Fa uns mesos feia una entrada en aquest bloc 1 posant en valor el que representava la donació en vida de can Gibert a l’Ajuntament de Palafolls. Tot feia pensar que la donació no s’executaria fins d'aquí a uns anys, però les adversitats han fet que els seus propietaris, la Montse i l’Obduli, ens hagin deixat més aviat del que hauríem desitjat tots. Tots tenim clar que el patrimoni històric i natural de can Gibert, del que en donava unes pinzellades a l’entrada de l’article que esmentava a l'inici d’aquest és l’eix principal que cal preservar, bastir un bon projecte serà ara tot un repte per qui està al capdavant de l’Ajuntament. Però cal més coses a conservar.
 |
| Revista "El 3 de Vuit" 15-9-1995. |
Serà important que el futur no oblidi qui va fer aquesta deixa a Palafolls, qui foren les persones que fruit de la trajectòria que havien portat al llarg de la seva vida els va fer arribar a aquesta decisió.
L’Obduli, en Duli com li dèiem molts, va entrar de gendre a la casa, casant-se amb la Montserrat, qui el destí, tot i ser la petita de les germanes, l’havia portat a ser la pubilla del mas. De mica en mica van anar bastint un projecte de vida entorn del mas amb el restaurant com a eix. La inauguració de l’ermita de la Verge Miraculosa l’any 1949 vora la font, més la posterior creació d’una zona de lleure, amb la construcció de taules d’obra al seu entorn on s’oferia servei als qui s’acostaven a fer pícnic seria l’origen del futur restaurant.
Els pares de la Montserrat, en Xico i la Rita, començaren a servir dins la masia algun arròs o rostit als qui s’acostaven a la font, i on també van començar a organitzar àpats als primers “tours” de turistes alemanys que visitaven el Maresme als anys seixanta i arribaven a can Gibert. Amb l’arribada de l’Obduli, a partir del 1967, es va començar a bastir el restaurant, ja elaborant una carta, però mai va deixar perdre la família aquell racó al voltant de l’ermita obert a tothom, on poder anar a passejar i a fer un àpat a l’aire lliure. Mantenir aquell espai ja era tota una declaració d’intencions, per ells dos sempre va prevaldre estimar i protegir aquell espai natural que tenien, fent-ne pedagogia i compartint-lo, qui no recorda aquells rètols dissenyats per ells mateixos de respecte a la natura al llarg de la finca.
Sempre em deia l’Obduli que quan va voler dotar la finca d’una protecció, qui el va atendre a la Generalitat li va dir que normalment els propietaris li venien a demanar tot el contrari. El 23 de novembre de 1994 es declarava la finca refugi de fauna salvatge per la Generalitat i el 2008 se signava un acord de custòdia de territori amb l’Obra Social de Caixa de Catalunya amb la redacció d’un pla de gestió de la finca, especialment de l’aulet, amb unes característiques especials per la seva orientació. L'acord de custòdia va identificar també cada espècie de l’arborètum creat per la parella, tot museïtzant-lo.
Durant les vacances l’Obduli feia sempre un gran viatge a terres llunyanes, llocs llavors poc comuns. Recordo com cada any per la Festa Major de Sant Genís una de les activitats era la pel·lícula i diapositives del viatge de l’any anterior, llocs inimaginables per la gran majoria dels veïns del poble en aquella època, viatges que ens feien somiar a la canalla de llavors.
L’Obduli va editar també dos llibres, un centrat en la història dels set-cents anys del mas i l’altre en les Jornades de la Patata, ja una declaració de fets per preservar el llegat.
La Montse estigué dedicada tota la vida a la cuina amb cos i ànima, amb aquells plats tradicionals de sempre; com l’ànec amb peres, collides d’aquells perers especials de peres de coure que hi havia a can Gibert, o els flams gegants, més tots aquells plats elaborats a base de patata a les Jornades de la Patata que es van fer durant disset anys, uns menús que omplien de prestigi la cuina de la casa, on cada any s’editava un opuscle amb totes les receptes del menú exclusiu fet amb plats que contenien patata, cada any s’innovava. Unes jornades que eren tota una explosió de cultura al voltant de la patata dedicades cada any a un tema, amb la presència de convidats rellevants.
Ella era coneixedora de moltes herbes remeieres i plantes de l’entorn, allà on es feien i quan era el millor moment de collir-les, algunes d’elles plantades darrere l’eixida de la casa. Va anar reunint una extensa col·lecció de llibres de plantes remeieres i receptes de cuina. Recordo una vegada que varen sortir al marge de casa, sobre el corriol de can Gibert, unes anomenades flors de plata, Lunnuaria annua, una planta bianual molt maca per decorar un cop seques, em va dir no les tallis que l’any que ve floriran, ara en neixen arreu.
El llegat de la Montse i l’Obduli és gran, caldrà que el projecte que es faci a can Gibert preservi un espai pel record de la parella. Es fa difícil dir com ha de ser i què hi ha d’haver, si s’han de guardar tots els llibres de cuina i les receptes de la Montse, o tots els records dels sis continents, o llibres d’història natural, les col·leccions de segells de tot el món, o les pel·lícules de tots els viatges de l’Obduli, i tantes i tantes coses que atresoraven que ajuden a entendre com es gesta una vida que acaba amb la decisió de deixar tot el seu llegat als palafollencs.
Xevi Salicrú
