de secretaris a Palafolls.

No és  fins a la Constitució de Cadis de 1812 que no hi haurà  una regulació específica de  la figura del  secretari municipal.  A partir d’aquell any  durant el segle XIX es succeiran  diferents règims locals; 1823, 1833, 1840, 1845, 1856, 1870 i 1877. Totes aquestes lleis municipals tindran uns trets comuns com la desaparició del càrrec com a vitalici i  l’obligació de tenir un secretari  a cada ajuntament.

La tasca de secretaria  és donar fe pública i assessorament legal preceptiu en  totes les accions, contractes, licitacions i documents administratius   que realitzi el consistori, i també incloure els assumptes que hagin de ser tractats  en els plens municipals, aixecar actes d’aquests  i una vegada aprovades certificar-les  a l'Administració de l'Estat i la Generalitat. 

A Palafolls tenim coneixement de qui ostentava el càrrec d’ençà l’any 1872, quan  disposem de les primeres actes  conservades . Per anar veient quins han estat els seus titulars i les seves  vicissituds de la institució   fins  a dia d’avui  dividiré l’article en quatre períodes.

 

Primer període 1872/14-3-1888. La inestabilitat en el càrrec.

Aquest primer  període és caracteritzat per una gran inestabilitat en el càrrec provocada per la dependència directa amb qui governava. En aquests setze anys va haver-hi disset relleus al capdavant de la secretaria, ocupada  per  onze secretaris diferents.  Les destitucions, dimissions i  restitucions seran el pa de cada dia.

En aquest període els secretaris es regien per la llei municipal de 1870 (1). Els requisits per accedir al càrrec eren pocs, només calia ser espanyol, major d’edat i  tenir  instrucció primària.

“..Art. 116. Para ser Secretario se necesita ser español, mayor de edad, estar en el pleno goce de los derechos civiles y políticos, y poseer los conocimientos de la instrucción primaria. No pueden ser Secretarios en propiedad ni interinos: 1.° Los Concejales del mismo Ayuntamiento. Los Notarios y Escribanos, en tanto que desempeñen las funciones propias de estos cargos. 3.° Los empleados activos de todas clases. 4.° Los particulares ó facultativos que tengan contratos ó compromisos de servicios con el Ayuntamiento ó común de vecinos. 5.° Los que directa ó indirectamente tengan parte en servicios, contratas ó suministros dentro del distrito municipal por cuenta de este, de la provincia ó del Estado. El cargo de Secretario es, sin embargo, compatible con cualquiera otro cargo municipal ...”

Per tant el perfil  d’aquest primer període és molt diferent al que és ara i el càrrec era accessible a molta gent.  Tots  arribaven al càrrec per afinitat amb qui estava al capdavant del consistori,  alguns alternaren el càrrec amb el de regidor, conseller a l’època, o alcalde,  cosa que ara ens semblaria inversemblant.

El primer que tenim documentat és el Joan Pujol Galceran esmentat  a la primera acta de ple conservada  amb  data de sis de gener de 1872. Pujol, provinent de Bagà, era el mestre de l’escola. Era molt comú que en pobles petits molts mestres accedissin al càrrec de secretari.

Al febrer d'aquell anys és nomenat com a secretari interí Toribio Torrent Reynals de can Valldejuli. Aquest sembla que tindrà alguns problemes, que no hem pogut esclarir, amb l’alcalde Pau Comas Turró. El vint-i-set d’octubre de 1873 va signar l’acta com a secretari Melcior Comelles Pagès,  i just a l’endemà Toribio presenta la dimissió,  formant-se  dos bàndols de regidors. De Comelles en sabem ben poca cosa, més enllà de que no era de Palafolls i donava suport a les decisions de l’alcalde Comas.

El dia tres de desembre de 1873 es convoca un ple que acabarà sent molt convuls. Els regidors en discòrdia amb l’alcalde;  Jaume Gibert, Pau Reixach, Ramon Freixes i Antonio Roura convoquen un ple alternatiu a la plaça amb un altre secretari, Eusebi Simó Casals, que finalment s’acabarà habilitant com interí en substitució de Comelles. Entenem que les desavinences, tot i no estar explicades a l’acta com dèiem anteriorment, intuïm que havien de ser  protagonitzades per la inestabilitat política a nivell estatal. Aquell any s’havia proclamat l’efímera  Primera República que va acabar encara no dos anys més tard amb la restauració monàrquica.

A partir  d’aquell ple es van convocant diferents sessions on només hi assisteixen l’alcalde Comas amb dos regidors afins, Jaume Fugaroles i Joan Fontané. Al no haver prou quorum es van anul·lant i tornant a convocar. Finalment   al ple convocat el  dia de Sant Esteve  hi assisteixen tots els regidors, s’hi fan acusacions de mala gestió a l’alcalde del moment  per un bàndol  i per l’altre a l’anterior alcalde, Ramon Ruhí.  A l’endemà del Dia de Reis  s’arriba a un acord  i se nomena secretari al Joaquim Torrent Toribio, germà del Toribio, després d’haver presentat la renúncia  Eusebi Simó.

Al 1876 trobem de secretari interí al Ramon Freixes Puig, antic regidor i  veí de Sant Genís, en el mandat de l’alcalde Pau Estiu Vila també de Sant Genís.  No tenim acta de nomenament ni de cessament. A l’octubre d’aquell mateix any signa com a secretari Miquel Terme  que havia estat fins llavors recaptador provincial. Terme serà  destituït al novembre d’aquell mateix any i se nomenarà de nou a Eusebi Simó coincidint amb la presa de possessió de Jaume Fugaroles com alcalde accidental.

Al desembre d’aquell any encara  es segueix posant  de manifest la mala gestió dels anteriors secretaris i alcaldes  demanant-ne la seva compareixença. Es dona un paga extraordinària de dues-centes pessetes al secretari Eusebi per les tasques que ha hagut de realitzar pendents dels secretaris anteriors.

El canvi d’alcalde anirà sempre lligat al posterior canvi de secretari, cada alcalde nomenava un secretari que fos de la seva confiança.

Al 1877 s’aprova una nova llei municipal, respecte als secretaris només aportarà a diferència de l’anterior la incompatibilitat amb altres càrrecs municipals, això no impedirà però que segueixin sent nomenats secretaris afins a l’alcalde del moment.

El 27 de febrer 1877 Eusebi Simó dimitirà davant un imminent canvi d’Ajuntament, fruit de les eleccions, on l’alcalde del moment, Damià Puig, haurà de deixar el càrrec.

Antoni Roura serà el nou alcalde al març del 1877 i ocuparà la plaça de secretari interí de nou  Joaquim Torrent. Aquest presentarà  la dimissió al gener de 1879 i se  nomenarà a Damià Puig Fornaguera, ex alcalde, com a secretari  fins al gener del 1880 quan es designarà  a Luciano Pasqués Moreno.

Al desembre del 1881 el consistori encapçalat per l’alcalde Pau Reixach destitueix a Pasqués per deixadesa en les seves funcions, nomenant al  malgratenc Casimiro Segarra secretari interí.  Tot just al gener següent Segarra dimitirà per massa feina degut als  molts altres càrrecs que deia  tenir i es torna a nomenar a Pasqués secretari per unanimitat de tots els regidors.

Pasqués es veurà obligat a dimitir per causa de la seva mala salut, nomenant a l’abril de 1882 com a secretari interí  Joan Vilaseca de Blanes. Després de quatre anys al capdavant de la secretaria Vilaseca dimitirà al juny del 1886,  sorprenent a tots els regidors com queda  anotat a l’acta d’aquell dia.

A l’agost d’aquell any tornarà a ser  designat secretari Melcior Comelles, que ja havia ocupat el càrrec breument. Se li assigna un sou de 500 pessetes anuals.

 

Segon període 15-3-1888/17-3-1947. Els Ruhí.

Coincidint amb un canvi d’alcalde, per renovació biennal on es nomenat de nou alcalde Damià Puig, inicia  el quinze de  març del 1888 la seva tasca com a secretari Joaquim Ruhí Ribas. Per primera vegada es designarà també un auxiliar de secretari,  el Joan Pujol. Aquest però plegarà molt aviat, al gener del 1890, sembla que per desavinences amb Ruhí, després que aquest afirmés que li era gravós i perjudicial treballar amb Pujol.

Amb Ruhí la secretaria gaudirà d’una estabilitat inimaginable fins llavors, l’equilibri amb els diferents consistoris el portarà a mantenir-se en el càrrec durant 36 anys, deixant-lo només per motius de salut pocs mesos abans de morir. La seva bonhomia davant tots els veïns i els afers municipals el van fer garant de la legalitat municipal per davant de tota ideologia. A la seva mort es va posar el seu nom al carrer que el va veure néixer i on hi va viure tota la vida, el carrer de Dalt. Cap canvi polític a partir d’aquell moment, ni la República, ni  la Dictadura i  ni la Democràcia   han fet canviar el nom de carrer Joaquim Ruhí fins a dia d’avui.

 

Al 1924 es va aprovar una nova llei municipal que pretenia regenerar la vida municipal però no es va arribar a aplicar mai, sent vigent la de 1877 fins a la nova llei feta per la República el  1935. Aquesta última destacava principalment per la creació del Cos de Secretaris, format per tres categories diferents   per exercir en els diversos  tipus d’ajuntaments segons  la seva població.  Capitals de província o municipis de més de 8001 habitants hi exerciran els de primera categoria i a banda d’aprovar l’examen hauran de ser advocats,  els de segona poblacions de 2001 a 8000 habitants i els de tercera de 501 a 2000. Es crea un categoria especial pels municipis de menys de 500 on seran considerats secretaris habilitats però no constaran a l’Escalafó General del Cos de Secretaris.  

A Palafolls, al març del 1924, serà nomenat auxiliar de secretari el fill del Joaquim Ruhí, Ramon Ruhí Pons,  habilitant-lo com a secretari interí a l’agost d’aquell any per defunció del seu pare Joaquim.

El Ramon seguirà amb la bonhomia heretada del seu pare, mantindrà el càrrec tot i els radicals canvis de règims i convulsos anys trenta amb l’esclat de la Guerra i l’arribada de la Dictadura Feixista.

 

Tercer període, del 18-3-1947 al 19-1-1981. L’Agrupació Mancomunada de Palafolls i Santa Susanna

L’any 1939 va quedar derogada tota normativa d’època republicana, tornant a tenir vigència la normativa anterior a la República. La nova llei que regularà el Règim Local Franquista no es publicarà  fins el 18 de juliol de 1945, tot i el trencament amb tota legislació anterior  alguns articles  estaran inspirats en la llei del 1935, com el manteniment del Cos de Secretaris. Un fet importat és que els consistoris perdran la capacitat de nomenar-los i cessar-los passant a ser competència de la “Dirección General de Administración Local”.  

La llei del 1945, al igual que la del 1935, preveia que els ajuntaments que tenien un pressupost inferior a cinc vegades el sou legal anual havien de mancomunar-se per compartir secretaria, com era el cas de Palafolls i la població veïna de Santa Susanna.

Al 1945 es crea l’Agrupació Mancomunada entre els ajuntaments de Palafolls i Santa Susanna pel sosteniment d’una sola  secretaria. Al 1946  tenim notícies a Palafolls de la creació d’una junta de seguiment de l’Agrupació amb membres dels dos consistoris. Per  Palafolls es designen  a l’alcalde i el primer tinent. El  18 de març de 1947   l’Ajuntament de Santa Susanna nomenarà   secretari a Ramon Ruhí.

En totes les actes que s’esmenti l’agrupació sempre apareix definida oficialment com agrupació forçosa que és com es definia legalment segons la llei que obeïa.

El 12 de desembre de 1950 arran de la mort de Ruhí, i després de seixanta-dos  anys el càrrec en mans de la mateixa família,  ocuparà la plaça vacant  com a secretari accidental Calixto Castells Pons de Castellar de N’Hug.  Aquest serà nomenat secretari mancomunat definitiu per unaniminat el 27 de juliol de 1951,  després   d’haver-se presentat cent dos  aspirants a la convocatòria.

Al ple del 21 d’abril de 1951 s’acorda concedir  una pensió a la filla de l’exsecretari Ramon Ruhí de 2812 pessetes anuals.

El 7 de març de 1952 l’alcalde Lluís Puig Coma, com a president de la junta intermunicipal de l’Agrupació, fa saber al ple que s’ha nomenat un nou secretari, el Zenon Castells Guri, fill d’Arenys. En Zenon era casat i amb dos fills, Joaquim i Montserrat, i es va instal·lar a la plaça en unes dependències municipals de darrera l’Ajuntament.  Desconeixem el parentiu entre el Calixto i el Zenon. Al maig del 1953 es demana a la Diputació una col·laboració per construir una casa pel secretari, diversa gent amb recursos, vinculada amb Palafolls, faran diferents donacions; José Vicens Grimal 100 pessetes, Teresa Bellsolell Torrent, propietària de  can Vinyals, 300, Teresa Turró Boada, propietària de  mas Xuclà,  200, família Manresa Cortils, propietaris de can Valldejuli,  300 i família Moner de Malgrat, propietaris del mas Moner,  300.

Al desembre del 1953 es regularà  l’horari laboral del secretari a cada poble de l’Agrupació, s’acorda que a partir del primer de gener de 1954 cada dia laboral pel matí estarà a Palafolls i totes les tardes excepte dimarts i dissabtes a Santa Susanna. També s’aprovarà reduir el pati de la casa del mestre de davant  les escoles per destinar-hi  la construcció de la casa del secretari. Al 1954 s’encarrega el projecte a l’arquitecte Francesc Portillo. Durant aquells anys  Portillo realitzarà tota la obra pública i gran part de la privada a Palafolls.

Al 1957, a  raó d’haver-se d’absentar  el secretari per deu dies, s’habilitarà l’agutzil Joaquim  Sadurní Campà per tramitar alguns assumptes  ajudat pel fill de Zenon, el Joaquim Castells Duran.  L’any següent, es formalitzarà un contracte amb el Joaquim Castells per diferents serveis eventuals, tot i que la seva principal dedicació era treballador de banca a Blanes. Aquell mateix setembre del 1958 ja s’habilitarà com a secretari per poder suplir al seu pare en diverses absències. La filla del Zenon, Montserrat Castells Duran,  també serà contractada com a auxiliar de secretaria al 1960 amb un sou de 400 ptes anuals.

L’Agrupació Mancomunada també  contractarà al 1961 com auxiliar de secretaria eventual a la susannenca Rosa Bagot Català fent tasques a l’Ajuntament de Santa Susanna.

Al 1963 ocupa la plaça  accidentalment José Farré Solans fins al nomenament de Juan Rius Santamaria el primer de desembre de 1964. A Rius se li obrirà un expedient per abandonament de les seves funcions a l’abril de 1967, habilitant com a secretària a l’auxiliar Rosa Bagot Català. Els problemes amb Rius seguiran, el ple municipal acordarà al juliol  demanar la suspensió preventiva de sou i feina. Aquell estiu serà contractada com a auxiliar de secretaria, per les tasques a l’Ajuntament de Palafolls, la Roser Corbera Safont.

Bagot serà substituïda, per baixa matrimonial, en les tasques de secretària habilitada per Emilio Gómez Rubio. Posteriorment Rius tornarà  a  incorporar-se, tornant  els problemes i obrint nous expedients que el separaran de la feina sense sou altra vegada. Rius morirà d’accident al setembre del 1969 ocupant la plaça Isidre Boix Vallhonesta, primer accidentalment  i  al gener del 1970 com interí. Bagot serà nomenada com a titular per la plaça d’auxiliar. Al 1972 Boix ocuparà la plaça definitivament en un concurs on havien quedat de finalistes conjuntament amb ell  Juan Tena Forns i Juan Bosch Rustrillet. 

Boix es mantindrà en el càrrec fins l’any 1974 amb  l’arribada d’Angel Alpuente Vicente. Aquest arriba amb 60 anys  jubilant-se al cap de poc, al 1979. S’alternaran ocupant la plaça accidentalment Corbera i Bagot fins l’arribada de Victoriano Sánchez Garcia al 1981, amb presa  de possessió el  vint-i-nou d’agost com a secretari titular de l’Agrupació.  

El nou d’octubre d’aquell 1981 es publica al BOE  la dissolució de l’Agrupació. A partir d’aquell moment cada municipi tindrà el seu secretari, quedant Sánchez com a  secretari titular de Palafolls.

 

Quart període, de l’octubre de 1981 a l’actualitat. La modernització de l’Ajuntament. (2) 

La Llei del Règim Local de 1975 incorporarà l’exigència  per accedir al Cos de Secretaris ser llicenciat en Dret o Ciències Polítiques  pels secretaris de primera i segona categoria, i  batxillerat superior o equivalent pels de tercera.  Actualment els municipis amb més de 20001 habitants els correspon un secretari de primera, entre 5001 i 20000, el cas de Palafolls , un de segona, i  els  inferiors a 5001 un de tercera.

Aquest període també és caracteritzarà a Palafolls  de nou per un anar i venir de secretaris, a excepció del període del secretari Nonell. Evidentment que les causes no seran per pressions polítiques com el primer període, sinó  podríem dir que seran per causes laborals d’oferta i demanda de secretaris.

El Victoriano Sánchez ocuparà la plaça fins el novembre de 1982. Només a l’agost de 1982 Lourdes Forcada Carbó, farà de  secretària accidental per l’absència vacacional de Victoriano.

Entre 1982 i 1983 s’habilitarà com a secretària interina Roser Corbera. Del març a l’agost de 1983 exercirà com   interí Juan Guitart Duran. A la marxa d’aquest Josep Maria Esnoz Zabalza actuarà com a secretari interventor titular i secretari del Jutjat de Pau. La plaça de secretari-interventor, funcionari que fa les tasques de secretaria e intervenció conjuntament,  està destinada a pobles amb una població inferior a 5000 habitants, requisits que complia Palafolls en aquells anys.

Esnoz plegarà  el quatre d’agost de 1983 tornant-se a habilitar a Roser Corbera fins l’arribada de Joan Carles Nonell Sendrós.

L’arribada de Nonell portarà vint anys d’estabilitat de permanència en la plaça en aquest quart període, del novembre de 1984 fins al gener del 2004. També ocuparà en diferents moments el càrrec d’interventor  i secretari del Jutjat  de Pau, compaginant-t’ho tot amb la tasca de secretari.

Marcel·lí Pons Duat  substituirà a Nonell després de la seva marxa tan sols durant el mes de gener de 2004.  A Pons el succeirà primer com a secretari interí, i a partir del 2008 com a titular, Sergi Ribas Beltrán.  En  absències puntuals  de Ribas ocuparan la plaça accidentalment en una ocasió  Lourdes Forcada i una altra per Roser Corbera al 2004, totes dues funcionàries de l’Ajuntament,   i  en diverses  ocasions  per Cristina Fernández Hernández, advocada d’urbanisme de l’Ajuntament.

A la marxa de Ribas, el juny de 2015,  ocuparà  la plaça accidentalment Cristina Fernández per un mes fins  el tres d’agost, moment que prendrà possessió com a secretari per acumulació durant un curt període, agost i setembre de 2015,   Ignasi Carles Ledesma. El secretari per acumulació és aquell que és  secretari d’una altra població i actua com a secretari en un municipi sense titular que ocupi el càrrec.

Al setembre  de 2015 serà nomenada secretària en comissió de serveis Maria Cacharro López fins el juliol de 2016. En les absències puntuals de Cacharro exercirà de nou  com a secretària accidental Cristina Fernández. A la marxa de Cacharro tornarà Ignaci Carles, primer per acumulació i segons resolució del tres  de febrer  de 2018 com a titular  fins el trenta de setembre de 2021,  que presentarà la renúncia. Abans de la renúncia de Carles, la Cèlia Majó Montes i la Cristina Fernàndez  cobriran  la plaça accidentalment en una ocasió cadascuna.

D’ençà la renúncia de Carles fins a dia d’avui ocupa la plaça de secretària accidental  Cèlia Majó.

 

Xevi Salicrú.

 

 

1. Llei municipal de 1870 capítol V articles 115-124.  

“Art. 115. Todo Ayuntamiento tendrá un Secretario pagado de sus fondos. El nombramiento corresponde exclusivamente al mismo Ayuntamiento, prévio anuncio de la vacante en el Boletín oficial de la provincia.

Art. 116. Para ser Secretario se necesita ser español, mayor de edad, estar en el pleno goce de los derechos civiles y políticos, y poseer los conocimientos de la instrucción primaria. No pueden ser Secretarios en propiedad ni interinos: 1.° Los Concejales del mismo Ayuntamiento. Los Notarios y Escribanos, en tanto que desempeñen las funciones propias de estos cargos. 3.° Los empleados activos de todas clases. 4.° Los particulares ó facultativos que tengan contratos ó compromisos de servicios con el Ayuntamiento ó común de vecinos. 5.° Los que directa ó indirectamente tengan parte en servicios, contratas ó suministros dentro del distrito municipal por cuenta de este, de la provincia ó del Estado. El cargo de Secretario es, sin embargo, compatible con cualquiera otro cargo municipal y con sueldo por pensión, retiro ó jubilación, cuando el total de los haberes no exceda de 1.250 pesetas al año. 6.° Los que tengan pendiente cuestión administrativa ó judicial con el Ayuntamiento, ó con los establecimientos que se hallen bajo su dependencia ó su administración. 7.° Los deudores á fondos municipales como segundos contribuyentes.

 Art. 117. Los Ayuntamientos pueden suspender ó destituir libremente á los Secretarios. El acuerdo será tomado por la mitad más uno del número total de Concejales que según la ley deben componer el Ayuntam iento, y comunicado al Gobernador y Diputación provincial con inserción literal del acta.

Art. 118. Las obligaciones de los Secretarios de Ayuntamiento son: 1.° Asistir sin voz ni voto á todas las sesiones del cuerpo municipal para darle cuenta de la correspondencia y de los expedientes en la forma y orden que el Presidente se lo prevenga. 2.° Redactar el acta de cada sesión; leerla al principio de la siguiente, y aprobada que sea, hacerla trascribir fielmente en el libro destinado al efecto, cuidando de recoger las firmas, como previene el art. 102, y estampando la suya entera en el lugar correspondiente. 3.° Preparar los expedientes para los trabajos de las comisiones y la resolución del Ayuntamiento. 4.° Anotar bajo su firma en cada expediente la resolución del Ayuntamiento. 5.° Extender las minutas de los acuerdos y resoluciones del cuerpo municipal y de las comisiones, en su caso. 6.° Preparar los expedientes, anotar las resoluciones y extender las minutas de los acuerdos del Alcalde, cuando no hubiere Secretario especial al efecto. 7.° Certificar de todos los actos oficiales del cuerpo municipal y del Alcalde, donde no hubiere Secretario especial, y expedir las certificaciones á que hubiere lugar. Estas, sin embargo, para ser valederas, requieren el Vº.B.º del Alcalde. 8.° Dirigir y vigilar á los empleados de la Secretaría, de que es Jefe 9.° Auxiliar á las Juntas periciales, sin retribución especial, en la confección de amillaramientos y repartos. 10. Cualquier otro encargo que las leyes le atribuyan ó el Ayuntamiento le confiare dentro de la esfera y objeto de su empleo.

Art. 119. Donde no hubiere Archivero será cargo del Secretario custodiar y ordenar el Archivo municipal. Formará, inventario de todos los papeles y documentos, y lo adicionará cada año con un apéndice, del cual, así como del inventario, rem itirá copia con el V.° B.° del Alcalde á la Diputación provincial. Art. l20. En los Ayuntamientos en que no hubiere Contador será cargo del Secretario llevar los registros de entradas y salidas de caudales, autorizar los libramientos y tomar razón de las cartas de pago. Art. 181. Los Ayuntamientos pueden imponer á sus Secretarios las correcciones disciplinarias que tengan por conveniente, dentro de sus facultades, por las faltas ó abusos que cometieren en el ejercicio de su cargo y no dieren lugar á encausamiento criminal. ^ Art. 188. Los Secretarios de Ayuntamiento lo serán del Alcalde; pero en las capitales de provincia y en los pueblos de más de 85.000 habitantes, el Alcalde tiene facultad para nombrar un Secretario especial, cuyo sueldo será determinado por la Junta municipal. Art. 183. Los Secretarios de Alcaldía, donde los hubiere, quedarán, en cuanto á responsabilidad, igualados á los del respectivo Ayuntamiento, salvas las diferencias consiguientes en la parte de atribuciones. Art. 184. El Secretario del Ayuntamiento lo será de la Junta municipal y de la asamblea de Vocales.”

 

2. Agrair a  Fèlix Bota,  Arxiver Municipal de Palafolls, i a Francesc Alemany, alcalde de Palafolls, per les seves aportacions en aquest quart període. 

 

Bibliografia:

https://www.boe.es/datos/pdfs/BOE/1845/3776/A00001-00003.pdf

https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-1935-10051

https://www.boe.es/datos/pdfs/BOE/1870/233/A00014-00020.pdf

Tesi de Joan Anton Font Monclús “Secretaris, Interventors i Tresorers d’Adminstració Local. Cap a una habilitació Local. Universitat Autònoma de Barcelona. Bellaterra 2018. https://ddd.uab.cat/pub/tesis/2018/hdl_10803_665830/jafm1de1.pdf   

 Plens Ajuntament de Palafolls. http://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat     

Vilelles núm.02, la història continua.

Ahir, dissabte vint-i-tres d’abril, el Teatre de Palafolls es vestia de gala per presentar el segon número de la revista Vilelles. Un acte  programat inicialment al Molí d’en Puigverd, lligant-lo amb la presentació de l’any passat feta al castell, buscant parlar de patrimoni immersos dins mateix del nostre  patrimoni. La previsió de pluja i vent va fer canviar a última hora el seu emplaçament triant el Teatre de Palafolls. Aquest espai és també un edifici emblemàtic i que després de més de 70 anys de la seva inauguració segueix sent l’eix central de la vida cultural del nostre municipi i que tant explica la seva creació del nostre passat per qui i com es va fer.  I com l’any passat vam maridar la presentació amb un tast de vins a càrrec de Glops d’història, un projecte que ens va posar la cirereta al pastís que és la revista.

 

Autora foto: Sònia Gonzàlez

Si la revista és feta per l’Àrea de Patrimoni i Arxiu Municipal cal dir que l’acte, d’exquisida  presentació, és coordinat per l’Àrea de Cultura, cal també agrair-los a ells part de l’èxit de la vesprada d’ahir.

El nou número ens porta nous articles amb  diverses temàtiques que omplen les seves pàgines. Com a novetat, aquest any hem incorporat  un article de patrimoni natural de la mà de l’Associació Naturalistes del Montnegre i la Tordera escrit per Jordi Torrallas i Miquel Jover, titulat “La riera de Reixac, connector biològic entre el Montnegre i la Tordera”. Aquest ens presenta el seu estat identificant les alteracions sofertes per l’home i les solucions per tornar a la riera la seva funció com a connector biològic. 

Una de les altres novetats, que voldrà tenir continuïtat en els propers números és l’Entrevista. Feta a a Salvador Matas, fuster del nostre municipi, i centrada sobre la construcció de la taula inestable de Miralles.

 

Com l’any passat també incorporem un article sobre els Premis  Treballs de Recerca 2021, IV Memorial Daniel Lopez, de la mà de Sabina Guerrero. Qui sap si alguns d’aquests joves seran futurs articulistes de Vilelles en properes edicions.

Antoni Ginot, ens parla de l’activitat pesquera al terme del Castell de Palafolls al segle XV, un excel·lent treball que repassa la pesca en terres dels senyors de Palafolls.  Un altre treball també d’època medieval “El naixement de la parròquia de Malgrat i el conflicte amb la de Sant Genís” de Joan Piña, investigador i divulgador incansable del patrimoni , aquest ens relata com els santgenissencs no van veure gens bé aquesta nova situació, esmenada  primer però que el pas del temps va fer inhabitable.

 

L’Anna Miralles, directora de la Biblioteca Enric Miralles,amb la col·laboració de Maria Arredondo  ens parlen a “Un projecte ambiciós: la Biblioteca Enric Miralles” de com es va portar a terme la construcció d’un dels edificis més rellevants del nostre patrimoni contemporani.

Fèlix Bota, ens parla de l’emissió de paper moneda a Palafolls durant la Guerra Civil, un article que ens acosta a què motivà a les municipalitats a fer paper moneda centrant en el cas de Palafolls comparant amb pobles de l’entorn. I aproximat en el temps, jo mateix,  a “Una mirada al Palafolls del 1936” intento explicar des de diversos aspectes; demogràfic, urbanístic i social,  com era aquell Palafolls just abans de començar aquella maleïda, com totes,  Guerra Civil.

La revista però s’inicia amb un article a tall de salutació  institucional de la mà de l’Aleix Freixa, el nostre regidor de Patrimoni i Arxiu Municipal, parlant-nos del projecte de digitalització de fons documentals particulars, que de ben cert ajudaran a proveir de nous articles a Vilelles. És  seguit d’un pròleg del 131è president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra. Aquest ens parla de com el conjunt de la memòria local és alhora la memòria nacional, en Torra afegeix que som afortunats de tenir una persona disposada a treballar tant i tant bé, referint-se al Fèlix Bota. Totalment d’acord amb el president, de ben cert que Vilelles és un treball coral, del consell redactor, de l’Ajuntament i de tots els autors dels articles que desinteressadament omplen de contingut la publicació, però la tasca d’en Fèlix, coordinar tot aquest treball coral, puc dir que va molt més enllà de la pròpia feina, posant-hi amb escreix  la  seva passió per la història. 

Vilelles 2 és ja un fet, però el tercer  fa dies que s’està gestant, encara no havíem imprès aquesta segona revista, tot just eren revisats els articles  que començàvem a planificar-lo. Us encomano a llegir aquest i emmarar-vos del Palafolls d’ara i d’abans, aquest és l’objetiu de Vilelles.

 

Xevi Salicrú.

 

La carretera que mai va ser.

D’ençà de les primeries  del segle XX   hi havia una  reclamació constant tant del nucli de Sant Genís com de les Ferreries per la necessitat de fer una carretera  que els unís. Eren  reiterades les peticions de sant genissencs per tenir un  bon camí cap al que s’anomenava la capital del municipi, i alhora també eren moltes les queixes d’habitants de les Ferreries per no tenir un bon camí per anar a la seu parroquial .

Ja  l’any 1914 a la petició de necessitats que feia la recent estrenada Mancomunitat de Catalunya l’Ajuntament responia amb diverses demandes  on una d’elles era arreglar el camí que unia els dos nuclis.  

“..es demanen cinc actuacions, una carretera  d’Hostalric a Malgrat, que al seu pas per Palafolls milloraria el intransitable camí de cinc quilòmetres que uneix Palafolls amb Tordera, una  carretera del nucli de Sant Genís fins a la carretera de Madrid a França, arreglar el camí de ferradura de les Ferreries a Sant Genís de tres quilòmetres, arreglar també el camí de ferradura de les Ferreries al pas del Roig tocant al riu Tordera en direcció a Blanes d’un quilòmetre, on hi ha un pont del rec Viver, i finalment arranjar també un altre camí de ferradura de les Ferreries al pla de la Ginesta, que limita amb el riu en direcció a la carretera de Blanes a Arbúcies de tres quilòmetres on hi ha també  un pont del rec Viver.”(1).

Institut Cartogràfic de Catalunya. Mapa planimètric 1920. (2)

D’aquestes necessitats la Mancomunitat només va realitzar la carretera que unia Sant Genís amb la Carretera General, quedant la resta de camí cap a les Ferreries i les altres peticions pendents.  

A l’any 1935 es tornava a posar de manifest la necessitat de fer una carretera que substituís el camí existent, però per un Ajuntament amb un pressupost ben minso, 18.368 ptes,  la inversió per fer una carretera que unís els dos nuclis era impossible si no es comptava amb subvencions d’altres administracions superiors. Al ple del vint-i quatre de gener d’aquell any s’autoritzava als veïns de Sant Genís a fer algun arreglo donant-los permís per treure terra si calia de l’entorn del nou cementiri, fet a mig camí entre els dos nuclis, cosa  que només era un petit pedaç a les necessitats d’una bona via de comunicació entre els dos nuclis.

No serà fins a la dècada dels 50 quan es reiniciaran les gestions per fer la carretera entre els dos veïnats. Al maig del 1952 una comissió formada pel rector de Sant Genís, Salvador Coll,  el tinent alcalde Francisco  Gibert, el regidor Nicolau Salichs i el secretari municipal Zenon Castells, s’entrevista amb el secretari del Governador Civil per explicar-hi les necessitats del veïnat, la carretera a les Ferreries i la falta de telèfon. La reunió no té els resultats esperats i al juny  el Governador Civil comunica que no es podrà executar l’ampliació del camí de Sant Genís a la capital per figurar entre els camins diferits i per falta d'assignació per obres de nova construcció.

Finalment després de moltes peticions per fer la nova carretera el dinou de setembre de 1955 el ple municipal aprova tirar endavant el projecte de camí de Mas Prats passant pel cementiri fins a la Carretera General encarregant-lo a l’enginyer de camins Antonio Andreu Massó de Barcelona. Al març del 1956  s’aprova el projecte amb un cost de 503.621 ptes.

Per tirar endavant l’obra es demana una subvenció al Servei de Cooperació  de la Diputació, on es demana un ajut a fons perdut de 440.000 i 73.621 a retornar en quinze mensualitats sense interessos, per tant es demanava subvencionar tot el projecte sencer i fent-se palès la poca  capacitat de poder disposar de recursos propis per tirar endavant grans projectes. En la petició de la subvenció es demanava literalment de “...camino municipal entre el barrio de Santa Maria y de San Ginés...”, aquells anys 50 s’anomenava  barri Santa Maria  al centre de Palafolls fent  referència al patronatge de la parròquia i buscant la similitud amb barri de Sant Genís, tot just s’havia començat a construir alguna casa al que posteriorment coneixerem com a barri Santa Maria. A l’octubre la Diputació comunica que de moment no hi haurà partida de diners per dita obra.

Els honoraris de l’enginyer pujaven a 15.000 ptes. que pagarà l’Ajuntament destinant-hi una partida del pressupost anual de 160.000 ptes.

Al 1957 una delegació de l'alcalde i i regidors aniran a Arenys a reunir-se amb el diputat provincial Josep Maria Pons Guri per demanar-li suport econòmic, aquest els ofereix 200.000 que es desestima per massa poc. 

Al 1958 es torna a demanar a la Diputació una subvenció a fons perdut, tot i que Andreu revisa el projecte i ascendeix ara a 654.799 ptes, el consistori comunica que només disposa per l’obra de 130.000 ptes disponibles en deu reintegraments mensuals.

Finalment al maig d’aquell 1958 la Diputació aprova la realització del camí rural de la Carretera a França, quilòmetre 682,5, a Santa Maria passant pel cementiri, aportant 250.000 a fons perdut.

Es comença a notificar als propietaris afectats quins terrenys s’han de cedir pel pas del nou traçat del camí. Alguns són reticents i encara al setembre del 1961  hi ha cinc  propietaris que s’oposen al pas per les seves terres iniciant  les diligències per l’expropiació.

Però mentre encara s’estan fent els tràmits per iniciar les obres al 1963 arriba un comunicat de la Diputació que retira la subvenció destinada al camí rural entre els dos barris, argumentant  que no serà necessari doncs s’ha aprovat fer-se la carretera d’accés a la Costra Brava, per tant el nucli de les Ferreries tindrà una carretera que enllaçarà amb la carretera a França i d’aquesta podrà accedir amb facilitat a Sant Genís.

En el comunicat la Diputació recrimina amb contundència que el consistori fa temps que obstaculitzava el pas de la carretera Costa Brava pel seu municipi. La resposta de l’Ajuntament és que es nega al seu pas per la part sud del municipi i que la vol per la part nord per sota el castell, traçat que no és acceptat per la Diputació.

El projecte d’una carretera municipal que unís els dos veïnats feia anys que es gestava i  no es va dur a terme per la incapacitat de poder finançar-la amb recursos propis, l’espera de cinquanta anys a rebre una subvenció no va ser suficient, un altre projecte a nivell comarcal va arraconar per sempre més una via interna municipal que no va passar de projecte, la carretera sempre desitjada i que mai va poder ser.

 

Xevi Salicrú.

 

1. https://valldebossagay.blogspot.com/2020/02/la-carretera-dels-tillers.html

 2. https://cartotecadigital.icgc.cat/digital/collection/minutes/id/1354/rec/12

Fons consultat:

Arxiu Municipal de Palafolls. Actes plens municipals 1910-1964