La guerra de Successió a Palafolls.

El sis d’abril de 2014, amb motiu del tricentenari de la guerra de Successió, l’entitat Vivelles, cultura i entorn de Sant Genís va realitzar una passejada guiada per diferents indrets de Sant Genís, amb l’objectiu d’explicar la guerra a Palafolls. El fil conductor de la ruta eren cinc documents notarials que parlaven de fets ocorreguts al nostre poble durant la guerra. Alguns d’aquests documents, i d’altres, ja havien estat documentats al llibre d’Alfons Codina  sobre Sant Genís (Codina 2004: 111-116), de fet, el treball de Codina va assentar les bases del relat de la guerra al nostre poble. 

Díptic realitzat en motiu de la passejada.

La ruta es va realitzar en dues ocasions més durant aquell any, l’èxit de la primera convocatòria així ho va requerir. Posteriorment, es va fer en diversos anys  també per a l’institut de secundària del municipi, i fa un parell d’anys es va tornar a oferir per a  la Festa de Sant Sebastià a Sant Genís. Tota aquella tasca de documentació que va fer Vivelles, una contextualització dels fets locals dins el conjunt  general del conflicte, és el que explica aquesta entrada al bloc. 

L’u de novembre de 1700 moria  sense descendència Carles II de Castella, fet que va desencadenar  un conflicte a escala internacional.  Les potències europees volien controlar el destí de l’imperi hispànic amb els seus candidats al tron, però el rei havia declarat  hereu al seu nebot  Felip de Borbó, duc d’Anjou, net de Lluís XIV de França i la seva germana Maria Teresa. Coronat com a Felip V  jurà també  les Corts Catalanes de 1701-1702, tot i això, els catalans i la major part de la Corona d’Aragó es van acabar decantant per un altre candidat. L’Aliança de la Haia, l’acord entre  l’Imperi Austríac, Holanda i Anglaterra, contraris que la casa de Borbó regnés a Espanya i França, proposaven a l’arxiduc Carles d’Àustria com a pretendent al tron hispànic. Aquest era net d’una germana de Felip IV (pare de Carles II), Maria d’Àustria,  casada amb Ferran III, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. 

L’aliança va  declarar la guerra a França el 1702. L’any següent es van adherir a la causa austriacista Portugal i Savoia. El 20 de juny de 1705 els representants de Catalunya van signar un acord  amb Anglaterra, conegut com el pacte de Gènova, on els catalans es comprometien a alçar-se a favor de l’arxiduc i els anglesos a desembarcar tropes i proveir d’armes als revoltats. 

És aquell 1705 quan el conflicte va arribar a Catalunya  amb l’aixecament austriacista,  a l’agost l’arxiduc fou proclamat rei amb el nom de Carles III a Dénia. El nou monarca va avançar cap a Catalunya ràpidament, entrant  triomfalment a Barcelona, on les Corts Catalanes el van reconèixer com a comte de Barcelona. El 1707 el terme del Castell de Palafolls  va rebre  dues cartes del jutge del vescomtat de Cabrera, les notificacions informaven  que les universitats havien estat agregades a la Corona i  com a agraïment  s’esperava d’elles que es correspongués amb un donatiu. La resposta del terme fou només  d’agraïment, argumentant que a causa de  molts pagaments endarrerits per soldats destacats a Girona i el manteniment del sometent no podien  fer cap aportació  (Codina 2004: 112). Les tropes aliades van arribar a prendre fins i tot Madrid, però la guerra va fer  un tomb i es va decantar cap al bàndol borbònic. 

El 6 de desembre de 1710 les tropes borbòniques ja s’acostaven a Girona des del nord, davant el perill d’un setge imminent la ciutat va demanar ajuda al terme del Castell de Palafolls per a poder-se defensar. Quatre dies després, el dia deu, els consells ordinaris de les tres universitats que formaven el terme; Sant Genís, Vilanova i el Comú de Santa Susanna,  es van reunir a l’Hospital de la Vilanova per a acordar la resposta. Estipularen  que només enviarien 25 soldats si el setge era  immediat, i els comunicaren  que no podien  fer-hi  res  més,  perquè tot el terme patia molts censals a causa de la guerra,  i afegien, que ja havien enviat temps enrere soldats. Girona va ser presa el mes següent, el 24 de gener de 1711. Desconeixem si es van enviar els 25 soldats que s’havien compromès.

  _______________________________

Parcial de l’acta de la reunió del Consell de les universitats de la Vilanova, Sant Genís i Santa Susanna a la capella de l’Hospital de Pobres de Malgrat el 10 de desembre de 1710 (1).

“... que las ditas universitats estan molt ahogadas y molestada per raho de diferents pencions de censal y molts deutes que estan devent y així altres ahogos com es tenir sis cavalcadures de avui en dia encara al servei de dita Sa Magestat a la ciutat de Girona, y divuit ferreloners per ordre del senyor Don Joseph Puig.  No obstant això lo sobredit y referit desitjan ser verdaders vassalls com son de sa majesta, prometen fer per aquesta vegada tant solament vintycinc soldats per lo die que demanaran per la defensa del siti si amenassaren dita ciutat ( deu no vulle) y que n cas de ser molt urgent la necessita ofreixen anari tots…”

  __________________________________

Però un fet inesperat va portar aquell any 1711 canvis a l’estratègia internacional. La mort de Josep I, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic i germà de l’Arxiduc Carles, va portar a aquest a ser proclamat nou emperador amb el nom de  Carles VI. 

Les tropes borbòniques avançaven lentament cap a  Barcelona. El desembre de 1711,  l’exèrcit de les dues corones, França i Espanya, amb  el comte de Fiennes, tinent general dels Reials Exèrcits de Felip V, al capdavant eren  a Maçanet, i demanaven  a través d’una missiva als jurats de Sant Genís  l’obediència de tot el terme, cosa que no volia dir res més que fer una aportació i abraçar la causa borbònica, tot això sota l’amenaça de saquejar Palafolls i Malgrat (2). Els jurats de la Universitat de Sant Genís, Francesc Estiu i Joan Batlle, amb Josep Valldejuli de la Torre es van dirigir amb la carta rebuda cap a la Vilanova  a veure el jurat en cap  d’aquesta, Josep Valldejuli. Es van reunir  a casa d’en Ramon Jaumet on també hi va assistir en Mariano Daví Alsina i en Francesc Pradell, prohoms de la vila i  membres del Consell General de la Vilanova. Els representants de Sant Genís i la Vilanova redactaren la resposta a les tropes destacades a Maçanet, dient-los que no els tenien por i que tenien forces de cavalleria austriacista que els defensarien si pretenien saquejar el terme. El 23 de desembre de 1711 Mariano Daví Alsina i l’Agustí Gibert Xurrich vàren ser presos quan portaven la resposta a Maçanet demanant un rescat per ells. 

El dia de Nadal d’aquell 1711, marxaven  de can Valldejuli  tres soldats i un tinent anomenat Benavente. Aquests eren membres del Regiment de Cavalleria de Subies que es trobava en aquell moment destacat a Pineda,  unitat que formava part de l’exèrcit austriacista, i eren la cavalleria a qui es referien els representants de les universitats dos dies abans. Aquests quatre soldats  havien passat  uns  dies a can Valldejuli,  on el seu propietari , el qual havia estat obligat a costejar  la seva manutenció durant aquells dies, va veure com s’enduien un parell de sacs quan marxaven del mas.

L'endemà de la marxa el Francesc Reig, batlle del terme,  va comentar a en Josep Valldejuli de la Torre que li havien desaparegut diverses coses que tenia amagades a can Vidal. En Josep va lligar caps de seguida, ja sabia què eren els dos sacs que carregaven els soldats.  Davant la proximitat de les tropes borbòniques, en Reig havia amagat algunes coses  de valor a can Vidal, on el seu propietari, Mariano Vidal, reconegut partidari borbònic  havia marxat feia temps. El batlle havia pensat que si entraven les forces borbòniques no saquejarien la casa d’un partidari del Borbó. Paradoxalment,  foren els austriacistes  que els que saquejaren la casa d’en Mariano  sense saber que el que estaven robant era del batlle del Terme del castell de Palafolls, partidari de la mateixa causa.

  _______________________________

Parcial de l'acta on es declaren els objectes robats a Francesc Reig, batlle (3). 

“...dit Vidal sa avia ausentat per causa de enemich y desperadant y rompen en secret que dit reig avia fet en dita casa per escondir algunas cosas per temor del enemich sem porta dit Benavent diferent coses que jo tenia en dit secret que consistien un sach de faves un escapulo vit y nou canas de mostra y escaleta una coixinera de tela guarnida de escot unes faldillas de estamenya vermella guarnidas de puntas blancas y rovellades baix voltadas de veta groga, una rapilla de sarja vermella guarnida de veta negra un de vantal de mija ceda negra nou, un capell nou de tela blanca un mocador blanch guarnit de puntas un mocador nou de seda ab vias sis camisas gitres de home y tres de dona dos o tres panys de estamenya vermella dos anells dor lo un ab pedra blanca ab perlas y lo altre ab set pedras vermellas uns agnos de plata y una cullera de plata. Y lo dit Benavent…”

  _________________________________

Davant d’aquests fets, en Francesc Reig i Josep Valldejuli van marxar cap a Pineda per entrevistar-se amb el comte de Gálvez, màxim responsable del regiment. El comte s’havia absentat i van ser rebuts pel coronel Royo.  Benavente, qui ja havia venut tot el portat de can Vidal, va ser obligat pels seus superiors a indemnitzar al batlle de Palafolls.  

Just després d’aquests dies, el  27 de setembre,  l’arxiduc  marxava cap a Viena,  deixant el govern de Catalunya en mans de la seva dona, Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel. 

El 16 de febrer de 1712  es va reunir  el Consell General de la Universitat de Sant Genís a l’església. L'objectiu de la trobada era recollir la part que tocava pagar a Sant Genís pel rescat de Daví i Gibert. A Sant Genís li tocaven 440 dobles d’un total de 990,  on a la Universitat de la Vilanova i al Comú de Santa Susanna els hi  tocava respectivament 330 i 220 dobles. Sant Genís es va negar a pagar la quantitat que li pertocava, la seva  part va ser posada per la Vilanova  per poder alliberar els seus conciutadans. La Universitat de la Vilanova  va obrir un procés judicial per reclamar l’impagament als santgenisencs. La implantació posterior del  Decret de Nova Planta va obligar a traduir al castellà tots els processos judicials oberts,  Malgrat no en va demanar la traducció per no haver de costejar-lo  i el procés va quedar invalidat. D’aquesta manera Sant Genís no va arribar a pagar mai. 

Segons relata Alfons  Codina va ocórrer un segrest  relacionat amb aquest impagament, el dilluns de Pentecostes d’aquell 1712 van retenir, no queda clar per qui, a Francesc Borrell del mas Borrell de Sant Genís  per exigir-li 600 dobles. El rapte es va resoldre amb la intervenció dels jurats de Sant Genís i l’ajuda de voluntaris de Canet on estava pres (Codina 2004:115). 

  ___________________________

Inici de l’acta del Consell General de la Universitat de Sant Genís de Palafolls del 16 de febrer de 1712 (4):

“Convocat i congregat lo Concell General de la universitat y singulars personas de la parroquia de sant Genís de Palafolls bisbat de Girona  de llicencia y empresentia del honorable Francesch Reig lo corrent trienni batlle coregint la Batllia de la Vilanova y terme del Castell de Palafolls per la Serenicima y Reial Magestat Carlos Tercer ( que Deu guarde) dins la iglesia parroquial de dita parroquia, ahont com semblants y altres negocis de dita Universitat te acostumat de convocarse y congregarse en la qual convocació y congragació han entevinguts y son estats presents los seguents…”

  _____________________________

 

La possibilitat que  la monarquia hispànica i el Sacre Imperi Romanogermànic estigués en mans d’un mateix  Habsburg va provocar la retirada  dels anglesos. Aquests varen signar el 25 de juny de 1712 un acord amb França per parar les hostilitats, fet que es va consolidar el setembre amb la marxa de les tropes angleses de Catalunya. Amb aquest escenari es van obrir converses que es van concloure amb el Tractat d’Utrecht, un acord signat l’onze d’abril de 1713  on s’acordava la fi de la guerra,  on els aliats reconeixien a Felip V a canvi d’alguns territoris. 

L’emperadriu Elisabet Cristina de Brunsvic, que encara era a Barcelona, també va  marxar cap a Viena just abans de l’arribada de la  notícia que els catalans quedaven  sols davant les tropes borbòniques. Aquestes tropes escampades pel país se subministraven de provisions a compte del territori, així  aquell 1713 el síndic de la Batllia de Palafolls es queixava a les noves autoritats de l’excés de contribucions i gra que els demanen des de diferents llocs (Codina 2004: 112). Les universitats es van veure obligades a crear nous censals sobre la població per poder fer front als diners que es demanaven (Codina 2004: 116). 

L'agost de 1713  les  tropes imperials s’anaven  concentrant a la rodalia de Blanes per marxar, el port d’aquesta ciutat era un dels punts triats per embarcar-se. Mentre esperaven l’embarcament  necessitaven alimentar-se, els camps del terme varen ser arrasats. Un pagès de Palafolls, Gaspar Viader, va declarar al maig de l’any següent la incapacitat per pagar els impostos pel dany ocasionat per les tropes imperials l’any anterior, que tot i la devastació de la guerra s’havien de seguir pagant. 

  ________________________________

Declaració parcial de Gaspar Viader dels danys ocasionats per les tropes imperials (5):

“...devastaren la major part de la collecta de fassols, mongetas, mills, panissos y altres llegums…y o penes ne culliren que quasi non quedaren per tornar a sembrar y lo pocs que culliren foren tacats o dolents per no ser assahonats y cullits antes de temps ocasionant amb dita debastació notable dany y perjudici als decimadors i arrendataris de la decima, tascas y altres drets tocants al excelentissim señor marqués y així mateix debastaren part del vi havent tallat los agrassos de la vinyas…”

                                                    ______________________________

Francesc Gelat, pagès de Santa Susanna, ens relata també a les seves memòries la retirada de les tropes imperials. És destacable la frase que  diu: “…los treballs que pasàvem per ací éran mot s grans, perquè los soldat i micalest de Carlos Terser anàven retirant i lo mal que fèian era casi com los enemichs…” (Simon 1993: 89).

Amb totes les tropes imperials embarcades l’avanç cap a Barcelona va ser ràpid, tancant-se el vint-i-cinc d’agost d’aquell any el setge. El territori va quedar plegat de tropes borbòniques,  Gelat ens relata “...que los castellans fóran al pla de Barcelona, posaren guarnisió per estas vilas fins Sant Pol, castellans, i d’allí en ensà, francesos. Segons díuan que se féu perquè d’estas vilas no aportassen provisió per mar a Barselona… que no deixaren pescar  ni sols dexar entrar un llagut en mar…” (Simon 1993: 92). Encara, però  quedaven encara miquelets pel territori oposant resistència,  a les poblacions on es feien forts aquests els destacaments castellans i francesos acabaven saquejant-les  i cremant-les,  penjant a qui els havia donat suport i si no els podien identificar penjaven uns quants per escarment general. 

Barcelona va caure un any més tard, set dies després capitulava Cardona, l’última plaça austriacista, Catalunya ja era tota sota el poder de  Felip V. 

El gener de 1716 es va promulgar el Decret de Nova Planta al Principat de Catalunya, un conjunt de lleis que implantaven un règim absolutista que abolia l’antiga organització constitucional i sobirana del Principat, i que s'havien anat aplicant a la resta dels països que integraven la corona catalanoaragonesa d'ençà del 1707, establint-hi  l’organització política pròpia de Castella. 

Xevi Salicrú.

1.Arxiu Històric Fidel Fita. Notarials. Llibre 870. 10-12-1710.

2.AHFF. Notarials. Llibre 174. 22-9-1713.

3.AHFF. Notarials. Llibre 173. 8-1-1712.

4.AHFF. Notarials. Llibre 173. 16-2-1712.

5.AHFF. Notarials. Llibre 875. 14-5-1714.

Bibliografia:

https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/decrets-de-nova-planta 

https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/guerra-de-successio-hispanica

Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX. Palafolls: Edicions del Roig, 2004.

Simon, Antoni. Pagesos, capellans i industrials de la Marina de la Selva. Barcelona. Curial Edicions Catalanes S. A., 1993.

A Palafolls pel Ram encara mirem cap a Girona.

 

Un dels costums que perdura a Palafolls, i a tot l’Alt Maresme, és la de regalar als fillols un tortell per la diada del Ram. Hem format tant històricament com culturalment part  de  les comarques gironines formades per  l’Alt i Baix Empordà,  la Garrotxa, el Gironès, el Ripollès, el Pla de l’Estany i la Selva on aquesta tradició també és seguida, així com a la barcelonina  comarca d’Osona, és a dir tot el nord-est de Catalunya. No és en va encara la pertinença de Malgrat fins a Arenys  al bisbat de Girona. La riera del Torrentbó d’Arenys separava fa mil anys el comtat de Girona amb el de Barcelona.  Aquesta vinculació amb Girona i el procés per formar part de la província de Barcelona el vaig detallar en un article d’aquest bloc, https://valldebossagay.blogspot.com/2020/08/palafolls-entre-girona-i-barcelona.html.

Benedicció dels rams, segons una auca del primer quart del segle XIX. 

El tortell ha estat un dels grans dolços tradicionals de Catalunya, unes postres que han estat presents a les taules dels diumenges durant diverses generacions, i no només aquest dia, sinó també per grans celebracions com per la Diada de Reis arreu del país, i fins no fa massa temps havia tingut molta tradició per Sant Antoni.  

D’un quant temps ençà m’he adonat que regalar el tortell del Ram és un costum en regressió a Palafolls,  i fins i tot part de la població ni tan sols en sap l'existència. Hi ha dos factors que han pogut dur-nos a aquest fet; el primer haver rebut  població desconeixedora d’aquesta tradició de més enllà de les comarques gironines, i el  segon és la ràpida expansió de la mona de Pasqua, una tradició molt similar on també el dolç és regalat pels padrins als fillols, i que actualment és un pastís coronat amb figuretes, xocolata i pollets grocs  que fan les delícies de la canalla, suposant  un contrincant difícil de superar per a un tortell  per bo i artesà que pugui ser.  Originàriament, sembla que la mona no diferia gaire d’un tortell, era un pastís de farina i sucre de diverses formes, algunes en forma de tortell,  on se li posaven al damunt  tants ous durs com anys tenia el fillol. La pastisseria Casa Massana, del carrer Ferran de  Barcelona, va  introduir a mitjans del segle XIX una figureta a sobre aquest pastís (Amades, 2005 vol. 6: 196-197) anant evolucionant cap a l’afegiment de  figures de xocolata i guarniments al segle XX. Qui sap si aquesta mona primigènia fos el mateix que el tortell, però hagués evolucionat en dia diferent segons la zona. 

Amades en el seu Costumari Català (1956), treball fet a partir de recerques dutes a terme durant els vint anys anteriors a la seva publicació, ens diu que la mona de Pasqua és un costum estès  arreu de Catalunya (Amades, 2005 vol. 6: 195), on també hi havia hagut  l’antic costum de penjar un tortell, regalat pel padrí, al ram que es duia a beneir,  i que si la padrina regalava la mona per Pasqua el padrí regalava el tortell pel Ram. Afegeix que aquest últim  costum encara perdura en alguns pobles rurals (Amades, 2025 vol. 5: 294). Però la nostra realitat sembla que no fou copsada per Amades, segons la nostra tradició oral ha estat d’obligat compliment, al nostre entorn, regalar al fillol o fillola  el tortell per part del padrí o padrina d'ençà d'almenys a principis del segle XX on ens arriba aquesta memòria oral. I res en diuen de les mones que ara són imprescindibles per Pasqua. 

De l’arribada de la mona al nostre poble no en tenim referències fins a partir dels anys seixanta  del segle passat,  quan les pastisseries de la comarca comencen a imitar a les  pastisseries de Barcelona oferint els mateixos productes davant d’un turisme interior que es desplaçava per aquestes dates. Si documentem casos anteriors són vinculats a famílies amb lligams  amb la capital.

Per tant, regalar la Mona de Pasqua és una tradició que no ens era pròpia a la nostra comarca i que hem adoptat en detriment del Tortell del Ram. Hi ha, però qui ha adoptat la Mona de Pasqua sense deixar el Tortell del Ram, el padrí regala una cosa i la padrina l’altra. Adoptar noves tradicions és una cosa que sabem fer molt bé, doncs ho apliquem per altres dates assenyales, sumar sempre és un bon signe d’una societat viva, però sense oblidar allò que ens defineix i ens posa el nostre accent en el conjunt del país. 

El Tortell del Ram és una prova més de tantes  de la vinculació social i cultural vers les comarques gironines a la que hem estat  units durant quasi mil anys.

 

Xevi Salicrú.

 

Bibliografia:

Amades, Joan. Costumari Català. Carnestoltes -II-Quaresma. Volum 5. Barcelona. Edicions 62.

Amades, Joan. Costumari Català. La Setmana Santa. Volum 6. Barcelona. Edicions 62.

Els Ferrari, una nissaga imprescindible.

Les primeres dades del cognom Ferrari són del segle XV quan documentem en Jaume Dolç, àlies Ferrari, a l’assemblea del sindicat remença feta el cinc de desembre de 1448 al Castell de Palafolls (1). La segona dada és del 1503, quan documentem una família ja, la Joana Reverter, vídua en primeres núpcies d’Antoni Ferrari, i el seu fill Gaspar Ferrari Banyuls capbreven  el mas Palau Banyuls (2). Aquest mas Palau Banyuls és capbrevat per Antoni Jubert l'any 1585 (3) perdent la pista d’aquests Ferrari aquí. Però l'any 1531 (4) localitzem al ferrer Salvador Ferrari com a propietari de la ferreria establerta al Pere Orench l’any 1501 (5)  pels vescomtes de Cabrera, situada a peu del camí ral, que va donar lloc a partir del seu establiment al nucli del veïnat de les Ferreries, anomenat en aquell moment veïnat de la Burgada.  El Salvador era també el propietari d’una casa amb terra i on la ferreria en formava part. Va tenir almenys tres  fills; la Caterina,  casada amb l’hereu del mas  Alemany des Prats del veïnat de Santa Susanna, l’Antoni que va heretar tota la finca amb la ferreria i que al capbreu de 1585 (6) ja consta  mort estant al capdavant de la ferreria  (l’actual Plaça 9) i la finca la seva dona la Leonor Ferrari, i el tercer fill el Francesc, dedicat també a l’ofici de ferrer.  La Leonor declara al capbreu  la ferreria i la casa amb sis jornals de terra plantats de vinya, l’actual can Serrats darrere l’Ajuntament, que havia format part del mas Boïgues. Les  afrontacions de la finca eren  a orient amb el camí reial (actual carrer i plaça Major), a  migdia amb el mas Xurrich i el camí d’anar a l’església (actual carrer  Camí de Sant Genís), a ponent amb peces del mas Boïgues (actual Rambla de les Ferreries) i al nord amb la quintana del mas Boïgues (actual Francesc Macià).

La casa i les terres van ser heretades posteriorment per en Montserrat Ferrari, fill de l’Antoni i la Leonor. Aquest les transmetrà al seu fill Jacint, habitant de Llagostera dedicat a la pagesia, que vendrà l'any 1650 (10) a  l’Isidre Tosell.

La  ferreria, segregada de la finca matriu a la mort de la Leonor, passarà de mares a filles durant dues generacions. La Leonor la deixarà a la seva filla Francisca Bayès, filla del seu segon matrimoni, i aquesta també a la seva filla Isabel Rabassa. Tres dones al capdavant d’una  ferreria, tot i que no ens consta que exercissin l’ofici de ferrer, però sí  que n’eren les propietàries.  Els fills de la Isabel, Jaume i Anna Rabassa, se la vendran l’any 1647 (7)  a la família Estolt. Aquesta família ja no faran de ferrers i compraran també la casa del costat, aixecada entre la ferreria i el cos. 

Al capbreu de l'any 1585 trobem també una altra ferreria  a l’actual carrer Major 42, amb el Pere Ferrari al capdavant, que havia heretat del seu pare, el Francesc, per tant, era net del Sebastià Ferrari. No ens consta que la botiga de ferrer (així s’anomenava a l’època la ferreria) tingués continuïtat després del Pere. L'any 1665 (8)  trobem a la casa la família Basach on ja no s’esmenta la botiga de ferrer. 

Capbreu de Pere Ferrari. 
AMS. Fons Cardona-Medinaceli. Llibre 5. Capbreu 1583-1585.f.146.

Retornant al cos que va deixar el Salvador Ferrari a la seva filla Caterina no ens hi  constarà cap casa fins a almenys l’any 1640 (9), quan el Pau Alemany des Prats Ferrari, fill de la Caterina, i resident al mas Alemany des Prats a Santa Susanna, deixa en herència la casa  al seu fill i hereu Francesc Alemany des Prats.

L’any 1651  Universitat i parròquia de Sant Genís llogaran la casa als Alemany des Prats per establir-hi la taverna,  el monopoli fou obtingut l’any 1650 i consistia en la venda de vi i aiguardent a la menuda i a l’engròs. Més endavant hi establiran també la gavella, és a dir la venda d’oli, espardenyes, peix salat, arròs i d’altres productes, i la fleca. Aquests monopolis s’arrendaran any rere any a l’encant obtenint la concessió de tots aquests productes dins la jurisdicció de la Universitat.   Però l’any 1697, els jurats de la Universitat compraran la casa al Gaspar Alemany des Prats. L’any 1701 s’efectuaran reformes a la casa, que a partir del Decret de Nova Planta passarà a acollir les reunions dels jurats, anomenats llavors ja regidors, assentant les bases de la futura Casa de la Vila (10).

És així com la decisió dels Alemany des Prats, com a descendents dels Ferrari, de construir i posteriorment llogar i vendre la casa als jurats va marcar la ubicació  de l’actual Casa de la Vila, però no només aquest fet sinó també és rellevant exposar que quan es va establir la ferreria l'any 1501 el veïnat era conegut com a veïnat de la Ferreria i que a partir de l’establiment de la segona ferreria es començarà a conèixer com a veïnat de les Ferreries, forma plural que ens ha arribat fins avui, i que més la venda dels solars que donaven a peu del camí ral, actual carrer Major,  començant a formar el nucli de les Ferreries converteix tot plegat els Ferrari com una família cabdal en la història del veïnat de les Ferreries, imprescindible per explicar la seva història.

Xevi Salicrú.

1. Homs i Brugaroles, M. Mercè. El sindicat remença de l’any 1448. Col·lecció Documents de l’Arxiu Municipal, 11. Edicions Ajuntament de Girona. 2005. 

2. Arxiu Municipal de Sils. Fons Cardona-Medinacelli. Llibre 1. f. 99. 12-2-1503. 

3. Arxiu Municipal de Sils. Fons Cardona-Medinacelli. Llibre 5. f. 86. 1585. 

4. Arxiu Municipal de Sils. Fons Cardona-Medinacelli. Llibre 7. f. 346. 

5. Salicrú Siscart, Xavier. La casa de la Universitat. Vall de Bossagay. Cròniques del passat de Palafolls, la seva gent i el seu territori. 17 de juny de 2018 [consulta: 12 de febrer de 2025]. Disponible a.  https://valldebossagay.blogspot.com/2018/06/la-casa-de-la-universitat.html

6. Arxiu Municipal de Sils. Fons Cardona-Medinacelli. Llibre 5. f. 83. 1585.

7. Arxiu Municipal de Sils. Fons Cardona-Medinacelli. Llibre 7. f. 302. 

8. Arxiu Municipal de Sils. Fons Cardona-Medinacelli. Llibre 7. f. 136.

9./10. Salicrú Siscart, Xavier. La casa de la Universitat. Vall de Bossagay. Cròniques del passat de Palafolls, la seva gent i el seu territori. 17 de juny de 2018 [consulta: 12 de febrer de 2025]. Disponible a.  https://valldebossagay.blogspot.com/2018/06/la-casa-de-la-universitat.html

També volem església!

Ha estat  llei de vida, a mesura que van  anar apareixent nous nuclis de població a l’extensa parròquia de Sant Genís de Palafolls 1, els seus veïns demanaven poder disposar de tan volgut i necessitat servei, tenir una església al seu veïnat, i més endavant van acabar erigint-se en noves parròquies. El  territori original de la parròquia mare  anava de la riera de Blanes, actual Rambla Joaquim Ruyra,  fins a la parròquia de Pineda, aproximadament l’antic  rierot de can Gelat, i del mar fins a la parròquia de Tordera.  A excepció del veïnat de Santa Susanna que pertanyia  a les parròquies de Santa Maria de Pineda i Sant Pere de Riu el seu territori era similar al del Terme del Castell de Palafolls. 

Ja ben aviat, amb el desenvolupament  de la Vilanova de Palafolls com a centre polític i econòmic del Terme del Castell de Palafolls, feien la seva reclamació.  Com a nucli destacat del terme de Palafolls i amb més població que la cellera de Sant Genís, al segle XIV els seus habitants ja demanaven disposar de serveis religiosos. 

Fons can Borrell. ACM71-38-T2-98.

El 17 de març de 1374 Guillem de Palafolls aconseguia llicència del bisbe de Girona,  Jaume de Trilla, perquè al temple,  dedicat a Sant Antoni, s’hi poguessin fer oficis religiosos, però el bisbe va anar més enllà, també va concedir el trasllat de la seu parroquial al nou temple.  Posteriorment, el 16 de maig,  una comissió formada per Salvador de Jerp, prevere de Capítol, i Pere Miró, prevere beneficiat de l’església de Girona visiten la nova església confirmant que  era digne d’acollir la nova seu parroquial, a partir d’aquest moment el trasllat és ja oficial. El nou temple i cementiri fou consagrat i beneït pel bisbe de Cunàvia, ja que en aquell moment el càrrec de bisbe era bacant. Però davant el rebuig dels veïns de Sant Genís a tal decisió, al·legant que la nova seu quedava indefensa davant els sarraïns, que era aixecada sobre la sorra de la platja on els seus  murs eren fets de tàpia, que el veïnat constava tan sols de vint-i-tres ànimes, que no tenien capella per Nostramo, que eren amenaçats per les crescudes de la Tordera i el mar era a tocar, el bisbe Bertran de Mont-rodon retornava  el 10 de setembre de 1382 a Sant Genís la capitalitat parroquial de nou, restant l’església de la Vilanova  com a capella dedicada a Sant Antoni i Sant Nicolau, sembla que els veïns havien erigit el temple sota l’advocació de Sant Nicolau, acordant amb el bisbe que el temple fos dedicat a tots dos sants 2.

 

I així va restar la capella de la Vilanova com a sufragània de la parròquia de Sant Genís fins al 24 d’octubre de 1563, quan es fa efectiva la separació en dues parròquies.  Uns anys abans, l’any 1560, se sol·licita erigir-se en parròquia 3, i el 1561 es redacta una concòrdia entre les dues parts per acordar els termes de la separació, transcrit per mossèn Fèlix Paradeda,  4:

“ Sia en nom de Jesucrist Nostre Senyor, de la gloriosa Verge Maria, de Sant Antoni i Sant Nicolau, patrons de la nova iglesia fundadora. Amén.

Per entre els magnífics senyors,  mossèn Antic de Cartellà, ardiaca de Besalú, procurador en aquestes i altres coses, amb lliure i general administració, ensems amb altres i insolidum, constituit i ordenat pel reverent mossèn Pere de Cartellà, domer de l’iglesia parroquial de Sant Genís de Palafolls, ara resident en la Cort de Roma, com consta de dita procura amb acte públic del degà Pere Garbí, notari de Girona, en març de 1599; misser Antòn Negrell, oficial eclesiàstic pel senyor bisbe de Girona, com a procurador del vernerable mossèn Grau Gibert, avui resident a la vila d’Hostalrich , com consta en poder del notari reial de dita vila; Antòn Pagès, domer de la mateixa iglesia de Sant Genís de Palafolls, i Marc Mas, mestre d’aixa, de la mateixa vila, síndics, actors i procuradors en aquestes i altres coses, llegítimaments constituits i ordenats per l’Universitat i singulars persones de la Vilanova com consta per acte públic de sindicat firmat en poder dels notari baix escrit, als sis del prop-passat mes d’octubre, sobre la nova erecció i fundació de l’iglesia parroquial faedora en dita Vilanova, i separació de la de Sant Genís, de part altra; es estada feta la concòrdia , pactes i avinences, per autoritat emperò apostòlica, després impetradora. 

Primerament: per quant dita Vilanova es troba situada a la ribera de la mar i a  mitja llegua de l’iglesia de Sant Genís, de la qual dita Universitat i singular són parroquians; i el camí per a anar-hi és quasi tot montanyós, boscós, mal pla i atravessat son terme per la riera, la qual precisa badejar tres o quatre voltes amb grans perills en temps de pluges, atés també que la vila romàn sola, i els maures podríen fàcilment saquejar i destruir, i que per la gran distancia del camí podríen alguns de sos habitants morir sense rebre els sagraments, com de fet ha succeït, per ço i per altres poderoses raoms els dits dos domers en dits nomes donen facultat i llicencia a l’Universitat i singulars d’aquell, i consenten que ambdós, obtingua llicencia del papa Pius IV o de la Santa Seu Apostòlica, es separin de la parroquia de Sant Genís, i, a llurs despeses i dels poblats, en ella facin de nou  i erigeixen una nova iglesia parroquial per ells dotadora, amb totes les insignies de tal, i fer totes i sengles altres coses necessaries i oportunes, contingudes en les Lletres Apostòliques con s’és dit després impetradores.

Item: Per a no perjudicar als beneficis de les dues domes a les quals pertany i ha pertangut la cura d’ànimes de tota dita parroquia i Vilanova, es concorda entre les dues parts, que la nova iglesia parroquial sia en tot temps anexa, unida i agregada a les dues domes de l’iglesia parroquial de Sant Genís, de tal manera que’ls que ara són i per temps seràn domersde l’iglesia de Sant Genís, siguin també per tot temps rectors de la nova iglesia parroquial fundadora, i personalment o per vicaris idonis i suficients facin i hagin de fer la servitut i cura necessaria en la nova iglesia fundadora.

Item: És concordat entre dites parts de l’Universitat de la Vilanova de Palafolls, per raó dels drets parroquials cedits pels dos domers, com també per donació i fundació de la nova iglesia , dongui als dits domers en recompensa i doti la nova iglesia amb duescentes seixanta lliures barceloneses.

Fundada que sia la nova iglesia, es comprometen a vendre a dits domers, insimul i no insolidum, i a llurs successors, doscents seixant sòus de pensió anyal amb carta de gracia, qual recompensaarbitren i afirmen ésser justa i suficient per raó de disminució dels emoluments i per dotació de la nova iglesia.

En cas de lluició, volen les parts contractants que les duescentes seixanta llires siguin depositades a la caixa de tresorería de la Seu de Girona, i que sols puguin d’allí ésser extretes per esmerç fet en lloc segur i sempre amb decret dels senyor Bisbe de Girona o de son Vicari General. 

Ademés de les duescentes lliures, percebràn els dits dos rectors i sos successors en la Vilanova les ofrenes, obvencions, absoltes, drets de menjar, vigilies, sepultures i altres drets acostumats tocant a curats, exceptuant les parts i proporcions que de dites coses pertanyen al benefici de la Clau, instituit en Sant Genís, i això tant d’aniversaris, trentenaris i misses, com cera, mabesada, confessions, blat de vigilies, extremauncions, terratges, dret de campanes, novenes, nupcies, albats, novenals i caps-d’any; quals drets es reserva l’Universitat de la Vilanova per fer instituir en la nova iglesia beneficis, causes pies, ornaments i especialment per subvencionar al beneficiat clauari de l’iglesia vella. 

Els delmes , censos i censals que, tant per raó d’aninversaris com altrament, acostumen a rebre de la Vilanova i de sos habitants, resten, com abans, dels domers que són i seràn de Sant Genís de Palafolls, en atenció a dita iglesia vella. 

Item. És concordat entre les parts que’ls dits rectors o els vicaris qui per aquells faràn la servitut i cura d’ànimes, estiguin obligats a celebrar missa alta cada diumenge i dues baixes dintre la setmana; una de cantada en les festes anyals, festa de la Verge María, festa dels Apòstols, dels quatre Evangelistes, de Sant Telm, Sant Antoni i Sant Nicolau, el les quals hi perdràn part dits rectors i beneficiat de la Clau, anticipant o posposant les misses baixes que en Sant Genís celebrin, i això encara que en les cantades de la Vilanova hi facin presencia com per consuetut del bisbat hi vénen obligats els benficiats i adscrits. 

Dits rectors tindràn de pagar i soportar els càrrecs ordinaris i extraordinaris  de l’iglesia, exceptuants el salari de visista episcopal , que, segons costum de la diòcesis , l’obra de l’eglesia en paga la meitat; ja per això, a més de les duescentes seixanta lliures espressades, se’ls hi concedeixen els drets d’ofrenes, aniversaris, etc., amb les excepcions exposades.

L’universitat també es compromet, per a residencia del que faci la servitut o cura de la nova iglesia, a edificar  o comprar una casa bona, idonian i suficient, aprop d’ella, en la que còmodament pugui habitar, i serà anomenada rectoria. Mentres aqueixa no sigui comprada o de nou bastida, a despeses de l’Universitat, se n’hi facilitarà una d’idonia. 

Item: és concordat que si en algún temps es seguís qüestió entre els domers o rector respecte quin dels dos prestarà servitut en la nova iglesia parroquial fundafora, s’atengui a lo que decreti sobre el particular el senyor Bisbe de Girona o son Vicari General. 

Item: s’és concordat entre parts i prometen els domers o rectors de l’iglesia fundadora, que, si per no residir ells en ella, han d’arrencar i encomenar son servei a altre sacerdot, ho facin, preu per preu, a un sacerdot idoni, fill de la mateixa vila, si es troba, lo qual observant perpetuament serà vist amb agrado de l’Universitat i singulars de la vila. 

Item: és concordat entre les parts que en totes les exequies o altres divinals oficis que’s facin en l’iglesia de Sant Genís, en les que s’hauràn de cridar i aplegar altres sacerdots ademés dels allí residents, siguin preferits i cridats el rector, vicari i demés sacerdots de l’iglesia nova per participar dels corresponents emoluments; i viceversa es farà lo mateix en la Vilanova al presentar-se igual cas. 

Item: és concordat que la nova iglesia fundadora de la Vilanova de Palafolls sia sots invocació dels gloriosos Sant Antoni i Sant Nicolau, amb obligació d’anar continuant fent Festa Major el dia de Sant Genís. 

Item: s’és concordat i volen les parts que la present capitulació i concordia sia presentada al papa Pius IV perquè tingui la seva aprobació i autorització, tot per a major seguretat d’ambdúes parts, no oblidant fer constar que obren sense cap fi ni pacte que sàpiga a simonía, frau o il·licitut; i si era així, que no ho creien, la declaració de sotsmetre’s a la decisió de la Seu Apostòlica. 

Item: s’és concordat entre dites parts que tota la sobredita Vilanova, hospital, torre i forteresa i tot el terreny avall fins a la mar, del camí reial, des del terme de Pineda al de Blanes, sia territori de la nova iglesia  fundadora en la meritada vila. 

L’autorització apostòlica a que fa menció l’anterior escriptura no tingué lloc, per haver convingut les dues parts contractants que sols s’hi interposésl’autoritat episcopal i que valgués per l’Apostòlica, com consta en acta feta un diumenge, 26 de setembre de 1563, pel notari Pere Garbí.

L’autorització episcopal dou donada, segons escrit que obra en l’arxiu parroquial de Palafolls, inaugurant-se, per consegüent, dita iglesia i jurisdicció el 24 d’octubre  de 1563, delegant els domers de Sant Genís al vicari Rvnt. Narcís Noguera per fer la cura o servitut de la nova iglesia fundada. 

Havent-se tingut de destruir la Capella de Sant Antoni per a l’edificació en el mateix lloc de la nova iglesia parroquia, els habitants i regidors de la vila demanaren llicencia al senyor Marquès d’Aitona per edificar altra nova capella baix la mateixa advocació de Sant Antoni, la qual els hi fou concedia, accendint el senyor Marquès en que l’edifiquessin en el castell vell, donant això ocasió de que més tard s’entautessin competencies molt series entre l’Universitat de Malgrat i els administradors, obrers i hospitaler de l’hospital de Sant  Genís, sobre si aquests devíen fer les prestacions a Sant Genís o a Malgrat. 

El beneficiat de la Clau, de Sant Genís, continuà durant alguns anys fent sevituts a la nova parròquia de Malgrat mitjançant un contracte amb la seva Universitat. “

I així fou com els vilatans de la Vilanova obtingueren la independència que els restava de Sant Genís.  D'ençà de l’any 1466 ja tenien el privilegi, atorgat per Berenguer de Cabrera, de formar Universitat separada de la de Sant Genís. Només els restava en comú la pertinença al Terme del Castell de Palafolls, formant una unitat política de la qual també n’era part el comú de Santa Susanna. 

Però el desmembrament  de la parròquia no havia tocat fi, just encetat el segle XVII, el 14 de novembre de 1603, el marquès d’Aitona i vescomte de Cabrera, Gastó II de Montcada i de Gralla, definia el riu com a límits entre Blanes i el Terme del Castell de Palafolls, el bisbat per la seva part unificava els límits de les dues parròquies amb el del terme.  En aquesta part de l’antic terme de Palafolls, anomenat el veïnat de Traslaigua, hi havia a tocar les muralles de Blanes la capella de Santa Maria de la Riera que va passar a dependre de la parròquia de Blanes. Tot aquell veïnat de l’altra banda del riu ja feia temps que reclamaven la pertinença a Blanes, la seu parroquial quedava molt lluny i la influència de la vila de Blanes havia instal·lat molts veïns prop de la muralla però dins el terme i parròquia de Palafolls.  

A la concòrdia de separació amb la Vilanova on es definia els límits amb la parròquia de Blanes no esmentava la capella de Santa Maria de la Riera, per tant, se’ns obren dubtes si realment la nova parroquial de Malgrat arribava realment fins a tocar la riera de Blanes, límit parroquial, o va restar ja d’un principi al riu. 

L'any 1893 Sant Genís va sofrir una nova pèrdua de feligresos, la parròquia de Sant Nicolau de Malgrat va igualar el seu territori, per decret del bisbe Tomàs Sivilla 5,  al del terme municipal establert a mitjans d’aquell segle. La parròquia s’ampliava  per sobre la línia establerta l'any 1563, agafant ara com a límits la línia que aniria del Turó de Montagut, Turó d’en Serra i la carretera de Blanes a Malgrat aproximadament.  

Però una altra segregació es va començar a gestar en un dels veïnats de la Universitat i parròquia de Sant Genís, el de les Ferreries, a partir de la instal·lació d’una ferreria a peu de camí ral.  De manera lenta a partir d’aquell moment es va anar generant  al voltant  d'aquella  via un nucli molt més gran que el de Sant Genís, que al segle XIX demanava també la seva església. Amb la creació dels municipis  moderns ja s’hi havia instal·lat la seu del consistori a l’antiga taverna de la plaça Major d’aquell veïnat, i a mitjans d’aquell segle sorgien  peticions per tenir església al veïnat. Entre 1865 i 1875 es van iniciar les obres,  durant el rectorat de mossèn Jordà, que no van passar dels fonaments per mancances econòmiques. Però amb l’arribada d’un nou rector, mossèn Pere Vila,  es van reprendre les obres el 1896 i inaugurant-la el 9 de setembre de 1908,  consagrant el temple  sota l’advocació de Santa Maria de les Ferreries. Però no serà fins al gener de 1929 que no serà erigida en parròquia. Segons fons orals es va esperar que mossèn Pere deixés de ser rector de Sant Genís perquè no hagués de deixar de ser rector de Santa Maria, església a la qual tants esforços havia dedicat per acabar-la. Així el municipi de Palafolls passava a tenir dues parròquies, restant per a Sant Genís el que era el territori del veïnat de Sant Genís i Vallplana, i per Santa Maria els veïnats de  Casanons, Castell i Ferreries,  per  Santa Maria. La línia divisòria es va establir aproximadament a la carretera Nacional. Els veïns de la nova parròquia van haver de seguir anant fins a Sant Genís per enterrar els seus difunts fins a la creació del cementiri municipal l'any 1933, aixecat just als límits de les dues parròquies com a solució salomònica, quedant a un quilòmetre de cada nucli. 

I actualment es dona una situació paradoxal, totes aquelles parròquies que es van segregar de  Sant Genís;  Sant Nicolau de Malgrat de Mar i Santa Maria de les Ferreries, comparteixen ara de nou amb ella el rector, mantenint, però,  la seva autonomina parroquial. La falta de vocacions ha provocat la “unió” de les parròquies sota un mateix rector.  Si l’objectiu de les segregacions fou que els feligresos tinguessin els serveis religiosos vora casa i no s’haguessin de desplaçar, ara la solució recau en el rector qui  ha de desplaçar-se d’una església a altra.  

Xevi Salicrú. 

 

1. El Terme del Castell de Palafolls no compartia els mateixos límits territorials que la parròquia de Sant Genís de Palafolls, el veïnat de Santa Susanna tot i pertànyer al terme de Palafolls els seus veïns eren parroquians de Santa Maria de Pineda els de la part baixa  i de Sant Pere de Riu els de la part alta. 

2. Piña Pedemonte, Joan (2021): “El naixement de la parròquia de Malgrat i el conflicte amb la de Sant Genís de Palafolls”, Vilelles, recerca i difusió del patrimoni de Palafolls, núm. 2. Palafolls: Ajuntament de Palafolls, p. 26-35.

3. Piña Pedemonte, Joan (2021): “El naixement de la parròquia de Malgrat i el conflicte amb la de Sant Genís de Palafolls”, Vilelles, recerca i difusió del patrimoni de Palafolls, núm. 2. Palafolls: Ajuntament de Palafolls, p. 34.

4. Paradeda Robert, Fèlix (1915): La Vila de Malgrat i sos contorns. Blanes. R. Roig Impressor, p. 55. 

5. Paradeda Robert, Fèlix (1915): La Vila de Malgrat i sos contorns. Blanes. R. Roig Impressor, p. 62.