Remences a Palafolls

Ben conegut és el conflicte remença del segle XV arreu del país, però poder no ho és tant el coneixement que en tenim del  nom de tots aquells pagesos, nom a nom, que es van agrupar en el primer sindicat d’Europa, tot un col·lectiu treballant   per abolir la servitud per primera vegada a Europa.

Aquests noms  els trobem a les actes redactades  al Llibre del Sindicat de Remença, un document en llatí i escrit entre 1448 i 1449, que conté totes les reunions per triar els  representants que havien de negociar l’abolició dels mals usos, davant el rei Alfons el Magnànim.  Unes reunions fetes a 912 parròquies de les diòcesis de Girona, Barcelona, Vic, Urgell i Elna, on hi consten 10.500 pagesos que hi varen fer cap.

Aquest valuós llibre, tota una geografia humana,  conservat a l’Arxiu Municipal de Girona va sortir a la llum l’any 1991, l’any 2004 va ser transcrit  i l’any 2013  va ser inclòs al registre de La Memòria del Món de la UNESCO. Aquest projecte de la UNESCO pretén amb aquest registre preservar  documents cabdals de la humanitat per a entendre’n la seva evolució , cal dir que és el primer document català inscrit en aquest registre.

D'aquestes reunions en tenim dues fetes al terme del  castell de Palafolls l’any 1448, una  al castell i l’altra a la plaça de la Vilanova de Palafolls, totes dues en presència del notari substitut Ferrer Peiró i on hi són convocats al repic de campanes i so de via fors els homes de Palafolls, la Vilanova i Pineda per manament de Gabriel Lleó, porter reial, també present. Diu Pineda doncs una part de la parròquies de Santa Maria de Pineda i Sant Pere de Pineda  formaven part del terme de Palafolls.

El dimecres 4 de desembre  a la plaça de la Vilanova de Palafolls es reuneixen de  la parròquia de Sant Genís de Palafolls i de Sant Pere de Pineda:

Pere Vitalis, Guillem Sartre, Pere Marçal, Llorens Jaubert, Pere Joany sa Creu, Joan Pinell, Genís Xorich, Pere Vallori, Bernat Buygues, Pere Feliu, Pere Moren, Jaume Guich, Antoni Antuny, Pere  Mestre del Mas Ledo, Vincens Rabasse, Pere Roig, Bartomeu  Çapedes, Antoni Spital, Bartomeu Riambau, Joan Rexach, Pere Joyer, Bartomeu Jutglar, Bernart Ullastre, Nicolau Riera, Jaume Pruna de Sassanons de vall de Moya, Pere Viader,  Antoni Puig, Guillem Torra alies Matheu, Salvador Ledo, Vicens Rupia, Jaume Gelat, Guillem Cortil, Antoni Rovira, Pere Ribos, Llorens Joya, Pere Sallent, Antoni Roig, Joan Jorda Moresch tutor del seu fill Joan Jorda Moresch, Guillem Poch, Joan Roquet alies Borrell, Joan Nebot, Joan Thomas, Andreu Ramis, Miquel Baldos, Pere Tortos, Bernat Alfos, Pere Bossagay, Pere de Vall de Julia, Antoni Puig tutor del pubill Francesc Fort, Pere Andreu, Bernat Jorda, Miquel Tria, Bernat Parera i Pere Gualter i dels testimonis Guillem Desclapers i Antoni Pascasi Clapers, notari de la Vilanova.

I el dijous 5 de desembre  al Castell de Palafolls es reuneixen del terme  Palafolls:

Ramon Puig, Jaume Dolç alies Ferrari, Pere Albarich, Bartomeu  Carreres, Antoni Custurer, Pere Bonet, Bernat Arago, Vicens Thosell, Jaume Dalmau, Jaume Puig de Umelles, Jaume Dalmau, Bernat Arguinbau, Guillem Stornell, Francesc Ferran, Llorens  Pellicer, Miquel Burch, Jaume Mestre, Esteve Rapaç, Pere Bages, Llorens Rosell, Pere Miquola, Genís Ferran, Jaume de Guerau, Ramon Rabinat del Mas Belluç, Bernat Planes, Ramon Ferrer, Pere Puig Rosell, Llorens Puig, Pere Verger dez Coll, Jaume Mas de la Vall, Guillem Mas, Bernat Sabater, Pere Asbert, Antoni Aulina, Nicolau Burguet, Bernat Gilabert, Bernat Verger de Vall, Nicolau Reig de Sant Genís, Pere Torrent, Guillem Alamany, Jaume Terrades, Bartomeu Vilaur, Antoni Feliu, Francesc Fonolleda i Guill  i dels testimonis Joan Escola i Joan Mauri sastre del terme.

Llegint detingudament el llistat hi podem veure cognoms encara existents a Palafolls com Puig, Mas, Alemany, Dalmau, Rovira, i sobretot cognoms que bé ara no els trobem com a tals però si que continuen al territori en forma de topònims de masies; Tortós, Fonolleda, Reig, Vall de Julia (Valldejuli), Aulina ( Mas Alsina) Jaubert ( actual Mas Gibert), Bages, Ribos (del Mas Ribas),Borrell, Pinell, Roig, Reixach, Jutglar ( actual Mas Xuclar), Jordà Moresch (Can Jordà), Alfos (actual ca l’Estiu) , Rupià (actual can Sureda),Roquet, Thomas. També masies de l’actual Sta. Susanna; Gualter (Mas Galter), Torrent, Bonet, Jordà,  Mestres, Poch. I de Malgrat Viader.

Hi ha cognoms que han perdurat en forma de topònim com  Sallent (paratge de Sant Genís), o  topònims de l’època i vigents encara com  Umelles, ( Vivelles), i Sassanons (veïnat de Gassanons).

D’altres cognoms que no han perdurat fins avui però que encara al segles XVII i XVIII existien   en forma de cognom i  nom de masia , així tenim  Joanysacreu, Ramis, Guill, Rapaç, Rabassa, Ferrer, Planes, Bossagay, Thosell, Carreres, Sabater, Dolç, Antuny, Xorrich, Sapedes, Spital (cognom Hospital) , Parera, Riera.

Tot i que  no  sabem els acords arribats en aquestes reunions, ni  sabem qui foren els escollits per representar-los, si que sabem que uns anys més tard molts d’ells o els seus hereus homologuen la sentència de Guadalupe de l’any 1486 pagant 60 sous per casa redimida. A partir d’aquest moment els masos van començar a créixer i embellir-se, doncs els permetia considerar el mas i  terres més pròpies.

Xevi Salicrú

Forns de calç a Sant Genís

La calç ja ha estat utilitzada des dels temps dels ibers, ja era usada per adobar pell, emblanquinar parets i com a component del morter. Tot el Montnegre ha estat un territori ric en pedra calcaria,  anomenada així la que té més d’un 50% de carbonat calci, element que han aprofitat els seus habitants al llarg dels temps, i  que  combinada  amb la massa forestal, com a combustible, s’ha obtingut calç. Això fa que a la nostra comarca hi trobem molts vestigis de forns, sempre en zones muntanyoses, allà on  coincideix la pedra calcaria amb la llenya.

Forn de calç de Can Borrell, foto feta  de dalt  la xemeneia.

El procés per obtenir la calç era molt feixuc i llarg, s’havia d’extreure la pedra, amb pic i perpals, traginar-la  fins al forn i posar-la dintre, primer les més grosses  i cap a dalt les més petites. Aquesta feina podia durar varies setmanes, llavors s’havia de  proveir de molta llenya, feixines era el més adient, i apilar-les vora al forn. Un cop ple, s’encenia, s’havia d’anar alimentant amb la llenya apilada , quatre o cinc dies, fins arribar a una temperatura de 800 a 1000 graus centígrads. Llavors era el moment de tapar les dues obertures del forn, xemeneia i boca, i era quan  les pedres s’acabaven de coure, després  calia esperar a que tot es refredés per poder buidar el forn, i un cop cuita la pedra s’hauria  convertit en òxid de calci, dit popularment calç viva.

 A Sant Genís   tenim documentats sis   forns,  dels quals només tres ens han arribat  fins avui. Dels tres restants, dos en tenim coneixement per fonts orals i un tercer només constància documental.

Anem primer pels tres que encara es conserven, un està a la finca de Can Borrell, a pocs metres de la masia,  aquest és la joia de la corona, sense cap mena de dubte, és un dels més espectaculars forns de tot el Montnegre, per la seva arquitectura com pel  seu bon estat de conservació. D’aquest ja en tenim constància   l’any  1714 en un document molt interessant conservat a Can Borrell,  en el relat d’una assalt i segrest al cap de casa en Francesc Borrell.

 “....se ensenyoriren de tota la casa y yo fugi al celler......y me amagui detrás lo cup y vingueren y se men amenaven per lo forn de la cals per lo cami de la viña y me presaren...”.

Els altres dos que encara podem veure es troben a la finca de Can Valldejuli,  tot i que el seu estat de conservació no és el més desitjat, a un la boca inferior va ser  escapsada, al eixamplar un camí i durant molts anys  va servir d’abocador, l’altre molt emboscat, té una part de la xemeneia enfonsada. Tots dos però, encara són dignes d’una visita, trobant-se molt a prop de la masia. Can Valldejuli és una casa documentada ja al segle XIII, tot i que durant molt segles va ser coneguda com a Can Valldejuli d’Avall, per diferenciar-lo d’un altre Can Valldejuli anomenat de Munt, molt a prop l’un de l’altre, el que ens ocupa s’hi va construir una torre de defensa al segle XVI i passa a anomenar-se Can Valldejuli de la Torra. El de Munt  amb el temps canviarà de nom, passant a anomenar-se  Can Vidal,  ara però resta en runes.

I dels tres restants, els que ja no es conserven, dos es trobaven a  la finca de Can Cabreta, coneguda durant un temps  com a Mas Alsina de la Cals, nom que feia honor  als forns que tenia i que devia ser una activitat prou important per ser coneguda com a tal. Aquest dos forns van ser destruïts durant la construcció de les carreteres de la urbanització Ciutat Jardí, als anys 60 del segle passat. Aquesta urbanització ocupa tot el que va ser l’antiga finca de Can Cabreta, nom que se li dona al segle XX i que era l’evolució del nom que rebé durant un temps,  Mas Alsina de les Cabres i que s’alternava amb de  Mas Alsina del Mas o de la Cals. Un d’aquests dos forns podria ser el forn d’en Rabassa que trobem en un document del 1673, ja que el Mas Rabassa va ser absorbit pel Mas Alsina de la Cals.

 I del tercer en sabem poca cosa, que es trobava al Camp de les Comes, un paratge que no he pogut localitzar i que  era propietat del Mas Dalmau de la Franquesa, una altre masia significativa de Sant Genís, havia estat situada aquesta a la cellera de l’església de Sant Genís.

També sabem el preu que valia la calç a preu d’obra a mig segle XVIII. En un document de l’any 1745d’unes reformes al Mas Reig ens queda  constància de l’ús de la calç i el seu preu, i ens diu que cada quartera de calç valia 6 sous,  on arriben a gastar-hi  16 quarteres amb un cost  de  4 lliures i 16 sous, com a comparativa el mestre d’obres cobrava a  10 sous el dia i el manobre a 5 sous.

Xevi Salicrú

Traslaigua, el veïnat que va ser

Aquest topònim sempre m’ha fascinat, és un nom ben descriptiu, que quan es situa en el mapa   s’entén perfectament .

C.M. de Francesc Camps del veïnat de Traslaigua 1640

El veïnat de Traslaigua era tota aquella part del terme i parròquia  de Palafolls situat a l’altra  banda del riu Tordera,  és a dir, a la riba esquerra, a la part de Blanes, que anava de la Tordera fins a la riera de Blanes. Vist des del centre de la baronia i parròquia, era  situat “tras” l’aigua de la Tordera, certament anomenat des de una visió ben centralista.  Tot aquest territori passa a dependre de Blanes l’any 1603, segons un privilegi del catorze de novembre de dit any, donat per Gastó de Montcada, segon marquès d’Aitona, comte d’Osona, i vescomte de Cabrera i de Bas, a la vila de Blanes, que així veia créixer els seus límits en detriment de Palafolls. En alguns documents del XVIII surt esmentat com a veïnat del Castellar.

La segregació de Palafolls i annexió a Blanes va ser provocada per   la gran distància que separava el veïnat amb la parròquia i la batllia, llunyania que complicava l'accés dels seus veïns als serveis religiosos i civils,  el riu en el seu tram final tot i no haver estat mai una frontera, va passar a ser-ho a partir d’aquest moment.

Originàriament el veïnat constava només de cases disperses. Al segle XIV, al 1346 sembla que els senyors de Palafolls van intentar tirar endavant una pobla al lloc de Savanell. L'objectiu sembla que era tenir una població a cada banda de la desembocadura. al 1408 ja tenim documentades cases formant un petit nucli però sembla que la intenció dels Palafolls va fracassar i ja al fogatge del 1503 es fa esment domés de parets mig enrunades (1). 

Però a l ’any 1590, a la zona coneguda com la Massaneda, la part més pròxima del veïnat a la vila de Blanes,  Antoni Mollet, pare i fill, pacten  amb la Seu de Girona poder construir cases en un terreny  de 10 jornals de bou, situat a  cinquanta passes de la vila de Blanes ,segons document de l’època, amb la condició que passin a formar part de  la parròquia de Blanes, tota ja una estratègia  immobiliària de l’època. Ja hi havia però construïda   una capella, Sta. Maria de la Riera, documentada   ja l’any 1388, i que a l’any 1603 quan ja dependrà de Blanes passarà a anomenar-se Capella de Nostra Senyora l’Antiga.

I de la gent que hi vivia també en sabem alguna cosa. En el fogatge de 1553  hi surt com a veïnat diferenciat, el recompte de focs d'aquell any no es fa conjuntament amb tot Palafolls, com si s’havia fet en el de 1497 i 1515, tot i que s’esmenta com a Salaigua, en comptes de Traslaigua. En aquest fogatge podem saber les famílies que hi vivien, hi apareixen 14 focs, amb els següents llinatges, Bernada, Camps, Cortils, Domènech,Feliu, Ferrer, Pruna, Reverté, Renart, Rupià,Tordera, Timbau o Trubau, Truy i Vilahur. 

Moltes d’aquestes famílies segueixen vivint al veïnat  al llarg del segle XVII, quan ja era Blanes, tot i que en els documents d'aquest segle, quan  s’anomena el veïnat, sempre es recorda  que antigament era terme de Palafolls, així trobem com a veïns de Traslaigua a Jaume Poch al 1635, Joan Camps  i Antoni Ferrer del Puig al 1633. També tenim localitzats els noms de  diferents masos, el Mas Roure propietat de Miquel Domènech  i  el Mas Timbau propietat de Jaume Timbau, el  Mas Ferrer del Puig propietat d’Esteve Ferrer i el Mas Feliu propietat de Eulàlia Feliua, tots ells al 1583 i també  en un capbreu del 1502  del terme del Castell de Palafolls trobem a  Pere Cortils i  Pere Vilahur, propietari del Mas Vilahur, com a veïns.

Tot plegat una petita mostra del que era i qui hi vivia, a l'entorn de l'any que fou annexionat a Blanes.

Xevi Salicrú

1. Soldevila, Xavier. Entre el Capaspre i la Tordera. Orígens i primeres passes de Malgrat. Segles X-XV. Ajuntament de Malgrat. 2018. Pàg 25.

El mal anomenat Mas Florit de Sant Genís

D’ençà uns anys cap aquí ha aparegut un nou  mas Florit al municipi de Palafolls, una segona casa anomenada mas Florit de Sant Genís, per diferenciar-lo del mas Florit situat vora la riera de la Burgada. Aquest últim ja anomenat tradicionalment de fa temps,quan el va adquirir una família provinent de Blanes al segle XVIII, els Florit.

Aquest nou topònim no havia tingut cap tradició històrica a Sant Genís,  la gent més gran entrevistada li donen el nom  de  ca la Carme, antiga mestressa de la casa a la meitat del segle XX.. 
La meva teoria a rebre el nom de mas Florit és que sembla  ser  que una de les famílies que hi van viure, a la casa de Sant Genís, els Puig,   van marxar per anar a viure al Mas Florit de la Burgada i  al cap d'un temps s'acaba batejant la casa d'on havien sortit els Puig amb el nom de la que van anar a parar, que es coneixia com a mas Florit. En el llibre “Estany Bufador”, el seu autor en Josep Turón ,alies Pepet Florit, explica la trajectòria dels seus avis, els Puig,  i és allà on també no anomena amb cap motiu especial la casa que deixaren els seus avis, i sí queda clar que van al mas Florit de la Burgada. Ca la Carme o ara mas Florit és el cos central d'una masia que fou dividida en tres habitatges, ara fa un temps que  dos s’han agrupat, i formen un sol habitatge i és el que rep el nom que ens ocupa. 

La primera cosa que em va sorprendre d’aquest mas era que amb els elements arquitectònics, un portal adovellat i un finestral gòtic, en el cos central, i una altra finestra gòtica desapareguda en l’habitatge de l’esquerra, fet que denota que era una casa d'un cert prestigi social, no sortís mencionada  en cap document antic, o si més no, es pogués reconèixer a la documentació.

  
Ara cal doncs  justificar el títol d’aquest text, si no és el mas Florit aquest conjunt de dues que és?

Una casa situada en un nucli, no costa pas massa de ubicar, i l’error de diferents estudis que s’han fet recau en una simple cosa, en donar per fet que can Reig, molt proper al mas Florit, era el mas Reig de la documentació antiga.

El mas Florit de Sant Genís i les dues cases del costat són l’antic mas Reig que ja apareix al segle XIV, tot i que l’actual can Reig va acabar allotjant una branca sorgida del mas Reig al segle XVII.


 

L'actual can Reig a l'esquerra i l'antic mas Reig a la dreta.

 

La nissaga del Reig ( documentada ja  a Sant Genís al segle XIV)  estava ubicada a la casa que ens ocupa, i hi van ser-hi fins a mitjans del segle XVIII, quan en Francesc Reig i en Guerau Reig, pare i fill,  arrossegant tota una sèrie de censals impagats  del pare i avi respectiu, l’Antoni Reig, la van perdre. Tot això consta en un plet civil de la Real Audiència  que es troba a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, un lligall de 300 pàgines on hi ha tota la documentació del procés, que va de l’any 1732 al 1749, amb inventaris, declaracions veïns, partides de defunció, rebuts,relació de censals, subhasta a l’encant ..... on acaba amb la pèrdua de tots els bens de la família, exceptuant l'actual  can Reig, propietat llavors del  Pau Reig, segon fill del Francesc Reig i germà de l'hereu.

Al llarg de l’estudi fet en les diferents finques que formaven el nucli antic de Sant Genís, queda clara la situació diferenciada del mas Reig i la casa actual de can Reig. La proximitat dels dos edificis ha portat confusió, estem parlant de dues cases separades per una vintena de metres, i afegit a la creació d’un carrer entre els dos edificis distorsiona la realitat de la finques originals.

Uns altres documents, trobats a la Comptadoria d’Hipoteques del segle XIX també ho confirmen, després de molts d’anys de veure que hi havia coses que no quadraven, diferents inscripcions d’aquestes tres vivendes, en  que es va dividir l'antic mas Reig, són anomenades  com a cases pertanyents al casal  Reig. 

Heus aquí el nom original d’aquesta casa, però els noms evolucionen i ara el mas Reig és el que és i el mas Florit de Sant Genís, una part de l'antic mas Reig, és segurament prou consolidat  per canviar la voluntat popular que ja l'anomena mas Florit.

Xevi Salicrú